La perfecta casada

Kalinda i Alicia, obscurs objectes de desig

Per un costat hi ha les sèries televisives de prestigi, que s’emeten en canals de pagament i són nihilistes i sofisticades (i es diuen “Breaking Bad”), o són impressionistes i antinarratives (i es diuen “Treme”), o són misantròpiques i perverses (i es diuen “House of Cards”, i aspiren a ser “Macbeth 2.0” sense l’ajuda de Shakespeare). Per altra banda hi ha la televisió en obert, que acusaríem de merament comercial si no existissin exemples recents tan brillants com “The West Wing”. Lamentablement aquesta sèrie sobre la Casa Blanca, inventada per Aaron Sorkin, va aturar el seu trajecte regular l’any 2006 i va deixar com a estela una pila d’orfes, entre els quals ens comptem en Pons i jo. Si he de fer cas als experts, un bon substitut seu podria ser “The Good Wife”, obra del matrimoni de Robert i Michelle King, estrenada el 22 de setembre de 2009 a la cadena CBS i més viva que mai sis temporades més tard.

Sobre el paper la idea en la qual es basa “The Good Wife” no apassiona. La seva premissa inicial l’hem vista moltes vegades als titulars de la premsa americana: l’esposa del protagonista d’un escàndol sexual que decideix fer-li costat contra tot pronòstic. Aquí, l’ultratjada esposa, de nom Alicia Florrick, veu com li envien el marit a la presó i es veu obligada a treballar d’advocada, tal com feia de soltera. Se suposa que ens ha de fer molta pena, perquè abans vivia envoltada de luxe i mol·lície en un barri residencial i ara ha de portar els nens a l’escola pública i viure de lloguer en un pis del centre de Chicago; però com que això és televisió comercial i no cinema neorealista, el piset en qüestió ja m’agradaria tenir-lo a mi, totes les caigudes en desgràcia fossin com aquesta! En general tot l’embolcall de la sèrie —que es mou en el món de les finances i dels rics i poderosos— és brillant i acerat com una carrosseria nova i no predisposa a sentir simpatia pels seus personatges.

Encara no he dit que “The Good Wife” és en el fons una sèrie d’advocats, d’aquelles que en cada episodi es resol un cas i on la frase més repetida és “protesto, senyoria!” sense que l’espectador entengui mai el motiu de la protesta. Vist així “The Good Wife” tampoc es pot considerar el súmmum de l’originalitat, però com que les crítiques li són tan favorables i ja va per la sisena temporada, intentaré explicar el seu èxit a partir del visionat de la seva temporada inicial.

Per començar els casos estan molt ben pensats, toquen tota mena de qüestions d’actualitat, no abusen de les escenes de judicis i moltes vegades es resolen per altres vies, fins i tot en detriment de Lockhart & Gardner, el bufet on treballa Alicia. Això sí, la resolució sempre té un toc sorprenent. Una de les gràcies d’aquests casos és que hi apareixen personatges recurrents (jutges, advocats, fins i tot acusats) que enriqueixen l’univers de cada episodi amb les seves particulars idiosincràsies. En aquesta primera temporada ja he detectat l’expeditiu jutge que fa Denis O’Hare, l’advocada que utilitza la seva pròpia maternitat com estratègia legal (Martha Plimpton), l’advocada que es fa passar per bleda i inexperta per guanyar el cas (Mammie Gummer) o l’aficionat al sadomasoquisme a qui se li moren totes les parelles sexuals (Dylan Baker).

Paral·lelament a aquests casos episòdics hi ha una trama de continuïtat que fa que la sèrie avanci en el temps. Aquesta afecta tant a la vida laboral com a la vida familiar d’Alicia Florrick i s’estén a les desgràcies penitenciàries del seu marit i posteriorment a la seva carrera política. Així en aquests vint-i-dos capítols (sí la sèrie és generosa) hem viscut amb l’ai al cor per saber de quin dels seus nous fitxatges prescindirà el bufet: serà Alicia o serà Cary? Superarà Lockhart & Gardner els embats de la crisi econòmica o prescindir de les flors naturals no serà suficient? Perdonarà Alícia el seu marit i li retornarà el dret de cuixa o sucumbirà a la tensió sexual no resolta que existeix amb el seu cap Will Gardner? Exoneraran al marit dels seus càrrecs? Prosperarà l'idil·li entre la liberal Diane i el membre de l’associació d’amics del rifle Kurt McVeigh? Deixarà el fill d’Alicia embarassada la seva novieta? Sí, m’havia oblidat de dir que la protagonista té un fill i una filla adolescents, que això sempre dóna molt de joc (sexe, drogues, rebel·lió). També té una sogra que és una autèntica Gorgona.

Del paper d’Alicia Florrick s’encarrega Julianna Margulies, que havia sigut amant de temporada de Tony Soprano, i que té una sensualitat madura, plena de morbo. La seva interpretació s’ha endut una pila de premis molt justificats. Competeix com a principal esquer sexy femení amb la més jove Archie Panjabi, una morena d’origen indi que fa de Kalinda Sharma, la investigadora privada de la firma. Encara que sembli que es compra la roba a Bershka, la mini-faldilla, les botes i l’ambigüitat sexual la fan irresistible. El departament masculí no està tan ben representat i ni Josh Charles, com a temptació sexual en hores de feina, ni Matt Czuchry, com a jove advocat disposat a fer-te la traveta, passen d’una agradable correcció estàndard. En quant al marit d’Alicia (Chris Noth), que ja havia sigut l’home de la Carrie Bradshaw a “Sexe a Nova York”, lamento dir que és del gènere “estaquirot” i millor no aprofundir.

Apareixen a “The Good Wife” altres actors carismàtics com Alan Cumming, l’astut director de campanya sense pèls a la llengua. Mereixeria ser gai, encara que qui sap per quin camí el conduiran els guionistes en temporades ulteriors. També està fantàstica Christine Baransky, la sardònica co-directora del bufet, amb el seu riure inconfusible. L’hem vista desaprofitada recentment, tant a “Mamma Mia” com a “Into the Woods”. I, beneficis profètics de la Wikipedia, ja sé que en el futur la sèrie ens oferirà la benvinguda presència de la senyora Bartlett (Stockard Channing) i un Michael J. Fox digne de club de fans.

Quan la CBS es passa tres pobles (o tres Chicagos) amb les fotos promocionals

De moment els indicis són encara insuficients, però la cosa pinta beníssim i ja m’imagino que amb el contacte creixerà el “carinyo”, encara dubitatiu. La sèrie està escrita amb intel·ligència i un punt d’humor. A un episodi que acaben d’emetre, es menciona Richard Dawkins, i no de forma negativa. No sé què més es pot demanar.

[Per opinions més qualificades, aquí la del sempre fiable Marcos Ordóñez].