Blog tancat temporalment

L'obrirem de nou quan l'autor sigui capaç de completar la lectura d'un llibre.

Problemes de privilegiats

     —(...) ¿De què anava la nova novel·la? —Captant la seva expressió, de seguida afegeix:—Arthur, espero que sàpigues que quan vulguis em pots enviar a la merda.

     (...) 

     —Anava sobre... —comença, i ensopega amb una pedra del camí i torna a començar—: Anava sobre un gai de mitjana edat que volta per San Francisco. I, ¿saps?, les seves... les seves penes... —La cara de Zhora ha començat a replegar-se en una expressió dubitativa i el Less s'acaba interrompent. Al davant del grup, els periodistes criden en àrab.

     La Zhora pregunta:

     —¿És un blanc de mitjana edat?

     —Sí.

     —¿Un blanc americà de mitjana edat que volta amb les seves penes de blanc americà de mitjana edat?

     —Déu meu, suposo que sí.

     —Arthur. Em sap greu dir-t'ho. És una mica difícil sentir compassió per un paio així.

     —¿Encara que sigui gai?

     —Encara que sigui gai.

     —Ves-te'n a la merda.

Amb aquest fragment ja es veu que fins i tot l'autor de "Les trifulgues de l'Arthur Less", l'Andrew Sean Greer, no té gaire clara la legitimitat del seu protagonista. D'això se'n deia curar-se en salut. La novel·la, publicada per Edicions de 1984 en traducció de Marc Rubió el març d'enguany, explica el periple internacional de l'antiheroi epònim, un escriptor en hores baixes, que per escapar del casament amb un altre home del seu xicot dels darrers nou anys, emprèn una "tournée" mundial, tot dedicant-se a aquelles activitats tan poc literàries a les que s'ocupen els literats d'avui dia quan volen promocionar-se.

El text intenta ser intel·ligent, brillant i còmic, però no ho acaba d'aconseguir en cap dels tres sentits i acaba resultant feixuc i beneit. No voldria culpar el traductor, però em sembla que el llenguatge subterrani és molt més brillant que el que aflora a la superfície. Per exemple, la història d'amor que rau al bell mig de l'argument mai no es fa comprensible i sembla més "gimmick" que força de la natura.

Aquest llibre guanyà un dels premis Pulitzer de l'any 2018. Potser els premis prestigiosos ja no són el que eren, tant aquí com a Amèrica. Aquest —malgrat el seu viatge panoràmic per tots els continents—, no ho és de cap de les maneres. No hi ha res més risible que un escriptor que pensa que un gai a punt de fer cinquanta anys és la figura més trista i patètica sobre la capa de la terra.

Un altre títol suposadament literari que cal evitar.

Amb un mort a l'esquena

La televisió una mica exhausta dels nostres dies intenta maridatges impossibles que sovint combinen el drama i la comèdia. N'és un exemple "Dead to Me" a Netflix, creació de Liz Feldman en deu còmodes capítols de mitja hora. Elles són Christina Applegate i Linda Cardellini, acceptables actrius que voregen l'edat perillosa de la cinquantena (a Hollywood).

S'han conegut en un grup d'ajuda per gestionar el dol. L'una diu la veritat, l'altra no. L'una amaga el dolor sota una capa de sarcasme, l'altra oculta la culpa sota una capa de servei altruista. Una és escèptica, l'altra està disposada a creure en qualsevol doctrina "New Age" de saldo.

No és tan fàcil barrejar comèdia negra amb sentiments genuïns, així que el que en resulta és un vaivé emocional que queda en terra de ningú; on pesa més la voluntat tragicòmica que la versemblança dels personatges.

Amb l'ídol de revista femenina James Marsden, i la icona de la democràcia liberal Ed Asner (Lou Grant). Us la podeu perdre perfectament.

Un món de metros: Tolosa

A Tolosa del Llanguedoc tenen metro des de 1993. Actualment són dues línies, 37 estacions i 28 quilòmetres de vies. Aquest mapa allargassat deu ser el que pengen dins dels vagons. No s'hi han matat, però almenys els hi ha quedat prou simètric.

M'agrada més, però, aquesta versió que inclou línies de tram (i el riu Garona) i que aconsegueix també una simetria considerable.

El casament

El vell matrimoni va a la casa dels malalts de l'esperit.
Per camins trencats de pols,
deixen caure trossos vells de fe i d'amor.
El destí ja els ha jugat el partit dels qui, per sempre,
perdran quan el cos estigui ple de pols.
Van corrents fugint de tot, sota l'ombra d'aquest trist
mal temps present que els obliga a caminar molt de pressa,
cap al lloc de naixement.

Ploren pedres els deserts, canten guerres els ocells.
Un ferit demana perdó: tot és un gran dolor.
Una nova pluja cau sobre el cap dels qui aviat es casaran.
Viuran dos mil anys a prop,
sota el foc d'això que ara en diem art.
Entren per la porta gris de la fosca cova gran dels temors
i de negres llums que avui han marxat.

Hem encès espelmes d'or per il·luminar el casament.

(Jaume Sisa, El casament) 

Contes comunicants

Leo Perutz (Praga, 1882 - Bad Ischl, 1957) és un d’aquells autors clàssics de l’Europa Central que tant agraden als suplements culturals dels diaris, quan surt una nova traducció. Segons la contraportada de «De noche, bajo el puente de piedra», traducció (excel·lent) de Cristina García Ohlrich, edició de 2016 a Libros del Asteroide, també fou el favorit d’autors tan indiscutibles com Alfred Hitchcock, Italo Calvino, Theodor W. Adorno, Graham Greene, Robert Musil o Jordi Lluis Borges.

Aquests padrins heterogenis imposen una mica, però els estudis matemàtics de Perutz me l’han fet més proper. Després només ha calgut llegir el llibre, per quedar-ne fascinat. «De noche, bajo el puente de piedra» es presenta com una novel·la, però, en realitat, és una col·lecció de contes subtilment interconnectats. Llevat l’epíleg, tots els relats transcorren a Praga durant el segle XVII, sovint comparteixen personatges —l’emperador Rudolf, el seu secretari Phillip Lang, el comerciant jueu Mordejai Meisl, la seva esposa Esther, el Gran Rabí Loeb…—, però l’ordre dels contes no respecta la cronologia, i el lector atent haurà d’anar encaixant les peces fins que al final es reveli la novel·la subjacent que l’autor ocultava deliberadament.

De totes maneres, no voldria donar la idea que el llibre és una mena d’enigma a resoldre, res més lluny de la realitat, ja que l’exposició de la trama està elaborada amb suma elegància. A més, cadascun dels contes brillen per ells mateixos amb una capacitat d’encanteri que ens fa recordar l’atractiu aclaparador de les rondalles infantils, combinat amb una sofisticada estructura on es succeeixen inesperadament tot tipus de registres: el costumista, l’històric, el fantàstic, fins i tot el místic.

La reconstrucció històrica de Perutz mai no sona a cartró pedra, el llenguatge és tan evocatiu com precís, es diria que fins i tot viscut. La seva capacitat per imaginar arguments inesperats és senzillament miraculosa, com ho és el seu salt sense xarxa entre el registre transcendent i el que més toca de peus a terra. A «De noche, bajo el puente de piedra» hi ha antisemites convidats a palau, nobles víctimes d’una maledicció, gossos que parlen, Johannes Kepler, amants onírics, nens fantasmals, i un rabí que practica encanteris amb les paraules.

Cuando Brouza entró en la taberna del mesón del Esturión de Plata no se hablaba de otra cosa que de las ejecuciones que habían tenido lugar aquella mañana. El ujier Johann Kokrda, que había pasado toda la noche en el bastión de la ciudad vieja para tener un buen lugar entre los espectadores, disfrutaba de su día de gloria. Sin dejarse importunar por las preguntas y exclamaciones de los asistentes, les relató con pelos y señales lo que había visto y oído. Durantetoda la noche habían estado trabajando a la luz de las antorchas para levantar el armazón del cadalso. Al amanecer cesaron los golpes y los martillazos, y todo el mundo pudo contemplar el resultado: cuatro varas de alto, veinte por cada costado, y todo, hasta el tajo, cubierto por un paño negro. Habían construido tribunas para las autoridades, los nobles y el clero, y el pueblo llano se arremolinaba en el lugar abriéndose paso a codazos. Las callejuelas cercanas estaban llenas a rebosar. Trescientos alabarderos y cuatrocientos jinetes pertenecientes a los regimientos del coronel Waldstein o Wallenstein, eran los encargados de mantener el orden. Había vendedores ambulantes que ofrecían salchichas, queso, cerveza y aguardiente al que lograra acercarse a ellos. Luego, con redoble de tambores, condujeron a los reoas a muerte hasta la plaza, uno por uno y según su rango. Naturalmente, el primero fue el conde Schlick. Llegó con un traje de seda negra, un libro en la mano y la faz serena. Cuando cayó su cabeza, una mujer de entre los presentes gritó: «¡Santo mártir!», su grito se escuchó hasta en las tribunas, y uno de los soldados de Waldstein trató de llegar hasta ella para detenerla, atropellando a su paso a varias personas, una de las cuales encontró la muerte bajo los cascos de su caballo. Pero la mujer logró huir.

«De noche, bajo el puente de piedra» representa un dels destil·lats més perfectes d’una llarga tradició de ficcions sorprenents i esbalaïdores que exploten la nostra innocència més primigènia, que prové de fa segles, que passa per «L’odissea», per «Les mil i una nits», per «El Quixot» i per Robert Louis Stevenson. I potser per Fred Vargas. Un veritable llibre de meravelles. Llegiu-lo, si us agraden les rondalles vora el foc que no sereu capaços d’oblidar.

La família que s’odia unida no sempre trobarà una sortida

Com deia ahir, l’existència d’«Arrested Development» mai no va ser fàcil. Es tractava d’una comèdia amb una altíssima densitat de gags servits a un ritme trepidant, on s’hi podien barrejar les grolleries més vergonyoses amb els recursos més sofisticats. El programa exigia un espectador d’una dedicació total, ja que els acudits funcionaven sovint per acumulació, tot apel·lant a avatars anteriors del mateix acudit. La seva línia temporal era fragmentada freqüentment, amb flashbacks, recapitulacions i clips inserits.

La sèrie no va obtenir mai grans nivells d’audiència, però sí un públic totalment entregat, disposat a defensar-la aferrissadament. Disposà també d’una escuderia de comediants pràcticament de somni. Deixant de banda els fabulosos protagonistes, i la Liza Minnelli (que és un puntàs), a «Arrested Development» tingueren paper amb frase gent com Henry Winkler, Charlize Theron, Judy Greer, Ed Begley Jr., Ben Stiller, Martin Short, Amy Poehler, Martin Mull, Julia Louis-Dreyfus o John Slattery…

Les tres primeres temporades a can Fox lliuraren un nombre minvant d’episodis (22, 18, 13) en una lluita constant per l’audiència, entre admiradors confessos i reticents imperdonables, amb la cancel·lació televisiva com a futura amenaça possible. Per aquest motiu la breu tercera temporada deixa un lleuger regust d’interruptus.

L’àvida Netflix, amb ansiós anhel, va recuperar «Arrested Development» per una quarta temporada que es va emetre el 2013. Com que els protagonistes tenien l’agenda plena —la majoria d’ells a l’interval transcorregut des de 2006 havien esdevingut primeres figures—, es va adoptar una curiosa estratègia: cadascun dels 15 capítols oferia la mateixa línia temporal, però des del punt de vista d’un personatge diferent que era el que centrava la narració. Això minimitzava la interacció entre els actors i convertia la trama en un enorme trencaclosques que només cobrava sentit quan s’anaven succeint els episodis. No vaig arribar a veure aquesta temporada en aquell format, però m’imagino que devia ser prou indigesta. L’he vista en format remix de 22 episodis, que és la que va posar en circulació Netflix el 3 de maig de 2018, com una mena de pròleg de la cinquena temporada. El remix intenta recollir a cada episodi, i en ordre cronològic, només un moment temporal de la trama. Com que l’original no estava previst així, el narrador Ron Howard es fa un fart de donar explicacions. Un mareig.

La cinquena temporada, centrada en el misteri criminal de l’assassinat de Lucille Austero (Liza Minnelli), recuperava una mica de l’esplendor perdut. Netflix la va emetre en dues tandes de vuit capítols, estrenades respectivament el maig de 2018 i el març de 2019. La producció, tanmateix, estigué envoltada de tota mena de contrarietats. Tony Hale, catapultat per l’èxit de «Veep», no s’hi va voler involucrar gaire. Portia de Rossi, pràcticament apartada de la interpretació, només apareix en molt comptats moments. Sobre Jeffrey Tambor pesava l’acusació d’abusos sexuals d’algunes actrius de «Transparent». I, per acabar-ho d’adobar, Jessica Walter es queixà del maltracte que havia patit per part del mateix Tambor durant el rodatge. Tot plegat, un desastre per la imatge final de la sèrie.

Hauria estat tot millor, si «Arrested Development» hagués conclòs sense lamentacions el 2006. De vegades no hi ha pitjor enemic d’una cosa bona que els seus admiradors. Però, en aquell temps llunyà, quan la colla de Michael Hurwitz foren bons, foren boníssims.