diumenge, 22 de juliol de 2018

Mare meva!

«Mamma Mia!», la pel·lícula de 2008 que adaptava el famós musical basat en les cançons d’ABBA constituí un èxit planetari (i un plaer culpable per a alguns), malgrat les poques aptituds melòdiques de la majoria dels seus intèrprets i una direcció molt poc distingida. Però aquestes mancances eren àmpliament suplertes per un entusiasme generalitzat, alguns bells paisatges mediterranis i les irresistibles tonades del grup suec. Deu anys més tard arriba aquesta seqüela tardana de títol «Mamma Mia! Here We Go Again». Si ha trigat tant a arribar la continuació, potser és perquè no feia falta.

En el primer film tota la intriga girava sobre qui era el pare de Sophie Sheridan (Amanda Seyfried), a escollir entre els tres homes que havien estimat la seva mare Donna (Meryl Streep). Un cop resolt (o no) el misteri, aquesta segona pel·lícula desdobla l’acció: en el present, Sophie està a punt d’inaugurar un hotel a l’illa grega de Kalokairi; en el passat, serem testimonis de les relacions d’una jove Donna amb els seus tres amants europeus. La història que succeeix en el passat no té gaire importància, perquè ja en coneixem el resultat; i la del present (serà un èxit la festa d’inauguració?, hi vindrà algú?) conclourà de la forma esperada ja que es tracta d’una comèdia.

Apart dels actors originals, que tots repeteixen, ara comptarem també amb les seves versions juvenils. De totes elles la més remarcable és Lily James (Donna de jove), que canta molt bé i té gràcia i frescor per donar i per vendre. D’entre la resta em quedaré amb Christine Baranski, que diu les frases més divertides i les col·loca amb consumada malícia. Un cas apart és Cher, que figura que és la mare de Meryl Streep, i que cada vegada sembla més la versió americana de Sara Montiel: quan parla no pot ser més inexpressiva i, si camina, ho fa amb cautela, com si temés pel seu fèmur.

Pel que fa als números musicals, n’hi ha de nous, però també de repetits de l’anterior film. El director Ol Parker almenys es molesta a introduir un parell de coreografies complexes (cosa que es trobava a faltar al primer «Mamma Mia!») i en alguns moments es rendeix al «kitsch» descarat sense cap recança.

Abans he parlat de «plaer culpable»; però ara ni això: directament «plaer sense culpa». «Mamma Mia! Here We Go Again» és tan efervescent i refrescant com un ball de festa major. No se li pot demanar més. Al final el públic aplaudeix com no passava des de «La La Land».

dissabte, 21 de juliol de 2018

Un món de metros: Guadalajara

Guadalajara (Jalisco, no Castilla-La Mancha) és una ciutat de 1,4 milions d'habitants que disposa de tren lleuger (metro) des de l'any 1989. Dues línies, 24 quilòmetres de vies i 29 estacions. Apart del poc contrast del color de les línies, l'única particularitat ressenyable és el traçat d'algunes de les artèries principals de la ciutat.

La seqüència Tesoro - España - Patria Sur - Isla Raza... fa pensar.

divendres, 20 de juliol de 2018

Una descreguda professional

Quin personatge la Madalyn Murray O’Hair! Nascuda a Pittsburgh l’any 1919, estudiant fallida de dret, mare soltera per partida doble i activista a horari complet en totes les grans causes progressistes de mitjans del segle XX. El seu èxit més memorable fou el plet que va posar al Baltimore City Public School System al·legant que era inconstitucional la lectura obligatòria de la Bíblia a les escoles públiques de Baltimore.

Va fundar l’organització sense ànim de lucre American Atheists l’any 1963 a Austin (Texas) i en fou la cap visible fins l’any 1995. Com a rostre més actiu i bel·ligerant de l’ateisme a Estats Units, freqüentà les aparicions televisives en programes de debat, el que li proporcionà una munió d’acèrrims detractors (i també alguna amenaça de mort). Però per altra banda aquesta popularitat li valgué un creixent cabdal de generoses donacions, el que a la llarga seria la causa indirecta de la seva truculenta mort en un segrest on també perderen la vida el seu fill petit i la seva neta.

Una biografia com aquesta, barreja de rellevància històrica i drama sensacionalista, mereixia ser explicada amb una bona ficció cinematogràfica. I això és el que es devia proposar «The Most Hated Woman in America» («La dona més odiada d’Amèrica»), telefilm de Netflix que Tommy O’Haver va dirigir l’any 2017. Malauradament la pel·lícula —que alterna els dies del segrest dels Murray O’Hair amb la vida de Madalyn entre 1955 i 1995— és una absoluta mitjania, correcta però nul·lament dramàtica, i sense cap punt de distinció, ni en l’elaboració del guió, ni en la lletja fotografia, ni en les interpretacions. Potser els únics punts controvertits que presenta són els enfrontaments públics de Madalyn amb el predicador cristià Bob Harrington amb intencions lucratives o la suggestió de l’evasió de capitals que practicava la família Murray O’Hair.

Aquí la gran esperança havia de ser Melissa Leo en el paper de la protagonista. Leo és una actriu que m’havia agradat molt, però que darrerament no n’encerta ni una. No crec que cap actor o actriu, per bons que siguin, puguin sortir airosos d’una interpretació que els obliga a envellir quaranta anys davant de la càmera. Leo opta per convertir O’Hair en una gàrgola fanàtica amb molt poc gruix humà, que (la veritat) desvetlla poques simpaties. De la resta d’actors no sabria destacar ningú tot i que hi ha noms coneguts com Josh Lucas, Adam Scott, Juno Temple i un irreconeixible Peter Fonda.

«The Most Hated Woman in America» es guanya l’aprovat per l’interès del que explica, i para de comptar.

dimecres, 18 de juliol de 2018

Trencadís

Pocs autors més al·lèrgics a repetir-se que Steven Soderbergh, conreador de tota mena de gèneres i formats, amb intencions que abasten des del cinema més comercial fins a un experimentalisme de baixa intensitat. Inquiet per tocar una nova tecla, el novembre de 2017 presentava «Mosaic», un misteri criminal escrit per Ed Solomon en format d’app per a mòbils iOS i Android. D’aquesta aplicació interactiva no us diré res, perquè no la conec. Del que sí puc parlar és de la versió televisiva, estrenada a HBO el gener de 2018 en sis capítols d’uns cinquanta minuts; malauradament poc de bo podré escriure’n.

L’estructura de tota la sèrie és bastant estranya —potser com a herència del seu origen interactiu— i difícil de justificar. S’inicia amb una breu escena en un passadís on un policia sembla que estigui incriminant en un assassinat l’home que té al davant. Retrocedim quatre anys i ens trobem a Summit (Utah), una estació d’esquí freqüentada pels rics i famosos. Allà coneixem Olivia Lake (Sharon Stone), autora de contes infantils i filàntropa, molt ocupada a seduir homes abans de perdre l’últim tren. Al seu voltant s’endevina una conspiració per comprar-li el xalet sense revelar-li els tresors minerals que amaga el terreny. Un capítol i mig més tard, Olivia ha desaparegut, possiblement assassinada. En el tercer capítol refem els quatre anys que havíem retrocedit al principi: descobrim que hi ha un culpable a presó i algú que vol reobrir el cas. D’aquesta investigació s’ocuparà la resta de la sèrie. No sé si s’ha entès, però poc importa perquè sembla que «Mosaic» ha estat escrita perquè no s’entengui gaire.

La intriga, que no sembla gaire original, es desenvolupa de forma obliqua i lenta, amb les dades presentades de forma indirecta, el que obliga a un gran esforç per part de l’espectador, del qual n’obté una minsa satisfacció. Els múltiples punts de vista no ajuden a implicar-se amb la història i tampoc ajuda que la majoria de personatges siguin antipàtics o poc atractius.

A més Soderbergh ho filma tot en estil «passa que t’he vist», tot evitant repetir el rodatge d’escenes per potenciar-ne l’espontaneïtat. La fotografia és lletjota i bruta, no hi ha efectes de post-producció i per no haver no hi ha ni la mínima expressió d’un títol de crèdit inicial.

Se salven alguns actors, començant per Sharon Stone que està excel·lent com a dona sensual, dèspota i capriciosa; però és un paper que li dura tot just un episodi i mig. També molt bé, ple d’humanitat (aquest sí), el policia grassó que crea Devin Ratray, digne de figurar a alguna temporada de «Fargo». Com a curiositat, Beau Bridges fa de xèrif corrupte i Paul Reubens (Pee-wee Herman) de confident d’Olivia.

Aquests sis capítols de «Mosaic» se m’han fet molt durs d’empassar: lents, espessos, avorrits i pretensiosos. En general ha obtingut bones crítiques; jo no la recomanaria a un amic.

dimarts, 17 de juliol de 2018

Qui pot matar un infant?

El drama criminal «Broadchurch», sortit de la ment de Chris Chibnall, va debutar durant la primavera de 2013 a la cadena ITV i va captivar les audiències d’immediat. Un cop acabat l’any fou considerat per molts com el millor serial televisiu de la temporada i raons no en faltaven, començant per un punt de partida irresistible: la mort violenta d’un infant d’onze anys. Ja el primer capítol ens impactava amb la potent imatge del petit Danny Latimer jacent a la platja al peu d’uns imponents penya-segats blancs.

El primer encert de la sèrie era la seva ambientació en un poble imaginari de Dorsey (el Broadchurch del títol) amb vocació per l’estiueig amable i pintoresc. El petit port, les platges, els penya-segats i les casetes dels vilatans propiciaven la imatge de postal que tan be podia contrastar amb la negror d’una intriga criminal amb possible rerefons pedòfil.

El fet que a les petites comunitats tothom es conegui facilita l’arma de doble fil de la solidaritat entre veïns, però també la de la desconfiança. A «Broadchurch» hi veurem desfilar gran part de les forces vives del poble: els policies (per descomptat), l’editora del diari local i el seu únic repòrter, l’encarregada de l’hotel, el propietari del quiosc i de la botiga de records, el jove reverend, el lampista i el seu ajudant, un instal·lador d’una companyia telefònica i la vella misteriosa que passeja el seu gos.

Els magistrals guions controlaven tant el pausat desenvolupament de la intriga com l’estudi de la psicologia dels personatges. A «Broadchurch» (almenys a la seva primera temporada) res no feia pudor de manipulació i la trama es desplegava natural, gairebé orgànica. Només em grinyolava la introducció d’algun element paranormal que francament no feia cap falta.

Com passa a la majoria de les produccions britàniques, els actors ho són tot, i aquí no fallen. Encapçala el cartell la prodigiosa Olivia Colman com a detectiu Ellie Miller. La que serà la reina Isabel a les temporades 3 i 4 de «The Crown», és una actriu de meravellosa amplitud de registres, com demostrarà tot al llarg de la sèrie, capaç de passar de la comèdia al drama sense perdre ni un àpex de credibilitat. El mitja cerilla del David Tennant fa el paper del policia traumatitzat per un cas que no va saber resoldre. Fa patir molt perquè sembla tísic. En papers destacables Jodie Whittaker, que protagonitzava el tercer episodi de «Black Mirror» i Vicky McClure, aquí una periodista vinguda de Londres, allà la protagonista principal de «In the Line of Duty».

Com un encert no pas menor, l’islandès Olafur Arnalds firmava una banda sonora electrònica i melangiosa, capaç de convèncer a un estol d'ànimes sensibles.

La primera temporada de «Broadchurch» havia finit amb el culpable identificat i un èxit de públic pel qual molts altres assassinarien. La segona temporada, estrenada el gener de 2015, tingué la mala idea de fer que l’assassí confés se’n desdigues i que haguéssim de repassar tot el procés ja conegut de la primera temporada. Com a subtrama complementària es revisava el cas que va deixar traumatitzat el detectiu interpretat per David Tennant (encara necessitat de vitamines).

Aquest «Broadchurch 2.0» comptava amb algunes virgueries de moviment de càmera i amb dos noms de prestigi com són els de Charlotte Rampling i Marianne Jean-Baptiste (revelada al «Secret i mentides» de Mike Leigh). Tot plegat constituïa un cert anticlímax amb sensació de repetició.

La tercera temporada girava entorn la violació d'una dona i d'alguna manera recuperava el muscle de la primera temporada, però ja no la seva màgia. Amb les irregularitats ja indicades, "Broadchurch" continua sent un clàssic de la televisió criminal.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Un món de metros: Grenoble

El tram de Grenoble (156.000 habitants) funciona des de 1987. Consta de 5 línies (A, B, C, D, E), una longitud de vies de 42,7 quilòmetres i 81 estacions. El mapa denota un mínim esforç: el traçat exacte que fan les línies sobre el terreny, dibuixades en una superfície blanca on les referències geogràfiques hi són absents. Podria ser perfectament la disposició aleatòria de cinc espaguetis llençats sobre un foli en blanc. Els colors són bonics, això sí.

divendres, 13 de juliol de 2018

El racisme és un gran invent

Mastronardi i Anzari, somriures contra el "straight white guy"
Una de les sèries que m’ha impressionat més favorablement en els darrers mesos és «Master of None», una «sitcom» tragicòmica de Netflix protagonitzada per Aziz Anzari, un aspirant a actor d’origen indi que viu i treballa en un dels famosos «Five Boroughs» de la Gran Encisera. De «sitcoms» protagonitzades per aspirants a actors que viuen a Nova York n’hem conegut un munt, haurem de buscar doncs què diferencia «Master of None» de la resta del ramat.

El títol prové per cert del refrany anglès «Jack of all trades, master of none» («home de molt oficis, mestre de cap»), que en català equival a «qui molt abraça poc estreny». Francament no sé perquè li han posat aquest títol, però no ens barallarem per això.

El primer detall significatiu és que els guions els firmen el propi Anzari i Alan Yang, és a dir un fill de musulmans indis i un fill de pares taiwanesos. Per tant és una sèrie totalment multiètnica on la presència dels blancs anglosaxons és minoritària. Així tenim el protagonista indi Dev Shah (Aziz Anzari), l’amic taiwanès (Kevin Yu), l’amiga lesbiana negra (Lena Waithe) i la xicota italiana (Alessandra Mastronardi), als que cal afegir les seves respectives famílies. Hi ha també un col·lega blanc (el gegantí Eric Warenheim), al qual s’al·ludeix irònicament com a «la inevitable quota blanca». Els pares d’Anzari a la vida real fan també dels seus pares a la ficció i, encara que és obvi que no són actors professionals, hi aporten el toc de «cinéma-vérité» que també hi afegia la mare de Pedro Almodóvar als films del seu fill.

«Master of None» no és una comèdia de rialles, sinó de somriures i també de sentiments. En alguns moments, i només com a punt de partida, Woody Allen no queda lluny. Les peripècies professionals de Dev són més aviat humiliants (publicitat barata, cinema de sèrie Z, tele-brossa), mentre que les seves relacions sentimentals són entre tendres i frustrants.

Encara així la sèrie és també molt agosarada i experimenta amb el cenyit format de la «sitcom» a mesura que avancen les dues temporades. A la primera ja s’aborden qüestions prou interessants com són la de la paternitat com a opció, l’experiència migratòria, els prejudicis que pateixen els actors racialitzats, les ridícules dificultats d’iniciar una vida en comú o l’assetjament permanent que pateixen les dones i del qual els seus col·legues masculins no en són conscients.

Però la segona temporada és encara millor, gràcies a la seva estupenda excentricitat. Els dos primers capítols passen a Mòdena i estan parlats majoritàriament en italià (el primer homenatja, en blanc i negre, «El lladre de bicicletes» de De Sicca). El tercer, titulat «Religion», va sobre el fet de ser musulmà i el plaer de menjar porc. En el quart veurem en muntatge paral·lel com Dev lliga, a través d’una app de smartphone, amb un reguitzell de dones diverses, i els resultats que se’n deriven.

El sisè episodi, «New York, I Love You» (escrit per Alan Yang), és una obra mestra. Es compon d’una seqüència d’accions urbanes encadenades, on els personatges de la sèrie només apareixen al principi i al final. Quasi justifica el visionat de tot «Master of None». Però encara queden «Thanksgiving» —la crònica successiva de diversos Dies d’Acció de Gràcies que Dev ha passat amb la família de la seva amiga Denise (incloent-hi la seva sortida de l’armari)—; o «Amarsi Un Po», una superproducció de 57 minuts en cinemascope, que funciona tant com una paròdia de comèdia romàntica, com una comèdia romàntica sense paròdia.

Després de vint capítols acceleradament excel·lents, «Master of None» acabava en punta. Anzari diu que ara vol passar pàgina i encarar nous projectes. És una pena que tot s’acabi aquí i només envejo els que encara heu de descobrir aquest bagul de meravelles, per altra banda tan ben sintonitzat amb el moviment #metoo.

Com a bonus: hi surten Claire Danes, Noah Emmerich, John Legend, Angela Bassett, Bobby Cannavale, Riccardo Scamarcio i Busta Rhymes. També es fa menció de la crema catalana. Volíeu més incentius?