dissabte, 18 de novembre de 2017

Un món de metros: Adelaida


Si no m'equivoco, Adelaida és una primícia en aquestes pàgines. Antiga xarxa de trams, renovada a partir de l'any 2000. 81 estacions i 138 quilòmetres de rails.

Han afusellat el disseny londinenc, però amb ben poca gràcia. Han omès la línia de la costa, potser perquè era difícil delinear-la sobre una geografia tan deformada. Els dos rectangles blaus no són llacs, sinó zones on el viatge és gratuït.

dijous, 16 de novembre de 2017

Amb un llibre sempre tens companyia

En els darrers anys havia deixat de seguir el cinema d’Isabel Coixet pel poc interès que em desvetllaven els seus projectes. Si amb «The Bookshop» he fet una excepció, és tant pel text en el que es basa com per la composició del seu elenc. La pel·lícula m’ha confirmat que la directora de Sant Adrià continua sent una curosa estilista en el que es refereix a la imatge i, amb la col·laboració del seu habitual director de fotografia Jean-Claude Larrieu, aconsegueix una impecable factura visual. A la reconstrucció (a Irlanda del Nord) d’un poble de la costa de Suffolk a finals dels anys 50 no li puc posar cap pega: m’ha semblat tot força creïble. En qüestions d’embolcall, només la banda sonora d’Alfonso de Vilallonga, emfàtica i fora de lloc, m’ha sobrat totalment.

La meva objecció principal a l’adaptació de la novel·la de Penelope Fitzgerald, que firma la pròpia Coixet, és la forma com l’ha banalitzat fins enfonsar-la en el tòpic (per no parlar de la veu en off que ens acompanya durant bona part del metratge, gairebé sempre una mala decisió com a recurs estilístic). Si el text de Fitzgerald és un animal punxegut i estrany que mai s’erigeix com una campanya subvencionada de promoció de la lectura, el guió de Coixet funciona gairebé com una apologia d’auto-ajuda a favor de la literatura, amb l’eslògan «Entre libros nadie puede sentirse solo» prominent a tots els cartells.

A diferència del llibre, la Florence Green del film es declara amant de la lectura i intenta inocular el seu vici a la jove dependenta Christine. La Christine novel·lesca és un personatge que no podria ser menys lletraferit i mostra gestos decididament pragmàtics; però Coixet —que ha confessat sentir-se molt identificada amb el coratge heroic de la protagonista— tergiversa el final de la novel·la, per convèncer-nos que la literatura pot amb tot. Tampoc pertanyen al llibre els flashbacks borrosos, en els quals Florence recorda les seves sessions de lectura compartida amb el seu difunt marit; ni el lligam sentimental entre el senyor Brundish i Florence; i encara menys la manera irada com engega el General Gamart en un final digne d’un melodrama de Hollywood. Malgrat la traïció a Penelope Fitzgerald, són gestos que no preocupen a una platea ocupada bàsicament per jubilats de baixa intensitat emocional.

Si alguna cosa salva «The Bookshop» són els seus actors protagonistes. A tots ells els hem vist en coses millors, i que requerien més esforç, però aquí no baixen mai la guàrdia. Estic enamorat d’Emily Mortimer pel seu encant modest, que va esclatar definitivament al «The Newsroom» d’Aaron Sorkin. Tant Patricia Clarkson com Bill Nighy són sempre estratosfèrics, i aquí ho broden una vegada més en un cert sentiment d'humiliació.

Amb un llibre d’auto-ajuda sempre tens companyia: la dels teus propis límits.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Cap llibre ajuda a triomfar


Qualsevol persona carregada de prejudicis com els meus, podria arribar a pensar (ajudada en l’engany per les cobertes tan bufones que fabrica Impedimenta) que «La llibreria» de Penelope Fitzgerald era una aportació més al gènere balsàmic de la «chick lit», o «literatura per a ties», novel·les on una protagonista còmicament insegura sol extraure al final de la seva peripècia alguna lliçó vital i, de retruc, un manso per l’eternitat. Ruc de mi per creure-m’ho, la Fitzgerald (1916 - 2000) fou una escriptora de carrera tardana, amb una vida sovint desgraciada, però amb una capacitat de superació del tot envejable. Només cal llegir-li unes línies per adonar-nos que juga en una lliga pròpia.

L’any, 1959. La trama: Florence Green, una vídua de mitjana edat, decideix obrir una llibreria en un poble de la costa de Suffolk que no es caracteritza precisament per l’abundància de públic lector. Ocuparà un històric edifici, llargament abandonat, amb una llegenda de presència de «poltergeist» afegida. La pintoresca població local contribuirà al dubtós èxit del negoci amb impulsos contraposats, però serà la manipuladora Mrs. Gamart la més subtil oponent als plans de Florence Green.

Que no s’esperi el lector de «La llibreria» una faula convencional de les que defensen els poders mirífics de la literatura. De fet, amb l’excepció potser del senyor Edmund Brundish, no hi ha ni un sol personatge que tingui els llibres en cap alta estima. Florence obre la llibreria, no per lletraferidura, sinó perquè havia treballat en una de soltera, i perquè no vol convertir la seva viudetat en una professió. Mentrestant els seus clients mostren una clara preferència per les biografies de personatges de la reialesa, els llibres pràctics sobre jardineria o construcció d’embarcacions i els moderats escàndols que provoca la «Lolita» de Nabokov. Però qui més menyspreu exhibeix pels llibres és Christine, la precoç dependenta de deu anys, personificació magistral del pragmatisme empresarial aplicat al petit comerç.

La novel·la, amb tot el seu elenc de personatges simpàticament caducs, evoca el Guillermo de Richmal Crompton, les aventures adolescents creades per Enid Blyton, i les comèdies cinematogràfiques de la Ealing. Però la seva escriptura s’instal·la en el terreny, que tant m’agrada, el del que és imprevisible i amb un punt de perill. Ho acompanyo amb alguns exemples de la traducció d’Ana Bustelo:
Florence tenía buen corazón, aunque eso sirve de bien poco cuando de lo que se trata es de sobrevivir. Durante más de ocho años, a lo largo de media vida, había subsistido en Hardborough con la pequeña cantidad de dinero que su marido le había dejado al morir, y últimamente se había empezado a preguntar si no tendría la obligación de demostrarse a sí misma, y posiblemente a los demás, que ella existía por derecho propio.

A Christine le gustaba encargarse de echar el cierre cada tarde. A los diez años y medio tenía la certeza, quizá por última vez en su vida, de como había que hacer las cosas exactamente.

—La cultura es para aficionados. No puedo permitirme llevar una tienda que tenga pérdidas. ¡Shakespeare era un profesional!

Su marido, el General, andaba abriendo cajones y armarios con el objeto de no encontrar nada y tener así una excusa para deambular de una habitación a otra.
La recent adaptació cinematogràfica que ha fet Isabel Coixet ha impulsat que Impedimenta reedités «La Librería» en versió cartoné i amb un postfaci inèdit. No només això, si no que (al·leluia!) ha publicat la versió catalana en traducció del sempre solvent Jaume C. Pons Alorda. La pel·lícula encara no l’he vista, però la novel·la és fresca, original i desconcertant. M’ha agradat molt.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Art i part

La idea del film «The Square» va sorgir quan el seu director Ruben Östlund i el productor Kalle Boman van muntar una instal·lació d’aquest nom pel Vandalorum Museum, consistent en un quadrat lluminós de 2x2 metres on hi havia inscrita la declaració següent: «El Quadrat és un refugi de confiança i protecció. Al seu interior tots compartim els mateixos drets i obligacions». Aquesta crida a la construcció d’un espai solidari i a la cooperació entre humans, funciona a la pel·lícula com anotació sarcàstica d’un món que circula per verals precisament oposats.

Christian (Claes Bang), director artístic d’un museu a Estocolm, prepara l’exposició «The Square», obra de l’argentina Lola Arias, i estudia la millor manera de promocionar-la. Víctima d’un sofisticat engany, li roben el mòbil i la cartera en ple carrer. La dement estratagema que idea per recuperar els bens sostrets aviat se li girarà en contra de la forma més còmicament horrible. Paral·lelament a aquest calvari, contemplarem diverses escenes que tenen a veure amb el dia a dia d’un museu d’art contemporani, amb tots els excessos de fingiment cara a la galeria que això comporta.

Fer riota de les impostures de l’art d’avantguarda costa poc, com ho és carregar contra la cultura de les notícies «virals», o qüestionar la hipocresia de la correcció política; però Östlund ho fa sempre amb més intel·ligència de l’estrictament necessària. Tot i això el seu objectiu principal, com ja ho era a «Force Majeure», és la demolició de la figura del mascle triomfador i privilegiat del molt injust segle XXI, monstre d’egoisme insolidari amb una consciència a penes desvetllada (però condueix un Tesla!). La presència constant de mendicants i sense sostre a moltes de les escenes de «The Square» no és gens casual.

La pel·lícula pertany al gènere recent de les comèdies de rialla incòmoda, però contundent. En alguns casos el mèrit és gairebé tot de l’actor: per exemple Terry Notary, especialista en representar bèsties diverses, s’apropia de la seqüència estrella. Però no menystinguem el director, que sap molt bé on col·locar la càmera i què cal deixar fora de camp. Abunden els exemples entre exquisits i hilarants del que es mostra i el que es sobreentén.

Apart dels mencionats (i notables) Bang i Notary, la sempre pujant Elisabeth Moss té un trio d’escenes de perfecte lluïment (adoro la de les cadires catastròfiques). Que Dominic West, que només existeix durant un parell de minuts, ocupi part del cartell és una injustícia manifesta. Com ho és que l’actor que fa de nen ultratjat sigui tan difícil d’identificar a internet. Perquè ho fa de conya.

«The Square» dura dues hores i vint minuts, sovint no saps cap a on tira, i algunes escenes s’allarguen més del que diries necessari; però ni un sol moment m’he vist obligat a mirar el rellotge. Agressivament intel·ligent, cruelment divertida i atractiva com poques pel·lícules que recordi. Alguna cosa tindrà perquè susciti tantes benediccions.

dilluns, 13 de novembre de 2017

El despertar d’una vocació


Sospito que de tots els escriptors britànics que algun dia foren anomenats el «Dream Team» (Barnes, Amis, Ishiguro, Rushdie, McEwan…) el menys llegit a casa nostra ha de ser Graham Swift; malgrat el seu Booker Prize per «Last Orders» («Últimos tragos») o «Waterland» («País d’aigua»), considerada la seva obra mestra; totes dues dutes per cert al cinema amb britànica solvència i actors excel·lents.

Sigui com sigui la publicació de la seva novel·la més recent «El domingo de las madres» («Mothering Sunday») és l’oportunitat ideal per descobrir o recuperar aquest sòlid autor. El títol es refereix a una tradició ja periclitada per la qual el quart diumenge de Quaresma els senyors de les classes altes angleses donaven el dia lliure al servei perquè visitessin la mare. Una festa entre paternalista i religiosa que tenia poc a veure amb el més comercial Dia de la Mare que vindria després.

A la concisa novel·la de Swift (pràcticament una «nouvelle») el diumenge en qüestió és el 30 de març de 1924 i la protagonista Jane Fairchild, que treballa de donzella pels Niven, com que va créixer a un orfenat, no té mare a qui visitar. Els seus plans inicials passen per una prolongada i tranquil·la estona de lectura d’un llibre de relats de Joseph Conrad; però el fill de la casa veïna, amb el que ja fa dos anys que es relaciona carnalment, li proposa una cita que potser serà la darrera.

Narrada amb anades i vingudes en el temps, des d’una posició retrospectiva presa sis o set dècades més tard, la peripècia de «Mothering Sunday» es va revelant calmosament fins descobrir-nos com va ser de crucial aquell 30 de març pel futur de Jane Fairchild. Malgrat la seva brevetat, el llibre conté sobrades capes de complexitat que abasten les relacions interclassistes, la devastadora herència de la Primera Guerra Mundial, el poder a l’ombra de la servitud i com la literatura procedeix d’una visió desplaçada del punt de vista.

Hi ha també sensualitat i erotisme de semen que degota a l'entrecuix. No es pot oferir més per menys. M’ha entusiasmat i la penso tornar a rellegir ara mateix. Ideal parejas. O clubs de lectura amb inquietuds.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Capital del pecat

La sèrie alemanya «Babylon Berlin» sembla pensada per arrasar entre les audiències amb ingredients d’imbatible pes. Es basa en les novel·les policíaques de Volker Kutscher, que a Alemanya són tot un best-seller (i que aquí ha publicat Ediciones B sense aixecar gaires onades). Dirigeixen a sis mans Tom Tykwer, Hendrik Handloegten i Achim von Borries. Von Borries és conegut sobretot com a guionista de «Good Bye Lenin!»; però Tykwer és autor d’èxits com «Run, Lola, Run», «El perfum» i (amb les germanes Wachowski) «L’atles dels núvols» i la televisiva «Sense8».

«Babylon Berlin» s’ambienta a la segona ciutat del títol l’any 1929, durant la turbulenta República de Weimar, en el parèntesi que obrí la ressaca de la Primera Guerra Mundial i tancà l’ascens al poder d’Adolf Hitler. Uns anys en els quals la ciutat esdevingué gresol de les avantguardes europees, refugi de revolucionaris de tot pèl, capital del cabaret més transgressiu, catau de drogoaddictes i perversos sexuals, i caldo de cultiu d’un nacionalisme antisemita i cripto-nazi.

L’escenari és innegablement atractiu, com ho és la història d’aquest comissari Gereon Rath (el deliciosament ullerós Volker Bruch), trasplantat des de la molt catòlica Colònia per rescatar una cinta pornogràfica que comprometria un important polític. Rath carrega sobre les seves espatlles més traumes dels que són acceptables per un protagonista televisiu: és un morfinòman vergonyant, traumatitzat per la seva participació a la guerra i amb un secret de família que no el deixa en gaire bon lloc. Però apart d’aquesta trama diguem-ne detectivesca, la sèrie ofereix molt més, amb un retrat transversal de la societat, amb revoltes obreres, contrarevolucionaris trotskistes, conspiradors ultranacionalistes, traficants de drogues, policies corruptes i depravats de tota mena.

Tanta ambició narrativa fa que de vegades els capítols es perdin entre la dispersió i la manca de propòsit. I per una sèrie que pretén l’exactitud històrica, de vegades peca de moments superficials o puerils. És el cas del personatge coprotagonista de Charlotte Ritter (Liv Lisa Fries) qui, de forma inversemblant, es troba sempre en el lloc precís en el moment adequat. Parafrasejant el grup Astrud, es diria que «hay una mujer en Berlín que lo hace todo».

El que no se li pot negar a «Babylon Berlin» són uns valors de producció envejables. Te la venen com la sèrie dramàtica de parla no anglesa més cara de la història, cosa que no garanteix en absolut la qualitat; però la veritat és que es nota, des de la reconstrucció espectacular d’un Berlín ja desaparegut, fins una fotografia i un vestuari de primera. Menció especial a un tractament musical molt imaginatiu, que de vegades voreja el video-clip. Memorables el muntatge a partir d’un «lied» de Mahler o l’addictiva «Zu Asche zu Staub» que interpreta Severija Janušauskaitė. Però també molt eficaç la utilització convenientment «tunejada» de les cançons de Bryan Ferry i Roxy Music.

Fins ara hem pogut veure els vuit capítols de la primera temporada i la segona, que ja ha estat filmada, no tinc clar quan ens la passaran. Això vol dir que, encara que algunes incògnites es resolguin, l’últim capítol et deixa completament desconcertat. Potser caldrà reservar-se l’opinió definitiva per quan la tinguem més fonamentada. De moment la cosa, si no genial, pinta ben atractiva.


dissabte, 11 de novembre de 2017

Un món de metros: Wuhan (2)

Wuhan és la ciutat més populosa de la Xina Central amb més de 10 milions d’ànimes. A la fi una xarxa que no només ha millorat el disseny (ho tenien xumat), sinó que ha augmentat considerablement en anys recents. Si a Wuhan el 2013 comptaven amb dues línies, 48 estacions i 57 quilòmetres de vies; ara poden presumir de 5 línies, 130 estacions i 184 quilòmetres de vies.

El disseny, encara dominat pel riu Yangtze, no és ideal. Es caracteritza per una paleta poc convencional i pel traçat serpentí d’algunes línies (el creuament de les línies rosa i verd clar és molt sexy).