divendres, 7 d’octubre de 2022

Com peix a l’aigua

 


En Nicolau és un noi que, tot i ser fill d’una família de pagesos, es veu més atret per l’aigua que per la terra: passa les hores nedant a mar i sense atendre les seves responsabilitats. Un dia la seva mare enfurismada li llença una maledicció:

—Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix.

A partir d’aquest moment en Nicolau inicia una transformació que el converteix en un híbrid d’humà i de peix que es dedica explorar la mar cada cop més lluny de casa seva. De mica en mica aprendrà a treure profit de les seves aptituds, primer ajudant els pescadors, després endegant un negoci familiar de cartografia.


Aquesta és la història que ens explica el reusenc Antoni Veciana a «Nicolau» (La Segona Perifèria, maig del 2022), una novel·la plena de fantasia, però amb un substrat pragmàtic que li confereix una tonalitat molt especial. Sembla ser que aquest mite de l’home-peix està molt estès per tota la Mediterrània, igual com altres llegendes que s’expliquen al llarg del llibre (la ciutat de Gandòfia, la història de Glaucos, l’illa de les dones…) En certa manera es podria prendre «Nicolau» com una rondalla de rondalles, amb el seu caràcter episòdic i sempre sorprenent.


Hi acompanya la vaguetat de la geografia i del marc històric, tot i que es podria fixar el relat en temps pre-industrials de l’edat moderna. El seu llenguatge, amarat del dialecte del Camp de Tarragona, ens ajudarà a situar-nos en el mapa. Més desconcertant és la tècnica d’anar alternant sense gaire sentit la narració en primera persona (d’en Nicolau i més endavant de la seva germana Pineda) amb la tercera persona.


Pel seu contingut d’aventures es podria prendre «Nicolau» com una novel·la destinada al prestatge de la literatura juvenil, tot i que el llibre també té un vessant més adult amb violència racial, guerres i sexe. Encara així confesso que no seria el tipus de novel·la que em pogués atraure si no fos per la gràcia (o malícia) amb la que està escrita. Es nota que Veciana no és un narrador innocent (fins i tot fa una citació explícita de Kafka!) La seva obra permet lectures que van més enllà de la faula encisadora que és en un primer nivell. Un debut absolutament madur.

El judici dels remitgers va durar tres minuts i van ser penjats als tres dies. Des del vell fins al xiquet, tota la barcada va ser penjada d’una forca que havien anuat amb una de les simes del bastiment del fill del mercader. Quan els van despenjar els van llençar a l’aigua com a grumeig per als peixos. Els pobres no tenen segones oportunitats i als rics no els calen les supersticions.


El fill del mercader i la filla del rei es van casar, se suposa que havien cregut que s’havien enamorat, i se suposa que aquest casament era la manera del rei de desfer-se de la filla sense pagar ni rescat ni dot. Això no es deia, i explicat d’aquesta altra manera tot semblava més bonic i feliç.

dijous, 6 d’octubre de 2022

Un altre rei trempat


Un secret reial (crec que l’original es diu Un afer reial) és una sèrie sueca de Filmin que explica la hipotètica relació eròtico-sentimental que a partir de 1933 mantingueren el rei Gustau V i el restaurador Kurt Haijby. En el moment de la trobada el monarca era un vidu de setanta-cinc anys, mentre que Haijby era un home de trenta-sis anys amb antecedents penals i una aparença (si hem de fer cas a les fotografies) gens apol·línia. A la sèrie televisiva l’actor Sverrir Gudnason llueix una clenxa d’estil Anasagasti que sembla confirmar la natura improbable de l’afer. Fos com fos, en arribar a orelles de la dona de Haijby, aquesta va demanar el divorci. Per tal que no esclatés un escàndol, el consell reial va fer tot el possible per silenciar els rumors, primer amb aportacions monetàries, després allunyant de totes les maneres l’indiscret amant.


Començà així un llarg calvari per a Haijby, que va intentar emigrar als Estats Units (però fou retornat a causa de la seva fitxa policial), va ser deportat a l’Alemanya nazi (on l’empresonaren per activitats homosexuals) i finalment el van recloure en un sanatori mental a la seva Suècia natal. L’any 1950, un cop mort el rei, fou jutjat per extorsionador i va haver de passar uns anys a la presó. Una peripècia, com es pot veure, tan variada com dramàtica, que indubtablement mereixia ser explicada, tot i que el seu punt de partida —la relació sexual amb el rei— és d’una veracitat mai del tot confirmada.


Aquesta producció compta amb bons actors, una ambientació decent i la història que explica és d’entrada curiosa i interessant; llàstima que els quatre capítols siguin tan ensopits i provoquin a la llarga algun badall. 

dimarts, 4 d’octubre de 2022

Perdó pels infidels


El dissabte em vaig precipitar, quan escrivia que encara no estava disponible la segona temporada de All You Need a Filmin, ja que no han trigat ni un dia a incorporar-la. No es pot anar amb presses... Són sis capítols que intenten resoldre el daltabaix sentimental i amical amb el que concloïa el cinquè episodi. Com a novetats més importants arriba un germà particularment irritant de l'única dona que sortia i hi apareix un equip de rugby per a gais amb ganes de descarregar adrenalina. Tot de molt baix pressupost i amb unes trames de molt poca volada. De nou acaba en un moment de conflicte, però no tan escandalós com el de la temporada anterior. O sigui que, si la cosa no continua, no crec que ningú la trobi a faltar.

dilluns, 3 d’octubre de 2022

Mons creuats


Ja fa un temps que Benson i Mike viuen plegats a Houston. Benson és afroamericà i treballa en un parvulari, mentre que Mike té origen japonès i fa de cuiner en un restaurant mexicà. La seva mare Mitsuko arriba per fer-li una visita, just en el moment que ell se’n va a Tòquio per tenir cura del seu pare malalt terminal. Amb la distància i les experiències que viuran per separat, la parella es començarà a replantejar el seu futur.


Aquesta podria ser una sinopsi bastant acurada del que succeeix a «Memorial» de Bryan Washington, novel·la publicada a l’altra editorial amb traducció de Yannick Garcia. [Per cert, el títol sembla referir-se a un carrer de Houston, si no no s’entén gaire perquè l’hi han posat]. Ben mirat, el punt de partida és bastant inversemblant: no té sentit marxar de casa precisament quan la teva mare ve a visitar-te; però això permet el joc paral·lel de contrastos que propulsa la novel·la. D’una banda el jove negre i la dama nipona, dos desconeguts obligats a conviure malgrat les seves moltes diferències; de l’altra el jove perdut en una ciutat estrangera, encara que sigui la dels seus pares, i amb una benvinguda ben poc calorosa. 


Té una mica regust de comèdia de situació i potser no és gaire imaginatiu pintar tots dos pares malalts i lleugerament homòfobs; però tot plegat permet introduir apunts sobre diferències culturals, racisme, parelles gais i noves famílies. A més l’estil lacònic, els paràgrafs sovint breus o molt breus i el contingut més factual que reflexiu fan que la lectura sigui tan amena com àgil. No obstant, no sé si per causa de l’estil el·líptic de Washington o per la traducció, en alguns moments no he acabat d’entendre el significat del que estava llegint. En qualsevol cas «Memorial» té prou interès per aconsellar-ne la lectura.


A mi no em perdràs, li dic. Encara que te’n vagis. Facis el que facis.

Això ho diu tothom, diu en Mike.

Jo no soc tothom, li dic. I no em perdràs. Queda clar?

D’acord.

Em creus?

Molt bé, diu en Mike.

Molt bé, doncs, dic jo.

Li dic: I així.

Li dic: la teva idea és que jo et segueixi i ja està? I així tot seran flors i violes?

En Mike frega els palmells sobre els meus. Els masega, lentament, com si estigués aplanant arrugues.

Al cap d’una estona diu: No existeix, això.

Podria passar, li dic.

Podria passar, diu en Mike.

Li estrenyo fort els dits. Li peten els ossos com petits focs d’artifici.

Però no, diu en Mike. No crec que ens surti bé.

I, sense esperar-m’ho, se’m desinfla tot el cos.

I dic a en Mike que jo tampoc no ho crec.

I, un cop les paraules m’han fugit de la boca, resulta que les crec sinceres. 

diumenge, 2 d’octubre de 2022

Filmoteca forçosa (85)


Blonde (Andrew Dominik, USA 2022 (Netflix))
Prolix biopic sobre Marylin que pretén ser innovador, però ve carregat dels mateixos clixés de sempre sobre la dona desvalguda, candorosa i necessitada d’una figura paterna. Meritori esforç d’Ana de Armas i un grapat de molt belles imatges. (6)

Barb and Star Go to Vista del Mar (Josh Greenbaum, USA 2021 (Movistar+))
Kristen Wiig i Annie Mumolo —responsables de la desvergonyida Bridesmaids— firmen ara una beneiteria delirant, però molt graciosa. Jamie Dorman es revela com un gran comediant. (7) 


Pink Flamingos (John Waters, USA 1972 (Filmin))

Històric monument al mal gust i la provocació gratuïta. Divine demostra ser la persona més fastigosa del món, però no se li pot negar autoritat com actriu de caràcter. (7)


Salmonberries (Percy Adlon, Alemanya 1991 (Netflix))

Una de les habituals històries de relacions improbables en paratges insòlits que dirigia el semi-oblidat Percy Adlon a finals del segle passat. Per a qui vulgui veure a la cantant k.d. lang envoltada d’inuits. (6)



La scuola cattolica (Stefano Mordini, Itàlia 2021 (Netflix))

Impossible adaptació de 106 minuts per a una novel·la de 1300 pàgines.  Els personatges queden a penes apuntats, igual que els suposats mals de l’educació catòlica. L’únic que resta són les imatges de tortura. (5)


CODA (Sian Heder, USA 2022 (Movistar+))

Drama extremadament tòpic sobre una família de sord-muts amb una filla que es vol dedicar a la cançó. Incomprensible que rebés l’Oscar al millor film. (5)

dissabte, 1 d’octubre de 2022

Infidels


All You Need (a Filmin) és una sèrie gens extraordinària, però bastant passadora sobre la vida de quatre atractius homes gais de Berlín. Potser la seva característica que crida més l’atenció és la moderació temàtica. En temps de poliamor i persones no binàries, ens mostra una col·lecció de personatges força estàndard en el seu comportament, de manera que tot el que es perd en audàcia ho guanyem en facilitat per identificar-nos.


Cadascun dels protagonistes és presentat amb un problema associat: el racisme, la falta d’acceptació paterna, la resposta violenta com a ficció de virilitat o la tardana sortida de l’armari… Res a dir, es tracta d’incidents força comuns. Em sobta en canvi que tots ells siguin declaradament monògams (monoàndrics?) o sigui que (ja es veu a venir) el drama esclatarà per culpa de les infidelitats. Un clàssic.


All You Need conclou el darrer episodi en un moment de crisi, d’aquells que reclamen una continuació immediata. La bona notícia és que la segona temporada ja existeix; la dolenta, que encara no està disponible a Filmin. 

divendres, 30 de setembre de 2022

Un assassinat encara més misteriós a l’Upper West Side


A finals de juny d’enguany, vuit mesos després d’acabar la primera temporada d’Only Murders in the Building, s’estrenava ja la segona. Suposo que calia aprofitar la bona acollida de la sèrie i afanyar-se a extreure’n els rèdits abans que els seus veterans protagonistes decideixin jubilar-se. Aquest cop la víctima és Bunny Folger, la presidenta de la comunitat de veïns, un càrrec que ja és sabut que et crea un munt d’enemistats. Una vegada més la policia sospita de Charles, Oliver i Mabel (és a dir Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez) encara que no existeixin proves que els incriminin. El tercet de falsos culpables decideix iniciar una investigació paral·lela per demostrar la seva innocència.


La temporada funciona bàsicament com l’anterior, amb marrades diverses, digressions a dojo i un munt de pistes falses que entretenen l’espectador i l’impedeixen adonar-se que l’únic que importa de cara a la investigació es concentra a l’últim episodi. Això potser no és gaire bo, si ets un fan dels misteris criminals de tipus Agatha Christie; però si no et molesta passar l’estona amb gent simpàtica i una mica excèntrica, entre situacions humorístiques i excursos delirants, no trobaràs millor companyia. Dit això, aquesta vegada els guionistes anaven una mica passats de rosca i caldrà que no es confiïn, si no volen acabar descarrilant en la inversemblança absoluta.


Afortunadament la bona química del trio protagonista fa perdonar moltes incongruències, mentre es contemplen totes aquestes peculiaritats amb complaença tolerant. Tornen alguns bons coneguts de la temporada anterior com Nathan Lane, Amy Ryan o Tina Fey, i s’incorporen noms tan llaminers com els de Cara Delavingne o Shirley MacLaine. No sempre el seu paper està plenament justificat; per això jo per exemple havia oblidat que també hi surt l’Amy Schumer en els dos primers capítols. I és que no hauria passat res si no hi fos. 


Ja és norma del programa que, com a coda de l’últim episodi, es produeixi un nou assassinat que funciona com anunci d’una nova temporada (ja aparaulada) d'Only Murders in the Building. Aquest cop el crim ha tingut lloc fora de l’edifici, però no serem perepunyetes i l’investigarem igualment. Oi que sí?