Perduts a l'espai

L'Avenue 5 és una luxosa nau espacial de passatgers que, en el transcurs d'un creuer de vuit setmanes, pateix una avaria que el fa desviar de la seva trajectòria prevista i amenaça retardar el retorn a la Terra en uns tres anys. Si ja representa un problema mantenir amb vida els cinc-cents passatgers durant un període molt més llarg del previst, les perspectives empitjoren quan es descobreix que la majoria de la tripulació està formada per ineptes contractats només per la seva imatge.

S'esperava més d'Armando Iannucci, especialista en treure petroli descrivint colles d'incompetents enfrontats a una crisi ("Veep", "La mort de Stalin"), però aquesta "Avenue 5" que es pot veure a HBO fa curt en gairebé tots els seus aspectes, començant pel de fer riure, que hauria de ser el més important. Cert que hi ha algun bon gag, molta escatologia, humor negre i atacs a les creences religioses; però potser el que fa més gràcia és la visió que es té del nostre present des del futur.

Les mancances de la sèrie són encara més sagnants, atès que els comediants que l'habiten han demostrat anteriorment la seva categoria. És el cas de Zach Wood ("Silicon Valley"), Andy Buckley ("The Office") i sobretot Hugh Laurie, encara que a mi el que em fa més gràcia és la impàvida sequedat de Suzy Nakamura, que fa de mà dreta del bilionari interpretat per Josh Gad. Però, què hi poden fer, si el guió no acaba d'acompanyar?

De totes maneres, com que l'humor és un assumpte molt subjectiu i els capítols són curts, no voldria dissuadir-vos del tot. Davant del dubte, feu un tast i decidiu.

Filmoteca forçosa (2)

Bar Bahar/Entre dos mons (Maysaloun Hamoud, Israel 2016 (filmin))
Documenta com a Tel Aviv hi ha dones àrabs insubmises, borratxes i fins i tot lesbianes. Una saludable lliçó de com trencar tòpics i prejudicis. (8)

August (Eldar Rapaport, USA 2011 (filmin))
Un home que viu i treballa a Madrid torna a Los Angeles amb la intenció de recuperar el seu ex, el qual ara està emparellat amb un altre. Pel·lícula vàcua, feta per algú amb més diners que talent. A oblidar. (4)

Mar groc (Na Hong-jin, Corea del Sud 2010 (filmin))
Un taxista coreà que viu a Xina intenta eixugar els seus deutes fent d’assassí per encàrrec. No surt bé. Exemplar «Korean noir» d’incansable acció i molta sang i fetge. Les batusses són sempre d’un contra quaranta (i sempre guanya l’un). Oportunitat de conèixer els Joseonjok, minoria ètnica de la Xina. No us refieu de la meva baixa nota: no sóc jo el públic objectiu de «Mar groc». (4)

Une vie toute neuve (Ounie Lecomte, Corea del Sud 2009 (filmin))
Relat autobiogràfic on la directora ens explica com va ser abandonada pel seu pare quan era una nena de 10 anys i com de malament es va adaptar a la vida de l’orfenat. Conté l’immens valors de les coses viscudes, sense cap ornamentació. (8)

El hoyo (Galder Gaztelu Urrutia, Espanya 2019 (Netflix))
Primer film espanyol que guanya al Festival de Sitges i la sensació del moment a Netflix. Presenta una versió de l’infern de mecanisme tan simple com ric en possibilitats de guió. Perversament entretinguda i misantròpica fins el moll de l’os. (8)

Wadjda/La bicicleta verda (Haifaa al-Mansour, Aràbia Saudita 2012 (filmin))
Una nena preadolescent vol anar en bicicleta, encara que al seu país no es consideri femení fer-ho. Rara ocasió de veure des de dins la vida quotidiana a Aràbia Saudita; però sobretot una palesa demostració que son més eficaces (i revolucionàries) l’asserció de petites veritats humanes que la impostació de les grans proclames. Una delícia. (9)

El dimoni de les llistes: artistes confinats

Boeci treu el cap

• Desterrat a Tomis en el mar Negre per l’emperador August, el poeta Ovidi escriu «Tristia» i «Epistulae ex Ponto».
• Boeci, empresonat per Teodoric el Gran, escriu privat de llibertat «De consolatione philosophiae», llibre que influencià enormement Ignatius J. Reilly.
• Giacomo Casanova va ser condemnat a cinc anys en una presó veneciana. No hi va escriure res de conseqüència, però la seva rocambolesca fugida li va servir trenta anys més tard per gaudir d’un gran èxit editorial amb «Història de la meva fuga».
• Donatien Alphonse François, Marquès de Sade, escrigué «Les 120 jornades de Sodoma» a la presó de la Bastilla.
• El militar Xavier de Maistre, arrestat a Torí a causa d’un duel, escriu la sorprenent narració «Voyage autour de ma chambre».
• El patriota italià Silvio Pellico, tancat durant anys a penitenciaries de Venècia i Brno, va accedir a la posteritat amb les seves memòries «Le mie prigioni».
• La prolífica poeta Emily Dickinson mantingué en els seus darrers anys una productiva reclusió casolana fruit d’una probable agorafòbia.
• Marcel Proust passa els darrers quinze anys de la seva vida reclòs en un dormitori de parets de suro on escriu la major part de «À la recherche du temps perdu».
• El filòsof marxista Antonio Gramsci va passar els darrers onze anys de la seva vida desterrat pel govern feixista a l’illa d’Utica i a Turi, prop de Bari, fet que no el va impedir continuar escrivint profusament.
• Miguel Hernández escrigué poemes i cançons en els seus anys finals a diversos presidis, recollits pòstumament a «Cancionero y romancero de ausencia».
• Olivier Messiaen, presoner al camp de Görlitz durant la Segona Guerra Mundial, hi compongué i hi interpretà l’esfereïdor «Quartet per a la fi dels temps».
• Màrius Torres visqué els darrers set anys de la seva vida al sanatori antituberculós de Puigdolena, on va escriure la major part de la seva obra poètica.
• Juan Carlos Onetti passà els dotze últims anys de la seva vida tancat al seu pis d’Avenida de América a Madrid. Enllitat la major part del temps, escriu allí les novel·les «Cuando entonces» i «Cuando ya nada importe».
• L’iranià Jafar Panahi, en arrest domiciliari i condemnat a no dirigir pel·lícules durant 20 anys, filma «Això no és una pel·lícula» en quatre dies a casa seva.

«El quadern gris» de Josep Pla, encara que tingui com a mite d’origen el tancament de la universitat per una passa de grip, no ofereix cap sensació de confinament i va ser reescrit en gran mesura quaranta anys més tard.

Ghibli (5): més aparells voladors

«Porco rosso» de 1992 conté a la vegada alguns dels trets més característics d’Hayao Miyazaki, però també alguns realment poc ordinaris. Potser el que fa destacar el film dins de la seva producció és el seu retrat d’una època i una geografia molt determinats, lluny dels seus habituals mons fantàstics. Ens trobem a les costes de l’Adriàtic a finals dels anys 20, principis dels 30, i apart de la reconstrucció històrica de vehicles, vestuari i arquitectura, es descriu el ja innegable ascens del feixisme. No és que Mussolini i els seus acòlits formin part activa de la trama, es mantenen com una peça més del paisatge, però no deixen de ser significatius.

Una altra relativa raresa és la manca d’una protagonista femenina, tot i que apareixen en papers importants dues dones no precisament febles: l’atractiva cantant Gina i sobretot l’enginyera Fio Piccolo, sempre plena de recursos. Més rar és encara que el protagonista sigui un porc pilot d’avions (l’únic detall que atempta contra el realisme del film) i que en una època passada fos un humà veterà de la Primera Guerra Mundial. En cap moment s’explica com i perquè es va produir la transformació en porc, però ja sabem que l’absència de subterfugis per introduir la fantasia és una altra de les marques de la casa.

La trama se centra en la rivalitat entre el caçador de recompenses Porco Rosso i la banda de pirates de l’aire coneguts com «Mamma Aiuto». Es tracta d’un enfrontament que oculta una certa lleialtat i darrera de les baralles a cops de puny es pot sobreentendre un sentiment de camaraderia, una mica a la manera dels films d’aventures de Howard Hawks. Té «Porco Rosso» un to nostàlgic d’èpoques millors, on l’aviació era encara una ocupació cavalleresca i honorable, per això, sense deixar de ser una peça veritablement entretinguda, és una de les més adultes de la producció dels Ghibli.

Finalment és inevitable mencionar com el director es lliura al seu amor per les màquines volants, en especial per les pioneres de l’aviació, en escenes tant d’acció com de contemplació. Pocs moments més màgics que el de la visió onírica d’un «cel» dels aviadors on potser Miyazaki somia descansar algun dia.

Capella laica

Potser la capella Scrovegni em va deixar fora de joc pel seu aclaparador contingut religiós, jo que soc de poques transcendències i molt de tocar de peus a terra. Per això, per impressionar-me de debò va caldre visitar una altra capella de caire ben diferent. Bé, en realitat no és una capella sinó una estança dins d’un edifici mundà: el palau ducal de Màntua (i no hi cerqueu aquí cap relació amb el duc de «Rigoletto» que titllava les dones de vel·leïtoses com plomes al vent).

El duc es deia Ludovico III, de la poderosa família Gonzaga, i, molt conscient de les eines més precises per fer-se autobombo, va contractar Andrea Mantegna, un dels artistes del moment, nascut no gaire lluny d’allí. El pintor va decorar dues de les parets i el sostre del que es coneix com a «Cambra dels esposos» («Camera degli sposi»), una habitació quadrada que havia sigut successivament dormitori, lloc de reunions familiars i sala de recepció de convidats importants.

Els frescos reprodueixen, en estil il·lusionista, tant la família com el seguici ducal amb un grau de vivesa que gairebé et fa creure que els tens allí presents. Bé, això no és cert, ningú no deixarà de creure que allò són pintures; però la voluntat de retratar tothom —tant els poderosos com els subalterns, tant els nobles com les bèsties domèstiques, els esplendors i les misèries— et comunica amb intensitat que tota aquesta gent va viure aquí sis segles enrere. S’estableix una forta connexió entre l’espectador i els retratats, ducs i patges, gossos i nens, vida viscuda al capdavall.

I quan l’esgarrifança d’emoció comença a ser insuportable, alces els ulls i contemples els «putti» que treuen el cap i ensenyen el cul, tot es dissol en una gran rialla sense importància.

Filmoteca forçosa (1)

Breu recensió de pel·lícules vistes durant aquestes setmanes de reclusió. S’inclou puntuació personal orientativa.

Hustlers/Estafadores de Wall Street (Loraine Scafaria, USA 2019 (Amazon))
Basada en fets reals. Sobre prostitutes de luxe que es dediquen a plomar «brokers» fatxendes per pura justícia poètica. Jennifer Lopez continua tenint un cos 10 i déu-n’hi-do com de bé actua. (6,5)

«Les crevettes pailletées/Al agua gambas (Maxime Govare i Cédric Gallo, França 2019 (Movistar+))
Un nedador olímpic fa un comentari homòfob i el condemnen a entrenar un equip gai de waterpolo. Previsible i tòpica, però distreta. (6)

Jonas (Christophe Charrier, França 2018 (Netflix))
Un infermer gai de comportament autodestructiu viu aclaparat per un fet de la seva adolescència. Thriller televisiu on l’aclariment del misteri resulta una mica decebedor. El jove Félix Maritaud està acaparant tots els papers de gai que ofereix la cinematografia francesa. (6)

Boira (Shim Sung-bo, Corea del Sud 2014 (filmin))
Un vaixell de pesca amb problemes econòmics intenta diversificar el negoci mitjançant el tràfic de persones. En resulta una catàstrofe. Entre l’aventura i el thriller. Si deixem de banda que tota la tripulació és mononeuronal, el film és molt entretingut i està perfectament filmat entre la boira i les ones. (7)

Oldboy (Park Chan-wook, Corea del Sud 2003 (filmin))
Multipremiada i ultraviolenta. Una història de venjança francament exagerada, on la natura de l’ofensa no justifica la magnitud de la resposta. Filmada amb brillantíssima incoherència. Cal tenir una ment molt malalta per parir una trama com aquesta. (8 per la factura, 4 per les intencions)

Poesia (Lee Chang-dong, Corea del Sud 2010 (filmin))
Una dona gran amb inicis de demència ha de cuidar un nét irresponsable i sapastre que la involucrarà en un greu dilema ètic. Inscrita en un curs de poesia per a aficionats, intentarà reproduir l’inefable en un darrer acte de lucidesa. Sensacional Yoon Jeong-hee, sortida d’un retir de deu anys per interpretar el paper de la seva vida. Quasi una obra mestra. (9)

Cabells

—(…) ¿Te has fijado en que la gente de los libros hace cosas con el pelo que una jamás podría hacer?
—¿Como qué?
—Bueno, como cuando María Magdalena le secó los pies a Jesús con el pelo, o como las heroínas que bordan pañuelos. Seguro que al plancharlos el pelo se chamuscaba. Y eso de «Rapunzel, Rapunzel, suelta tu cabello». No se puede trepar por el pelo de alguien como si fuera una cuerda, sería un suplicio.
—Supongo que lo que pasa es que en los libros puedes decir lo que te dé la gana.

("Los años ligeros", Elizabeth Jane Howard)