Una vida, dues cares

Bethan (Gabrielle Creevy) és una adolescent gal·lesa, que brilla en els estudis i somia esdevenir escriptora. A l’escola es relaciona amb la noia més rebel i amb el gai de la classe, però se sent atreta per una companya amb vocació de líder. Tot sembla somriure a Bethan, amb una família benestant que li ofereix tota classe d’avantatges materials. Almenys això és el que ella explica, perquè en realitat la seva mare pateix un trastorn bipolar i requereix ingressos esporàdics en una institució, mentre que el seu pare és un gandul alcohòlic i puntualment violent.

Aquest és el punt de partida de «In My Skin» (Filmin), sèrie de deu capítols i dues temporades, escrita per Kayleigh Llewellyn per a la BBC. Participa del sòlid corrent de cinema social britànic que tan bé sap posar el dit a la nafra. Encara que conté alguns moments d’humor, el to general és desolador, sobretot en la primera temporada, fins el punt que et preguntes si no estan carregant massa les tintes. Això és notori en les reaccions de les professores de l’escola, que són particularment cruels. Afortunadament, la segona temporada, encara que tingui situacions molt dures, també conté instants d’alguna cosa que es podria identificar amb l’acontentament. I, per fortuna, la sèrie conclou amb un final raonablement feliç per les possibilitats que ofereix.

Fa de mal recomanar una sèrie que probablement us trencarà el cor més d’una vegada, però no tot ha de ser escapisme en aquesta vida i els banys de realitat no deixen de ser terapèutics. A més, tant Gabrielle Creevy com Jo Hartley, que fa de la seva mare, estan espectaculars. 

Filmoteca forçosa (73)

Starship Troopers (Paul Verhoeven, USA 1997 (Disney+))

Sàtira antiautoritària amb maneres d’invasió extraterrestre i personatges de comèdia juvenil d’instituts. Sanguinolenta i llarga (pel que és), però ben distreta. (7)

Welcome to Chechnya (David France, USA 2020 (Movistar+))

Esfereïdor documental sobre la persecució i assassinat de persones LGTB a Txetxènia. Amb l’aquiescència de Vladimir Putin, no cal dir-ho. (8) 

Model Shop (Jacques Demy, USA 1969 (Filmin))
Única pel·lícula americana del director. Ha quedat bastant oblidada, tot i que participa del seu especial romanticisme desolat. Anouk Aimée està magnètica. (7)

The Nowhere Inn (Bill Benz, USA 2020 (Movistar+))
Fals documental sobre una gira de l’artista St. Vincent. Comença com una gran broma sobre la imatge pública de les estrelles del rock, però acaba allargant-se massa. (6)

San Francisco (W.S. Van Dyke, USA 1936 (Filmin))
Melodrama molt convencional, on Clark Gable fa de trapella de bon cor, Spencer Tracy és un capellà boxejador i Jeanette McDonald refila (l’ària de les joies de «Faust»!). Tot com caldria esperar. Val la pena per les escenes finals del terratrèmol. (7)

The Man with the Golden Gun (Guy Hamilton, Regne Unit 1974 (Amazon))

Un Bond de l’etapa Moore molt irregular i amb tocs psicodèlics. Té coses bones (Christopher Lee, Maud Adams), molta palla i algunes coses insofribles (Britt Ekland, el xèrif que fa Clifton James…) (6)

Per voluntat de Déu

«The Long Call» (o «Inspector Venn», com la titulen a Filmin) és una sèrie policíaca de la britànica ITV basada en una novel·la d’Ann Cleeves. Se situa en un poblet de la costa de Devon, o sigui que els paisatges bonics estan assegurats. La intriga —sobre un foraster que han trobat mort a la platja— està resolta amb correcció, com tantes altres d’aquest gènere, que abunda a totes les televisions i amb especial freqüència a l’anglesa.

Però l’interès d’aquest programa rau en que el detectiu protagonista és gai i precisament va marxar del poble quan era jove per la seva condició. Ara hi torna amb el seu marit per assistir al funeral del seu pare i, mentre investiga el crim, s’enfronta amb els fantasmes del passat. Aquests tenen a veure sobre tot amb la secta religiosa de la qual els seus pares eren devots. La sèrie presenta doncs la barreja d’un món modern, on el matrimoni igualitari és un fet que s’accepta sense discussió, amb una tradició molt particular que participa del doble caràcter protector però repressiu de la majoria de religions. 

Pel fet d’abordar una temàtica de la qual es parla poc en la ficció actual, ja val la pena «Inspector Venn». Compta a més amb l’al·licient de la presència de Juliet Stevenson, en el paper de la mare atrapada en la seva beateria, i de la molt envellida Anita Dobson, la que fou Angie Watts a «Gent del barri». 

Servei públic

Els que no vam viure als Estats Units durant la dècada dels seixanta, vam descobrir l’existència de la divulgadora gastronòmica Julia Child a través del film «Julie & Julia» (Nora Ephron, 2009), una comèdia millor del que es podria esperar i amb una gran interpretació (més) de Meryl Streep. Al final de la pel·lícula, després d’innombrables peripècies per dominar els secrets de la gastronomia francesa, Child escrivia un llibre de receptes destinat al públic americà i aconseguia un èxit inesperat.

La sèrie «Julia» de HBO Max comença en certa forma on «Julie & Julia» acabava, amb la cuinera aficionada preparant una truita en directe, mentre presenta el seu llibre «The French Chef» a la WGBH, el canal de televisió pública de Boston. La positiva experiència anima Julia a proposar a la cadena un programa setmanal de cuina plantejat com un servei didàctic per a les mestresses de casa americanes. Després de vèncer algunes reticències —de les seves editores, dels directius de la televisió, del seu propi marit—, Child aconsegueix debutar i aviat es converteix en un dels personatges televisius més populars i influents, iniciant així una triomfal carrera de més de tres dècades.

La veritat és que aquesta història no dona per omplir vuit episodis de 45 minuts i als guionistes els ha calgut afegir-hi una mica de palla, però tota la sèrie té una factura tan amable i positiva que és un d’aquells casos rars que no li trauries res. Potser l’element més discutible és la presència d’una jove productora del programa de raça negra (Adriane Lenox), un personatge fictici que no hagués pogut ocupar aquest càrrec a principis dels anys 60. Encara que la seva introducció sigui benintencionada i es faci servir per denunciar discriminacions per qüestions de raça i gènere, no deixa de ser un anacronisme que distreu.

Pel que fa a tota la resta, «Julia» és una delícia, fidelment ambientada en els colors optimistes d’una il·lustració de Norman Rockwell. Amb dos magistrals actors de caràcter —David Hyde Pierce i James Cromwell— i tres senyores divines —Bebe Neuwirth, Fiona Glascott i Isabella Rossellini. Però sobretot una immensa Sarah Lancashire («Happy Valley»), que adopta perfectament els aires de matrona i la peculiar forma de parlar de la cuinera original, però que transmet també la seva afabilitat, la seva falta de pretensions i el seu encomanadís hedonisme. Lancashire fascina i enamora: no m’hagués importat veure-la protagonitzar uns quants capítols més. No gosaré dir que «Julia» és una de les sèries de l’any, però és indiscutiblement amb la que ens ho hem passat més bé. 

Fantasmes a dojo

 

Una bona «sitcom» és una ocasió que no s’ha de deixar perdre i aquest és el cas de «Ghosts»/«Fantasmes», originada a la BBC, però que es pot veure a Movistar+. Una parella jove té problemes per trobar un lloc per viure fins que inesperadament ella hereta Button House, un vell casalot enmig del camp. El que ells ignoren és que la mansió és plena dels fantasmes de persones que van morir entre les seves parets o als voltants. Una caiguda gens fortuïta deixa la noia dues setmanes en coma i, quan es desperta, descobreix que és capaç de veure els fantasmes i pot interaccionar amb ells. A partir d’aquest moment la sèrie girarà sobre els diferents interessos que tenen els vius (fer rendible la seva tronada residència) i els difunts.

Cal dir que a «Ghosts» hi ha molts fantasmes —nou dins de la casa, sense comptar la colla de víctimes de la pesta que habiten al soterrani— i que procedeixen d’entorns i èpoques molt diferents, o sigui que la diversió està assegurada. Hi ha per exemple un diputat conservador que va morir en una escaramussa sexual durant els recents anys noranta i que, per tant, no du pantalons. Hi ha un home de les cavernes que s’ha aficionat a jugar als escacs, un monitor dels «boy scouts» amb una fletxa clavada al coll, una dama de l’era georgiana innocent i molt amable o una bruixa cremada a la foguera.

Amb tres temporades de sis episodis (més dos especials nadalencs), «Ghosts» és un refugi segur on passar una estona distesa i una mica innocent, però amb una bona densitat de gags. Recomanada per picar entre hores.

A TNT (i amb el mateix títol) s’està emetent la primera temporada de la versió americana. Els capítols només duren 20 minuts (contra la mitja hora de la britànica) i els guions estan pràcticament calcats; però la parella protagonista té l’efervescència babaua de tantes «sitcoms». No hi ha dubte que en qüestions de fantasmes cal acudir sempre a la vella Europa.

Famílies artificials

 

Ferzan Öztepek, realitzador turc que viu a Itàlia des del 1976, es va donar a conèixer amb dos films de gran èxit comercial, «Hamam» (1997) i «Le fate ignoranti» (2001). En aquesta pel·lícula Antonia, la doctora protagonista, perdia el marit en un accident i, poc després, descobria que duia una doble vida i que tenia un jove amant anomenat Michele. A través d’aquest, la vídua coneixia la seva colla d’amics de costums poc convencionals, els quals li descobren un tipus de vida més lliure, lluny dels prejudicis de dona benpensant.

Vint anys després, potser intentant reviure un dels grans moments de la seva carrera, Öztepek retorna a «Les fades ignorants» i, amb la col·laboració habitual de Gianni Romoli, transforma la pel·lícula en una sèrie de vuit capítols per a Disney+. L’argument és exactament el mateix, però com que ara la durada és molt superior, cadascun dels amics de Michele —la parella de gais, la transsexual, l’exiliada política, les lesbianes…— disposa d’alguns minuts de cada capítol per exposar el seu propi conflicte personal. Encara amb aquestes ampliacions postisses, la trama resulta allargassada i mancada d’urgència. Deixant de banda la idea que les famílies veritablement importants són aquelles que escollim, què més ens estan intentant explicar?

El to general és el d’un serial de sobretaula de gran pressupost i els tres habitatges principals que hi surten semblen decorats per rodar-hi espots publicitaris. Entre els actors abunda més la fotogènia que les virtuts interpretatives i, si Eduardo Scarpetta pot passar com una versió acceptable de Stefano Accorsi, que va ser el Michele original, no es pot dir el mateix de la insípida Cristiana Capotondi, una Antonia que no li arriba a la sola de la sabata a la gran Margherita Buy. El més decent que té aquesta nova «Le fate ignoranti» és una cançó inèdita de Mina, que segons com es miri ja és molt.

Cavalls per a l’escorxador

Pocs gèneres tan ben codificats com el d’espies: relativisme ètic, lleialtats traïdes, sordidesa ambiental i aventures en sordina no hi poden faltar. Tampoc una matriu britànica, encara que els escenaris puguin recórrer tota l’Europa continental. Totes característiques s’hi troben —però amb localitzacions purament angleses— a «Slow Horses», la sèrie d’Apple TV que adapta la novel·la homònima de Mick Herron. Pertany a un cicle anomenat Slough House sobre una colla d’empleats del MI5 que, per motius diversos, han estat exiliats a una oficina sinistra a realitzar ingrates tasques administratives. El segrest d’un humorista musulmà per part d’un grupuscle de feixistes xenòfobs —una operació que oculta una sospitosa autoria— traurà de la somnolència els buròcrates de Slough House i els empenyerà a entrar en acció. 

Apart de tenir tot el que es pot demanar en una sèrie d’espies —a més d’una factura estupenda, les suficients escenes d’acció i algunes sorpreses en el guió, «Slow Horses» disposa d’algunes virtuts suplementàries, que comencen amb un sentit de l’humor soterrat, però que tot ho amara. Que els actors britànics funcionin a les mil meravelles no constitueix cap ingredient secret; però la presència de Gary Oldman, borratxo, sardònic i desencantat, és un plus inqüestionable. El mateix és pot dir de la divina Kristin Scott Thomas, aquí molt estirada i antipatiquíssima. O de cares tan conegudes com les de Jonathan Pryce, Rosalind Eleazar, Samuel West o Sophie Okonedo.

Com que les històries de perdedors que recuperen part de l’autoestima ens agraden sempre, «Slow Horses» té tots els números per ser un cavall guanyador. I amb segona temporada ja a punt d’estrena, quan no s’havia acabat d’emetre la primera!