dijous, 25 de febrer de 2021

Liquidació per tancament


Durant les dècades dels 70 i els 80 del segle passat la televisió, que havia sigut tradicionalment el mitjà d’usar i llençar per excel·lència, va començar a aspirar a l’ambició i el prestigi del gran art. Quan el que firmava era algú com Ingmar Bergman es podia aconseguir una de les millors sèries de la història, com ho van ser «Escenes d’un matrimoni» (1973) o, ja amb molt més pressupost, «Fanny i Alexander» (1982). En general, però, la televisió de qualitat es reservava sobre tot a l’adaptació de grans obres de la literatura. És molt recordada la «Guerra i pau» (1973) amb Anthony Hopkins, en la qual la BBC va tirar la casa per la finestra per enquibir en 20 capítols d’una hora tot el novel·lot de Tolstoi, des de les batalles fins les escenes íntimes més irrellevants; i encara més, el «Jo, Claudi» segons Graves que feia sucós safareig amb la coartada de la història dels romans. Potser la culminació d’aquesta tendència la trobarem amb «Brideshead Revisited» (1981) l’adaptació d’una novel·la no precisament trepidant d’Evelyn Waugh, que compensava la sofisticació dels seus temes amb una producció plena d’atractius escenaris naturals i un repartiment de luxe (Laurence Olivier, John Gielgud, Claire Bloom, Stéphane Audran…)


Una altra sèrie tan respectada com admirada fou «The Jewel in the Crown» (1984) («La joia de la corona», que es pot contemplar ara en versió restaurada a Filmin), una adaptació de la tetralogia de Paul Scott «The Raj Quartet» sobre l’estada dels britànics a l’Índia en els temps previs i posteriors a la seva independència. Encara que les novel·les en les que es basa no segueixin un ordre estrictament cronològic i visitin una vegada i una altra els mateixos fets des de diversos punts de vista, i malgrat la barreja de tècniques narratives —diàlegs, notícies de premsa, cartes…—, el guió segueix un plantejament més convencional amb una única línia temporal. Tot i això, s’intercalen fragments de noticiaris de l’època i algunes imatges repetides que funcionen com una mena de «leit motiv».


La trama comença amb la violació d’una noia britànica per part d’una «manada» de joves indis (un incident que recorda una mica el que centra «A Passage to India» d’E. M. Forster) i, encara que els personatges d’aquests dos primers capítols pràcticament ja no tornen a aparèixer a la resta de la sèrie, se’n fa referència de forma constant i fins i tot una mica exagerada per poc natural. Aquest canvi constant de personatges protagonistes és un dels trets més distintius i interessants de «The Jewel in the Crown» amb el que s’aconsegueix una visió polièdrica d’una qüestió tan complexa com és el de la relació entre els colonitzadors britànics i els seus colonitzats indis. S’intenta representar tots els posicionaments d’un i altre bàndol des de l’explotador racista en un extrem fins a l’activista violent que no veu el moment que l’invasor toqui el dos; i entre tots ells destaca la figura tràgica de Hari Kumar, l’indi educat a Anglaterra que se sent desarrelat a tots dos mons.


Rodada en gran part a l’Índia en escenaris naturals d’Udaipur, Mysore, Shimla i Caixmir, l’esforç de producció va ser molt notable per l’època, encara que vista avui no ho pugui semblar. El molt nombrós repartiment reunia il·lustres veterans com Peggy Ashcroft, Rachel Kempson, Eric Porter o Saeed Jaffrey amb pujants actors més joves com Geraldine James, Tim Piggott-Smith o Wendy Morgan. Els desconeguts Charles Dance i Art Malik van saltar a la fama gràcies a aquest programa, tot i que la seva carrera posterior no podria ser més antitètica. A la segona dècada del segle XXI «La joia de la corona» sobta per la parsimònia que es pren per explicar la seva història, quinze hores repartides en catorze capítols on et pots trobar fàcilment dos personatges que dialoguen durant cinc minuts o més. Sí, ja no se’n fan de sèries així, tan feixugament dialogades i amb els seus temes tan poc subtilment subratllats, però de vegades un to adult com el seu es troba a faltar.




dimarts, 23 de febrer de 2021

Quan només queda la memòria


Andrea Camilleri (1925 - 2019) va gaudir d’una vida tan llarga com prolífica. Es diria que fins a l’últim minut va estar produint llibres de tota mena, i ni tan sols el fet de quedar cec als 91 anys li va impedir prosseguir amb la seva obra. Fou així que durant les vacances d’estiu del 2016 l’autor va dictar a la seva amanuense Isabella Dessalvi una col·lecció de records dispersos que s’han publicat en castellà com «Ejercicios de memoria» (Salamandra, novembre de 2020, traducció de Carlos Mayor) i en català com «Exercicis de memòria» (Edicions 62, novembre de 2020, traducció de Pau Vidal).

En gairebé 100 anys Camilleri va exercir un munt de professions relacionades amb el món de les lletres —periodista, professor, director teatral, guionista, dramaturg, novel·lista— que li van permetre relacionar-se amb moltes de les figures més importants del seu temps. Aquests relats sense cap ordre cronològic que formen «Ejercicios de memoria» recullen històries de tot tipus i de totes les èpoques de la vida de Camilleri. Diria que no hi ha ni un sol relat d’aquests que no sigui interessant, tant pel que revelen de trets íntims d’algunes celebritats com (sobre tot) per la gràcia fabuladora de l’autor.

Llegeixin per assabentar-se així de l’atzarós destí de les despulles de Luigi Pirandello, de les activitats nocturnes dels bandolers sicilians, de les particulars manies del dramaturg Eduardo de Filippo, d’un gat que va heretar milions o del mal perdre que té Ian McEwan. Però també d’uns dies d’estada a una platja que s’assemblava molt al paradís, d’una experiència quasi fatídica en un pou d’aigües fecals o de l’existència d’un parent, el comissari Camilleri, que podria haver inspirat el comissari Montalbano.

Y resultaba que, con mucha frecuencia, tenía que entrar, acompañado de un alguacil, en algún piso cuyo propietario había pasado, como suele decirse, a mejor vida apenas unas horas antes. Y a menudo me contaba las sorpresas con que se encontraba.

Por ejemplo, en el altillo de la cocina de una casa donde había vivido un señor chino, descubrió ni más ni menos que doscientos pares de zapatos todavía dentro de sus respectivas cajas. Se trataba de  ese tipo de zapatos conocidos en Italia como «duilio», de piel blanca y negra, muy de moda en los años treinsta. En otra ocasión se encontró una habitación completamente llena de cajitas de madera, cada una con una etiqueta que describía su contenido, con indicaciones del tipo «Contiene chapas de botellas de cerveza abiertas», «Contiene trozos de cuerda absolutamente inservibles» o «Contiene botones». Tengo que confesar que esta última historia me sirvió de inspiración para escribir un relato de Montalbano que titulé «Unos trozos de cuerda absolutamente inservibles».

«Exercicis de memòria» té tota la pinta d’obra amb vocació de pòstuma i innecessària, però costa molt poc descobrir-hi una joiosa font de plaer lector.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Filmoteca forçosa (33)


Fahrenheit 451 (François Truffaut, Regne Unit 1966 (Filmin))

Desconec el clàssic de Bradbury, però aquesta adaptació no acaba de rutllar, entre ingènua i matussera. Julie Christie sembla un error de càsting. (6)


El extraño viaje (Fernando Fernán Gómez, Espanya 1964 (Filmin))

Un dels retrats més delirants sobre l’Espanya negra i les seves repressions. Inoblidables Rafaela Aparicio i Jesús Franco. (8)


Bajocero (Lluís Quílez, Espanya 2021 (Netflix))

Thriller d’acció sobre l’assalt a un furgó policial. Un guió de construcció impecable i bones interpretacions de Javier Gutiérrez, Karra Elejalde i Luis Callejo. Molt recomanable com a film de gènere. (8)


Popstar: Never Stop Never Stopping (Akiva Schaffer, Jorma Taccone, USA 2016 (DVD))

Fals documental sobre un ex-membre d’una boy band (Andy Samberg) que intenta fer carrera en solitari. Parodiar el món de la música pop contemporània, que ja és una paròdia de si mateixa, no porta gaire lluny. Un munt de sucosos «cameos»: Mariah Carey, Ringo Starr, Seal… (6)


Donnie Darko (Richard Kelly, USA 2001 (Filmin))

El film «indie» de culte per antonomàsia. Sembla escrit per un adolescent, no s’entén gaire, però deixa algunes escenes pel record. Cal agrair-li que presentés els germans Gyllenhaal en societat. (6) 


Rear Window/Finestra indiscreta (Alfred Hitchcock, USA 1954 (Filmin))

Un assaig sobre estructura narrativa i una apoteosi de la tafaneria. Plena d’humor, d’originalitat i de suspens. Un Hitchcock major. (9)




diumenge, 21 de febrer de 2021

Història callada (i 2)

«Red, White and Blue», el tercer episodi de l’antologia «Small Axe», se centra en la figura històrica de Leroy Logan, qui quan era nen va presenciar com la policia humiliava el seu pare i que va decidir ingressar en el cos per lluitar contra la discriminació des de dins. Es tracta d’una història que mereixia ser explicada pel xoc dramàtic que representa l’enfrontament de la justícia i les bones intencions amb la inèrcia dels prejudicis del status quo. Steve McQueen, fidel a uns postulats realistes, evita que a l’argument hi hagi cap clímax que impliqui una epifania, de manera que el film es mou més en el camp del detall subtil que en el dels gestos contundents.


Malgrat que Leroy Logan va jubilar-se amb honors molts anys més tard, «Red, White and Blue» deixa clar que els seus esforços no van aconseguir eradicar el racisme incardinat a la policia. Aquesta manca de conclusió fa una mica coix aquest episodi per altra banda encomiable. El que no admet discussió és el lluït treball que hi fa John Boyega després de massa anys de vagar per les galàxies sense propòsit conegut. 



«Alex Wheatle» parla d’una altra figura real, en aquest cas un guardonat novel·lista britànic de raça negra que en la seva joventut es va veure implicat en els aldarulls de Brixton de 1981 i va passar una temporada a la presó. En Wheatle, tal com l’encarna l’actor Sheyl Cole, és un jove escanyolit i abúlic que es veu abocat a la petita delinqüència del tràfic de drogues. Un cop empresonat, un vell negre li fa de mentor i el convenç sobre la importància de l’educació. L’episodi acaba sense que es resolgui cap conflicte i només un d’aquells còmodes rètols en blanc sobre negre expliquen l’èxit futur del protagonista. Explicat de forma desordenada i mancat en gran part d’escenes d’interès (si exceptuem els moments de redempció a la presó), «Alex Wheatle» li ha tocat ser el fragment més fluix de la pentalogia, encara que mereix igualment la visita.



Amb 63 minuts «Education» és el capítol més breu i, encara que tingui un protagonista fictici, denuncia una pràctica habitual a les escoles angleses durant els anys 70, quan els alumnes de color eren desviats a escoles d’educació especial per ser tractats com subnormals. És el que li passa al petit Kingsley Smith (Kenyah Sandy) que, davant de les primeres dificultats d’aprenentatge, és traslladat a una escola on teòricament rebrà atenció personalitzada, però que en realitat és un aparcament de casos difícils. Kingsley serà rescatat de l’abandonament del sistema (i del fracàs acadèmic) per un moviment de voluntariat que li oferirà classes extra-escolars.


«Education» està narrada impecablement i exposa amb claredat el problema d’unes institucions educatives d’un racisme sovint inconscient. Si se li pot posar alguna pega, és la de ser més informativa que no pas dramàtica. És en tot cas una digna conclusió a una antologia excel·lent, el problema més greu de la qual és que els millors episodis es troben tots dos al principi.

dissabte, 20 de febrer de 2021

Història callada (1)


L’obra del cineasta Steve McQueen —«Hunger», «Shame», «12 Years a Slave», «Widows»— ens ha acostumat a un considerable nivell mig de qualitat que el seu debut a la televisió amb la pentalogia «Small Axe» no defrauda. Les cinc pel·lícules, produïdes per la BBC (i que es poden veure a Movistar+), expliquen cinc històries independents sobre les experiències recents de la població antillana que habita els barris de Londres, una crònica que sovint roman amagada de les pàgines de la Història Oficial i que afecta McQueen molt directament com a descendent d’immigrants de Grenada i Trinitat. El nom «Small Axe» (Destral petita) que empara l’antologia s’origina en el proverbi «Si tu ets un arbre gros, nosaltres som la destral petita».


Amb els seus 128 minuts de durada «Mangrove», el primer títol de la sèrie, és el que més s’assembla a un film convencional. Narra com el restaurant de cuina antillana «Mangrove» va esdevenir el centre social de la comunitat afro-caribenya a Notting Hill a finals de la dècada dels 60 i com aquest fet va originar un injustificable assetjament policial, la resposta del qual foren seriosos aldarulls. Nou persones foren detingudes i jutjades, però després de 55 dies de sessions el tribunal les declarà innocents dels càrrecs principals. Fou la primera sentència que reconegué comportaments motivats per l’odi racial dins de la policia londinenca.

«Mangrove», amb guió modèlic d’Alastair Siddons i el propi MCQueen, funciona amb summa eficàcia en dues parts ben diferenciades: una hora primera en la que s’exposen els antecedents fins arribar als aldarulls i una segona dedicada exclusivament al procediment judicial. Quan es fa bé, no hi ha res més cinematogràficament excitant que un judici, i aquest està filmat de forma superlativa. Hi ha a més una col·lecció d’interpretacions de gran categoria encapçalades per les de Letitia Wright i Shaun Parkes. Cal reconèixer que en general tota la sèrie «Small Axe» és una bona mostra de la quantitat de grans actors britànics de raça negra que potser ens solen passar desapercebuts. 



El següent film, «Lovers Rock», és un projecte molt més modest: 68 minuts de durada i un marc temporal d’unes poques hores. A principis dels 80 dues joves amigues s’escapen de casa per anar a una «house party». Durant la nit, beuen, ballen i coneixen uns nois, res de gaire especial. Amb l’arribada del nou dia han de dissimular la seva sortida nocturna i anar a missa com cada diumenge.


Aquest argument mínim i costumista, escrit per McQueen amb Courttia Newland, funciona perfectament com una càpsula de temps, on hi ha lloc per retratar tant la política sexual del moment com el racisme estructural que es palpava als carrers. Però el que fa més extraordinari «Lovers Rock» és com capta l’essència de la festa, el seu crescendo musical, la sensualitat dels cossos (que la càmera imita), fins arribar a un clímax on les pulsions dionisíaques esclaten en un crit de rebel·lió política. Poques vegades he vist tan ben reflectides la comunió dels sentits que és el veritable secret de les festes.

dimarts, 16 de febrer de 2021

La tia heretada

 


D’un temps ençà, o així m’ho sembla si he de refiar-me dels blogs amics, tothom s’ha posat d’acord per llegir Maggie O’Farrell, de manera que he decidit satisfer la meva curiositat manllevant una novel·la seva que tenien a la biblioteca. Es tracta de «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» de 2007, que La Campana va editar el 2009 i que L’Altra Editorial va recuperar el 2020 en la mateixa traducció de Josep Alemany.

Inicialment la novel·la ens parla de dos temps distants: per una banda, una família amb tres fills a l’Índia encara colonial de mitjans del segle XX, per l’altra l’Iris, una jove de l’Edimburg contemporani que és propietària d’una botiga de roba de segona mà. No rebentaré cap misteri (se sap des de la pàgina 18) si dic que els dos temps aviat es connecten, quan Iris rep una carta que l’informa que té una bestia —l’Esme Lennox del títol—, que ha estat vora de seixanta anys ingressada a una institució psiquiàtrica i que ara es trobarà al carrer pel tancament de les instal·lacions. A partir d’aquest moment, el llibre anirà alternant els temps i els punts de vista entre Esme, Iris, i Kitty, la germana d’Esme que pateix Alzheimer i es troba internada a una residència.

La trama s’anirà propulsant pel misteri que suposa descobrir tard a la vida l’existència d’una tia-àvia de la qual ningú no t’havia parlat i el descobriment gradual dels motius que induïren el confinament de l’Esme al psiquiàtric. Per transcendir la mecànica una mica primitiva que implica l’ús de la intriga, el llibre utilitza recursos més complexos com la barreja de punts de vista i de marcs temporals, com ja s’ha dit, i de notes impressionistes de situacions i ambients, ben resolts, però que a la llarga només funcionen com a dilacions davant de la resolució del misteri. Una cosa similar succeeix amb les trames que impliquen exclusivament Iris, el seu amant Luke i el seu germanastre Alex, que queden irresoltes i sonen a pur farciment.

Un personatge tòpic de la narrativa gòtica i victoriana era el de la dona boja que vivia tancada a les golfes, oblidada pel món, i «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» sembla homenatjar-la amb aquesta noia d’actituds poc convencionals que es resisteix a assumir el paper que la societat li té adjudicat. Tanmateix O’Farrell, que s’escuda en una certa ambigüitat en els detalls, es queda curta a l’hora de justificar una clausura de durada tan inhumana. Amb altres paraules, no m’he acabat de creure que el comportament d’Esme fos suficient per explicar el seu ingrés a la clínica i l’oblit posterior de la família: això implica una crueltat que requereix més explicacions, unes explicacions que he trobat a faltar.

Per tant, un llibre que es llegeix d’una tirada, amb alguns punts interessants sobre el paper que s’atribuïa a les dones en la societat tradicional i una factura formal superior a les meres obres de gènere; però també una mica trampós, no us enganyaré.



dilluns, 15 de febrer de 2021

Filmoteca forçosa (32)


Palm Springs (Max Barbakow, USA 2020 (Movistar+))

Encara que tingui pinta de collonada insubstancial, aquesta variació sobre el Dia de la Marmota té la seva gràcia. Hi ajuda la química entre els sempre agradables Andy Samberg i Christin Milioti. (7) 


Matrimonio all’italiana (Vittorio de Sica, Itàlia 1964 (Filmin))

El clàssic «Filumena Marturano» d’Eduardo de Filippo amb una mà de pintura i la participació infal·lible de Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Un cim del teatre popular convertit en un cim del cinema popular. (8)


Boccaccio 70 (Diversos directors, Itàlia 1970 (Filmin))

Típica cinta d’esquetxos, gènere que es va posar de moda als anys 60. Aquesta manté un molt bon nivell mig, però tots els episodis es beneficiarien amb un metratge menor.

Mario Monicelli dirigeix «Renzo i Luciana» sobre una parella que ha de dissimular el seu matrimoni per mantenir el lloc de treball. Ecos neorealistes i una Torino plena de neons i solars urbanitzables. (7)

La felliniana «Les temptacions del Doctor Antonio» presenta un purità obsedit per la censura (Peppino de Filippo) a qui un cartell publicitari d’Anita Erkberg treu la son. Delirant i divertidíssim. (8)

Luchino Visconti dirigeix «El treball» basant-se en Maupassant. Quan es descobreix que el jove comte Ottavio és un putero, la seva esposa decideix venjar-se. Fragment massa llarg i amb sobredosi de bibelots. Romy Schneider està preciosa. (7)

Sophia Loren és el gran premi de «La Rifa», dirigida en vena popular per Vittorio De Sica. (7)


The Dig/L’excavació (Simon Stone, Regne Unit 2021 (Netflix))

Inusual barreja de melodrama i arqueologia. Grans treballs de Carey Mulligan i Ralph Fiennes. Manipuladora però estèticament exquisida. (8)