Crònica d’un divorci

Fins ara la sèrie The Crown havia gaudit d’una existència privilegiada, admirada per la majoria com a la joia de la corona (perdó per la redundància) de la plataforma Netflix. Però ha estat suficient que el model real en el que es basa la seva protagonista traspassés, perquè comencessin a sorgir veus que es qüestionaven la veracitat del que allí s’explica. Potser es deu al vell prejudici que impedeix parlar malament dels morts, però per primera vegada en la història de la seva emissió els monàrquics més acèrrims han exigit la inclusió d’un rètol que advertís que es tractava no pas d’un documental d’història sinó d’un programa de pura ficció.

Si no hi havia prou amb aquest enrenou mediàtic, la cinquena temporada ha suposat també una renovació dels actors que interpreten els diversos personatges d’aquesta comèdia reial, uns canvis que que en general no li han fet cap favor. Imelda Staunton hereta el paper de la reina Isabel II i, malgrat les seves bondats com a actriu que hem admirat en treballs anteriors, demostra ser totalment inadequada. No és només la poca semblança física respecte al seu model (al cap i a la fi Olivia Colman se’n sortia prou bé encara que les faccions no l’acompanyessin), sinó l’aspecte general que ofereix: rabassuda, desposseïda de carisma i definitivament pagerola.

Serveix de consol menor constatar que en aquesta temporada la reina Isabel té escàs protagonisme, tot i que tàcitament sigui el personatge titular, ja que —amb l’excepció d’un sol episodi— tots els capítols tenen a veure d’una manera o d’una altra amb el deteriorament del matrimoni entre Carles i Diana. Com que els fets que es relaten són relativament recents, molts d’ells els recordem perfectament i, a menys que siguis un fanàtic de la princesa (o, més improbablement, del príncep), t’acabarà fatigant tanta monotonia temàtica. A més els actors que interpreten la reial parella no acaben de rutllar, tot i que per motius diferents. Resulta impossible identificar a Dominic West/McNulty  amb el poc airós Carles i, si Elizabeth Debicki s’aproxima més al físic de Diana, la seva actuació plena de tics (caiguda d’ulls, mirades per sobre l’espatlla…) respira artificiositat. Diré de passada que tampoc l’elegant Olivia Williams té el físic més adequat per fer de la resseca Camilla.

Però el pitjor pecat de la temporada és que molt sovint sigui simplement avorrida. Fins ara cada episodi, tot i formar part d’una narrativa més extensa, funcionava en certa manera com una història tancada on un parell de fils aparentment independents arribaven a una concordança temàtica. No succeeix això en una temporada teledirigida a concloure amb el divorci dels prínceps i on la resta d’històries secundàries —els orígens de la família Al-Fayed, l’afició del Duc d’Edimburg per les tartanes, els problemes de la reina per sintonitzar el televisor— són o bé banals o bé mancades de qualsevol interès. Es diria que Peter Morgan, el guionista de tot plegat, ha patit un dèficit d’inspiració que esperem que sigui temporal, perquè fins ara The Crown era una de les grans alegries que ens proporcionava la televisió.  

Filmoteca forçosa (91)

Cinco lobitos (Alauda Ruiz de Azúa, Espanya 2022 (Filmin))
Meravellós i precís retrat naturalista sobre el caràcter reversible de la maternitat. Laia Costa, Susi Sánchez i Ramón Barea estan sensacionals. (9)

El cuarto pasajero (Álex de la Iglesia, Espanya 2022 (Balmes))

Té una primera mitja hora prometedora; després s’aboca als estirabots i la confusió tan estimats pel director. El millor amb diferència, el personatge d’Ernesto Alterio. (6) 

As bestas (Rodrigo Sorogoyen, Espanya 2022 (Verdi))

Conflictes moderns per a un drama rural de tota la vida. Conduït amb mà ferma i unes interpretacions impecables. (8)

Vasil (Avelina Prat, Espanya 2022 (Boliche))

Delicat retrat de personatges sobre la trobada d’un jubilat malhumorat i un immigrant sense sostre. Karra Elejalde i Ivan Barnev brillen en aquest antidrama minimalista. (7)

My Policeman (Michael Grandage, Regne Unit 2022 (Amazon))

Grandage, prestigiós director teatral, no aporta cap distinció a un melodrama sobre un policia armaritzat a l’Anglaterra dels anys 50. El bell Harry Styles, molt verd com actor. (6)

The Wonder/El prodigi (Sebastián Lelio, Regne Unit 2022 (Netflix))

Film d’època sobre fanatisme religiós barrejat amb trastorns alimentaris. Remarcable per l’estètica tenebrista i la interpretació de la sempre poderosa Florence Pugh. (7)

L’acne de la monarquia

Els encantadors adolescents enamorats de Heartstopper no estan sols a Netflix, ja que tenen una mena de rèplica sueca a Young Royals (Joves alteses), on el rebel príncep Wilhelm és internat a la prestigiosa escola Hillerska com a càstig a la seva dissoluta vida nocturna. Allà s’enamorarà perdudament d’algú tan poc apropiat com Simon, un becari d’origen immigrant.

Realment la sinopsi no sona gens prometedora, ja que la combinació de reialesa i joventut fa témer una versió gai de Sissi. Però la sèrie de Lisa Ambjörn l’encerta en retratar uns personatges amb comportaments creïbles, interpretats a més per actors de l’edat que pertoca a uns estudiants de batxillerat i dotats d’uns físics realistes que no defugen l’acne o l’excés de pes. A diferència dels quasi angelicals noiets de Heartstopper, aquí hi ha sexe i drogues, però en racions raonables (res a veure amb les orgies perpètues d’Elite).

Significativament el factor homosexual no és el handicap més gros que troba la parella (al cap i a la fi ens trobem entre joves de classe alta de la liberal i civilitzada Suècia), sinó el classisme que desvetlla la intromissió d’un plebeu. En quant al que es refereix a la monarquia, tampoc es produeix un gran daltabaix, malgrat que el príncep està al capdavant de la línia successòria. De totes maneres la representació que es fa de la casa reial suggereix que són gent senzilla, d’aquells que sopen a la cuina quan no tenen compromisos. No sé si això té cap correlat amb la realitat de la corona sueca, tot i que a la sèrie el tron és ocupat per una reina (Pernilla August, a qui no veia d’ençà que fou la mare d’Anakin Skywalker).

Els guions de Young Royals presenten algunes irregularitats entre les dues temporades (el personatge del pare de Simon desapareix de sobte i el tractament de l’autisme d’un dels personatges és francament erràtic), però la sèrie és una opció molt vàlida d’entreteniment juvenil i Edvin Ryding interpreta a la perfecció el compromès paper del príncep. 

Quatre vides petites

 

L’anglesa Barbara Pym (1913 - 1980) va publicar entre 1950 i 1961 sis novel·les que van ser rebudes amb un interès molt moderat. Descoratjada per la indiferència del món editorial, va entrar en una llarga etapa de silenci de la qual la va fer sortir el gran poeta Philip Larkin, quan la va considerar en una enquesta com a autora injustament valorada. Gràcies a aquesta publicitat tardana la seva reputació pujà com l’escuma i li permeté publicar encara tres novel·les més abans de la seva mort. Des de llavors Pym té un lloc assegurat al panteó dels deus menors de les lletres angleses sota l’injust apel·latiu de «Jane Austen del segle XX». Cert que les dues autores s’ocupen d’afers domèstics i eviten els fets gaire dramàtics, però mentre que Jane tracta amb enginy, humor i intel·ligència la vida dels petits propietaris i l’aristocràcia de principis del XIX, Barbara retrata meticulosament anodines existències de classe mitjana d’una grisor que trenca el cor.

Almenys això és el que passa a Quartet de tardor (Editorial Les Hores) de 1977, la novel·la que va inaugurar els seus anys de «renaixement» final. La protagonitzen quatre empleats d’una oficina que mai sabrem a què es dedica, ja que la novel·la ens escatima qualsevol detall laboral, encara que deixa entendre que les seves prestacions són totalment prescindibles. Tots ells superen la seixantena (com se’ns repeteix diverses vegades) i la jubilació de les dues dones (la Letty i la Marcia) és un dels fets més remarcables de tot el llibre i en tot cas el més crucial.

Quatre personatges que comparteixen moltes hores al dia i que tanmateix mantenen una relació mínima. Gent gairebé sense vincles familiars —un vidu i tres solters— ni amicals, que no tenen aficions i que, quan tenen uns dies de vacances els hi representa un problema. Encara que l’acció té lloc als anys 70, es diria que viuen en un temps remot, ja que no disposen ni de televisor ni de telèfon propis. La litúrgia, la parròquia i el seu pastor són les seves distraccions més freqüents i, quan no conreen els seus prejudicis, es lliuren al tafaneig de vides alienes, mentre les organitzen mentalment. Tot plegat unes vides tristes que eviten gairebé qualsevol mena de plaer (només cal veure com mengen!) i que ocupen les hores fent cabòries sobre trivialitats. 

    La senyora Pope esperava amb expectació que la Letty li expliqués què havien menjat. Un bistec per al pare G. li havia semblat adequat, perquè al cap i a la fi ell s’havia encarregat de la cerimònia, i va comentar que als clergues els agradava la carn i fins i tot la necessitaven. La tria dels ous Florentine per part de la Letty li hauria semblat una mica frívola i insensible, com portar roba de color «blau marí francès» en un enterrament. Què tenien de particular els francesos o la idea dels francesos? ¿Ara que formàvem part de la CEE, les coses serien diferents, canviarien les actituds? O se’ns encomanaria la seva suposada frivolitat? Així, doncs, la Letty només va dir que havien pres «un plat a base d’ou».

    —Bé, els ous són tan nutritius com la carn, a la seva manera —va declarar la senyora Pope—, o sigui que segurament ara no li vindrà de gust menjar-ne un altre.

    —Em sembla que amb una tassa de te…

No hi havia res com un bon te i una conversa confortable sobre incineracions.

La grisor d’aquest món mesquí pot ser aclaparadora i ni tan sols estic segur que Pym senti pietat pels seus personatges. Afortunadament una lleugeríssima pàtina d’humor fa que la lectura de Quartet de tardor sigui prou suportable i no ens envaeixi una onada de misantropia.

Oh la la, l’amour!

Cada vegada costa més ser original en el competitiu món de les sèries i de vegades el camí de la distinció passa per indrets realment excèntrics. És el cas de Mammals-Mamífers (Amazon Prime), un sèrie escrita per Jez Butterworth (Edge of Tomorrow, Spectre, Indiana Jones 5) que tracta d’un assumpte tan vell com les crisis matrimonials i l’adulteri. Per evitar caure de ple en territori fressat, Mammals empra diversos estratagemes:

• la introducció de motius neurobiològics, comuns a tots els mamífers, per justificar les infidelitats humanes
• un grapat de detalls inexplicables i absurds (una balena, Tom Jones…)
• l’evasió d’un dels personatges a un temps passat on es relacionarà amb personatges històrics

En canvi no se m’acut elecció més tòpica que la de fer que la dona infidel sigui francesa (encara que la interpreti una suïssa, Melia Kreiling), perquè ja se sap que totes les gavatxes són unes fresques. Això permet a més farcir la banda sonora de cançons franceses conegudíssimes, cosa que sempre resulta agraït. També frega el clixé que Sally Hawkins faci una vegada més de rareta entranyable: la pobra no pot estar més encasellada.

Aquí l’únic que surt relativament ben parat és James Corden, un actor que habitualment provoca una irritació gairebé universal, però que en aquesta ocasió retrata força bé el desempar i la depressió. Tret d’en James i que la sèrie és curta (sis episodis de menys de mitja hora), pocs motius hi ha per recomanar Mammals, que (a sobre) conclou en una irresolució que promet seqüela.

Els lletraferits també riuen

Fa quatre anys ja vaig parlar de Tom Gauld aquí i aquí. Ara hi torno amb motiu de la publicació de La venganza de los bibliotecarios a l’editorial Salamandra. Es tracta d’un volum gruixut, molt ben dissenyat i molt ben traduït (per Carlos Mayor), dedicat a fer humor a partir del món del llibre. Tots els seus estaments hi són representats sense cap discriminació: escriptors, editors, correctors, periodistes, llibreters, crítics, bibliotecaris i, per descomptat, lectors. Potser es podria dir que la seva manera de dibuixar és simple en excés, però el seu bonic esquematisme de línia clara amb paleta cromàtica de color pastel no fa nosa i potencia el caràcter intel·lectual d’aquestes tires còmiques.

Els que coneixien En la cocina con Kafka hi retrobaran el seu estil sorneguer, erudit i amablement absurd. La venganza de los bibliotecarios és un autèntic regal per a tots els que ens agrada el vici de llegir.

Filmoteca forçosa (90)

La historia oficial (Luis Puenzo, Argentina 1985 (Filmin))

Ara que es parla tant d’Argentina 1985 convé revisar aquest drama corprenedor sobre els desapareguts i els que giren l’esquena a la història. Norma Aleandro és tota una revelació. (9)

Los cronocrímenes (Nacho Vigalondo, Espanya 2006 (Filmin))

Conte de viatges temporals de baix pressupost. Parteix d’una idea que potser va ser enginyosa en el seu moment, però l’execució s’acaba fent pesada. (6)

Black Panther (Ryan Coogler, USA 2018 (Disney+))

Prometedora combinació d’intèrprets potents i primitivisme «high-tech». Llàstima que acabi igual que totes les ficcions super-heroiques. Un punt afegit pels rinoceronts cuirassats. (7)

Don’t Worry, Darling (Olivia Wilde, USA 2022 (HBO max))

Bella i intrigant distopia que es desinfla del tot, quan es descobreix un gir de guió estúpid i insultantment simbòlic. (6)

Lugares donde nunca hemos ido (Roberto Pérez Toledo, Espanya 2021 (Filmin))

Cinc diàlegs ben escrits i ben interpretats amb un rerefons d’amor i de sexe. Quina pena que aquesta sigui una obra pòstuma. (7)

Mass (Fran Kratz (USA 2021 (Movistar+))

Drama catàrtic sobre dos matrimonis que es troben per superar l’acte violent que els ha unit. Actuacions colpidores, en especial de Martha Plimpton i Ann Dowd. (8)