dissabte, 25 de març de 2017

Un món de metros: Hong-Kong (2)

Des de la nostra darrera visita, el sistema de Hong-Kong ha crescut considerablement. De 50 estacions ha passat a 87 i els 87 quilòmetres de via han esdevingut 175. Per ser una xarxa asiàtica, és considerablement clara (els metros de l’Extrem Orient em solen produir mals de cap) i té el detall d’estar retolada en bilingüe pels que no dominem el xinès a nivell escrit.

Com a trets característics: la configuració en illes, tan típica de la ciutat; una mena de subsistema esquifit, dalt a l’esquerra; i l’estació amb un cap de Mickey Mouse que indica el Disneyland Resort. Res, que Hong-Kong rep l’aprovat.

divendres, 24 de març de 2017

México lindo y jodido


Continuo amb Juan Pablo Villalobos, ara amb «Si viviéramos en un lugar normal» (Anagrama, 2012), segona part del denominat «Tríptico de los dos dedos» en homenatge a Jorge Ibargüengoitia, i de la que «Te vendo un perro» devia de ser la tercera part, tot i que són llibres que es poden llegir amb total independència.

La novel·la explica la vida d’una família nombrosa que viu a un habitatge minúscul i precari dalt del Cerro de la Chingada. El pare és professor de civisme en una escola i practicant de l’exabrupte antigovernamental, mentre la mare passa les hores cuinant «quesadillas» per la seva prole formada per Aristóteles, Orestes, Arquíloco, Calímaco, Electra, i els falsos bessons Cástor i Pólux. Precisament és Orestes (o Oreo) qui actua de narrador i protagonista i ens posa en contacte amb les contradiccions de la realitat mexicana, començant per la crisi suscitada per unes eleccions amanyades. Mentre dilucida si són pobres o pertanyen a la classe mitja, com sostenen els seus pares, es produeix la desaparició dels bessons el que forçarà els dos germans grans a sortir de casa per trobar-los.

Se succeeixen els episodis hilarants i absurds on intervenen un policia de cabells rebels, una família polonesa, un romiatge de peregrins fanàtics, alienígenes abductors d’infants, una colla de vaques en zel i un petit aparell amb curioses propietats elèctriques. Entre tots aquests fets surrealistes es fàcil llegir un retrat del Mèxic contemporani (bé, l’acció se situa als anys 80 del segle passat), on l’humor negre sempre té un deix amarg. Villalobos sembla voler contrarestar aquest pintoresquisme colorista que intenta maquillar els grans dèficits del país.
    Mi madre fue corriendo a la cocina y volvió con los ojos llorocitos y la voz tambaleante.
    —Mi amor —le anunció a mi padre, y ese cariñoso inicio servía en casa siempre de prólogo a las catástrofes—, sólo nos quedan treinta y siete tortillas y ochocientos gramos de queso.
    Entramos en una fase de racionamiento de quesadillas que terminó por radicalizar las posturas políticas de todos los miembros de la familia. Nosotros conocíamos muy bien la montaña rusa de la economía nacional a partir del grosor de las quesadillas que nos servía mi madre en casa. Incluso habíamos creado categorías: quesadillas inflacionarias, quesadillas normales, quesadillas devaluació y quesadillas de pobre —citadas en orden de mayor opulencia a mayor mezquindad. Las quesadillas inflacionarias eran gordas para evitar que se pudriera el queso que mi madre había comprado en estado de pánico, ante el anuncio de una nueva subida en los precios de los alimentos y el peligro tangible que la cuenta del súper pasara de los billones a los trillones de pesos. Las quesadillas normales eran las comeríamos todos los días si vivíeramos en un país normal, pero si fuéramos un país normal no comeríamos quesadillas, por lo cual también llamaríamos quesadillas imposibles. Las quesadillas devaluación perdían sustancia por razones psicológicas, más que económicas, eran las quesadillas de la depresión crónica nacional —y eran las más comunes en casa de mis padres. Finalmente teníamos las quesadillas de pobre, en las que la presencia del queso era literaria: abrías la tortilla y en lugar del queso derretido mi madre había escrito la palabra queso en la superficie de la tortilla. Lo que no habíamos conocido todavía era el chantaje del desabastecimiento quesadillesco.
«Si viviéramos en un lugar normal» conclou potser de manera precipitada i atrabiliària. Per gaudir-la en profunditat, seria aconsellable una certa familiaritat amb el país asteca, cosa que no succeïa tant a «Te vendo un perro» i encara menys a «No voy a pedirle a nadie que me crea». En tot cas, Juan Pablo Villalobos és un valor segur i una petita joia a descobrir. Sospito que no se li està fent prou justícia a casa nostra, malgrat el premi Herralde.

dijous, 23 de març de 2017

La parada dels monstres

Possiblement no hi ha millor versió de King Kong, que la seva primera encarnació de 1933. La de Peter Jackson de 2005 no estava malament, encara que les seves més de tres hores de durada contenien molta palla, com no podia ser de cap altra manera. Arriba ara «Kong: Skull Island», un intent de reviure la franquícia que ha sigut inesperadament ben acollida, tant pel públic com per la crítica, i la veritat que no ho entenc. Ja em faig càrrec que d’una pel·lícula que va d’una illa acabada de descobrir, amb una fauna impossible i un goril·la tan alt com la torre Agbar, no pots demanar versemblança, però sí una mica de coherència i afecte pel material, que aquí m’ha semblat absent.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot just acabada la guerra del Vietnam; potser perquè en l’actualitat es consideraria impossible que existissin illes encara per cartografiar. A les primeres escenes el funcionari governamental Bill Randa (John Goodman), aparentment dedicat a investigar fenòmens estranys, busca subvencions per endegar una expedició a la nebulosa Skull Island (o Illa Calavera). L’afable Goodman, fa pensar més aviat en el director d’un circ de puces i no ajuda gaire que es faci acompanyar per un jove geòleg (Corey Hawkins), que creu en la teoria de la Terra buida (i plena de dinosaures que van oblidar-se de l’extinció), ja proposada per institucions científiques tan imponents com són les novel·les de Jules Verne i la sèrie «Ice Age».

A l’excursió s’hi afegeix tot un contingent militar, encapçalat pel tinent coronel Preston Packard (Samuel L. Jackson), obsessionat per fer un paper més galdós que al Vietnam. Pel costat civil es contracta l’expert en rescats James Conrad (Tom Hiddleston), i també s’apunta la fotoperiodista Mason Weaver (Brie Larson) i una colla d’altres personatges que no em molestaré a precisar, perquè seran les primeres víctimes de la previsible massacre.

Així que el grup arriba a l’illa, comença a fer coses estúpides, com llençar bombes de napalm sobre la selva i posar la música a un volum molt alt. Calla, que això és el que passava a «Apocalypse Now!»: helicòpters, Vietnam, un viatge fluvial i Credence Clearwater Revival a la banda sonora; fins i tot uns personatges que es diuen Conrad i Marlow, per acabar d’establir la connexió amb «El cor de les tenebres».

Rebobinem, que això no és Coppola sinó un «blockbuster» d’efectes especials i poca cosa més. I, sí, cal reconèixer que el mico està ben parit, tot i que ens el presenten massa aviat i sense cap misteri. Les altres criatures que poblen l’illa, atempten qualsevol versemblança darwiniana, tot i que els cefalòpodes gegantins i els llangardaixos repulsius sempre han gaudit de gran requesta entre l’afició.

Malauradament, entre escena i escena protagonitzada per bitxos d’ordinador, hem d’aguantar el tedi d’uns personatges humans, arquetípics i plans, que podrien morir-se tranquil·lament esbudellats, sense que l’espectador alcés ni una cella. Jordan Vogt-Roberts dirigeix l’invent amb escassa implicació. No és d’estranyar, ja que el seu anterior (i primer) film, va ser l’intimista «The Kings of Summer», que ben poca cosa té a veure amb els goril·les.

No deixa d’indignar-me que talents com els de John Goodman, Brie Larson, Tom Hiddleston o Samuel L. Jackson es malbaratin en empreses tan fútils com aquesta (i encara hi podríeu afegir Toby Kebbell, Richard Jenkins (quina merda de paper!) o John Ortiz). Crec que només John C. Reilly, com a naufrag improbable, treu algun suc de la seva participació a la pel·lícula. I per això protagonitza els crèdits finals.

Us ho juro. De vegades intento anar al cinema amb una disposició oberta i idiota. Però sempre hi ha un idiota pitjor del que jo havia imaginat.

dimecres, 22 de març de 2017

D’un dietari inexistent (4)

Impel·lit per la lectura de «Barcelona. Llibre dels passatges» de Jordi Carrión, pujo a Horta per conèixer el carrer d’Aiguafreda, via misteriosa que compleix totes les característiques del passatge, però que n’omet el nom. Dels seus trets fugissers en dóna testimoni un home panxut que em pregunta on és el carrer d’Aiguafreda, quan som al veí carrer de Granollers, ben interessant també, encara que menys pintoresc.

Per copsar-ne tot l’efecte, cal entrar al carrer d’Aiguafreda pel simulacre de carrer que es fa dir Franqueses, a tocar de la plaça de les Bugaderes d’Horta, esdevinguda infecte pàrquing. Al llindar, a nivell del terra, s’alça una barrera de rajoles verticals, potser una protecció en el cas de riuades en aquest barri d’orografia tan complicada. I davant meu, el prodigi d’aquest carrer singular, amb les cases entre rurals i menestrals a l’esquerra i els horts al davant. El paviment el formen rajoles de terrissa, abunden les plantes decoratives i una balustrada que travessa el carrer esdevé el seu tret arquitectònic més audaç. Descobreixo dos pous i un safareig, presències incòmodes a la gran ciutat.

Fujo cap a indrets més còmodes, encara que el barri sigui incapaç d’oferir-los. Hi ha molt traçat urbà complicat, i no tot el provoca l’enormitat del túnel de la Rovira (per cert, quina mena de senyora era la Rovira?, era l'Agustina?) El passatge Granollers és totalment esquizoide i el passatge Plana ha de batejar un dels carrers més estrets de Barcelona. Deixaré per a un proper episodi el descobriment de l’indret on els negres amb carret de supermercat van a deixar la seva ferralla.


dimarts, 21 de març de 2017

Pacte amb el diable

De vegades, per a la seva desgràcia, les pel·lícules aparenten ser la pitjor versió d’elles mateixes. Això és el que passa amb «The Founder» (El fundador) de John Lee Hancock; perquè, siguem sincers, ¿a qui l’interessa que li expliquin la biografia de Ray Kroc, el creador de l’imperi universal de les hamburgueses McDonald? Davant d’aquest panorama, hom no pot evitar la sospita que es trobarà davant de l’enèsima representació del somni americà: el triomf d’una voluntat més tossuda que brillant. I, és clar, això és el que es llegeix en primera instància, tot i que el guió de Robert D. Siegel amaga més d’una perversa subtilesa que no costa gaire de descobrir.

Per descomptat Ray Kroc, autoerigit com «el fundador» de la marca, mai no va inventar res, només introduí testosterona empresarial a les idees amorosament conreades pels germans McDonald. El que fa mig segle hauria esdevingut hagiografia de l’emprenedor amb èxit, es converteix ara en una denúncia (tèbia) de la depredació capitalista, que amb una mica de projecció es podria interpretar com un signe de vampirisme o fins i tot de pacte faustic.

Michael Keaton (que fa de Kroc), supleix la seva efígie antipàtica amb dosis considerables d’energia que aconsegueixen dur-lo ben amunt. Interpreten els germans McDonald dos secundaris de luxe: Nick Offerman (de «Parks and Recreations») i John Carroll Lynch (l’adorable marit de Frances McDormand a «Fargo»), qui en un paper gairebé mut s’endú totes les escenes on apareix. Laura Dern fa el sempre galdós paper de l’esposa que pateix, mentre que B. J. Novak resulta molt aprofitat en el seu curt paper.

«The founder» s’explica amb més invenció i trempera del que mereixen els seus orígens espuris. La fotografia de John Schwartzman conspira amb l’arquitectura tipus «Futurama» de neons dels temples de menjar ràpid dels anys cinquanta. I pot presumir d’una banda sonora sublim. Esperava impacient els crèdits finals per conèixer l’autor de la partitura. Carter Burwell, no podia ser de cap altra manera. I, gràcies siguin donades al Cel i a YouTube que aquesta meravella musical sigui accessible a tothom.

No sé com haurà caigut aquesta pel·lícula a la companyia mare, quan deixa tan clar que els seus fonaments parteixen d’un veritable robatori. A partir d’això, que pretenguin ser un dels pilars de la societat americana només pot pudir a cinisme. «The Founder», inesperadament molt recomanable.

dilluns, 20 de març de 2017

Fins que els fills ens uneixin

Moviestar et ven «Catastrophe» com la sèrie romàntica adequada per aquells que detesten les sèries romàntiques. I ja és una mica això, perquè sembla que el seu propòsit principal és el de fer proselitisme de la misantropia, tot deixant sempre encesa una llumeta dedicada a l’esperança conjugal.

Els guions els firmen la seva parella protagonista, Sharon Horgan (com a Sharon Morris) i Rob Delaney (com a Rob Norris), tots dos en la quarantena. Ella és una mestra de primària que coneix un home de negocis americà i té una breu aventura amb ell, ran de la qual queda embarassada. Ell retornarà a Londres per assumir les conseqüències. Tot això en els primers cinc minuts de la sèrie, perquè «Catastrophe» no perd el temps en prolegòmens.

Aquest serial pertany a la nova onada de comèdies àcides que no té por de fer humor a partir de qüestions delicades: el càncer, l’Alzheimer, la síndrome de Down, la drogoaddicció… Tampoc aparta la vista davant els aspectes més desagradables de l’embaràs, la paternitat i la vida en parella.

Sharon Horgan és, amb diferència, la millor dels dos, i un dels motius principals per fer de «Catastrophe» visió preferent. Tot i que Rob Delaney i la seva mandíbula quadrada representen molt bé l’americà de cor noble. Al seu voltant una colla de bons actors britànics («bon actor britànic» és de fet una redundància). També hi apareix Carrie Fisher, com a mare de Rob, probablement el seu últim treball (i no especialment lluït).

Les temporades consten cadascuna de sis capítols de 24 minuts, o sigui que se t’acaben de seguida. Hem vist les dues primeres (del 2015) i actualment s’emet la tercera. Recomanable caramel àcid i refrescant, passa com si res.

diumenge, 19 de març de 2017

Ecos de guerra

Expectativa per veure què havia fet Agustí Villaronga amb la «Incerta glòria» de Joan Sales; no pas per mesurar la seva fidelitat, ja que el director ha sigut el primer a reconèixer que s’havia vist obligat a alterar el vast material per donar-li faiçons cinematogràfiques. De totes maneres tinc la lectura de la novel·la bastant perduda en el temps i la recordo més aviat morosa i discursiva cosa que el film no és. De fet, m’ha semblat que la «Incerta glòria» filmada té un ritme molt ben sostingut i un interès continu, apart d’una producció generalment modèlica.

La història, encara que ambientada durant la guerra civil, no mostra activitat bèl·lica més que a un breu pròleg i a l’escena del bombardeig de Barcelona; però sí que incideix en els efectes de la contesa, tant a la rereguarda barcelonina com a la pausa hivernal del front d’Aragó, en unes circumstàncies que semblen posar les passions a flor de pell, siguin aquestes amoroses, d’amistat o de cobdícia. Del quartet protagonista, destaca poderosament Núria Prims en el paper de la Carlana, una dona lluitadora, disposada a tot per defensar els drets dels seus. La Prims està tan magnífica que causa un seriós desequilibri en el centre gravitacional del film, que hauria de girar entorn dels tres protagonistes restants. Oriol Pla, m’ha convençut força com el contradictori i tràgic Juli Soleràs; però la Trini de Bruna Cusí i sobretot el Lluís de Marcel Borràs m’han fet l’efecte d’adolescents que juguen a ser grans. Tanmateix, l’escena final entre Lluís i Juli m’ha emocionat de debò.

És un luxe comptar en els papers secundaris amb veterans com Terele Pávez, Fernando Esteso, Juan Diego o Luisa Gavasa, tots ells ajustadíssims. Com ja he apuntat, la producció és molt acurada, sobretot en terres aragoneses, on el paisatge eixut i polsegós, els edificis en runes i la carronya abandonada a la seva sort contribueixen considerablement al clima de la pel·lícula; clima al qual contribueix poderosament la bella i marronosa fotografia de Josep Maria Civit. En canvi, la música de Marcus JGR de vegades m’ha semblat intrusiva per redundant.

Les escenes barcelonines m’han fet patir una mica, perquè es notava que havien volgut tirar la casa per la finestra i jo ja temia que se’ls veuria el llautó de qui estira més el braç que la màniga. Per fortuna no ha estat així (encara que el viatge en metro me l’hauria estalviat). Tampoc no està gaire ben resolta la descripció de la distància entre Barcelona i el front d’Aragó. Un espectador que no conegui la nostra geografia pot arribar a pensar que els separen una vintena de quilòmetres.

Són en tot cas objeccions menors. Agustí Villaronga demostra una vegada més que sap moure’s en el territori de les terboleses morals. No us la perdéssiu: el seu últim terç és memorable i no anem precisament sobrats de cinema d’aquesta categoria.