dimecres, 15 de juliol de 2015

Els lletjos també ploren


Fa prop de tres anys ja vaig mig detallar la peculiar carrera de Santiago Lorenzo en ocasió de la lectura de la seva novel·la “Los huerfanitos”; o sigui que no us la refrescaré ara que li he llegit “Las ganas” (Blackie Books, gener de 2015). Lorenzo és un escriptor estrany, almenys pels temps que corren, ja que no cultiva literatura de gènere, ni va d’exquisit, ni de modern; i, encara que en el seu món existeixi el PowerPoint, la immigració caribenya, i les fleques de franquícia, el seu llenguatge té un regust passat de moda que l’emparenta amb cronistes de l’Espanya grisa (que ni arriba a negra), com Rafael Azcona o Luis García Berlanga.

La peripècia de “Las ganas” és tan simple, que fa caure d’esquena. Benito Bernal és un enginyer químic ben entrat a la trentena. Benito és lleig i té bon cor; però fa tres anys que no suca i comença a adquirir un involuntari aspecte de sàtir pervers, especialment quan pren el rodalies entre Chamartín i Atocha. Un ben intencionat company de feina el posa en contacte virtual amb una tal Maria, química a punt de llicenciatura. L’intercanvi d’emails funciona prou bé i el predomini del sentit de l’humor fa augurar que les mancances físiques no seran un obstacle quan es produeixi l’encontre analògic. Malgrat tot la història entre Benito i Maria es topa amb un problema inesperat, que no especificaré; però que sembla reproduir el vell esquema de “boy meets girl/boy loses girl”. En honor de Lorenzo diré que evita les fàcils solucions de Hollywood, o sigui que no espereu una conclusió feliç des del punt de vista amorós.

En una trama paral·lela, l’infortuni amorós de Benito es veu acompanyat de l’èxit potencial que té la invenció de l’anomenat “mocordo”, substància miraculosa capaç de rejovenir qualsevol fusta deteriorada. Aconseguirà vendre la patent a una multinacional que té la seu a Bristol? Sortira finalment Benito de la seva misèria econòmica? Com potser ja podeu imaginar el llibre està explicat de forma tan còmica com imaginativa, tot i que els seus personatges no perden mai la humanitat i acaben esdevenint entranyables. Com entranyable és el seu festeig, on els símbols químics tenen un paper inesperat:
Para decir «claro» escribían cloro (Cl); argón (Ar); y oxígeno (O). «Cobalto?» apocopaba la secuencia cobalto (Co); molibdeno (Mo); einstenio (Es); tantalio (Ta); y azufre (S): «¿Cómo estás?». Era una de esas tonteriíllas con las que una índole reconoce a la afín y con las que se dibuja casilla a casilla el juego de la oca privado que sólo se saca en casa y con los de casa.
Potser l’única pega que li he trobat a “Las ganas” és que el conflicte que impedeix la relació amorosa es prolonga durant massa pàgines fins assolir una mena de resolució. Per fortuna Lorenzo s’apanya per trobar contínuament formes de sorprendre el lector i capgirar el tòpic més masegat:
Que si todas las sentencias que empezaban por la locución «La vida es como...» eran majaderías para retardados psíquicos. «La vida es como una caja de bombones: nunca sabes lo que te va a tocar» era su preferida en el ránking de estupideces. Por lo barato de la ocurrencia y porque en las cajas viene siempre la foto de los bombones que hay dentro.
I permeteu-me deixar-vos amb aquesta deliciosa diatriba contra l’aborregament del públic en general:
Desde siempre, Benito sacaba a pastar a sus inquinas por las mismas cañadas. Suscribió cada coma. Mano a mano, odiaron a dúo a los gorrinillos que se emocionan con las folklóricas, que lloran en el fútbol y en los telemaratones. Que votan a líderes con salero o con cojones, valores predilectos de los lisiados de la vida que parecen necesitar que sus candidatos les roben. Que corren a meterse en colas para no sentirse al aire y que encuentran gracioso llenarse los bolsillos de caramelos y jabones cuando son gratis. Que forman la piara encapullecida que seguía entonces a las Spice Girls, a Britney Spears y a los New Kids on the Block, y hoy a los mondongos con los que se renueva constantemente la nómina de costrones.

dimarts, 14 de juliol de 2015

El passat com a penitència

Adi amb la seva mare
Fa just un any que ressenyava “The Act of Killing”, el documental de Joshua Oppenheimer que rememorava el genocidi de suposats comunistes que es dugué a terme els anys 1965 i 1966 a Indonèsia, com una de les pel·lícules més trasbalsadores de la temporada. Hi torno un any més tard amb “The Look of Silence”, una pel·lícula companya i gairebé simètrica —crec que van ser rodades simultàniament—, encara que en aquest cas predominin les víctimes sobre els botxins.

El film segueix les passes d’Adi,un optometrista, nascut dos anys després que una colla de veïns autoerigits en braç executor de l’exèrcit torturés i assassinés el seu germà. Sense ànim de venjança el protagonista, ja a la quarantena i amb família pròpia, visita els botxins del seu germà i els interpel·la a la recerca d’alguns indicis de penediment. Cal tenir en compte que el govern indonesi ha considerat aquest genocidi com plenament justificat, la història oficial ha procedit a deshumanitzar les seves víctimes i els assassins han sigut elevats a la categoria d’herois nacionals. El gest (i la dignitat) d’Adi obligarà aquesta gentussa (i la seva família interessadament ignorant) a enfrontar-se per primer cop en la vida amb la possible humanitat de les seves víctimes. L’espectacle és demolidor i revela els estratagemes amb els que l’ésser humà s’oculta la pròpia ignomínia.

No cal dir que el resultat és visualment exquisit, d’allò més depriment i també una mica monòton, en centrar-se en una única història. També m’ha semblat qüestionable que filmessin el pare d’Adi —centenari, cec, sord i repapiejant— més com una peça involuntària d’atrezzo que com a participant actiu del drama. Tant aquell “The Act of Killing” com aquest “The Look of Silence” són cinema potent, que regira l’estómac i fertilitza la reflexió; però, si hagués d’escollir una part del díptic, m’inclinaria per la primera, menys redundant, molt més rica en situacions, molt més informativa i amb un component grotesc afegit que no té preu.

dilluns, 13 de juliol de 2015

Fent sang


Si escriure sobre un llibre ja garanteix uns índexs d’audiència al bloc sota mínims, fer-ho per comentar una novel·la que no ha sigut encara traduïda a cap llengua peninsular esdevé un exercici de pura perruqueria felina. De totes maneres, la vida passa i fins i tot les paraules volen (malgrat l’”scripta manent” proverbial), i com que tard o d’hora traduiran aquest Ian McEwan al català, el ressenyaré breument abans que no se m’esvaeixi de la memòria.

Es diu “The Children Act” i va aparèixer en anglès a les acaballes del 2014. La protagonista és una jutgessa versada en qüestions familiars, de nom Fiona Maye, la qual s’ha d’enfrontar a un cas especialment delicat. Un adolescent de disset anys, malalt de leucèmia, s’està quedant sense glòbuls vermells per culpa de la medicació. Si no rep una transfusió durant els propers tres dies, la seva vida perillarà. La pega és que tant el jove com els seus pares són devots testimonis de Jehovà i, per tant rebutgen les transfusions de sang. El quid de la qüestió és que el noi, tot i ser un menor, es troba a poques setmanes d’accedir a la majoria d’edat. Quina serà la sentència de la jutgessa?, respectarà les creences religioses de la família o s’empararà en la protecció del benestar del menor que dicta la llei britànica? Per saber la resposta, caldrà que llegiu el llibre, però no tingueu cap dubte que les vides de tots els implicats en sortiran alterades. Una novel·la molt recomanable (i un xic depriment).

I ara, ja posats, confessaré que després de tota una vida d’anglofília, alguns dels seus anacronismes contemporanis em comencen a tocar la pera. Perquè una cosa és llegir els seus costums a l’època de Thackeray, Trollope o fins i tot Agatha Christie; però que en el moment present la casta judicial disposi d’habitatges oficials al centre de Londres o que existeixin residències “ad hoc” (i amb servei inclòs) per acollir-los quan han de fer feina per les províncies, em sembla propi del segle XIX. En quant a l’inevitable comentari sobre l’accent de cada personatge, sobre el registre de l’idioma que empra, put a un classisme que té a les Illes Britàniques la seva més arrelada tradició.

Dit això, “The Children Act” posa sobre la taula una qüestió extremadament important, que és la dels nens creients. Podem parlar amb propietat de “nens catòlics”, de “nens musulmans” o de “nens testimonis de Jehovà”? Pel papu Richard Dawkins, l’infant adoctrinat a l’ombra de qualsevol religió ha patit molta més violència soterrada que aquell que ha sigut agredit sexualment. Potser exagera, o potser no. En tot cas els testimonis de Jehova formen una societat molt tancada que no afavoreix els contactes amb l’exterior, per tant és lògic que els seus infants busquin l’aprovació del grup amb un comportament religiós irreprotxable. Fins a quin punt és doncs responsable un jove de les seves decisions en matèria religiosa?

El cert és que tota aquesta prohibició de rebre sang que ha fet famosa aquesta secta no hi ha per on agafar-la des d’un punt de vista de mera coherència. L’anatema a les transfusions prové d’una interpretació molt particular d’alguns fragments de la Bíblia (Gènesi i Levític), interpretació no compartida ni pels jueus ni per cap altra secta cristiana. Els jueus sí que apliquen el rebuig a la sang a l’hora de sacrificar els animals que han de consumir: els aliments caixer han d’estar curosament dessagnats. En canvi, no em consta que els testimonis de Jehovà siguin tan escrupolosos amb la ingesta de sang animal, encara que dubto que els agradin els botifarrons de sang.

Pel que fa a les transfusions, els testimonis segueixen unes normes tan enrevessades com ho són totes les que neixen de la casuística i la religió. Així, és admissible donar sang per tal de separar-ne els elements així com rebre un tractament de diàlisi. També està permès la transfusió per separat dels components que formen el plasma sanguini. Per defensar des d’un punt de vista científic aquests prohibicions, insisteixen molt sobre els possibles perills de les transfusions amb un alarmisme poc fonamentat que fa recordar el del moviment antivacunes. En McEwan, tio llest, mostra com l’advocat per la defensa utilitza aquests mateixos arguments. També presenta la religió com una manera d’alliberar-se de la responsabilitat pròpia a través del refugi gregari i de com el poder de les institucions estatals pot esdevenir l’excusa definitiva. Enfront d’un món voluntàriament estúpid i irracional, McEwan és un bon antídot. Llegiu-lo així que el tradueixin.

dissabte, 11 de juliol de 2015

Tropicàlia

Dorothy Lamour
Poca cosa bona diré del disc “Don Juan’s Reckless Daughter”; però conté, això sí, una cançó que em fascina. Es diu “Dreamland”, està acompanyada exclusivament per instruments de percussió, Chaka Khan hi fa cors i és la cosa més calenta que mai ha enregistrat Joni. Fins i tot Caetano Veloso la va (mal) versionar.

És molt lluny de Canadà
Moll lluny de les serres nevades
Venedors muntats en rucs tallen cocos
Sense parkes de propietat
Nens negres coberts de farina
El cuiner sap una cançó de carnaval
Anem a jeure a un lloc a l’ombra
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Walter Raleigh i Cris Colom
Surten caminant d’entre les onades
I prenen possessió de la platja i tots els xiringuitos
En nom de l’esclau del bronzejat
Em vaig embolicar amb aquella bandera
Com si fos el sarong de Dorothy Lamour
I vaig jeure pensant en la pàtria
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Mary la divertida i una caçadora de fortunes
S’han vestit per seguir els tambors
Mary amb un hula-hoop de plomes
La Senyoreta Fortuna amb una arma per la caça major
Tots els sants i els pecadors brillen
Fan atenció a aquelles trompetes tota la nit
Apuntalades amb un ritme de samba
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

El nen de quitrà i la Gran Esperança Blanca
Conversen prenent un got de rom
L’interior els crema
Amb el coneixement del que vindrà
A la terrassa es practica el joc
I a la gespa s’esmunyen les ombres
I et porten a la temptació
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Sorra africana en els vents alisis
I el sol sobre l’Amazonas
Reclinen el respatller del seient
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis


divendres, 10 de juliol de 2015

El perill groc

Ha passat sovint en el cinema d’animació recent (en el cinema d’animació recent més rutinari i oblidable, diria jo) que uns personatges de clara vocació secundària, quan no terciària, han seduït a la totalitat de la platea amb una contundència que els seus protagonistes han quedat lluny d’assolir. Estic parlant del proto-esquirol Scrat a la mediocre saga “Ice Age”, dels pingüins de la impossible sèrie “Madagascar” i també dels “minions” que serviren al (no tan) malvat Gru en les seves dues compareixences públiques. Es tracta d’hilarants notes a peu de pàgina, les quals puntuen la trama amb retalls de comèdia (molt més física que cerebral), reminiscències dels curts muts de Mack Sennett, o dels “cartoons” de la Warner dels 50.

Tal com funciona la indústria de l’entreteniment, no havia de passar gaire temps perquè a un mercenari executiu de Hollywood se li acudís la (poc brillant) idea d’explotar l’encant d’aquests personatges residuals, fins a convertir-los en protagonistes d’un llargmetratge convencional fins al badall. Tant la idea com l’execució havien d’estar destinades al fracàs, com ho estarien igualment noranta minuts non-stop de les peripècies explosives de Tom i Jerry o del Coiot i el Correcamins. I tanmateix aquest “Minions” que s’acaba d’estrenar i que ha encapçalat la taquilla de la darrera setmana és molt més decent del que es podria esperar.

Previsiblement el que es podria considerar la trama del film és lleugera com el paper de fumar i resulta quasi una nosa. Se suposa que els “minions”, adorables com són, no tenen altre objectiu a la vida que posar-se a les ordres d’un ésser malvat. Després de dècades d’exili, Kevin, Stuart i Bob, tres aguerrits membres de la tribu groga, acudeixen a un congrés de malvats a Orlando (Florida) i es posen al servei de la criminal Scarlet Overkill, la qual els involucrarà en el robatori de la corona britànica. Tot això és força rutinari i es resol en una batalla que destrossa el centre de la ciutat, com si ens trobéssim en una pel·lícula de super-herois. Els personatges llueixen les veus de llumeneres com Jon Hamm, Michael Keaton, Allison Janney o Geoffrey Rush; i la Jennifer Saunders d’Absolutely Fabulous fa de reina d’Anglaterra; però la veritat és que els seus papers no tenen gaire roba a tallar. Ni tan sols Sandra Bullock, que fa de Scarlet, té cap carisma i resulta difícil d’entendre que sigui la super-criminal que ens volen presentar.

Però, esclar, això no té cap importància, perquè l’únic que mereix la nostra total atenció són els “minions” i els seus tripijocs benintencionats, d’una comicitat tan beneita i irresistible com la que provoquen els nens de dos anys. Comicitat augmentada per l’hilarant uatxi-uatxi en el que s’expressen, barreja de paraules en espanyol, anglès, coreà, francès i rus, sempre amb la veu de Pierre Coffin, el director del film.

Si bé l’embolcall pot semblar pueril i només indicat per nens de molt curta edat, l’adult que això escriu s’ho ha passat molt rebé amb alguns subtextos més subtils. Contribueix a la meva valoració positiva l’ambientació pop al bell mig dels “swinging sixties” londinencs, l’humor innocent i surreal que s’emparenta amb els prodigiosos estudis Aardman i la llaminera banda sonora. Segurament no afectarà els espectadors infantils, ni els seus pares, però els avis xalarem amb l’aparició de temes emblemàtics de The Rolling Stones, The Kinks, The Turtles, The Who, The Doors, Jimmy Hendrix o Donovan (Mellow Yellow, per descomptat).

Apart d’unes virgueries adreçades a la versió 3D que ja ningú mira, el pitjor defecte del film és que la seva millor seqüència es troba en el pròleg: una desopilant història de l’evolució de l’espècie “minion” des de la sopa primigènia fins els nostres dies. Encara així, el somriure liró no em va abandonar des que vaig sentir la sintonia tunejada d’Universal Studios al minut zero i només s’extingí després de la interpretació post-crèdits del “Revolution” de The Beatles. Ideal per a desacomplexats que vulguin sortir de l’armari.

dijous, 9 de juliol de 2015

Els altres límits


Atesa la datació dels diversos escrits que constitueixen “La pell de la frontera” (Quaderns Crema, 2014), Francesc Serés ha estat treballant en aquest llibre durant més d’una dècada, el que s’hauria d’interpretar com una mesura de l’ambició del seu projecte. Articulat al 50% com una crònica periodística i una de personal, “La pell de la frontera” documenta els canvis que ha sofert el nostre país durant l’últim quart de segle, canvis catalitzats per l’arribada massiva d’immigrants de totes les procedències extracomunitàries.

Serés, que és fill de Saidí al Baix Cinca, ha sigut testimoni de primera mà de les successives onades migratòries destinades a fer les feines de les que els autòctons ja no estaven disposats a ocupar-se, feines relacionades amb la recollida de la fruita a les terres de la Franja i del veí Segrià. L’escriptor recorda perfectament com van arribar primer els marroquins, després els algerians, subsaharians, romanesos, ucraïnesos… Cada origen divers marcant una anyada de la història recent. es tracta dels relats de gent real, amb un nom i una cara, i una vivència personal que forma part del seu poble d’adopció (encara que també puguin desaparèixer d’un dia a l’altre sense deixar cap rastre).

Les vides dels immigrants, almenys les d’aquests immigrants que malviuen a la franja fronterera entre Catalunya i Aragó, ofereixen pocs exemples d’integració i d’èxit, però sí molta misèria digna, molta resiliència i, en el cas de la gent que els acull, una decència molt superior a la burocràcia de les seves institucions.

Més enllà de la crònica més previsible, que seria la de la precarietat sagnant dels treballadors a la campanya de la fruita, “La pell de la frontera” s’aventura per altres territoris afins. Un d’ells seria el “Here Be Dragons” dels Monegres, somni estroncat de paradisos ludòpates i terreny d’esbarjo per a un jovent desarrelat. Una altra faceta investigada és la dels cultius transgènics, sotmesos a “copyright”, que han uniformitzat les collites i han eliminat de les nostres taules els fruits més saborosos i menys vistents. I encara que Serés en l’actualitat només visiti de tant en tant el seu poble natal, el seu treball com a docent l’ha familiaritzat amb una altra mena de problemes de la migració a les aules escolars, problemes que també queden reflectits en un dels capítols del llibre.

Francesc Serés és un narrador vigorós i sorprenent de qui és sempre difícil preveure quin serà el proper pas. Aquí obté un conjunt de reportatges de proximitat que, llevades algunes redundàncies, són plens d’interès per a tothom que vulgui el pols del país. Escriure sobre la nostra relació amb els forasters, és també escriure sobre nosaltres; però a les virtuts periodístiques de “La pell de frontera” s’hi ha d’afegir un tremp literari que arrodoneix el resultat.
És oberta. En Majeed és a dins, assegut, amb una manta a sobre. S’aixeca i em saluda. A en Majeed el recordo a començament dels noranta, quan treballava per un pagès que vivia prop de casa dels meus pares. El recordo assegut a la visera del remolc o a dins de la furgoneta, descarregant al mateix magatzem que nosaltres. Ni tan sols em demana què hi faig, per aquí, sembla que tingui por que li pregunti el mateix. Em dóna la mà i m’invita a seure. Sempre va demostrar educació i reserva, deixava passar, ajudava i es guanyava algun (algun, no el) respecte, que ja és alguna cosa. No acaba de situar-me, no em reconeix. Els darrers anys jo he vingut menys per aquí i dubta si sóc jo o el meu germà. No és l'únic, fa poc una veïna, mentre em veia passar pel carrer amb la bossa de viatge, comentava a una altra, pensant que no les entenia: «Fixa’t, vénen per quedar-se». Jo era jo, en aquell moment, pero jo ja no hi era. Seria més idiota del que sóc si pensés que jo no sóc en Majeed: un altre dia caminant per l’horta, vaig passar per la vora d’una parella del poble que estaven collint, jo sabia qui eren, però ells ja no sabien qui era jo. L’home va preguntar a la dona qui era que passava. Ella li va contestar que un moro.