dissabte, 19 de gener de 2019

Un món de metros: Mumbai

Si bé els trens suburbans d'aquesta metròpoli de 18 milions d'habitants són dels més sobreutilitzats del món, la primera línia de metro no es va inaugurar fins l'any 2013. Són 11,4 quilòmetres de vies i 11 estacions (en blau al mapa). La vermella línia 2 està previst inaugurar-la el 2021. Convindrà que revisin el disseny, perquè aquesta proposta sembla una sopa de lletres.

divendres, 18 de gener de 2019

Dissorts de l’orfandat (o Pynchon per a principiants)

Lemony Snicket (Patrick Warburton) té males notícies
De vegades els camins de Netflix són inescrutables, com quan te trobes enmig de la seva densa oferta una sèrie tan desconcertant com «A Series of Unfortunate Events» («Una serie de catastróficas desdichas»), amb aparença de producte destinat a un públic infantil, però amb un rerefons que esdevé cada vegada més intrigant quan més hi grates. Fins ara qui això escriu associava aquest títol a una pel·lícula de 2004 de títol impossiblement llarg («Una serie de catastróficas desdichas de Lemony Snicket») que protagonitzava l’indigest Jim Carrey, motiu suficient per mantenir-me convenientment allunyat. Ara ja en sé una mica més.

Darrera, tant del film com de la producció de Netflix, hi ha una saga literària  juvenil, contemporània a la de Harry Potter, però de signe difícilment comparable. El seu autor, Daniel Handler (San Francisco, 1970) —descobreixo amb alegria—, és còmplice de llarga durada del meu admirat Stephin Merritt. Junts han perpetrat els discos més recents de The Magnetic Fields (Handler toca l’horrífic acordió), i fins i tot han enregistrat sota l’apel·latiu de «The Gothic Archies» un cicle de cançons sinistres entorn de l’univers de Lemony Snicket.

Lemony Snicket és el pseudònim que empra Handler (per persona interposada), quan escriu sobre els orfes Baudelaire i la seva desgraciada història. Com que no he llegit els llibres, tot i que m’he quedat amb les ganes, parlaré només de la sèrie de Netflix, que és el que he vist. Primer les dades tècniques: tres temporades (2017 - 2019), cada llibre dels tretze que formen la saga ocupa dos capítols d’uns 50 minuts, en total 25 episodis (el darrer llibre es resol en un sol episodi, per si algú ha fet els corresponents càlculs aritmètics).

El banquer Arthur Poe (K. Todd Freeman), Klaus (Louis Hynes), la jutge Strauss (Joan Cusack), Sunny (Presley Smith) i Violet (Malina Weissman)
Com ja s’anuncia des del títol —«A Series of Unfortunate Events»— ens trobem davant d’un fulletó descarat i potser paròdic, on a la primera escena els tres germans Baudelaire descobreixen que han esdevingut orfes, ran de l’incendi parricida del domicili familiar. Els xiquets aniran passant en adopció temporal per les mans de múltiples familiars tan benintencionats com ineptes, mentre el malèfic Comte Olav intenta apropiar-se de la seva fortuna sense vacil·lar a l’hora de cometre actes criminals de tota mena.

Per ser l’adaptació d’uns llibres adreçats a nens d’entre 9 i 12 anys, el to és sinistre, l’humor és negre (però també absurd), hi ha abundància de morts i els joves protagonistes pateixen d’allò més. Lemony Snicket, el narrador, que apareix a la pantalla sense interferir amb l’acció (un estòlid i cepat Patrick Warburton) no deixa de repetir-nos una i altra vegada que no continuem mirant si no volem presenciar fets horripilants que ens impediran dormir i no ens traurem mai més del cap. És el tipus d’advertència que més pot excitar la curiositat d’un espectador, sigui aquest infant o adult.

L'equip dels dolents: les bessones de la cara blanca, l'home amb les mans de ganxo, l'home calb, el Comte Olav (Neil Patrick Harris) i Esme Squalor (Lucy Punch). Queda ocult el sequaç de gènere indeterminat.
Al costat d’unes trames de mecànica un xic pueril, de personatges de comportament irresponsable o certament reprovable, i d’adults directament estúpids, trobarem la defensa de valors tan necessaris com la fidelitat als amics, la insistència en aprofundir en les matèries que més ens agraden, l’elogi a la diferència o l’anomalia, i la impossibilitat de convertir la moral en una lluita entre el blanc i el negre.

Apart d’aquest nivell més primari, el que primer captaran els més petits de casa, «A Series of Unfortunate Events» és un festival literari i metaliterari de referents adults. La sèrie és autoconscient de ser una sèrie (de Netflix) i menciona literalment temporades i episodis anteriors. Es comenten amb deteniment proverbis i frases fetes, es juga verbalment amb els diversos nivells del llenguatge, com si ens trobéssim a territori Carroll, i per si hi havia dubtes només cal llegir els títols al·literatius dels llibres originals («The Bad Beginning», «The Reptile Room», «The Wide Window», «The Miserable Mill», «The Ersatz Elevator»…) El nivell de postmodernisme i lletraferidura passa per l’existència d’una bibliotecària màrtir (Olívia Caliban, devorada pels lleons al Caligari Carnival) i per l’Hotel Denouement (Hotel Desenllaç), on les habitacions es classifiquen segons el sistema decimal universal i el seu gerent s’anomena Dewey Denouement.

Els Baudelaire camuflats com a grums de l'Hotel Denouement.
Si els teus tres tendres protagonistes duen el cognom Baudelaire, ja saps que t’enfrontes a un escriptor (o guionista) malalt de lletres. La germana gran dels Baudelaire es diu Violet, potser al·lusió directa a «the violet hour» de «The Waste Land» de T. S. Eliot, autor també de «The Love Song of J. Alfred Prufrock». I precisament serà a la Prufrock Preparatory School on els nostres petits personatges aniran a parar al novè i desè episodis d’aquesta saga. Els germans menors es diuen Klaus i Sunny, com aquell parell letal d’aristocràtics von Bülow, que a la gran pantalla interpretaren Jeremy Irons i Glenn Close a «Reversal of Fortune» de Barbet Schroeder.

Són també dignes de menció les referències a Herman Melville, des del submarí de nom Queequeg (on la tripulació du l’efígie de l’autor barbut a l’uniforme), fins al «Call Me Ishmael» que pronuncia un taxista i el «Call Me Ish» que pronuncia un gurú alternatiu. El «preferiria no fer-ho» el diu algun personatge menor en record del bo de Bartleby.

L’estètica de la sèrie, tot i que deriva clarament del Wes Anderson (simètric i bufó) de tota la vida, resulta espectacular. I si els decorats són bons, el vestuari és una filigrana de formes i colors extravagants. Neil Patrick Harris, que fa de comte Olav, mai no m’ha fet el pes, i encara que l’histrionisme sigui requerit pel rol, m’ha arribat a impacientar per moments. Llàstima que ell sigui virtualment el protagonista. Els germans Baudelaire, en canvi, estan molt ben interpretats per Malina Weissman, Louis Hynes i Presley Smith [la bebè Sunny Baudelaire és un dels meus personatges preferits: els seus balbuceigs es tradueixen en subtítols de concisa agudesa, mentre que els seus poderosos incisius dignes d’un castor salven més d’una situació compromesa].

Un Olav molt Karl Lagerfeld i una Esme Squalor totalment "socialite".
L’amplíssim repartiment inclou gent tan coneguda com Alfre Woodard, Joan Cusack, Nathan Filion («Castle»), Tony Hale («Veep», «Arrested Development»), Morena Bacarin («Homeland»), Allison Williams («Girls»), Will Arnett («Arrested Development», «BoJack Horseman»), Don Johnson («Miami Vice») o Peter MacNicol («Veep»). Em fan gràcia, per pura frivolitat, les interpretacions tan petardes de Lucy Punch (que fa d’Esmé Squalor) i Kitana Turnbull (que fa de Carmelita Spats, el revers maligne de Shirley Temple).

Em declaro admirador incondicional d’una sèrie on es parla literalment del conte «The Lottery» de Shirley Jackson, on apareix el mocador més gran d’Espanya (sic) (veure-ho per creure-ho), on es dina al Café Salmonella, i on en una casa de subhastes es licita el lot 49 (pur Thomas Pynchon).

Carmelita Spats (Kitana Turnbull) té males notícies

dijous, 17 de gener de 2019

Tres ciutats llombardes: Accademia Carrara (2)

Aquest quadre tan complicat és "La història de Virgínia" de Sandro Botticelli. Es basa en un relat de Titus Livi sobre una violació i la seva venjança. Tots els episodis de la història estan representats simultàniament sobre la mateixa taula. No és que l'obra m'agradi gaire, però te la particularitat que en el moment de la nostra visita s'exposava al seu costat "La història de Lucrècia", peça bessona que habitualment penja a l'Isabella Stewart Gardner Museum de Boston.

Per fortuna, l'Acadèmia disposa de peces de Botticelli més properes al meu gust, com aquesta curiosa crucifixió, on Crist està pintat sobre una superfície plana en una creu tridimensional. O el retrat de Giuliano de Medici que em fa pensar en un camell (l'animal, no el minorista de drogues).


El "Sant Sebastià" de Rafael no us l'ensenyo, perquè li va quedar un jovenet una mica bleda que tira per terra el potencial eròtic que sol lluir aquest màrtir. També em saltaré una Madonna davant d'un paisatge, obra de Tiziano que no m'acaba de fer el pes, per passar directament a Lorenzo Lotto, un venecià del XVI que va treballar intensament a Bèrgam i hi va deixar obres mestres a quatre esglésies (que no podrem visitar). Sí que veurem a la Carrara aquest retrat de Lucina Brembati, una senyora formidable en tots els sentits. Fixeu-vos en la lluna misteriosa que brilla a dalt i en el cap de renard mort que té entre mans.


Un Lotto més ambiciós va pintar aquestes "Noces místiques de Caterina d'Alexandria". Malgrat que el quadre està mutilat (hi falta a la part superior el paisatge del Mont Sinaí que es veia per la finestra), ningú li negarà a la pintura personalitat i contundència cromàtica.


Però el meu gran descobriment (no ho és, havia oblidat el seu magnífic sastre a la National Gallery de Londres) a la Carrara és Giovan Battista Moroni, un llombard del segle XVI, retratista fidel a la realitat, però amb un toc de tendresa mig amagat. Us deixo amb tres quadres seus, esplèndids tots ells. Qui no s'enamoraria del vell assegut, de la nena de can Redetti, o del jove cavaller amb ombra de barba?



La visita continua; encara podreu contemplar obres de Tiepolo, de Guardi, de Canaletto i de Longhi, entre molts altres. Però l'interès s'ha diluït notablement.

dimecres, 16 de gener de 2019

Tres ciutats llombardes: Accademia Carrara (1)

Via Pignolo
Si a la Ciutat Alta de Bèrgam li corresponen els edificis més antics i els carrers més pintorescos, la Ciutat Baixa té també algun encant, encara que de data més recent. És a més on viu, treballa, compra i es diverteix la majoria de contribuents bergamascos. A la Ciutat Baixa es troba també l'Accademia Carrara, una de les grans pinacoteques del país, amb una col·lecció de pintura italiana d'extensió mitjana, però gran categoria. Carrara per cert no té res a veure amb el marbre, sinó que prové del mecenes Giacomo Carrara que donà la seva col·lecció a finals del segle XVIII.

L'edifici de Simone Elia va completar-se el 1810 i es troba en una plaça particularment tranquil·la. Al seu davant hi ha la Galleria d'Arte Moderna e Contemporanea, que actualment és gairebé una estafa; però la Carrara val molt la pena i els quadres estan exposats amb molt de gust.


Ja a la primera sala topem amb un delicat Andrea Mantegna. La Mare de Déu té una expressió intel·ligent i decidida. El dinàmic nen Jesús sembla que hagi pres algun estupefaent; però potser només lamenta el futur que li espera.


Entre mística i realisme, jo sempre escolliré el segon. Doneu-me doncs aquest Leonello d'Este pintat per Pisanello, jove envoltat de la bellesa i la seguretat que ofereixen la riquesa. Glòries passades que encara brillen ara, sis segles més tard.


I aquí un altre Pisanello. El model no és tan impressionant i segurament devia de ser un personatge menor a l'escalafó de l'època; però què versemblant i proper que resulta. A més, la clara fragmentació cromàtica prefigura Mondrian cinc segles abans.


Un altre que optava pel retrat fidel i poc embellidor de la realitat va ser Jean Clouet. Però és que no hi ha res més bell que la imatge de la veritat humana, la d'aquest cavaller per exemple, de qui ja hem oblidat la identitat.


En contrapartida a la de Mantegna, la Mare de Déu de Giovanni Bellini es nota que ja ha anat a costura i a aprendre de lletra. Si abans predominaven els difuminats, aquí el que guanya és el traç (característica que l'emparenta a Botticelli), i una indubtable preferència per les faccions "mainstream".

dimarts, 15 de gener de 2019

El límit humà

«Border»/«Gräns» («Frontera») és el segon film de l’iranià instal·lat a Suècia Ali Abbasi i es basa en un conte de John Ajvide Lindqvist, autor en el que ja es va basar Tomas Alfredson per la seva obra mestra vampírica «Let the Right One In». «Border» és de nou un relat amb tocs de fantasia i segurament una de les pel·licules més sorprenents que veureu en molt de temps.

Tina (Eva Melander) és una dona jove de faccions tosques i cos mal girbat que treballa com a agent de duanes en un port suec. Tina gaudeix d’un extraordinari sentit de l’olfacte que li permet detectar la por, la culpa o la vergonya de les persones que passen pel seu davant, una qualitat ideal a l’hora de descobrir qualsevol mena de contraban. Un dia a la feina es topara amb Vore (Eero Milonoff), un home de faccions similars a les seves que li produirà una profunda inquietud.

Poc més podré revelar, si no és que Tina i Vore no són exactament humans, i que el decurs de «Border» ens farà passar per experiències inesperades d’aquelles que fan reflexionar l’espectador sobre la taxonomia dels éssers vius, sobre les nocions del bé i el mal o sobre les afinitats electives (en contra de les afinitats d’espècie). El film té de tot: horror físic, investigació criminal, èxtasi amorós, drama familiar i fins i tot moments de tendresa.

Un conte dolç i cruel absolutament recomanable. No n'heu vist cap d'igual.

dilluns, 14 de gener de 2019

Més sèries (sobre les que em fa mandra esplaiar-me) (4)

Homecoming (2018) (Amazon Prime): Sèrie molt publicitada perquè la protagonitza la Julia Roberts. Basada en un podcast de Micah Bloomberg i Eli Horowitz, l'acció intercala dos temps diferents: l'any 2018 en un centre experimental destinat a tractar soldats amb xoc post-traumàtic i quatre anys més tard quan un auditor del Departament de Defensa investiga aquesta institució. Thriller psicològic d'aquells que la revelació del misteri es veia venir de lluny i no causa gran impacte.

Algunes audàcies formals (les imatges del present tenen format quadrat enlloc de rectangular), abundància de plans zenitals, decorats retrofuturistes... Deu capítols de mitja hora no semblen la presentació més adequada per una sèrie dramàtica. Julia Roberts gairebé sempre està bé, però el seu paper aquí no li permet gaire lluïment. Li dona molt bé la rèplica, com a soldat amb trauma, Stephan James. També hi surten Bobby Cannavale i una desaprofitada Sissy Spacek.

River (2015) (Netflix): Una d'aquelles sèries policials que els britànics broden i encara més a la BBC. El guió és d'Abi Morgan (la responsable de la sèrie "The Hour" i de pel·lícules tan sòlides com "The Iron Lady", "Shame" o "Sufragette"). Sis capítols d'una hora on es tracten qüestions com la immigració il·legal, la malaltia mental, les famílies malestructurades, els amors de resolució tòxica i les impossibles segones oportunitats.

Malgrat l'indubtable tensió narrativa, potser la trama és en excés endogàmica (gairebé tots els personatges estan implicats en els elements del crim). "River" se salva per la seva alta temperatura emocional, especialment en aquest turmentat John River a qui se li apareixen els espectres afables de tots els morts que du a l'esquena. Stellan Skarsgård dota d'una immensa humanitat un personatge que voreja la patologia i aguanta sobre les seves espatlles la credibilitat de la sèrie.
Com és de rigor a totes les produccions britàniques, la resta d'actors també ho fa de nassos: gent de prestigi com Nicola Walker o Lesley Manville, o l'Eddie Marsan, que interpreta un enverinador en sèrie del segle XIX. L'Adeel Akhtar ha estat un descobriment posterior molt benvingut. Una joia "antiga" digna de ser redescoberta.

The Looming Tower (2018) (Amazon Prime): ficció històrica basada en un llibre homònim de Lawrence Wright sobre les picabaralles entre la CIA i el FBI, prèvies a l'atac terrorista a les torres bessones. S'hauria pogut evitar? Sembla que potser sí.

Sèrie complicada, on la crònica periodística es barreja amb les relacions eròtiques extra-conjugals. Hi figuren Jeff Daniels, Alec Baldwin, Peter Sarsgaard, Bill Camp i Michael Stuhlbarg. També Tahar Rahim, descobert a "Un prophète" de Michel Audiard. Ambigua benedicció.

dissabte, 12 de gener de 2019

Un món de metros: Montpeller

La vila de Montpeller (561.000 habitants) té tram des de l'any 2000. Quatre línies, 86 parades i 56,3 quilòmetres d'extensió. El mapa és dels més lletjos que recordo i per motius de tot tipus: aquest verds i marrons tan lletjos de les línies 3 i 4, els noms de les poblacions en una tipografia incongruent i d'un vermell feridor, aquests cercles vermells antiestètics per indicar les parades on es pot fer transbord, la proliferació de signes convencionals diminuts impossibles de llegir... S'hauria d'ensenyar a les escoles de disseny com a mostra del que no ha de ser el mapa de transport d'una ciutat.