dimarts, 28 de març de 2017

Elogi de la follia

Cada dia que passa sembla més difícil definir allò que abans anomenàvem còmodament la bogeria. Entre l’avanç en l’eficàcia dels psicofàrmacs i un tracte més respectuós envers el pacient, temibles institucions com eren els manicomis han esdevingut cosa del passat, mentre que la psique descontrolada sembla dependre pel seu amansiment d’una bona afinació en la prescripció medicamentosa. I tanmateix una malaltia mental encara és l’origen de tremendes bretxes familiars de sutura difícil, més aviat invitacions a la fuga.

De trobar alguna esperança dins de la follia sembla anar «La pazza gioia», del sempre interessant Paolo Virzì. Ho han traduït com «Locas de alegría», encara que és més exacte dir-ne «Loca alegria», com han fet en algun país sudamericà. A Itàlia ha estat un èxit considerable i l’han comparada amb «Thelma and Louise», símil tan fàcil com desencertat.

«La pazza gioia» narra l’encontre a una institució psiquiàtrica de dues malaltes mentals que no podrien ser més oposades i la seva posterior fuga, absurda, atrabiliària, però també riquíssima en incidents i reverberacions. Beatrice (Valeria Bruni Tedeschi) és una dona manaire, classista, mitòmana i amb una opinió contundent (i pirada) reservada per a cada cosa; boja en el sentit més efervescent de la paraula. Mentrestant Donatella (Micaela Ramazzotti, muller del director) concentra el seu drama cap a endins, amb tot el dolor de qui ha de lluitar per una façana de seny contra una façana d’amor. La seva és una bogeria prenyada de perill.

Sembla que el film ofereix una visió força documentada de l’estat de la qüestió a Itàlia i la principal institució retratada no podria ser més compassiva i ben intencionada. El problema rau doncs en el difícil encaix de la bogeria enmig de la vida quotidiana, especialment en relació a la teva pròpia família. Sense ocultar mai aquesta incomoditat, la pel·lícula introdueix també moment de benvingut humor i unes gotes de melodrama, inevitables, tot i que espremuts en excés.

Micaela Ramazzotti està molt bé en un paper interioritzat en extrem i de molt poques paraules. Però el veritable triomf del film és Valeria Bruni Tedeschi, una actriu guapa i sensual, càlida i boja, en el millor sentit de la paraula. La seva presència constant, desbordada i loquaç, insufla a «La pazza gioia» una vitalitat efervescent que s’atura a temps de no esdevenir carregosa. Sense ella, el film seria merament correcte, però la seva participació és l’espurna que converteix el visionat en una experiència única. Brava!

dilluns, 27 de març de 2017

Focs d’artifici


Ignoro com funciona la mecànica dels avanços monetaris al món de l’edició americana, però els dos milions de dòlars pagats per «City on Fire», el debut novel·lístic del meridional Garth Risk Hallberg (Baton Rouge, 1978), em sembla una aposta tan intrigant com forassenyada. Un cop adoptat aquest gest, tot consistirà més en una collita de rèdits que en una apreciació seriosa dels seus valors literaris. Diguem-ho clar: res no val dos milions de dòlars. O tot ho val, contemplat sota les degudes circumstàncies comercials. Però sospito que ni la bona ressenya de la massa escoltada Michiko Kakutani a «The New York Times» ha sigut suficient per salvar el llibre d’unes crítiques i unes vendes més aviat tèbies.

Sigui com sigui, ja que tot el que es fabrica a Amèrica ens arriba tard o d’hora, aquí tenim «Ciudad en llamas» (Random House, març de 2016, traducció de Cruz Rodríguez Juiz) que una ànima bonassa em va regalar aquest Nadal. El llibre, ja us ho adverteixo, té quasi mil pàgines, un gruix que ni tan sols el Tolstoi de «Guerra i pau» resol amb solvència uniforme. I, per descomptat, «Ciudad en llamas» no li arriba a Tolstoi ni a la sola de la sabata; però tampoc li ho demanaríem.

L’acció principal del llibre té lloc a Nova York l’any 1977 (un abans del naixement de l’autor), una ciutat violenta i heroïnòmana que encara no havia esdevingut la meca del turisme mundial i reuneix una amalgama de personatges diversos entorn d’un incident violent a Central Park la nit de cap d’any. Aquest punt de partida «transversal» recorda poderosament el de «La foguera de les vanitats» de Tom Wolfe, encara que aquí els personatges no són tan diversos com es podria sospitar al principi i estan relacionats per una xarxa de casualitats que avergonyirien el mateix Charles Dickens.

Un cop establerta la intriga a les primeres cent cinquanta pàgines, la novel·la fa allò tan emprenyador de dedicar les cent cinquanta pàgines següents a explicar-nos la infantesa i joventut dels personatges, cosa de la que podríem prescindir tranquil·lament. Aquesta estratègia d’alternar l’acció principal amb antecedents que ningú ha demanat es repeteix diverses vegades, per infinita irritació del lector.

Les successives parts de la novel·la venen separades per documents que es volen facsímils i que imiten una carta, un treball periodístic, una obra conceptual o un fanzine. Si més no, el seu rol a la trama sol ser rellevant, i donen una mica d’alegria tipogràfica al totxo, com ho fan també algunes fotografies en blanc i negre, sense que es pugui considerar audaç el format de tot plegat. De fet, no tinc gaire clar on situar l’esforç de Garth Risk Hallberg, ¿en el prestatge del best-seller de qualitat o en el de l’investigador de noves fórmules narratives? No li manca ambició i el «Risk» del seu nom augura un aventurer. Almenys en el llenguatge que empra es percep la voluntat de trobar imatges menys trillades, encara que sigui estrangulant l’elegància i el sentit comú pel camí.

Però els dubtes que puguis tenir es dissipen ràpidament quan descobreixes els mecanismes de la trama, sovint més puerils que un còmic de Mortadelo. Hi ha un grupuscle punk, que actua també com a secta revolucionària, un financer senil i un altre de diabòlic, un policia esguerrat i a punt de jubilar-se i un periodista suïcidat per saber-ne massa. El suposat clímax, que dura més de cent pàgines, transcorre durant una nit de juliol de 1977 en la qual va haver una apagada general, i no podria ser més decebedor.

He arribat fins el final, m’ha costat déu i ajuda, només perquè me l’havia regalat una persona estimada; però ni m’ha enganxat ni entretingut. Quina pèrdua de temps. Desaconsellable. Molt.

diumenge, 26 de març de 2017

Cafè letal

Ningú com Álex de la Iglesia per garantir a cadascuna de les seves pel·lícules bons moments d’acció i entreteniment. Que la proporció d’aquests moments sigui més o menys predominant és el que marca la diferència entre les obres merament distretes i les que són totalment reeixides. La seva recent «El bar» pertany més aviat a la segona categoria i representa una millora en relació als seus dos films anteriors.

L’acció se centra en un bar d’allò més greixós i ordinari, on s’arreplega una colla de personatges de variada tipologia. Per motius que convindrà no descobrir, el grup es veu obligat a romandre dins del local, sota amenaça de mort si gosen sortir a l’exterior. Per resoldre la presumpta monotonia del decorat únic, de la Iglesia —com ja demostra en la brillant seqüència inicial, on els personatges són presentats de forma encadenada— recorre a una posta en escena imaginativa i a un guió ple de sorpreses i de cops d’efecte, que potser guanyaria amb una mica més de concisió.

Els actors estan en general molt inspirats, sobretot pel que fa la cantera de característics, part essencial del cinema espanyol. És un goig comptar amb la solidesa de Carmen Machi, Terele Pávez o Joaquín Climent, tot i que és Secun de la Rosa qui brilla a més altura. Fins i tot, la guapa però insípida Blanca Suárez, m’ha semblat molt acceptable. Em temo, en canvi, que Mario Casas no hi ha qui el salvi i que l’únic que sap fer bé és treure’s la camisa.

Tot i ser «El bar» un thriller de to quotidià sense cap pretensió transcendent, amaga una visió molt amarga del gènere humà, on tothom pot esdevenir eventualment un llop per tal de salvar la pell. La seva premissa i el seu desenvolupament són enginyosos. Si retallessin una mica les parrafades messiàniques del personatge del sense sostre i abreugessin el clímax del tercer acte (el punt on de la Iglesia es descontrola a totes les seves pel·lícules), «El bar» seria una obra rodona. Molt recomanable, sempre que no sigueu uns llepafils.

dissabte, 25 de març de 2017

Un món de metros: Hong-Kong (2)

Des de la nostra darrera visita, el sistema de Hong-Kong ha crescut considerablement. De 50 estacions ha passat a 87 i els 87 quilòmetres de via han esdevingut 175. Per ser una xarxa asiàtica, és considerablement clara (els metros de l’Extrem Orient em solen produir mals de cap) i té el detall d’estar retolada en bilingüe pels que no dominem el xinès a nivell escrit.

Com a trets característics: la configuració en illes, tan típica de la ciutat; una mena de subsistema esquifit, dalt a l’esquerra; i l’estació amb un cap de Mickey Mouse que indica el Disneyland Resort. Res, que Hong-Kong rep l’aprovat.

divendres, 24 de març de 2017

México lindo y jodido


Continuo amb Juan Pablo Villalobos, ara amb «Si viviéramos en un lugar normal» (Anagrama, 2012), segona part del denominat «Tríptico de los dos dedos» en homenatge a Jorge Ibargüengoitia, i de la que «Te vendo un perro» devia de ser la tercera part, tot i que són llibres que es poden llegir amb total independència.

La novel·la explica la vida d’una família nombrosa que viu a un habitatge minúscul i precari dalt del Cerro de la Chingada. El pare és professor de civisme en una escola i practicant de l’exabrupte antigovernamental, mentre la mare passa les hores cuinant «quesadillas» per la seva prole formada per Aristóteles, Orestes, Arquíloco, Calímaco, Electra, i els falsos bessons Cástor i Pólux. Precisament és Orestes (o Oreo) qui actua de narrador i protagonista i ens posa en contacte amb les contradiccions de la realitat mexicana, començant per la crisi suscitada per unes eleccions amanyades. Mentre dilucida si són pobres o pertanyen a la classe mitja, com sostenen els seus pares, es produeix la desaparició dels bessons el que forçarà els dos germans grans a sortir de casa per trobar-los.

Se succeeixen els episodis hilarants i absurds on intervenen un policia de cabells rebels, una família polonesa, un romiatge de peregrins fanàtics, alienígenes abductors d’infants, una colla de vaques en zel i un petit aparell amb curioses propietats elèctriques. Entre tots aquests fets surrealistes es fàcil llegir un retrat del Mèxic contemporani (bé, l’acció se situa als anys 80 del segle passat), on l’humor negre sempre té un deix amarg. Villalobos sembla voler contrarestar aquest pintoresquisme colorista que intenta maquillar els grans dèficits del país.
    Mi madre fue corriendo a la cocina y volvió con los ojos llorocitos y la voz tambaleante.
    —Mi amor —le anunció a mi padre, y ese cariñoso inicio servía en casa siempre de prólogo a las catástrofes—, sólo nos quedan treinta y siete tortillas y ochocientos gramos de queso.
    Entramos en una fase de racionamiento de quesadillas que terminó por radicalizar las posturas políticas de todos los miembros de la familia. Nosotros conocíamos muy bien la montaña rusa de la economía nacional a partir del grosor de las quesadillas que nos servía mi madre en casa. Incluso habíamos creado categorías: quesadillas inflacionarias, quesadillas normales, quesadillas devaluació y quesadillas de pobre —citadas en orden de mayor opulencia a mayor mezquindad. Las quesadillas inflacionarias eran gordas para evitar que se pudriera el queso que mi madre había comprado en estado de pánico, ante el anuncio de una nueva subida en los precios de los alimentos y el peligro tangible que la cuenta del súper pasara de los billones a los trillones de pesos. Las quesadillas normales eran las comeríamos todos los días si vivíeramos en un país normal, pero si fuéramos un país normal no comeríamos quesadillas, por lo cual también llamaríamos quesadillas imposibles. Las quesadillas devaluación perdían sustancia por razones psicológicas, más que económicas, eran las quesadillas de la depresión crónica nacional —y eran las más comunes en casa de mis padres. Finalmente teníamos las quesadillas de pobre, en las que la presencia del queso era literaria: abrías la tortilla y en lugar del queso derretido mi madre había escrito la palabra queso en la superficie de la tortilla. Lo que no habíamos conocido todavía era el chantaje del desabastecimiento quesadillesco.
«Si viviéramos en un lugar normal» conclou potser de manera precipitada i atrabiliària. Per gaudir-la en profunditat, seria aconsellable una certa familiaritat amb el país asteca, cosa que no succeïa tant a «Te vendo un perro» i encara menys a «No voy a pedirle a nadie que me crea». En tot cas, Juan Pablo Villalobos és un valor segur i una petita joia a descobrir. Sospito que no se li està fent prou justícia a casa nostra, malgrat el premi Herralde.

dijous, 23 de març de 2017

La parada dels monstres

Possiblement no hi ha millor versió de King Kong, que la seva primera encarnació de 1933. La de Peter Jackson de 2005 no estava malament, encara que les seves més de tres hores de durada contenien molta palla, com no podia ser de cap altra manera. Arriba ara «Kong: Skull Island», un intent de reviure la franquícia que ha sigut inesperadament ben acollida, tant pel públic com per la crítica, i la veritat que no ho entenc. Ja em faig càrrec que d’una pel·lícula que va d’una illa acabada de descobrir, amb una fauna impossible i un goril·la tan alt com la torre Agbar, no pots demanar versemblança, però sí una mica de coherència i afecte pel material, que aquí m’ha semblat absent.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot just acabada la guerra del Vietnam; potser perquè en l’actualitat es consideraria impossible que existissin illes encara per cartografiar. A les primeres escenes el funcionari governamental Bill Randa (John Goodman), aparentment dedicat a investigar fenòmens estranys, busca subvencions per endegar una expedició a la nebulosa Skull Island (o Illa Calavera). L’afable Goodman, fa pensar més aviat en el director d’un circ de puces i no ajuda gaire que es faci acompanyar per un jove geòleg (Corey Hawkins), que creu en la teoria de la Terra buida (i plena de dinosaures que van oblidar-se de l’extinció), ja proposada per institucions científiques tan imponents com són les novel·les de Jules Verne i la sèrie «Ice Age».

A l’excursió s’hi afegeix tot un contingent militar, encapçalat pel tinent coronel Preston Packard (Samuel L. Jackson), obsessionat per fer un paper més galdós que al Vietnam. Pel costat civil es contracta l’expert en rescats James Conrad (Tom Hiddleston), i també s’apunta la fotoperiodista Mason Weaver (Brie Larson) i una colla d’altres personatges que no em molestaré a precisar, perquè seran les primeres víctimes de la previsible massacre.

Així que el grup arriba a l’illa, comença a fer coses estúpides, com llençar bombes de napalm sobre la selva i posar la música a un volum molt alt. Calla, que això és el que passava a «Apocalypse Now!»: helicòpters, Vietnam, un viatge fluvial i Credence Clearwater Revival a la banda sonora; fins i tot uns personatges que es diuen Conrad i Marlow, per acabar d’establir la connexió amb «El cor de les tenebres».

Rebobinem, que això no és Coppola sinó un «blockbuster» d’efectes especials i poca cosa més. I, sí, cal reconèixer que el mico està ben parit, tot i que ens el presenten massa aviat i sense cap misteri. Les altres criatures que poblen l’illa, atempten qualsevol versemblança darwiniana, tot i que els cefalòpodes gegantins i els llangardaixos repulsius sempre han gaudit de gran requesta entre l’afició.

Malauradament, entre escena i escena protagonitzada per bitxos d’ordinador, hem d’aguantar el tedi d’uns personatges humans, arquetípics i plans, que podrien morir-se tranquil·lament esbudellats, sense que l’espectador alcés ni una cella. Jordan Vogt-Roberts dirigeix l’invent amb escassa implicació. No és d’estranyar, ja que el seu anterior (i primer) film, va ser l’intimista «The Kings of Summer», que ben poca cosa té a veure amb els goril·les.

No deixa d’indignar-me que talents com els de John Goodman, Brie Larson, Tom Hiddleston o Samuel L. Jackson es malbaratin en empreses tan fútils com aquesta (i encara hi podríeu afegir Toby Kebbell, Richard Jenkins (quina merda de paper!) o John Ortiz). Crec que només John C. Reilly, com a naufrag improbable, treu algun suc de la seva participació a la pel·lícula. I per això protagonitza els crèdits finals.

Us ho juro. De vegades intento anar al cinema amb una disposició oberta i idiota. Però sempre hi ha un idiota pitjor del que jo havia imaginat.

dimecres, 22 de març de 2017

D’un dietari inexistent (4)

Impel·lit per la lectura de «Barcelona. Llibre dels passatges» de Jordi Carrión, pujo a Horta per conèixer el carrer d’Aiguafreda, via misteriosa que compleix totes les característiques del passatge, però que n’omet el nom. Dels seus trets fugissers en dóna testimoni un home panxut que em pregunta on és el carrer d’Aiguafreda, quan som al veí carrer de Granollers, ben interessant també, encara que menys pintoresc.

Per copsar-ne tot l’efecte, cal entrar al carrer d’Aiguafreda pel simulacre de carrer que es fa dir Franqueses, a tocar de la plaça de les Bugaderes d’Horta, esdevinguda infecte pàrquing. Al llindar, a nivell del terra, s’alça una barrera de rajoles verticals, potser una protecció en el cas de riuades en aquest barri d’orografia tan complicada. I davant meu, el prodigi d’aquest carrer singular, amb les cases entre rurals i menestrals a l’esquerra i els horts al davant. El paviment el formen rajoles de terrissa, abunden les plantes decoratives i una balustrada que travessa el carrer esdevé el seu tret arquitectònic més audaç. Descobreixo dos pous i un safareig, presències incòmodes a la gran ciutat.

Fujo cap a indrets més còmodes, encara que el barri sigui incapaç d’oferir-los. Hi ha molt traçat urbà complicat, i no tot el provoca l’enormitat del túnel de la Rovira (per cert, quina mena de senyora era la Rovira?, era l'Agustina?) El passatge Granollers és totalment esquizoide i el passatge Plana ha de batejar un dels carrers més estrets de Barcelona. Deixaré per a un proper episodi el descobriment de l’indret on els negres amb carret de supermercat van a deixar la seva ferralla.