divendres, 22 de gener de 2021

Reina per un dia

L’exercici del «remake» és una pràctica força habitual de la indústria cinematogràfica, especialment quan es disposa d’una història potent que ja ha demostrat en el passat la seva infal·libilitat comercial. Un altre motiu freqüent per tornar a fer una pel·lícula és adaptar als gustos americans (és a dir traslladar-los a la seva llengua i els seus escenaris) una producció que ha tingut èxit a un altre país (preferiblement europeu). Molt menys sovint, però més del que hom podria pensar, s’esdevé que un mateix director s’ocupa de fer l’original i el «remake». Aquestes rèpliques poden oscil·lar entre la pulcra fotocòpia i la reinterpretació lliure, amb totes les variacions intermèdies que vinguin al cas.


Per exemple, ran de l’èxit de la pel·lícula austríaca «Funny Games» (1997), van encarregar al seu director Michael Haneke la corresponent versió americana. Així és com tenim «Funny Games» (2007), parlada en anglès i copiada pla a pla de l’original. Leo McCarey va filmar dues vegades la mateixa història, considerada una de les més romàntiques que han arribat a la pantalla: «Love Affair» (1939) i «An Affair to Remember» (1957), que a Espanya es van titular invariablement «Tu i jo».


Alfred Hitchcock va millorar notablement el «The Man Who Knew Too Much» britànic de 1934, quan va fer la versió americana de 1956. També va filmar «Mary» (1931), rèplica amb els mateixos escenaris i actors alemanys del seu «Murder!» de 1930. Yasujiro Ozu va filmar «Una història d’herbes flotants» (1934) en blanc i negre, i «Herbes flotants» (1959) en color; i una maniobra similar va fer amb «He nascut, però…» (1932) i «Bon dia» (1959), encara que aquí les similituds siguin sobre tot anecdòtiques.


Encara podria afegir altres casos dels que tinc constància però desconec els resultats. Sidney Franklin va dirigir «The Barretts of Wimpole Street» el 1934 i el 1957; David Wark Griffith, «The Battle of the Sexes», el 1914 i el 1928; Kon Ichikawa, «L’arpa birmana», 1956 i 1985. Cecil B. de Mille va debutar amb «The Squaw Man» el 1914 i després la va repetir dues vegades, el 1918 i el 1931. També l’any 1956 va repetir els seus «Deu manaments» de 1923.


Frank Capra, apart de dirigir dues vegades un argument similar a «Broadway Bill» (1934) i «Riding High» (1950) —i aquí és on volia arribar—, va adaptar dues vegades el conte «Madame La Gimp» de Damon Runyon: el 1933 amb «Lady for a Day» i el 1961 amb «Pocketful of Miracles» («Un gàngster per un miracle»), la seva segona pel·lícula en color i el cant del cigne de la seva carrera. Si ho destaco aquí és perquè he vist les dues aquesta setmana i m’ha semblat curiós comparar-les.


La història és si fa no fa idèntica a les dues pel·lícules: Annie, una venedora de pomes ambulant, ha fet creure a la seva filla, que viu a l’estranger, que és una dama de l’alta societat de Nova York que només es tracta amb el bo i millor de la ciutat. Quan la filla anuncia la seva visita per presentar-li el seu promès, tota l’enganyifa perilla. Afortunadament, un gàngster que creu supersticiosament que les pomes d’Annie li donen bona sort, fa tot un muntatge per disfressar la vella i enganyar la filla i el promès durant els pocs dies que duri la visita. Amb aquest resum ja es pot veure que estem molt lluny de les comèdies socials que van donar la fama a Capra, ja que hem entrat plenament en el territori dels contes de fades. 



Un detall graciós que es repeteix a les dues versions és que la filla està vivint a Barcelona (Alfons XIII és encara al tron) i que el pare del seu promès és un comte (per allò de la ciutat comtal, imagino). Per descomptat, a cap de les versions ni el comte ni el seu fill tenen res d’espanyols ni en dominen la llengua, amb prou feines intercalen un «sí» de tant en tant. Hi ha també una broma repetida amb un fals criat japonès de l’ambaixada espanyola (broma tan políticament incorrecta com el Mickey Rooney de «Breakfast at Tiffanys») i, quan apareix l’ambaixador espanyol a «Pocketful of Miracles», és un senyor ridícul amb cap de bombeta.


«Lady for a Day», amb els seus ben aprofitats 96 minuts, és una faula tan irreal com encisadora. Ambientada contemporàniament a la data de realització, els seus gàngsters ressonen amb garantia d’autenticitat, com ho fan els apartaments «art déco», els majordoms i les «flappers». La majoria dels seus actors ara ens resulten desconeguts, tot i que estan tots perfectament adequats. Warren William va ser una estrella del primer cinema sonor i com a gàngster està irreprotxable, igual que la caràcteristica May Robson, encara que el seu salt de la renegaire i vulgar Annie a la distingida  Mrs. E. Worthington Manville és una mica abrupte. Encara que no recordem els seus noms, reconeixerem de seguida les cares de Guy Kibbee i Ned Sparks, gloriosos secundaris del Hollywood daurat.



Malgrat que duia anys de carrera a la seva esquena, «Lady for a Day» va ser la primera nominació com a millor director per a Frank Capra (guanyaria l’Oscar l’any següent amb «It Happened One Night»). Tant content va quedar Capra del resultat que durant anys va intentar fer-ne el «remake», mentre els productors li advertien que la història havia quedat totalment desfasada. Finalment va aconseguir finançament gràcies a Glenn Ford que, a canvi,es va adjudicar el paper protagonista. «Pocketful of Miracles» és en color i dura uns injustificables 137 minuts. Figura que està ambientada als anys 30, però el disseny dels decorats s’inspira més aviat en el kitsch internacional.


Tret de la durada excessiva i de l’inadequat Glenn Ford (però ja se sap que, qui paga, mana) no hi ha res de dolent a la nova versió, si no és la seva falta de màgia. Bette Davis, que estava passant una mala temporada laboral, va haver d’envellir-se fins a l’extrem que és impossible creure que només tenia 50 anys. El film va significar el debut d’Ann Margret (que no deixa cap impressió) i l’últim paper de Thomas Mitchell, un secundari d’or (l’oncle bo de James Stewart a «Que bonic que es viure» o el metge borratxo a «La diligència»). El deliciós Edward Everett Horton fa (com si no?) de majordom i Peter Falk està sensacional com un gàngster que roba totes les escenes on figura.



El que trobo més curiós és que Capra repliqui de la versió de 1933 detalls aparentment superflus —el minuet de Bocherini, el gat ajagut sobre el retrat tombat, els veïns que escolten extàtics el disc que ha posat Annie, la cortina d’aigua que mig oculta els enamorats…—, moments inspirats als que volgué retornar, potser conscient que el seu temps s’estava acabant. Capra va viure encara 30 anys més, però tret d’una col·laboració per a l’Exposició Universal de 1964, ja no va dirigir cap altre film. 

dijous, 21 de gener de 2021

Guerra de bandes


¿Només m’ho sembla a mi o la quarta temporada de «Fargo» (Movistar+) ha passat totalment desapercebuda? Les temporades anteriors van ser acollides amb entusiasme gairebé unànime, però es diria que aquests tres anys de pausa han refredat els ànims fins al punt de fer invisible la nova emissió. És sabut que cada lliurament de «Fargo» conté una història completament independent, però la darrera d’elles s’allunya molt de la North Dakota original, ja que viatja bastant més al sud, fins a la ciutat de Kansas City, Missouri. Enlloc de l’ambientació contemporània, aquest cop ens traslladem als anys 50 per explicar un enfrontament entre dues bandes de gàngsters, una formada per immigrants italians i una altra per afroamericans; tot plegat una benvinguda variació ètnica dins de la sèrie.


El nou «Fargo» manté la majoria dels senyals d’identitat del film dels germans Coen que Noah Hawley va heretar: personatges de molt peculiar idiosincràsia, esclats de violència tan brutals com estúpids, inesperades caramboles del destí, i un humor entre sorneguer i impassible. La factura visual també apareix més cuidada que mai, amb un disseny de decorats i vestuari que és de somni i algunes piruetes visuals (pantalles fragmentades, seqüències en blanc i negre…) que la separen de qualsevol sospita d’adotzenament. Hi apareixen, a més, un munt de personatges (més que en cap de les temporades anteriors) interpretats per actors ben coneguts. Hi ha el còmic afroamericà Chris Rock, Jason Schwartsman (que és el parent tonto del clan Coppola), Ben Wishaw, la pujant Jessie Buckley (que últimament me la trobo fins a la sopa), Jack Huston (fent un paper de traumatitzat per la guerra molt similar al que feia a «Boardwalk Empiere»), el músic Andrew Bird (a qui adoro (com a músic)), el Timothy Oliphant de «Deadwood» i fins i tot Salvatore Esposito, el Genny de «Gomorrah».


Però, amb tot, la cosa no acaba de rutllar. Les històries de batalles de gàngsters acaben semblant-se: deriven sempre en un pim-pam-pum de venjances successives i tot es redueix a esperar qui serà l’últim a quedar viu. En aquest espectacle una mica fatigós d’eliminació metòdica de personatges van transcorrent els onze cançoners capítols de «Fargo 4». Res no acaba d’interessar particularment i la presència d’alguns personatges sembla supèrflua (la infermera propensa a l’eutanàsia); només t’impacientes perquè arribi el final. Ni tan sols el nodrit repartiment  té oportunitat de destacar com ho havien fet els seus col·legues en temporades anteriors. 

La veritat és que aquest «Fargo» ens ha fet badallar una mica i l’hem viscut com el funeral de la franquícia. 

dimecres, 20 de gener de 2021

Memòries escapçades


No es pot assegurar amb certesa que «Història del meu colomar i altres relats» —editat per Minúscula i estupendament traduït per Miquel Cabal Guarro (hi ha també traducció castellana de Ricard San Vicente)— sigui un llibre acabat. Isaak Bàbel (Odessa, 1894 - Moscou, 1940) va anar escrivint aquests textos de tarannà autobiogràfic entre el 1915 i el 1930, i van ser publicats en diverses revistes. En ells explica, gairebé sempre en primera persona, els seus records d’infantesa, els excèntrics components de la seva família, les seves vivències com a jueu en terres antisemites, les seves primeres passes com a escriptor i la seva participació com a membre de l’Exèrcit Roig en la Revolució Russa de 1917. Com adverteix Ricard San Vicente a la nota final, aquests relats no s’han de prendre literalment com a veritat històrica i, encara que estiguin ordenats cronològicament, la datació dels fets narrats tampoc no és segura, ja que Bàbel era partidari de posar sempre la realitat al servei de la veritat literària. Ell mateix ho diu a «La meva primera paga»: 

Si hagués estat més mandrós i hagués pensat menys en el meu ofici, m’hauria inventat la història vulgar del fill d’un funcionari ric a qui havien fet fora de casa, el seu pare dèspota i la mare màrtir. No vaig cometre aquest error. Una història ben inventada no ha d’assemblar-se a la vida real; la vida vol assemblar-se amb totes les seves forces a una història ben inventada.

Sembla ser que Bàbel tenia la intenció de publicar aquest recull l’any 1939, precisament quan va ser arrestat pels serveis de l’NKVD a les ordres de Stalin. Tots els seus manuscrits foren segrestats, mentre que ell era empresonat fins la seva execució el 1940. Amb la desaparició dels originals, sempre ens quedarà el dubte si el que tenim entre mans respon a les intencions de l’autor (redundàncies incloses) o es tracta d’un text incomplet. En tot cas, apart del seu valor documental, els textos inclouen fragments d’una qualitat literària tan sensacional, que la seva publicació resulta plenament justificada:

Viure una primavera a Tiflis, tenir vint anys i que no t’estimi ningú és una desgràcia. I aquesta desgràcia em va passar a mi. Feia de corrector en una impremta de la regió militar del Caucas. Sota les finestres de les meves golfes hi borbollava el riu Kurà. El sol, en alçar-se cada matí des de darrere les muntanyes, n’encenia els meandres tèrbols. Havia llogat les golfes d’un matrimoni jove de georgians. Ell venia carn al mercat Oriental. Enfuriats d’amor, el carnisser i la seva dona es rebolcaven a l’altra banda de la paret, com peixos grossos tancats en un pot. Les cues d’aquests peixos esmaperduts picaven contra l’envà. Feien batzegar les golfes, ennegrides sota un sol de justícia, les arrencaven dels pilars i se les enduien cap a l’infinit. No podien separar les dents, les tenien serrades per l’obstinada fúria de la passió. La Miliet, la jove núvia, al matí baixava a buscar pa. Flaquejava tant que s’havia d’agafar a la barana per no caure. Mentre mirava de trobar el graó amb el seu peu delicat, feia un somriure vague i cec, com si estigues convalescent. Estrenyent-se els pits petits amb el palmell, saludava tothom que es trobava: l’assiri que s’havia tornat verd amb l’edat, el repartidor de querosè i les harpies que venien troques de llana de xai, unes harpies solcades d’arrugues brusents. De nit, l’esvalot i el borboll dels veïns esdevenia un silenci penetrant com el xiulet d’una bala.

Davant de la frustració que pot produir la possible incompletesa, queda la urgència a llegir tan aviat com sigui possible altres obres de l’autor començant per «La Cavalleria Roja». 

dimarts, 19 de gener de 2021

Món de mones

Clarence Darrow i William Jennings Bryan

L’advocat Clarence Darrow, que tan eloqüentment havia condemnat la pena de mort en el judici contra els assassins Nathan Leopold i Richard Loeb, va participar durant l’exercici de la seva carrera en molts altres casos cèlebres, defensant sempre postures progressistes, il·lustrades i antiracistes. Potser el plet més peculiar en el que va intervenir va ser el que es va anomenar el «procés del mono de Scopes», contra el professor d’institut John T. Scopes, acusat d’haver ensenyat teories evolucionistes en una de les seves classes al poblet de Dayton, Tennessee. Resulta que a Tennessee des de l’any 1925 existia una llei anomenada Butler Act que prohibia l’ensenyament de qualsevol teoria que s’oposés al que estava escrit a la Bíblia, el que incloïa evidentment la Teoria de l’Evolució.


Tot sembla indicar que el judici es va originar amb la voluntat de fer ressò del conflicte i fer-ne una qüestió exemplaritzant. De fet, Snopes no tenia clar haver explicat a classe les teories de Darwin, però es va incriminar deliberadament perquè el procés tirés endavant. En el mes de juliol de 1925, durant les jornades del judici, el modest poblet es va veure envaït per multitud de curiosos, en un espectacle més circense que no pas judicial. Per a la premsa liberal dels estats del Nord, la postura de Tennessee reflectia la ignorància d’un Sud arrelat en una tradició immobilista, de la qual se’n feia riota indissimuladament.


D’acord amb la importància simbòlica de l’esdeveniment, es va escollir a dues grans figures de l’advocacia per representar l’acusació i la defensa. William Jennings Bryan era un advocat de Nebraska que havia estat tres vegades candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata i que va ser Secretari d’Estat amb Woodrow Wilson. El 1920, un cop abandonades les seves ambicions polítiques, va aprofitar les seves dots oratòries per convertir-se en un propagador dels estudis bíblics. Per descomptat va ser Bryan qui va exercir l’acusació contra Snopes, mentre que Darrow, ateu declarat, es va ocupar de la defensa.


Les sessions del judici es van prolongar entre el 10 i el 21 de juliol de 1924 sota una calor asfixiant. Entre les raons que es van esgrimir pels uns i els altres podeu comptar que hi havia des de la Primera Esmena de la Constitució fins a la suposada literalitat del text bíblic. Tot plegat pot sonar tan ranci com impropi del segle XX, però com que Snopes havia infringit una llei estatal, fou declarat culpable i sentenciat a pagar una multa de 100$ (uns 1.500$ d’ara, que tampoc és gran cosa). No obstant el jutge, veient com d’impopular seria la mesura davant de l’opinió publica nacional, optà per condonar la multa. William Jennings Bryan, davant d’un públic tan receptiu al seu missatge, va quedar-se uns dies a Dayton predicant, i va morir d’un atac de feridura sense tenir oportunitat d’abandonar el llogarret. 


Amb tota aquesta història tan sucosa els autors Jerome Lawrence i Robert Edwin Lee van escriure la peça teatral «Inherit the Wind» (1955), que l’any 1960 va ser adaptada al cinema amb el mateix títol («L’herència del vent» es va titular a Espanya). La va dirigir Stanley Kramer, especialista en tocar sempre temes «importants» i de candent actualitat (la guerra nuclear a «L’hora final», els judicis de Nuremberg a «Vencedors o vençuts?», el racisme a «Endevina qui ve a sopar»), amb més empenta que subtilesa.


El film (com m’imagino que també passa al drama original) fa una exposició dels fets bastant propera a la realitat, encara que canvia el nom dels protagonistes històrics i potencia la batalla dialèctica entre els dos juristes enfrontats (que són presentats com vells camarades i gairebé amics). S’hi ha afegit el personatge de la xicota del mestre, que sembla inventat, perquè és filla del pastor del poble i té per tant un conflicte de lleialtats.


La (bona) reputació de «Inherit the Wind» es basa sobretot en el duel dels seus actors principals: Fredric March, que fa de Matthew Harrison Brady (transsumpte de Jennings) i Spencer Tracy que és Henry Drummond (el succedani de Darrow). Malgrat tot, jo he trobat March sobreactuat en excés i prefereixo quedar-me amb el sorneguer i bonhomiós Tracy (un dels pocs actors que seria capaç de vendre’m una enciclopèdia). Dick York, el marit d’Elisabeth Montgomery a «Embruixada», fa de l’homòleg de Snopes i un Gene Kelly amb «canotier» fa de periodista cínic (modelat a partir de H. L. Mencken), però a mi no m’agrada Kelly si no balla.


Crec que «Inherit the Wind» és una pel·lícula mitjaneta, que es deixa veure si t’interessen (com em passa a mi) els enfrontaments entre ciència i religió, una qüestió que als Estats Units sembla que encara no tenen del tot solucionada. Ah, per cert, la Butler Act de 1925 que prohibia l’ensenyament del darwinisme a les escoles de Tennessee va ser derogada l’any 1967. 


Tracy i March


dilluns, 18 de gener de 2021

Els errors del crim perfecte (i 3)


Richard Fleischer fou un prolífic director que va fer una mica de tot, especialment superproduccions, algunes fins i tot força bones («20.000 llegües de viatge submarí», «Els víkings», «Barrabàs», «Tora! Tora! Tora!»…) Tingué també tendència a la crònica criminal, com demostren les estimables «L’estrangulador de Boston» i «L’estrangulador de Rillington Place»; però la dèria per les estrangulacions havia començat abans, amb «Compulsion» («Impuls criminal») de 1959. Basada en una novel·la de Meyer Levin que tenia aquest mateix títol, era una versió fictícia de l’assassinat comès per Leopold i Loeb, amb els noms canviats i les circumstàncies una mica alterades, però que no deixava de ser una crònica molt més fidedigna que la que presentava «Rope» de Hitchcock.


Per començar s’havia respectat l’època (els anys 20), que quedava subratllada per l’evocativa fotografia en blanc i negre. Un pròleg previ als crèdits presentava als estudiants amics Judd Steiner (basat en Nathan Leopold i interpretat per Dean Stockwell) i Artie Strauss (basat en Richard Loeb i interpretat per Bradford Dillman) cometent malifetes gratuïtes pel sol gust de fer-les. En aquestes breus escenes ja es mostrava la submissió entre amorosa i masoquista de Steiner envers Strauss en termes que no deixaven dubte sobre el substrat homosexual de la relació.


Es produïa a continuació una el·lipsi que ometia el crim en si, de manera que la trama s’obria amb l’aparició del cadàver de l’adolescent i la investigació subseqüent, evitant així qualsevol imatge sanguinària o truculenta. Els afegitons més notoris a la història real era la presència d’un amic dels joves que feia de periodista amateur i una estudiant (Diane Varsi) que havia de funcionar com dubtós objectiu amorós del Judd Steiner. 


«Compulsion» es beneficia d’un guió eficaç i intel·ligent, una elaborada direcció de Fleischer (on les imatges reflectides en els vidres són molt importants) i les brillants interpretacions de Stockwell i Dillman; però guarda el seu moment culminant per l’aparició d’Orson Welles en els darrers trenta minuts de pel·lícula. Welles interpreta el paper de l’advocat defensor (l’homòleg del real Clarence Darrow) que ha de desgranar un eloqüent al·legat en contra de la pena de mort. De vegades Welles pot caure en la sobreactuació, però aquí està molt mesurat i digne d’admiració, no endebades va guanyar el premi d’interpretació a Cannes juntament amb Stockwell i Dillman. Aquest detall completa una pel·lícula que bé mereix ser recordada. 


Dillman, Stockwell i Welles


diumenge, 17 de gener de 2021

Els errors del crim perfecte (2)


Inspirant-se lliurement en el crim de Leopold i Loeb de 1924, l’escriptor britànic Patrick Hamilton (autor també de la famosa «Llum de gas») va escriure l’obra «Rope», estrenada amb èxit el 3 de març de 1929 al Strand Theatre de Londres. I fou precisament aquesta obra la que va escollir Alfred Hitchcock gairebé vint anys més tard per filmar la seva primera pel·lícula en color. L’adaptació de «Rope» («La soga») de 1948, que va firmar Arthur Laurens, canvia el nom d’alguns personatges i trasllada l’acció a Manhattan, però conserva gran part de la trama de Hamilton. Dels fets històrics en que s’inspira, manté bàsicament la idea de l’assassinat gratuït executat per raons d’un sentiment de superioritat moral per part d’una parella de joves amics, però els escenaris i les circumstàncies són ben diferents.


S’obre l’acció precisament amb l’escena de l’escanyament, que es presenta sense més preàmbuls, una decisió narrativa que devia deixar garratibats els espectadors de l’època. Els joves assassins oculten el cadàver en un bagul que utilitzen a continuació per disposar al seu damunt les menges i begudes d’una festa que és a punt de començar. Una festa (atenció!) a la qual han estat convidats els pares i la promesa de la víctima, a la qual estaran esperant endebades tot preguntant-se què li ha pogut passar. Mentrestant els perpetradors, segurs de la seva impunitat, van llençant indirectes sobre el crim que acaben de cometre, sobre tot quan arriba el professor de filosofia que inadvertidament els va ficar al cap les idees que han conduït a l’estrangulació d’un innocent.


És una situació morbosament perversa, amb un suspens permanent (es descobrirà el mort dins del bagul?) i un humor negríssim, una combinació que de segur va divertir Hitchcok (qui d’entrada no havia estat gaire interessat pel material). Però el tret més conegut de «La soga» és el fet que aparenta estar rodada en un sol pla (llevat de la seqüència dels títols de crèdit). En realitat no és així, però els canvis de presa es dissimulen fent servir com a imatge d’enllaç l’esquena d’un personatge o el lateral d’un moble (i, de fet, hi ha quatre canvis de pla flagrants durant els 80 minuts que dura el film). No es pot dir que els fosos en negre obligats afavoreixin gaire la continuïtat de la narració (forcen moviments de càmera que s’oposen a la fluïdesa de la resta del film), però les preses llargues sí que potencien interessants coreografies tridimensionals en un escenari únic i no gaire espaiós. 



El simulacre del pla únic també suggereix la idea de trobar-nos davant d’una acció en temps real (quina bírria de festa, que no arriba a l’hora de durada!) i la magnífica panoràmica de Manhattan que es beslluma pel finestral, tot i ser un decorat molt reeixit, va canviant a mesura que la tarda avança i cau la nit. Fins i tot els núvols es mouen.


El component homosexual del cas de Leopold i Loeb s’ha fet més o menys explícit segons l’època en la qual es narrés i, encara que a la peça de Hamilton hi figura de forma molt críptica, el film de Hitchcock és molt més suggeridor. Ja a la primera escena posterior a l’assassinat la relació entre els dos joves reflecteix una situació que només es podria qualificar de post-orgàsmica. De fet, tant l’adaptador Arthur Laurens com un dels protagonistes (John Dall) eren obertament homosexuals i l’altre (Farley Granger) era bisexual. Fins i tot la peça que Granger toca al piano és de Francis Poulenc, també homosexual, tot i que més turmentat. Trenca aquest festival gai la presència de James Stewart, que fa el paper de mentor d’aquest parell de joves esgarriats. Si fos un altre actor, es podria haver insinuat que la seva relació amb els alumnes havia anat més enllà de la merament acadèmica; però amb algú tan «square» i tan sòmines com el Stewart es fa difícil fer volar coloms.


Malgrat el desafiament tècnic, l’atractiu de la història i les bones interpretacions —especialment de John Dall, que va fer molt més teatre que cinema i va morir prematurament—, la posició de «Rope» dins del canon hitchcockià va començar sent problemàtica per la seva escabrosa temàtica. Diria (no ho he pogut confirmar) que a Espanya no es va estrenar fins l’arribada de la democràcia. En tot cas, en l’actualitat està plenament acceptada i celebrada; té a més —pel seu massiu plantejament de qüestions formals— la virtut de desvetllar vocacions de director de cinema entre aquells que hi són d’entrada una mica propensos. Tot i que restringit, no em sembla un mèrit menor.




dissabte, 16 de gener de 2021

Els errors del crim perfecte (1)


Cada generació té el seu «crim del segle» (i la seva «boda del segle»), un fet d’una crueltat tan excessiva que acaba marcant de forma indeleble la consciència col·lectiva de l’època; almenys  fins que, passats els anys, l’oblit i un nou fet de sang renovi temporalment la categoria. Als Estats Units dels anys 20 del segle passat aquest fet fou l’assassinat de l’adolescent Bobby Franks perpetrat per Nathan Leopold i Richard Loeb, dos brillants estudiants de la Universitat de Chicago, fills de famílies jueves i benestants. Els dos amics, que havien crescut en el mateix barri, sentien un interès particular pel crim i, enlluernats per la teoria del Super-home de Nietzsche (i pel sentiment de superioritat moral que havien extret de les seves excel·lents qualificacions acadèmiques), van considerar-se amb la potestat de llevar una vida de forma totalment gratuïta.


Jo no he llegit Nietzsche, però déu-n’hi do la quantitat de pirats dels que ha estat inspiració! Leopold i Loeb, que ja s’ha dit que eren molt llestos (i a més s’ho creien), van planejar l’assassinat de Franks meticulosament durant set mesos, amb el propòsit d’executar un «crim perfecte». Per dissimular les seves intencions mortíferes, tenien previst fingir un segrest, pel qual pensaven demanar rescat a la família. Al principi tot va anar com s’havia projectat: el 21 de maig de 1924 Leopold i Loeb convidaren Franks a pujar en un cotxe que havien llogat sota nom fals i acabaren amb la seva vida mitjançant una sèrie de cops de cisell al cap, després l’abandonaren vora d’un llac, a quaranta quilòmetres de la ciutat.


Malgrat la suposada perfecció del pla, aviat va començar a fallar de la forma més inesperada. Primer va ser el familiar del «segrestat», a qui van donar indicacions telefòniques per anar a recollir noves instruccions sobre com pagar el rescat, que es va posar nerviós i ho va entendre tot a l’inrevés. Després, i això fou molt més greu, al costat del cadàver desfigurat la policia va trobar unes ulleres d’una muntura tan especial, que només hi havia tres com aquella a Chicago. D’aquí a identificar que Nathan Leopold era el seu propietari, només hi havia un petit pas. Només calgué que el xofer de Leopold desmuntés la seva coartada en asseverar que el cotxe en el que els dos joves havien sortit a passejar amb un parell de mosses no havia abandonat el garatge en tota la nit. Entre una cosa i una altra, abans que acabés el mes de maig el duet fantàstic ja havia confessat la seva culpabilitat.


Les riques famílies dels acusats no van escatimar recursos a l’hora de defensar els seus plançons en el que es preveia que seria un nou «judici del segle» i van contractar Clarence Darrow, un primera espasa de l’advocacia amb reputació nacional. Encara que s’havia pressuposat que Darrow basaria la seva defensa al·legant innocència per problemes mentals, l’advocat va preveure que un jurat els consideraria culpables i va dirigir la seva estratègia a evitar que els joves fossin condemnats a mort. El seu discurs contra la pena capital va durar dotze hores, es va considerar la peça retòrica més important de la seva carrera, i va aconseguir el que es proposava, una sentència de cadena perpètua pels dos acusats (encara que l’abolició de la pena de mort als Estats Units continua sent una qüestió eternament pendent).


Per concloure aquesta poc modèlica història, afegiré que Richard Loeb va morir a la presó als 36 anys a causa de les 58 ferides que li va produir un atac amb eina de tall. Nathan Leopold va quedar lliure després de 33 anys d’empresonament exemplar. Des de ben jove era un ornitòleg reputat, i l’interès per les aus va persistir durant els anys de manca de llibertat. Va acabar els seus dies a Puerto Rico, estudiant la fauna local, i morí d’un atac de cor als 66 anys.


Aquests fets que aviat faran un segle han estat la inspiració de novel·les, pel·lícules i televisió (fins i tot d’un episodi de «Colombo»!) i, com que recentment he vist un parell d’aquestes obres (i també soc una mica «Übermensch»), m’he molestat a redactar aquest llarg preàmbul abans de parlar de les dues (o tres) pel·lícules. 


Leopold, Loeb i Darrow