dissabte, 25 octubre de 2014

Roberta from Alberta

Joni Mitchell fotografiada el 1968 per Baron Wolman
Una de les meves grans dèries musicals, dèria que ja fa més de quaranta anys que m’acompanya, té a veure amb certa cantautora canadenca immensament respectada i enormement influent, tot i que al nostre país no ha passat mai de l’ambigu paper de figura de culte. M’estic referint a Roberta Joan Anderson, nascuda el 7 de novembre de 1943 a Fort Macleod (Alberta), i a qui, per qüestions de comoditat, anomenaré a partir d’ara pel seu nom de guerra: Joni Mitchell.

Com que el que m’interessa és la seva música, passaré ràpid per la seva infantesa: mare mestra, pare instructor de vol de la Royal Canadian Air Force durant la guerra; un cop acabada la conflagració, Bill Anderson treballà a una botiga de queviures a Saskatchewan. La petita Joni s’estimava les paraules i també la música, entre els sis i set anys estudià piano; als vuit va contraure la pòlio, durant una epidèmia nacional que també va afectar el seu compatriota Neil Young. Recuperada, i sense seqüeles, la nena xicotot que havia mostrat aficions més aviat atlètiques, s’adonà que les seves aptituds físiques no la permetrien competir i va inclinar-se vers activitats més “artístiques”. Iniciaria llavors una lluita que encara perdura entre les seves dots pictòriques i les musicals, on tothom (llevat d’ella) reconeix quina és la facció guanyadora.

Als nou anys va començar a fumar i encara no ho ha deixat, tot esdevenint juntament amb Stephin Merritt i Frank Zappa una de les fumadores més contumaces de Nord Amèrica. Només ella sabrà com és de difícil sobreviure a aquesta addicció a una societat tan puritanament saludable com la seva, però són molts els que culpen el tabac del canvi de registre de la seva veu. Però per això encara havien de passar algunes dècades. De moment, a principis dels anys 60, Joni podia presumir d’un registre de soprano de gairebé quatre octaves que s’adequava força bé al gènere folk, tot i que en els moments d’esbarjo no li feia fàstics al rock & roll.

La seva primera actuació remunerada es produí el 31 d’octubre de 1962 a Saskatoon i aviat va llaurar-se una petita reputació als clubs de Saskatchewan. La tardor de 1964 va traslladar-se a Toronto, amb l’excusa de cultivar la seva carrera. En realitat estava prenyada del seu ex-xicot de Calgary i no eren aquells anys propicis a la maternitat en solteria. Va donar la nena fruit de l’embaràs en adopció i mantingué el secret fins l’any 1997, quan mare i filla es reuniren per segon cop (primer cop després del part), amb resultats potser no gaire amables. El 1965, a les trenta sis hores d’haver-lo conegut, va casar-se amb l’obscur cantant folk americà Chuck Mitchell (que ni tan sols mereix entrada pròpia a la Wiki). Plegats van desenvolupar una breu carrera de cert èxit, que va passar per Detroit i desembocà en divorci l’any 1967; tanmateix a hores d’ara ella encara carrega professionalment amb el seu cognom. Paral·lelament Joni anava bastint una reputació excel·lent com a constructora de grans cançons, impressionistes però articulades. Tom Rush, Buffy Sainte-Marie, George Hamilton IV i Judy Collins estaven enregistrant amb èxit les seves invencions.

Conta la llegenda (que és sempre mentidera), que David Crosby (el membre més nebulós dels Byrds i també dels Crosby, Stills & Nash de tota la vida) va entrar al “Gaslight South”, club de Florida on l’artista canadenca cantava i s’enamorà de la seva actuació fins al punt de produir-li el seu primer disc, el molt auster “Song to a Seagull” (1968). Per no tallar en fred aquesta sèrie, us deixo una primera mostra d’aquest disc debutant, sobre el que potser tornaré demà.



divendres, 24 octubre de 2014

Bestial

Els primers mesos d’enguany rar era trobar-se un amic o amiga que no et preguntés si havies llegit “Ànima” de Wajdi Mouawad i què t’havia semblat. Jo m’havia de limitar a respondre que no m’havia semblat res, perquè encara no l’havia llegit (i tampoc tenia clar si mai la llegiria). Era evident que, com afirma el tòpic favorit de les valoracions ambigües, la novel·la “Ànima” no deixava ningú indiferent. Poc després la concessió del Premi Llibreter 2014 culminà l’idil·li entre Moauawad i el públic català, iniciat dos anys abans amb l’estrena teatral i cinematogràfica d’Incendis. Ja no tenia cap excusa per enfrontar-me al seu coneixement carnal.

“Ànima” relata l'odissea (o “road novel”, com també se’n diu ara) d’un refugiat libanès de nom Wahhch Debch, a qui han assassinat brutalment muller i infant nonat, el qual emprèn una recerca no vindicativa de l’executor criminal de la seva família, que el conduirà a un extens i detallat itinerari pel Canadà i els Estats Units. El periple sembla idealment creat per l’era de Google Maps i conclou als veïnats d’Arizona.

Com ja sabreu els més ben informats, la “gràcia” d’”Ànima”, el seu factor distintiu, és que la major part de la novel·la és narrada per bèsties irracionals, altrament dites “animals”. A ningú se li escaparà que el recurs és en extrem artificiós i obliga una escorta contínua de cuques de llum, gavines, escarabats, rates domèstiques i altres espectadors irracionals per mantenir la continuïtat narrativa. Mouawad té alguns problemes per reflectir el registre de llenguatge adequat i de vegades els seus narradors es veuen forçats a la vaguetat parlant d’un “líquid fosc” en referir-se al cafè, mentre que en altres ocasions són tan específics com per fer ús del mot eslàlom (dit per un esquirol), o ràpel (dit per una aranya).

La justificació d’aquest cor de veus animals rau en una connexió poc explicada i quasi totèmica del protagonista, una connexió augmentada temàticament per la presència dels nadius americans, comunitat condemnada a la reclusió decadent de les seves pròpies reserves. I aquí Mouawad aixeca el seu pont habitual amb fets cruents de la guerra del Líban, els quals per edat i biografia no podia haver viscut, però que indubtablement havien de marcar la seva família. Aquí el devastador clímax té tot a veure amb les massacres dels camps de refugiats de Sabra i Shatila i s’assoleix (com també succeïa a “Incendis”) un registre tràgic, molt més freqüent entre els vells grecs que a la literatura del segle XXI.

Pel meu gust, la seriositat de les intencions de l’autor no justifiquen alguns efectismes tremendistes que més aviat abarateixen el “pathos”. Parlo sobretot de la natura vomitiva dels crims “canadencs”, que no dubto que trobessin la inspiració en atrocitats similars produïdes a l’Orient Mitjà, però que em semblen més aviat episodis propis d’un producte genèric del “gore” de quiosc. Però també em refereixo a alguns moments d’horror físic entre participants a la cadena alimentària, com aquesta descripció que fa una Boa Constrictor de la seva ingestió d’un conill (Oryctolagus Cuniculus):
La trapa situada en un lateral de la gàbia s’ha obert i el rosegador, projectat a l’interior, s’ha pensat que estava segur en la calor reconfortant del meu hàbitat. Ha fet un primer salt, després un segon. Era completament blanc. He abaixat els ulls al seu nivell. M’ha vist, ha volgut fugir, però jo ja l’havia atrapat pel cap i li havia enfonsat lleugerament les dents a la carn del coll per immobilitzar-lo. Ha intentat desfer-se de mi. S’ha debatut dins de la meva boca ben oberta i era un plaer sentir com la meva saliva l’empastifava del tot, li untava el pèl i l’allisava perquè no hi hagués res que em pogués entrebancar la ingestió. A poc a poc, els ossos, els lligaments, els tendons i els músculs del meu crani s’han distès i les mandíbules se m’han dislocat per permetre’m obrir més la boca i així empassar-me’l mantenint-lo viu tant de temps com fos possible. L’anava encanyonant i la meva gola l’aspirava amb lentitud i delectació de manera que la seva olor, el seu gust, els seus moviments i el seu pànic no feien sinó accentuar la joia i el plaer. Quan l’he tingut engolit del tot, n’he esperat l’asfíxia. És un moment sublim.
Amb totes les objeccions que hi vulguem oposar, “Ànima” es devora fàcilment amb una barreja de “Schadenfreude” i curiositat malaltissa.
M’ho va dir en Rooney abans d’ejacular dins meu rient. Si les tenebres són en Rooney, vol dir que encara he de trobar la llum. Vaig néixer d’una matança de fa molt de temps, a la meva família se la van carregar davant del nostre jardí, i ara, tants anys després, a milers de quilòmetres d’allà, sembla que la mecànica de la sang s’ha tornat a posar en marxa. De la Léonie a la Janice, de la Janice a en Chuck i al seu pobre gos i d’en Chuck a en Rooney, revisc un per un els assassinats que em van veure néixer. És com una gimcana macabra que té lloc a les terres d’Amèrica on una altra gent, indis, colons, nordistes o sudistes, han passat per les mateixes carnisseries i jo tot just començo a pressentir-ho. No s’ha acabat perquè tot això continua bramant i sembla que em cridi cada cop més, sembla que vagi dient el meu nom.
No ho havia dit encara, però “Ànima” l’ha editat Edicions del Periscopi (Destino en castellà), una editorial que té una cura admirable de les seves produccions, començant per la seva imatge gràfica, en aquest cas amb una bella il·lustració d’Agustín Comotto. La traducció és de la sempre més que fiable Anna Casassas Figueras (la germana llesta de l’Enric). No acaba de ser el meu estil de llibre, però no se li pot negar la seva energia: curiós i recomanable, especialment si us agraden les experiències viscerals.

dijous, 23 octubre de 2014

Notícies de Sordello

surse ver’ lui del loco ove pria stava,
dicendo: "O Mantoano, io son Sordello
de la tua terra!"; e l’un l’altro abbracciava.

(Dante Alighieri, Purgatorio - Canto Sesto)

Un dels clubs de lectura dels meus pecats m’ha dut a rellegir “Nocturno de Chile” vuit anys més tard. Bolaño, sempre una experiència carregada de literatura explícita, de vegades fa pensar que és un escriptor per a escriptors, i prou. Per descomptat no és així, però avui, més que justificar la universalitat dels seus motius, vull aturar-me en una de les seves freqüents referències literàries que a la primera lectura vaig entomar sense discussió, però que ara propiciarà una d’aquelles excursions per la Wikipedia que tant em plauen. A “Nocturno de Chile” es citen molts noms d’escriptor i no tinc cap seguretat que tots ells siguin reals. Ho són amb certesa Pablo Neruda, Ernst Jünger i Enrique Lafourcade (best-seller màxim de la novel·lística txilena), però què passa amb Sordello? El narrador sent el nom per primera vegada en llavis del crític Farewell:
Sordello, ¿qué Sordello?, el que bebió con Ricardo de San Bonifacio en Verona y con Ezzelino da Romano en Treviso, ¿qué Sordello? (¡y entonces la mano de Farewell volvió a presionar mi cintura!), el que cabalgó con Ramón Berenguer y con Carlos I de Anjou, Sordello, que no tuvo miedo, no tuvo miedo, no tuvo miedo.
Sordello: una altra vinyeta medieval
Com que de Ramon Berenguer i de Carles d’Anjou ens consta l’existència (tal com ens solen constar tots aquells fenomens que no hem vist, però que han estat degudament documentats), sospitem que Sordello també compta amb un contrapunt a la realitat. Efectivament, les wikipedies en anglès, espanyol, francès, italià, llatí, occità, polonès, rus i ucraïnès, a més de la catalana, acullen aquest trobador llombard que escrigué en occità i visqué aproximadament entre 1180 i 1268. Va néixer a Goito, prop de Màntua, i malgrat els seus impecables orígens va preferir una vida bohèmia i un xic violenta. Embolicat en diverses batusses de taverna, va acabar fugint amb l’esposa del seu protector. És recordat sobretot pel seu poema didàctic “L’ensenhamen d’onor” i perquè Dante Alighieri va lloar-lo i li oferí un paper quasi protagonista al Cant Sisè del Purgatori de la “Comèdia”.

Virgili saluda Sordello, segons Gustave Doré
En aquest cant, Dante i Virgili passegen per la zona del Purgatori on estan aparcades les ànimes dels negligents (aquells que recentment han descuidat les seves necessitats espirituals, talment com tu i com jo). A Dante li crida l’atenció una ànima d’aspecte digne i auster que els pregunta qui són i d’on venen. Quan Virgili respon que venen de Màntua, l’ànima de Sorello perd el capteniment i s’abraça al poeta de l’antigor romana. Passada la primera emoció dels dos conterranis, Virgili inicia una crítica política de l’actual decadència del país d’Itàlia, tot i que en aquell moment encara no s’hagués inventat concepte tal.

Condemnats al kitsch: Sordello, Virgili i Dante a Trento.
Si voleu que us digui la veritat, no he entès què hi ha de tant transcendent a la figura de Sordello qui, des de la seva primera aparició a la novel·la de Bolaño, constitueix amb la cantilena “Sordel, Sordello, ¿qué Sordello?” el tipus de tornada que empraria Vila-Matas en “cançons” similars. Pel que he vist anotat, el poeta Robert Browning li dedicà la seva composició “Sordello” de 1840. Ezra Pound, caragirat i amant del passat aliè, l’inclou als seus “Cantos”, i Samuel Beckett el cita a les seves novel·les “Molloy” i “Malone Dies”. Fins i tot, com podreu comprovar per les il·lustracions d’aquest apunt, la seva iconografia no és pas escassa. Però la darrera paraula correspondrà a Bolaño i les penes i treballs del seu Farewell.
Sordello, ¿qué Sordello?, repitió con retintín la voz de Farewell a mis espaldas, el Sordello cantado por Dante, el Sordello cantado por Pound, el Sordello del “Ensenhamens d’onor”, el Sordello del “planh” a la muerte de Blacatz, y entonces la mano de Farewell descendió de mi cadera hacia mis nalgas y un céfiro de rufianes provenzales entró en la terraza e hizo revolotear mi sotana negra y yo pensé: El segundo ¡Ay! ha pasado.
Començo a pensar que ningú no ho comenta, perquè tots sou (ai las!) una colla d'homòfobs.

dimecres, 22 octubre de 2014

El dimoni de les llistes: Bolaño


Cuando volví a mi casa me puse a leer a los griegos. Que sea lo que Dios quiera, me dije. Yo voy a releer a los griegos. Empecé con Homero, como manda la tradición, y seguí con Tales de Mileto y Jenófanes de Colofón y Alcmeón de Crotona y Zenón de Elea (qué bueno era), y luego mataron a un general del ejército favorable a Allende y Chile restableció relaciones diplomáticas con Cuba y el censo nacional registró un total de 8.884.768 chilenos y por la televisión empezaron a transmitir la telenovela El derecho de nacer, y yo leí a Tirteo de Esparta y a Arquíloco de Paros y a Solón de Atenas y a Hiponacte de Éfeso y a Estesícoro de Himera y a Safo de Mitilene y a Teognis de Megara y a Anacreonte de Teos y a Píndaro de Tebas (uno de mis favoritos), y el gobierno nacionalizó el cobre y luego el salitre y el hierro y Pablo Neruda recibió el Premio Nobel de Literatura y Fidel Castro visitó el país y muchos creyeron que se iba a quedar a vivir acá para siempre y mataron al ex ministro de la Democracia Cristiana Pérez Zujovic y Lafourcade publicó Palomita blanca y yo le hice una buena crítica, casi una glosa triunfal, aunque en el fondo sabía que era una novelita que no valía nada, y se organizó la primera marcha de las cacerolas en contra de Allende y yo leí a Esquilo y a Sófocles y a Eurípides, todas las tragedias, y a Alceo de Mitilene y a Esopo y a Hesiodo y a Heródoto (que es un titán más que un hombre), y en Chile hubo escasez e inflación y mercado negro y largas colas para conseguir comida y la Reforma Agraria expropió el fundo de Farewell y muchos otros fundos y se creó la Secretaría Nacional de la Mujer y Allende visitó México y la Asamblea de las Naciones Unidas en Nueva York y hubo atentados y yo leí a Tucídides, las largas guerras de Tucídides, los ríos y las llanuras, los vientos y las mesetas que cruzan las páginas oscurecidas por el tiempo, y los hombres de Tucídides, lo hombres armados de Tucídides y los hombres desarmados, los que recolectan la uva y los que miran desde una montaña el horizonte lejano, ese horizonte en donde estaba yo confundido con millones de seres, a la espera de nacer, ese horizonte que miró Tucídides y donde yo temblaba, y también releí a Demóstenes y a Menandro y a Aristóteles y a Platón (que siempre es provechoso), y hubo huelgas y un coronel de un regimiento blindado intentó dar un golpe y un camerógrafo murió filmando su propia muerte y luego mataron al edecán naval de Allende y hubo disturbios, malas palabras, los chilenos blasfemaron, pintaron las paredes, y luego casi medio millón de personas desfiló en una gran marcha de apoyo a Allende, y después vino el golpe de Estado, el levantamiento , el pronunciamiento militar, y bombardearon La Moneda y cuando terminó el bombardeo el presidente se suicidó y acabó todo. Entonces yo me quedé quieto, con un dedo en la página que estaba leyendo, y pensé: qué paz.

dimarts, 21 octubre de 2014

True Narcotic

No hi ha res que em deprimeixi més que un suposat cavall guanyador que acabi revelant-se com a un fiasco segons els meus particulars paràmetres estètics. Després de l’elevació als altars de la sèrie televisiva “Breaking Bad”, que no discutiré i que m’afegirà al seu culte sense ni un petit “però”, l’unànimement exalçada “True Detective” m’ha deixat més fred que un Frigodedo al mes de febrer i m’ha fet replantejar l’eterna qüestió de si estic fet o no de la mateixa pasta que la resta dels mortals

Per molt que el títol de “True Detective” remeti a una vella i escandalosa publicació que relatava crims extrets de la realitat (una mena d’EL CASO a l’americana), com que la producció la firma la cadena HBO, el resultat és infinitament més distingit, encara que només sigui per les seves pretensions. Els guions de la sèrie, a diferència de pràcticament totes les seves coetànies, els firma tots el responsable de la idea original Nic Pizzolatto i la direcció de tots els capítols corre a càrrec de Cary Joji Fukunaga, qui ja ens va entusiasmar amb aquella “Jane Eyre” on Rochester era Michael Fassbender. O sigui que, un cop afegida la coordinació musical de T Bone Burnett, la unitat estètica està més que assegurada. I a fe que aquests vuit capítols de gairebé seixanta minuts, que alguns consideren com un sol film de vuit hores, presenta gestos recurrents, com les àmplies panoràmiques aèries, les curoses composicions col·lectives o alguna fita tècnica, com ho és aquell pla seqüència de sis minuts.

El guió de “True Detective” gira entorn de la investigació policial sobre uns assassinats rituals produïts a la Louisiana profunda l’any 1995, i sobre una hipotètica repetició d’aquests mateixos assassinats disset anys més tard. La narrativa paral·lela en dos temps funciona tan bé com la triple trama de “Gone Girl” (mèrit de Pizzolatto) i juga a la perfecció amb el recurs del narrador poc fiable, quan el que es diu no coincideix amb el que es mostra. Apart d’això, la intriga m’ha semblat tan inexistent com nul·lament adictiva: els avanços de la investigació a penes s’expliquen i semblen fruit de l’arbitrarietat, mentre que tant els sospitosos com les víctimes tenen una presència tan mínima que cap d’ells deixa rastre a la memòria. Les críptiques referències al Rei Groc, el Cinquè Genet o Carcosa, més que a un requeriment estructural, responen a la necessitat que l’espectador freakie sent d’interpretar la realitat com pura conspiració (i són tres preguntes que es quedaran sense resposta). A l’últim capítol, quan es revela el culpable, resulta ser un personatge a qui pràcticament no havíem vist abans.

D’una trama que inclou sacrificis satànics i abús de menors, caldria esperar una atmosfera malsana i desassossegadora, atmosfera que en cap moment he percebut (com sí que succeïa, per exemple, des del minut u d’”El silenci dels xais”). Confesso que més aviat m'ha ensopit. Presenta això sí una visió del sud de la Louisiana que no crec que aprovés la seva oficina de turisme, a menys que considerin com a positius l’analfabetisme funcional, la manca d’higiene, l’incest i la bestialitat.

Descartat el suspens policial i l’horror primigeni, apart del “travelogue” miserabilista el que queda és la relació entre els dos detectius protagonistes, els ja emblemàtics i justament lloats Rust Cohle (Matthew McConaughey) i Marty Hart (Woody Harrelson). Harrelson, un actor a qui ningú penja medalles, tot i que sol estar molt bé en tot allò que fa, representa el paper convencional del policia borratxo i faldiller, que estima la seva família, però que s’estima més els seus vicis la major part del temps. McConaughey, que porta un parell o tres de temporades força “mirabilis”, dibuixa un personatge neuròticament meticulós, ferit i nihilista, d’una loquacitat monocord que convida a la becaina.

Si no fos per l’enormitat del carisma de l’actor, el seu discurs seria inaguantable, un succedani d’existencialisme per a “dummies”. Frases com “esforçar-se sota la il·lusió de tenir un jo” o “la nostra sensibilitat que pedala a través de les nostres vides, com vagons sobre les vies” em conviden al vòmit. I quan Matthew (Rust) aixafa una llauna de cervesa i, mentre exhala fum de cigarreta, afirma que els déus veuen les nostres esferes com discos metàlics, demostra que no s’ha llegit “Planilàndia”; perquè tothom sap que els déus veritables i de tota la vida ens contemplen com a mínim des de la quarta dimensió.

Pels entusiastes de “True Detective” que encara quedin a aquesta altura de l’apunt (segurament adolescents més preocupats per les pistes secretes que per les seves picors sexuals) els diré que la novel·la “Galveston” de Nic Pizzolatto (publicada per Salamandra) no satisfarà les seves expectatives. O almenys això és el que afirmen els meus espies a la xarxa.

dilluns, 20 octubre de 2014

El museu dels morts

Un dels museus més extraordinaris de Dublín és el Museum of Natural History, inaugurat l’any 1857 per aquell explorador escocès de nom Dr. David Livingstone, que poc després va perdre’s per la jungla africana en una cita retardada amb Henry Stanley. Es diria que des d’aquella data res no ha sigut modificat i ni tan sols han passat un drap per les vitrines. Que no esperi el visitant instal·lacions interactives, ni cap indici d’exhibicions multimèdia: tot aquí és tan ranci i poc didàctic com el primer dia, una perfecta encapsulació dels temps victorians. L’efecte és entre fascinant i sinistre —no endebades se’l coneix popularment com “el museu dels morts”—, i com que no té redempció possible, l’única solució és preservar-lo tal qual. Hi ha un projecte de construir un edifici paral·lel que permeti contemplar la vella estructura a través d’un envà de vidre, com si el museu original fos una bèstia més embalsamada a la seva pròpia vitrina.

En tot cas, és de visita obligada (és gratuït) per a tot aquell que no sigui gaire aprensiu als dissecats. La majoria d’animals que ensenyen sembla que se’ls hagin inventat.





diumenge, 19 octubre de 2014

Maltracte de gènere i altres fantasies


Havia dipositat grans esperances en “Gone Girl” (“Perduda”), l’últim exercici de manipulació mental del meticulós David Fincher. Almenys bona part de públic i crítica semblava haver-s’hi lliurat sense reserves i fins i tot jo, amb tota la meva reluctància a l’entusiasme, l’hi he de reconèixer al film uns acabats dignes del perfeccionisme del director (una mica freds, però). Envoltat de col·laboradors seus molt habituals —Jeff Cronenweth a la fotografia, Kirk Baxter en el muntatge i l’ominosa banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross— Fincher no decep al control de qualitat; però jo hauria esperat una mica més d’ell.

“Gone Girl” parteix d’un best-seller de Gillian Flynn, qui firma també el guió. Confesso que no he llegit el seu llibre, però com que la Matilde el va programar al Club-de-Lectura-de-Vic, l’hi suposo el valor, com a la mili d’abans. De fet, pels comentaris que fan els que sí que l’han llegida, la novel·la podria bé ser tan intrigant com intel·ligent, fins i tot digna de lectura; el film ja són figues d’un altre paner.

Qualsevol lector una mica informat sabrà que “Perduda” va de la desaparició d’Amy Dunne (Rosamund Pike) el dia del seu cinquè aniversari de noces i de la subseqüent investigació policial, ran de la qual el seu marit Nick (Ben Affleck) apareix gradualment com a sospitós principal. Poc més puc detallar d’un guió que basa gran part del seu atractiu en els girs més inesperats, tot i que cal reconèixer-li que els tres marcs temporals que la trama simultaneja s’han resolt amb molta elegància. Escollir Ben Affleck en el paper de marit sota sospita és una gran idea de càsting, perquè Affleck —malgrat la seva demostrada competència interpretativa i les seves sòlides pel·lícules com a director— no és un actor que caigui bé; se’l sol “llegir” com un petulant massa cofoi del seu atractiu i per tant és ideal com a dipòsit d’ambigüitat moral. Rosamund Pike, que m’havia fascinat amb papers secundaris a l’“Orgull i prejudici” de Wright, a “An Education” i a “The World’s End”, potser esperava instal·lar-se a la divisió protagonista amb aquest rol; però, tot i que se’n surt prou bé, la seva tasca és impossible prendre-se-la gaire seriosament. I millor deixar-ho aquí.

Amb l’excepció del molt equivocat Neil Patrick Harris (el qual la majoria de crítiques ni tan sols mencionen, potser perquè és un actor molt estimat, a les antípodes d’Affleck, i per tant ningú no el vol perjudicar), la resta del repartiment està brillant. No coneixia Carrie Coon, que fa de germana bessona del protagonista i que, apart d’introduir una mica d’humor involuntari, ofereix la interpretació amb més proporció de factor humà. Tyler Perry (director afroamericà que, malgrat ser heroi de taquilla als Estats Units, dubto que mai vegi estrenada a casa nostra ni una sola de les seves cintes) fa d’advocat oportunista i sobrat, amb un continu posat de “estan bojos aquests blancs”. I Kim Dickens, que l’última vegada que la vam veure era xef a “Treme”, ara fa de detectiu de la policia, intensa i una mica torracollons: el seu paper és convencional, l’execució, impecable.

Hi haurà qui voldrà vendre “Gone Girl” com metaliteratura amb un narrador poc fiable (l’Amy que escriu un dietari per fer la crònica de la decadència conjugal dels seus dies de vi i roses) o com a retrat d’un matrimoni en temps de crisi. La realitat és una mica més barata que tot això, hi intervé un personatge psicòpata, i té com a màxim referent aquelles pel·lícules dels anys 80 en les quals Michael Douglas era víctima propiciatòria de senyores rosses diverses.

Els primers dos terços del film exhibeixen elegància, tensió dramàtica, i una crítica no especialment distingida ni original, que s’adreça al papanatisme mediàtic que motiva qualsevol “fait divers” del veïnat. El final descarrila entre esgarips de gran guinyol: brillen la inversemblança psicològica dels personatges i els ictus en la lògica del guió. Els inacabables darrers trenta minuts —quan ja hi havia dues hores que els precedien— volen ser foscament sarcàstics, però només allarguen una conclusió més que previsible.

Prefereixo Fincher quan (inassequible al poc interès del tema) filma un guió amb un toc de geni. Em refereixo a “The Social Network”. Truquem Aaron Sorkin per solucionar el desgavell?