dimarts, 16 de juliol de 2019

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (i 3)


El museu de Montserrat és un edifici bàsicament subterrani amb poca projecció a l'exterior. Recentment, per atraure més visitants, han penjat al vestíbul els models de guix que va fer l'escultor Joan Rebull com a treball preparatori per la desfilada de monjos que havien de decorar la façana exterior de l'abadia. No és que sigui l'esquer més atractiu del món, però en qualsevol cas aquí ho consigno.

Quan fa cinc anys vaig visitar per primer cop aquest museu, vaig patir una gran decepció ja que bona part de la col·lecció ("les 100 millors obres"!) estaven cedides a una exposició a Itàlia i vaig haver de conformar-me amb les restes de sèrie (ben sucoses en algun cas). En aquesta ocasió les absències no eren tan massives, tot i que faltaven peces de primera com la "Falaise et Porte d'Aval par gros temps" de Claude Monet, "El pati blau" de Santiago Rusiñol, "Abans del bany" de Ramon Casas o l'"Acadèmia neocubista" de Salvador Dalí, totes cedides a exposicions estivals diverses. Tot i això la punyalada definitiva fou que tampoc aquesta vegada podria contemplar el "Sant Jeroni penitent" de Caravaggio (i ja en van dues).

Afortunadament el museu de Montserrat té més substància del que caldria esperar i els seus fons contenen un grapat de meravelles, especialment pel que fa a la pintura catalana moderna. Potser és l'amor de mare el que parla, perquè la majoria de guiris visitants hi fan només una repassada superficial; però a mi alguns Casas, Rusiñols, Nonells o Mirs em posen a cent.

"Un pobre vailet", Isidre Nonell
"Montserrat. El camí de la cova", Joaquim Mir
"Autoretrat", Ramon Casas
Una decepció anunciada va ser la impossibilitat de visitar Santa Cecília —només obren els caps de setmana d'estiu— per poder veure la col·lecció de pintures murals del meu molt admirat Sean Scully. Com a premi de consolació, al museu s'hi pot veure aquest llenç que em va treure una mica el ventre de pena.

"La muntanya d'Oisin", Sean Scully

dilluns, 15 de juliol de 2019

Etern fantasma europeu


Ençà de la seva prematura mort el 2001, l’estatura literària de l’alemany W. G. Sebald no ha deixat de consolidar-se. Els seus llibres idiosincràtics, barreja de ficció i de reportatge, de memòria històrica i de dades objectives, semblen la lectura ideal per a una societat bombardejada per tota mena d’informació.

«Austerlitz», l’última «novel·la» seva que va publicar en vida és una mostra força representativa del seu estil. El seu narrador anònim (i del que res no sabrem) relata les seves successives trobades fortuïtes durant més de vint anys amb Austerlitz, un personatge misteriós i de foscos orígens que recorre Europa a la manera del fantasma marxista. Entre converses de diletant, que tant poden versar sobre arquitectura militar com sobre la vida secreta de les arnes, anirem descobrint l’elusiva biografia del personatge, orfe centro-europeu traslladat a una rectoria gal·lesa. No serà sorpresa per a ningú trobar en última instància els temes recurrents de l’extermini jueu a càrrec del nazisme.

Escrit en un estil monòton i propens a la digressió, amb absència total de paràgrafs i una sintaxi complexa (és cèlebre una frase sobre Theresienstadt que ocupa nou pàgines), pot fer recordar per les crosses repetitives de narració indirecta el tarannà obsessiu de l’austríac Thomas Bernhard [«Allò explicava, va dir l’Ashman, va dir l’Austerlitz, els sacs de patates i els munts de gra.»] Indestriables del text són les fotografies en blanc i negre de baixa resolució que l’acompanyen, a mig camí entre la documentació i la ficció pura, constitueixen en tot cas poderosos ressorts evocatius.

Vaig llegir «Austerlitz» quan va ser publicada en castellà (Anagrama, 2002) i no crec que em deixés una impressió duradora. La relectura en edició catalana de Flâneur (2018) ha estat molt més engrescadora, potser perquè m’ha trobat més predisposat a un tipus de literatura híbrida que a hores d’ara ja no sona tan infreqüent. Sens dubte hi ha contribuït l’excel·lent traducció d’Anna Soler Horta, justament premiada amb el corresponent Ciutat de Barcelona del 2018.
El que he recordat sempre més, però, va ser el que l’Alphonso ens va explicar llavors sobre la vida i la mort de les arnes, i encara avui, de totes les criatures, són les que em mereixen més respecte. Durant els mesos més calorosos de l’any em trobo sovint que un d’aquests insectes nocturns m’entra a casa pel jardinet del darrere. L’endemà, quan em llevo d’hora, els veig posats a la paret, immòbils. Em penso, va dir l’Austerlitz, que saben que s’han extraviat, perquè, si no els fas sortir amb molt de compte, es queden quiets fins que se’ls escapa l’última alenada, resten clavats al lloc del seu infortuni fins més enllà de la mort, s’hi aferren amb les urpes diminutes, que en l’agonia se’ls enrigideixen, fins que un corrent d’aire els en desprèn i els envia a un racó polsegós. De vegades, quan veig una d’aquestes arnes que ha mort a casa meva, em pregunto quina mena de por i de dolor deuen sentir quan es perden. Sabia per l’Alphonso, va dir l’Austerlitz, que no hi ha cap raó per negar als éssers més insignificants una vida interior. No som els únics que de nit somiem, perquè, a més dels gossos i d’alguns animals domèstics vinculats des de fa milions d’anys a les nostres emocions, altres mamífers petits com les rates i els talps viuen en un món que només existeix dins seu quan dormen, com es dedueix de la manera com se’ls mouen els ulls, i qui sap, va dir l’Austerlitz, potser també les arnes somien, o l’enciam de l’hort quan de nit mira la lluna.
Ara frases com aquestes em sonen a glòria i conviden a un viatge inesperat d’itinerari imprevisible. Fusta de clàssic.


dissabte, 13 de juliol de 2019

Un món de metros: Auckland

Auckland (Nova Zelanda), 1,6 milions d'habitants, 5 línies de trens de rodalies, 42 estacions, 120 quilòmetres de xarxa. Disculpeu aquest marc apaïsat que dificulta tant la llegibilitat. El més característic: el símbol de les estacions d'enllaç i aquest espai quadrat que queda enmig. Poca cosa, però ens queda lluny.

divendres, 12 de juliol de 2019

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (2)

La nit montserratina pot ser plàcida, però s’acaba bruscament a les set del matí, quan arriben els camions dels proveïdors i comencen a fer fressa sota la finestra. Després de l’esmorzar, mentre J. s’adreça a la porteria del monestir, jo faig la peregrinació a la Santa Cova, un indret que no he visitat mai i que m’atrau sobre tot per la possibilitat que m’ofereix d’estirar les cames. Hi ha un funicular que teòricament fa la meitat del camí per tu; però està fora de servei i no té pinta que l’activin aviat.

Passada l’estació de l’aeri, el camí fa una forta baixada graonada, i mig aixoplugada per la roca. Una estàtua geomètrica de Josep Maria Subirachs que representa Sant Domènec de Guzman, és el primer indici que ens trobem prop del Rosari Monumental [sabíeu que Montserrat és el lloc del món amb més densitat d’obres d’aquest artista, després de l’Espai Subirachs del Poble Nou?]


No sóc versat en el trellat del rosari i només gràcies als rètols de l’itinerari m’he assabentat que consisteix en quinze misteris (5 de goig, 5 de dolor i 5 de glòria) aquí il·lustrats amb sengles grups escultòrics dreçats entre 1896 i 1916 pels més conspicus escultors i arquitectes de l’època. L’única excepció és el Segon Misteri de Goig (La Visitació), originalment obra d’Enric Sagnier i Venanci Vallmitjana, substituïda el 1983 per una obra de Manuel Cusachs.

Sobre el paper, el Tercer Misteri de Goig (La Nativitat) hauria de ser la bomba: una col·laboració entre Josep Llimona i Josep Puig i Cadafalch en forma de capella neogòtica amb majòliques policromades. A l'hora de la veritat, els densos porticons reixats impedeixen veure'n l'interior.


 Com és fàcil de preveure, són els Misteris de Dolor els que més impacten al pelegrí. El Tercer (La Coronació d'Espines) és obra de l'escultor Anselm Nogués; però el que crida més l'atenció són els complexos arabescos dissenyats per Enric Sagnier.


El Cinquè (La Crucifixió) ha de ser el més dramàtic i també el millor en un sentit purament artístic. La figura del Crist és obra de Josep Llimona, mentre que la molt elaborada creu va ser dissenyada per Josep Puig i Cadafalch. Destaca per ser l'única peça situada al costat de l'abisme, davant d'un magnífic teló de fons sempre canviant.


El Primer Misteri de Glòria (La Resurrecció) és el més escenogràfic de tots; però malgrat la categoria dels seus artífexs (Josep Llimona esculpí el Crist, Antoni Gaudí dissenyà la tanca, Dionís Renart s'encarregà de les Tres Maries), el conjunt és lleugerament ridícul, especialment per culpa d'un Crist que sembla que s'acaba de llevar de la migdiada.


Arribo a la capella de la Santa Cova a les 10 i no m'he trobat ningú pel camí; sóc doncs el primer visitant del dia. L'edifici vist de lluny impressiona més que quan el tens al davant. A l'interior, el que més sobta és el minimalisme de l'altar i la còpia de la imatge de la Moreneta sobre la roca nua.

He baixat en poc més de trenta minuts, la pujada em costarà una mica més. Els àngels no ajuden.

dijous, 11 de juliol de 2019

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (1)


Tot català immers a Montserrat sent un rar pes sobre les espatlles, el d’una tradició secular de la qual s’ha de sentir partícip, per molt agnòstic que es declari en altres parcel·les de la vida civil. Montserrat és el centre gravitacional de Catalunya, la seva essència immaterial, el seu ministeri espiritual sense cartera. Quan puges a Montserrat, apart d’alguna núvia (per dissimular), s’hi veuen monjos d’aire important conspirant amb laics pels racons. No sé si avancen gaire en les seves conxorxes, perquè anys més tard, quan hi tornes, encara hi són; però no gaire lluny d’ells hi ha periodistes amb càmeres professionals, no saps si a l’espera d’una proclama revolucionària o directament de l’apocalipsi. A Montserrat (com a Rússia) hi ha molts visitants russos; apart de tractar-se d’un poble passional i il·luminat, no em sé explicar la seva abundància.

Vam pujar al monestir dilluns a la tarda, perquè l’endemà J. tenia gestions a fer amb els monjos i jo no em volia perdre l’oportunitat de passar una nit a la muntanya sagrada. A més, després de la insofrible xafogor de la plana, allà dalt queia plugeta i fins i tot fresquejava. El primer que vam fer, un cop instal·lats, va ser anar a escoltar com la congregació cantava vespres a tres quarts de set. A l’església hi havia un quart d’entrada, que per uns cantants no professionals no està pas malament. L’acompanyament d’orgue, el marc arquitectònic, tot contribuïa a fer l’experiència gairebé transcendent. La mitja hora d’hipnosi se’m va fer curta. Després, perquè estava allí i no calia fer cua, vaig pujar fins al cambril. Si ets devot creient, ha de ser molt emotiu trobar-te a frec de la imatge de la mare de déu i posar-li els llavis sobre la bola; per a mi, un cop allà dalt, se’t queda una mica cara d’idiota, mires a esquerra i dreta i tires endavant.


A l’atri davant del temple fa unes setmanes que s’alça «Anna», una escultura de filferro de Jaume Plensa, un dels seus caps monumentals que tant d’efecte fan emplaçats en entorns urbans de mig planeta. La proliferació comença a ser excessiva i corren el perill de ser confosos amb simples bibelots, accessoris de selfies. El d’aquí, per la seva textura, té un aire immaterial que queda millor realçat per la il·luminació nocturna.

L’hotel Abat Cisneros, on parem, té uns conforts mínims, una dutxa minúscula i un Nou Testament sobre la tauleta de nit. Tot auster i monacal, com el sopar (crema d’au amb mandonguilles, verdures saltejades, croquetes…) Per fortuna el silenci nocturn i fresc que entra per la finestra oberta de bat a bat val totes les pessetes d’aquest món. 

***

Pel que fa a la primera decepció estava anunciada de bon antuvi, ja que sabia que en Xavier Caballé —històric blogaire, integrat de fa anys a la comunitat benedictina— aquests dies era de vacances lluny d’aquí, cosa rara en ell; i per tant no el podria saludar. Desgraciadament, l’endemà hi hauria més absències i decepcions.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Lloros i literatura


Fins avui havia pensat que les dues grans aportacions dels lloros a la literatura es trobaven a: A) el lloro de John Silver a "L'Illa del Tresor"; B) el lloro del conte "Un coeur simple" de Gustave Flaubert, rescatat per Julian Barnes a "El lloro de Flaubert". Des d'ara mateix compto amb una tercera referència: el poeta Josep Maria López-Picó amb el seu lloro, pintat per Joaquim Sunyer el 1918 (Museu de Montserrat).

dimarts, 9 de juliol de 2019

La vida trista d’un gran humorista

Deia ahir que Will Cuppy va morir el setembre de 1949 sense sospitar l’èxit que gaudiria de forma pòstuma el seu llibre «The Decline and Fall of Practically Everybody». Malgrat ser admirat en vida per mestres de l’humor com James Thurber o P. G. Wodehouse, el reconeixement popular li va ser esquiu. Cuppy havia nascut el 23 d’agost de 1884 a Auburn (Indiana), fill d’un viatjant de comerç que un dia va sortir de casa i no va tornar més. Així el futur escriptor i la seva jove germana foren criats per una mare devota que es dedicava a confeccionar barrets.

El nostre home no sembla que fos un gran estudiant, ja que es va tirar una dotzena llarga d’anys a la Universitat de Chicago, on l’únic que el motivava era l’escriptura de textos dramàtics. L’any 1914 va obtenir un màster en Literatura i va partir cap a l’Est a la recerca de fama i fortuna. Quatre anys de vida dissoluta al Greenwich Village el van convèncer que aquella no era la millor manera d’escriure el Gran Drama Americà i, tot obrant en conseqüència, opta pel retir de la civilització, tal com havien fet els anacoretes cristians.

Com a destí del seu aïllament escollí Jones’s Island, una estreta franja sorrenca al sud de Long Island, poblada només per una dotació de guardacostes i per alguns estiuejants de temporada. Va comprar-se una precària cabana amb goteres que s’inundava cada cop que hi havia tempesta i allà va passar els següents deu anys.

El 1922, Cuppy va començar a publicar ressenyes literàries per a la premsa, i des de 1924 fins a la seva mort va formar part de la plantilla del New York Herald-Tribune com a crític de llibres. A partir de les cartes que escrivia als amics sobre les seves experiències illenques va confegir el seu debut llibresc, la crònica «How to Be a Hermit» («Com ser un ermità»). Les crítiques foren bones, però no l’afavorí que la publicació coincidís amb el «crack» del 29.

La seva vida solitària es veié finalitzada quan construïren un pont que unia l’illa a Long Island i Jones’s Island esdevingué Jones’s Beach, que arribaria a ser un dels indrets més densos del món. El seu retorn a la civilització va coincidir amb la seva època més productiva, quan va publicar la seva trilogia humorística sobre història natural: «Com distingir els teus amics dels simis» (1931), «Com esdevenir extint» (1941) i «Com atraure el wombat» (1949).

Per motius ben diversos, la seva carrera literària no va acabar de quallar: el seu comportament era erràtic, no li agradaven els actes socials i va adquirir reputació d’esquerp. El 1949, mentre estava fent les correccions del llibre sobre el «wombat», li van anunciar el desnonament del seu apartament de West 11th Street. Sumit en la depressió, Cuppy va prendre una sobredosi de píndoles per dormir el 8 de setembre i va morir onze dies més tard sense haver recuperat el coneixement. Tenia 65 anys.

No he llegit els llibre naturalistes de Cuppy, però pels seus títols i pel contingut del seu índex —«Rèptils que sempre em trobo», «Mamífers que hauríeu de conèixer, o per què ser un rinoceront?», «Mamífers horribles», «Mamífers per principiants», «Mamífers problemàtics», «Pops i aquelles coses», «Insectes per a tothom», «Insectes opcionals», «Ocells que no poden cantar i ho saben»— crec que han de ser força divertits. No s’animaria a traduir-los alguna editorial petita i agosarada?