La hiena emprenedora

“Nightcrawler” és aquella mena de films que tant m’agrada descobrir, on hi conflueixen la bona factura, l’entreteniment, una petita dosi de crítica social i alguns detalls que conviden a pensar. Primera pel·lícula del veterà guionista Dan Gilroy, que aquí dirigeix i firma el guió, “Nightcrawler” es percep de seguida com una obra molt pensada, possiblement preparada durant llarg temps i per això mateix inusitadament sòlida.

Al principi del film trobem Lou Bloom (Jake Gyllenhaal) venent peces de metall robat, tot intentant buscar-se la vida a la nit de Los Angeles. En passar prop d’un accident automobilístic descobreix un equip de filmadors freelance que estan fent un vídeo per oferir-lo a la cadena de televisió que pagui millor. Lou es fa amb una càmera i una ràdio que intercepta la freqüència de la policia i comença a pentinar la nit a la recerca de successos sanguinaris. Aviat s’aliarà amb una directora d’informatius poc escrupolosa (Rene Russo) d’una de les cadenes més sensacionalistes de la ciutat. L’ambició de Lou per aconseguir notícies cada vegada més escandaloses tindrà conseqüències difícils de preveure.

Al seu nivell més superficial “Nightcrawler” és una àcida mirada sobre la insaciable sed de sang dels mitjans de comunicació (i, de retruc, la dels seus espectadors), una mirada més aviat superficial i que directors com Billy Wilder o Sidney Lumet ja havien explorat abans amb més perspicàcia. Més interessant sembla el retrat d’un capitalisme salvatge, establert al seu nivell més primari a partir de la figura de l’emprenedor fet a si mateix, el qual a l’hora de crear una empresa el primer que fa és buscar-se un becari que treballi per amor a l’art.

Però la sàtira assoleix el seu punt culminant en el personatge de Jake Gyllenhaal, un home sense estudis, que tot ho ha après a internet, i s’expressa amb l’asèptica i falsament profunda prosa dels manuals d’autoajuda empresarial. L’actor, amb un rostre de creixent ductilitat sociopàtica, crea sense aparent esforç un monstre amb els objectius clars i l’empatia perduda en combat. Amb tota seguretat el paper de Lou Bloom constitueix el punt culminant de la seva apreciable carrera i no li escatimaré una comparació amb el Travis Bickle de “Taxi Driver”.

La resta d’actors, sense oportunitat per brillar a la mateixa alçada, almenys no desentonen. Apart de Rene Russo, a qui feia temps que no vèiem (i que resulta que fa vint anys que està casada amb el director), hi surt Bill Paxton com a reporter freelance i Riz Ahmed com el becari ingenu que s’emporta totes les bufetades. La fotografia de Robert Elswit (un figura que acostuma a treballar amb Paul Thomas Anderson) salta a la vista per la seva excepcional bellesa: mai la nit urbana ha sigut retratada de forma tan nítida, lluminosa i amb colors tan cítrics. I que ben il·luminats estan tots els ulls! Sembla que sigui una qüestió de no res, però fixeu-vos en les pupil·les de Jake Gyllenhaal durant tota la funció i aprengueu una o dues coses sobre tècnica cinematogràfica.

“Nightcrawler” comença parsimoniosa, però intrigant, i acaba amb uns vint minuts de “thriller” trepidant, filmats de forma impecable. No conec ningú a qui no li hagi agradat. O sigui que està destinada a satisfer tota mena de públics. Regaleu-vos-la.

Banquet

Dibuix interior de l'àlbum "For the Roses" (1972)

En algun moment de l’any 1971, necessitada d’un temps de reflexió, Joni Mitchell va escapar de la seva casa de Laurel Canyon i es va refugiar a la costa de la Colúmbia Britànica. Sembla que va trobar consol i potser inspiració per escriure nou material en els llibres de Friedrich Nietzsche. A principis de 1972, un cop conclòs el seu retir, va iniciar una gira per Nord-Amèrica en la qual interpretava cançons de “Blue” i acabava de polir les que constituirien el seu proper disc “For the Roses”. Com a teloner actuava Jackson Browne, una altra estrella pujant. Una vegada més Joni va emparellar-se amb un col·lega.

“Banquet” obre “For the Roses” (1972) amb una balada de piano força directa: una invitació al banquet de la vida on no tothom quedarà satisfet.

Vine quan cridin a sopar
La taula és ben parada
Panxes grasses o petites i famolenques
Poseu-vos els tovallons
I preneu la vostra ració
A alguns els toca el suc
A alguns els toca el tendrum
A alguns els toca el moll de l’os
I a alguns no els toca res
Encara que n’hi hagi de sobres

Vaig baixar amb la meva ració a la vora del mar
Safates de plàstic i ampolles de lleixiu amb la marea
Les gavines volen baix i em grallen
Allà on els esquiadors aquàtics llisquen

Alguns es refugien en Jesús
D’altres en l’heroïna
D’altres esdevenen vagabunds
a la recerca d’un cel net
i un rierol on beure
Alguns miren com salta la pintura
Alguns miren com creixen els fills
Alguns vigilen les seves inversions
A l’espera de la gran oportunitat del Somni Americà

Vaig baixar amb el meu somni a la vora del mar
Iots ianquis, trampes per a llagostes i raigs de sol
I troncs i veles
I galledes de la Shell Oil
Gossos i remolcadors i temps d’estiu
I a la cua del banquet
Joves irats plorant

Qui hi va deixar entrar els golafres?
I qui va deixar fora els necessitats?
Qui va fer aquesta sopa salada?
Digue-li que ara ens ve de gust
un menjar més dolç
I al missatge de la galeta deia:
“A alguns els toca el suc
A alguns els toca el tendrum
A alguns els toca el moll de l’os
I a alguns no els toca res
Encara que n’hi hagi de sobres”

Dubi, dubi, du

El corrent (altrament dit "trending topic"), fa temps imperant (culpa del MoMA de Nova York), segons el qual tot museu de rellevància internacional havia de ser reconegut per la col·lisió absurda de les seves inicials en majúscules ha fet prou estralls a Barcelona com per haver engendrat monstres com el MNAC, el CCCB i el MACBA. Ara també disposem del DHUB de la Plaça de les Glòries Catalanes, que en puritat és el “Disseny Hub Barcelona”, artefacte que no té gaire sentit idiomàtic. L’edifici, obra de Martorell, Bohigas i Mackay, fa morir de riure per la seva falta d’adequació a l’entorn sempre canviant de la plaça de les Glòries Catalanes. L’anomenen “La Grapadora”, però mereixeria apel·latius pitjors. Com que la visita és gratuïta fins a la fi de mes, vam passar per la no-taquilla aquest diumenge. Els becaris oficials adreçaven els visitants per una mena de laberint per a lèmmings que feia riure per com embolicaven la troca.

En l’actualitat el museu presenta quatre exposicions, a una per planta, i sembla que la intenció és anar renovant els seus continguts periòdicament. Vam prendre les escales mecàniques fins a la quarta planta per realitzar el recorregut de forma eficient de dalt a baix, tot i que la configuració de les sales acaba obligant a traçar uns quants itineraris redundants. La planta de dalt està dedicada al disseny gràfic i l’exposició actual es titula “El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980)”. La majoria de peces es mostren en posició gairebé horitzontal, de manera que els rètols explicatius queden al seu darrera i resulten de difícil lectura per a uns ulls fatigats com els meus. La sel·lecció suposo que és bona, hi són tots els imprescindibles: Josep Artigas, Jordi Fornas, Ricard Giralt-Miracle, Manolo Prieto, Josep Pla Narbona, Cruz Novillo… Sorprèn la ingent quantitat de material relacionat amb la indústria farmacèutica, espero que correspongui al seu pes real en el disseny gràfic d’aquest període.

Disseny d'Amand Doménech

A la tercera planta hi ha l’exposició “El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)”. No és que m’interessi gaire la història de la moda, però la mostra està molt ben muntada i de la forma més atractiva possible. Curiosament cadascuna de les quatre exposicions sembla haver estat dissenyada amb criteris museogràfics diferents i el conjunt acaba pecant d’eclecticisme. La d’aquesta planta és potser la més rodona de les quatre. A més a les vitrines de cada època s’hi inclou una creació actual inspirada en el període, que em sembla una idea com a mínim suggeridora.

Got i plat de Xavier Nogués

Al segon pis hi ha “Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles III-XX)”, un calaix de sastre on s’hi pot trobar de tot sense gaire ordre ni concert: ceràmica, vidres, mobles, papers pintats, rellotges, esmalts, joieria. L’interès del conjunt és evidentment molt variable i supeditat als gustos personals de cadascú, però del que no tinc cap dubte és de la inadequació del mobiliari expositor i de la tipografia dels seus rètols, indignes fins i tot d’un museu de províncies de fa quaranta anys.

Finalment a la primera planta trobem “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural” on s’exposen tots aquells objectes quotidians pensats per fer-nos la vida més simple, agradable o inspiradora. El recull d’artefactes, agrupats per conceptes clarificadors, es beneficia de la seva intenció didàctica, on cada peça apareix lligada a una frase quasi-publicitària que revela el perquè de la seva rellevància. Pot resultar divertit anar apuntant quins objectes dels exposats figuren o han figurat al parament de la nostra llar (jo hi vaig trobar un molinet de cafè de l’any de la picor, que (a nivell de detonant sentimental) em funcionà tan bé com la magdalena a Proust).

Cadira BKF, 1938

No he acabat d’entendre quin és l’àmbit geogràfic que interessa el DHUB. Sembla afavorir la catalanocèntria, quan es tracta d’arts aplicades. A la resta de casos s’hi inclouen espanyols, sobretot en el terreny de la moda i el de les arts gràfiques. Pel que fa al disseny industrial, la presència de Philippe Starck em resulta difícil d’explicar. Posem que sigui “corrupció a l’ajuntament capítol 3”. Els amics estan per això.

La gran família napolitana

Mentrestant Antonio López estava pintant una altra família

Primer (2006) va ser un best-seller que li va costar al seu autor Roberto Saviano una condemna a la clandestinitat; després (2008) un film d'èxit de Matteo Garrone que va guanyar el premi de la crítica al Festival de Cannes; finalment l’any 2014 es va convertir en sèrie de televisió prou ben rebuda com per assegurar-se una segona temporada. Sí, estic parlant de “Gomorra”.

La sèrie se centra en una família de la camorra napolitana, els Savastano, i en les seves lluites amb el clan rival dels Costa per controlar el tràfic de drogues local. Si a algú això li recorda els Soprano, ja s’ho pot treure del cap: “Gomorra” és un producte molt menys idiosincràtic, més directe i quasi documental en la seva vocació. El capo Pietro Savastano (Fortunato Cerlino) ingressa a la presó de forma gairebé accidental. La seva dona Imma Savastano (Maria Pia Calzone) intenta prendre les regnes del negoci en considerar que el seu fill Genny (Salvatore Esposito) encara no està madur per assumir responsabilitats. Mentrestant, Ciro Di Marzio (Marco D’Amore), home de confiança del boss i amic íntim del fill patirà un conflicte de lleialtats. Entremig, ja us ho podeu imaginar, moltes venjances, molts trets i molta sang. Si no és perquè no semblen tenir altra sortida, costa d’entendre com té tanta requesta la vida dins la camorra, una activitat que garanteix una esperança de vida tan fastigosa.

Gran part de l’acció té lloc en barris ronyosos on no s’hi acosten ni per error els turistes que visiten Nàpols; de fet tota la sèrie sembla pensada per enfonsar l’oficina de turisme de la ciutat. Els seus habitants ja estan una mica farts que se’ls identifiqui automàticament amb el crim organitzat, però alguna coseta bruta hi deu haver de certa, si no, no se’n parlaria tant. Menció apart mereix la decoració d’interiors de la sèrie, tota ella feta de cornucòpies daurades, marbres, brocats, mares de déu il·luminades per fluorescents i lleopards de ceràmica “grandeur nature”. Es diria que a Nàpols no tenen IKEA.

Com que la producció llueix un pressupost considerable, es pot permetre fins i tot rodar a l’estranger. Així que a l’Spagna que se’n van, on el clan dels Costa ha buscat refugi per llepar-se les ferides. Encara que només ho mencionin de passada, l’Spagna que surt a un parell d’episodis és Barcelona en mode fatxenda “high-tech”. Així gaudirem de besllums geogràficament desordenats de la plaça Europa de l’Hospitalet, de l’hotel-vela, de Diagonal Mar i les Arenes. Fins i tot es cola en el guió una campanya electoral d’aires catalans bastant divertida.

“Gomorra” forma part d’aquesta nova generació de sèries que es realitzen amb una qualitat només vista al cinema: gran dispendi en els punts de vista de les càmeres, una fotografia brillant, bruta i estrident, una banda sonora etnològicament perfecta… Les interpretacions, en molts casos assumides pels qui juraria que no són actors, s’integren perfectament a la història narrada. Encara que, d’entre els professionals, voldria destacar la poderosa dona Imma de Maria Pia Calzone, un paper digne de Rocío Jurado. Pels que ens agrada gaudir de les versions originals, afegiré que la majoria del metratge de “Gomorra” està parlada en dialecte napolità, de manera que fins i tot molts dels compatriotes del producte es veuen obligats a recórrer als subtítols per entendre-la.

El meu principal problema en aquest tipus de serials és que no hi sé trobar cap personatge amb el qual empatitzar, encara que sigui de forma perversa (a la manera Tony Soprano o Walter White). Tot i això ben recomanable, per bona factura, per rellevància sociològica i per trempera narrativa. I perquè la violència sempre ve més de gust, si és televisada.

Si no em confonc, això és l'Hesperia Tower de Richard Rogers (L'Hospitalet)

Heroïna, incest & parties

D’entre els precursors de l’ara puixant gènere de l’autoficció potser caldria destacar l’impossiblement britànic Edward St Aubyn, tan i tan exageradament britànic que no crec que ni una bona traducció literària ens el fes més comprensible als lectors catalans. St Aubyn va néixer a Cornualla el 14 de gener de 1960. El seu pare era un ex-soldat de l’Imperi, posteriorment metge de capçalera en exercici, retirat en casar-se amb una rica hereva de Cincinnati, la que seria la seva mare (la de l’Edward, s’entén). Gaudí d’una infantesa daurada, almenys en el terreny material, repartida entre Londres i un bonic mas a la Provença, amb els únics inconvenients coneguts que la seva mare no se l’estimava gens i que el seu pare el va sotmetre a abusos sexuals entre els cinc i els vuit anys. Rebé tanmateix la millor de les educacions, culminada a la universitat d’Oxford, on ingressà ja com a consumat addicte a l’heroïna.

Amb aquests antecedents, qualsevol persona normalment constituïda escriuria un llibre escandalós i testimonial i a continuació passaria a promocionar-lo pel talk-show televisiu del moment. En canvi els escriptors de raça (com ho és St. Aubyn) s’inventen un alter ego (de nom Patrick Melrose) i escriuen al seu voltant algunes de les novel·les més llestes, personals, i desconcertants de l’actual literatura britànica. Encertadament l’editora Mondadori ha reunit els tres primers lliuraments del seu cicle novel·lístic en un sol volum que es titula “El padre” (que tradueix Cruz Rodríguez Juiz de forma possiblement millorable). “El padre” és un recull heterodox de tres textos, cadascun d’ells totalment diferent als anteriors, però que tenen en comú la brevetat, molts dels seus personatges i l’ombra allargada d’aquest pare titular.

La primera novel·la, novel·leta si voleu, es diu en anglès “Nevermind” (1992) o “Da igual” (en castellà). Relata en clau de comèdia de costums les poques hores d’un cap de setmana provençal, on una colla de gent civilitzada (?) i molt “high society” es reuneix per sopar i intercanviar inanitats. David, l’amo de la casa i pare de Patrick, s’avorreix amb misantropia mentre que Eleanor, la seva mare, escapa de l’horror quotidià amb l’ajuda de l’alcohol i els tranquilitzants. Com a víctima col·lateral s’hi troba un Patrick de cinc anys, que juga al joc del testimoni ocult i aventurat fins que un instant de buidor moral el converteix en protagonista d’una escena de pederàstia incestuosa. El moment de la violació es resol magistralment, gràcies a la imagineria indirecta de contemplar un fora de camp amb gekos. I a continuació hi ha aquesta irreflexió devastadora que explica tantes coses:

Durante el almuerzo David tuvo la impresión de que quizá hubiera llevado demasiado lejos su desdén por la mojigatería de la clase media. Ni siquiera en el bar del Cavalry and Guards Club podía alardearse del incesto pedófilo homosexual con la confianza de obtener una acogida favorable. ¿A quién podía contarle que había violado a su hijo de cinco años? No se le ocurría ni una sola persona que no prefiriese cambiar de tema (y algunas reaccionarían mucho peor). La experiencia en sí había resultado breve y brutal, pero no del todo desagradable.

El segon llibre passa bastants anys més tard i es diu “Malas noticias” (1992). El pare del narrador mor a New York i el seu fill, encara el fictici Patrick Melrose, vola a “the Big Apple” per recollir-ne les cendres. Patrick és ja un drogoaddicte consumat que passarà la seva breu estada alternant entre dinars a clubs privats amb venerables mòmies contemporànies al seu pare i vetllades molt més mogudes encalçant camells a Alphabet City mentre els Talking Heads (som al 82) sonen com a música de fons. St Aubry demostra que coneix de primera mà la teoria i pràctica en l’ús de qualsevol mena de droga i descriu de forma molt plàstica els seus efectes, escenifica un teatre mental i polifònic de la paranoia i sotmet el seu Patrick a mil-i-un infortunis i degradacions. Les cendres del pare abusador romanen com a mut contrapunt a un racó de la cambra de l’hotel Pierre.

“Alguna Esperanza”/”Some Hope” (1994) succeeix encara uns anys més tard i gira entorn d’una festa d’aniversari que se celebra a una senyorívola casa de camp anglesa, festa a la qual la princesa Margarida ha estat convidada. Aquesta novel·la és la més frívola, fragmentada i coral de la trilogia, la més deutora d’Evelyn Waugh per la seva colla de “Bright Young Things” loquaços, estrictament obligats a posar-se al dia a la dècada dels 90. St Aubry sembla escriure amb coneixement de causa, quan tracta de mala bèstia a la difunta germana de la Reina Isabel, però els seus dards implacables es prodiguen igualment pertot arreu:

—La reina decía el otro día que los precios de la vivienda en Londres son tan altos que no sabe cómo se las arreglaría sin Buckingham Palace —explicó la princesa Margarita a un comprensivo Peter Porlock.

***

—En el incesto hay siempre un elemento de cooperación —comentó Kitty Harrow con convicción—. Sé que se supone que es un tabú espantoso, pero siempre ha ocurrido, a veces en las mejores familias —añadió con suficiencia, tocándose el acantilado de pelo gris azulado que le coronaba la frente—. Recuerdo a mi padre de pie frente a la puerta de mi dormitorio susurrándome: «No sé qué voy a hacer contigo, no tienes ni pizca de imaginación sexual».

Al bell mig d’aquest florilegi de diàlegs per a besucs, Patrick Melrose (sembla que definitivament desenganxat de les seves addicions prèvies) es qüestiona sobre amors i amistats presents. En una revelació tardana verbalitza l’abús original i es reconcilia, sinó amb el seu pare, almenys amb si mateix. Més em costarà a mi reconciliar-me amb aquests llibres tan extraordinaris i incòmodes, escrits des d’un “Nowhere’s Land” moral. Fan gràcia, els punyeteros, i tenen el seu puntet de raó.

—Fue el juez Melford Stevens, un hombre encantador —dijo Kitty—, quien le dijo a un violador: «No voy a mandarlo a prisión, lo devuelvo a las Midlands, me parece suficiente castigo». Sé que esas cosas no se dicen, pero es maravilloso, ¿no? O sea, Inglaterra estaba llena de excéntricos maravillosos como él, pero ahora todo el mundo es gris y bueno.

Mort d’un Peanut

Si bé les tires còmiques dels Peanuts no defugen de vegades un to agredolç on no se’ns estalvia el fracàs, la frustració, la melangia o la ràbia, no crec que mai durant la seva llarga història toquessin ni de lluny el tema de la mortalitat. Per això ha estat una sorpresa descobrir l’existència d’un personatge de vida molt efímera que es digué Charlotte Braun. Aparegué per primera vegada el 30 de novembre de 1954 com a contrapartida femenina de Charlie Brown (un paper que posteriorment prendria la Sally Brown). Charlotte tenia una personalitat dominadora, cridanera i busca-raons. Insistia una i altra vegada que no tenia res a veure amb el seu gairebé homònim Charlie Brown. Després d’una desena d’intervencions, aparegué per última vegada l’u de febrer de 1955 i el seu caràcter l’heretaria Lucy que fins al moment havia tingut una funcionalitat molt més passiva.

L’any 2000 es va revelar que una fan de la sèrie, de nom Elizabeth Swaim, havia escrit a Schulz perquè eliminés Charlotte de les tires. La resposta del dibuixant no té preu:

Estimada Senyoreta Swain,

accepto el seu suggeriment en relació a Charlotte Braun, i finalment la despatxaré. Si apareix alguna vegada més, serà en tires que ja estaven completades abans de rebre la seva carta o perquè algú m’escriu dient que l’hi agrada. Recordi, però, que vostè i els seus amics tindran sobre la seva consciència la mort d’una nena innocent. Està preparada per acceptar aquesta responsabilitat?

Gràcies per escriure, i espero que els futurs lliuraments li agradaran.

Sincerament,
        Charles M. Schulz

El dibuix inusualment cruel, amb la destral plantada al crani de la pobre Charlotte, sembla impropi del bonhomiós Schulz i és per això mateix un tresor. Actualment la carta es conserva a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units (gran país!)

Era una vegada, o dues

La confraria d’admiradors de Stephen Sondheim, sempre a l’aguait a l’hora de preservar les essències del mestre, des del primer moment van contemplar amb desconfiança l’adaptació del musical “Into the Woods” al cinema i encara més en saber que era Disney qui produiria el film. Ni tan sols la col·laboració i vist-i-plau del propi Sondheim va tranquil·litzar els ànims, sobretot quan va arribar la notícia que s’havien produït alteracions importants en el llibret per fer-lo més apropiat per a la canalla. Vistes les reaccions després de l’estrena, sembla que la sang no arribarà al riu i que la pel·lícula que firma Rob Marshall  passarà el control de qualitat dels devots, encara que sense gaire entusiasme. El meu únic contacte amb l’obra es xifra en la versió que va fer Dagoll Dagom alguns anys enrere, un “Boscos endins” de producció no gaire memorable, tot i que recordo que l’escriptura de la peça tampoc em va impressionar particularment. Però com que a mi els musicals no em treuen la son, puc dir que he anat a veure l’”Into the Woods” cinematogràfic amb l’esperit bastant verge i gens disposat a comparar-lo amb cap experiència anterior.

“Into the Woods” és sobretot una revisió adulta i transgressora dels contes de fades clàssics, una idea que les sèries de televisió recents han explotat fins a l’exhauriment, però que l’any 1987 quan es va estrenar encara devia de ser una novetat. El seu punt de partida presenta una sèrie de personatges, cadascun d’ells expressant el seu particular desig en un pròleg de línies entrecreuades que constitueix un dels moments més dinàmics i entretinguts del film. Hi ha la Ventafocs (Anna Kendrick) que frisa per anar al ball del castell, en Jack (Daniel Huttlestone) que desitja que la seva vaca doni llet, la Caputxeta Vermella (Lilla Crawford) vol pastissos per a la seva àvia malalta i els forners (Emily Blunt i James Corden) somien amb tenir un infant. La bruixa del barri (Meryl Streep) ofereix la solució per acabar amb l’esterilitat de la parella de forners: és qüestió de reunir una vaca blanca (Jack), una capa vermella (Caputxeta), una sabata daurada (Ventafocs) i uns cabells grocs com el blat de moro (Rapunzel). Una hora de pel·licula més tard es diria que tothom ha assolit allò que desitjava i per tant el seu final feliç, però el malèvol llibret de James Lepine s’ocuparà d’enfonsar d’una en una qualsevol d’aquestes il·lusions durant el segon acte de la història.

Diuen que el mantell protector de Disney ha endolcit el guió fins a eliminar-ne les imatges més desagradables de l’original, però encara així el conjunt és tan amarg i tan obertament didàctic, que no crec que cap infant despistat que entri a la sala de cinema s’ho passi gaire bé amb aquesta lletania d’infortunis. De totes maneres el resultat queda absolutament descompensat: després d’una primera part força moguda, plena d’incomptables encontres en el bosc, el que segueix és una situació de crisi única amb eliminació sistemàtica de personatges sense donar quasi cap explicació (Rapunzel i el seu príncep fan mutis sense dir ni adéu, la mare de Jack mor en off, i també la fornera, el que és molt pitjor). L’autocombustió de la bruixa només és la cirereta del pastís.

La pel·lícula m’ha semblat a més esclava de la peça teatral. La màgia que damunt d’un escenari s’ha de resoldre amb imaginació i recursos bàsics, a la pantalla ha aparegut tímida i reticent als efectes especials: tot el que sobre les taules s’ha de suggerir, el film es conforma a suggerir-lo i no vola més enllà. No hi veurem ni el castell del gegant, ni l’oca que pon els ous d’or, ni el ball a palau. Durant la majoria de les dues hores de pel·lícula l’únic que s’hi veu és l’escenari invariable del bosc fosc tractat de forma realista i visualment monòtona. Les idees de Marshall a l’hora de dirigir musicals semblen reduir-se a fer servir plans molt curts i a moure frenèticament els personatges. Només dos números musicals m’han semblat més interessants que la mitja: el duet “Agony” on els dos prínceps blaus parodien les portades de les novel·letes romàntiques i la cançó de Ventafocs a les escales del palau amb l’acció suspesa al seu voltant.

Els intèrprets en general són correctes encara que em sembla que cap d’ells està especialitzat en musicals. El més inadequat deu de ser el Llop Ferotge de Johnny Depp; suposo que després de fer guanyar tants diners als estudis amb els seus films de Jack Sparrow, se li permet qualsevol caprici. Les que més m’han agradat són la Fornera d’Emily Blunt i la Ventafocs d’Anna Kendrick, encara que Meryl Streep (que és cantant força limitada) ha acaparat totes les nominacions a premi gràcies als recursos que proporciona l’experiència. Una vegada més s’ha de lamentar que comediants tan insignes com Christine Baransky, Frances de la Tour o Simon Russell Beale s’hagin de conformar amb l’almoina d’uns papers testimonials.

“Into the Woods” es deixa veure agradablement, sense entrebancs, però també sense entusiasme. No crec que cap dels seus expurgs l’afavoreixi; però francament no sabria dir com es pot extraure una pel·lícula totalment convincent a partir d’aquest material. En tot cas, no com una faula realista apta per a tots els públics.