dijous, 1 de setembre de 2016

Segona residència (i 25): liquidació d’existències

Abans de trucar el timbre, la Magda va alliçonar els quissos perquè es comportessin correctament. Blanquet, Fifí i Lola semblaren entendre-la, perquè miraven cap a una altra banda, quan obriren la porta i aparegué la senyora Sureda en bata curta; una senyora que feia tant de temps que no s’acostava per la urbanització, que ja  ningú no la recordava amb exactitud, però que havia vingut dues setmanes abans per tenir cura del seu marit contús.

—Vostè potser no em coneix, em dic Magda encara que tothom m’anomena la dona dels gossos. He vingut a veure com es troba el seu marit —i, en observar l’espant amb el que es mirava els tres cans, va afegir—, no es preocupi que els gossos no entren.

—Miri, el papa té dies de tot —la senyora Sureda emprava pel seu marit un apel·latiu extemporani que barrejava l’Edip, les patates i el Vaticà—, però en general va millorant. Almenys en el sentit físic, perquè de l’atac que va patir no en recorda res, ni crec que ho recordi en un futur proper. Vol passar a veure’l? S’està a la saleta mirant la tele (què vol que faci el pobre).

 —No voldria molestar. A més, si com vostè diu continua amnèsic, possiblement no em reconeixerà.

—No passi pena, les coses d’abans de la patacada les té totes presents i segur que es posa content de saludar-la. Però millor que no li mencioni res de l’accident: de moment, mirem de mantenir-lo una mica al marge.

Havien entrat a la sala, on efectivament el senyor Sureda (amb un apòsit de gasa al clatell) es mirava a la petita pantalla la semifinal del concurs estatal de grallers. Calgué sacsejar-lo suaument perquè s’adonés de la presència de la visita; però, un cop desvetllat, es mostrà molt afectuós amb la Magda i fins i tot la convidà a compartir l’espectacle des de la butaca adjacent.

—Ja ho veu, és un tros de pa —informà la muller, com si l’al·ludit no les pogués sentir—. Per cert, se n’ha assabentat de la trista notícia?

Magda, mancada d’informació suplementària, va fer cara d’estaquirot.

—M’ho va dir Celest, la del quiosc —prosseguí la Sureda—. És sobre el mestre aquell de Barcelona, crec que es deia Miquel, el que tenia un dels pocs xalets habitats de Mary Muntanya.

—El tinc present —informà Magda—, últimament estava molt actiu a la urbanització i estava investigant no sé quin misteri.

—Em sap greu però va patir un accident fatal fa quatre dies. El va atropellar una bicicleta a un encreuament del carrer Urgell. A una cantonada de distància de la biblioteca Agustí Centelles i del Centre Cultural Teresa Pàmies.

—Sí, darrerament a Barcelona hi ha molts accidents mortals de bicicleta.

Potser aquelles dues dones, si haguessin disposat d’una mica més de temps, haurien sigut capaces d’elaborar alguna teoria plausible de la conspiració. Però encara sense temps, en Miquel havia mort i el relat continuava. Llarga vida a l’impromptu!

dimecres, 31 d’agost de 2016

Secrets de dos matrimonis

1. A la novel·la «Frankenstein», malgrat que se’ns intenta vendre la idea que el protagonista està profundament enamorat de la seva germanastra Elizabeth, l’enllaç es va postergant durant anys i panys per motius no sempre ben justificats. Quan Victor finalment accedeix al matrimoni —en un moment de la trama en el qual ja no pot haver comès més pífies—, li confessa a la seva promesa que guarda un secret terrible (la creació del Monstre, ara ja en mode assassí «on»); però que només li confessarà després de la cerimònia. No se m’acut condició que faci menys abellidor el casori i no comprenc perquè Mary Shelley introdueix tal inversemblança argumental; tanmateix, la beneitona Elizabeth acceptarà sense reticències. El fet té l’agreujant que en una escena prèvia el Monstre ha advertit el seu creador que serà un convidat no desitjat a la seva nit de noces. Victor creu erròniament que l’estan amenaçant de mort, mentre que el lector espavilat ja s’olora que qui rebrà serà la núvia, com així succeeix.

2. Ara passo a «Dracula». L’inici de la novel·la està format pels quaderns de notes que el jove Jonathan Harker escriu sobre les seves extraordinàries experiències al castell del comte vampíric, d’on aconsegueix escapar a penes amb vida. A un hospital de Budapest, on Jonathan es recupera en estat de confusió amnèsica, acudeix la seva promesa Mina Collins. Harker proposa precipitar la cerimònia nupcial, però abans es produeix una curiosa escena que té a veure amb els quaderns de notes que Harker ha trobat a la butxaca del seu gavany.
—Ya conoces, querida, mis ideas acerca de la confianza que debería existir entre marido y mujer: nunca debería haber ningún secreto, ni nada que ocultar. He sufrido una gran conmoción y cada vez que intento pensar en la causa noto que mi cabeza da vueltas, y no consigo saber si todo fue real o sólo el sueño de un demente. Sabes que he sufrido fiebre cerebral y eso es como estar loco. El secreto está aquí, pero no quiero saberlo. Quiero empezar mi vida de nuevo a partir de este momento, con nuestro matrimonio (…) ¿Estás dispuesta, Wilhelmina, a compartir mi ignorancia? Aquí tienes el libro. Guárdalo, léelo si quieres, pero nunca me hagas saber; a menos que alguna solemne tarea me obligue a volver la vista hacia las amargas horas de sueño o vigilia, cordura o demencia, aquí registradas.
Malgrat que aquesta invitació a la ignorància no augura res de bo pel seu matrimoni, Mina s’hi avé i segella els quaderns com a mostra de confiança en el seu promès. Tot plegat resulta estrany i només queda justificat perquè, si Mina i Jonathan llegissin les notes del segon, la intriga de la novel·la s’escurçaria considerablement.

3. M’ha xocat la coincidència de «clàusules» matrimonials tan forçades en dos clàssics de l’horror universal i només em preguntava si no s’hauria pogut escriure el mateix una mica millor. O potser és que en aquells temps pretèrits la possibilitat del casori ennuvolava el criteri de qualsevol noia en edat de merèixer.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Estampes pulleses: Bari


La ciutat de Bari és la capital de la Pulla, la seva principal via d’introducció en el territori, gràcies sobretot a la presència del seu aeroport més important, anomenat Karol Wojtyła per l’única raó que a Itàlia quasi tothom és més papista que el papa. Deixant de banda aquest detall de mal gust, Bari és una ciutat absolutament recomanable i d’un encant difícil de definir (que sempre és el millor dels encants).

Pel passavolant només hi ha dos barris de veritable interès. El segon en l’escala d’interès és l’eixample quadriculat del segle XIX, anomenat «borgo murattiano» perquè el seu instigador (tot i que mai no veié ni una sola parcel·la urbanitzada) fou Joaquim Murat, el cunyat de Napoleó. Aquesta zona conté alguns convencionals edificis burgesos, dos o tres teatres d’absoluta opulència i una mica d’estèril arquitectura feixista als seus marges, especialment al «lungomare» Nazario Sauro.

De molt més interès resulta Bari Vecchia, l’antic rovell de l’ou urbà, envoltat de mar Adriàtic pertot arreu. Conté alguns edificis notables, com la catedral de San Sabino, que serà el primer exemple de romànic pullès que coneixerem: obra austera i grandiosa a la vegada, ben poc a veure amb el nostre humil romànic pirinenc. Presenta una rosassa tan simple i preciosa com un tall de taronja i una cripta plena de misteris i de mosaics romans (de fet, tota la Pulla és conreu de cultes subterranis).

Encara més rellevant serà la basílica de San Nicola, un altre exemple de romànic pullès, estèticament intercanviable amb la catedral, però que marca tota la diferència gràcies al seu sant titular. Tot començà quan una colla de seixanta-dos mariners locals segrestaren les despulles de Sant Nicolau que es trobaven a la ciutat de Myra a l’Àsia Menor. Un cop aconseguides les relíquies, no s’estalviaren mitjans per construir una basílica d’austeritat romànica i de magnificència bizantina a la vegada.


Resulta però que Sant Nicolau de Myra és un dels sants més rellevants dels cristians ortodoxos, especialment dels fidels de l’església ortodoxa russa. Això ha propiciat que, d’ençà la caiguda del Teló d’Acer, Bari s’hagi omplert de peregrins ex-soviètics que assisteixen diàriament als oficis ortodoxes que es produeixen a la cripta de la basílica. Des del costat més espiritual, es pot considerar un exemple d’ecumenisme en el qual orient i occident coincideixen en un culte comú. Vist des del pragmatisme, les despulles de Sant Nicolau constitueixen una saludable font de divises; no us estranyarà doncs que la pobra gent de Myra reclami la devolució de la carronya sagrada.


Tret d’aquest parell de peces dignes de «mérite le détour», Bari Vecchia compta amb un castell anodí, incomptables esglésies menors, i dues places marineres on ve de gust prendre la fresca. Però el seu atractiu principal són els carrerons anònims, el laberint de patis, els arcs, les capelles il·luminades enmig de la paret, els culs de sac on a penes hi pot circular una motocicleta. Durant la cremor del dia canicular, pots trobar-te un home vell reparant una xarxa malmesa, un calaix de tomates posades a assecar o un grup de senyores manufacturant «orecchiette», la pasta local per antonomàsia (un disc flonjo que, per la simple pressió del polze, esdevé l’orelleta que dèiem).


Quan arriba la nit, els nens es tornen més impertinents que mai, amb el seu joc de pilota de futbol. Els jubilats treuen les seves cadires plegables al carrer i et sentiries com un autèntic miserable si no els saludessis a tots i cadascun amb un amable «buona sera». Tractant-se d’una ciutat de 300.000 habitants, aquestes intimitats no tenen preu.


Una darrera informació rellevant: el famós cantant Nicola di Bari es diu en realitat Michele Scommegna i no és de Bari, va néixer a Zapponeta, província de Foggia. A la Pulla, això sí.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Me'n recordo (LXI)

Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo, señalizado, directo a Barcelona.

diumenge, 28 d’agost de 2016

El perquè de tot plegat

Si busqueu una mostra de capitalisme de rostre amable, no cal sinó citar Phil Knight, el cofundador de Nike, el qual després de fer-se d’or amb les sabatilles esportives va invertir bona part dels guanys en els estudis Laika, perquè el seu fill Travis pogués desenvolupar el seu amor pel cinema d’animació. Laika, centrada en la tècnica del «stop motion» (una de les més antigues en el terreny dels efectes especials), ha lliurat de moment quatre obres completament diferents, de les quals coneixia les molt lloables «Coraline» i «Paranorman» i ara també la molt excèntrica «Kubo and the Two Strings», primera que gosa dirigir el mateix Travis Knight sota guió de Marc Haimes i Chris Butler.

L’acció se situa en un Japó de llegenda on Kubo (Art Parkinson, el Rickon Stark de «Joc de Trons») malviu amb la seva mare catatònica i es guanya la vida explicant contes a la plaça del poble, acompanyat de les cordes del seu «samisen» i d’una aptitud màgica per animar figures d’origami. Aviat s’entén que les històries que narra constitueixen elaboracions de la seva terrible crònica familiar, on el seu avi (Ralph Fiennes) i les seves sinistres ties (Rooney Mara) volen arrencar-li l’ull dret (després d’haver mort el seu pare i haver-li sostret l’ull esquerre). Només una mona blanca (Charlize Theron) i un escarabat samurai (Matthew McConaughey) l’ajudaran en una empresa que recollirà tots els trets d’un vídeo-joc.

Ja sé que tot això pot sonar una mica forassenyat i fins i tot inapropiat per a un film apte per a tots els públic (encara que no menystindria la capacitat proto-poètica de l’espectador escàs d’edat), però tota l’obra de Miyazaki Hayao ja ens havia preparat per un univers on s’havia perdut tot sentit de la certitud (vegeu «Chihiro»). Per si això fos poc, el guió de «Kubo» remet de forma meta-narrativa i audaç al seu propi relat, tot atribuint a la veu narradora dominant el control de la història. El que ens està dient és que venç sempre qui té les claus del discurs. I no podria aplaudir més el missatge.

Visualment, «Kubo and the Two Strings» és pura imaginació i esplendor. En la seva ostentació tècnica —on el paper plegat de l’origami, les figures articulades i les transicions cibernètiques són difícils de distingir—, i en la seva espessor sentimental, mostra les seves principals virtuts. Però el guió és abstrús i esotèric en excés, massa "orientalista" per a qui això escriu. Llàstima.

dissabte, 27 d’agost de 2016

Estampes pulleses: una invitació

Catedral de San Sabino a Bari
De vegades la possibilitat d’un viatge es pot insinuar de la forma més inesperada, fins i tot a través d’una pel·lícula (bastant reprovable) que vam veure a Roma sis anys enrere. Estava ambientada a la ciutat de Lecce, de la qual confessaré que no havia sentit mai parlar i que des de llavors va esdevenir una petita obsessió particular. Lecce, com jo ja hauria de saber, es troba a la Pulla (Puglia en italià), la regió més oriental de la península itàlica i la que ocupa precisament el taló de la seva característica bota.

Pulla no és gaire extensa (dos terços de la superfície de Catalunya) i compta amb una moderada població de quatre milions d’habitants. Com a bona regió meridional, no disposa de grans centres industrials i per tant representa un gran generador d’emigració, tan interna com externa. També destaca pels seus productes lligats a la terra (oli, vi, pa) i per vuit-cents quilòmetres de costa que, quan hi ha una mica de sorra, es converteix en una de les millors inversions turístiques del segle XXI.

Els italians ja fa temps que estiuegen a la regió (sobretot els seus veïns de la Campània); però la resta del turisme mundial tot just la va descobrint de mica en mica. Pocs destins recordo amb menys presència de «guiris» i fins i tot els catalans, que solem figurar entre els viatgers més inquiets, han brillat aquí per la seva absència. Per descomptat exagero, però no gaire.

Els atractius de Pulla saltaran a la vista de qui gosi acostar-s’hi en qualsevol època de l’any. Fins i tot per a un fòbic de les platges com sóc jo, no deixarà de meravellar l’escassa urbanització (degradació) de les seves inacabables costes, ben aptes pel bany en família. Pels amants de la cultura, especialment de l’arqueologia i l’arquitectura, els vestigis de la Magna Grècia, les catedrals romàniques i els palaus barrocs, formen un conjunt críticament indestructible. I no caldrà afegir res sobre la cuina local, tan bona com a la resta de la península. T’hi has d’esforçar molt (cada dia menys, cal denunciar-ho) per menjar malament a Itàlia.

Mentre cantava (i escrivia) les virtuts de la regió pullesa, m’anava preguntant si no estaria sent injust i ple de prejudicis envers les províncies meridionals equivalents de la península ibèrica, terres que poden presumir de mancances econòmiques i de patrimoni arquitectònic similar, com es pot trobar les ciutats de Ronda, Andújar, Baeza o Úbeda. Però hauré de confirmar que enlloc com a Pulla per trobar petites ciutats separades per escasses desenes de quilòmetres, cadascuna d’elles caracteritzada per un centre històric més fastuós que l’anterior. I això en una regió pobre i més que mísera (i missaire). En propers capítols intentaré convèncer-vos una mica més encara que la Pulla val molt la pena.

divendres, 26 d’agost de 2016

Qui Hollywood passa, Brooklyn empeny

Des de fa alguns anys hom assisteix a la darrera estrena de Woody Allen amb una comprensible trepidació, basada sobretot en la intriga. Serà un bunyol pretensiós? («Irrational Man» (2015)), ens preguntem amb tota la raó. Serà una feliç mediocritat amb el pitjor final de la seva carrera? («Magic in the Moonlight» (2014)). Serà mitjanament acceptable, gràcies a l’esforçat treball d’una gran actriu? («Blue Jasmine» (2013)). «Café Society», l’Allen de l’anyada 2016, sembla que s’està sortint força bé tant amb el públic com amb la crítica, gràcies a una història inofensiva, però melangiosament tendra, i un embolcall de categoria.

El film —suposo que ambientat als anys 30 del segle XX— va de Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg), un jove jueu de Brooklyn, a qui els seus pares envien a fer carrera a Hollywood sota la protecció del seu poc implicat oncle Phill (Steve Carell), triomfant magnat de la indústria del cinema. Després d’unes quantes frustracions, tant amoroses com laborals, Bobby retorna a Brooklyn amb la cua entre cames, per acabar convertint-se en la imatge pública del «night club» del seu germà mafiós Ben (Corey Stoll).

Si la sinopsi us ha semblat mancada d’interès, no aneu gaire errats, perquè efectivament en té ben poc. El guió és tan minso que només pot ser redimit per qüestions subsidiàries, el que no vol dir que siguin necessàriament menyspreables. Malgrat el to lleugerament melancòlic, hi ha moments d’humor genuí, especialment quan intervé la parentela de Brooklyn. Quan de temps feia que Allen no ens mostrava una de les seves entranyables famílies jueves, a un pas del sainet, però també de la metafísica?

A Steve Carell l’hem vist millor a altres pel·lícules i aquí ha de carregar amb un paper antipàtic; mentre que Jesse Eisenberg no és que ho faci malament, però potser el seu perfeccionament del rol d’estaquirot total no és el que li obrirà les portes del teatre shakespearià.

És llàstima que les interessants actrius que intervenen a «Café Society» tinguin tan poca tela a tallar (però ja se sap que són els homes els que solen escriure els guions). La puixant Blake Lively disposa d’un personatge a penes justificat per l’script; mentre que la veterana Parker Posey es conforma a figurar com a part del decorat. A Kristen Stewart tots l’hem criticada d’ençà que es va dedicar en cos i ànima a la saga «Twilight»; però un dia, i un altre més, va demostrant que és molt més que una cara atractiva que enamora la càmera. Llàstima doncs que Allen li hagi escrit un rol tan passiu.

On brilla «Café Society» és en l’apartat visual: deu de ser una de les pel·lícules més boniques del director. El llegendari Vittorio Storaro ha dissenyat una fotografia cristallina de tonalitats taronja que banya totes les escenes en gloriosos crepuscles i albes pròpies del Technicolor; mentre que el dissenyador de producció Santo Loquasto recrea els interiors de Hollywood i de la Café Society de Nova York amb fastuositat «art déco». Gràcies a aquest caramel pels ulls i a una història d’il·lusions perdudes i frustracions guanyades (que sempre queda bé), el film deixa bon gust a la boca i es guanya l’aprovat, encara que segur que l’oblidarem als cinc minuts.