dilluns, 22 desembre de 2014

Les arrels

Ja és molt que el Nobel de Literatura d’enguany no només em sonés, sinó que a més l’hagués llegit fa alguns anys amb nocturnitat i contumàcia (“Barri Perdut”, “Les boulevards de ceinture”, “Dora Bruder”). Recordava Patrick Modiano com un autor elegant, de personatges moralment ambigus i ambientacions nebuloses de color una mica Cartier Bresson, prou satisfactori com per homenatjar-lo amb una nova lectura. Vaig cribar (o vaig voler entendre) que els experts cridats a fer l’autòpsia del guardonat recomanaven “Un pedigree” com l’essència reconcentrada de la seva carrera, i allà que m’hi vaig llençar de cap. No vaig trigar gaire a descobrir el meu error.

“Un pedigree” són les memòries de joventut, el “Bildungsroman” definitiu que explica de quin obscur planter sorgeix el novel·lista Modiano. Tan breu (127 planes) com tota la seva producció, l’autor esdevé autobiogràfic i detalla circumstàncies personals que es repetirien a textos anteriors i posteriors en forma de ficció. Qualsevol “modianista” aplicat hi reconeixerà el pare jueu ficat en negocis tèrbols i un xic estraperlistes, i la mare actriu despullada de qualsevol sentiment maternal.
Era una noia bonica amb el cor sec. El seu promès li havia regalat un chow-chow, però ella no se n’ocupava i el confiava a diverses persones, com ho farà més tard amb mi. El chow-chow s’havia suïcidat tirant-se per una finestra. Aquest gos apareix a dues o tres fotos i he de confessar que em commou infinitament i que m’hi sento molt proper.
Es tracta d’una narració dolorosa (a ningú li agrada reconeixe’s com un fill no desitjat) i expeditiva. Es diria que Modiano s’ha d’alliberar d’aquests records per tal de poder continuar endavant i hi esmerça molt poc afecte i molta menys filigrana literària. De vegades es diria que el seu relat l’ha transcrit directament d’una agenda.
Escric aquestes pàgines com es redacta un atestat o un currículum vitae, a títol documental i sens dubte per acabar amb una vida que no era la meva. Els esdeveniments que evocaré fins el meu aniversari número vint-i-u, els he viscut de forma transparent —aquest procediment que consisteix a fer desfilar en segon pla paisatges, mentre que els actors resten immòbils a una tarima de l’estudio. Voldria traduir aquesta impressió que molts altres han viscut abans: tot desfilava entre transparències i jo no podia viure encara la meva vida.
“Un pedigree” constitueix per tant un document que no té preu pel coneixedor exhaustiu de l’obra de Modiano. Per un lector més casual el llibre resultarà insatisfactori, com el telegrama que arriba al destinatari equivocat. La foto de la coberta és, això sí, adorable.

diumenge, 21 desembre de 2014

El Hobbit torna a casa per Nadal

La batalla és el concepte
Intentaré fer poca sang, perquè ja em vaig despatxar de gust quan es van estrenar les dues parts anteriors, i mentiria si digués que he anat enganyat a veure “The Hobbit: The Battle of the Five Armies”; ja sabia més o menys el que podia trobar i només era qüestió de calibrar si se’m faria o no molt feixuga la contemplació d’aquesta epopeia final de la Terra Mitja. Havia comentat a bastament l’exageració que significa dedicar una trilogia de films sobredimensionats a l’adaptació d’un llibre que no depassa les tres centes pàgines, el que ignorava és que inicialment el projecte contemplava només dues pel·lícules, i fou només quan ja s’havia conclòs el rodatge principal que es va decidir fer una tercera part. Això explicaria el desgavell estructural dels dos primers lliuraments: un episodi inicial durant la meitat del qual no succeïa res i una segona part farcida d’incidents digressius i que acabava interrompuda en un moment de màxim suspens.

“La batalla dels cinc exèrcits” ocupa els seus primers minuts en lligar els fils que havien quedat penjant a “La desolació de Smaug” i és només després d’haver-se tret de sobre el drac Smaug que la pel·lícula comença pròpiament. Almenys el títol no enganya, ja que el film consisteix bàsicament en col·locar els exèrcits anunciats en posició de batalla i després dedicar gairebé una hora a veure com s’esbatussen. Són seqüències espectaculars amb una pila de figurants (suposo que digitals), però que no acaben d’emocionar, ja que en el fons sabem que tots els personatges amb frase (i en són molts) sobreviuran a la contesa. Confessaré que un parell de morts em van agafar amb la guàrdia baixa, tot defraudant les meves expectatives d’una guerra incruenta; però, com que a aquestes altures, ja no em puc prendre la sèrie seriosament, el meu grau de desconsol ha sigut suportable. Un cop aconseguida la victòria final se’n segueixen diversos fatigosos epílegs, però res comparable a l’exasperant final d’”El retorn del rei”.

El film no m’ha semblat que pugui exhibir grans moments per al record i els seus tres escassos escenaris principals són pràcticament tots coneguts des de l’episodi anterior. Moltes de les situacions puden a “déjà vu”, com la corrupció del rei dels nans quan li esclata la vena “Tío Gilito” (potser el gir de guió més interessant, encara que calqui les posteriors temptacions de Frodo). El rescat de Gandalf a Dol Guldur també l’havíem vist abans en altres circumstàncies, per no parlar de les àguiles com a “deus ex machina”, veritable figura d’estil que no sé si atribuir a Tolkien o a Jackson.

Com que m’imagino que aquest tipus de superproduccions les paguen bé, en elles s’hi apinyen més actors dels necessaris, la majoria d’ells sobrats de talent però sense cap oportunitat de lluïment. Aquí passen per caixa, tot defensant papers inexistents, gent tan respectable com Christopher Lee, Cate Blanchet, Stephen Fry o Hugo Weaving. Orlando Bloom, mentrestant, esprem la mamella de Legolas com l’últim paper decent de la seva vida, aquí protagonista del seu propi vídeojoc. Evangeline Lily fa d’elfa enamorada d’un nan, inevitable quota femenina afegida a un original homogèniament masculí. Llàstima que el que comença amb una certa trempera, acabi derivant en el típic cas de la damisel·la en un destret.

Doctor Watson, I suppose
El sempre fiable Ian McKellen rep aquí menys atenció que en tota la resta de la sèrie i a sobre me’l treuen brut i esgarrinxat, gris en definitiva. Tampoc el Bilbo de Martin Freeman té gaires oportunitats per brillar, però en treu un profit enorme: les seves faccions feblement humanes, febrilment humanes, i agressivament mundanes també regalen a la saga el primer paper amb el que ens podem relacionar de tu a tu (almenys d’ençà del Sam Gamgee de Sean Astin). Tot plegat, art menor.

I on era el Gollum quan tant el necessitàvem?

dissabte, 20 desembre de 2014

Joni us desitja bon nadal

Segur que tornaré a parlar d’aquest àlbum de Joni Mitchell, el “Blue” de 1971, quan hagin passat les festes; però ara m’hauré d’aturar al seu “River” (que vol dir “riu”, i no és de riure) i que gràcies a una ambientació nadalenca i unes notes de piano que imiten el “Jingle Bells” ha esdevingut un involuntari villancet americà.

Malgrat no haver estat mai publicada com a “single”, “River” és la segona cançó més versionada de l’obra de Mitchell (432 avatars en total, i amb noves lectures que s’hi afegeixen cada dia). Hi han dit la seva des de les Indigo Girls fins a Barry Manilow, Aimee Mann, Beth Orton i Tracey Thorn. Servituds d’escriure clàssics.

Arriba Nadal
Estan tallant arbres
Posen rens dalt de les cases
I canten cançons de joia i pau
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant

Però no neva aquí
El verd dura tot l’any
Faré una pila de diners
I llavors deixaré aquest ambient de bogeria
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant

M’agradaria tenir un riu tan llarg
Ensenyaria els meus peus a volar
M’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant
Vaig fer plorar el meu xicot

Va intentar ajudar-me de tot cor
Ja saps, m’ho va posar fàcil
I m’estimava amb tant de morbo
Que em feia tremolar els genolls
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant

No sóc fàcil de manipular
Sóc egoista i trista
He perdut el millor xicot
que mai no he tingut
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant

Oh, m’agradaria tenir un riu tan llarg
Ensenyaria els meus peus a volar
M’agradaria tenir un riu
Pel qual escapar patinant
He obligat el meu xicot a dir-me adéu

Arriba Nadal
Estan tallant arbres
Posen rens dalt de les cases
I canten cançons de joia i pau
Oh, m’agradaria tenir un riu pel qual escapar-me patinant



I com m'agraden molt, afegiré una versió en viu de les Indigo Girls.



divendres, 19 desembre de 2014

Un escèptic al sol

La producció recent de Woody Allen ens ha acostumat a un puja i baixa qualitatiu on gairebé tot s’hi val, des de la inanitat inofensiva de “To Rome with Love” fins al tribut a les virtuts interpretatives de l’excèntrica Cate Blanchett a “Blue Jasmine”, passant per la fantasiosa “Midnight in Paris”, potser el seu projecte més universalment estimat dels seus últims deu anys (en seriosa competència amb la moralista “Match Point”).

Enmig d’aquest catàleg canònic, “Magic in the Moonlight”, l’entrada corresponent a l’any 2014 dins de la copiosa filmografia d’Allen, no causa cap sorpresa. Almenys temàticament, els mags de vodevil i altres superxeries similars han figurat a l’obra d’Allen des de temps immemorials (amb menció especial per la gran “Oedipus Wrecks”). Aquí el protagonista és un tal Stanley Crawford (Colin Firth) a qui descobrim fent “chinoiseries” a un escenari de Berlín l’any 1928. Com molts altres mags del passat i el present, Crawford és un escèptic militant sempre disposat a desemmascarar farsants que s’atribueixen poders paranormals. El seu amic Howard Burkan (Simon McBurney) li proposa viatjar a la Côte d’Azur per destapar el frau de la jove mèdium Sophie Baker (Emma Stone) que està explotant la credulitat d’una acabalada família amiga.

La petita faula de “Magic in the Moonlight”, amb la defensa de la necessitat d’una mica de fantasia en qualsevol vida mínimament equilibrada, no té intrínsecament res de dolent i podria imaginar-me una versió de la mateixa història infinitament més atractiva. Llastimosament Allen no s’hi ha esforçat gaire i li ha sortit una obra rutinària, mancada de vivacitat, on alguns signes d’identitat del director desentonen fins a invocar la paròdia (com aquest “You Do Something to Me” de Cole Porter en clau de jazz antic).

Emma Stone perpetua la imatge de la jove atractiva, però intel·lectualment nul·la, que ha poblat les pel·lícules de Woody Allen des dels inicis dels temps i el fet que el seu objecte amorós la superi en gairebé trenta primaveres és una altra figura d’estil del director que ja comença a fer angúnia. La Stone ha demostrat més d’una vegada que és una comediant formidable; aquí el guio no li permet cap lluïment. I en quant a Colin Firth, actor sempre fiable, aguanta més malament que bé un paper prepotent de bufetada. La seva actitud uniformement menyspreable fa molt difícil empassar-se la conclusió feliç de la trama romàntica (que tothom amb dos ulls a la cara veurà abocada al fracàs). La veterana Eileen Atkins és l’única de l’elenc que rep un paper mitjanament decent.

La pel·lícula té una factura visualment brillant, cosa que no es pot dir sovint en el cas d’Allen. El magnífic Darius Khondji (Delicatessen, Seven, Stealing Beauty, My Blueberry Nights, Amour) fotografia una Provença plena de llum i de colors càlids, mentre que Sonia Grande i Anne Seibel afegeixen vestuari i localitzacions d’època, en els apartats més remarcables del projecte. Apart d’això, no hi ha més; “Magic in the Moonlight” és un dels films més tediosos que puc recordar. No li he sabut descobrir ni un sol gag, ni m’ha dibuixat cap somriure a la cara. Pena de pel·lícula.

dijous, 18 desembre de 2014

Racons amb encant

Lesbianisme pànic
Cap organisme viu pot conservar el seny gaire temps en condicions de plena realitat; fins i tot les aloses i les cigales, segons diuen, també somien. Hill House, insana, es retallava solitària contra els turons, servant obscuritat dins seu; feia vuitanta anys que hi era i podia aguantar-ne vuitanta més. A l’interior, els murs seguien drets, els maons perfectament arrenglerats, els terres eren sòlids i les portes estaven prudentment tancades; el silenci s’estenia incansable contra la fusta i la pedra de Hill House, i el que fos que s’hi passejava, s’hi passejava sol.
Ningú li negarà a Shirley Jackson la seva mà per escriure principis de novel·la difícils de superar. Fa dos anys i escaig ho comentava a propòsit de “We Have Always Lived in the Castle” (que us commino a llegir, així que l’editorial ”l’altra” la publiqui en un futur que s’augura pròxim). Però el text liminar citat a dalt pertany a “La maledicció de Hill House”, que és el llibre més recent del meu club de lectura (publicat a “l’altra”, i raonablement traduït per Martí Sales, malgrat la bogeria del text). Amb aquesta novel·la de 1959 la Jackson esdevingué la mestressa titular del gènere de les cases encantades, encara que ni fos un gènere gaire reconegut, ni el llibre contingués gaires encanteris. Tal fou l’eco que provocà, que esdevingué l’any 1963 el film “The Haunting”, un clàssic de l’horror en blanc i negre que dirigí el sempre professional Robert Wise amb Claire Bloom, Julie Harris i Russ Tamblyn al repartiment. L’any 1999 l’holandès Jan de Bont filmà una nova versió, aquesta completament infidel a l’original, amb Catherine Zeta Jones, Lily Taylor, Liam Neeson i Owen Wilson. Fou execrada amb unanimitat.

Però tornem al llibre el qual, malgrat les promeses genèriques, s’entesta a defraudar-les totes. Hi ha, sí, un casalot d’aspecte tòxic i arquitectura enrevessada, on el doctor Montague, un antropòleg expert en qüestions paranormals, convida altres tres persones per una estada estiuenca (ja d’entrada l’estació de l’any menys propensa al misteri). Es tracta de Theodora, esperit lliure i alegre amb dots telepàtiques, Eleanor, tímida, fràgil i possiblement neuròtica, i Luke, el jove tarambana que heretarà la casa en el futur. Els primers dies transcorren en un anticlímax de pícnics assolellats i diàlegs faceciosos amb alguna insinuació de caire sexual. La suposada llegenda terrorífica de Hill House, un cop el doctor la desgrana, no resulta particularment distingida (ni gaire terrorífica, si vas a mirar). I quan finalment apareixen els fenòmens paranormals (cops a les portes, taques de sang, missatges escrits en guix a les parets), són immediatament contrarestats per tocs de comèdia que impedeixen que l’atmosfera es carregui en excés.

Còmica és, per exemple, la senyora Dudley, minyona gòtica que repeteix a qui vulgui escoltar-se-la les hores a les quals serveix l’esmorzar i el dinar. Còmica és també la vulgar senyora Montague, que apareix a mitja novel·la decidida a emprendre totes les investigacions que el seu marit només ha esbossat tímidament i que acabarà sent l’única immune als encanteris de la mansió. I, si no és còmica, és almenys xocant l’actitud dels quatre protagonistes, entre els quals circulen sentiments ambigus i suggestius.

Tret dels paràgrafs inicials i del final, “La maledicció de Hill House” adopta (en tercera persona) el punt de vista de la poc equilibrada Eleanor, un cas ideal de narradora poc fiable. La sospita més ben fundada apunta a que tot l’encanteri de la casa té lloc dins del cap de la pobra noia, veritable víctima de la possessió. Original i anticonvencional com ella sola, aquesta novel·la hauria de ser una màquina infal·lible per engendrar fans de la Shirley Jackson.

dimecres, 17 desembre de 2014

Literatura de proximitat

Adam i Cots en un moment desenfocat
Els beneficis de la indústria editorial declina uniformement, disminueix el nombre de lectors, la pirateria acapara el llibre electrònic, les grans superfícies devoren les llibreries petites, el paper de la crítica es redueix sovint al de promotor dels interessos del que paga, només els autors mediàtics poden sobreviure (del que altres els hi escriuen) i, sí, plouen llengües de foc i som a les portes de l’apocalipsi.

Davant d’aquest cruel panorama algunes aldees gales resisteixen sota la forma de petites editorials i encara més petites llibreries que treuen profit d’una guerra de guerrilles caracteritzada per les seves accions fulminants, a petita escala i a molt curta distància. Recolzats pels quintacolumnistes paral·lels dels clubs de lectura, en els quals també participo i del que hauré de parlar un altre dia, aquests actes socials i públics creen un vincle indubtable entre els dispensadors de literatura i els seus consumidors. Em reservaré l’opinió si l’esforç esmerçat per editors, llibreters, escriptors, dissenyadors, traductors, distribuïdors, divulgadors, il·lustradors i tutti quanti en aquests rituals queda justificat per la contrapartida econòmica que se’n segueix (gosaria dir que no), però no puc negar que m’ho passo d’allò més bé amb aquests encontres informals entre emissor i receptor.

I, per no passar-me de críptic, aclariré que no estic parlant ara de les convencionals presentacions de llibre, comunes tant a editorials grans com a les més petites, i marcades amb ferro roent per tants d’interessos creuats; sinó més aviat de la planificació d’experiències úniques que poden passar de la lectura improvisada en veu alta d’aforismes infantils a un concert de riot girls de la Plana de Vic. A hores d’ara, a la Barcelona de 2014, totes les llibreries interessants s’hi dediquen amb delit, es diguin “No llegiu”, “Ona”, “La memòria” o “Calders”.

La llibreria que em queda més a prop de casa és “La Impossible” del carrer de Provença (davant del Maragall) i per això és la que m’ha proporcionat els espectacles literaris recents més inesperats, inoblidables i agraïts. Penso, per exemple, en la presentació del catàleg de Club Editor a càrrec de Maria Bohigues, la néta de Joan Sales. Penso també en una defensa a dues veus de “La moustache” de Carrère, patrocinada per l’editora de La Breu Ester Andorrà i pel seu traductor Ferran Ràfols Gesa. Penso en Eugènia Broggi i Martí Sales enfrontats a la Shirley Jackson de “La maledicció de Hill House”.

Aquest vespre de dimarts setze de desembre hem gaudit a La Impossible del luxe de sentir parlar Josep Cots qui durant trenta anys ha encapçalat Edicions de 1984 i l'escoltar-lo ha sigut una estona de veritable història viva d'aquest país. No us podeu imaginar com m'agraden aquestes tertúlies gairebé a cau d'orella on s'hi barregen sense solució de continuïtat les anècdotes, les opinions, les confidències i el bon humor.

dimarts, 16 desembre de 2014

Mapa (que et deixa gairebé) mut

De forma molt discreta i sense que a pràcticament ningú li tregui el son, un dels col·lectius més universalment discriminats ha de ser el de les persones no religioses, tant si s’identifiquen com a ateus, com si es denominen agnòstics, lliurepensadors o humanistes. Malgrat ser una tendència a l’alça (entre 2005 i 2012 la població que es declarava religiosa va disminuir en un 9% mentre que l’ateisme pujava un 3%) ni tan sols moltes de les societats considerades més progressistes del Planeta estan prou sensibilitzades per no discriminar ningú per la manca de religió. Només cal que mireu el descoratjador mapamundi adjunt, on els països estan colorejats segons la llibertat de pensament de la qual gaudeixen. Busqueu, preferiblement amb lupa, els pocs països de color verd que poden presumir de polítiques no discriminatòries.

Us estalviaré la feina: es tracta de Bèlgica i Holanda, Taiwan, Estònia, Kosovo i Sierra Leone. Representen 60 milions de persones que viuen en països on els ateus poden viure tranquils, és a dir un 0,85% de la població mundial. [Per a qui vulgui més detalls pot consultar aquest prolix informe de més de 500 pàgines].

No suposarà una sorpresa per a ningú trobar Espanya pintada de color taronja, el que indica discriminació sistèmica, ja que malgrat el que la Constitució i diverses lleis assegurin sobre la llibertat religiosa i l’absència d’una religió d’estat, la religió catòlica continua gaudint d’amplis privilegis; i no tan sols en forma oficial, mitjançant concordats, protecció a centres d’ensenyament concertat o destí dels nostres impostos, sinó també tàcitament, sota l’assumpció que el catolicisme no ha d’ofendre ningú, ja que és el credo de la majoria dels espanyols. Així una entelèquia fantàstica com és la marededéu pot esdevenir impulsora del pla de creació de llocs de treball, pot ser receptora de condecoracions oficials i pot ser designada espectacle d’interès nacional (especialment si surt a passejar un Divendres Sant per Sevilla).

El panorama mundial és desolador; però cal ser optimista i llegir entre línies cap a on tendeixen els temps: no és tan sols que creixin els descreguts, sinó també que els creients seran més respectuosos. Quasi no podem estar pitjor, o sigui que a la força haurem de millorar.