dissabte, 23 de maig de 2015

Retrat del novel·lista en vida (i 2)

Un cop iniciada la seva carrera d’escriptor, la biografia de Juan Marsé esdevé molt menys “novel·lesca”, encara que continuï oferint múltiples punts d’interès. És sabut que el nostre novel·lista sent aversió pels fastos socials i l’eròtica del poder, de la mateixa forma que detesta el mitjà televisiu, on la seva presència ha sigut molt escassa. A Marsé l’interessa bàsicament el seu ofici i, quan no escriu, li agrada voltar-se dels seus amics i de la seva família més propera. Per això en part se li ha de donar la raó, quan afirma que porta una vida ben poc interessant. Resulta significatiu, crec, que la seva esposa Joaquina Hoyas provingui d’un món ben poc intel·lectual, però que aporti al matrimoni la dosi imprescindible d’estabilitat i sentit comú. Em sembla interessant el que diu ella:
Como siempre, visité yo sola la casa. Juan nunca ha visto ni decidido nada sobre los pisos en que hemos vivido. Siempre ha sido un hombre que se ha dedicado a hacer una sola cosa y la ha sabido hacer, la ha hecho bien; ha trabajado mucho, se ha esmerado mucho y además le cuesta. Y eso es lo que le importa; nada más. Nunca se ha dedicado a nada que no fuera su trabajo. Juan da muy poca guerra pero no colabora en nada.
La part central del llibre l’ocupen les grans novel·les de l’autor, les seves vicissituds editorials i la seva recepció, a més d’una avaluació literària que fa el biògraf Cuenca sense que sigui estrictament necessària. D’aquest període també es subratlla la llarga col·laboració de Marsé a la revista “Por Favor” i s’acompanya amb una nodrida selecció de la seva secció “Señoras y señores”. En algun punt d’aquesta etapa s’aborda el sensible fet que Marsé sigui un autor català que escriu en castellà. De nou el biògraf actua més a la defensiva que el biografiat, el qual deu opinar molt raonablement que no ha de donar explicacions a ningú.

D’entre altres grans moments de “Mientras llega la felicidad” destacaré un capítol complet dedicat a la malaguanyada adaptació de “El embrujo de Shangai”, un relat hilarant sobre la breu pertinença del biografiat al jurat dels premis Planeta (qui tingui pressa que enllaci aquí) i una documentada notícia de l’antagonisme proverbial que enfrontà en vida Baltasar Porcel i Juan Marsé. El més bo del cas és que en Porcel se n’anà a la tomba intentant desxifrar què li havia fet a en Marsé, perquè li tingués tanta mania, sense adonar-se que la seva mera existència era el que l’ofenia.

Acaba la biografia una mica com el rosari de l’aurora: en una barreja ambigua de mort i glòria. Per una banda els amics més íntims van morint de forma prematura i continuada (Gabriel Ferrater, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, el Perich, Terenci Moix, Manolo Vázquez Montalbán, etcètera), per l’altra, Marsé comença a rebre guardons als que no aspirava (però que ara li venen sobtadament de gust). Haurà superat, en les seves vellúries, aquella sempiterna aversió pels honors i els sòcols de marbre?

No us puc dir si aquesta és o no una "bona" biografia, ja que no tinc ni idea de com es mesuren aquestes coses; sí que sé que m'ha semblat molt informativa, molt amena i fins i tot divertida. Molt recomanable pels interessats en la història de la Barcelona recent i de la seva literatura.

divendres, 22 de maig de 2015

Retrat del novel·lista en vida (1)


Tal com s’informa al breu pròleg, Josep Maria Cuenca va passar-se anys intentant convèncer Juan Marsé perquè li deixés escriure la seva biografia. L’autor de “La muchacha de las bragas de oro” adduí una vegada i una altra que la seva vida no té cap interès pel lector corrent, el que només demostra com arribem a equivocar-nos en la percepció de la vàlua de la nostra pròpia biografia. Per fortuna el novel·lista accedí finalment i des de febrer de 2015 podem gaudir de “Mientras llega la felicidad. Una biografía de Juan Marsé” per gentilesa de l’editorial Anagrama.

La primera objecció que es presenta és evident: cap biografia no pot ser completa, mentre el biografiat continuï entre els vius. De totes maneres, tot sent realistes, cal suposar que als vuitanta anys passats la carrera de Marsé poques novetats oferirà i que tot el seu bagatge d’experiències bé mereix una relació detallada. A més aquesta mena  d’empreses de vegades cal emprendre-les amb una certa anticipació abans no desapareguin els testimonis presencials. Per exemple, durant la preparació del llibre, aportaren informació amics de Marsé ara ja traspassats com Josep Maria Castellet, Ana María Moix o Carlos Pujol. El caràcter de biografia autoritzada permet que l’escriptor aporti el seu gra de sorra de viva veu i encara que ningú no sigui un narrador fiable de les pròpies vivències —precisament l’escriptor ha tractat sovint la qüestió de la memòria impostada—, la seva forma de ser, tan mancada d’afectacions, garanteix un retrat força proper a la veritat. O que així m’ha semblat.

En contra de l’opinió del protagonista, la seva vida, especialment els seus trenta primers anys, es llegeix amb l’interès continu que ofereix (i que se’m disculpi el tòpic) una bona novel·la. La figura del menestral autodidacte que a base d’esforç i ambició es fa un lloc en el món intel·lectual barceloní presenta ecos que fan inevitable evocar Stendhal. La seva filiació rocambolesca, que implica dues famílies (disjuntes però tènuement connectades) i una nombrosa parentela, la qual oscil·la en les seves aventures entre el fulletó i el sainet, proporciona unes primeres pàgines entretingudíssimes. Es trenca per cert una falsa presumpció: la infantesa de Marsé fou totalment rural, repartida entre les cases dels avis a L’Arboç i Sant Jaume dels Domenys. No fou fins els deu anys que va trepitjar per primer cop La Salut, el barri barceloni que convertiria en mite i fonament de les seves ficcions. L’entrada al taller de joieria als tretze anys recorda, quasi en forma d’homenatge, el seu admirat Dickens.

Un altre bell moment del primer terç d’aquest llibre és l’aparició de Paulina Crusat. Berta, la mare de Marsé, treballava d’infermera i tenia cura d’una senyora gran, la filla de la qual havia tingut contactes juvenils amb la plana major dels poetes noucentistes. Paulina Crusat, malcasada molt jove i habitant a Sevilla, però encara lletraferida irredempta, rep les cartes de l’escriptor incipient i l’encoratja amb consells plens de cordialitat però també de molt de seny.

La incorporació de la gran esperança literària obrera que representa l’escriptor al grup que comanda Carlos Barral es produeix sense entrebancs ni fissures, encara que probablement ajudada per l’alcohol. Aviat dues persones tan allunyades per classe, rerefons familiar i tendències sexuals com Jaime Gil de Biedma i Juan Marsé es converteixen en amics, de fet en els millors dels amics. I també per això, per retre un homenatge tan digne a la seva meravellosa amistat, “Mientras llega la felicidad” mereix un lloc al cel de les biografies.

dijous, 21 de maig de 2015

El senyor Pratchett saluda el senyor Dickens


Enmig de la meva recent excursió/incursió (d’intenció exhaustiva) per l’obra del finat Terry Pratchett poc m’esperava que hi acabés apareixent el vell amic Charles Dickens. Hi figura en un títol que el camarada Pons007 no controla encara, si he de fer cas a la  pestanya “Pratchett” del seu blog. Parlo de la novel·la “Dodger” (2012), en castellà “Perillán”. Es refereix inicialment a un personatge secundari del llibre “Oliver Twist”, el més decidit i espavilat deixeble de la banda de lladres que comandava el jueu Fagin. En la ficció dickensiana rep el nom de Jack Dawkins i el sobrenom de “the Artful Dodger” (que Oliva i Buxton tradueixen com “trampós” al diccionari corresponent de l’Enciclopèdia Catalana). A l’edició de Proa que va traduir Pau Romeva allà pels anys 30 del segle passat, el sobrenom de “Dodger” és l’Aranya.

La novel·la, situada a la primera època del regnat victorià, presenta un protagonista pintoresc que treballa com a “tosher”, és a dir algú que garbella les clavegueres a la recerca de tresors ocults. Aquest Dodger no descarta cometre petits actes delictius, però és una persona bàsicament decent que no vacil·la a ajudar una noia maltractada en una nit de tempesta. Sobre la identitat d’aquesta senyoreta, els perills que patirà i la protecció que li ofereix el seu jove amic gira tota la peripècia. Ben al principi del llibre hi apareix un jove periodista del ‘Morning Chronicle’ de nom Charlie Dickens que s’interessa per Dodger i en certa manera li fa de mentor. Encara que mai no es fa explícit, s’ha d’entendre que aquest Dodger és el que inspirarà l’homònim a “Oliver Twist”. De fet el Dodger de Pratchett també viu a casa d’un jueu, Solomon, molt més políticament correcte que Fagin i fins i tot deliciosament escèptic en matèria religiosa.

En algun lloc he vist aquest “Dodger” classificat com a literatura per adolescents, però m’ha semblat perfectament apte per edats més madures: en cap moment la meva intel·ligència s’ha sentit insultada. Encara que aquest Pratchett allunyat de Discworld és potser menys humorístic i més socialment sensible, no hi falten moments pel somriure. Com sol passar amb l’autor, més que la trama el que té interès és la forma enginyosa i fins i tot ocorrent com està explicada. De forma una mica inversemblant Dodger acabarà coneixent molts dels prohoms (i prodones) de l’època, de manera que a més del mencionat Dickens, ens toparem amb el reformador social Henry Mayhew, els proto-informàtics Ada Lovelace i Charles Babbage, la filantropa Angela Burdett-Coutts, el fundador de la policia moderna Sir Robert Peel, el polític Benjamin Disraeli i fins i tot (oh inversemblança última!) la reina Victòria i el rei Albert.

M’ho he passat molt bé amb aquesta novel·la, que pot ser una bona aproximació a Pratchett per a tots aquells que no combreguin gaire amb la literatura fantàstica (tot i que conté una mena de teogonia de la claveguera). No puc respondre de la traducció (l’he llegida en V.O.), que sospito que ha de ser problemàtica: gran part dels gags de “Dodger” es sustenten en el xoc entre la parla popular del protagonista i el llenguatge refinat dels seus interlocutors, amb els malentesos que això genera. Almenys en Pons l’hauria de llegir.
Dodger estava acostumat a aquesta mena de coses; gent com aquella ximpleta pensava que tota la canalla que vivia al carrer eren probablement lladres i carteristes que et robarien els cordons de les teves pròpies botes en una fracció de segon i després te’ls tornarien a vendre. Va interioritzar un sospir. Per descomptat, va pensar, allò era cert la “majoria” de les vegades —en realitat, gairebé totes— però no era raó suficient per generalitzar. Dodger no era un lladre; de cap manera. Era… bé, era bo trobant coses. Al cap i a la fi, de vegades queien coses dels cotxes i els carruatges, oi? Mai no havia ficat la mà a la butxaca d’altri. Bé, apart d’una o dues ocasions en les quals la butxaca havia estat tan palesament oberta que alguna cosa havia de caure “per força”, en el qual cas Dodger l’atraparia amb destresa abans que toqués a terra. Allò no era un furt: es tractava de mantenir nets els llocs, i al cap i a la fi, només passava… quan? Un cop o dos a la setmana? Comptat i debatut, era un cert tipus de netedat; tanmateix alguna gent curta de mires podia fer que et pengessin per culpa d’un malentès.

dimecres, 20 de maig de 2015

Molt més que amigues

Diu que “Une nouvelle amie”, l’última de François Ozon, es basa molt lliurement en el conte “The New Girlfriend” de la recentment traspassada Ruth Rendell. Realment l’adaptació ha de ser molt i molt lliure ja que jo no he sabut reconèixer la trama original. Pedro Almodóvar que comparteix amb Ozon el gust per les transgressions sexuals, ja va destrossar un altre títol de Rendell a la seva “Carne trémula”.

En el pròleg sense paraules se’ns explica la història de l’amistat entre Laura i Claire, una mica com a l’inici d’Up, però amb una estètica més llepada. Laura mor poc després del part i deixa desconsolats tant al seu marit David com a Claire. Un dia, aquesta descobreix accidentalment que David es transvesteix com a mitjà per suportar l’absència de la seva dona. A partir d’aquí s’iniciarà una intrigant relació entre Claire i David que explorarà múltiples variacions sobre la identitat sexual.

Si algú pensa que en mencionar el transvestisme de David estic revelant un secret crucial del film, ja es pot relaxar, perquè el propi director en parla a les entrevistes promocionals, el cartell i el tràiler ho insinuen, i el fet es descobreix als quinze minuts del metratge. “Une nouvelle amie” no és en cap cas un film de misteri, sinó allò tant francès d’observar les maniobres del desig amb esperit distant, curiós i desacomplexat. M’ha semblat més especulatiu que estrictament realista i no m’he acabat de creure les situacions. No ajuda el to, una mica de conte fantàstic, amb unes localitzacions que semblen inspirades en “Desperate Housewives”, més americanes que no pas franceses.

Gran part de l’encant que pugui tenir la pel·lícula s’ha d’atribuir als seus protagonistes Anaïs Demoustier i Romain Duris. Ella (se suposa que ja la coneixia de “Les neus del Kilimanjaro” de Guedignian) es mostra fràgil i encisadora; ell té un paper difícil que com a mínim no converteix en risible i li ha proporcionat alguna candidatura a premis. De totes maneres Duris, que pot resultar bufó com a home, queda inquietant i distraient amb perruca i faldilla.

Segurament Ozon pretenia continuar jugant a fer d’infant terrible, però estem prou curats d’espants perquè ens entabani. Aquesta amiga nova és passadora, però no em traurà la son: el seu flaire és pur artifici.

dimarts, 19 de maig de 2015

English Written (not Spoken)

No crec que aquestes altures, i després d’acreditar una admiració incondicional i de llarga durada per figures com Carroll (Lewis) o Dickens (Charlie), algú em pugui acusar d’anglòfob; però encara així opino que fem un gra massa en l’ús de la llengua anglesa (o, pel mateix preu, americana) als mitjans de comunicació. Ja ve de lluny i no sé qui va concedir-li la prerrogativa, ¿seria la refrescant Coca-Cola o les pel·lícules de l’Elvis Presley?, però la qüestió és que des de tota la vida (meva) ha resultat d’allò més rendible adoptar l’anglès com a llengua de preferència. L’anglès prestigia, fa actual, s’enrotlla, mola!

El refugi més habitual de paraules escrites en anglès o d’anglicismes mal entesos són les revistes de moda, no gens casualment hàbitat natural de cervells poc privilegiats, encara que solguin gastar unes pretensions que voregen l’exageració. La majoria de vocables anglesos que empren té fàcil equivalent tant en català com en castellà. Així, “pop up store” = “botiga efímera”, “clutch” = “bolso (o bossa) de mà”; “cool” = “modern” (no confondre amb “cul”); “vintage” = utensilis i ornamentacions que empraven els teus pares quan eres petit o no havies nascut encara; “It Girl” = “nena que ara està de moda, encara que no se li conegui ni ofici ni benefici” (reconec que en els dos darrers casos l’anglicisme és molt més econòmic).

Tot el que té a veure amb la vida social més irracional també és terreny abonat per l’ús indiscriminat de la llengua de Jane Austen. Es tracta de casos com el de “tabloides” = “premsa sensacionalista”; “baby celebrities” = “nadó fill de famosos” o l’horrorós “socialite” (persona habitual als saraus) que un francòfil despistat ha convertit en “socialité”, que sona a mútua. I no us dic res de les pàgines de gastronomia on ara la gent a qui l’interessen les coses del menjar s’han de dir “foodies” i la pitança que es consumeix al carrer ha esdevingut “street food”. Fa una setmana llegia ara no recordo on sobre una botiga de cafès on es podien adquirir fins a cinquanta “blends” diferents. La notícia afegia entre parèntesi que “blends” volia dir “mescles”, per si encara algú s’entestava a no entendre la “lingua franca” que enterrarà tots els nostres llatinismes.

Només per pur masoquisme escullo una exclusiva recent del gran diari barceloní de capçalera, LA VANGUARDIA. La “notícia” va de Victoria Beckham, que es troba a Singapur i que és capaç d'espaterrar-se tot mirant el mòbil. El brevíssim text incorre en els següents anglicismes poc justificats: “followers” (seguidors), “stiletto” (sabates de taló d’agulla), “jumpsuit” (granota), “frizz” (rínxols) i aquest inadmissible “enfundada en un minivestido black and white”, com si el blanc i negre de tota la vida tingués data de caducitat.

De totes aquestes collonades, les que més em molesten, tenen a veure amb l’alta (o no tan alta) cultura. Molts dels redactors dels periòdics semblen ignorar que no tot el món parla en anglès i que existeixen altres llengües igualment vàlides per titular les coses i fins i tot per omplir de contingut els mencionats títols. Res no em molesta tant com llegir, per inventar-me un exemple, que Kevin Spacey acaba de dirigir un muntatge de “The Cherry Orchard” a Londres. Atès que Txékhov escrivia en rus, però que el lector estàndard de casa nostra no és fluent en ciríl·lic, no hauria sigut preferible parlar de “L’hort dels cirerers”? 

I per passar de l’hipotètic a la realitat, aquí us enllaço una notícia recent sobre un (altre) Botín corrupte que pretenia escapar a algun paradís fiscal acompanyat d’una pintura de Picasso. La pintura, tal com descriu la notícia, es diu “Head of a Young Woman”. L’any 1906 Pablo l’hagués pogut titular “Tête d’une jeune femme”, “Cabeza de joven” o, en un cas extrem, “Cap de jove”; però no hagués emprat mai de la vida l’anglès.

De torna, aprofitant que el Pisuerga passa per… per on li ve de gust passar al Pisuerga, vegeu la imatge de dalt que ha provocat la premsa britànica a fer escarni del puritanisme de la Fox americana, que ha esborrat mugrons a dojo (però no el cul que també s’hi albira) per donar la notícia del rècord en la subhasta del quadre de Picasso “Femmes d’Algier”, aquí anomenat “Women of Algiers”. Per acabar-me donant la raó.

dilluns, 18 de maig de 2015

Dones al volant

La carrera de l’australià George Miller no deixa de ser ben curiosa: després de fer-se un nom a l’escena internacional amb la trilogia de Mad Max, va abandonar durant trenta anys el cinema d’acció per dedicar-se a aventures tan diverses com els pingüins de “Happy Feet”, els animals de la granja de “Babe”, l’humanisme de “Lorenzo’s Oil” o l’extravagància de “Les bruixes d’Eastwick”. Que ara als setanta anys Miller torni a la franquícia Mad Max pot semblar una d’aquelles maniobres revisionistes que tant abunden al cinema comercial actual, on es prefereix la posta al dia d’històries ja conegudes i contrastades, més que no una aposta per l’originalitat i el risc.

Afortunadament “Mad Max: Fury Road” evita les solucions previsibles i supera la més optimista de les expectatives, mentre fa sospitar que potser Miller s’havia estat reservant tots aquests anys per demostrar que encara pot donar lliçons als més joves de com filmar una pel·lícula d’acció superlativa. Més que plantejar un reinici de la saga, el film opta per una continuïtat a penes suggerida per algun “flashback”, amb un univers que estèticament està emparentat amb el de “Mad Max Beyond Thunderdome” i on el personatge que llençà a la fama Mel Gibson ara l’interpreta Tom Hardy. Tornem a un món post-apocalíptic i erm (gentilesa dels deserts de Namíbia i Austràlia), on les grans monedes de canvi són l’aigua i la benzina i en el qual l’objectiu únic de la humanitat és la supervivència.

Un cop descrit superficialment el decorat, i contra el meu costum, no intentaré fer cap resum esquemàtic de la trama, ja que “Mad Max: Fury Road” té en realitat molt poca trama, però l’exposa de forma magistral. De fet és una de les seves grans virtuts. Una de les regles bàsiques del bon guionista es resumeix en l’adagi “Show, don’t tell” (No donis explicacions, mostra!) i aquest film, per honorar el seu gènere (que és el de l’acció pura) no s’atura ni un sol moment a informar-nos del rerefons dels personatges, ni del funcionament d’aquesta societat, ni de les seves creences transcendentals: tot el que ens cal saber, que és més aviat poc, ho anem atrapant al vol. És una sàvia decisió: quantes epopeies fantàstiques han caigut en ple ridícul per culpa d’un excés de justificacions?

Deslliurat d’algunes servituds narratives beates, el film deriva en espectacle cinètic total. Crec que en les seves dues hores de metratge, els intervals de calma no deuen de sumar més de deu minuts. La resta són interminables persecucions sobre rodes, màquines i motors, acrobàcies, armes, deflagracions, cicatrius, col·lisions, sang i metall. A diferència del que ara es porta, en l’acció hi ha molt d’intervenció física i poca manipulació d’ordinador. Almenys així ens ho volen fer pensar els 150 especialistes contractats, entre acròbates del Cirque du Soleil i atletes olímpics d’oferta.

La pel·lícula és visualment magnífica, absorbent fins a no poder dir més, com tot el que s’inspira en un número qualsevol del “National Geographic”; però, per ser just, he de citar que el director de fotografia és John Seale (“The English Patient”, “The Talented Mr. Ripley”, “The Perfect Storm”), qui fa meravelles amb taronges i blaus saturats. A més, tant el vestuari com el disseny de producció són plens de tocs de geni, començant per una col·lecció molt inventiva de vehicles de qualsevol nombre de rodes (aquells tambors!, aquelles guitarres!) Fantàstic el disseny dels personatges, deformitats físiques incloses, que combinen retrofuturisme amb els quadres del Bosco.

Els actors, que en general han de posar més el cos que l’ànima, són perfectament funcionals aquí, on poden deixar el cervell en repòs. Ha ofès una mica, entre mascles amb poca cintura, que “Mad Max: Fury Road” converteixi els seus personatges femenins en els veritables artífexs de la trama: de fet, el Max titular és més un comparsa que el veritable protagonista; però Tom Hardy (d’una masculinitat menys agressiva que la de Mel Gibson) està adequadíssim. De totes maneres, qui té més oportunitat per brillar és Charlize Theron, implacable i bellíssima, la qual es revela com una gran actriu d’acció i, amb la dotzena de frases que profereix durant el film, dibuixa perfectament tot l’arc del seu complex personatge. L’altra gran actuació és la de Nicholas Hoult, com la del psicopàtic soldat Nux, un altre paper d’evolució inesperada.

L’única crítica que es podria fer a aquest “Mad Max: Fury Road” és que es pot explicar la mateixa història amb mitja hora de més o de menys, atès que les escenes de persecucions, que constitueixen el gruix de la pel·lícula, no són més que interaccions explosives entre cossos físics que en general no fan avançar la trama. Però no em feu gaire cas, perquè el gènere d’acció no és el meu preferit i l’adrenalina en vena durant dues hores pot arribar a empatxar-me. Aquest film ha nascut amb fusta de clàssic, perfecte antídot contra tant super-heroi de la Marvel animat per ordinador, intel·ligent i visceral, admirable te’l miris per on te’l miris, només em resta exclamar, igual com fa joiosament l’eixelebrat Nux: Oh, what a lovely day!