diumenge, 20 juliol de 2014

Pausa

Fins a nou avís el bloc s'immobilitza per hibernació (pista!) i vacances. Ens tornem a llegir a principis d'agost.

dissabte, 19 juliol de 2014

VD: xalets amb piscina


“Yo le imagino” és possiblement la cançó més excèntrica de tot el “Taquicardia”, el que ja és dir molt. Somni onanista d’una “desperate housewife” de Mirasierra o d’El Pilar, el costat més fosc de l’afable programa televisiu “Con las manos en la masa”. Exquisit arranjament de piano i instruments de fustes, amb amplis desplegaments orquestrals i algun exabrupte inesperat. Canvis de registre a tots els nivells. Vainica pura.

Yo le imagino
llegando a nuestra casa
saluda al buen vecino
que cuida el jardín
y de un salto felino
el seto traspasa
y en plan clandestino
me busca, me asusta
me abraza por fin.

Pierde el resuello
ante su amor salvaje
me cuelgo de su cuello
y mil besos de miel
me abrasan y subyugan
sus manos arrugan mi traje de casa
las mías dejan huellas de grasa
en su piel

Se me olvidó hacer el pastel
me ocurre cada vez
siempre que vuelve a casa
me ha de sorprender
las manos en la masa
del maldito pastel
de hojaldre y de pasas
que nunca sale bien.

Llegando hasta aquí
no puedo ya más que reir
ante esta situación
renuncio a proseguir
con mi elucubración
nos veo a él y a mi
en un anuncio de televisión.

Y le presumo
sentado en su butaca
entre espirales de humo
se ha despojado ya
de su traje de alpaca
y luce agresivo
batín de yudoka
sonrisa Profidén en la boca

Los pies…
de ejecutivo revisten calcetín.



divendres, 18 juliol de 2014

Encara 1714

Dia passat a Cervera, poble premiat amb la grossa per la seva adhesió a Felip Cinquè. Al carrer neutre que hi ha darrera de la universitat una cafeteria foteta es diu “Felipe Quinto”. Estem batent els rècords de calor de l’estiu: se suposa que res superarà les temperatures del termòmetre d’avui.

Institut d'Ensenyament Secundari (IES)
L’edifici és tan engavanyador com impossible d’omplir avui dia. Hi han introduït amb calçador un institut d’ensenyament secundari, una sala de concerts, i el dipòsit infernal de la biblioteca de la UB. Escapo de tanta arquitectura il·lustrada per un Carrer Major encara en ombra. Tots els jubilats cerverins em saluden mentre intento llegir la meva tercera edició de “Misanderstunding”.

Monument a la Generalitat fet per Subirachs, sembla que estigui caient.
Carreró de les bruixes (segle XII)
Assajant Xostakovitx al Paranimf
Montfalcó Murallat

dijous, 17 juliol de 2014

Obra menor

Les activitats festives que enguany commemoren la desfeta de 1714 solen oscil·lar entre l’inexplicable, l’innecessari i el ridícul (espero sense gaire fe que almenys no ens hagin costat masses calers tot aquest desplegament de l’aparell ideològic en ús). Juro que a La Formiga d’Or del Portal de l’Àngel vaig veure una vitrina de perfums “1714” amb aromes que evocaven els conceptes tan olfactivament catalans de “llibertat”©, “independència”© i “l’alegria que passa”©.

Menys agressivament propagandístic, en Joan Fontcuberta exhibeix un mural fotogràfic a la plaça d’Isidre Nonell (sí, aquell cul de sac en angle recte, que voreja el col·legi d’arquitectes i s’encara a la muralla romana original). A partir de les fotos que li han enviat els lectors de “El Periódico”, tots ells inspirats pel lema “moments de llibertat” (propi d’un anunci de colònies), ha bastit una imatge petonera força innòcua. M’imagino que per construir aquests foto-mosaics deu d’existir un software adequat, perquè la tècnica la tinc més que vista. Fontcuberta sol ser bo. Aquí demostra que també s’ha de guanyar la vida.

M’interessa molt més l’exemplar d’arquitectura efímera que hi ha a la contigua plaça Nova. L’han creada els estudiants de l’escola La Salle amb la supervisió de l’arquitecte Liu Xiaodu. Com que també forma part de la xerinola del 1714, figura que simbolitza el concepte “Identitat”. Com vulgueu, tot són excuses per fer una passejada per la ciutat que, afortunadament, no para quieta.



dimarts, 15 juliol de 2014

Arrop i vinagre (2 de 2)

L’holandesa “Borgman” d’Alex van Warmerdam és una pel·lícula tan rara com difícil d’adscriure a un gènere concret. Tot i que el que explica és força clar, no ho són tant les motivacions i els orígens d’alguns dels personatges. S’inicia el film amb una partida de caça presidida per un capellà i dedicada a la persecució d’un estrany grup d’homes que habita sota terra. Del capella i el seu equip ja no se’n torna a parlar, però resta la impressió que la tribu subterrània ha de tenir alguna implicació maligna. Camiel Borgman, l’esparracat i escardalenc personatge que actua com el seu líder s’immisceix en la vida d’una acomodada família burgesa i la destrueix lentament i deliberada per motius que es desconeixen.

Temàticament “Borgman” es pot relacionar amb el primer Michael Haneke o amb el Passolini de “Teorema” per la introducció d’aquest element subversiu dins d’una arquetípica cèl·lula familiar. I certament aquesta encantadora família, amb la seva enorme i buida casa de disseny, el pare professional, la mare aficionada a la pintura informalista, els tres infants rossos (i un xic gòtics) i l’au-pair danesa es mereixen totes les desgràcies que els puguin passar; especialment el papà que es mostra contínuament com un cretí integral. Però no sembla que la intenció de la pel·lícula sigui explícitament política, ni tan sols d’una forma metafòrica. La seva insondable lògica interna l’emparenta tant amb Lynch com amb el Buñuel d’El ángel exterminador, dit amb la intenció més elogiosa possible.

Malgrat la inescrutabilitat del material, la pel·lícula se segueix amb interès gràcies a la cohesió de l’univers que descriu. Els actors estan tots ajustadíssims i els girs del guió molt ben administrats. És un film inquietant, d’una violència indirecta i d’un indubtable sentit de l’humor (negre): inoblidables tant els multifuncionals pals dels polos com el jardí dels cadàvers subaquàtics. El pitjor que puc dir de les gairebé dues hores de “Borgman” és que les he viscut molt plenament, però no m’han deixat cap petjada memorable. Serà que els burgesos fa més d’un segle que estem acostumats a que ens escandalitzin.


dilluns, 14 juliol de 2014

Arrop i vinagre (1 de 2)

La collita cinematogràfica d’aquest cap de setmana no podria ser més contrastada, amb dues pel·lícules fàcilment comparables amb la nit i el dia. La del dissabte ja anuncia el to amb el títol, “Amanece en Edimburgo” (o encara millor l’original “Sunshine on Leith”), i l’ha dirigit sense gaires virgueries l’actor Dexter Fletcher. El film adapta l’obra teatral homònima, un cas arquetípic de “jukebox musical”, gènere infame que va popularitzar “Mamma Mia” amb la seva explotació de les cançons d’Abba i que ha generat casos més propers com “Hoy no me puedo levantar” (entorn de Mecano) o “Boig per tu” (sobre Sau). “Sunshine on Leith” es basa en el repertori de The Proclaimers, un duet de bessons d’Edimburg aparegut a mitjans dels anys 80. Malgrat la seva aparença “nerd”, cultiven un folk-pop tan assequible com poc memorable, més conegut a casa seva que a l’aldea global.

Evidentment un guió-patchwork, cosit en precari a partir de l’aprofitament d’una col·lecció de cançons disperses, no pot garantir cap narrativa sòlida, i el film s’ha de conformar en explicar una triple crisi de parella amb predomini dels finals feliços. Tot plegat queda entre feble i tontet, encara que no necessàriament desagradable. Juga al seu favor que tots els actors/cantants del film són raonablement atractius sense que els hi calgui presentar la imposant bellesa de les estrelles de Hollywood. Les seves veus cantants tampoc apareixen sempre en perfecte estat de revista; però si comptes amb dos intèrprets tan consistents com Peter Mullan i Jane Horrocks, ho tens quasi tot guanyat.

Per l’independentisme grimpant (i també per l’unionisme acollonit) “Sunshine on Leith” podria constituir un instructiu terreny de joc. El film deixa ben clar que una història d’amor entre un escocès i una britànica (de sang una mica negra, detall contenciós que fa una mica de mandra) probablement tindrà un futur problemàtic. El guió també fa broma amb la rivalitat entre Glasgow i Edimburg, com si el país no fos prou petit i encara calgués reduir-lo a una (segona) incruenta guerra civil.

Un cop aparcades les seves funcions representatives, cal afegir que Edimburg és una de les ciutats més boniques i fotogèniques del planeta. Una pel·lícula refrescant i poc exigent, acceptable perquè som a l'estiu, encara que no es noti.

diumenge, 13 juliol de 2014

La mort de Virgini (novel·la inacabada)

A la safata d’entrada del seu correu Virgini troba un missatge d’un remitent desconegut de nom Sebastià Cruells. Se li adreça pel seu nick a Blogger (Vírgola) i es confessa admirador del seu bloc. En Cruells l’informa que està endegant un projecte editorial d’última generació, mig “print on demand” mig descàrrega en qualsevol format i que li agradaria comptar amb una selecció dels seus escrits per inaugurar la col·lecció virtual “Paraules en bit”. Proposa una trobada quan li vagi bé, per veure’s les cares i explicar-li amb millor detall els seus projectes.

Virgini se sent entre afalagat i confós. El seu orgull irreductible li ha impedit practicar les inevitables relacions públiques entre blocs i, la veritat és que el nombre dels seus lectors fa pena. Que un d’aquests circumstancials lectors sigui un admirador, i a la vegada editor, l’omple de satisfacció anticipada.

Queden a un cafè molt literari, on els cambrers argentins també serveixen “quiches”, “cupcakes” i “brownies”. Sebastià Cruells sembla d’entrada molt menys literari: el seu estricte vestit gris, amb la ratlla dels pantalons ben planxada, recorda més aviat l’uniforme d’un venedor d’assegurances. Però es fa perdonar, perquè cita amb memòria perfecta alguns dels textos que Virgini ha anat publicant durant el darrer any.

Virgini no està acostumat a conèixer admiradors. Fins ara en el seu bloc ha  publicat poemes sense rima i reflexions de prosa poètica sobre matisos de l’actualitat. Havia arribat a pensar que aquests textos no tenien cap interès, que eren elucubracions onanistes d’un altre escriptor de diumenges. Que aquest home tan desconegut i tan aliè li confessi la seva admiració, l’enorgulleix i li fa perdre el món de vista.

—Entengui-ho —li està dient Cruells—, això només és un primer contacte sense compromís. Voldríem que ens fes una selecció dels textos del seu bloc que li semblessin més representatius. I, si en té, també hi podria incloure algun inèdit.

—Tot el que tinc és inèdit —respon avergonyit Virgini—; però si el que vol dir és que no ho he penjat a la xarxa, alguns poemes trobaré als calaixos (de fet seran raïmes de poemes que no han vist la llum del dia el que trobarà als calaixos).

—Busqui, busqui; tenim gran interès en tota la seva producció.

Quan s’acomiaden, fa estona que han consumit els seus cafès. Cruells ha comentat que el títol del bloc, “Versos estantissos”, no és gens comercial i que ja és hora que en vagi pensant un altre de més atractiu per titular el llibre hipotètic.

—Donada la seva obsessió per l’ornitologia, potser caldria pensar en un títol que s’hi referís —diu l’editor abans de desaparèixer.

Virgini es pregunta què hi té a veure l’ornitologia i corre cap a casa per revisar els arxius i començar a fer la selecció que li han demanat.

Però, un cop ha tancat la porta darrera seu, se sent eufòric i amb ganes de cridar. Voldria trucar la Maria Victòria i explicar-li tot. Però és l’hora de banyar els nens, de fer sopar els nens, d’acotxar-los. Virgini obre un calaix i n’extreu folis inèdits i publicats. Ocells?

Virgini rellegeix textos antics i nous i descobreix, ací i allà, una oreneta i un pardal, una gavina i un colom. Potser sí que en Cruells té raó i que els seus poemes es caracteritzen per un excés de ploma. Es proposa escriure a continuació un sonet dedicat als castors i es posa a riure tot sol.

Quan Cruells torna a trucar ha passat un mes i mig. Virgini fa dies que té preparada una antologia personal en forma de fulls solts. També ha pensat un títol que li sembla brillant: “Inici de vol”. Es diria que premonitori.

Ara es troben en un lloc no tant bufó, un oliós bar de cantonada qualsevol. Cruells continua mantenint la seva imatge formal i la seva impassibilitat de gestos. Virgini intenta estar a l’alçada. Després de passar-se el material, cap dels dos obre la boca. Semblen espies o traficants.

—Per cert —diu Cruells, com el bombarder que sobrevola l’objectiu—, tens obsessió per la paraula “ocell”.

—Ocell? —pregunta estúpidament Virgili.

—Sí, menciones ocells en 45 dels teus 243 apunts. No te n’havies adonat?

No, Virgili no se n’havia adonat, però agraeix que algú s’hagi ocupat en comptar-los.

—Què hi tens amb els ocells?

—No res, trobo que queden poètics, no li sembla?
—Cap problema, ja en parlarem més endavant.

Passen els dies, l’editorial no truca, Virgini s’inquieta, mira amb aprensió l’ornitologia urbana de coloms, pinsans, gavines i cotorres, se sent perseguit i pensa que algú el vol assassinar, finalment escriu l’oda al castor.
..