dimecres, 30 de novembre de 2016

En mans de l’algorisme

Com sap tothom i no és profecia, la majoria dels membres de la meva generació està fent vida vicària i festiva a través d’això monstruós i indescriptible que s’anomena Facebook. No coneixeu Facebook? No m’ho puc creure! Ai, perdoneu, ja veig que fèieu broma.

Aquesta setmana (o la passada) un article publicat a yorokubu ha aixecat la llebre sobre l’enorme impostura en la qual vivim, tot i que jo ja ho havia sospitat, perquè per molt que publiqui coses interessants en aquell aparador, la resposta sol ser nul·la del tot; l’únic que semblen percebre els meus «amics» són les fotografies que replico des d’Instagram. Resulta que Facebook, en la seva divina saviesa, enlloc de deixar-nos escollir el que volem veure, escull per nosaltres el que més ens pot interessar. Ho fa a partir d’uns algorismes que imagino complicadíssims, encara que els resultats siguin pedestres. Dóna prioritat a les entrades més populars (les que tenen més «likes» o més comentaris), les que més t’has dedicat a mencionar, les més actuals (o sigui que, si estàs un dia sense connectar-te, difícilment veuràs el que es va publicar ahir) i als vídeos sobre tot altre tipus de mitjans. Gràcies a tots aquests criteris, l’usuari no té cap control sobre el que publica i es pot trobar en el paper galdós d’estar llençant perles que no arribaran ni tan sols als porcs proverbials.

Tampoc contemplat des de l’altre extrem, amb el soci de Facebook en el paper de receptor de la informació, el panorama és més galdós. Sovint el que el senyor FB selecciona com a de màxim interès per la meva persona són notes del tipus «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 1», «X s’ha fet amic de Perfecte Anònim 2», «a la teva amiga Y li agrada la pàgina de Damart - thermolactyl» o «5 raons per casar-te amb un albí (la número 3 et sorprendrà!)». I, tot inundant-me amb tanta inanitat, oblida al tinter coses que m’haurien interessat molt més. Exemple: fa dos dies vaig anar a la presentació d’un llibre a una llibreria de la qual sóc seguidor a Facebook. En una foto de l’acte hi surto jo d’esquitllentes, però com que ningú no s’ha molestat a etiquetar-me, ho he hagut de descobrir de forma convoluta i retorçada.

No se m’escapa que tota aquesta manipulació no és innocent i que, al bell mig de la nostra perplexitat, algú en vol treure profit. Ja fa anys que m’acullo a la vella dita digital que afirma que, quan no saps on rau el negoci, senyal que el negoci ets tu mateix, (amb la teva circumstància i els teus «trending topics» a la gepa). Cada dia que passa em dic que baixo a la pròxima, però després em fa mandra i em desdic. Coi d’algorisme.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Llobatons

El mallorquí Carles Rebassa, conegut habitualment com a poeta i recitador, ha guanyat el XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler amb «Eren ells» (Angle Editorial, setembre de 2016). Diria que es tracta d’una obra força anòmala en el panorama de la literatura catalana contemporània, si no fos perquè (per sort) darrerament anem bastant ben servits d’anomalies literàries.

«Eren ells», exemple de títol lipogramàtic monovocàlic, tracta de les vivències d’una colla d’estudiants d’institut mallorquins (tot i que la localització geogràfica m’ha resultat una mica vaga, no així el registre dialectal), abocats a activitats extraescolars mig clandestines, les quals acaben reduint-se als pilars estàndard de la rebel·lió adolescent: és a dir, pastilles, alcohol, sexe i relacions de poder.

El llibre ve narrat a partir de capítols on s’alterna el protagonisme de diverses veus, molt diferenciades les unes de les altres, però sempre masculines. Sebastià prové d’un centre de menors i un passat familiar complicat; la vida l’ha baquetejat prou per saber cap a on adreçar els seus odis i els seus amors. El modèlic Albert Abat, sempre pulcrament mencionat pel nom i el cognom, funciona com un mirall exemplar on tothom cerca resposta, encara que oculti un interior no tan plàcid. Mentre que el retorçat Jaume, tant obsedit amb l’«A sang freda» de Capote, s’ha de llegir com un nen aviciat amb tendències sociopàtiques. Hi ha encara en Miquel Àngel, procedent d’una família complicada (pare alcohòlic i violent, mare atemorida), feble i amb probable ploma, que esdevé objecte d’assetjament escolar. En quant a l’antipàtic i classista Joel, que no disposa de vot ni de veu, plana impunement sobre les decisions de tot el llibre, encara que el seu paper sigui totalment pòstum.

Encara que la novel·la (o la promoció que se n’hi fa) eviti jugar aquesta carta, «Eren ells» té com a principal motor de la trama l’atracció que els nois senten per altres nois. Tot i esdevenir-se en un institut mixt, la presència femenina és testimonial (les bessones al·literades Clara i Carla), mentre que fins i tot els mascles oficialment heterosexuals se senten excitats davant d’algunes mostres homoeròtiques. No vull que amb això s’entengui que ens trobem davant d’un revulsiu de sexe explícit (a la manera d’en Portell), ja que aquí predomina l’al·lusió, més que no pas la descripció. De tota manera, tanta pulsió homòfila per metre quadrat, així com algunes escenes de submissió violenta, o de vocació «maleïda», invoquen Jean Genet. O, més a propòsit, Blai Bonet.

«Eren ells» és, segons declaracions del seu autor, un llibre escrit des de l’interior de l’adolescència, tant en el seu llenguatge com en les seves vivències, un llibre que refusa conscientment la contemplació condescendent de la mirada adulta. És innegable que Carles Rebassa assoleix plenament el seu propòsit amb uns personatges confosos i amb tendència als extrems, que busquen tant l’afecte com el fer-se un lloc en el món, encara que sigui a costa dels seus companys. Igualment notable és el mallorquí dúctil i expressiu dels personatges, amb un difícil equilibri entre el col·loquialisme i el registre més literari, sempre al servei de la seva autenticitat.

Com a exercici d’immersió en una forma de ser i estar que ja no és la present, «Eren ells» em sembla un experiment reeixit, fins i tot admirable; però em troba una mica vell. Potser Rebassa, que ja voreja la quarantena, pertany a la raça dels nens que no volien créixer i s’hi troba bé dissolt en aquest preparat; però per a mi l’adolescència em queda afortunadament lluny i no veig cap necessitat d’entretenir-s’hi de nou.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Classes de conversa

Les pel·lícules del quebequès Denis Villeneuve no em solen deixar indiferent, sigui per bé («Incendies», «Sicario») o per mal («Prisoners»). Amb «Arrival» (La llegada), potser no el seu millor film, firma tanmateix un dels títols indiscutibles de l’any. Basat en el relat «Story of Your Life» de Ted Chiang, es tracta d’un exemple del gènere de ciència-ficció en el seu vessant més conceptual i potencialment eixut, encara que el punt de partida no pugui ser més habitual: el primer contacte entre una civilització extraterrestre i la Terra.

Sortosament (i contra el que sol ser el seu costum, segons hem vist a cintes de similar premissa) aquests visitants no semblen agressius i es limiten a deixar suspeses les seves dotze naus sobre altres tants punts del Planeta. El pas lògic següent és intentar comunicar-se amb ells, cosa que en el passat del gènere s’havia solucionat amb telepaties per la patilla o bé amb alienígenes que havien anat a la Berlitz i parlaven un perfecte anglès. Steven Spielberg, davant d’un problema similar a «Close Encounters of the Third Kind», va recórrer a una solució musical, irreal però molt agraïda. Com que «Arrival» vol ser una pel·lícula més seriosa que les fantasies candoroses de l’Spielberg primerenc, l’autoritat pertinent busca ajuda en una experta lingüista, Louise Banks (Amy Adams), capaç de parlar farsi, mandarí i qualsevol altra llengua que li posin al davant, per tal que trobi la manera d’entendre’s amb els extraterrestres.

Com que la pel·lícula la paga Hollywood, la major part de l’acció té lloc al voltant de la nau que ha quedat suspesa sobre Montana, a on s’hi desplaça la doctora Banks acompanyada de l’astrofísic militar que interpreta Jeremy Renner. Hi ha un coronel de l’exèrcit (Forest Whitaker) i un agent del FBI (Michael Stuhlbarg) que s’ocupen bàsicament de posar pals a les rodes dels nostres protagonistes, i para de comptar. I és que durant les gairebé dues hores de durada d’«Arrival», l’acció és mínima i d’alta càrrega conceptual, amb la tensió dramàtica justa perquè l’espectador no se senti temptat a desconnectar.

Només al terç final, un gir de guió converteix aquest enigma filològic en un assumpte de filosofia moral tan punyent com electritzant: la grandesa del cosmos i la de la natura humana connecten inesperadament en un pla totalment satisfactori per l’espectador. Sospito que Christopher Nolan pretenia una maniobra similar a la seva pretensiosa «Interstellar». No puc revelar gaire més de la trama d’un film que respecta molt la intel·ligència del seu públic i que juga entorn de la interessant idea que tot aprenentatge d’una llengua implica una reconfiguració de les sinapsis cerebrals.

No és «Arrival» un «blockbuster» dels habituals: els seus (perfectes) efectes especials tenen una presència molt controlada, quasi en sordina. Si no recordo malament, només hi ha una gran explosió de soroll i fúria en tot el seu metratge. Les naus alienígenes, tant per dins com per fora, són d’una organicitat natural a anys llum de la botiga de làmpades de can Spielberg, i els heptàpodes visitants (en la seva boirosa compareixença) resulten convincents, però incomprensibles.

Molt bella també la cinematografia de Bradford Young, que amb aquests pètals levitants m’ha fet pensar en René Margritte. Banda sonora superlativa i «marciana» de l’islandès Jóhann Jóhannsson, amb l’afegitó de l’espectacular «On the Nature of Daylight» de  Max Richter, que obre i tanca la pel·lícula. I, si la resta d’actors estan simplement funcionals, Amy Adams (una rosseta panotxa per la qual sempre he sentit flaca) condueix amb voluntat d’una sola direcció un personatge al qual se li endevinen múltiples facetes. Possible candidatura a l’Oscar.

«Arrival» representa la difícil intersecció entre els partidaris de la «hard sci-fi» i els de l’alta emoció. Se’n surt prou bé, i pel camí regala algunes imatges (i algunes idees) difícils d’oblidar.


dissabte, 26 de novembre de 2016

D’un dietari inexistent (1)

Friday, I'm in love
Caro diario: avui hem celebrat aquesta festa tan nostrada del Black Friday. Representa que després del dia d’Acció de Gràcies (el quart dijous de novembre; de tota la vida), l’endemà la gent es posa a comprar regals nadalencs, com si no hi hagués futur. A casa ahir no vam menjar gall d’indi i som més aviat de New Order i del seu «Blue Monday», però farem el que calgui per no significar-nos. Així que m’he desplaçat al Portal de l’Àngel (el carrer amb el sòl més car d’Espanya, i el catorzè més car del món), tot pressuposant que seria l’epicentre del Black Friday barceloní.

I déu n’hi do la gernació que hi circulava entre cants de sirena publicitaris que prometien descomptes sense fi. Els hostes del creuer de torn s’admiraven de la prestància de la façana de can Jorba. He aprofitat els descomptes de la diada per comprar unes sabates ben formoses a la meva germana, perquè el seu aniversari s’esdevingué fa quatre dies i el celebrarem quatre dies després. Confio que se’m perdonarà aquest rampell consumista.

«Curious and curiouser», com diria l’Alícia de Carroll, en aquest benaurat Portal de l’Àngel, i (a sobre) a l’estèril edifici del Banc d’Espanya, existeix un nínxol oblidat per tothom amb un àngel vindicatiu, obra força interessant de l’Àngel Ferrant (Madrid, 1890 - 1961). Barcelonins (i barcelonines!), mireu a l’enlaire, o no mireu.


dijous, 24 de novembre de 2016

Ascensió i triomf de Roma

Ciceró, who else?
Al contrari que el seu compatriota Edward Gibbon, el qual al seu cèlebre «The History of the Decline and Fall of the Roman Empire» es dedicava a descriure amb propòsits certament moralistes les causes de la decadència de l’imperi romà, Mary Beard a «SPQR Una historia de la antigua Roma» (Ed. Crítica, 2016) opta per ocupar-se dels anys més pròspers de la seva història, començant per la fundació de la ciutat i aturant-se a principis del segle III, quan el declini encara no es podia besllumar.

El llibre comença al bell mig de la pel·lícula, d’una forma que no s’acaba d’explicar de forma convincent, amb l’enfrontament entre Ciceró i Catilina el 63 a. C. Se suposa que l’època representa el primer moment en el qual la història de l’imperi romà va estar ben documentada, el que permet a l’autora descriure els fets i al mateix temps qüestionar-los. M’imagino que tot plegat li serveix com excusa per il·lustrar de primera mà el seu mètode, dialogant però escèptic, que apunta per primer cop a tot el que hem heretat dels romans via la retòrica de Ciceró.

L’incomprensible inici es redreça al segon capítol, on per fi apareix el mite fundacional romà de la lloba i els bessons. Tot i que és un fet sense cap realitat històrica, Beard n’extreu els seus significats profunds que revelen la interpretació interessada que volien fer els romans de la seva història. El mateix es pot dir dels segles de monarquia i principi de la república, on l’escassetat de registre documental obliga a refiar-se d’historiadors molt posteriors, més preocupats per fer quadrar el passat amb la realitat present que no pas amb ser veraços.

Ni tan sols quan el material escrit comença a abundar en el segle I a. C. l’autora abaixa la guàrdia. Encara que d’un escriptor com Ciceró ens hagi arribat una quantitat d’obres d’una extensió que equival a tota la literatura llatina anterior que s’ha conservat, el seu contingut és sotmès a quarantena, ja que (com bon personatge polític) es diria que redactava a favor de la seva pròpia posteritat. Aquest escepticisme de la Beard desplaurà als lectors del gènere històric que busquin certeses i simplificacions de sobretaula. Així, per exemple, les vides dels catorze primers emperadors, que tant de color i de drama han aportat a la literatura, el cinema i la televisió, potser no van ser tan exagerades com ens les van vendre els seus successors. I si Neró no hagués tocat la lira, mentre Roma cremava? I si Calígula no hagués nomenat senador a un cavall? Ja se sap que la història l’escriu qui es troba en possessió del negoci editorial. I no deixa de ser curiós que es considerin «dolents» els emperadors que foren assassinats i «bons» aquells que moriren al seu llit. La història recent espanyola ens ho hauria de desmentir.

El llibre posa en primer terme les fonts documentals, insuficients, enganyoses, interpretables de diverses maneres, però les úniques amb les que finalment comptem. S’interessa molt especialment en figures obscures, rescatades de l’epitafi llegit a una làpida modesta, però que revelen el tipus de vida que calia esperar durant l’imperi per a les persones normals i omplen el text d’humanitat. «SPQR» acaba a principis del segle III, quan Caracalla va atorgar la ciutadania romana a la majoria dels habitants de l’Imperi. Segons Beard, a partir de llavors tot va canviar, encara que no em justifiqui ben bé el canvi.

Excuseu-me, però prefereixo Mary Beard en els seus programes televisius que en els seus llibres. M’agrada més contemplar el seu entusiasme en directe. No passa res: encara viureu moltes més gradacions d'aquest gènere de sentiments.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Notícia de la Plana

Miquel, és imprescindible que us busqueu un bon dissenyador gràfic.
Tinc la certesa que no era jo l’únic que esperava amb candeletes una nova mostra de la creativitat de Jordi Lara, que tant i tant ens havia enlluernat amb «Una màquina d’espavilar ocells de nit». Per fi, més tard que d’hora, el moment tant anhelat ha arribat amb la publicació aquest mes de novembre del llibre de contes «Mística conilla», sota l’empara d’Edicions de 1984, i ja us puc avançar que no defraudarà als seus antics admiradors.

Començaré per treure’m del davant el que menys m’ha interessat, que són sortosament els dos relats més breus del recull. «Dasha Biryuk», sobre una suïcida cineasta experimental russa, sorgeix potser de les experiències com a realitzador cinematogràfic de l’autor; però no he sabut copsar ni la suposada originalitat de la cineasta fictícia, ni que pretenia Lara en escriure aquesta història. Em passa el mateix amb «Scherzo per a bandoneó», un conte pràcticament escrit en argentí, la clau del qual potser només serà comprès per experts en l’obra de Jorge Luis Borges.

Els quatre relats restants, en canvi, em semblen sensacionals, i el motiu té molt a veure amb la seva adscripció geogràfica. I és que, per molt que Lara a la presentació a Barcelona pretengués que el llibre s’inscrivia en un marc cosmopolita, on realment brilla la seva literatura és en els paisatges que coneix bé, començant per la Plana de Vic natal. No endebades el títol «Mística conilla» provocarà més d’un malentès entre els lectors de Can Fanga (que faran bé de consultar al DIEC l’accepció popular de l’adjectiu).

Efectivament el pòquer guanyador del llibre el formen quatre narracions ambientades a Osona o a Andalusia (terra d’origen dels Lara). «Un conte de fades» explora la difícil intersecció entre el quotidià i la fantasia, amb un jubilat que deixa la dona per encalçar una sirena, una barreja de «Splash» i «Cocoon», però amb algunes escenes filmades a Platja d’Aro. «Mística conilla» (el conte, no el recull) retrata un típic sopar d’ex-condeixebles escolars, amb algunes derivacions inesperades (i una estructura molt audaç, amb un narrador que no és testimoni directe) que refuta el possible convencionalisme del seu plantejament.

A «Zapatos de boscal» —un viatge cap al sud, per satisfer el caprici d’un pare gairebé senil, que retroba tant les seves arrels com els fantasmes dels quals algun dia va fugir—, s’escriu amb sensibilitat extrema sobre la pertinença a un lloc, sobre el teixit que formen les famílies, sobre Andalusia i Catalunya, i sí, també sobre independentisme. En resulta un relat ple de veritat humana, en el qual ningú no en surt ferit malgrat les arestes de l’assumpte. 

Finalment l’excels «Lo matí de ma infantesa» conjura de forma màgica la figura de Mossèn Cinto, tan familiar entre els habitants de la Plana, i el fa coprotagonista d’una epifania quasi tan sensacional com la revelació sardanista enmig de la natura que apareixia en lloc preferent al clímax d’«Una màquina d’espavilar ocells de nit».

Els relats de Lara, sovint originals tant en el que expliquen, com en la forma com ho expliquen, atrapen el lector de forma gairebé addictiva, com perfectes màquines d’espavilar lectors tothora. I després (i no menys important) hi ha el seu llenguatge, tan genuí i suculent com allunyat d'encarcaramenta. Prengueu un paràgraf a l’atzar, tots són pura marqueteria.
Orellut, la closca de pollet rossa i pelada, amb dues pales per dentots que li anaven grosses dins la boca de noia, sobretot això, recordo. Què veien que jo no veia aquells ulls de blau deixatat? Què devia rumiar si rumiava? Encara no ho sé. Sé que em vaig estirar a l’herba i que el vaig voler imitar en l’abandonament; un instant me’l vaig tornar a mirar de reüll abans de caure jo mateix en l’èxtasi dels sentits. Us he parlat abans dels prodigis silenciosos: aquell moment ho era i jo em trobava en disposició de viure’l. Perquè m’entengueu us diré que es devia escolar una hora ben bona, però el temps no s’hi comptava per minuts sinó per descobriments.
No sóc amic de maximalismes, al cap i a la fi em queda molt per llegir, però sospito que en el moment present s’escriuen ben poques proses tan llestes i saboroses com les de Jordi Lara. La recomanació aquí és imperativa.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Avís important

Demà nit, concert en exclusiva de Jordi Lara (Vic, 1968). Vingut expressament de la Plana. Només a "The Daily Avalanche" (can Allau, per la família). Rebutgeu imitacions.