«El otro lado» (Movistar+)

La combinació de comèdia i terror acostuma a ser particularment delicada i sol inclinar-se més pel costat de les rialles que dels moments inquietants. El otro lado intenta donar importància als moments dramàtics i d’horror genuí, tot deixant la comicitat per alguns moments molt determinats; que ho aconsegueixi ja em sembla més dubtós. La sèrie que ha escrit Berto Romero amb Rafel Barceló i Enric Pardo té en el seu centre Nacho Nieto (Romero, de nou), un periodista que es dedica als fenòmens paranormals i a qui trobem sumit en hores molt baixes. Un pis de l’extraradi de Barcelona, aparentment posseït per l’esperit d’un difunt, sembla oferir l’oportunitat d’investigar un cas important que li pot retornar la reputació. Però un antic col·lega amb el que fa anys que està enfrontat també s’immisceix en el cas sense que ningú l’hagi convidat…

Aquesta breu sinopsi no dona idea de les moltes coses que succeeixen als sis capítols d’El otro lado, no totes ben integrades en la trama. Hi surten un munt de parapsicòlegs, mèdiums i espiritistes (potser més dels que caldria), tot i que la sèrie no té clar si els vol denunciar per falsaris o bé creu que efectivament tenen poders. Hi ha un fet traumàtic del passat que té a veure amb una antiga mentida i que, en ser confessada per Nacho vint anys més tard, se suposa que tothom ho troba admirable i fins i tot heroic. En les reaccions a aquesta confessió s’intenta fer una sàtira de com funcionen les xarxes socials, però es mostren uns mecanismes tan simplistes que no acaben de resultar creïbles. Hi ha també una petita intriga amorosa que no porta enlloc i un intent de suïcidi que li ve gran a la sèrie. O almenys li ve gran a Berto Romero, un actor insuficient que pot funcionar en comèdia, però que no m’he cregut en els moments dramàtics.

Queden els fenòmens inexplicables, mitjanament inquietants, rarament terrorífics, que tenen la gràcia de succeir en un modest pis barceloní d’allò més prosaic. En quant a la part humorística se’n responsabilitza en gran mesura Andreu Buenafuente, que actua com a mentor difunt del protagonista. La seva forma de procedir —masclista, racista, homòfoba, classista—, reflex d’un comportament ara inadmissible, proporciona els moments més divertits i salvables d’aquest El otro lado.

"Viatges en trens de primera classe", Dani Torrent

 

Viatges en trens de primera classe, Dani Torrent
triqueta editora, Vigo 2022

Lector infreqüent de llibres il·lustrats, m'he deixat seduir per aquesta obra de Dani Torrent, fi dibuixant molt sensible al color, que aquí exerceix també d'autor del text. Clementina —un homenatge de Torrent a la besàvia Clementina Arderiu— és una jove que veu tots els seus plans de casament desbaratats per la guerra que ha assolat Europa. Decidida a canviar el seu destí, es compra un vestit de color menta i un bitllet de primera classe a la recerca d'un bon partit.

Amb l’estructura iterativa de les rondalles tradicionals i amb un objectiu —el casori— que és igualment un clàssic, la història té no obstant una conclusió d’esperit molt més contemporani. El llenguatge adopta matisos vagament poètics que s’adiuen amb el caràcter bromós de les il·lustracions i formen un conjunt encisador per a qualsevol edat. 

Tota la seva vida havia admirat l'aparador de la botiga de modes però no hi havia entrat mai. Aquesta vegada va empènyer la porta. Va sonar la campaneta i va bescanviar la primera meitat dels diners per un delicat conjunt de seda de color menta i un barret enorme de ratlles. Després, vestida tota elegant, se'n va anar a l'estació del ferrocarril i amb els diners que li quedaven es va comprar un bitllet.

A trenc d'alba es va sentir un xiulet. Sortia el primer tren del matí. Sobre el llit de la Clementina només quedava una lleugera olor de menta.

El club de l'odi - El meu crim - Esperit sagrat

 A El club de l’odi de Beth Araújo (Filmin) el que comença com una reunió de senyores àries supremacistes deriva en un esclat de violència histèrica i finalment assassina. Podria haver estat un intent d’analitzar com funcionen les mentalitats ultra-dretanes, si no fos que totes les protagonistes són a més d’una estupidesa superlativa que simplifica massa la diagnosi del problema. Queda doncs un film d’horror bastant difícil d’aguantar per la seva incomoditat, amb unes ínfules d’exercici d’estil innecessàries. 

Mon crime, el film més recent de François Ozon, es basa en un vell vodevil de Georges Berr i Louis Verneuil, i participa de la mateixa lleugeresa frívola de 8 femmes i Potiche. En uns molt teatralitzats anys 30, una aspirant a actriu es troba acusada de la mort d’un productor de cinema. Amb l’ajuda d’una amiga advocada aconsegueix treure profit de la situació i assolir una inesperada celebritat; però aviat descobrirà que el seu crim té molts més beneficiaris potencials del que es podria pensar.

Una farsa de fràgil versemblança amb tocs feministes i un fort component d’exercici estilístic, se salva de la irrellevància pel bon humor que inspira i per un repartiment força agraït. Les emergents Nadia Tereszkiewicz i Rebecca Marder mostren una gran química com a col·legues en el crim, mentre que uns sobreactuats Fabrice Luchini i Isabelle Huppert hi posen la cirereta festiva.

Espíritu sagrado de Chema García Ibarra (a Filmin) seria una raresa total si no fos perquè darrerament m’ha tocat veure moltes rareses dins del cinema espanyol. Ambientada en un barri perifèric d’Elx, comença com una comèdia impàvida sobre els membres d’una associació «magufa» de cercadors d’ovnis fins que va derivant cap a un argument molt més sinistre. Els actors semblen tots aficionats, però el que els falta d’ofici es compensa per l’autenticitat que traspuen. El resultat és inexplicablement fascinant. 

«Poker Face» (SkyShowtime)

Després de triomfar amb els exercicis detectivescos dels dos Knives Out, Rian Johnson s’ha tret de la màniga una sèrie que, amb el seu misteri setmanal, la seva relativa falta de pretensions i fins i tot la tipografia dels crèdits, ens recorda sèries mítiques de la televisió de finals del segle XX com Colombo o S’ha escrit un crim. Escrita a major glòria de Natasha Lyonne, Poker Face ens presenta el personatge de Charlie Cale una cambrera que té el do de detectar quan algú esta dient una mentida. En el primer episodi, uns fets que tenen a veure amb la seva intromissió amb una família mafiosa de Nevada, obliguen Charlie a fugir cuita corrents. Els següents capítols, ambientats en diferents escenaris de la seva ruta, contenen cadascun d’ells un assassinat, presentat sempre amb una estructura ben particular. Primer presenciem l’execució del crim —de manera que la identitat del culpable mai no forma part del misteri— i després veiem com Charlie en troba el desllorigador, com qui no vol la cosa.

Poker Face ha sigut classificada com a comèdia, més per l’actitud passo-de-tot de Natasha Lyonne que no pas pel contingut real de la sèrie. El plantejament de cada misteri és original sense necessitat d’entrar en grans complicacions, de manera que aquesta és una sèrie ideal per recuperar aquella vella tradició de mirar la tele en família. A les arroves de carisma que té Lyonne hi podeu afegir la presència d’actors convidats de la talla d’Adrien Brody, Ron Perlman, Chloë Sevigny, Ellen Barkin, Joseph Gordon-Levitt o Nick Nolte. Tot plegat configura un dels millors títols de l’any (o, si més no, dels més distrets i simpàtics).

«El colibrí», Sandro Veronesi

El colibrí, Sandro Veronesi
Traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona
Anagrama, novembre de 2020
(també en català a Llibres del Periscopi amb traducció de Pau Vidal)

La novel·la abasta tota la vida de l’oftalmòleg Marco Carrera des del naixement fins a la mort en un futur 2030 en el si d’una família de l’alta burgesia florentina —pare enginyer, mare arquitecta, caseta a primera línia de platja, esquí, hípica i tennis…—, un ambient que m’ha provocat una certa distància amb el protagonista, en lloc de la identificació que l’autor sembla buscar. El títol, per cert, prové del motiu que Marco rebia de petit a causa de la seva baixa estatura. Superat el problema a l’adolescència amb l’ajuda d’un tractament hormonal, l’apel·latiu de «colibrí» esdevindrà una metàfora de la seva aparent immobilitat que l’ajuda a superar tots els entrebancs que li porta la vida.

Efectivament, Marco, a més d’una història d’amor condemnada des de l’inici, ha de carregar un cúmul de desgràcies familiars superior a la mitjana, on les coincidències inesperades conviuen amb els accidents més improbables. En aquest aspecte, així com en una actitud de superació davant dels contratemps, El colibrí m’ha dut a la memòria alguna de les primeres novel·les de John Irving.

El text, que alterna dades de la biografia de Marco amb peces de la correspondència que manté amb la seva estimada o amb el seu germà, no segueix cap ordre cronològic, almenys fins que arriba al final de la seva vida. L’única raó per aquest desordre crec que rau en la possibilitat de suggerir sense fer explícits esdeveniments del passat que encara no han sigut explicats. La veritat és que el recurs funciona i propicia un ritme de lectura més que lleuger. 

Una curiositat de la novel·la és l’abundor de psicoanalistes que presenta: tret del protagonista, pràcticament tota la resta de personatges es troba en teràpia. Menció apart mereix el doctor Daniele Carradori, que provoca l’inici de la trama amb una indiscreció impròpia de l’ètica professional d’un psicoanalista. Més endavant el veurem intervenint en crisis humanitàries i, molt improbablement, fent de voluntariós portador de males notícies. Un personatge difícil de creure.

Però on la novel·la descarrila és en els capítols finals, quan s’imagina el futur de Carrera. No tant per estirabots com la col·lecció de tòpics que acumula l’infermer espanyol que el cuida: 

Su historia es de locos: un padre ciego, una madre gitana que fue cantante, bailaora, artista callejera y —parece ser— amante de Enrique Iglesias antes de que este saliera con Anna Kournikova, dos hermanas gemelas a las que nunca ve porque siempre están de viaje con alguna organización humanitaria, un novio que es campeón de pelota vasca, un hijo adoptivo de Benín…

Sinó per la figura de la neta Miraijin, criada per a ser «l’home del futur», i dipositària de tants dons i perfeccions, que faria ombra a la mateixa Mary Poppins.

No ha habido experiencia para la que Miraijin no haya mostrado la actitud correcta desde el primer intento. En todos los deportes que ha practicado, desde el tenis al judo, no ha habido entrenador que no se haya asombrado de su vocación natural. (…) En clase, encanta a las maestras con su capacidad de concentración y de elevar el nivel de concentración de los demás. Dibuja muy bien. Aprender a escribir y respetar escrupulosamente los acentos graves y agudos como no hacen ni los profesores fue todo uno. La frase que se repite cada vez que empieza a hacer algo es: «Parece que ha nacido para esto».

Em sembla molt bé que Veronesi prefereixi augurar-nos un futur utòpic que no pas distòpic, però fer-ho a través de la creació d’una figura de perfecció messiànica, potser era el camí més fàcil, però també el més difícil de creure. 

L'origine du monde - Late Night - El Crack - Misteri a Venècia

 Una família rica que viu en una mansió a l’illa provençal de Porquerolles rep la visita d’una filla secreta del patriarca. Per descomptat no és benvinguda, tot i que el pare sembla disposat a afavorir-la en els seus plans. Una lluita de poders esclatarà entre els excèntrics membres de la família, com succeeix sempre que hi ha en joc una copiosa herència. Aquest és l’argument de L’Origine du monde de Sébastien Marnier (a Filmin), un thriller dramàtic ple de personatges insòlits i bons girs de guió. L’interès no decau ni un moment fins arribar a un final mitjanament inesperat. Tret del pare despòtic que interpreta Jacques Weber, el repartiment és bàsicament femení. L’omnipresent Laure Calamy treu bon profit de la simpatia que sol provocar per brodar un rol ple de sorpreses.

A Late Night de Nisha Ganatra (Netflix) una veterana comediant d’un late show (Emma Thompson) decideix contractar una dona índia (Mindy Kaling) per intentar superar la crisi d’audiència i posar-se a to amb el pluralisme que els temps demanen. Comèdia de guió, obra de la pròpia Kaling, que intenta incidir en diverses temàtiques de moda —l’edadisme, el me too, les tendències woke, els influencers…—, aconsegueix una certa gràcia i fins i tot emoció, malgrat la palesa insinceritat. Bon grapat d’actors —John Lithgow, Amy Ryan, Denis O’Hare, Annaleigh Ashford…— envolten l’estrella indiscutible, una tirànica Emma Thompson en un registre proper al de la Streep a El diable vesteix de Prada.

Dec ser un dels pocs de la meva generació que no havien vist El Crack (a Filmin, per exemple). Diuen que és la millor pel·lícula de José Luis Garci, potser sí; encara que, ben mirat és un elogi molt relatiu. L’intent de fer un noir a la madrilenya li queda força reeixit, encara que és ple de temps morts farcits de notes costumistes amb partides de mus, combats de boxa, Winston i copes de Soberano. Jo, que vaig viure el principi de la dècada dels 80 a Madrid, no recordava la Gran Via tan bruta i atrotinada, però potser és la pel·lícula la que força la paleta dels marrons per subratllar la ranciesa moral de l’època. Indubtablement la seva credibilitat quedaria compromesa si al capdavant no hi fos un actor del capital humà d’Alfredo Landa.

A Haunting in Venice/Misteri a Venècia, el tercer tàndem Kenneth Branagh - Hercule Poirot se surt una mica de la fórmula consolidada per entrar en el gènere de l’horror gòtic. Basada molt lliurement en la novel·la tardana Hallowe’en Party, trasllada l’acció a Venècia amb el que es potencia el valor pintoresc, tot i que la festa de Halloween no sembla un tradició pròpia de la ciutat. L’acció se centra en un vell palazzo on els personatges es veuen obligats a passar la nit. No hi falten llamps, trons, truculència, plans emfàtics i ensurts. El desenllaç de la intriga és una mica decebedor —potser aquestes coses funcionen millor a la pàgina que no a la pantalla—, però entre el marc incomparable i les esgarrifances de la trama, el resultat és de molt bon passar.

Artistes i models (d’artistes)

La interessant sèrie Déjate ver d’Álvaro Carmona corre el perill de passar desapercebuda, traspaperada enmig de la poca estimulant oferta d’Atresplayer. L’Ana ha estat treballant al Japó en el taller de Bassil, un artista del que ningú no coneix la identitat. Quan el seu peu comença a desaparèixer es veu obligada a tornar a Espanya, on intentarà obrir-se camí en el món de l’art amb resultats poc prometedors.

Déjate ver té un humor gèlid que fa broma dels ambients artístics de forma intel·ligent i original, tot evitant les paròdies massa evidents que propiciarien temes com els influencers, la mercantilització de qualsevol activitat pública, l’esnobisme o el culte a la celebritat. El protagonisme de la desconeguda Macarena Sanz, amb el seu aire de pobra-de-mi, s’ajusta molt bé al to tan particular de la sèrie. I encara que la majoria dels actors no els coneixia, Ramón Barea o Miki Esparbé compten amb substancioses intervencions episòdiques. Per a qui li agradin els programes poc convencionals, aquest hauria de ser de visió obligada.

També hi ha un artista al centre de la sèrie Roni de Juanjo Sáez, estrenada primer al 3Cat i ara també visible a la plataforma Filmin. Roni, el protagonista, és un jove pintor barceloní disposat a menjar-se el món, tot i que els seus esforços no es veuen coronats per cap mena d’èxit. Al seu voltant, una mare massa intervencionista i protectora, un deixeble que és el fill del de la fruiteria i una vella col·lega que de tant en tant exerceix de xicota reticent. A aquest grup de personatges fixos s’hi afegeixen galeristes, crítics, mecenes, marxants, venedors de material per a les belles arts i tota la fauna que sol envoltar els artistes.

Malgrat l’estil simplista de Sáez, ja va demostrar al llibre El Arte que era capaç d’emocionar tot fent divulgació dels grans de la història de la pintura. Aquí, amb un estil més elaborat, s’atreveix a caricaturitzar de forma molt reconeixible a pintors com Goya, Picasso, Matisse, Warhol, Basquiat o Van Gogh que s’apareixen puntualment en forma fantasmagòrica per fer de mentors de Roni. La sèrie també fa pedagogia, amb un humor força destroyer, d’alguns artistes contemporanis com Miquel Barceló, Marina Abramovic, Yago Hortal, Okuda o Yoko Ono. Hi surt també el galerista Miquel Alzueta i l’Ada Colau fa un cameo. Però, atesa la «simpatia» que sento per ell, el meu personatge preferit és l’escultor Jaume Plensa. Com a veí de Roni, surt a tots els episodis, i apart de rebentar-li les parets de l’estudi amb els seus caps gegantins, no para de donar la tabarra amb discursos de filosofia new age. 

He trobat els diàlegs de Roni una mica accelerats i no he entès sempre el que diuen, però una sèrie que fa un retrat tan impagable de l’ínclit Plensa mereix tota la meva devoció.