Per humor a l’art

Streep, Helberg, Grant: trio guanyador

Fa sis mesos s’estrenava «Marguerite» de Xavier Giannoli, una fantasia creada a partir de la figura històrica de Florence Foster Jenkins (1868 - 1944), ara ens arriba el film «Florence Foster Jenkins» per presentar-nos la seva autèntica biografia. Dirigeix Stephen Frears, darrerament especialitzat en narrar drames basats en la vida real i protagonitzats per dones grans («Mrs Henderson Presents», «The Queen», «Philomena»).

Foster Jenkins, recordem-ho, era una mecenes musical a la Nova York de la primera meitat del segle XX; la qual, no conforme amb perpetrar quadres plàstics d’un mal gust ben descriptible, patia a més d’ínfules (infundades) de soprano coloratura. Que els seus contemporanis li aguantessin els esgarips podria entendre’s com una barreja de corporativisme de classe, llagoteria i satisfacció per compartir una broma privada. Més controvertida és la posició de la pròpia Florence en relació al seu «art». ¿Es prenia seriosament la seva carrera o era conscient de l’efecte humorístic dels seus recitals? «Florence Foster Jenkins» (el film) opta per concedir-li el benefici de la bona fe a l’artista, mentre documenta les seves darreres setmanes de vida, centrades en la preparació d’una vetllada al Carnegie Hall, que seria el seu triomf i la seva perdició.

Un cop superada la comicitat dels xiscles desafinats de la soprano, el guió es queda una mica curt d’anècdota. Cal acudir llavors a la particular relació sentimental de Florence (Meryl Streep) amb l’actor britànic semi-fracassat St. Clair Bayfield (Hugh Grant), que la tractava amb devoció, però que funcionava en segon terme com a mantingut amb amant incorporada. A aquest particular consorci cal afegir el fidel pianista acompanyant Cosmé McMoon (Simon Helberg), per acabar de desmentir allò que deia Tolstoi que les famílies felices ho eren sempre de la mateixa manera.

No ho negaré, «Florence Foster Jenkins» és una pel·liculeta, agradable però pel·liculeta al cap i a la fi. Més que res la redimeixen els seus actors protagonistes, que estan tots excel·lents. Meryl Streep ja ens té acostumats a aquests exercicis de virtuosisme, que aquí aconsegueix harmonitzar la comicitat d’un cant atroç amb la vulnerabilitat d’una dona massa enamorada. Resulta més sorprenent Hugh Grant, que en la seva maduresa és capaç d’expressar afecte autèntic sense ni un punt d’afectació. I en quant a Helberg, a qui coneixíem sobretot per «The Big-Bang Theory», demostra un domini superlatiu de les expressions facials, que transmeten tant una comicitat irrefrenable com una igualment imparable empatia. Tota una descoberta.

Tot s’ha de dir: la imperfecta «Marguerite» era més discutible que el film de Frears, però també més interessant en les qüestions que plantejava. La realitat sempre és millor com a punt de partida que com a estació de destí.

Estampes pulleses: menjar-se la Pulla

Antipasti d'Altamura

Un dels motius principals per visitar Pulla és menjar estupendament, i a més sense necessitat de contemplar com es dessagna la teva targeta de crèdit. Per posar un exemple verificat pel que això escriu, un dels establiments més recomanats a Lecce és l‘Osteria Angiulino (Cucina Casereccia), on el plat més car costa quatre euros i consisteix en un deliciós estofat vermellós i picant de poltre domèstic.

Tothom que hagi visitat la península itàlica sabrà que així que entres en un restaurant et plantegen la transcendental pregunta: naturale o gassata? (també dita «frizzante»). L’elecció de l’aigua mineral de preferència és una mínima opció en aquest món de lliure albir, però et fa sentir que et trobes en un país civilitzat. I ja que estem amb la beguda cal dir que els vins pullesos són nombrosos i venen en tots els colors, amb una excel·lent relació qualitat-preu i les pretensions justes. Molt recomanables.

Taralli

Pa d'Altamura

El pa que ens regala Altamura

Un cop feta la comanda, arriba la panera. Aquí no és freqüent veure-hi «grissini», però sí unes rosquilles mantegoses anomenades «taralli» que creen addicció. N’hi ha diverses versions: amb vi, picants, amb matafaluga, fins i tot dolces. Les més petites es diuen «tarallini». En quant al pa, sol ser molt bo (o això m’asseguren opinions més panarres que la meva). El que es cou a Altamura en particular té fins i tot denominació controlada i és cèlebre a tota Itàlia. Casualment érem a aquesta població pel Ferragosto i al costat de la catedral regalaven pa per celebrar la diada. No sé si només l’oferien als indigents, però vam acabar amb una peça entre mans.

El "capocollo" és dalt a l'esquerra i la "caponata" al bell mig.

Pecaria de simplista qui volgués assimilar els nostres entremesos amb els fabulosos «antipasti» italians on tot bon cuiner intenta lluir un catàleg de les seves virtuts. Cada regió té les seves especialitats i aquí puc recordar les olives farcides d’ametlla, les carxofes marinades a la menta, els seitons en vinagre, l’amanida de pop, el «capocollo» (sublim embotit típic de Martina Franca), el formatge «caciocavallo» amb unes gotes d’«acetto», les mandonguilles, els bunyols de bacallà, la «caponata» siciliana d’albergínies i tomata o la mini-ració del «risotto» de gambes.

Gràcies siguin donades al Pantagruelle de Brindisi

Potser el capital gastronòmic més famós de la Pulla és la «burrata», aquest formatge fresc de llet de vaca, similar a la «mozzarella», però amb un interior més fluid i cremós. Acompanyada d’un bon tomàquet, fa molt d’efecte. I per cert, aquí també es troba «mozzarella» excel·lent i al «Pescatore» de Bari ens van posar una de sencera, gentilesa de la casa, que en Josep mai no els hi agrairà prou.

Burrata en pilotes.

La pasta local per excel·lència són les «orecchiette», de les quals ja vaig parlar aquí. Les preparen de forma molt simple amb tomàquet i alfàbrega, també amb un ragú a la bolonyesa o, quan és la temporada, amb «cima di rapa» que és una verdura intraduïble relacionada amb el nap. Un altre primer plat força popular és la xicoira amb puré de faves, no particularment inspirador (l’he tastat).

Per descomptat, la matèria primera (sobretot si ve del mar) a Bari i encontorns és de primera (glubs!) Abans que ens arribés el «sashimi» japonès, a la Pulla ja menjaven ostres, pops i calamars en estat d’extrema cruesa. I he tret el ventre de pena amb uns rogers fregits d’adoració perpètua, que enyorava des dels temps de la meva difunta mare.

L’únic punt negatiu arriba amb les postres. Les figues de moro, amb la seva carn fresca o refrigerada confosa entre pinyols de fusta, són fruits de Satanàs! Sort que després hi ha el cafè. Espresso. O ristreto, si us va el hardcore.

Fons d’armari

El «Diccionario enciclopédico de la vieja escuela» (Tusquets, juny de 2016) és una miscel·lània de textos dispersos que l’escriptor Javier Pérez Andújar ha decidit publicar en forma de fictici diccionari, gràcies a l’ordenació alfabètica de les seves entrades. La procedència dels textos és tan diversa com transversal, alguns d’ells provenen de blogs més o menys coneguts (Lady Filstrup, El butano popular), altres de la premsa (EL PAÍS, La Vanguardia) i una petita proporció és rigorosament inèdita. Com caldria esperar, el conjunt és força irregular i l’interès molt variable. [I potser s’haurien d’haver revisat més a fons, perquè en algun punt es mencionen il·lustracions que no s’han reproduït en el llibre.]

Els textos que comenten fets de l’actualitat de vegades poden resultar obscurs, tan efímer és aquest concepte d’«actualitat», i sovint requeriran una revisió de l’hemeroteca per entendre plenament les al·lusions. És aquí on l’escriptor mostra el seu orgull santadrianenc i reivindica el passat obrer de la seva ciutat natal, sense cometre la impostura de considerar-se a si mateix membre de la classe obrera. Pérez Andújar deixa entreveure una curiositat amable envers els moviments sorgits del 15-M i una visió crítica davant del catalanisme burgès de Convergència i el conservadorisme del PP, res de nou per a qui conegui les dèries de l’autor. De totes maneres els articles —de caire més social que polític— sobre el present constitueixen un percentatge relativament menor del llibre, ja que el seu propòsit principal és la revisió de les icones de la cultura popular que educaren l’escriptor en els seus anys tendres. En certa manera el seu pregó per les Festes de la Mercè podria constituir un índex fidedigne dels temes aquí tractats.

JPA se centra principalment en els tebeos i encara més en els de l’escola Bruguera, però també en altres herois dibuixats de la postguerra. Tenen paper protagonista Vázquez i la Familia Cebolleta, Raf i Sir Tim O’Theo, Ibáñez i Mortadelo i Filemón, el professor Franz de Copenhague, Conti, Carpanta i Protasio, Segis y Olivio, Peñarroya, Nadal o Nene Estivill. La forma d’abordar aquestes qüestions és de vegades informativa i informada, de clars propòsits divulgatius i reivindicatius d’una memòria que es va apagant. En altres casos s’utilitza, però, un estil molt característic de l’autor (que impregna de fet la majoria de les entrades d’aquest diccionari), on el que impera és l’associació lliure d’idees, encara que suposi el boicot a un discurs coherent. Potser això s’explica a l’entrada dedicada a Francisco Umbral, on JPA es declara abduït pel talent tumultuós d’aquest estilista madrileny. Així escriu:

    A quienes le hemos leído, copiado y plagiado, Umbral nos ha proporcionado coartadas a mansalva. Quizá la principal sea la que dice: no pienses, escribe. Umbral escribe que sólo sus manos saben lo que él va a escribir, que piensa con las manos. Así nos ha quitado el miedo a todos.

En aquesta confiança en les virtuts de l’escriptura automàtica rau el meu pitjor prejudici davant dels articles de JPA: es diria que els escriu a raig incapaç de resistir-se a un joc de paraules (encara que dinamiti el sentit) i, si surten amb barba, els dedica a la Puríssima Concepció.

    Ay, cariño, pásame una calada, que me gusta fumarte. ¿Sabes qué? Si los Beatles fueron un conjunto, los Rolling Stones eran un subconjunto. Las matemáticas son exactas como el pulso que late en tu muñeca de porcelana. Escribo para ti, sí, amor mío, pero no para que lo leas sino por escribir.

Coses com el paràgraf precedent, posen a prova la meva paciència. Per fortuna l’autor també és capaç de confegir articles emocionants quan escriu sobre allò que realment li agrada, com són els benaurats tebeos:

Los sábados por la mañana están hechos para ir a comprarse un tebeo. Lo dice la Declaración de los Derechos Humanos. Es un gustazo. El sol se pone de nuestra parte y nos sigue hasta la tienda, hasta la librería, hasta el quiosco. Los sábados de sol son ases de oros. Con un sábado soleado en la mano puede darse la semana por ganada. Al abrir el tebeo en un día así, el sol parece uno de esos tipos que se ponen en el metro a leer el periódico de los otros por encima del hombro. Pero como son tan simpáticos, se les permite. Qué diablos, ¡en un día así! Lo triste es meterse a comprar tebeos en sitios donde todo es cemento y no entra la luz del día. Mil escaleras mecànicas no valen lo que una ventana normal y corriente, con sus cristales, sus listones, sus tablerillos y sus goznes.

La lectura del «Diccionario enciclopédico de la vieja escuela» representa una experiència similar a la de la muntanya russa, una barreja d’exaltació i abisme. Qui vulgui iniciar-se amb aquest escriptor faria bé de començar per «Los príncipes valientes» o «Paseos con mi madre». De totes maneres d’ençà que he descobert que JPA és un tintinòfil acèrrim, i que és capaç de parir una peça tan commovedora com «Tintinolatrie» estic disposat a passar-li per alt la meitat de les seves arbitrarietats.

Estampes pulleses: marcs incomparables

Trani, tal com no la va veure Lady Di

Ja ho vaig dir a l’apunt anterior d’aquesta sèrie: el marc incomparable és el principi de qualsevol reportatge de bodes i comunions. I, no obstant, té valor per ell mateix sense necessitat d’interposar-hi una parella guarnida. Un marc incomparable és, per exemple, la ferradura perfecta de la badia de Trani amb la catedral exempta, segons s’entra a la dreta. Es comenta que en la seva lluna de mel pel continent Carles i Diana obtingueren el seu record més indeleble en entrar a l’hora de la posta al port de Trani, tot solcant les aigües de seda en un principesc veler.

Una altra ciutat fotogènica és Monopoli (i no s’hi val riure amb el nom). El seu casc antic es concentra en un rovell compacte prop del mar. El patronat turístic municipal ofereix un motocarro gratuït que connecta l’estació amb la ciutat vella, on poden enquibir-se (amb algun sacrifici) fins a cinc persones. Tot aquest centre té l’encant dels tortuosos carrerons estrets i les moltes esglésies, incloses una catedral, un temple subterrani i una parròquia plena de mòmies. De totes maneres l’indiscutible racó per la foto és el port, amb aquella façana veneciana una mica fora de lloc però que tan bé queda.

Polignano a Mare és el súmmum de la incomparabilitat, amb una platja urbana envoltada de penya-segats i un nucli medieval encimbellat sobre l’Adriàtic. Tota bellesa té un preu i tant els seus carrers com la seva platja són plens com un ou. Poques setmanes després de passar-hi, s’hi va celebrar el festival de capbussades ‘Red Bull Cliff Diving’ que devia de ser una cosa molt digna de veure.

Polignano és també la ciutat natal del famós cantant Domenico Modugno (1928 - 1994). Una estàtua de gest entusiasta el recorda amb clara al·lusió al seu «Volare» (titulat en realitat «Nel blu dipinto di blu»). Al seu voltant no veig que s’hi apleguin gaires nuvis. Injustícia poètica, Santa Madonna!

Amics per sempre

No sé quin estrany impuls em va fer apropar a un llibre tan particular i excèntric com «Borges» (Backlist, gener de 2011), el dietari que resumeix les opinions literàries intercanviades entre Jorge Luis Borges (1899-1986) i Adolfo Bioy Casares (1914-1999) durant cinquanta-cinc anys d’amistat i freqüentació gairebé quotidiana, i apuntades minuciosament pel segon. Es tracta d’una versió reduïda per Daniel Martino d’una edició anterior bastant més extensa. Consta tanmateix d’una cronologia, un glossari i un índex analític molt complet que el fa molt apte per a treballs acadèmics, però potser no tan atractiu pel lector curiós no pertanyent a l’àmbit de la filologia, com és el meu cas.

El primer que se t’acut llegint aquest «Borges» és que Bioy Casares devia de ser molt conscient des del principi que estava en tractes amb una figura de primera categoria, perquè si no, no s’explicaria el seu nivell de precisió en les anotacions de tot el que deia el seu mentor. Les referències freqüents a Samuel Johnson i el seu fidel biògraf Boswell, semblen indicar un paral·lelisme buscat que hauria agradat més a JLB que a ABC.

Bona part de les anotacions s’ocupen d’escatir el valor d’escriptors de tota la història de la literatura amb casos particularment reincidents al llarg dels anys, des dels obvis (Homer, Dant, Shakespeare, Cervantes) fins a les dèries particulars d’aquest parell (Maupassant, Kypling, Stevenson, Conrad, James, Quevedo, Góngora, Unamuno, Menéndez Pelayo, Lugones, José Hernández…) Tot plegat una mica repetitiu. I jo, que pateixo palesa insensibilitat poètica, podria haver prescindit de les moltes discussions sobre la qualitat d’inacabables versos diversos.

Molt avançats els dietaris s’hi introdueix un nou factor, quan un Borges entrant en la senectut comença a considerar la possibilitat del matrimoni. De sobte, aquesta figura que fins ara havia brandat l’estendard d’una saviesa tutelar, esdevé figura vacil·lant i patètica que indueix vergonya aliena. Borges sembla contemplar el casori com un afer de caràcter pràctic destinat a amorosir-li la vida domèstica i, vist sota aquesta llum, l’escriptor no podria ser més immadur.

Però el pitjor encara ha d’arribar, perquè quan amb la impudícia de la vellesa la seva llengua es desferma, hem de sentir com surten dels seus llavis —si hem de fer cas a l’amanuense Bioy— un no parar de frases racistes, masclistes, homòfobes i criptofeixistes (en canvi, els seus prejudicis envers els jueus, estan admirablement controlats).

Dice: «La pederastia ha manchado toda la literatura. Ahora la amistad es un tema vedado». Silvina protesta, acremente. BORGES: «Ya no se puede escribir una elegía para un amigo muerto».

«Me preguntaron si me gustaba el Brasil. Les dije que no, porque era un país lleno de negros. Eso no les gustó nada. No se puede decir nada contra los negros. El único mérito que tienen es el de haber sido maltratados y eso, como observó Bernard Shaw, no es un mérito».

BORGES: «Tenía razón Samuel Johnson, cuando decía que si una mujer predicaba, uno no debía alabarla porque lo hiciera bien, sino simplemente porque lo hiciera, como al perrito que se para en las patas traseras».

Ja sé que estic parlant de gent d’altres temps en els quals ningú no emprava l’autocorrecció política (Jorge Luis Borges va néixer el penúltim any del segle XIX, recordem-ho tots plegats), però tot i així aquest testimoni pòstum no li farà cap favor, perquè se suposa que l’home era savi i que durant els feliços 60 encara no havia esdevingut una mòmia emissora d’oracles. Si jo hagués sigut ell, hauria matat el missatger. És a dir en Bioy Casares.

Però com que a Borges encara no l’hem de matar, per deixar millor gust de boca llegiu això tan graciós d’ell:

Le pregunto si una sonsa que cantaba con Maurice Chevalier en «El desfile del amor» era Jeanette MacDonald. BORGES: «Sí. La fotografiaban con la boca abierta. Interesante para dentistas. Exigía que le sacaran primeros planos, cantando. Hubiera sido un poco más agradable oirla sin verla. La gente, cuando canta, no queda bien. Me han dicho que los actores exigen que les tomen más primeros planos que a sus colegas. Y algunos exigen que su nombre aparezca solo, en toda la pantalla. Te das cuenta de la bajeza de este mundo…»

Ciutat eterna, corrupció eterna

«Suburra» de Stefano Sollima prossegueix el ric filó de narrativa mafiosa encetada amb «Gomorra» (film i sèrie televisiva), però traslladada a la ciutat de Roma. El títol, el nom del barri on habitaven delinqüents i gent de mal viure en temps de l’imperi romà, sembla voler suggerir que la putrefacció ve de lluny i hi és de forma gairebé endèmica. La trama, que posa en el seu centre l’aprovació d’una llei per requalificar uns terrenys a les platges d’Ostia, implica diversos personatges provinents de tots els estaments de la societat, en una mostra d’això que ara s’anomena transversalitat: polítics venals, eclesiàstics maquiavèl·lics, prostitutes, relacions públiques, mafiosos d’ací i d’allà i un pujant clan de gitanos ambiciosos. Llevat de la prostituta Sabrina, pràcticament no hi ha ni un sol personatge que provoqui la identificació de l’espectador, per això «Suburra» es contempla amb interès però amb poca inversió emocional.

La història es desenvolupa durant set dies de novembre del 2011 i uns rètols intercalats van indicant la data com un compte enrere a l’apocalipsi, o sigui el clímax de violència amb el que conclourà la pel·lícula. Però ja les primeres imatges, amb el Papa anunciant al seu secretari la seva intenció de dimitir, apunten cap a una altra fi del món molt més transcendent, un paral·lelisme que no podria ser més italià en la seva voluntat de ficar el catolicisme fins a la sopa, però que no em podria provocar menys simpatia. De fet, «Suburra» és plena de simbolismes i símils tan poc subtils com les incidències de la seva trama (la prostituta morta per sobredosi en el llit d’un parlamentari és gairebé un tòpic). Potser és que ja comencem a ser uns veterans en la contemplació d’històries de màfia.

Sollima, que ha dirigit bona part de la sèrie «Gomorra», hi aplica el mateix «look», entre agre i llampant, però el trasllada unes desenes de quilòmetres més al nord. El resultat és competent i fins i tot atractiu, però definitivament hi ha massa pluja i massa llamps i trons, mentre que la banda sonora és invasiva i manipuladora. Tot plegat deixa una sensació de «déjà vu».

Dels actors en canvi només puc dir coses bones. El paper més complicat és potser el de Pierfrancesco Favino, com a polític atrapat en hores baixes, i està realment brillant, tant en la seva indignació com en el seu amansiment. Dos ex-sex-symbols com Claudio Amendola i Jean-Hugues Anglade demostren la teoria del «menys és més» amb unes interpretacions minimalistes. Les dues noies principals, Greta Scarano i Giulia Gorietti, són utilitzades durant bona part de la projecció com esquer sexista. Que Alessandro Borghi pateixi un destí similar em preocupa molt menys.

«Suburra» podria haver sigut millor, però és passadora i presenta tot aquest atractiu artificial dels basars xinesos. I a més s’esdevé a Roma!Sempre és un plus.

Disseny d'interiors gitano

Estampes pulleses: anem de casori

Davant de la basílica de Sant Nicolau a Bari

Un «marc incomparable» es pot definir fàcilment com aquella mena d’indret particular on els fotògrafs de casaments s’hi amunteguen com mosques a la mel (o a la merda, segons els gustos). No sé perquè hem presenciat tantes escenes nupcials en ple mes d’agost (crec que hem sortit a més d’una per dia). Jo pensava que aquesta mena de coses se solien fer a la primavera; però com que la Pulla és un país d’emigrants, potser esperen les vacances d’estiu per poder tornar a casa i celebrar la boda en família.

Catifa vermella a la catedral d'Altamura

Del mal gust inherent a aquesta mena de «happenings» no diré res, perquè sembla ser universal. O sigui que em limitaré a comentar el fons de les fotos. I és que poder comptar per la cerimònia religiosa amb temples tan meravellosos i tan carregats d’història ja és un valor afegit, mentre que les portalades romàniques amb lleons guardians combinen a la perfecció amb composicions florals, preferiblement de roses blanques. Pel reportatge posterior a Lecce no cal anar gaire lluny, perquè la plaça de la catedral al capvespre és un escenari majestuós. El port de Monopoli amb les seves maneres venecianes permet una opció elegant i marinera a la vegada, mentre que Alberobello, amb la seva reminiscència als barrufets, potser apuja excessivament el nivell de cursileria.

Catedral de Trani

Piazza del Duomo, Lecce

Però cap lloc tan bonic com Polignano a Mare amb les cases sobre els penya-segats i la cala d’aigües verdes, amb la parella feixugament abillada coreografiant successives postures sota un sol de justícia, mentre els turistes en calça curta els contemplem amb més irrisió que respecte. En el dia més feliç de la seva vida, acabaran maleint el fotògraf i les sabates.