dilluns, 31 d’agost de 2015

Delícies coreanes


He de confessar una continuada fascinació per Corea del Nord, un país que sembla sorgir de la ficció més distòpica i que tanmateix vull creure que és ben real. Per això em vaig acostar extremadament encuriosit a “Sin ti no hay nosotros” la crònica de Suki Kim sobre la seva estada en aquesta prodigiosa nació que Blackie Books va publicar a principis d’any. L’autora va néixer a Corea del Sud, però als tretze anys va emigrar als Estats Units i actualment és ciutadana americana. De totes maneres, atesa la importància que la família té en la societat coreana i l’encara relativament recent partició del país, es pot assegurar que les seves arrels es mantenen molt vives, el que sobre el paper garanteix la pertinència de les seves observacions.

De totes maneres les circumstàncies que retrata el llibre són força particulars i ofereixen una visió molt restringida de la situació, ja que estan ambientades majoritàriament a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Pyongyang, on Kim va estar ensenyant anglès durant sis mesos als fills de les elits del país. Aquesta anòmala institució està patrocinada amb fons privats de les dues Corees i molt en especial de l’església evangèlica americana i jo no he acabat d’entendre el perquè de la seva existència, com no sigui que l’ensenyament públic té mala premsa fins i tot a Corea del Nord.

Els alumnes de Suki Kim, tots ells mascles a fregar de la vintena, demostren una penosa immaduresa i una abismal ignorància que ni els privilegis familiars han aconseguit eradicar: creuen que el coreà és la llengua més parlada del planeta, somien amb veure algun film de Harry Potter, no tenen cap idea del que cal fer per seduir una noia i no poden concebre la comunicació online, ni que sigui telefònica. Les excursions fora d’aquest hermètic oasi són escasses i molt controlades, de manera que les vistes del país “real” són impressionistes i poc satisfactòries, més especulatives que perspicaces.

Mentrestant Kim s’enfronta als seus fantasmes particulars: un xicot del que no està enamorada i que ha quedat embarrancat en el mutisme de Brooklyn, uns companys de claustre que posen en dubte el seu sentiment religiós de la vida i una mena de mala consciència per estar jugant a la puta i la ramoneta, fent de reportera infiltrada, que pot posar en perill la vida de tots els implicats, començant pels seus innocents alumnes. La conclusió rep un plus quan el dictador de torn la palma, no em pregunteu com se deia.

L’interès del llibre és justet i es podria esperar quelcom més  en la descripció d'una terra de tants prodigis. Prefereixo mil vegades el més epidèrmic però més encertat “Pyongyang” de Guy Delisle, on aprendràs tot el que et cal entendre de Corea del Nord sense necessitat de passar a través de les neurones reticents d’una americana de nou cuny. 

diumenge, 30 d’agost de 2015

Mare i roquera a la vida

És una veritat universalment assumida que Meryl Streep no pot fer ni un sol pas en fals, que la seva ductilitat actoral és llegendària i que totes les seves interpretacions desemboquen inevitablement en nominacions als premis de l’Acadèmia. Lamento dir que amb la seva darrera pel·lícula “Ricki and the Flash” difícilment se’n durà nous premis. No és que estigui malament —costa molt imaginar-se una mala interpretació de la Streep—, i fins i tot canta de forma meritòria, encara que no acabi de donar el tipus; el problema rau en la pel·lícula que l’envolta, que és un pur desastre. Ja és pena que Jonathan Demme, que ens havia donat algunes alegries en matèria de cinema musical, aquí dirigeixi amb tanta desgana. O que Diablo Cody, autora de guions tan àcids com el de “Juno” o el de “Young Adult”, opti aquí per una historieta convencional i inversemblant, indigna d’un telefilm de sobretaula.

Ja fa dècades que Linda (Meryl Streep) va abandonar marit i tres fills i va emigrar a Califòrnia per esdevenir Riqui Rendazzo i provar sort en el món del rock & roll. Malgrat la vocació, va acabar actuant en bars de mala mort i pagant-se el lloguer fent de caixera en un supermercat. Un mal dia el seu ex-marit (Kevin Kline, el millor de la funció) la reclama perquè torni a Indiana i faci costat a la filla deprimida, que s’acaba de separar (Mamie Gummer, filla de Streep a la vida real i amb un paper molt menys sucós del que fa a “The Good Wife”). Sembla poc plausible que després de tants anys de separació la mare pròdiga sigui reclamada en un rescat d’urgència, però el gest desencadenarà els conflictes que sustenten la part central de “Ricki and the Flash”. Finalment tot se solucionarà de forma indolora, amb els menors xocs interpersonals possibles; però no deixa de ser ofensiu que una depressió amb temptativa de suïcidi es resolgui mitjançant una sessió de perruqueria i manicura. La molt conservadora tesi de Cody sembla ser que una mare sempre serà una mare, per molt desnaturalitzada que hagi sigut en el seu passat.

De fet, la majoria de personatges es comporten de forma desagradable... fins que deixen de fer-ho, perquè s’acosta la conclusió del film. La darrera mitja hora està mancada de tota mena de conflicte i sonen masses cançons seguides per no tractar-se d’un musical. El disseny de vestuari és dels més lletjos que puc recordar, encara que no podria assegurar que no fos voluntari. La diva de Broadway Audra McDonald té un paper d’allò més ingrat i el vell “rocker” Rick Springfield, entre operacions i “rimmel”, s’erigeix en molt dubtós consol per a la protagonista.


“Ricki and the Flash” queda entre feble i banal, i molt lluny del que hom considera que senten els humans. Tot i així en Jordi Batlle Caminal a “La Vanguardia” li concedia cinc estrelles (5!), potser perquè va sortir de la sala amb una cançó de Springsteen ressonant-li a les orelles. Em resisteixo a creure que m’estic convertint en un vell repatani: la pel·lícula en qüestió és un nyap sense pal·liatius i ho penso jurar sobre la Bíblia.

divendres, 28 d’agost de 2015

Cartellera d’agost (i 2)

Per a qui no vulgui refugiar-se en la previsibilitat de les cintes d’acció i explosió, queda l’alternativa dels títols rescatats d’anteriors temporades que no havien sigut estrenats encara. Es tracta d’un veritable calaix de sastre on els motius per haver romàs inèdits aviat es fan evidents. És el cas d’”Au fil d’Ariane” (2014), una comèdia onírica de Robert Guédiguian realitzada a major glòria de la seva esposa i musa Ariane Ascaride. Ja se sap que l’apreciació de la poètica dels somnis és cosa sempre molt subjectiva, però tot plegat a mi m’ha semblat d’una beneiteria insofrible. L’Ascaride em fa una mica d’enveja, perquè si no altera la seva situació familiar, té feina assegurada per la resta de la vida.

“Una habitación en París” (o “My Old Lady”, 2014) és el debut en la direcció cinematogràfica del veterà autor i director teatral Israel Horovitz que aquí adapta una obra pròpia. Mathias (Kevin Kline), un americà que ja té poc a perdre, hereta del seu pare un apartament a París. La seva intenció és vendre’l per recompondre la seva maltractada economia; el que no compta és que el pis està ocupat per una mare i una filla (Maggie Smith i Kristin Scott Thomas) de les que no es pot desfer per contracte. El conflicte, el desenvolupament i el desenllaç és del tot previsible i l’espectador ho veu venir molt abans que els personatges. Les intenses escenes a dos revelen l’origen teatral, però no acaben d’elevar el to de la funció. Malgrat la categoria dels intèrprets, que sempre són de bon veure, el film sembla que no s’hagi d’acabar mai.

Feia deu anys que Wim Wenders no filmava un llargmetratge de ficció i aquest “Every Thing Will Be Fine” no sembla haver satisfet ningú, o sigui que és probable que es torni a refugiar en els documentals durant la propera dècada. La pel·lícula, segons un guió de Bjørn Olaf Johannessen, relata com afecta a la vida d’un escriptor (James Franco) la seva responsabilitat en un tràgic accident de tràfic i les conseqüències que té en Kate (Charlotte Gainsbourg), la qual hi ha perdut algú de molt proper. L’acció (per dir-ho d’alguna manera) s’estén durant una dotzena d’anys, més contemplatius que no pas farcits d’incidents, de manera que els 118 minuts de durada s’eternitzen. Franco no és mal actor, però està sobreexposat i mereixeria una temporada de descans. Wenders continua obsedit per les imatges en 3D encara que aquí no semblin imprescindibles. La pel·lícula, rodada en esplèndides localitzacions canadenques, és una preciositat com poques en veureu aquesta temporada. Bravo doncs per la fotografia de Benoît Debie.

El títol que més m’ha satisfet d’aquesta munió d’aneguets lletjos és “Bernie” de Richard Linklater, rescatada del ja llunyà 2011 potser gràcies al prestigi recent de “Boyhood” i de la trilogia amb Juliette Delpy i Ethan Hawke. D’entrada no sembla que tinguin molt a veure, si no és una certa dosi d’americanisme profund que l’emparentaria al paisatge humà de “Boyhood”. Basada en fets reals i amb la intervenció d’alguns dels testimonis de la història, “Bernie” ens explica com l’atent i una mica amanerat empleat funerari que dóna títol al film sedueix la dona més rica del poble, es converteix en el seu ase dels cops i finalment l’assassina, detall que tota la comunitat està disposada a perdonar, atès que la difunta era una mala bèstia sense pal·liatius.

Veient “Bernie” és inevitable pensar en tots aquells testimonis televisius dels veïns d’un assassí en sèrie, els quals no dubten en afirmar que el fulano en qüestió era molt bona persona i que sempre saludava quan te’l trobaves a l’ascensor. L’elasticitat amb la que solem encarar la moral pública semblaria un tema que convida a la farsa descarada, per això sorprèn l’humor bon minyó que domina la major part del metratge de “Bernie”. Gran part del seu èxit és responsabilitat de Jack Black, que fa un autèntic recital en el rol titular: una lliçó magistral de com vendre’t un personatge execrable sobre el paper, però adorable en pantalla. Shirley MacLaine com la plutòcrata abusiva i Mathew McConaughey com a fiscal en el judici estan igualment esplèndids però tenen menys roba a tallar. A “Bernie” l’hi veig molt futur com a clàssic de culte. I si no, en parlem d’aquí un quart de segle.

dijous, 27 d’agost de 2015

Cartellera d’agost (1)

Anar al cinema durant el mes d’agost pot fer una certa peneta, ja que els programadors semblen decidits a deixar els espectadors a la seva sort sense gaires contemplacions. L’opció més segura en aquests casos és inclinar-se per algunes de les estrenes comercials més adrenalíniques i insubstancials (cinema refrescant, que en diuen), l’equivalent en pantalla gran a un gelat per a diabètics. Un bon exemple seria el darrer lliurament de la sèrie “Missió: Impossible” que du el subtítol de “Nació Secreta”. Dels cinc episodis de la saga només havia vist el primer, el que va dirigir Brian de Palma, i encara que era una pel·lícula molt distreta m’havia decebut que tingués tan poc a veure amb la sèrie de televisió que m’havia fascinat d’adolescent. Si he anat a veure ara aquesta “Rogue Nation” és perquè la crítica ha coincidit en qualificar-la com un entreteniment molt digne. I no és que estigui malament, però francament no m’ha desvetllat cap entusiasme, és allò que “me l’imaginava més gran”.


Tom Cruise aguanta el tipus com heroi d’acció, però ja cal que aprofiti els dos telenotícies que li queden; Alec Baldwin continua la seva ratxa de “Guest Star”, com si una carrera sòlida a les espatlles li sancionés el títol; mentre que Simon Pegg evita que el film s’acabi prenent més en sèrio del que cal. L’actriu sueca Rebecca Ferguson fa de “noia de la pel·lícula” i, si el món fos més just, s’hauria de convertir aviat en una estrella de carisma internacional. Un parell de seqüències són indiscutiblement potents, jo em quedo amb la del “Turandot” a l’òpera de Viena. Llàstima que totes elles es trobin a la primera part del film.


És el que passa també a “Operació U.N.C.L.E.” de Guy Ritchie: que la seva millor escena —una trepidant fuga des del Berlín Est— pràcticament obre la pel·lícula. Abans de continuar deixeu-me dir que el títol no té a penes sentit, perquè les sigles U.N.C.L.E. només queden definides just abans dels crèdits finals. Tampoc l’original, “The Man from U.N.C.L.E”, fa més honor a la veritat, encara que almenys respecta el títol de la sèrie televisiva en que es basa. Als anys seixanta, a la televisió espanyola de canal únic la coneixíem com “El agente de CIPOL” i constituïa una grata variació sobre el món de l’espionatge i la Guerra Freda, no endebades Ian Fleming havia contribuït a la seva creació. Que en l’actual promoció del film ningú no hagi volgut aprofitar aquest factor nostàlgic demostra ben a les clares que la meva generació ja ha deixat de pertànyer al públic objectiu al que apunten els xuclasangs de Hollywood. I permeteu-me encara un comentari col·lateral: hi ha alguna relació entre aquest U.N.C.L.E. i la T.I.A. de Mortadelo i Filemón?

“The Man from U.N.C.L.E” pot ser llegit com una versió paròdica dels films de James Bond, filtrats per una estètica d’anunci de Martini. No és casual que l’acció principal de la trama tingui lloc a una Itàlia de pura “dolce vita”. Si a la sèrie original els agents de blocs antitètics però condemnats a entendre’s presentaven les faccions ben diferenciades de Robert Vaughn i David McCallum, a la versió de Ritchie el rus i l’americà són fàcilment intercanviables: Henry Cavill i Armie Hammer són dos bells animals difícils de distingir. Hi ha (de nou) una actriu sueca, aquí Alicia Vikander, que fa de mecànica de cotxes alemanya. Hugh Grant s’excedeix fent de britànic tòpic. I tot el conjunt actoral estrafà finalment accents que no li pertoquen. L’objectiu és de per riure i no els hi tindrem gaire en compte. Però tampoc contemplarem aquesta aventura amb més atenció de la necessària, malgrat el “gay-appeal” de l’australiana Elizabeth Debicki, autèntica roba-escenes d’un solar on hi havia molt poc per sostraure.

dimecres, 26 d’agost de 2015

Mallorca letal

Aquesta batalleta crec que encara no l’havia explicada. Va passar fa més de trenta anys, quan vaig conèixer l’editor Jaume Vallcorba i amb entusiasme propi de la joventut li vaig detallar alguns llibres de lectura recent que m’havien interessat. Entre ells hi figurava “Tirannosaurus” de Guillem Frontera, editat per Laia l’any 1977. Recordo que Vallcorba respongué lacònic que autors com aquell eren els que havien causat la fallida de l’editorial. El comentari em produí una profunda impressió, ja que revelava que, malgrat la reputació d’exquisidesa literària del meu interlocutor, els arguments econòmics tenien un pes considerable en les seves valoracions. Per descomptat, amb l’idealisme que gastava en aquells anys, no vaig permetre que aquelles mostres de pragmatisme alteressin la meva opinió inicial.

Anècdotes a banda, i malgrat el bon record que tenia de la prosa de Frontera, no hi havia reincidit fins fa poc amb “Sicília sense morts” (Club Editor, 2015). Informaré d’entrada, perquè el títol pretén reproduir un clixé, però també la seva refutació, que aquesta “Sicília sense morts” es refereix a l’illa de Mallorca, territori de joc de les màfies del turisme, on tanmateix la violència ha sigut interioritzada i rarament fa aflorar els delictes de sang. O almenys, això és el que ens voldrien fer creure.

La degradació del territori balear, la conversió del paradís ancestral en pur material d’especulació a mans dels seus propietaris, constitueix el gran “tema” de la novel·lística illenca des dels anys de Villalonga. Al llibre que m’ocupa, com a motiu secundari, una possessió pairal esdevé objectiu contenciós entre la riquesa antiga i els sobrevinguts. Més enllà de la metàfora del pecat original, la novel·la mira de retratar la corrupció habitual dels temps que ens han tocat. Hi apareixen polítics (presidents de comunitat autònoma, consellers...), periodistes, empresaris, subalterns i gent de mal viure, tots lligats per impulsos més negres que el betum. Es tracta d’ingredients que en Ferran Torrent fa anys que baralla amb sorna i mestratge aplicant-los a la ciutat de València.

Guillem Frontera, si no pot presumir d’original, ostenta tanmateix una escriptura sòlida, pròpia de qui ha escrit profitosament moltes pàgines a “galeres”. El seu humor (que indubtablement hi és) resulta més subtil que el de Torrent; i per això mateix em deprimeix que es lliuri a tota mena de tòpics quan ha de caracteritzar els personatges. La violoncel·lista que toca al carrer és moldava, el sicari prové d’algun lloc dels Balcans, el confident tèrbol és un guàrdia civil i la prostituta transsexual és brasilera (per a quan una prostituta transsexual de Castellar de N’Hug?). A més, i disculpeu-me el prejudici, quan llegeixo un llibre en el qual un autor que s’acosta a la setantena, com és el cas de Frontera, descriu un protagonista en edat de jubilació que s’endú al catre (o gairebé) les dues dones més atractives del guió, penso que aquí hi ha molt més autoengany que veritable literatura.

“Sicília sense morts” és una novel·la correcta i competent a nivell de llenguatge (i d’algun gir del guió!). Els dos adjectius inicials de la frase no poden ocultar la meva falta d’entusiasme: la seva trama és absolutament inepta i s’ensuma d’una hora lluny. Una contribució més a l’ensopiment de les lletres catalanes...

dimarts, 18 d’agost de 2015

Dones i tanmateix artistes

No, Kierkegaard (feliçment) no era una dona
Sovint, quan en Víctor em pregunta sobre el llibre que estic llegint, la meva improvisada sinopsi li resulta tan atractiva, que he de fer un esforç per corregir la seva favorable impressió inicial. I és que, excuseu l’obvietat, una cosa són les intencions d’un text, que poden ser immillorables, i una altra de ben distanciada són els seus resultats. Un bon exemple del que dic seria “El món resplendent” de Siri Hustvedt (Anagrama, octubre 2014), novel·la que parteix d’una premissa tan intrigant com perspicaç. Harriet Burden va ser una artista plàstica dels anys vuitanta que va estroncar prematurament la seva carrera en casar-se amb l’influent marxant novaiorquès Felix Lord. Un cop mort el seu marit i convençuda que les dones artistes ho tenen doblement difícil en un món de masclisme imperant, utilitza tres artistes masculins perquè exerceixin de “màscares” en sengles exposicions de les seves pròpies creacions. El seu experiment, que hauria de culminar amb la revelació de la veritable autoria de les obres, no acaba de funcionar com estava previst i Burden mor poc després, encara relativament jove.

El llibre s’articula a la manera d’un recull de testimonis sobre la vida de Harriet Burden on, apart de l’abundosa presència dels seus dietaris, hi diuen la seva familiars, crítics, assagistes i els artistes participants en els experiments (o almenys els pocs que ha sigut possible localitzar). El conjunt resultant és ambiciós, intel·ligent i un xic fred: “El món resplendent” és una novel·la més preocupada per les seves idees que pels seus personatges, els quals no acaben d’exhibir veritable carn i ossos. No hi ha dubte que Siri Hustvedt domina perfectament, des del punt de vista teòric, tot aquest món de l’art contemporani del que escriu. De fet jo diria que s’excedeix en el seu zel acadèmic i oblida que no està redactant un assaig sobre estètica sinó que se suposa que hauria d’aixecar un edifici narratiu convincent. Almenys a mi les referències a Kierkegaard, Guattari, Leibniz o Margaret Cavendish em fan moltíssima més nosa que servei. Serà perquè a mi les novel·les m’agraden netes de poesia, de filosofia i de tesis de pedra picada.

Hi ha per descomptat un proverbial elefant a l’habitació (i no sé si serà políticament correcte mencionar-lo). És el fet indefugible que Hustvedt és la muller de Paul Auster, un autor el prestigi del qual esdevé més sòlid a mesura que la seva obra es torna més erràtica i aigualida. No em sembla una interpretació gaire desencaminada contemplar la ferotgement intel·lectual Hustvedt, lleugerament descoratjada pel seu rol secundari en el repartiment del carisma familiar, contraatacant per allà on pot exhibir un mestratge indiscutible. Llàstima que un bon missatge no garanteix de cap manera un llibre plenament satisfactori.

Dit això, és de justícia afegir que la traducció de Ferran Ràfols Gesa (que no devia de ser gens fàcil) és de treure’s el barret; però no sé si perdonar-li que em recomanés precisament aquest llibre entre tots els molts de bons que ha traduït.

dilluns, 17 d’agost de 2015

Neurociència popular

Ençà de la seva estrena a Cannes 2015 “Inside Out” va ser proclamada com l’obra mestra indiscutida que retornava a Pixar tota la credibilitat que havia deixat perdre amb seqüeles prescindibles com les de “Cars” o “Monsters” (o fins i tot amb la dubtosa moguda lateral de “Brave”). Certament al film de Peter Docter —responsable històric de dos títols predecessors tan rodons com “Monsters, Inc.” i “Up”— no se li pot negar l’audàcia i l’originalitat del seu plantejament, a anys llum de la pitança tova que se sol servir en els menús infantils del cinema d’animació. Perquè “Inside Out” (o “Del revés”, com s’ha traduït aquí amb insuficiència sèmica) gosa intentar reflectir els processos mentals que guien les nostres accions mitjançant una antropomorfització dels nostres sentiments més bàsics, una maniobra de dubtosa accessibilitat entre els més petits de la casa.

El film comença en territori proper al Miyazaki de “El viatge de Chihiro”, amb la història de Riley, una nena d’onze anys originària de Minnesota, la qual veu la seva vida trasbalsada quan juntament amb els seus pares es trasllada a una San Francisco particularment llobrega. La casa inhòspita, l’absència dels amics, l’experiència d’una nova escola i els primers indicis de l’adolescència es confabulen per causar en Riley una crisi de creixença que el guió il·lustra a través dels seus sentiments íntims, reduïts per a l’ocasió en cinc: la joia, la tristesa, la por, el fàstic i la ira. El resultat no és tan eixut com podria sonar, encara que és decididament insòlit. La cartografia mental que proposa “Inside Out” és atractivament colorista i té ecos de videojoc (o fins i tot de màquina de “pinball”), però els seus mecanismes no sempre són tan clars com caldria. No puc evitar pensar que qualsevol pel·lícula que requereixi un pròleg expositiu per situar l’univers de l’acció, per breu que sigui aquest pròleg, no està fent les coses bé del tot.

El guió presenta, malgrat tot, grans moments de disseny (la seqüència del pensament abstracte, l’epidermis de partícules atòmiques dels cinc sentiments), gags colossals (com el dels records destinats a l’oblit i el “jingle” del xiclet) i oportunitats legítimes per la descàrrega llagrimosa. S’agraeix també que una producció suposadament infantil i cent per cent americana llueixi a la solapa un missatge tan agredolç i tan poc positivista a ultrança com és el de la defensa de l’amargor com a ingredient imprescindible per apreciar el que la vida té de bo.

He vist la pel·lícula un parell de vegades. La primera, doblada al castellà, m’ha fet odiar encara més el fenomen del doblatge (altrament tan reverenciat a casa nostra), amb aquelles veuetes impostades d’actrius granades que pretenen fer de nena petita. A la versió espanyola, als crèdits finals, hi figura com assessor l’Eduardo Punset, que ja és tenir barra, de pa, Bimbo. A la versió original americana els actors i actrius que intervenen estan tots adequats i alguns excel·leixen (m’ha encantat la Tristor que fa Phillys Smith).


Però en el fons, en el fons, en el fons, si em pregunteu que en penso de debò, us diré que “Inside Out” em sembla una història massa complicada. Exigeix un excés d’explicacions que, a la llarga, no compensen. Em quedo amb els Minions, i amb el seu dolç influx groc, cadascun dels dies d’aquesta temporada.