Analgèsics dolorosos

En temps recents (pràcticament durant tot aquest segle) ha esclatat als Estats Units una important crisi sanitària causada per un opiaci d’acció analgèsica de nom OxyContin, el qual, receptat per a qualsevol mena de dolor, ha donat lloc a un greu problema d’addicció generalitzada. L’editorial Periscopi va publicar l’any passat «L’imperi del dolor» de Patrick Radden Keefe, on s’explica la història de la família Sackler, els amos de la companyia farmacèutica que comercialitza l’OxyContin. El llibre té una reputació immillorable i tinc la intenció de llegir-lo en els propers mesos; però ara volia parlar de «Dopesick» (Disney+), una sèrie que també parla d’aquesta qüestió, però que es basa en la crònica «Dopesick: Dealers, Doctors and the Drug Company that Addicted America» de Beth Macy.  

La narració abasta des de l’any 1995 —quan la farmacèutica Purdue Pharma va desenvolupar a partir de la droga oxicodona l’analgèsic OxyContin— fins el moment present. Pel camí, el medicament receptat per dolors tant moderats com severs, va esdevenir un colossal èxit de vendes, va suposar uns guanys de 35.000 milions de dòlars per l’empresa Purdue i al mateix temps va deixar al seu pas una estela d’addiccions i de morts difícils de calibrar, tot esdevenint a més una droga recreativa substitutiva de l’heroïna tan pel seu preu com per la seva major accessibilitat.

«Dopesick», sèrie d’ampli espectre, enfoca la història des de diferents nivells. Comença lògicament amb les maniobres de la família Sackler per introduir en el mercat el seu nou producte contra el dolor, objectiu pel qual no dubten a emprar les tècniques més abjectes: la mentida, l’ocultació de dades, el suborn i la corrupció política. Per descomptat aquesta colla representa els «dolents de la pel·lícula» i, com a tals, apareixen de forma una mica caricaturesca; potser constitueixen la part menys interessant de la sèrie.

Tenim després els diversos organismes i càrrecs —la DEA, la FDA, l’FBI, fiscals, advocats— embarcats en un llarg procés d’investigació destinat a denunciar les males pràctiques, reduir l’abast de l’epidèmia d’addiccions i remodelar la normativa per evitar-ne els abusos. Com que la sèrie contínuament avança i retrocedeix en el temps, l’espectador mai no acaba de tenir una imatge clara d’on ens trobem, encara que la indicació de l’any sobreimpressionat en pantalla maldi per situar-nos.

Finalment tenim el drama humà de les víctimes de l’addicció i els seus familiars. «Dopesick» se centra bàsicament en un metge rural (Michael Keaton) que cau en les urpes del medicament que està acostumat a receptar i en una jove que treballa en una mina (Kaitlyn Dever) i que ran d’un accident comença a consumir OxyContin. Com seria d’esperar un d’aquests casos acaba bé i l’altre malament, però tots dos indueixen amb força l’empatia de l’espectador, efecte al que no són alienes les bones interpretaciosn de de Keaton i Dever. 

Aquesta és una sèrie apassionant, tot i que una durada més breu i una estructura temporal més clara, segurament l’hauria afavorida. En tot cas resulta absolutament recomanable.

Inconsolable

Poques coses hi ha més personals que la gestió del dol, una qüestió sobre la qual no hi ha respostes fàcils i cadascú haurà de trobar la seva a través de la pròpia experiència. Dit això, la visió d’una persona que no aconsegueix superar la mort del cònjuge durant un període llarg de temps no constitueix l’espectacle més agradable del món. Això és el que ha fet Ricky Gervais a «After Life» (Netflix)—la sèrie que ha escrit, dirigit i protagonitzat—durant tres temporades que ara conclouen. Potser ha fet un gra massa amb la història d’aquest periodista d’un diari local que, envaït per la pena, no fa més que seure davant de la làpida de la muller, mirar vells vídeos de moments feliços passats, i beure massa vi negre mentre abraça el seu pastor alemany. Se suposa que la contemplació d’aquest procés iteratiu durant divuit episodis ens farà compadir el protagonista, però la veritat és que —igual que a Frances McDormand no li escauen els papers de malvada— a Ricky Gervais no li escau la compassió; no el mirem per això.

Però aquesta no seria una sèrie seva si no hi hagués lloc per l’acidesa i el mal gust. Per això, deixant de banda el personatge de Penelope Wilton, vídua desconsolada que passa els capítols filosofant en un banc del cementiri, Gervais s’envolta d’una colla de figures d’una sordidesa notable. Hi ha el que ha estat abandonat per la dona i fluctua entre la deixadesa i la síndrome de Diògenes, la dona desesperadament sola i la que es veu obligada a viure amb la mare alcohòlica, el carter enamorat de la prostituta que no pensa deixar el seu treball o el milionari lleig que es deixa utilitzar perquè li facin una mica de cas. Tots ells, a més, semblen sotmetre’s amb entusiasme masoquista a les més grans humiliacions. I això a l’únic poble de les Illes Britàniques on sempre fa sol.

A l’últim capítol tot conclourà mitjanament bé en un ambient de sentimentalisme exacerbat que a alguns ha fet plorar i a mi m’ha tret de polleguera: si ja era dolent un Gervais que convidés a l’empatia, un de sensibler ja és directament criminal. El gos ho fa molt bé, les coses com siguin.

Filmoteca forçosa (62)

The Tragedy of Macbeth (Joel Coen, USA 2021 (Apple+))

Joel Coen s’estrena en solitari amb una adaptació d’un clàssic de Shakespeare. Denzel Washington està molt bé (no tant, Frances McDormand). Però el film és sobretot un festí visual i sonor d’estil expressionista. (8) 

The Card Counter (Paul Schrader, USA 2021 (Verdi-Park))

Nova faula de Schrader sobre la culpa i la redempció. Oscar Isaac feia temps que no estava tan bé, però costa fer la connexió entre el món del pòquer i les tortures d’Abu-Grahib. (7)

Boiling Point/Hierve (Philip Barantini, Regne Unit 2021 (Filmin))

Una catastròfica nit a la cuina i el menjador d’un restaurant de Londres filmada en una sola presa. Enervant i molt ben interpretada amb una magnífica exhibició (una altra) dels mèrits de Stephen Graham (però també de Vinette Robinson). (7)

Passing/Clarobscur (Rebecca Hall, USA 2021 (Netflix))

Estètic (però una mica confús) drama sobre la relativitat del concepte de raça a partir d’una novel·la clàssica sobre els negres que es fan passar per blancs. (7)

Jungle Cruise (Jaume Collet-Serra, USA 2021 (Disney+))

Bigarrada i molt distreta aventura clàssica, molt superior al que mereix una cinta inspirada per una atracció de Disneylandia. La primera part és molt potent, després esclata en un deliri d’efectes especials perfectament descriptibles. (6)

Mr Jones (Agnieszka Holland, Regne Unit 2019 (Filmin))

De com el periodista Gareth Jones va revelar al món la fam que patia Ucraïna sota els plans quinquenals de Stalin. Didàctica, mitjanament convincent i molt bellament filmada. (7)

Booksmart/Súper empollonas (Olivia Wilde, USA 2019 (Filmin))

La clàssica comèdia d’institut amb nit boja prèvia a la graduació pren aires refrescants gràcies al seu punt de vista femení. Grans prestacions de les pujants Kaitlyn Dever i (sobre tot) Beaney Feldstein. (7)

Festí de caníbals

Considerada una de les millors sèries del 2021 i sovint col·locada al capdamunt de les llistes, la tercera temporada de «Succession» ha gaudit d’un èxit indiscutible encara que sigui virtualment idèntica a les d’anys anteriors. Continuem amb la ultra-rica família Roy i el seu conglomerat de negocis d’entreteniment i informació —una versió fictícia dels Murdoch o similar— embarcats en baralles acarnissades tant amb els seus competidors com amb la pròpia família. Aparentment el motor de tots els personatges que apareixen a la sèrie és l’ambició de poder, mentre que sentiments com l’amor, l’amistat, la compassió o la lleialtat queden postergats a la mínima de les prioritats. Fins i tot el sexe, que sí que interessa a alguns membres del clan, és presentat de forma sòrdida i superficial.

Quasi cada capítol funciona igual: un esdeveniment principal (una festa d’aniversari en una discoteca, una junta d’accionistes, un casament a la Toscana, una roda de premsa) reuneix tots els personatges en un mateix escenari, on conspiren els uns contra els altres amb la traïció com a ensenya. Diria que els Roy es comporten pitjor que les hienes, tot i que estic segur que algun etòleg a la sala em corregirà per informar-me que les hienes són en realitat bellíssimes persones, res a veure amb aquesta colla de malànimes.

Aquest relat iteratiu i circular que sempre acaba conduint-nos al mateix lloc queda parcialment redimit per l’excel·lència dels valors de producció: les mansions luxoses, sense estridències i molt versemblants, les oficines d’acer i vidre, les localitzacions internacionals, l’intel·ligent vestuari i l’addictiva sintonia de Nicholas Britell. Els actors estan entre bé i beníssim i en aquesta temporada, apart d’eclipsar la meva estimada Hiam Abbas, apareixen mig d’estranquis Adrian Brody i Alexander Skarsgård.

Però el to cínic i despietat i l'atmosfera d'amoralitat imperant acaba cansant; ja es veu que no a tothom però sí a mi. De tot aquest cercle de maldat sense remordiments, només em distreu el personatge del cosí idiota, que també és malvat, però la idiotesa surt guanyant. Després de tres temporades de la mateixa tònica, crec que ja n’he tingut prou: caldrà que em busqui un digne successor. 

Un any a Barcelona

«Palomar» de 1983 va ser l’últim original que Italo Calvino va publicar en vida (no és un llibre pòstum, com he llegit en algun lloc). Es tracta d’un títol inclassificable —com passa amb gran part de la seva obra tardana— format per proses breus que oscil·len entre l’assaig literari i el relat. Ja el títol, que remet a un famós observatori de Califòrnia (però també a la paraula italiana «palombaro», que vol dir «bussejador»), ens indica la natura del senyor Palomar, el seu protagonista, un home que observa i a la vegada aprofundeix en tot el que troba al seu voltant. Aquest home silenciós del que desconeixem les circumstàncies personals (només sabem que té dona i una filla) passa els dies analitzant tot el que veu, però també el que olora i sent. Per tant «Palomar» és abans que res un tractat sobre la percepció a través dels sentits, tot i que aquestes sensacions derivaran després en reflexions antropològiques i culturals, per acabar suscitant especulacions sobre el temps, la identitat i l’univers. El que meravella d’aquest llibre és la seva capacitat, tot partint d’un fet proper —el sol reflectit sobre les ones, les girafes del zoo, l’exhibició d’embotits a una xarcuteria— de dur-nos fins a territoris nous i inesperats.

Tot i que Palomar moria a la darrera frase del llibre, Tina Vallès, que n’és una lectora insistent, ha decidit ressuscitar el personatge al seu «El senyor Palomar a Barcelona» (Llibres Anagrama, setembre 2021) i enviar-lo a la nostra ciutat l’agost de 2019 en companyia de l’esposa i de la filla. Palomar, ja havia estat abans a Barcelona, com ho demostra el capítol «El goril·la albí» de «Palomar», però en aquella ocasió havíem suposat que es trobava de vacances. Ara però llogarà un pis durant tot un any i, mentre la filla estudia a un institut i la muller es conforma a fer-li d’apèndix, ell exercirà d’observador en aquest nou escenari desconegut.

El seu projecte semblarà menys arbitrari, si ens assabentem que aquests textos van néixer com la continuació d’un encàrrec que la revista «Time Out» va fer a Tina Vallès i del qual en sortiren quasi una dotzena d’articles sobre les aventures de Palomar a la nostra ciutat entre setembre de 2018 i juliol de 2019. L’autora va decidir llavors prosseguir amb el personatge, tot escrivint «un llibre retrat, o, si ho voleu, una novel·la sense argument.» No podia sospitar la pandèmia que dominaria els mesos següents i la influència que exerciria sobre la seva obra. 

Potser per aquest origen híbrid entre «Time Out» i Calvino «El senyor Palomar a Barcelona» adopta la forma d’una crònica urbana on el costumisme que és inherent al gènere es veu dissimulat per un observador que tendeix al caborieig especulatiu. I, si el Palomar de Calvino bastia les seves elucubracions amb el material que l’atzar li anava oferint durant el dia a dia, l’homòleg de Vallès participa activament en la recerca d’unes experiències determinades, el que m’ha fet pensar en els experiments de la conceptual Sophie Calle o en les «contraintes» (restriccions) de l’OULIPO. Així, Palomar no agafa el metro per anar a un lloc determinat, sinó que un dia decideix «experimentar el metro», per la Castanyada se’n va a buscar l’únic castanyer que hi ha al cementiri de Montjuïc o bé per la Diada de Catalunya clava la mirada en la flama del Fossar de les Moreres entre les 17:14 i les 17:15. 

Són activitats bastant arbitràries que sovint no condueixen a cap revelació de pes, i aquí no puc deixar de pensar com contrasta això amb els resultats que assoleix Calvino. Perquè, encara que Vallès escrigui a una nota final «No és una segona part del «Palomar» calvinià, és un altre Palomar, que he volgut traslladar a Barcelona durant un any…», com si volgués desactivar les comparacions, és inevitable fer-les quan el mateix llibre s’hi presta amb paral·lelismes evidents. Prenem per exemple «La sina nua» de «Palomar», on el nostre antiheroi passeja per la platja i passa ran d’una noia jove que pren el sol en «top-less». Un cop l’ha deixada enrere, no queda satisfet del capteniment que ha mostrat davant d’ella. En el seu cap han entrat en conflicte les pulsions eròtiques, el «voyeurisme», el pudor, la civilitat, la laxitud moral i el respecte a la intimitat. Recula tot intentant donar una imatge millor de si mateix. Queda igualment insatisfet i hi torna a passar una i altra vegada, modificant cada cop la seva actitud, fins arribar a una conclusió de to humorístic que ja es veia venir.

El fragment «Disfressa de tigre» d’«El senyor Palomar a Barcelona» té un mecanisme similar a «La sina nua», però en un context molt diferent. Ara és Carnaval i, quan el senyor Palomar surt al carrer es topa amb una dona disfressada de tigre que seu en un banc i plora. Palomar passa pel seu davant diverses vegades tot assajant la millor manera d’estar a l’altura de l’insòlit espectacle, contemplant-la unes vegades com a dona, altres com a tigre i altres com a una disfressa (curiosament el plor, fa com que no el veu). El relat acaba amb un estirabot, gairebé igual que el de Calvino. Però, mentre que la forma «correcta» de contemplar un cos nu a la platja és un problema que tots ens hem hagut de plantejar donades les circumstàncies, en la dona-tigre que plora hi ha l’artificiositat d’un cas concret però infreqüent que no va més enllà de qüestionar els límits de la disfressa.

L’estil de Tina Vallès em continua encisant, amb petites troballes expressives i símils afortunats. Sovint sona bonic com un encanteri: «I de seguida és al carrer Palomar, el senyor Palomar. Hi és s’hi passeja i mira cap endins, o sigui, pensa, mentre el nom se li refà, des de la pe alta com un llum de peu fins al seient flonjo de la erra. I amb el nom, ja li ve el món.» Però, si la lectura és agradable, el pòsit que deixa aquest «Palomar» és entre lleuger i críptic, molt deliberat però amb poca substància.

La becària enamorada

Tripp i Lewinsky (o Sarah Paulson i Beanie Feldstein)

Després d’ocupar-se dels delictes de sang dels casos O.J. Simpson i Gianni Versacce Ryan Murphy va escollir per la tercera temporada d’«American Crime Story» (subtitulada «Impeachment») la història molt menys cruenta de les relacions entre el president Bill Clinton i Monica Lewinsky i l’escàndol eròtic i polític que se’n desprengué. Tots recordem el morbo enjogassat amb el que vam seguir les notícies que ens arribaven sobre el president de bragueta fàcil i la seva submisa becària; i, així d’entrada, es diria que tota la peripècia no dona per deu hores d’emissió.

El cert és que la sèrie s’ho pren amb calma i, molt respectuosament, se centra sobre tot en el punt de vista de Lewinsky (qui, al cap i a la fi és una de les productores). En el fons és una història molt típica: la de la jove inexperta que es creu madura per la seva edat i que s’enamora d’un home molt més gran que sembla apreciar-la, amb la diferència important que aquest home no és altre que el president dels Estats Units. Beanie Feldstein —a qui ja hem vist brillar a «Booksmart»/«Súper empollonas», «Ladybird» o com l’aprenent de vampira a «What We Do in the Shadows»— fa tot un recital en el seu difícil paper de Lewinsky, ara encegada per l’encaterinament, ara depressiva i a la vora del suïcidi, però mai contemplada de forma victimista o condescendent.

Al seu costat l’altre gran personatge de la sèrie és Linda Tripp, l’exempleada de la Casa Blanca, ressentida pel seu trasllat al Pentàgon, que es va fer amiga i confident de Lewinsky, i que per despit va revelar a la premsa la relació que mantenia la becària amb Bill Clinton. És un paper entre antipàtic i patètic, al qual Sarah Paulson (fidel col·laboradora de Ryan Murphy) li dona prou consistència per conduir el relat durant els primers episodis. Potser perquè és un personatge molt més conegut, el Clinton que fa Clive Owen no passa de la imitació aplicada però sense brillantor. Tampoc la Hillary Clinton d’Edie Falco, que triga molt a sortir i sol tenir intervencions menors, deixa una gran impressió. Al seu voltant i en papers menors una colla de bones actrius com Annaleigh Ashford, Margo Martindale, Judith Light o la «recuperada» Mira Sorvino.

Potser «Impeachment: American Crime Story» ofereix una versió simplificada de tot l’afer i passa molt per sobre de les conseqüències polítiques, potser també la seva visió dels periodistes és molt caricaturesca; però no deixa de ser una experiència absorbent. A més el que explica és rellevant perquè marca l’inici de les denúncies contra els mascles amb poder que utilitzaven per abusar, el que acabaria constituint el moviment «me too», del qual (desgraciadament) sembla que no ens podrem desempallegar en molt de temps.  

Charles Dickens entra en un bar

Aquests dies rarament dedico una entrada del blog a una sola pel·lícula, però, com ja sabeu, res que es relacioni amb Dickens m’és aliè, per això parlaré avui de «The Tender Bar», encara que els mèrits del film dirigit per George Clooney siguin limitats (passa amb la majoria de les obres de l’actor esdevingut director). Es basa en un llibre autobiogràfic de J.R. Moehringer que es titula igual i que va tenir molt bona reputació quan va aparèixer. L’autobiografia d’Andre Agassi que va escriure pocs anys després també va rebre crítiques entusiastes. Per tant tinc la fundada sospita que Moehringer és un escriptor a qui cal llegir, encara que la versió cinematogràfica de Clooney faci tot el possible per llimar la seva personalitat i convertir la història en una col·lecció de clixés prou coneguts.

«The Tender Bar» explica una història convencional de maduració, en el qual un noi de classe obrera, fill de família desestructurada —pare absent, avi esquerp i malhumorat, oncle vividor…— arriba a ser escriptor d’èxit. Per escapar de la parentela excessiva, el noi es refugia al bar del seu oncle, que funciona com improvisada biblioteca, i on els pintorescos parroquians esdevenen els seus mentors no oficials. Per arrodonir aquesta narració tan masegada, el jove s’enamorarà d’una noia de família rica que posarà al descobert les diferències socials.

El guió podria funcionar —els seus materials són bons—, però el producte final queda bonic i sense força. Moltes altres vegades abans hem vist la figura del pare desaparegut i mitificat, l’avi irascible però entranyable o els clients del bar, afables i borratxons, per tant podem imaginar l’efecte buscat encara que les imatges no arribin a assolir-lo. El millor de «The Tender Bar» és Ben Affleck com a oncle còmplice i protector, un paper que no és difícil però que s’agraeix en un film de sensacions tan indiferents.

I Dickens?, us preguntareu. Tot ve perquè així es diu el bar on es refugia el protagonista [en la realitat van canviar-li el nom per «Publicans», després «Edison’s» i de nou «Publicans»] i en una escena l’oncle li dóna al nebot una novel·la de Dickens. Sospito que al llibre de Moehringer les mencions al novel·lista anglès són més abundants. En tot cas, tant el llibre com la pel·lícula en castellà es diuen «El bar de las grandes esperanzas», que és molt dickensià i que ja sabem que és l’últim que es perd.