dimecres, 23 de maig de 2018

Cicle barceloní


«Els barcelonins», la penúltima obra d’Adrià Pujol Cruells, parteix de l’encàrrec d’una sèrie d’articles per a la revista L’AVENÇ, que és qui l’ha acabat editant en format de llibre el gener d’enguany. Com que el propi autor ens descriu el seu contingut a la pàgina 45, m’estalviaré l’esforç:
—Faré la roda de l’any, si et sembla bé. Diré coses sobre la feina que faig al Museu Etnològic. I parlaré sobre la gent de la Barcelona d’ara. Un fresc. Entremig, quatre apunts sobre tradicions nostrades, o sobre les noves de trinca. I un polsim de teoria sobre la ciutat. Els no-llocs, les no-lloques.
Articulat en dotze capítols, un per a cada mes de l’any, el llibre de Pujol Cruells no es cenyeix al programa declarat sinó que l’amplia i el transcendeix. No aspira en cap cas a ser un estudi antropològicament rigorós i exhaustiu del costumari barceloní i dels qui ho practiquen, tot i que s’hi consignen els fallits esforços per establir alguna pauta. Abunden els elements autobiogràfics, tant professionals (l’abandonament de les classes a la universitat, la preparació de l’exposició «Barcelones», la redacció del llibre que tens entre mans), com personals (especialment en la faceta de pare de dues criatures en edat escolar). Inclou també apunts d’actualitat, política i social. I, en general, una mica tot el que li ve de gust al cronista, sense gaire ordre ni concert.

El mètode de Pujols Cruells ja comencem a tenir-lo apamat. Sovint me l’imagino en el paper d’un «jazzman» consumat, capaç d’improvisar magistralment un solo de trompeta a partir d’un estàndard de Cole Porter o Harold Arlen. Doneu-li un tema i tot seguit us escriurà un llibre enlluernador (en tots els sentits): si el tema és l’adaptació d’un noi de Begur a la cohabitació amb la Gran Encisera, n’obtindreu «Picadura de Barcelona»; si és tracta d’un assaig sobre el concepte empordanès de «collonar», en sortirà «La carpeta és blava».

A «Barcelonins», on el «tema» es revela des del títol, s’utilitza un llenguatge menys refistolat que a «Picadura» i un guió menys digressiu que a «La carpeta»; però manté tanmateix algunes servituds formals, com són una «veu de la consciència» que replica amb descar determinats paràgrafs, i una «veu de l’autor» que disposa sempre de l’última paraula. Els estirabots són més suaus (o m’ho han semblat) i les referències a les filles gairebé tendres. Abunden les llistes —dèries classificatòries d’antropòleg— i una en concret que funciona com homenatge a Perec, del qual Pujol Cruells és celebrat traductor.

Per la seva arbitrarietat i varietat de tons, potser aquest no és un escriptor per a tots els gustos; però a mi encara em convenç i fins i tot em sedueix per moments. Deixo un fragment com a penyora, aviat en citaré un altre de molt bonic.
Els barcelonins no tenen una idea gaire potable sobre la ciutat on viviu. Potable que vol dir informada. Entreu i sortiu dels «puestos», com les tisoretes. Feines, farmàcies, botigues, perruqueries, restaurants, gimnasos, comissaries, pàrquings, escoles, centres cívics i de ioga i cinemes. Però no us entreteniu gaire en el vagareig d’un lloc a l’altre. En aquest sentit, la ciutat és allò de fora. Barcelona és allò que us passa per sobre quan sou al metro. Comprimits als busos d’hora punta, hipnotitzats pels mòbils quan esteu en trànsit, aturats al volant, bastonejats quan dineu, per les converses sobre futbol i sobre el Procés, amb prou feines ressusciteu després de sopar —quan a fora ja fa fosc, tot i que a Barcelona mai no és fosc del tot i de nit les terrasses vessin gent tot l’any.

dilluns, 21 de maig de 2018

Com si res

«Hanna» de l’italià Andrea Pallaoro és un film enigmàtic i sorrut que no posa precisament les coses fàcils a l’espectador. No té banda sonora i a penes paraules (no diguem diàlegs). Durant la seva primera mitja hora contemplem amb deteniment la vida quotidiana de Hannah (Charlotte Rampling), una anciana de Brussel·les, que fa la neteja a casa d’una família benestant. La veiem al metro, a classe de teatre, fregant els vidres, nedant a la piscina, preparant el sopar. Les paraules que intercanvia amb el seu marit són les mínimes, les pròpies d’un matrimoni que s’ho té tot dit.

De mica en mica, a partir d’un moment i una situació concreta descobrirem que hi ha alguna cosa que no rutlla, i per ulteriors escletxes del guió ens podrem fer una idea del que realment està passant, tot i que el film es guardarà molt d’explicitar-ne els detalls. Efectivament, Hannah carrega amb un secret que es nega a reconèixer i, malgrat les seves mostres de resiliència, el món s’està encongint al seu voltant.

Malgrat la bellesa visual d’algunes imatges i diversos detalls cosmètics del guió, «Hannah» podria arribar a ser una agonia de pel·lícula, filla bastarda dels mals rotllos de Hanneke. La redimeix totalment la presència de Rampling. La dona fatal per excel·lència del cinema europeu de qualitat dels anys 60 i 70, està demostrant en les seves velleses una inusitada categoria interpretativa. El seu rostre aparentment estoic i tràgic és d’aquells que semblen revelar més del que pretenen. En les rares ocasions que s’esquinça per l’emoció, corprèn fins al moll de l’os. Justificadíssim que la premiessin al festival de Venècia de l’any passat. Ella s’ho mereix tot, fins i tot aquest elogi sincer i esqueixat.

diumenge, 20 de maig de 2018

Idil·li i mutis

Gloria Grahame va ser una actriu de l’època daurada de Hollywood, que va gaudir de grans èxits a la primera part de la seva carrera per després caure en una llarga decadència que conclouria amb la seva prematura mort als 57 anys. La pel·lícula «Film Stars Don’t Die in Liverpool» («Les estrelles de cinema no moren a Liverpool») tracta d’una poc coneguda història sobre els anys finals de l’actriu: la de la seva història d’amor amb l’actor britànic Peter Turner, trenta anys més jove que ella.

El guió, basat en un llibre autobiogràfic de Turner, alterna dos temps diferents, el dels inicis de l’enamorament l’any 1979 a Londres (amb ramificacions a Califòrnia i Nova York), i el de l’actriu moribunda que l’any 1981 busca refugi a la casa familiar del seu jove amant a Liverpool. Les transicions entre les dues èpoques s’han rodat amb la imaginativa elegància d’un mer gir de càmera i la fotografia d’Ula Pontikos és apropiadament artificiosa. Apart d’això, el director Paul McGuigan (que mai abans s’havia distingit per res) filma amb anodina correcció.

Si es pot salvar «Film Stars Don’t Die in Liverpool» és pels seus intèrprets. En l’excelsa tradició teatral britànica, amb dues o tres frases és suficient perquè gent com Vanessa Redgrave, Julie Walters o Frances Barber elevin fins l’excel·lència el to de la pel·lícula. Se suposa que Annette Bening, que fa de Grahame, està sublim; i mira que m’agrada la Bening amb bogeria, però aquí se m’hi ha interposat el seu molest xiuxiueig de «femme fatale». O sigui que concediré que està correcta i prou. En canvi, Jamie Bell (que interpreta a Peter Turner) m’ha semblat més convincent i viscut. Bell és un actor de reputació bastant limitada i crec que aquest film hauria d’ajudar a solidificar-la.

Amb tot, la pel·lícula és petiteta, es preocupa més pel drama cancerós final que per la follia amorosa del principi, i fa pensar que els seus moderats 106 minuts són excessius. Un altre títol més reservat per a una tarda de sabatilles i sofà.

dissabte, 19 de maig de 2018

Un món de metros: Dresde

Dresde, ciutat molt castigada per la història, va inaugurar el seu servei de tramvia el 1872. En l'actualitat els seus 1,1 milions d'habitants gaudeixen de 12 línies de tram, amb un recorregut de 132,7 quilòmetres i 154 estacions.

He de confessar que els mapes de les xarxes alemanyes no em produeixen ni fred ni calor. Tots semblen tallats pel mateix patró: angulositat, absència de corbes i l'aire eficient, fiable, però eixut d'un plànol d'enginyeria.

Només es permet dues anomalies visuals: l'ondulació grisa del riu Elba i la silueta central de la Frauenkirche, arrasada durant la Segona Guerra Mundial i pulcrament reconstruïda no fa gaires anys. El millor que té aquest mapa és la seva original paleta de colors, sòlida i assertiva, a les antípodes de les games pastel; però també lluny de la solució parxís.

Ben mirat he de confessar que els mapes de les xarxes alemanyes em solen produir més calor que fred (per fredes que siguin en el fons).

dimecres, 16 de maig de 2018

És super-porc!

Ja sembla definitiu que el futur del cinema passa per la televisió. Només cal veure la progressiva desertització de les sales i com són majoria els que contemplen les pel·lícules exclusivament des de les no-tan-petites-pantalles de la seva llar. Encara més, estimables cineastes com Duncan Jones o Alex Garland han estrenat els seus darrers films a la plataforma Netflix, sense possibilitat de poder-les visionar de cap altra manera. Ha sigut també el cas del sud-coreà Bong Joon-Ho, que va causar un petit escàndol al festival de cinema de Cannes l’any passat en presentar-hi «Okja», una cinta només visible a la plataforma Netflix.

Normal per tant que, un cop donats d’alta al servei de «streaming», m’hagi afanyat a veure l’última creació d’un dels autors més interessants i entretinguts de l’actualitat. El conte comença de forma idíl·lica amb Mija (Ahn Seo-hyun), una nena sud-coreana que junt amb el seu avi està criant Okja, un porc gegantí que més aviat sembla un hipopòtam d’orelles làcies. Infant i mascota troten per les verdes muntanyes en escenes precioses, molt ben «pintades» pel gran Darius Khondji, que destil·len a la perfecció l’encant sempitern del tema «infant i mascota», encara que es tracti d’una nena i un porc (i no d’un nen i un quisso).

Tanta felicitat no podia durar, ja que aquesta Okja és fruit d’un experiment de la companyia Mirando (llegiu Monsanto), que maquilla les seves criatures transgèniques amb una pàtina de fals ecologisme. Amb la intenció de fer-la protagonista d’una campanya publicitària, la malèvola corporació s’emporta la truja a Nova York, i la desconsolada Mija hi va al darrera. I no em voldria descuidar del paper rellevant que té un grup de terroristes animalistes, incapaços de matar una mosca.

De tot això se’n segueixen algunes magnífiques escenes d’acció, quatre apunts de sàtira anti-sistema i diverses mostres molt depriments de maltractament animal (model escorxador). Encara que no es faci explícit, es diria que «Okja» és una invitació descarada a renunciar a l’hamburguesa i fer-se vegà, i no és un gest innocent que dos dels membres del comando terrorista siguin Daniel Henshall i el seu xicot Devon Bostick, ambdós coneguts activistes dels drets animals.

L’elenc és un atractiu poti-poti d’actors coreans i occidentals, on potser serà de justícia mencionar primer de tot la convicció sorruda d’Ahn Seo-Hyun, que és la que ancora el centre de gravetat permanent del conte. Tilda Swinton torna a oferir-nos el seu enèsim retrat de bessones malignes amb la competència que ens té acostumats. Hi veureu Paul Dano, Lily (filla de Phil) Collins, Giancarlo (Los Pollos Hermanos) Esposito o Shirley («Happy Valley») Henderson. L’única nota discordant és Jake Gyllenhaal, en el paper d’un naturalista televisiu vingut a menys. Només puc dir, per redimir la seva histèrica intervenció, que no sembla Gyllenhaal i que espero oblidar-lo en el futur proper.

«Okja» és, com sol passar amb el cinema de Bong Joon-Ho, una amalgama impossible de gèneres i de tons: faula adolescent, thriller d’acció, comèdia bonista i farsa anticapitalista. Encara que, presos separadament, conté fragments d’una gran brillantor, no aconsegueix ni la perfecta cohesió de «The Host», ni el sorprenent deliri de «Snowpiercer». Sí que té en el seu centre un cor ben càlid, que deixa bon gust a la boca; i tampoc cal posar-se tan criticaire quan estem parlant d’una peça que és més original i divertida que el 90% d’audiovisuals amb els que heu ensopegat la darrera dècada.


dilluns, 14 de maig de 2018

Qüestions candents d’ara i allà

Alan Ball intenta repetir l’any 2018 el seu èxit de 2001 «Six Feet Under» («A dos metres sota terra») amb la història d’una altra família peculiar a «Here and Now». Malauradament aquest cop la jugada no li ha sortit gaire bé al nen mimat de la HBO.

El show se centra en el matrimoni Bayer-Boatwright i els seus quatre fills, una família que supura liberalisme progre per tots els seus costats. Holly Hunter és Audrey Bayer, terapeuta (?) retirada que ara s’ocupa de vagues projectes socials. El seu marit Greg Boatwright (Tim Robbins) és professor de filosofia, autor d’un antic best-seller (?) sobre la matèria que ensenya. Tenen tres fills adoptats: de Libèria prové Ashley (Jerrika Hinton), creadora i propietària d’una website de moda; Duc (Raymond Lee) és d’origen vietnamita i triomfa com a «coach» (?); finalment Ramón (Daniel Zovatto) és dissenyador de videojocs i va néixer a Colòmbia. A aquest pessebre vivent de colors Benetton cal afegir-hi Kristen (Sosie —filla de Kevin— Bacon), l’únic plançó biològic del matrimoni, prou jove per anar a l’institut i comportar-se encara com una adolescent rebel.

Tot això se situa a Portland (Oregon), que fa dos anys era la ciutat més hipster del planeta. I encara no us he dit que Greg manté una relació periòdica amb una prostituta japonesa, que Ashley (malgrat el seu matrimoni perfecte) flirteja i comparteix cocaïna amb algun dels seus musculats models, que Duc va de celibatari (però carda pels descosits quan es trasllada a Vancouver) i que Ramón és gai i acaba de conèixer el que podria ser l’home de la seva vida, casualment un «homeless».

Espero que tot aquest munt de revelacions no es considerin un «spoiler» flagrant, ja que totes elles tenen lloc al primer capítol de la sèrie. Queden per descobrir excessos diversos com ho són un adolescent musulmà de gènere fluid, un iranià traumatitzat per una experiència infantil en temps de Khomeini, un maltractador ocult de façana irreprotxable, un grup d’estudiants blancs i feixistes, uns anti-avortistes agressius, una lectora de «vibracions», o un guru de la tecnologia esdevingut blanquejador d’explotadors del Tercer Món.

Aquest cop Ball ha jugat fort amb els seus temes, i potser ha carregat amb excés els daus. No sembla apropiat ser tan explícit amb els teus objectius: pot resultar contraproduent tanta ambició per tocar totes les tecles. I això que encara no he parlat de l’element paranormal de la sèrie; perquè resulta que Ramón té visions apocalíptiques, i no és que sigui esquizofrènic, com el seu oncle (no biològic), sinó que té un cervell-esponja (si és que això existeix) que es comunica amb el seu psiquiatra iranià fins i tot abans de conèixer-lo.

Molt abans de l’últim episodi ja es veu que tot això no enganxa ni amb cola i només confies que l’aterratge no sigui catastròfic. Malgrat la professionalitat de Hunter i de Robbins, només em veig amb cor de salvar Hunter, la frescor de Sosie Bacon i l’audàcia del personatge gairebé trans que defensa Marwan Salama. Pena de guió, justificadament no renovat en temporades ulteriors.


dissabte, 12 de maig de 2018

Un món de metros: Detroit

La decadent ciutat de Detroit no té metro pròpiament dit, però sí un ferrocarril elevat i circular que recorre la zona centre. Va ser inaugurat el 1987, té una llargària de 4,6 quilòmetres i 13 estacions. Se l'anomena sense contemplacions Detroit People Mover, perquè el seu propòsit és el de moure gent. El mapa de dalt és una vergonya per aquesta sèrie i pel món del disseny en general. Sembla una versió beta d'una còpia taiwanesa de SimCity.

Em quedo amb aquest disseny minimalista, geomètricament sorprenent (des de quan la circularitat és quadrada?), que té el detall d'informar dels monuments accessibles a cada parada.