Ni París ens quedarà

Llegida la pel·lícula (em refereixo a les seves crítiques en paper o pantalla de bits) semblava que “Le Weekend” podia ser una obra —si no estèticament revolucionària— ben agradable de veure. El seu director Roger Michell, de la filmografia del qual només em sona aquell vehicle per a la Julia Roberts i en Hugh Grant, que es deia “Notting Hill”, no era la millor de les recomanacions; però del guionista Hanif (poca conya) Kureishi, responsable de “My beautiful launderette”, “Sammy and Rosie get laid” o “Intimacy” es podia esperar un relat de costumisme humà i londinenc amb força trellat. 

A l’hora de la veritat, aquest cara a cara entre dues lluminàries de la interpretació britànica, com són Jim Broadbent i Lesley Duncan és l’únic al·licient sòlid que pot adduir “Le Weekend” per atorgar-se un lloc entre els films amb distinció. Tota la resta és molt més discutible, començant per aquest guió anèmic on un vell matrimoni retorna trenta anys més tard als escenaris de la seva lluna de mel per descobrir que potser ja es hora de desfer el contracte.

En parlar de “Le Weekend” ha esdevingut lloc comú mencionar totes aquelles pel·lícules (de títol començat per “Before”) firmades per Richard Linklater, i on Juliette Delpy i Ethan Hawke es dedicaven a seduir-se amb tanta alegria. Apart de diferències d’edat dels personatges i de marc temporal (aquí molt més ampli), el dèficit que li trobo a “Le Weekend” respecte a aquelles és que les diferents peripècies del guió no flueixen de forma natural, sinó que s’acumulen capriciosament segons la inspiració de Kureishi. L’aparició del condeixeble americà (Jeff Goldblum en un rol que és del tot detestable i no per culpa seva) actua com ortopèdic detonant de la crisi final, una crisi que pretén deixar-ho tot ben lligat mitjançant la inconsistència. 

M’explico: durant tota la pel·lícula hem contemplat com el bonàs del marit veu frustrats els seus intents de passar-s’ho bé per l’actitud aixafaguitarres de la muller, que no perd ocasió de maltractar-lo. Si no fos perquè Lesley Duncan té “charme” per donar i per vendre, desitjaries que fos aixafada per una pianola. Amb aquests precedents costa creure (com es revela al final de la pel·lícula) que ella sigui feliç i rigui cada vegada que parla amb ell per telèfon. De debò? Doncs ho dissimula força bé.

Ja passa que, quan no entres en una pel·lícula, els problemes se li multipliquen. En aquest cas tampoc vaig entendre la política de despeses dels protagonistes, embarcats  en un aparent suïcidi econòmic per raons que se m’escapen. En quant a la introducció de l’escena de “Bande à part” de Godard com a motiu amb el qual cloure el film, em sembla tan incongruent, tan allunyat dels personatges i tan revelador de la pitjor de les cinefílies, que m’aturaré aquí per no encendre’m més.

Llàgrimes i llàgrima

Salzburg vol dir literalment ciutat de la sal.

D’entrada, Salzburg no em va caure gens bé. És clar que una estació de tren en obres no és l’indret més hospitalari del món i pitjor encara si és plena de centenars de viatgers desorientats, que és l’estat natural del turista que arriba a un lloc nou i desconegut. I encara que ja ho sàpigues, t’emprenya adonar-te fins a quin punt és una ciutat descaradament abocada al turisme i et deprimeix l’agressivitat amb la que se’ls veu decidits a explotar-te. Venint de Barcelona, això no hauria de ser necessàriament una novetat, el problema és que Salzburg (amb els seus 145.000 habitants) es veu obligada a concentrar la seva oferta en una superfície clarament mínima. Arriba un moment del dia que els molts milers de turistes que estan de pas a la vila es troben tots a la Getreidegasse, un carrer que en grandària i oferta comercial és totalment equiparable al nostre carrer de Portaferrissa. Us prometo que l’espectacle de tota aquesta gernació que es mou sense gaire propòsit entre el tall de pizza i els confits de Mozart constitueix una elegant invitació a la misantropia.

Un milió de japonesos als jardins de Mirabell.

A tots els impresentables de calça curta que fem la “paseggiata” vespertina pel simple motiu que Salzburg “era allí”, durant el mes d’agost cal afegir els assistents al cèlebre festival. Com que les dimensions de la població no permeten l’ús de limusines, els cultes i distingits melòmans es veuen obligats a desplaçar-se a peu fins a la sala de concerts (i a no passar desapercebuts). Alguns van vestits com per a un casament a El Escorial i, en sentir el seu accent castís, sospito que són genuïns corruptes ibèrics que, acompanyats de les seves senyores, propaguen la “marca España” pels quatre confins del món civilitzat. Una deliciosa minoria vesteix la indumentària tribal autòctona (pantalonets de cuir, bateta amb frunzits i canesú), com si a la Heidi l’haguessin convidat al Liceu.

A l'esquerra, una Heidi que no ha sabut créixer.

(Amb el cap no tan calent), aquesta ciutat peca d’un excés d’esglésies barroques i no per això disminueix el seu atractiu. Però ja és hora de dir-ho: així com la reputació universal de Barcelona s’ha bastit a partir d’Antoni Gaudí i dels barrets mexicans, l’èxit de Salzburg es basa exclusivament en Wolfgang Amadeus Mozart i en aquell musical de Rodgers & Hammerstein que a casa sempre vam conèixer com “Sonrisas y lágrimas”. No sé quina de les dues aberracions culturals m’ofèn més. Suposadament Mozart queda sempre un graó per sobre del teatre musical de Broadway, però aquí tot es barreja en democràtica confusió d’hams, sovint sense esquer.

En relació a la pel·lícula “The Sound of Music” (i a la família Trapp, i a fenòmens paranormals que hi convergeixen) trobareu a la vila tota mena de “tours”, escenaris, representacions en viu i fins i tot un munt de material suplementari a un petit museu destinat en principi a mostrar un diorama de 360º de Salzburg al segle XIX. De Mozart, hi ha en exposició dues cases on va viure. Només conec la de la Getreidegasse, un tercer o quart pis pràcticament buit, llevat dels turistes i d’un violí que diuen que va tocar. A la planta baixa hi ha un colmado Spar, que presenta més consistència comercial que tota la resta.

No, definitivament, no m’agrada Salzburg. Però tot arribarà.

Roma era una festa

De l’art particular de Paolo Sorrentino coneixia dues obres tan antitètiques com “Il divo” —implacable i molt creatiu retrat de l’etern Giulio Andreotti— i “This must be the place” —una autèntica marcianada amb rockers, maletes de rodes i holocaust—. L’aclamada “La grande bellezza”, que el dissabte s’endugué aquest premi del cinema europeu que solen donar a Berlín i que no recordo com se diu, sembla una barreja de les dues: una manera com una altra d’intentar començar a descriure l’indescriptible. “La grande bellezza” és el doble retrat, el d’un personatge i el d’una ciutat. El personatge protagonista és un tal Jep Gambardella, cronista social ja madur, autor llunyà d’una única novel·la de culte, testimoni privilegiat dels plaers i els dies de les elits. Gambardella té les faccions de l’excel·lent Toni Servillo (que ja havia interpretat per Sorrentino un admirable Andreotti), en un paper que l’obliga a envellir deu anys i que amb una barreja de cinisme, melangia i tendresa condueix amb autoritat de mestre la molt llarga peripècia del film. El guardó com a millor actor europeu que va rebre dissabte passat em sembla merescudíssim, tot i la injustícia que aquests exercicis d’exclusió comporten. La ciutat retratada a “La grande bellezza” és per descomptat l’eternament eterna Roma, un lloc que es diria propici per a la vida secreta i pel safareig i de la qual el napolità Sorrentino sembla un guia totalment qualificat.

Abans de continuar serà inevitable mencionar el nom de Federico Fellini ja que “La grande bellezza” cita-homenatja-recrea l’obra del mestre de Rimini, i molt especialment les seves “La dolce vita” i “Roma”. Sorrentino no se n’amaga i fins i tot fa broma quan el protagonista proposa anar a veure un monstre marí a la platja (igual com al final de “La dolce vita”, encara que irònicament el monstre esdevé aquí el cadàver varat del creuer Costa Concordia). Són igualment cites fellinianes l’encontre nocturn amb una “star” peripatètica (fou Anna Magnani en el cas de Fellini) o tot el circ que envolta a la monja santa.

Lluny d’esdevenir derivatiu, Sorrentino organitza un espectacle de dues hores i mitja que és pura fascinació sensorial i temàtica. Si m’ho preguntéssiu, no sabria dir-vos de què va exactament la pel·lícula, encara que al seu cor hi ha un rebuig i alhora una acceptació d’aquesta inacabable conga hedonista i suïcida que és la vida dels protagonistes. Segurament és també una carta d’amor a Roma; jo almenys n’he sortit enamorat i amb ganes de tornar-hi d’immediat. El pròleg al Gianicolo, amb el Tempietto del Bramante, l’ambaixada espanyola i el grup de japonesos, culmina amb la sublim interpretació coral de “I lie” de David Lang. És la primera mostra d’una banda sonora tant deliberada com perfectament programada, capaç de saltar de l’exquisit al vulgar sense despentinar-se. Hi trobareu Pärt, Tavener, Preisner i Gorecki; però igualment Raffaella Carrà i “Mueve la colita”. Seria imperdonable no destacar una de les festes més ben filmades dels temps recents, festa de la qual Baz “Gatsby” Luhrman podria aprendre moltes lliçons.

Cert que de vegades l’efecte està subratllat amb marcador “fosforescent” (els flamencs al balcó o l’aristòcrata vinguda a menys que visita el seu lloc de naixement), però són pegues mínimes per a una obra lliure i apassionant, que a més està obtenint inesperades adhesions de bona part dels seus espectadors. Hi ha d’haver quelcom de màgic i excepcional, quan un film tan poc convencional aconsegueix connectar amb el seu públic.

És possible enamorar-se d’una pel·lícula? O tot és només un bla, bla, bla? Calla, Jep, l'amor és encara possible.

Un polar que no ve del fred

Una d’aquestes atzagaiades, tan pròpies de la meva recent condició d’usuari de la biblioteca pública, em va dur a llegir “Niebla en el puente de Tolbiac” (Libros del Asteroide, 2008) per la simple raó que l’immens Jacques Tardi havia il·lustrat la novel·la molts anys abans. Léo Malet el seu autor va néixer a Montpeller l’any 1909 i morí el 1996 prop de París. Durant la seva joventut tingué contactes successius amb grups anarquistes i trotskistes. Exercí tota mena de treballs (manobre, administratiu, negre literari, extra al cinema) i durant un temps escrigué poesia surrealista. 

Se’l recorda per les seves novel·les policíaques, gènere que en francès anomenen “polar”, especialment per les protagonitzades pel detectiu privat Nestor Burma, presentat en societat l’any 1942 amb “120, rue de la Gare”. L’any 1954, justament amb aquest detectiu i en clar homenatge als “Mystères de Paris” d’Eugène Sue, inaugura la sèrie “Les nouveaux mystères de Paris” que havia de dedicar un enigma a cadascun dels vint districtes de la capital. El projecte s’estroncà l’any 1959, tot quedant orfes d’aventura els “arrondissements” 7, 11, 18 i 20. Jacques Tardi n’adaptà quatre al format historieta: “Brouillard au Pont de Tolbiac”, “Casse-Pipe à la Nation”, “Le soleil naît derrière le Louvre” i “Boulevard...ossements”.

Aquest “Niebla en el puente de Tolbiac”, publicat per primer cop l’octubre de 1956, correspon al districte 13 i, segons l’opinió d’Andreu Martín, és l’obra mestra de Malet (almenys això afirma la contraportada de l’edició castellana, mentre que el diari LA REPUBBLICA assegura que l’autor és un dels grans). No és que em plagui contradir veus tan autoritzades, però he trobat aquest llibre molt deficient i d’interès escàs. El més positiu que li he sabut veure és una reminiscència que fa l’autor dels contactes que mantingué en sa joventut amb alguns grups anarquistes i vegans. I, si em forceu una mica, concediré que la novel·la té atmosfera, gràcies sobretot a la presència de la boira pàgina sí i pàgina també.

Però lamento dir que la intriga és astènica i només es posa en marxa quan ja han transcorregut dos terços de la longitud del llibre. Tampoc és que la trama sigui un prodigi d’invenció i el personatge de la gitana, amb els pits constantment amb turgència de guàrdia, voreja la “sexplotation”. No cal ser un fanàtic de la correcció política per esgarrifar-se davant de la confessió de Nestor Burma, que diu entendre Hitler quan es veu confrontat a alguns desafiaments antropològics. I el que és encara pitjor: tots aquests prejudicis i racismes els mantingué Malet fins el final dels seus dies.

Com que vull salvar de totes totes la pell d’en Tardi, escriuré que la barreja de bon dibuix i nostàlgia (altrament dita “vintage”) redimeix qualsevol còmic. No sé si ell faria el mateix per mi.

Relacions gèlides

Sempre he sentit una fascinació especial per “La Reina de les Neus”, un dels contes més celebrats del gran Hans Christian Andersen, i més en concret per la poderosa imatge del nen atrapat al palau de glaç, del qual només podrà escapar si confegeix amb trossos de gel la paraula “eternitat”. Una fascinació similar devien sentir els Estudis Disney, els quals durant dècades van intentar endebades adaptar el conte d’Andersen: una de les escasses mostres de la rondallística clàssica que no havia passat encara pels seus distorsionadors engranatges. La solució que finalment permeté tirar endavant el projecte passà per fer saltar per la borda l’argument original d’Andersen i mantenir la vaga idea que uns sentiments cordials són el millor remei contra la hipotèrmia. I és així com ens ha arribat aquest “Frozen” pre-nadalenc, dirigit a quatre mans per Chris Buck i Jennifer Lee. La senyora Lee és per cert la primera dona que dirigeix un llargmetratge de can Disney; però, atès que les obres d’animació de l’estudi són ingents treballs col·lectius, seria exagerat atribuir-li el regust feminista que es pot percebre al film.

En front de l‘ambient urbà de l’original, “Frozen” opta per presentar-nos el regne d’Arendelle, una Ruritània nòrdica només possible als contes de fades. Elsa, la més gran de les dues princeses, té un poder màgic que li permet crear gel del no res amb el qual entreté la seva germana Anna fins que un mal dia és causa d’un accident. Els seus pares aïllen Elsa, davant de la incomprensió d’Anna que troba a faltar la seva companya de jocs. Els reis moren en un (visualment preciós) naufragi i Elsa esdevé l’hereva de la corona; però, incapaç d’ocultar les seves dots màgiques, causa la repulsa dels seus súbdits i es veu obligada a exiliar-se a les muntanyes. Abans, però, ha deixat el país immers en un hivern permanent; serà tasca d’Anna resoldre els problemes tant familiars com d’estat…

Potser la premissa, plantejada als primers minuts de pel·lícula, és una mica difícil de pair, però els contes de fades ja ho tenen això i tot el que ve a continuació és tremendament entretingut. Els de Disney han procurat imaginar un model de princesa més proactiva i, sense arribar als extrems de “Brave” (on ni tan sols era necessària la presència d’un esquer amorós), fan d’Anna una noia prou decidida, o inconscient, ben disposada per l’aventura física. Fins i tot s’ironitza sobre el rol del príncep blau a les escenes del ball de la coronació amb aquest pretendent Hans que amaga més d’una sorpresa. “Frozen” també conté, com excepció a la norma Disney, una reina (Elsa) que no és en absolut malèfica i que, malgrat ser un personatge més interessant que Anna, queda una mica postergada durant la part central del film.

Potser és una qüestió generacional, però aquestes princeses d’enormes ulls líquids em fan pujar el sucre qui sap lo. El disseny de la resta de personatges és molt més acceptable, des del rústec Kristoff (sexy com només ho pot ser la plebs) fins el seu ren d’actituds gairebé canines, passant per una adorable tribu de trolls. Olav, el ninot de neu, peatge que tot modern film de Disney paga als “Happy Meal” de McDonald, presenta una imatge entre lletja i fora de lloc, però els seus gags són graciosos i se l’acaba acceptant com animal de companyia.

Del 3D no us diré res, perquè l’he evitat escrupolosament, però l’estètica de “Frozen” en 2D té una pinta magnífica, especialment quan investiga les possibilitats de transparència, reflexió, refracció i fractalitat del glaç. Atenció a les imatges de neu en el crepuscle! I, encara que el nivell de les cançons és molt irregular —una gentilesa de la parella Robert Lopez i Kristen Anderson-Lopez—, “Let it go” és un “showstopper” difícil de passar per alt, l’únic defecte del qual seria succeir al primer terç del film.

No me n’amagaré: l’apoteosi final (sorprenentment un afer entre germanes) m’ha munyit la llagrimeta que Disney no em provocava des de “La bella i la bèstia”. Contes de fades, direu, sí; però qui és el maco que supera el poder emocional d'un conte de fades?

(53) Em sap greu, t’estimo

Una sola rosa habita el teu jardí
Com totes les roses, no és ella mateixa
És el meu amor que creix al teu jardí
però fem veure que només és una rosa

Bé, em sap greu, t’estimo
És una fase per la que estic passant
No hi puc fer res
i em sap greu estimar-te

No escoltis la meva cançó
No la recordis, no la cantis amb mi
Fem veure que és una obra d’art
Fem veure que no és el meu cor…
La rosa es marcirà quan marxi l’estiu
La cançó es marcirà i jo me n’aniré
perquè el meu cor també està morint
i a tu tant te fa…

Prou que ho sabíem que una rosa no és una rosa, ni una cançó d’amor una cançó d’amor. De què parlem quan parlem de jardineria?

El bibliotecari

—¿Cómo se escribe “infracción”? —preguntó el chico al tiempo que pasaba una página.

—Con un lápiz —replicó  su superior, abriéndose camino a codazos. Un raro impulso generoso se adueñó de su mente—. ¿Qué quieres beber?

—No creo que sea apropiado —señaló Zanahoria—. Además, de la Bebida Nacen los Vicios.

Sintió una mirada penetrante en la nuca, y se volvió para encontrarse frente a frente con el rostro amable de un orangután.

Estaba sentado junto a la barra, con una jarra de cerveza y un platito de cacahuetes ante él. Hizo un gesto amistoso con la jarra en dirección a Zanahoria, y luego bebió ruidosamente, al parecer por el sistema de hacer que su labio inferior formara una especie de embudo prensil. Aquello sonaba como una bañera al vaciarse.

Zanahoria dio un codazo a Nobby.

—Hay un mon… —empezó.

—¡No lo digas! —se apresuró a interrumpirlo su superior—. ¡No digas esa palabra! Es el bibliotecario. Trabaja en la Universidad. Siempre pasa por aquí para tomarse una copa antes de acostarse.

—¿Y a la gente no le importa?

—¿Por qué iba a importarles? Cuando le toca el turno, cede el taburete como todo el mundo.

Zanahoria se volvió y miró al simio. Se le ocurrían un montón de preguntas a la vez, por ejemplo: ¿Dónde guarda el dinero? El bibliotecario captó su mirada, la malinterpretó y empujó el platito de cacahuetes hacia él.

("¡Guardias! ¡Guardias!", Terry Pratchett)

 

  Per raons òbvies em fascina Discworld.