dimecres, 22 octubre de 2014

El dimoni de les llistes: Bolaño


Cuando volví a mi casa me puse a leer a los griegos. Que sea lo que Dios quiera, me dije. Yo voy a releer a los griegos. Empecé con Homero, como manda la tradición, y seguí con Tales de Mileto y Jenófanes de Colofón y Alcmeón de Crotona y Zenón de Elea (qué bueno era), y luego mataron a un general del ejército favorable a Allende y Chile restableció relaciones diplomáticas con Cuba y el censo nacional registró un total de 8.884.768 chilenos y por la televisión empezaron a transmitir la telenovela El derecho de nacer, y yo leí a Tirteo de Esparta y a Arquíloco de Paros y a Solón de Atenas y a Hiponacte de Éfeso y a Estesícoro de Himera y a Safo de Mitilene y a Teognis de Megara y a Anacreonte de Teos y a Píndaro de Tebas (uno de mis favoritos), y el gobierno nacionalizó el cobre y luego el salitre y el hierro y Pablo Neruda recibió el Premio Nobel de Literatura y Fidel Castro visitó el país y muchos creyeron que se iba a quedar a vivir acá para siempre y mataron al ex ministro de la Democracia Cristiana Pérez Zujovic y Lafourcade publicó Palomita blanca y yo le hice una buena crítica, casi una glosa triunfal, aunque en el fondo sabía que era una novelita que no valía nada, y se organizó la primera marcha de las cacerolas en contra de Allende y yo leí a Esquilo y a Sófocles y a Eurípides, todas las tragedias, y a Alceo de Mitilene y a Esopo y a Hesiodo y a Heródoto (que es un titán más que un hombre), y en Chile hubo escasez e inflación y mercado negro y largas colas para conseguir comida y la Reforma Agraria expropió el fundo de Farewell y muchos otros fundos y se creó la Secretaría Nacional de la Mujer y Allende visitó México y la Asamblea de las Naciones Unidas en Nueva York y hubo atentados y yo leí a Tucídides, las largas guerras de Tucídides, los ríos y las llanuras, los vientos y las mesetas que cruzan las páginas oscurecidas por el tiempo, y los hombres de Tucídides, lo hombres armados de Tucídides y los hombres desarmados, los que recolectan la uva y los que miran desde una montaña el horizonte lejano, ese horizonte en donde estaba yo confundido con millones de seres, a la espera de nacer, ese horizonte que miró Tucídides y donde yo temblaba, y también releí a Demóstenes y a Menandro y a Aristóteles y a Platón (que siempre es provechoso), y hubo huelgas y un coronel de un regimiento blindado intentó dar un golpe y un camerógrafo murió filmando su propia muerte y luego mataron al edecán naval de Allende y hubo disturbios, malas palabras, los chilenos blasfemaron, pintaron las paredes, y luego casi medio millón de personas desfiló en una gran marcha de apoyo a Allende, y después vino el golpe de Estado, el levantamiento , el pronunciamiento militar, y bombardearon La Moneda y cuando terminó el bombardeo el presidente se suicidó y acabó todo. Entonces yo me quedé quieto, con un dedo en la página que estaba leyendo, y pensé: qué paz.

dimarts, 21 octubre de 2014

True Narcotic

No hi ha res que em deprimeixi més que un suposat cavall guanyador que acabi revelant-se com a un fiasco segons els meus particulars paràmetres estètics. Després de l’elevació als altars de la sèrie televisiva “Breaking Bad”, que no discutiré i que m’afegirà al seu culte sense ni un petit “però”, l’unànimement exalçada “True Detective” m’ha deixat més fred que un Frigodedo al mes de febrer i m’ha fet replantejar l’eterna qüestió de si estic fet o no de la mateixa pasta que la resta dels mortals

Per molt que el títol de “True Detective” remeti a una vella i escandalosa publicació que relatava crims extrets de la realitat (una mena d’EL CASO a l’americana), com que la producció la firma la cadena HBO, el resultat és infinitament més distingit, encara que només sigui per les seves pretensions. Els guions de la sèrie, a diferència de pràcticament totes les seves coetànies, els firma tots el responsable de la idea original Nic Pizzolatto i la direcció de tots els capítols corre a càrrec de Cary Joji Fukunaga, qui ja ens va entusiasmar amb aquella “Jane Eyre” on Rochester era Michael Fassbender. O sigui que, un cop afegida la coordinació musical de T Bone Burnett, la unitat estètica està més que assegurada. I a fe que aquests vuit capítols de gairebé seixanta minuts, que alguns consideren com un sol film de vuit hores, presenta gestos recurrents, com les àmplies panoràmiques aèries, les curoses composicions col·lectives o alguna fita tècnica, com ho és aquell pla seqüència de sis minuts.

El guió de “True Detective” gira entorn de la investigació policial sobre uns assassinats rituals produïts a la Louisiana profunda l’any 1995, i sobre una hipotètica repetició d’aquests mateixos assassinats disset anys més tard. La narrativa paral·lela en dos temps funciona tan bé com la triple trama de “Gone Girl” (mèrit de Pizzolatto) i juga a la perfecció amb el recurs del narrador poc fiable, quan el que es diu no coincideix amb el que es mostra. Apart d’això, la intriga m’ha semblat tan inexistent com nul·lament adictiva: els avanços de la investigació a penes s’expliquen i semblen fruit de l’arbitrarietat, mentre que tant els sospitosos com les víctimes tenen una presència tan mínima que cap d’ells deixa rastre a la memòria. Les críptiques referències al Rei Groc, el Cinquè Genet o Carcosa, més que a un requeriment estructural, responen a la necessitat que l’espectador freakie sent d’interpretar la realitat com pura conspiració (i són tres preguntes que es quedaran sense resposta). A l’últim capítol, quan es revela el culpable, resulta ser un personatge a qui pràcticament no havíem vist abans.

D’una trama que inclou sacrificis satànics i abús de menors, caldria esperar una atmosfera malsana i desassossegadora, atmosfera que en cap moment he percebut (com sí que succeïa, per exemple, des del minut u d’”El silenci dels xais”). Confesso que més aviat m'ha ensopit. Presenta això sí una visió del sud de la Louisiana que no crec que aprovés la seva oficina de turisme, a menys que considerin com a positius l’analfabetisme funcional, la manca d’higiene, l’incest i la bestialitat.

Descartat el suspens policial i l’horror primigeni, apart del “travelogue” miserabilista el que queda és la relació entre els dos detectius protagonistes, els ja emblemàtics i justament lloats Rust Cohle (Matthew McConaughey) i Marty Hart (Woody Harrelson). Harrelson, un actor a qui ningú penja medalles, tot i que sol estar molt bé en tot allò que fa, representa el paper convencional del policia borratxo i faldiller, que estima la seva família, però que s’estima més els seus vicis la major part del temps. McConaughey, que porta un parell o tres de temporades força “mirabilis”, dibuixa un personatge neuròticament meticulós, ferit i nihilista, d’una loquacitat monocord que convida a la becaina.

Si no fos per l’enormitat del carisma de l’actor, el seu discurs seria inaguantable, un succedani d’existencialisme per a “dummies”. Frases com “esforçar-se sota la il·lusió de tenir un jo” o “la nostra sensibilitat que pedala a través de les nostres vides, com vagons sobre les vies” em conviden al vòmit. I quan Matthew (Rust) aixafa una llauna de cervesa i, mentre exhala fum de cigarreta, afirma que els déus veuen les nostres esferes com discos metàlics, demostra que no s’ha llegit “Planilàndia”; perquè tothom sap que els déus veritables i de tota la vida ens contemplen com a mínim des de la quarta dimensió.

Pels entusiastes de “True Detective” que encara quedin a aquesta altura de l’apunt (segurament adolescents més preocupats per les pistes secretes que per les seves picors sexuals) els diré que la novel·la “Galveston” de Nic Pizzolatto (publicada per Salamandra) no satisfarà les seves expectatives. O almenys això és el que afirmen els meus espies a la xarxa.

dilluns, 20 octubre de 2014

El museu dels morts

Un dels museus més extraordinaris de Dublín és el Museum of Natural History, inaugurat l’any 1857 per aquell explorador escocès de nom Dr. David Livingstone, que poc després va perdre’s per la jungla africana en una cita retardada amb Henry Stanley. Es diria que des d’aquella data res no ha sigut modificat i ni tan sols han passat un drap per les vitrines. Que no esperi el visitant instal·lacions interactives, ni cap indici d’exhibicions multimèdia: tot aquí és tan ranci i poc didàctic com el primer dia, una perfecta encapsulació dels temps victorians. L’efecte és entre fascinant i sinistre —no endebades se’l coneix popularment com “el museu dels morts”—, i com que no té redempció possible, l’única solució és preservar-lo tal qual. Hi ha un projecte de construir un edifici paral·lel que permeti contemplar la vella estructura a través d’un envà de vidre, com si el museu original fos una bèstia més embalsamada a la seva pròpia vitrina.

En tot cas, és de visita obligada (és gratuït) per a tot aquell que no sigui gaire aprensiu als dissecats. La majoria d’animals que ensenyen sembla que se’ls hagin inventat.





diumenge, 19 octubre de 2014

Maltracte de gènere i altres fantasies


Havia dipositat grans esperances en “Gone Girl” (“Perduda”), l’últim exercici de manipulació mental del meticulós David Fincher. Almenys bona part de públic i crítica semblava haver-s’hi lliurat sense reserves i fins i tot jo, amb tota la meva reluctància a l’entusiasme, l’hi he de reconèixer al film uns acabats dignes del perfeccionisme del director (una mica freds, però). Envoltat de col·laboradors seus molt habituals —Jeff Cronenweth a la fotografia, Kirk Baxter en el muntatge i l’ominosa banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross— Fincher no decep al control de qualitat; però jo hauria esperat una mica més d’ell.

“Gone Girl” parteix d’un best-seller de Gillian Flynn, qui firma també el guió. Confesso que no he llegit el seu llibre, però com que la Matilde el va programar al Club-de-Lectura-de-Vic, l’hi suposo el valor, com a la mili d’abans. De fet, pels comentaris que fan els que sí que l’han llegida, la novel·la podria bé ser tan intrigant com intel·ligent, fins i tot digna de lectura; el film ja són figues d’un altre paner.

Qualsevol lector una mica informat sabrà que “Perduda” va de la desaparició d’Amy Dunne (Rosamund Pike) el dia del seu cinquè aniversari de noces i de la subseqüent investigació policial, ran de la qual el seu marit Nick (Ben Affleck) apareix gradualment com a sospitós principal. Poc més puc detallar d’un guió que basa gran part del seu atractiu en els girs més inesperats, tot i que cal reconèixer-li que els tres marcs temporals que la trama simultaneja s’han resolt amb molta elegància. Escollir Ben Affleck en el paper de marit sota sospita és una gran idea de càsting, perquè Affleck —malgrat la seva demostrada competència interpretativa i les seves sòlides pel·lícules com a director— no és un actor que caigui bé; se’l sol “llegir” com un petulant massa cofoi del seu atractiu i per tant és ideal com a dipòsit d’ambigüitat moral. Rosamund Pike, que m’havia fascinat amb papers secundaris a l’“Orgull i prejudici” de Wright, a “An Education” i a “The World’s End”, potser esperava instal·lar-se a la divisió protagonista amb aquest rol; però, tot i que se’n surt prou bé, la seva tasca és impossible prendre-se-la gaire seriosament. I millor deixar-ho aquí.

Amb l’excepció del molt equivocat Neil Patrick Harris (el qual la majoria de crítiques ni tan sols mencionen, potser perquè és un actor molt estimat, a les antípodes d’Affleck, i per tant ningú no el vol perjudicar), la resta del repartiment està brillant. No coneixia Carrie Coon, que fa de germana bessona del protagonista i que, apart d’introduir una mica d’humor involuntari, ofereix la interpretació amb més proporció de factor humà. Tyler Perry (director afroamericà que, malgrat ser heroi de taquilla als Estats Units, dubto que mai vegi estrenada a casa nostra ni una sola de les seves cintes) fa d’advocat oportunista i sobrat, amb un continu posat de “estan bojos aquests blancs”. I Kim Dickens, que l’última vegada que la vam veure era xef a “Treme”, ara fa de detectiu de la policia, intensa i una mica torracollons: el seu paper és convencional, l’execució, impecable.

Hi haurà qui voldrà vendre “Gone Girl” com metaliteratura amb un narrador poc fiable (l’Amy que escriu un dietari per fer la crònica de la decadència conjugal dels seus dies de vi i roses) o com a retrat d’un matrimoni en temps de crisi. La realitat és una mica més barata que tot això, hi intervé un personatge psicòpata, i té com a màxim referent aquelles pel·lícules dels anys 80 en les quals Michael Douglas era víctima propiciatòria de senyores rosses diverses.

Els primers dos terços del film exhibeixen elegància, tensió dramàtica, i una crítica no especialment distingida ni original, que s’adreça al papanatisme mediàtic que motiva qualsevol “fait divers” del veïnat. El final descarrila entre esgarips de gran guinyol: brillen la inversemblança psicològica dels personatges i els ictus en la lògica del guió. Els inacabables darrers trenta minuts —quan ja hi havia dues hores que els precedien— volen ser foscament sarcàstics, però només allarguen una conclusió més que previsible.

Prefereixo Fincher quan (inassequible al poc interès del tema) filma un guió amb un toc de geni. Em refereixo a “The Social Network”. Truquem Aaron Sorkin per solucionar el desgavell?

divendres, 17 octubre de 2014

Llibre de meravelles

Arribo massa tard a “Les històries naturals”, anomalia extraordinària de la literatura catalana, com ho és possiblement bona part de l’obra de Joan Perucho. Encara més sorprenent si es pensa que aquesta novel·la ja supera el mig segle de vida i que, sorgida d’un moment històric en el qual el gènere fantàstic no es trobava precisament al cim de la popularitat, ha aguantat de forma admirable el pas dels anys i és avui probablement més gustosa que el primer dia.

Com haurien de saber fins i tot els batxillers catalans, pels quals aquestes històries serien obra preceptiva en un món millor, el llibre tracta de la percaça que el naturalista Antoni de Montpalau, acompanyat del seu cosí capità de vaixell Isidre de Novau, emprèn darrera les passes del vampir nostrat Onofre de Dip. Superficialment, les constants del gènere són respectades —els alls, els crucifixos, els miralls sense reflex (amb el “Nosferatu” de Murnau com a referent estètic evident)—, tot i que Perucho prefereix jugar a més d’una carta per a benefici dels seus lectors. Per això, ultra el fantàstic, hi ha l’erudit i l’històric, l’humorístic, l’etnològic, i fins i tot el líric.

El segle XIX barceloní potser no ofereix gaires alegries, per molt il·lustrat que es vulgui presentar en societat, però encara permet “cameos” de George Sand, Frédéric Chopin i el cònsol francès Ferdinand de Lesseps (abans d’obrir-se en canal). I després hi ha les guerres carlines, que ofereixen molt de suc a l’afeccionat a la novel·la històrica, amb el general Cabrera, Tigre del Mestrat, al capdavant. Mentre que al rerefons trobareu les ambigüitats de la biologia: existeix realment l’«àurea picuda»?, és un ocell o serà un mamífer?

“Les històries naturals” és llibre llest i fins i tot erudit, al bell mig d’un text exquisit juxtaposa diversos plans d’una mateixa realitat, com estampes retallades en un llibre de visites. Per exemple.
L’aire s’estremí. Una gran riallada del Banyeta, amb exhalacions de sofre, esmicolà per percussió el calidoscopi dut expressament de Palerm, terra d’òptics. Diminutes figures fantasmals corrien entre els fragments de cristall, saltaven els obstacles, per desaparèixer al capdavall. Vingué el senyal de l’alfa i l’omega.

Llavors, Antoni de Montpalau es cordà un botó de l’armilla de seda lionesa, present de la seva cosina per la banda materna, la baronessa Néziers. Després, agafant amb dos dits un cristall de roca i mirant-se’l a contrallum, digué a Novau:

—Realment, el problema de si l’«avutarda gèminis» és mamífer té un interès excepcional per a mi. És un animal misteriós. Hi ha un precedent, és clar, en el «vampiris diminutus», dit altrament i vulgarment ratapinyada, i que els castellans en diuen “murciélago”. Corren moltes llegendes sobre aquest animaló, verament curioses i notables, sobretot als Balcans, que fan referència a la imaginada i no comprovada capacitat xucladora que aquest mamífer té per la sang humana.
Vampiris diminutus? Molta conya; no cal si no llegir el seu divertit glossari final. Caldrà tornar immediatament a Perucho, en què estava jo pensant fins ara?

dijous, 16 octubre de 2014

National Gallery (i 5)


En aquest capítol final de la National Gallery d’Irlanda anirem de moderns, així que caldrà començar per Goya, que és el principi de tota modernitat en pintura. És aquest un bell retrat de l’actriu doña Antonia Zárate poc abans de la guerra del francès. El pintor demostra la seva perícia en els encaixos i les mànigues de mussolina, i la combinació cromàtica és la d’un mestre; però el que més m’agrada és la realitat poc idealitzada de la fesomia de la dama que, amb la seva ombra de bigoti, encara la fa palpitar dos segles més tard. Adoro aquest quadre.

Entre els quadres més recents de la col·lecció hi ha peces certament boniques, però un bon Pissarro o Sisley, o fins i tot un Van Gogh molt menor, no poden competir amb els Vermeer i Velázquez anteriors. I sí, disposen d’un Picasso (“Natura morta amb mandolina” (1924)) amb ecos cubistes i ornamentació a la Matisse; però el malagueny va arribar a pintar tant i tant, que un exemple competent dels seus trumfos no és suficient per entusiasmar.


A Kees van Dongen sempre se l’ha tingut sota sospita perquè va triomfar en vida, es va relacionar amb la més alta societat i adaptà els seus criteris artístics als patrons que el mantenien. Però quan encara era només un prometedor pintor “fauve” podia ser capaç de regalar-nos aquesta seductora “Stella amb un barret de flors” (1907), el retrat d’una “demi-mondaine” parisenca articulat en un llenguatge de colors contrastats i solucions gràfiques audaces.

Pierre Bonnard (1867-1947) per fortuna no és mai sublim i per això fa pintures on ve de gust quedar-s’hi a viure, com aquest “Le déjeuner” (1923) on l’artista gairebé surt fora de l’enquadrament per fer lloc a la seva futura esposa Marthe de Méligny i a una taula molt ben parada on l’hedonisme cromàtic resulta pràcticament comestible.


O encara més aquest “Nen menjant cireres” de 1895, tan tendre i tan feliç que quasi ha de demanar perdó per existir en el món agre i descregut que fa de preludi a les avantguardes del segle XX. No cal dir que adoro aquest quadre. Però acabaré amb un to més seriós, dels que deixen empremta, amb Chaim Soutine (1893-1943) un jueu bielorús que acabà sent pintor expressionista francès. A mig camí entre Rembrandt i Bacon, ell també pintà els bous de l’escorxador, i el seu “Paisatge amb un tram d’escales” és un torturat però digne hereu de Van Gogh. Havia dit que adoro aquest quadre?

dimecres, 15 octubre de 2014

National Gallery (4)

Sense més dilacions, aniré al gra per mostrar la que potser és l’obra mestra del museu, “La captura de Crist” segons Caravaggio, cedit en préstec indefinit per la Companyia de Jesús. No es pot negar que el quadre presenta les millors virtuts de l’artista en tota la seva plenitud. L’escena és absolutament cinemàtica i amb ple domini del dramatisme que ofereix el clarobscur. En el centre de l’obra el petó traïdor de Judes, mentre Joan l’evangelista fuig esperitat per l’esquerra. El personatge de la dreta que aguanta un fanal de llum inútil és el propi Caravaggio, que a l’època tenia trenta anys. La vàlua de “La captura de Crist” és indiscutible, tot i que no és el tipus de pintura que més m’atregui.

El meu tarannà es troba més còmode amb la calma d’un Vermeer, com aquest de la dona que escriu una carta al costat de la seva criada. Es coneix tant poca obra del pintor holandès (potser no més de trenta-quatre peces) que descobrir-ne una en un museu constitueix un petit miracle. No recordo ni un sol Vermeer dolent i aquest no en serà l’excepció. Els estris escampats a terra podrien apuntar a un drama que la resta de la tela desmenteix, potser el paper rebregat només vol expressar la frustració d’un redactat insatisfactori. Ara que hi caic, les finestres de Vermeer (i per tant l’origen de la seva llum) són sempre a l’esquerra de la imatge: tindrà res a veure amb la direcció de la lectura als textos occidentals? Més anecdòticament, aquest quadre mai va ser venut en vida de l’artista i amb ell la seva vídua va resoldre uns deutes que tenia amb el forner. Ai, els vells temps!

La tercera meravella d’avui és un Rembrandt força particular. “El descans durant la fugida a Egipte” reprodueix el conegut episodi bíblic, que tanmateix ocupa una part central però molt reduïda del quadre, on predomina l’entorn natural. Per això se’l classifica entre els nou paisatges que va pintar i és el seu únic paisatge nocturn (subgènere força rar fins la invenció del romanticisme). Aquest oli de dimensions modestes (34 x 48 cm) condensa molts dels atots de Rembrandt i em sembla una perfecta targeta de visita de la qual en destacaria la luminotècnia.



Per completar el pòquer d’obres mestres, res millor que un Velázquez. Cap sorpresa en trobar una obra mestra signada per Velázquez, el que ja és més estrany és que es tracti de la seva primera pintura coneguda, realitzada quan l’artista tenia dinou anys i ni somiava amb fugir de Sevilla. Bé, potser he emprat el terme “obra mestra” amb excessiva lleugeresa, però és indiscutible que aquest “La cocinera”, “La mulata” o “Escena de cocina” és un quadre tan ben parit com refotudament estrany, començant pel seu format en cinemascope i acabant pel “sopar d’Emmaús” que es veu al fons a l’esquerra. Però és clar que el que importa és la precisió en el disseny de la vaixella (pura Iquea).


A partir d’aquí, res no podrà estar a la mateixa altura, així que l’habitualment adorable Jean-Baptiste Chardin, amb la seva composició piramidal de conills comestibles, presenta dolces textures, suggeridores d’un berenar galant, però també una temàtica que se’ns ha fet antipàtica pels canvis en els aires dels temps.

Acabaré amb l’escocès Henry Raeburn i el seu retrat de “Sir John and Lady Clerk of Penicuik” (1791) que, si m’ho permeteu, és un quadre superlatiu firmat per una deïtat (només potser) menor. D’aquí m’agrada tot: la fusió de les figures amb el paisatge, els efectes de llum, la veritat psicològica, la complicitat conjugal… Coses tan boniques com aquesta em fan replantejar la funció dels museus. Què hi fa una gernació de smartphones davant de la Gioconda del Louvre? A qui li agrada la foto d’una postal? Plantem la Mona Lisa en una illa artificial enfront de les costes de Qatar com a mesura depurativa en contra dels visitants indiscriminats de museus? Demà, preguntes menys complicades.