divendres, 20 de gener de 2017

El naixement d’una altra nació (2)

Prossegueixo amb més detalls de l’immens «poisson d’avril» que «The Guardian» va perpetrar el primer d’abril de 1977.

La intenció inicial dels autors de la broma era situar San Serriffe a l’Oceà Atlàntic i al veïnatge de les Illes Canàries (no rimava el seu nom amb Tenerife?); però el 27 de març es produí l’accident aeri de Los Rodeos on van morir 583 persones i es va considerar de mal gust situar l’arxipèlag imaginari en aquell indret. Per això va ser emplaçat al bell mig de l’Oceà Índic i aquella translació és la que va inspirar una de les característiques geogràfiques més originals de la república: la seva mobilitat. Efectivament, a causa de l’acció constant dels corrents, les costes occidentals de San Serriffe anaven patint un procés d’erosió que dipositava les sorres extretes a les costes orientals. Es calcula que les illes es mouen en direcció Est a una velocitat de 1400 metres per any, i haguessin col·lisionat amb Sri Lanka l’any 2011, si no fos per la intervenció continuada d’una flota de vaixells que es dedicaven a retornar les sorres a la seva localització original.

Com ja suggeria ahir, tot el suplement de set pàgines estava marcat per un to absolutament seriós que induïa a una franca credulitat. La introducció de Geoffrey Taylor, que havia dissenyat i coordinat la innocentada, era impecable:
Els deu anys d’independència que San Serriffe celebra avui han estat un període d’expansió econòmica i desenvolupament social probablement sense parió entre les nacions de nou encuny. Aquest èxit s’ha vist acompanyat d’una sòlida intenció, en part assolida, de mantenir les formes d’una democràcia parlamentària. Aquest informe especial, editat i prologat per Geoffrey Taylor, pretén detallar la remarcable transformació de la vida de la República, informar els inversors i els visitants britànics de les oportunitats que s’han creat i de les que s’estan creant i, no menys important, encoratjar les companyies que fan negocis amb la República a parar atenció a la seva participació en el seu desenvolupament. Un creixement ràpid aporta els seus propis problemes, i no tots ells es poden resoldre de forma relaxada. Aquest informe permet sotmetre alguns dels problemes a un escrutini més proper.
Seguia una sèrie d’articles semi-seriosos sobre política, economia, turisme i cultura. D’ells s’aprenia, per exemple, que l’origen dels indígenes de San Serriffe, els Flong, era tot un misteri. Antigues inscripcions escrites en el seu llenguatge, el Ki-flong, suggerien que provenien del Brasil, i que la seva llengua s’havia vist alterada en superar el Cap de Bona Esperança i entrar de ple a l’Índic, durant la seva migració natural. Els Flong disposaven de rituals molt coloristes, com encara ho són la Dansa del Llimac Tacat, o el Festival de l’Obra Teatral Ben Feta. Sospito que Monty Python ho va invertir tot en aquest conjunt d’illes tristes.

dijous, 19 de gener de 2017

El naixement d’una altra nació (1)


(Amb agraïment a en Santi)

La pàgina que la Wikipedia dedica al molt fictici estat de San Escobar, menciona també altres invencions geogràfiques prefixades per «San» com a forma de suggerir una localització més o menys hispanoamericana. Per exemple:
  • San Lorenzo, petita illa caribenya on Kurt Vonnegut ambienta la novel·la «Bressol de gat».
  • San Pedro, país sud-americà escenari del conte de Sherlock Holmes «L’aventura de Wisteria Lodge».
  • San Theodoros, la nació de Sud Amèrica que es disputen el General Alcázar i el General Tapioca a diverses aventures de Tintín.
  • San Marcos, la república (bananera?) on s’esdevé el film «Bananas» de Woody Allen.
  • San Sombrèro, guia de viatge paròdica creada entorn d’un país centroamericà inventat. Francament ofensiva.
Però sens dubte la més interessant de totes elles és San Serriffe, una broma que el diari «The Guardian» va gastar als seus lectors el primer d’abril de 1977, data que en el món anglosaxó equival al nostre Dia dels Innocents. Van prendre com a model «The Financial Times», que sovint publicava informes sobre petits països mig desconeguts amb la intenció d’incentivar-hi la inversió estrangera, per treure’s de la màniga aquest arxipèlag situat a l’Oceà Índic a mig camí entre Àfrica i l’Índia. En principi l’acudit només havia d’ocupar una plana, però en adonar-se que podien introduir publicitat còmplice que generaria uns guanys suplementaris anaren inflant l’informe fins arribar a les set pàgines.

L’acudit va ser un èxit, sobretot perquè hi hagué molts lectors que es prengueren la informació seriosament. Els telèfons de «The Guardian» no van parar de sonar durant tot el dia, el públic volia saber més dades sobre aquell idíl·lic indret de vacances. Agències de viatges i companyies aèries escrigueren cartes de queixa al periòdic, perquè s’havien vist obligats a enfrontar-se a la frustració de clients que no acceptaven que el país no era real.

Potser en l’actualitat un nom com San Serriffe no hauria colat tan fàcilment, però 40 anys enrere, aliens encara al processament de textos, tots érem molt més innocents en termes tipogràfics. Perquè darrera de San Serriffe s’amaga a penes l’expressió «sans serif» que identifica a totes les lletres tipogràfiques que no tenen gràcies, coronaments o remats en les terminacions dels seus traços. És el que es denomina de forma més planera com a lletres de pal sec i que abasta des de tipografies tot terreny com són l’Helvetica i l’Univers fins a l’aberració addictiva de la Comic Sans.

La conya tipogràfica no s’acaba ni molt menys aquí. L’arxipèlag, format per un parell d’illes principals, imita tant Nova Zelanda com un inconfusible signe de punt i coma. Les dues illes s’anomenen respectivament Caissa Superiore (Upper Caisse) i Caissa Inferiore (Lower Caisse), o sigui Majúscula i Minúscula. La capital Bodoni homenatja un dels artífexs clàssics de la tipografia, tot i que la lletra Bodoni pertany a la família de les que tenen serif. Altres noms de tipus (de lletra) cèlebres esdevinguts accidents geogràfics: Perpetua, Port Clarendon, Garamondo, la platja de Gill Sands (Gill Sans), Erbar… La mesura tipogràfica anomenada «punt» la trobareu al cap Thirty Point, mentre que la «pica» (no confondre amb «pika», equivalent a dotze punts) figura a Villa Pica i l’autopista del General Pica.

Demà continuarem explorant altres misteris d’aquesta fascinant geografia; de moment em quedaré amb l’enigma últim del seu lletreig. Al llarg de l’informe el nom de l’arxipèlag muta: San Serriffe, San Seriffe, San Serriffee, San Serriff… La imaginació és volàtil i no hi ha qui la pugui fixar.

dimecres, 18 de gener de 2017

La grandesa de les pel·lícules petites

A menys que llegiu el blog de la Júlia Costa, segurament no haureu sentit parlar de «Comancheria» (o «Hell or High Water», que era el seu títol original), una pel·lícula més aviat modesta que va figurar al top 10 del millor de l’any 2016 per a tots aquells a qui l’importa més la narrativa que els efectes especials.

Dirigida per David Mackenzie, no gaire insigne fins el moment, es tracta d’una cinta de difícil adscripció perquè participa a la vegada del gènere d’atracadors i del policial, amb un punt de crítica social i uns paisatges de western contemporani que figura que són Texas, però es van rodar a New Mexico.

El divorciat Toby Howard (Chris Pine) i el seu germà ex-presidiari Tanner (Ben Foster) es dediquen a robar sucursals del Texas Midlands Bank amb evident manca de professionalitat. La seva intenció sembla ser saldar la hipoteca que pesa sobre la propietat familiar i assegurar així el futur dels fills del primer. Paral·lelament, un «ranger» a punt de jubilar-se (Jeff Bridges) i el seu col·lega indi (Gil Birmingham) persegueixen els atracadors amb flegma típicament meridional. La sinopsi pot sonar formulaica, però l’excel·lent guió de Taylor Sheridan no ho és de cap de les maneres. Res més lluny del lloc comú que aquesta «Comancheria», plena de personatges ben escrits (aquelles dues memorables cambreres!) i situacions interessants.

Foster acostuma a ser un valor segur i el paper del germà lleugerament psicòtic i violent li permet lluir-se, mentre que Pine, habitualment només una cara bonica, té aquí l’oportunitat de fer-se valer. A aquestes altures, Bridges és gairebé un intocable, i encara que faci una caricatura d’ell mateix, sempre és un goig contemplar-lo (i té una escena que et posa la carn de gallina).

Mackenzie ho dirigeix tot amb les floritures justes (aquell pla circular inicial em va predisposar a estimar la pel·lícula), les planes polsegoses del sud dels Estats Units continuen sent molt fotogèniques i la música amb tocs country de Nick Cave i Warren Ellis sona sensacional. A més queda molt contemporani en una pel·lícula de policies i lladres, que els veritables «dolents» siguin els banquers, que collen la classe obrera i l’enganyen tant com poden.

«Comancheria» és el rar exemplar de film que, sense pretendre gaire res ni acudir a formes masegades per l’ús, produeix enorme satisfacció en qualsevol tipus d’espectador. Vegeu-la i ja em direu si no.

dimarts, 17 de gener de 2017

La nostàlgia feta postal (o Detox, el musical)

Si una cosa ens ha quedat clara gràcies a «La La Land» és que al seu director Damien Chazelle li entusiasmen els musicals dels anys 50 i 60; un gènere que fa temps que no s’ha dignat a oferir, no tan sols cap obra mestra, sinó que ens ha colat com a tal una frivolitat de to tan discutible com és «Moulin Rouge». Ara amb aquesta pel·lícula, potser perquè ja ningú fa coses així (i ho enyoràvem una mica), s’està emportant la majoria de premis de la temporada. Ja veurem com s’en surt als Oscar, però els pronòstics són bons.

La història que explica «La La Land» és prima com el paper de fumar i, per altra banda, molt característica del gènere per la seva aparent (i real) lleugeresa. En un Los Angeles que és pura estilització es creuen Mia (Emma Stone) i Sebastian (Ryan Gosling). Ella és una cambrera que aspira a triomfar com a actriu, ell un pianista amant del jazz clàssic que somia convertir-se en l’amo d’un mític club. La seva relació segueix les etapes habituals del «boy meets girl»: primer es cauen malament, després no tant, hi ha malentesos i cops de sort, un temps d’idil·li solucionat amb un muntatge musical i una crisi (problemes d’agenda professional), que podria ser (o no) final. Predomina una castedat digna de la Debbie Reynolds de la dècada dels 50 i fins i tot el to agredolç del desenllaç, que podria semblar l’únic toc de modernitat, prové dels melodrames de Jacques Demy dels 60 («Les parapluies de Cherbourg» i «Les demoiselles de Rochefort»).

No se li pot negar a Chazelle, si no originalitat, almenys una saludable ambició formal. Contra la tendència actual a solucionar els números musicals a la sala de muntatge, tot traslladant el ritme de la dansa més a la contraposició d’imatges que als propis ballarins, opta per preses llargues (com el sensacional «tour de force» que obre la pel·lícula) que mostren sense possibilitat de trampes el cos sencer dels dansaires.

Visualment el film és com un gran magatzem de llaminadures que satisfà els instints més bàsics de l’espectador, començant per un vestuari de Mary Zophres que ressuscita els colors primaris de la vella moda parxís. La fotografia de Linus Sandgren imagina un Los Angeles que alterna el sol més brillant de l’estiu amb uns crepuscles violacis i eterns: segurament mai abans heu vist aquesta ciutat sota una òptica tan afavoridora. Tinc les meves reserves amb la música de Justin Hurwitz, que és passadora però rarament memorable (i que no lliga gaire bé amb la dèria pel jazz que sent el noi).

Seguint la tendència actual («Mamma Mia», «Sweeney Todd», «Chicago», «Nine») a emprar en els musicals artistes no especialment adeptes a cantar i ballar, Stone i Gosling resulten cantants suportables i balladors justets. El que no es pot negar és la seva qualitat d’estrelles de la gran pantalla, amb un carisma que supleix qualsevol carència i fa passar bou per bèstia grossa amb aquella felicitat. En el cas d’Emma Stone cal afegir una expressivitat prodigiosa, que ja fa anys que em té el cor robat, i que em sembla la millor porta d’entrada al film.

«La La Land», com va passar amb «The Artist» fa unes temporades, juga unes cartes ben conegudes en una versió que no és capaç de superar els originals. Els puristes emprenyats us recomanaran que eviteu Chazelle i begueu de les fonts, de Jacques Demy, de Stanley Donen, de Gene Kelly… Per a la resta, per poc que us agradi moure cap i peus al mateix ritme, us tonificarà el dia, que d’això es tractava.

dilluns, 16 de gener de 2017

El naixement d’una nació


La notícia l’he treta d’aquí. Va succeir el passat 10 de gener, quan el ministre polonès d’afers exteriors Witold Waszczykowski es trobava a Nova York fent campanya per assegurar un lloc en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides pel seu país. En declaració als periodistes va informar que havia mantingut converses amb diversos països, entre ells algunes nacions caribenyes, amb algunes d’elles «per primera vegada en la història de la nostra diplomàcia. Per exemple amb països com Belize o San Escobar».

No crec que calgui advertir els meus informats lectors que, així com Belize es efectivament un país del Carib amb tots els ets i uts, de San Escobar ningú no n’havia sentit parlar abans. A posteriori el ministre va atribuir el seu lapsus al cansament produït per les seves frenètiques gestions: en realitat havia volgut referir-se a les illetes de Saint Kitt and Nevis (o San Cristobal y Nieves), encara que s’assemblin fonèticament a San Escobar com un ou a una castanya. Tendeixo a pensar que el ministre polonès potser tenia al cap la sèrie «Narcos» i estava pensant en Pablo Escobar.

Sigui com sigui és un error sense més importància que aviat hauria sigut oblidat, si no fos perquè som al segle XXI i la xarxa és plena de desvagats disposats a treure punta de la més petita irrellevància (com jo, m’afanyo a afegir). Així, aviat van començar a aparèixer tota mena de bromes sobre la pífia, mentre s’anava construint un perfil inventat del país fictici. Algú va dissenyar-ne la bandera, que podeu contemplar a l’inici de l’apunt, i fins i tot es va crear una entrada a la Wikipedia (ara convenientment esporgada), on s’informava que el país té una superfície de 459 quilòmetres quadrats, una població de 360.000 santescobarians, el seu president s’anomena Nemo Incognito i la capital és Vinatusca, també anomenada Santo Súbito. Algú fins i tot es va molestar en dibuixar el seu mapa.

A Youtube es troba l’himne nacional (o els himnes, perquè ja hi ha discrepàncies, tot i que el país és molt jove) i Facebook té una pàgina que a hores d’ara compta amb 116.597 seguidors i es dedica bàsicament a vendre samarretes.

A Twitter, per la seva banda, hi ha un compte a nom de la República Democrática de San Escobar que informa en espanyol i anglès de notícies rellevants, com ara:
  • Les línies aèries poloneses LOT mantindran vols diaris entre Varsòvia i San Escobar amb la col·laboració d’Escobariana de Aviación.
  • Els ciutadans polonesos no necessitaran visat per viatjar a San Escobar.
  • Les exportacions de vi van augmentar un 26% durant el 2016.
  • Si el Regne Unit continua insistint en la inexistència de San Escobar, es sol·licitarà a la Unió Europea que acceleri la seva expulsió via un «hard Brexit».
Prou sabem que a Internet res no desapareix, tot roman i es transforma. En temps de post-veritat, aquesta nació imaginada tard o d’hora perdrà la condició de fictícia i esdevindrà del tot real. Us ben prometo que aquest estiu a tot tardar ens trobarem de vacances a les seves platges paradisíaques. Tripadvisor comença a anar-ne ple.

diumenge, 15 de gener de 2017

Déu fa massa soroll

A un país generalment descregut com ho és el nostre segurament sorprendrà que un cineasta tan dotat com Martin Scorsese pugui esmerçar tant de metratge en un projecte excèntric com és el seu «Silenci», prova fefaent del seu catolicisme ferreny de fill italo-americà de Queens. No és el primer cop que el director ens entreté amb films escorats vers l’espiritualitat. «L’última temptació de Crist», segons Kazantakis, representava una variació prou estimulant de l’Evangeli i amb una intenció molt més humanista que transgressora. En canvi «Kundun» (sempre el confonc amb «El petit Buda» de Bertolucci, dues excursions d’orientalisme desvagat) patia del defecte de la manca de sinceritat i l’acomodació a les modes.

En aquest «Silenci», basat en una novel·la de Shūsaku Endō ja adaptada al cinema en dues ocasions anteriors, Scorsese hi ha dedicat 25 anys fins que va trobar la versió definitiva per explicar-la, la que ens presenta ara i que m’omple de qualsevol cosa menys de goig, prova que de vegades prendre’s els projectes amb temps tampoc no ajuda gaire.

L’acció se situa al Japó durant el segle XVII en un moment que els cristians eren perseguits fins el martiri a menys que abandonessin aquella religió forastera.  Concerneix dos capellans jesuïtes, el pare Rodrigues (Andrew Garfield) i el pare Garupe (Adam Driver), que viatjaran al llunyà arxipèlag per conèixer el destí del seu mestre, el pare Ferreira (Liam Neeson), el qual segons les males llengües ha apostatat i ha fundat una família. L’estada al Japó confrontarà el parell de sacerdots amb una església catòlica clandestina que està disposada a morir per defensar la seva fe, quan un gest formal de sacrilegi seria suficient per salvar-los. El gran dilema que planteja «Silenci» és si cal permetre tal sacrifici de vides humanes en nom d’una divinitat improbable o bé seria acceptable un acte hipòcrita per salvar la pell.

Perquè, és clar, durant la llarga sèrie de violentes iniquitats que presenciem, déu calla com un puta, mentre el «padre» Rodrigues pateix mitja dotzenes de crisis de fe. Per si no us havíeu adonat, el títol es refereix al famós silenci de déu que Bergman va explotar als anys 60, quan a Valladolid encara se celebrava la «Semana de Cine Religioso y de Valores Humanos». Com espectador ateu però benvolent, una mica d’estira i arronsa teològic em podria venir fins i tot de gust, però crec que a Scorsese se li ha anat la mà.

Per començar, no hi ha justificació possible perquè un film tan dramàticament inert com aquest duri 161 exhauridors minuts. El cicle iteratiu de martiris macabres i les traïcions repetitives del Judes que fa el personatge de Kichijiro (Yosuke Kubozuka) acaben esdevenint risibles o indiferents (i no sé què és el pitjor). Les imatges filmades memorablement, a les quals Scorsese ens té tan acostumats, aquí es veuen notablement reduïdes a un parell de plans zenitals on la fotografia de Rodrigo Prieto hi té molt a dir. La banda sonora, un altre dels punts forts del director, es limita al paisatge sonor electrònic i a la «chinoiserie» diegètica.

Garfield, el virtual protagonista, ha de lluitar amb una aparença massa juvenil de galant ingenu, però se’n surt prou bé. Un emaciat Adam Driver, extret directament de El Greco, disposa d’un paper escurçat i no gaire sucós. Neeson aporta gravetat durant el seu descans entre dues cintes d’acció i venjança. El garneu funcionari censor que fa Issey Ogata roba la funció sense cap escrúpol.

Quan una pel·lícula de caliu religiós, l’únic pensament que t’inspira és que caldria clavar-los un gec d’hòsties, i que valdria més que oblidessin tants déus i punyetes i que es dediquessin a viure la vida, vol dir que algú no ha fet gens bé els deures. Hi ha qui es queixa del silenci de déu. A casa meva molesta la seva xerrera, o més aviat la dels seus corifeus. Feos, colla de feos.

divendres, 13 de gener de 2017

Noia adolescent amb paisatge morbós al darrere


Emma Cline és aquest tipus d’escriptor, que tanta ràbia fa, que amb 24 anys i una novel·la tot just escrita ja se la disputen les editorials, Hollywood li compra els drets del llibre i els premis li plouen de tot arreu. A més, si cal fer cas a la foto de la solapa, la tia és preciosa, cosa que sempre ajuda. Al club de lectura dels Lletracremats acabem de fer una sessió entorn de «Les noies» (Anagrama, setembre 2016) i, encara que pocs l’hem pogut acabar (culpa de les dates festives), la impressió generalitzada és que el llibre comença molt bé però acaba decebent.

L’Evie és una noia californiana que l’estiu de 1969 té catorze anys. Un dia al parc veu un grup de noies que li atreuen l’atenció per la seva feliç despreocupació i aviat retrobarà una d’elles en un supermercat, la Suzanne, per la qual sentirà un sobtat «coup de foudre». Amb ella s’introduirà a la comuna d’en Russell, un personatge carismàtic i músic frustrat, i s’endinsarà en noves experiències de sexe i droga.

El millor que puc dir d’Emma Cline és que sap descriure en primera persona i amb precisió totes les inseguretats i vacil·lacions d’una adolescent a l’hora d’iniciar-se a la vida adulta. Aquí hi és la necessitat de validar una imatge pròpia, la satisfacció de sentir-se útil, la crueltat contra tot el que pretens deixar enrere, l’anulació de l’autoestima o l’admiració acrítica per tot allò que consideres fora del corrent. Amb tot això la Cline se’n surt prou bé, encara que algunes pàgines menys no li hauria fet cap mal. La recreació d’una època que l’autora no va conèixer resulta plausible per un marge molt estret (encara som molts els que sí vam viure els anys 60), però acceptable. No he acabat d’entendre la utilitat de les escenes ambientades en el present, si no és per establir un paral·lelisme entre l’abducció d’Evie i la possible abducció de l’adolescent Sasha a càrrec del seu sinistre xicot.

Però on «Les noies» esdevé realment problemàtica és en la seva poc dissimulada relació amb el cas del clan Manson i els seus execrables crims de l’estiu del 69. Tot i que els noms han estat canviats, i també alguns dels detalls, la referència és molt directa i l’ominós final s’anuncia gairebé des de la primera pàgina. Charles Manson actua com a esquer, però també com a excusa. La protagonista roman convenientment absent durant el mes que la comuna de Russell (Manson) se’n va a mal borràs, i se salva miraculosament de participar en els assassinats per obra i gràcia de l’autora.

M’hauria agradat que un escriptor decent m’expliqués com una noia qualsevol pot esdevenir una homicida sàdica. El que trobem en canvi és una promesa morbosa mai acomplida. Començo a considerar la Cline una de les escriptores més barrudes de l’any (passat).