divendres, 22 agost de 2014

Flors a la cuneta


“Els nois” de Toni Sala (l’altra editorial, 2014) no és el tipus de llibre que hom associaria amb unes vacances i tanmateix m’ha acompanyat la segona quinzena de juliol a Irlanda i m’ha deixat una petja que temo que serà duradora. Res per tant de lleuger o superficial en aquesta novel·la breu que explora fets incòmodes i comuns, com ho és la pròpia mort.

El lloc és Vidreres, l’estació, l’hivern. Dos joves, germans, han mort de matinada en un accident automobilístic quan tornaven d’una festa: un dels drames rurals més freqüents d’aquest segle i part de l’anterior. “Els nois” dissecciona en quatre capítols, cadascun centrat en un punt de vista diferent, les repercussions que ha tingut l’esdeveniment dins de la petita comunitat. Toni Sala, amb la mateixa admirable transversalitat que demostra a la seva celebrada sèrie sobre “el cas Pujol”, construeix un tetraedre fosc i perfecte ben representatiu d’un lloc i un moment, de l’ara i l’aquí, on la mort només és el detonador que despulla les pulsions més vergonyoses d’una comunitat.

L’autor demostra conèixer el paisatge selvatà que descriu i els seus habitants amb una visió gens idíl·lica de la vida rural, on les xacres clàssiques (endogàmia, hipocresia, rapacitat, xenofòbia...) s’amaneixen amb els signes del present: els treballs semiclandestins que la crisi propicia, la prostitució de carretera, la sexualitat anònima d’internet. No és en cap cas una visió tranquil·litzadora i els seus protagonistes fluctuen entre els que volen ser un altre i els que volen ser pur no res.

Des de la lectura de “Rodalies” (2004) sóc un admirador de la prosa de Sala, una de les més exactes, riques i tanmateix “naturals” del català que ara s’escriu. No per això el seu estil deixa d’abundar en expressions i en figures retòriques noves i interessants.
Va deixar enrere la noia. Pirineus, Guilleries i Montseny van fer de cop un pas endavant. Van travessar la fredor inaugural de la tarda d’hivern, amb el glaçó de la lluna, amb l’escampada de grisos i els cops de sol impotents. La carretera relligava els camps amb una cinta de dol. Els plàtans alts eren les plomes d’un monstre enterrat, les espines d’uns peixos transparents que parasitaven la terra. Dos pollancres sols al mig dels camps figuraven els esquelets dels germans, clavats a terra i tocant-se entre ells amb les branques.
Malgrat el seu contingut pertorbador, que incideix en allò que amaga el pitjor de cada casa, “Els nois” és hipnòticament atractiva i per tant impossible de deixar a mitges. Sense cap dubte un dels grans llibres de l’any, per posar un límit de temps raonable a un text que té fusta de clàssic maleït.
Per què havia deixat anar el fre? Per què no l’havia aguantat fins a l’últim moment? S’havia rendit? Havia entès que no hi havia res a fer? Ni refrenar l’envestida, per poc que fos? O és que quan no hi ha res a fer el cos mateix es relaxa i accepta? O el conductor va voler deixar el cotxe? Va voler -se escapar en mig segon? Mig segon? Què és, mig segon? Però igualment va intentar-ho? Alguna cosa has de fer amb el temps, per poc temps que sigui, alguna cosa amb una espera tan desesperant, un moment així, i potser el cos se li va concentrar en aquella escletxa, es va encongir tot ell dolorosament per passar-hi i saltar del cotxe en mig segon? El conductor no sabia què era, mig segon. No en tenia ni idea. Ningú ho sap, quin temps és, mig segon. La vida està feta de mitjos segons. La vida és mig segon. Però va resultar que no en tenia ni idea. Quant duraria? Tenia temps? Potser no duia el cinturó posat. Quina sort! Amb el pànic, la idea va córrer a la velocitat de la llum. Va esponjar-se i ramificar-se al cervell. La sang es va tornar adrenalina. Dinamita. Va inundar el mig segon o el que quedés del mig segon, el mig segon més llarg de la seva vida, mig segon d’explosius, mig segon que el conductor hauria allargat o escurçat infinitament però que només va poder convertir en el mig segon més aprofitat, el més viscut de la seva vida: un comiat de terror...

dimecres, 20 agost de 2014

Port Desgraciat

Saint Colman

Tot seguint el riu Lee des de Cork aviat s’arriba a Cobh, port natural de la ciutat. La vila, d’uns deu mil habitants, sembla no haver canviat durant els últims cent anys i al seu encant caduc de lloc d’estiueig només li caldria una mica de platja i uns cels més alegres. Domina el conjunt la catedral catòlica de Sant Colman, un descomunal embalum neogòtic dissenyat per a una població decididament més gran que aquesta.

De totes maneres la raó de ser de Cobh és el seu port, ho ha sigut en èpoques passades, i encara ho és avui dia com a únic lloc de la costa irlandesa on poden amarrar els grans creuers (el passatges dels quals desembarca aquí, però escapa aviat cap a altres destins). Com a última parada abans d’emprendre les grans travessies transatlàntiques, el lloc està amarat d’històries tristes quan no tràgiques. Aquest fou l’últim contacte amb el continent europeu de molts reus destinats a la gran colònia penitenciària que fou Austràlia.

També partiren d’aquí milers d’emigrants decidits a fer les “amèriques”, molt especialment en el període conegut com la Gran Fam Irlandesa (1845-1851), quan l’escassetat de patates deguda tant a un fong parasitari com a una inepta planificació governamental causà un milió de morts i dos milions de desplaçaments. L’emigració als Estats Units en molt insalubres condicions convertia l’aventura en una aposta a vida o mort, no endebades els vaixells que transportaven aquests emigrants havien sigut batejats com “coffin-ships” (vaixells-taüt). Tanmateix els que arribaren amb vida al nou continent hi plantaren serioses arrels irlandeses, molt visibles per exemple a la ciutat de Boston, a la nissaga dels Kennedy o al llinatge més multicolor de Barack Obama.

L'encant indefinible de moltes cases iguals

De Cobh també va sortir una mica més tard Annie Moore i els seus dos germanets. L’únic interès que té la figura de la noia és que va inaugurar l’u de gener de 1892 el nou centre d’immigració d’Ellis Island a Nova York. Una estàtua kitsch ho commemora des d’aquesta riba.

Però, si fins aquest punt tot això no era gaire divertit, les veritables desgràcies comencen ara. Per exemple un 11 d’abril de 1912 quan un transatlàntic de nom Titanic s’acomiadava d’Europa durant el seu viatge inaugural (i únic). Al poble hi ha un petit museu (sospito que bastant carronyaire) entorn del Titanic. Llegeixo que el museu “bo”, “The Titanic Experience”, el trobareu a Belfast, seu de les drassanes on van construir l’animalada de vaixell.

Tres anys més tard, ja començada la Primera Guerra Mundial, el transatlàntic de passatgers Lusitania va ser enfonsat, camí de Liverpool, per un submarí alemany prop de Kinsale (veure apunt futur). Moriren 1.198 passatgers, mentre que 700 foren rescatats. Tant els supervivents com els difunts foren transportats a Cobh. Més d’un centenar dels cadàvers estan enterrats al cementiri local. Al poble hi ha monuments en record de les víctimes del Titanic i del Lusitania. També hi ha un parc dedicat al President Kennedy. Una japonesa em pregunta si en algun punt de la costa es pot gaudir d’un tros de platja. Cobh és una alegria.

Monument a les víctimes del Lusitania amb adolescents consumistes en segon pla.

dimarts, 19 agost de 2014

Gaeilge

Aquest apunt serà encara una mica més indocumentat del que sol succeir en el meu blog, i la sola excusa és que la seva existència obeeix a la inquietud que agita els catalans quan visitem un país amb llengües cooficials.

Tothom mínimament informat deu saber que la República Irlandesa parla oficialment en anglès i en gaèlic (dit també “irlandès” o “gaèlic irlandès” (per distingir-lo del “gaèlic escocès”(i del de l’illa de Man))). El país compta amb una mica més de quatre milions i mig d’habitants, dels quals només 130.000 (un 2,83%) consideren el gaèlic com la seva llengua materna. I encara que fins 1,77 milions (el 39%) declarin que l’entenen i el poden parlar, són xifres que (un cop repensades) no fan saltar d’alegria a qui ens agrada la pervivència de tota llengua.

En una primera ullada, trobes el gaèlic pertot arreu, habitualment com a opció preferent davant de l’anglès a totes les retolacions públiques (noms de carrer, senyalització d’autopistes, normes i sancions urbanes, cartells de museu…) Des del 2003, la llei ho mana i, si s’hagués de prescindir d’una de les dues versions, hauria de ser de l’anglesa. D’entrada sembla curiosa i fins i tot admirable aquesta prelació, quan se sap que l’irlandès només té un pes digne de consideració a algunes petites zones rurals de l’Oest de l’illa. Una segona reflexió et fa adonar que moltes altres qüestions igualment importants no es tradueixen gairebé mai al gaèlic: almenys jo no he vist ni una sola carta de restaurant expressada en l’alternativa cooficial.

Dels sis als quinze anys l’aprenentatge del gaèlic és obligatori a l’escola, però tots aquells que no el tenen com a llengua materna, l’aprenen a un nivell força rudimentari i sense gaire motivació; jo diria que se’l deuen prendre com una assignatura de tipus “maria”. Com que, malgrat tot, el sentiment nacionalista irlandès és potent, “a posteriori” tot déu se sent culpable per les seves mancances lingüístiques i lamenta no haver aprofitat millor els anys d’escola.

Irlanda, vista com a camp d'experimentació dels que saben o entenen el gaèlic.

El turista que senti alguna curiositat per saber com sona la llengua pot sentir-se descoratjat per explicacions com les de la guia Lonely Planet que, després d’informar que combinacions de lletres com “mh” i “bhf” sonen igual que la “w”, es queda tan ampla afirmant que les consonants es pronuncien en general igual que en anglès, com si la pronúncia de la parla anglesa es pugui emprar enlloc com a referent sòlid i fiable. Tot parant l’orella pels carrers de ciutats i pobles irlandesos hom pot arribar a creure que sent algunes frases en gaèlic (tot i que l’anglès que es parla a Irlanda és prou idiosincràtic com per erigir-se en “terra inaudita”). El més segur és que la parla no identificada sigui finalment estonià, eslovè o urdú, tals són els riscos de la globalització. Per tant, per escoltar gaèlic fora de tot dubte, el millor és sintonitzar TG4, la cadena pública en aquest idioma (sovint subtitulada en anglès) i el seu galdós 2,2% de “share”.

Confessaré que, visualment, la llengua se’m fa estranya quan me la trobo a qualsevol racó oficial del país. Vejam, un simple “moltes gràcies” es transmuta en “Go raibh mile maith agat”, que no m’evoca res lingüísticament conegut més enllà d’una pel·li de marcians de sèrie B. Per a un foraster poc informat el gaèlic guarda un aroma ranci de vestigi del passat, amb els seus romanços medievals i les seves balades líriques sobre grans enciseres. Com diria Adolfo Suárez, no sembla l’idioma més adequat per ensenyar física quàntica. No sé si el fet que TG4 fos la primera televisió europea que emetés “Breaking Bad” o “The Wire” juga al seu favor, o és només una victòria pírrica.

Permeteu-me una predicció agosarada: potser en aquest món descastat de “lingua franca” ja universal, troquel·lada sobre el patró de l’anglès, hi ha més futur del que ens pensem pels cavalls perdedors, com ho és la llengua irlandesa. No menystinguem el “crowfunding” romàntic, encara que el seu encaminament no sigui del tot perfecte.

dilluns, 18 agost de 2014

De la vida a la faula

Mirada superficialment, “Belle” podria semblar la típica pel·lícula de prestigi (potser adaptada a partir de Jane Austen), que tant abunda a la cinematografia britànica. No hi falten ni la impecable ambientació d’època en escenaris reals, ni un acuradíssim vestuari; el to és civilitzat i un punt irònic; els intèrprets estan tots immaculats; i la banda sonora la firma Rachel Portman. La seva única distinció és que ni la seva directora, ni les guionistes, ni la protagonista són de raça blanca (evidentment, tampoc són homes), fets que conflueixen per oferir una visió des de la perifèria d’una societat sovint representada, però rarament des d’aquesta perspectiva.
Per descomptat Dido (el nom amb el qual tothom la tracta dins del film i que mig invalida el “Belle” del títol) ocupa una posició de privilegi dins de la molt estratificada societat britànica gràcies al seu llinatge, mentre que la seva pell mulata actua com a incòmode factor de desorientació social. Però Dido és també una dona i, com a tal, el seu destí predeterminat és el del matrimoni, una institució regida llavors per les implacables lleis del mercat. De nou el privilegi (en aquest cas una fortuna rebuda per herència) li permetrà una llibertat d’elecció que li estarà vedada a la seva cosina Elizabeth, obligada al regateig humiliant al que es veuen condemnades les noies sense dot.

A les crucials qüestions de raça i gènere cal afegir el fet que a finals del segle XVIII a Anglaterra encara existia l’esclavatge, detall que justifica que la protagonista (en la seva versió de ficció) s’interessi per la seva abolició. El marc del film coincideix amb el d’un judici cèlebre que fou conegut com la massacre del Zong, en la qual el propietari d’un vaixell esclavista va llençar la seva càrrega humana al mar, amb el pretext que no hi havia suficient aigua potable a bord, per després reclamar a l’asseguradora una indemnització per la pèrdua de la càrrega. El paral·lelisme entre el valor de canvi de les dones en edat de merèixer i el dels esclaus explotats per l’imperi colonial és diàfan i “Belle” ho integra hàbilment a la trama. El majordom amb el que acabaria casant-se la Dido real esdevé aquí un advocat d’idees progressistes que potencia el factor amorós de la trama. Res a objectar.

Tampoc oposaré cap però a la bella i vivaç Gugu Mbatha-Raw com a Dido, molt creïble conductora de la història. La resta dels actors (Sam Reid, Sarah Gadon, Matthew Goode...) confirmen per enèsima vegada la fiabilitat de l’escola d’interpretació britànica. Encara millors les veteranes Emily Watson, Miranda Richardson i Penelope Wilton; i, ja superlatiu, el grandíssim Tom Wilkinson com un Lord Mansfield que ha de lluitar entre l’apoltronament, la justícia i les pulsions del cor.

Com avançava ahir, els detalls biogràfics de Dido a la pel·lícula es corresponen només grollerament als de la Dido real —la vida rarament ofereix trames tan ben acabades i rodones—; però “Belle” es segueix amb intriga i plaer; i convida a reflexions tan pertinents actualment com la de l’hipotètic valor econòmic de les persones. Només un ingenu prendrà com a veritat universal que les vides humanes no tenen preu. El film ens recorda ben didàcticament d’on venim.

diumenge, 17 agost de 2014

Del llenç a la pantalla


Per un moment he estat temptat d’escriure que és rar el cas d’un quadre, d’una obra pictòrica real, que hagi sigut l’origen d’una ficció cinematogràfica; però de seguida m’he hagut de corregir mentalment perquè, sense esforçar-m’hi gaire, m’han vingut al cap alguns contraexemples (i no tan sols el de “La noia de la perla” de Vermeer, que prové d’una intercessió novel·lística, o el de la molt possible futura adaptació de “La cadernera” de Donna Tartt), com són “La ronda de nit” de Peter Greenaway a partir de Rembrandt, “El molí i la creu” de Lech Majewsky a partir de Bruegel, alguns vídeos de Bill Viola a partir de d’escenes religioses clàssiques o, l’encara present a la cartellera, “Shirley, visions d’una realitat” de Gustav Deutsch entorn d’Edward Hopper. Encara així em sembla curiosa la història que explica el productor Damian Jones sobre l’origen de la pel·lícula “Belle”:
Vaig topar-me amb el quadre en una visita a Kenwood House al nord de Londres. Vaig quedar embadalit quan vaig veure aquest retrat tan ambigu de dues dones enlluernadores, una negra i una altra blanca. Eren amigues?, eren germanes?, una d’elles era una serventa? No se sabia. S’estan tocant, tenen un somriure irònic… és fascinant. A la majoria dels retrats de l’època no apareixien persones negres, a no ser que fossin servents o esclaus, és clar. Aquesta és la raó per la qual volia continuar investigant.
El quadre del que parla Jones data de 1779 i en principi va atribuir-se a Johann Zoffany, un pintor alemany que va treballar sobretot a Anglaterra; actualment, però, se’l considera d’autor desconegut. És comprensible la sorpresa que produeix la primera visió d’aquest doble retrat, i fins i tot la incòmoda sensació de trobar-nos davant d’un pastitx: car la pàl·lida figura de la dreta sembla complir a la perfecció tots els cànons estètics del galant segle XVIII, mentre que l’espavilada mulata de l’esquerra ens increpa des d’un món molt més proper al nostre. I tanmateix el retrat correspon a dues persones molt reals, Dido Belle Lindsay i la seva cosina Elizabeth Murray, òrfenes de sengles nebots de William Murray, Lord Mansfield, el qual les va acollir a la seva mansió de Hampstead, Kenwood House.

El pare de Dido fou l’almirall Sir John Lindsay, mentre que de la seva mare l’únic que es coneixia era l’evidència de la seva raça (no així el fet de si era o no una esclava). Tot i ser filla il·legítima, Sir John Lindsay va reconèixer la paternitat, motiu pel qual els seus oncles-avis es veieren obligats a acollir-la. Dido visqué a Kenwood House durant gairebé trenta anys i dels detalls d’aquesta vida es desconeix gairebé tot (com, per altra banda, de la majoria de dones de l’època). Més dama de companyia de la seva cosina Elizabeth que no pas criada, sembla ser que rebia un tractament respectuós, però una mica discriminatori, similar al que es dedicaria a una parenta pobra. Per no ofendre les visites, no sempre era present a les reunions socials, especialment als àpats on hi havia convidats. Ha quedat constància que sovint ajudava Lord Mansfield amb la seva correspondència, una tasca habitualment masculina, fet que denota una bona educació.

Després de la mort del seu oncle el març de 1793, Dido va casar-se amb John Davinier, un francès que treballava de majordom. Tingueren tres fills, els bessons Charles i John (1795), i William Thomas (1802). Dido Belle Davinier va morir el 1804 a l’edat de quaranta-tres anys. El seu marit es va tornar a casar i tingué dos fills més amb la seva segona dona.

Sense el poder de la imaginació aquesta vida poc extraordinària podria acabar aquí (o amb un últim descendent que va morir sense fills el 1975 a Sud-Àfrica); entri doncs ara el quadre de dalt, actualment resident al Scone Palace de Perth a Escòcia, i exhibit temporalment a la seva morada original de Kenwood House, per tal que un productor inquiet s’empesqui una faula encisadora i bàsicament falsa. El resultat és “Belle”, dirigida per Amma Asante, una pel·lícula que es fa perdonar les seves imprecisions històriques per l’interès que desvetlla. Demà ho explico.

dissabte, 16 agost de 2014

VD: autoestima zero

Les Vainica es podrien penjar una medalla per haver escrit a “Cero a la izquierda” sobre maltractament de gènere, una qüestió que l’any 1984 no estava ni molt menys tan present com ara; però prefereixo observar el reguitzell de metàfores entre còmiques i terribles que conformen una altra lletra genial. Ah, i no em pregunteu de què va això del ”gato de Polansky”.

Cero;
a la izquierda cero
El gato de Polansky se pudre en el ropero
Cero;
cero a la izquierda
Como el gato de Polansky
me convierto en mierda
Como el gato
Algo sólo para pasar el rato

Sé que soy tan sólo un cero a la izquierda
Sé que soy tan sólo una pobre lerda
Que limpia tus zapatos
y friega tu cocina
mientras tú te la pegas con la vecina

Sé que yo para ti siempre he sido
aunque por “A” comienza mi apellido
el último nombre en tu libreta
en el último lugar de la letra “Z”
El garbanzo negro de tu cocido
Una desarticulada marioneta

O sea nada
Una maceta
Un plumero
Una ensaimada
Una tarjeta
Un babero
O sea nada

Cero;
a la izquierda cero
El gato de Polansky se pudre en el ropero
Cero;
cero a la izquierda
Como el gato de Polansky
me convierto en mierda
Como el gato
Algo sólo para pasar el rato

Soy el último mono de tu zoológico
Un simple experimento fisiológico
La tonta del harén
que se tiene de retén
por si falla alguna de las otras cien

Sé que para ti yo siempre he sido
una sombra en un rincón perdido
La foto olvidada en la maleta
El céntimo inútil de una peseta
Poso de un café ya consumido
Una desbaratada bicicleta

O sea nada
Una etiqueta
Un perchero
Una pomada
Una peineta
Un lapicero
O sea nada...



divendres, 15 agost de 2014

Lleugera d’equipatge

Amb discreció estiuenca s’estrena l’atractiva “Viaggio sola”, èxit italià de l’any passat. Dirigeix Maria Sole Tognazzi, la filla petita d’Ugo Tognazzi, en el seu quart treball darrera de la càmera.

Irene (Margherita Buy) és una dona soltera en plena quarantena que treballa com a inspectora d’incògnit en hotels de luxe de tot el món. Quan para a Roma, entre viatge i viatge, gaudeix de la companyia de la seva germana, el seu cunyat i les seves petites nebodes. El seu millor amic és el seu ex Andrea (Stefano Accorsi) amb qui encara l’uneix una gran complicitat. Diversos fets fortuïts faran plantejar-se a Irene el seu estil de vida i es qüestionarà fins a quin punt la seva llibertat no l’està condemnant a la solitud final.

El “tema” (i la resolució que s’hi troba al film) em sembla particularment interessant, i més encara en procedir d’un país tan tradicionalment familiar com és Itàlia. M’ha fet recordar “Up in the Air”, aquella pel·lícula on George Clooney treballava de liquidador de llocs de treball i passava mitja vida als aeroports. El moralisme de Hollywood acabava condemnant el personatge de Clooney per la seva voluntària absència de llaços familiars. Almenys a “Viaggio sola”, malgrat els habituals cants de sirena de la maternitat i l’auguri d’una vellesa solitària, s’opta per la via de la ruptura individualista.

En realitat el film és agradable, proper com només ho poden ser les cintes italianes de tots els temps, però segurament no gaire profund. Compta amb la bella i gran actriu Margherita Buy (una de les meves febleses confessades), que va guanyar el seu sisè David di Donatello (l’equivalent als Goya espanyols) gràcies a aquest paper. També hi surt Lesley Manville, actriu britànica i amiga de Mike Leigh que vam veure fa quatre dies a “Topsy-Turvy”.

I per afegir una mica més d’interès a la faula, “Viaggio sola” ofereix l’oportunitat única de visitar per dins hotels de luxe de tot el món, d’aquells que rarament trepitjarem ni tan sols el vestíbul a menys que els papàs ens hagin pagat la nit de noces en alguna de les seves suites. Parlo de l’Hotel de Crillon a París, de l’Hotel Adlon Kempinski a Berlín, del Palais Namaskar a Marrakech i del Gstaad Palace a… Gstaad! Si es fa cas a la pel·lícula, els hotels més luxosos del món disposen d’un servei aclaparador que no farà feliç a ningú; mentre que la seva decoració fosca i bigarrada serà l’antítesi del somni d’IKEA.

“Viaggio sola” funciona bé a molts nivells, no és revolucionària, però incita a la simpatia. Agrada.