De nou una separació

El triomf internacional indiscutible de “Nader i Simin, una separació” va significar la consagració del seu director Asghar Farhadi (Isfahan, 1972) com una de les veus més originals i autoritzades del cinema actual. Una de les conseqüències d’aquell èxit ha sigut la possibilitat que ha tingut el senyor Farhadi per treballar fora del seu país, en concret a França on ha rodat “Le passé” (2013).

El film gira, igual com ho feia el seu predecessor, entorn d’una separació matrimonial. S’inicia amb l’arribada de l’iranià Ahmad (Ali Mosaffa) a París vingut amb la intenció de firmar els papers del seu divorci. Fa quatre anys que no veia a la seva esposa francesa Marie (Bérénice Bejo) i de mica en mica anirà descobrint que la situació és molt diferent de com la va deixar. No convé explicar més, perquè una de les gràcies de “Le passé” és anar copsant les complexitats de la història que es narra a través de les seves calculades revelacions i de les reverberacions que causen en un grup cada vegada més ampli de personatges.

De forma similar a “Una separació” ens trobem davant d’un intricat drama humà bastit a partir de situacions molt quotidianes, amb personatges que sovint actuen amb la millor de les intencions, però que aconsegueixen el pitjor dels resultats. Es diria que Farhadi és adepte a la creença aquella que afirma que, qui més t’estima, et farà plorar. També torna a mostrar que la veritat és impossible d’escatir i que ningú la deté de forma absoluta. Aquesta progressiva ambigüitat moral, desenvolupada com a “thriller” dels sentiments, és a la vegada angoixant i una mica insatisfactòria per la seva manca de conclusions; però és indubtablement un espectacle que atrapa.

El director, que a la seva pel·lícula anterior havia incidit en conflictes típicament iranians amb el xoc de dues famílies que tenien una relació molt diferent envers la religió, sembla igualment còmode amb aquesta família més occidental on conviuen fills de diversos pares i diversos orígens geogràfics. En tractar-se d’un drama humà, el treball de tots els intèrprets està molt cuidat, especialment el de Tahar Rahim (curiosament marit a la vida real de la protagonista de “Nader i Simin, una separació”) i encara més el de Bérénice Bejo, a qui jo només coneixia per la insubstancial “The Artist”. Una vegada més es tenen molt en compte els personatges infantils i com els afecten el comportament dels adults; i una vegada més els actors que els representen estan perfectes.

A més de ser formalment menys agosarada, si “Le passé” no sembla tan rodona com la seva predecessora, és perquè la seva acumulació de conflictes no flueix tan orgànicament i, amb més preguntes que respostes, s’hi endevina una mà malèvola (la del guionista) que empeny les situacions fins a fer-les caure pel pedregar. Res prou greu per desaconsellar la visió d’aquest film adult i apassionant.

VD: censura

El primer i epònim long-play de Vainica Doble, enregistrat l’any 1971, contenia diverses regurgitacions de les seves codes televisives fetes per encàrrec i nepotisme i lluïa també la primera de les meravelloses portades que els dissenyaria al llarg dels anys el seu amic Iván Zulueta. Malgrat que es tractava d’un tema que ja havia aparegut a un dels programes de la sèrie “Fábulas”, la censura interposà alguna objecció a la cançó anomenada “Quien le pone el cascabel al gato”. La lletra no podria ser més simple, innòcua i fidel a l’argument de la coneguda faula; però tota precaució era poca sota la paranoia franquista, sempre disposada a pescar una al·lusió per molt agafada pels pèls que fos. Sortosament la identificació del dictador amb el gat de la cançó fou finalment ignorada i el disc es publicà íntegre. Batalletes que avui poden sonar increïbles per a qui no hagi viscut en aquells anys plens de ronya.

Ea, ea, ea...
Niño no duermas más

niño despierta ya,

que hay que poner el cascabel al gato

que se lo pongas tú,
no se lo pongo yo

que se lo ponga Rita.

El dimoni de les llistes: Allau al mercat de Santa Caterina (ca. 1965)

• Tino a la carn de vedella
• Teresa i Genoveva a les pageses
• Aurèlia al pollastre
• Carmen i Federo al peix
• Silvio al bar
• La senyora Mercè a la carn de xai
• Lolín a les fruites i verdures
• I la xarcuteria (i els frankfurts) de can Papell

El dimoni de les llistes: morir amb estil

Esquil, l'àliga, la fornera i el seu pare, el taxista

• El legislador atenès Draco va morir el 620 abans de Crist ofegat per les capes i els barrets que li llençaren els seus entusiastes conciutadans al teatre d’Egina.
• Esquil, el gran autor de tragèdies atenès, morí el 455 abans de Crist a causa d’una tortuga que una àliga li havia llençat sobre la calba (tot confonent-la amb un roc) amb la intenció d’esberlar la closca i trobar el cor mengívol del rèptil.
• Qin Shi Huang, primer emperador xinès, morí el 210 abans de Crist quan es va prendre  unes quantes píndoles de mercuri per assegurar-se la immortalitat. El va sobreviure el seu famós exèrcit de terracota.
• El filòsof estoic Crisip morí de riure el 206 abans de Crist en veure com un ase se li menjava les figues. Va demanar a un esclau que li donés vi per fer-les-hi baixar i després d’haver rigut tant va morir.
• L’any 285 Sant Llorenç va ser martiritzat per l’emperador Valerià en una gran barbacoa. El futur sant patró de cuiners i de bombers va morir tot fent broma: “Ja em podeu tombar, que d’aquest costat ja estic cuit”.
• L’any 1327 el destronat i empresonat Eduard II d’Anglaterra va ser assassinat amb una banya que l'introduïren a l’anus a través de la qual un ferro roent li causà ferides fatals sense desfigurar el seu cos.
• A Carles II de Navarra el seu metge li va recomanar embolicar-se el cos amb un llençol banyat en conyac. La serventa que li estava cosint aquesta pseudo-mortalla volgué tallar un fil sobrant i a falta de tisores utilitzà la flama d’una espelma. Espantada per la foguera resultant, la dona fugí corrents i deixà que el rei es cogués en “papillotte”. Corria l’any 1387.
• El 1567 Hans Steininger, burgmestre de Braunau (Austria) va trencar-se el coll quan va ensopegar amb la seva barba. L’apèndix pilós mesurava en el moment fatal 1,4 metres i habitualment el duia ficat dins d’una bossa de cuir.
• L’astrònom danès Tycho Brahe va morir a Praga l’any 1601 amb la bufeta rebentada. Tot perquè va considerar una falta de cortesia abandonar la taula durant un banquet.
• El polígraf escocès Thomas Urquhart va morir de riure el 1660 en sentir que Carles II (res a veure amb el de dalt) havia accedit al tron.
• Adolf Frederick, rei de Suècia, morí d’indigestió l’any 1771. Les armes homicides: llagosta, caviar, “choucroute”, arengada fumada, xampany i catorze racions dels seus pastissets favorits banyats en llet calenta.
• El compositor Charles-Valentin Alkan va morir a París l’any 1888 esclafat per una llibreria quan intentava agafar el Talmud que es trobava a un dels prestatges de dalt. Una versió més recent afirma que el moble que li va caure al damunt va ser una perxa-paraigüer.
• Harry Houdini, famós escapista americà sempre disposat a posar a prova els seus propis límits permeté que un boxejador aficionat li fes un cop de puny a l'estómac. Segurament les ferides internes que se’n resultaren li causaren la mort el 31 d’octubre de 1926.
• El 1927 l’extravagant ballarina Isadora Duncan s’escanyà amb el propi fulard quan aquest s’enredà amb la roda del cotxe en el que viatjava.
• El dramaturg austro-hongarès Ödön von Horváth morí a París l’any 1938: durant una tempesta elèctrica li caigué a sobre la branca d’un arbre als Champs Elysées, davant del Théâtre Marigny.
• L’escriptor nord-americà Sherwood Anderson mor de peritonitis a Panamà l’any 1941. Causa probable: la ingestió de l’escuradents que acompanyava l’oliva del seu martini.
• Basil Brown, un dietista anglès de Croydon morí després de beure 45 litres de suc de pastanaga en deu dies. Diagnòstic: sobredosi de vitamina A.
• El lògic i matemàtic Kurt Gödel va morir de fam l’any 1978 mentre la seva esposa era a l’hospital. Un dels personatges cabdals del segle XX fou també un notori paranoic: no menjava res que no hagués estat preparat per la seva muller.
• L’enterramorts francès Marc Bourjade morí l’any 1982 quan una pila de taüts li caigué al damunt. Va ser enterrat en un d’ells.
• Garry Hoy, advocat de Toronto de 38 anys, va precipitar-se 24 pisos avall el 9 de juliol de 1993. Intentava demostrar que el vidre de la finestra era irrompible, com havia comprovat moltes altres vegades. El vidre no es va trencar, però va desprendre’s del seu marc.
• Taylor Mitchell, cantant folk canadenc, atacat i mort per tres coiots el 2009. L’únic adult registrat als annals que hagi sucumbit a aquesta espècie de cànid.
• Mike Edwards, violoncel·lista fundador de l’Electric Light Orchestra, atropellat per una enorme bala de palla mentre conduïa per la campanya anglesa l’any 2010.
• 2013: anònim pescador bielorús intenta fer-se un “selfie” en companyia d’un castor. L’esmentat rosegaire li sega una artèria.
• També 2013: Joao Maria de Souza, al Brasil, mort per una vaca que li va caure des del sostre mentre dormia.

Observareu en l’esquema precedent que les morts estúpides, llegides sobre una escala històrica, són cada vegada més freqüents. No sé si això indica un coneixement més profund de la realitat o un signe que l’espècie humana retrocedeix en tots els sentits. Arribats aquí, alegrem-nos de ser encara vius i no haver estat empalats per l’amable banya d’un unicorn pintat de malva.

Especialistes

Potser serà cert que estem sortint de la crisi, des del moment que en els darrers mesos a Barcelona s’obren més llibreries que no pas es tanquen. De les inaugurades en un passat recent recordo La Impossible de l’Eixample, la nova Ona prop de Lesseps, La Memòria a Gràcia i la NoLlegiu del Poble Nou. La Documenta preveu un imminent trasllat rejovenidor en direcció a l’Eixample (similar al protagonitzat mesos abans per la Jaimes del passeig de Gràcia). Però ara volia parlar de la incorporació més recent al parc de llibreries de confiança de la ciutat: es tracta de la Llibreria Calders, presentada en societat ahir, tot i que jo no hi vaig poder assistir per problemes familiars (llegiu-ho com “cuidar-me del nebot”).

La Llibreria Calders (que abans havia sigut fàbrica de botons) no es podia anomenar de cap altra manera, ja que es troba situada en un cul de sac del passatge Pere Calders al barri de Sant Antoni de Barcelona:  hauria sigut molt lleig girar-li l’esquena a tan afable déu tutelar. Sant Antoni em queda lluny de casa; però és un barri que cotitza fort a les revistes de tendències. Si fos una mica més jove em mataria a “selfies” al contigu Cafè Calders o al Federal de la cantonada; conseqüent amb la meva edat, recomano prendre una orxata a can Sirvent.

Els seus responsables són la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, la mena de persones que no abandonarien mai un llibre enmig de la carretera quan comencen les vacances d’estiu. Es presenten públicament com a “llibreria especialitzada en llibres”, el tipus de llibreria que més m’agrada, i a més declaren d’entrada el seu propòsit d’activisme cultural, contrari al sopor escleròtic de les institucions. El local és més que generós en matèria de superfície i mostra una encisadora militància en l’anti-disseny. La selecció de novetats de la taula d’entrada (cosa que també em passa amb la de La Impossible) m’inspira més que tres hores a la llibreria de la FNAC. Atribuïm-ho a les simpaties mútues.

L'única existència no descatalogada d'Allau. O "El mundo es ansí".

L’arca, el patriarca i el seu avi pensionista

Sembla ser que Darren Aronofsky feia quinze anys que volia filmar la història de Noè i que només gràcies a l’èxit de “Black Swan” va aconseguir finançament per desenvolupar-la. Se m’escapa el mecanisme que induí a fer pensar a les patums de Hollywood que l’autor d’un conte sobre una ballarina autodestructiva que vol superar la seva falta d’autoestima mitjançant fantasies lèsbiques seria la persona més idònia per dur a bon terme una epopeia bíblica de dimensions colossals. Entenc l’interès que podia sentir el director per la figura de Noè en particular —un personatge obsessiu, com els que solen protagonitzar totes les seves pel·lícules, enfrontat a un dilema moral de dimensions còsmiques—; però la Bíblia és un llibre perillós, especialment quan es tracta de representar-la visualment i de forma literal en episodis tan problemàtics en el camp de la versemblança com el del Diluvi.

Aronofsky, que confessa ser vagament creient, jo diria que ofereix una versió bastant ortodoxa del mite, tot i que no sóc una font gaire fiable: fa més de quinze anys que no rellegeixo el Gènesi que tinc permanentment pendent de lectura a la tauleta de nit. Si he de fer cas als meus nebulosos records, a l’original Jahvé condemnava la Humanitat a causa dels seus innombrables pecats, mentre que a la pel·lícula el seu pecat més gran (vull dir el de la Humanitat) és el d’haver dut el planeta a la bancarrota ecològica. Aquest elevat pensament de caire “verd” aviat queda aparcat per culpa de motius més terrenals, com és el de la convicció de Noè, que creu que el seu destí és el de destruir tota presència humana sobre la Terra, en contra de la interpretació tradicional que llegia en ell el factòtum de la salvació de l’homo sapiens.

Tanmateix aquest “Noah” té coses veritablement estranyes, com una ambientació en terres hiperbòries (Escòcia, o fins i tot Islàndia), un toc apocalíptic a la Mad Max i alguns exabruptes dignes de Tolkien, com ara àngels caiguts convertits en gegants (vius) de pedra. Sí, sí, com aquelles dues muntanyes que es barallaven a la primera part de “The Hobbit”. Sigui com sigui, fonamentalistes dels tres principals monoteismes s’han sentit ofesos per la versió d’Aronofsky, molt més fosca que aquelles visions tradicionals per a infants amb animalons que desfilen de dos en dos i sobredosi d’arcs de Sant Martí, o sigui que la cosa no pot estar tan malament. Té una primera part portentosa, amb molta frase lapidària i molts extres atropellant-se: res que no hagués explotat Cecil B. de Mille en el seu temps, tot i que les masses actuals possiblement han sigut generades per ordinador. La segona part, quan gairebé tota la humanitat ha fet mutis, és comprensiblement intimista i plena de punyents conflictes morals; punyents com a mínim per a tot aquell que se senti en comunicació directa amb la divinitat.

Arribats a aquest punt, cal reconèixer que (potser amb l’excepció de Liam Neeson, a qui les barbes queden molt pitjor) ningú com Russell Crowe pot fer tan bé el paper de patriarca de l’Antic Testament: homèricament cabrejat, interiorment il·luminat i amb cuixes i bíceps encara poderosos. A més, si calia convertir Noè en un heroi d’acció, capaç de defensar l’arca a cops de puny davant d’una humanitat esvalotada, no trobaríeu ningú millor que Crowe per a la tasca. Al seu costat, la feina de la resta d’actors empal·lideix considerablement. Jennifer Connelly, que fa d’esposa del protagonista, es passa la pel·lícula preparant herbes remeieres fins que el tercer acte li permet alçar la veu en una mena d’ària de baix voltatge. Emma Watson, com a òrfena rescatada per Noah & co, queda intensa i anorèctica “avant la lettre”. Els tres fills (mascles) de Noè, millor oblidar-los; i el principal antagonista, Tubal-Cain (o sigui Ray Winstone), presenta objeccions raonables per a una pel·lícula de tesi que no és exactament aquesta.

No he dit res de Sir Anthony Hopkins que fa de Matusalem, l’avi de Noè. Com que és un gran actor, sap representar perfectament els seus 969 anys sense necessitat de maquillatge. Broda el paper de vell liró enderiat per les baies del bosc que, cal reconèixer-ho, no li presenta cap complicació interpretativa i segurament li permet arrodonir amb alguns dòlars la seva minsa pensió.

Ja per anar acabant, em resulta complicat valorar una pel·lícula que s’inspira en mites que em són tan aliens, d’aquells que si no te’ls creus esdevenen risibles. Conté moments de bon cinema i alguna imatge que deixa petjada, com les del malson subaquàtic. Però també s’hi troben metàfores visuals, entre ingènues i kitsch, que semblen sortides directament d’un pamflet dels testimonis de Jehovà. I després queden, esclar, totes les objeccions racionals que es poden interposar al conte de Noè i que la pel·lícula no aconsegueix esquivar del tot, per molt que els hi busqui solucions elegants. M’intriga per exemple saber què diuen els que interpreten la Bíblia de forma literal sobre el fet que la pervivència de la Humanitat s’ha basat no una vegada sinó dues en l’incest, tant a partir de l’expulsió del Paradís, com després del Diluvi Universal.

També em pregunto què van menjar els animals carnívors quan van sortir de l’Arca després de la pluja. Visqueren un període puntual de vegetarianisme? O es cruspiren un munt de parelles d’espècies herbívores, prescindibles segons el pla diví, i que per tant no han arribat als nostres dies?

Nota al peu: juro que em va semblar descobrir l’infame Jar-jar Binks entre les ombres de l’interior de l’arca. Algú m’ho pot confirmar?

"Noah": el tràiler

Crec que demà o demà passat escriuré sobre la pel·lícula “Noè”, estranya i poc esperada pel·lícula. De moment m’ha regalat aquest quadre de Giovanni Bellini, amb la nuesa paterna com a tema principal. El tema és incòmode i el quadre també. M'agrada.