diumenge, 18 de novembre de 2018

Contes de la frontera

Buster Scruggs (Tim Blake Nelson)
Ja és gros que l’última pel·lícula dels germans Coen —com va passar fa poc amb la de Paul Greengrass, com passarà aviat amb la d’Alfonso Cuarón— l’haguem de veure estrenada a la televisió via Netflix, i més quan es tracta d’una obra que, per les seves característiques de producció, es beneficiaria enormement de la seva projecció a la gran pantalla. Parlo de «The Ballad of Buster Scruggs», una pel·lícula dirigida, escrita i produïda per Joel i Ethan Coen, formada per sis fragments independents, unificats per la seva adscripció al gènere del «western». El to de les sis històries és molt divers, però en totes elles és fàcil trobar-hi trets de l’inconfusible estil Coen i cap seguidor d’aquest duet fantàstic se l’hauria de perdre.

Comença la funció amb «The Ballad of Buster Scruggs» pròpiament dita. Tim Blake Nelson és un jovial genet cantaire de gallet fàcil. Pròleg exagerat, violent i divertit com un «cartoon» de la Warner, constitueix una bona introducció al film. L’igualment breu «Near Algodones» ens presenta un lladre de bancs (James Franco) a qui la vida se li complica de forma inimaginable. Aquí el to és sorneguer i amb un final misteriosament poètic.

A «Meal Ticket» Liam Neeson és un firaire que exhibeix en llogarrets perduts un noi rapsoda (Harry Melling) a qui li falten tant els braços com les cames. Història macabra, negríssima, però no mancada d’ironia. Contrasta amb la lluminosa «All Gold Canyon», en la qual el prospector (Tom Waits) cerca un filó d’or envoltat d’una meravellosa natura prístina, contemplada (també) amb ironia. Diu que es basa en un conte de Jack London.

Tom Waits busca or
Al fragment més llarg, «The Gal Who Got Rattled», una noia (Zoe Kazan) que viatja en caravana cap a Oregon, es veurà obligada a prendre decisions important sobre la seva vida. Una mica massa discursiu, però molt ben interpretat per Kazan. Torna a tenir un final negríssim i hi surt un gosset adorable/odiós que es diu President Pierce.

La desfilada conclou amb «The Mortal Remains» en la qual cinc passatgers viatgen en diligència i conversen sobre de quina pasta estan fets els homes (i les dones). Conformen el grup una dama de fortes conviccions morals (Tyne Daly), dos caçadors de recompenses (Jonjo O’Neill i Brendan Gleason), un jugador francès (Saul Rubinek) i un tramper pudent (Chelcie Ross). Ja des del títol se'ns anuncia que aquest no serà un viatge qualsevol i que s’hi amaga una destinació transcendent.

Com a tots els llibres de contes, hi ha peces que agradaran més o menys, però el nivell mig és alt. Carter Burwell aporta una rica banda sonora que oscil·la entre la modèstia folk i la sumptuositat orquestral del «western» clàssic. Paisatges de Nebraska, Colorado i New Mexico aporten alguns dels telons de fons més emblemàtics del gènere i la fotografia de Bruno Delbonnel els converteix ens espectaculars llenços a tot color.

Amants dels contes d’Ambrose Bierce o dels films de John Ford, entusiastes de Bugs Bunny i el Correcamins, espectadors postmoderns i aficionats als girs imprevistos de guió, a l’humor negre i als trets al front, teniu una cita ineludible amb «The Ballad of Buster Scruggs» a can Netflix.

dissabte, 17 de novembre de 2018

Un món de metros: Màlaga

La pujant Màlaga sembla que recentment ha pres esteroides. Des de 2014 compta amb dues línies de tren lleuger, que en el centre es converteix en metro. Són 17 estacions i 11,2 quilòmetres de vies que conflueixen a l'intercanviador de El Perchel. El mapa és correcte, encara que no hi havia gaires oportunitats de cagar-la. Les extensions futures hi apareixen en forma fantasmagòrica. El que sí que trobo bonic és el disseny del logo i el que més m'al·lucina, l'estació "Barbarela".

divendres, 16 de novembre de 2018

Els pecats dels pares

Davant de la persuasiva campanya al voltant de «Permagel» vaig aconseguir resistir-me fins el punt de no haver-la llegit encara (malgrat el premi Llibreter) a dia d’avui; però amb «Els llits dels altres» d’Anna Punsoda (Amsterdam, 2018) he sucumbit sense excusa als primers embats. Potser perquè conec el seu editor i, cada vegada que el sentia emprar l’adjectiu «brutal» per descriure la novel·la, més em deixava vèncer per reaccions conductistes. El mot «brutal» hauria de ser proscrit de tota prescripció literària,  perquè apel·la a instints baixos de la crítica que esborren qualsevol racionalitat. No es poden escriure coses com «Una novel·la destinada a sacsejar la literatura catalana. Una autora cridada a deixar empremta. Una autèntica revelació» amb total impunitat.

Després passa el que passa, i resulta que «Els llits dels altres» està bé, però no TAN bé com ens havien promès.

El llibre comença amb una dona (de la que sabem que es diu Claustre, més una declaració d’intencions que un nom que pensen els pares al moment del bateig) que acaba de viure una visita frustrant a la seva mare i que ara es refugia en un bar de carretera, on retroba una antiga companya d’escola (que també du una traumàtica biografia a la motxilla). Allà la Claustre, amb el·lipsis ben col·locades, anirà desgranant episodis diversos de la seva dissortada vida, vida que inclou un pare alcohòlic i faldiller, una mare depressiva i un oncle que va abusar d’ella. Naturalment la protagonista no aconsegueix encaixar a l’escola, desenvolupa trastorns alimentaris i, amb l’autoestima per terra, porta una vida eròtica i sentimental d’allò més erràtica.

Amb tot aquest material de base, la novel·la hauria pogut quedar sepultada fàcilment en un festival de tremendisme. Afortunadament Punsoda dota la Claustre de prou recursos per no esdevenir la típica víctima; la seva veu és precisa i distant, no exempta d’humor negre, i disposada a oferir amb detall cadascuna de les seves humiliacions. Amb certesa han sigut les franques descripcions del tràfec dels seus fluids corporals els que li han valgut el qualificatiu de «brutal», i potser també un envejable nivell de vendes.

La veritat és que, jo, el que s’explica a «Els llits dels altres» m’interessa més aviat poc; perquè em sembla un breviari programàtic de «temes candents i d’actualitat» sense gaire motivació al darrere. Tampoc em convenç l’estructura-marc de la novel·la: el relat s’hauria pogut escriure de la mateixa forma, sense necessitat de fer la confessió a l'orella d’una condeixeble.

M’agraden en canvi, i molt, els recursos d’Anna Punsoda quan no vol deixar-nos espaterrats per la via de l’efectisme. Per exemple en aquest fragment domèstic i modest:
La Cecília era una veïna nostra que va estimar-me molt temps. Passàvem juntes força tardes i si calia, i hi havia ocasions en què calia, per la situació en què es trobaven els meus pares, que era de tensions greus i d’inestabilitat, miràvem concursos a la televisió i després em quedava a dormir a casa seva, en un llit per a mi.

M’agradava molt anar-hi perquè la Cecília feia les coses en comptes de solucionar-les. No em batia uns ous per sortir del pas. Em feia una truita. No em passava un raspall pel cap per sortir del pas. Em pentinava. En aquella casa no era tot una cursa d’obstacles. La vida eren tot de coses, de fet eren les mateixes coses que a casa de la meva mare, però les fèiem amb alegria i tranquil·litat, sense fugir d’alguna cosa que no comprenia perseguint-ne una altra que tampoc vaig arribar a entendre mai.
Anna Punsoda no ha escrit encara el millor que es pot esperar d’ella; crec que el seu proper llibre encara m'agradarà més.

dijous, 15 de novembre de 2018

Madrid era una festa

D’ençà que l’any 1951 va filmar a Tossa de Mar el film «Pandora and the Flying Dutchman», Ava Gardner va convertir-se en una entusiasta acèrrima de la idea més tòpica del concepte «España». Per això, entre 1954 i 1968 la magnètica actriu d’ulls verds va traslladar el seu centre d’operacions a la capital del país, el Madrid resclosit i reprimit pel franquisme, que permetia tanmateix algunes escletxes de llibertat als poderosos i als influents, sempre que no sobreeixissin les quatre parets de l’àmbit privat. De l’estada tempestuosa d’Ava a Madrid, Marcos Ordóñez va escriure fa anys un llibre imprescindible: «Beberse la vida. Ava Gardner en España» (Aguilar, 2004).

Ara els guionistes Anna R. Costa i Paco León n’han escrit una versió més fictícia, però no menys real, a la sèrie de Movistar+ «Arde Madrid». El punt de vista narratiu s’ha traslladat al del tercet de membres del servei domèstic de la Gardner (personatges imaginats pel guió i sense cap correlat històric) que atenien l’actriu en el seu daurat exili madrileny, mentre l’espiaven per suposades activitats subversives. És un concepte una mica delirant, però que fa funcionar prou bé la barreja impossible de comèdia, crònica, intriga i esperpent.

«Arde Madrid» potser no és una sèrie tan potent com a mi m’agradaria (el guió, força erràtic, oscil·la entre els encerts i la flacciditat); però disposa de virtuts a dojo, començant per una fotografia en blanc i negre de Pau Esteve Birba, tan bella com adequada. Paco León demostra ser millor director que actor (encara que, com a pura perxa, encara ens hi barallaríem), i munta algunes escenes paral·leles de festa i orgasme amb trempera de llepar-se els dits.

Però la virtut principal d’«Arde Madrid» —més enllà de la gràcia que pugui fer contemplar festes de la faràndula en ple franquisme, amb cameos estel·lars de Lola Flores, Carmen Sevilla, Marisol o la Duquesa de Alba— són les seves actrius protagonistes. Debi Mazar, tot i que és massa gran i neumàtica per emular l’Ava Gardner de principis dels 60, resol prou bé el difícil paper, ajudada pels seus ulls de tigressa i per una desimboltura arravatadora. La catalana Anna Castillo fa el tòpic rol de la minyoneta ingènua i enamora des del primer moment. Mentre que Imma Cuesta broda el paper de la reprimida eixuta que descobreix que té un volcà entre les cames. I no oblidaré la gran Carmen Machi en breus intervencions que valen tots els diners del món.

«Arde Madrid» té perfum de Berlanga, se’n fot de Francisco Franco (i de qualsevol autoritat en general (hi surten guàrdies civils ridículs i un general Perón encara més ridícul)) i opta per reivindicar la sexualitat femenina i la seva independència davant del mascle dominant en un ambient que més aviat rancieja. Com, a més, ho fa amb bella factura i suprema amenitat, no li retrauré cap  defecte menor.

dimarts, 13 de novembre de 2018

La ruta a Khiva

470 quilòmetres separen Bukharà de Khiva, el que a la pràctica significa que el viatge ens ocuparà la totalitat de la jornada. Ruta polsegosa, plana, monòtona, de poca vegetació i orografia escassa. Per això mateix el viatger s'aferra a les puntuals amenitats que voregen la carretera. Així, un campament de iurtes destinades a allotjar turistes amb ganes de color local. Crec que són els primers exemplars d'aquestes construccions típiques dels pobles nòmades de l'Àsia Central que ens trobem. També hi ha un camell amb les gepes no gaire diferenciades.

A la regió d'Elliq-Qala es troba més d'una dotzena de ciutats murallades en runes, algunes amb més de 2.000 anys d'antiguitat, però d'història desconeguda. El visitant que s'hi aventuri ho ha de fer al seu propi risc, perquè aquí no hi ha cartells explicatius ni baranes protectores. El cronista que això escriu té algun moment de vacil·lació i de pànic.

La vista des de dalt té una certa èpica ben pròpia del desert. En canvi, a la plana de baix petits llangardaixos fugen entre els matolls.

A l'hora de la posta travessem l'ample Amu-Darya, un d'aquells grans rius del món que vaig estudiar a la geografia del batxillerat i que mai vaig somiar que veuria en viu. Com provenim d'un país que té uns rius de pa sucat amb oli, aquest generositat aqüífera m'omple d'insana enveja. El guia ens aconsella no fer fotografies (o que almenys dissimulem), ja que els ponts es consideren material sensible en termes militars. Auguro que la prohibició de prendre fotografies al lloc que sigui té els dies comptats, fins i tot a l'Uzbekistan.


dilluns, 12 de novembre de 2018

De l’escriptor al lector (i 2)


Ara passem al pati del lector, i quin acompanyant millor que l’Edward Morgan Forster per fer-ho? El paper de Forster a la posteritat literària potser és una mica dubtós. Les seves magnífiques novel·les de principis del segle XX, que observaren amb agudesa les dificultats per establir ponts culturals entre mons intrínsecament diferents, s’han vist devaluades d’ençà que l’empatia ja no cotitza al mercat dels valors literaris.

La carrera literària de Forster va quedar segellada a tots els efectes l’any 1924 amb la publicació de «A Passage to India», potser la seva novel·la més valorada. Encara viuria 46 anys més fins la seva mort el 1970, però el gruix de la seva obra més significativa ja havia conclòs. Per descomptat l’escriptor no va romandre inactiu i algunes de les seves hores més felices les va dedicar a una joguina nova que acabava de descobrir: la ràdio. Forster, que era un excel·lent divulgador —no em cansaré de recomanar el seu «Aspectes de la novel·la» a qualsevol que senti interès per aquest gènere—, va adonar-se de seguida del potencial que tenia aquest mitjà de comunicació per culturitzar democràticament tota mena de públics.

Forster va començar a col·laborar amb la BBC l’any 1929 amb un programa setmanal sobre llibres que consistia senzillament en una xerrada seva sense més additius que la seva bonhomia i la seva claredat d’expressió. L’emissió es va prolongar sense interrupcions fins el 1959, la major part del temps a través de l’India Service, adreçat als oients d’aquell subcontinent. Forster tenia intensos lligams amb el país i li agradava fantasiejar sobre la natura del seu públic —no només britànics residuals de l’imperi, sinó també hindús i musulmans amb dèries culturals anglòfiles—, als que imaginava en la seva intimitat domèstica amb la vivacitat del novel·lista.

Ens els seus programes Forster va gosar parlar de tot, fins i tot d’autors que podrien semblar difícils, com Eliot o Joyce. La seva ment de bisturí i la seva empatia natural el convertiren en un magnífic divulgador, sempre proper al seu públic. Fins i tot quan parla sobre llibres i autors exclusivament lligats al subcontinent indi, ens desvetlla l’interès per textos als quals mai no tindrem accés.

Potser el millor que puc fer és reproduir algun fragment dels seus comentaris, per fer-vos adonar de la seva proximitat i simpatia. En Forster, un crac total.
De la misma manera que otros locutores les hablarán de política y sobre el arte del gobierno porque conocen bien la administración, o les hablarán de ciencia porque es el campo donde han desarrollado su actividad, yo me ocuparé de los libros porque me he pasado la mayor parte de mi vida escribiendo y leyendo. No voy a recomendar ninguno de los libros que he escrito, ni siquiera les diré el título.

Los libros de Joyce no son sencillos de leer y cuando uno los ha terminado no siempre está seguro de haberlos entendido, de manera que una buena guía crítica es un regalo caído del cielo.

Valéry era un poeta y un hombre de letras (…) Quiero dejar claro que si en ocasiones la lectura de sus textos se vuelve complicada, no es porque le gustase ser oscuro, estoy seguro de que habría preferido expresarse de manera más clara y amena, pero no veía la vida en estos términos, y si algo he aprendido al cabo de tantos años de oficio, es que los escritores honestos tienen un deber que Valéry jamás incumplió: el de expresar la vida tal y como la ven, y no tal como les gustaría que fuese.
D’aquest munt d’hores de radiodifusió, Gonzalo Torné n’ha seleccionat i traduït unes quantes i, a més, ha escrit el pròleg (Zadie Smith s’ocupa de l’epíleg). El recull es titula «Algunos libros», l’edita Alpha Decay, i és una delícia absoluta per poc que us agradi llegir.

diumenge, 11 de novembre de 2018

De l’escriptor al lector (1)


Dos llibres recents han sacsejat agradablement la comunitat lletraferida de Twitter que jo segueixo i han desvetllat l’adoració perpètua dels autors estel·lars que la componen. Començaré de forma natural per la primera part del procés, que és el de l’escriptura, procediment sagrat segons alguns, però que per al narrador consumat que és Stephen King no guarda cap secret. El seu llibre es diu «Escriure», el va parir l’any 2000, es subtitula «Memòries d’un ofici», l’ha traduït Martí Sales, i l’ha editat «l’altra editorial» de l’Eugènia Broggi l’octubre de 2018, acabat de passar.

Em sembla que només li havia llegit abans un sol llibre a l’Stephen King i per tant es pot dir que gairebé no el conec; em consta però que, malgrat la seva condició d’escriptor de «best-sellers», gaudeix de molt bona consideració entre tots els estaments de la professió. En aquest llibre ameníssim el polígraf de Maine ens explica els orígens de la seva vocació així com ens ofereix alguns consells sobre el seu ofici adreçats a aspirants a literats.

La primera part, titulada «C.V.», és una crònica dels primers anys de vida de l’autor que s’atura just en el moment que comença a escriure les seves primeres novel·les. El gènere de les memòries d’infantesa i joventut és un dels que més em solen avorrir, i prova de la perícia narrativa de King és la fluïdesa amb la que s’escolen el seu rosari d’anècdotes que tant m’han interessat i divertit. Vegeu, com a exemple, aquest record d’una cangur grassa que va tenir i que es deia Eula (o Beulah?):
L’Eula-Beulah era propensa als pets, d’aquells que són estrepitosos i pudents alhora. De vegades, quan n’hi venia un, em llançava al sofà, se m’asseia a la cara amb el seu cul de falda llanosa i es deixava anar. Bum!, cridava eufòrica. Era com quedar sepultat per focs artificials a base de metà. Recordo la foscor, la sensació d’estar-me ofegant i recordo riure. Perquè, encara que el que estava passant podríem dir que era horrible, també podríem dir que era divertit. D’alguna manera, l’Eula-Beulah em va preparar per a la crítica literària: després d’haver patit el pet a la cara d’una cangur de noranta quilos que cridava «Bum!», el «Village Voice» no fa gaire por.
A les seccions següents del llibre és on King descriu la manera com escriu les seves novel·les i contes —prefereix partir d’una situació que no pas bastir tota la trama d’entrada—, i dóna tota mena de consells i receptes que van des de la redacció del text fins la manera de trobar una editorial que te’l publiqui. Per descomptat els consells són una mica tendenciosos, perquè t’encaminen a escriure una mica a la manera de King. Per fortuna King és un prescriptor raonable i la majoria de les seves recomanacions (evita l’abús d’adverbis!, per exemple) poden resultar útils sempre que no te les prenguis amb fanatisme de convers.

Entremig l’oncle Stephen ens va explicant altres coses, com la seva llarga història d’addiccions (ara ja superades), l’accident de tràfic que va estar a punt d’endur-se’l a l’altre barri l’any 1999, o la benèfica relació conjugal amb la seva primera i única esposa. «Escriure» és un llibre que enganxa, i apte per a tothom, fins i tot pels profans que no han sentit mai la propensió a escriure la «gran novel·la catalana». Beatus ille.