Jo, Abdelà Taia, contra vosaltres

Abdelà Taia neix el 1973 a una ciutat als afores de Rabat fill d’un funcionari menor (vigilant de biblioteca). La seva família, humil i nombrosa, encara preserva les arrels rurals. En aquest ambient, on predomina l’esperit de comunitat, coneixerà la cobdícia, la venjança, el masclisme i l’enveja; però també la solidaritat, la protecció i l’amor incondicional dels parents.

Abdelà és un bon estudiant, malaltís i efeminat. Abdelà és també homosexual. Malgrat que la llei ho castiga, al Marroc com a tants altres països de la Mediterrània s’admet qualsevol relació sexual il·lícita, sempre que es mantingui lluny de la llum del dia i no se’n parli mai en públic. Abdelà esdevé un jove atractiu amb qui els homes del seu carrer es desfoguen els dies que no tenen una dona a l’abast.

Però un dia Abdelà s’enamora. S’enamora de la cultura, s’enamora de la literatura, s’enamora de la llengua francesa. I a mesura que avança en els seus estudis, s’allunya de la pinya familiar i descobreix la seva pròpia individualitat. Comença a crear-se una nova família a la seva mesura: ara els seus pares seran Mohamed Choukri o Paul Bowles. En un darrer pas d’alliberament, emigra a París i esdevé un “mal marroquí”: la comunitat, la tribu, exigeix obediència a canvi de protecció. El seu discurs s’articula sempre entorn al “nosaltres”; el “jo” és inadmissible. Abdelà coneixerà per primera vegada, a París, el que són la solitud i la nostàlgia.

Per conjurar tot el món que ha deixat enrere, escriu en francès llibres que anomena novel·les, però que són tots ells fruit dels seus records. Són llibres que gaudeixen d’èxit i que es tradueixen a l’anglès, a l’italià, a l’espanyol, a l’euskera, al català (“Una malenconia àrab”, Alberdania). Taia esdevé, malgrat seu, el portaveu oficiós dels homosexuals marroquins, tot i que la seva veritable aspiració és dirigir una pel·lícula amb la seva adorada Isabelle Adjani.

En el seu primer llibre, “Mi Marruecos” (Cabaret Voltaire, 2009), Taia ens narra 20 fragments de la seva infantesa i joventut, primer des de les pròpies vivències, després des de l’enyorança que es desvetlla sota els plumbis cels de París. Són records plens de màgia i afecte (a penes es parla aquí d’humiliacions i sexualitat), contemplats amb el candor i la franquesa d’un infant. Frases breus, en un estil que es podria considerar senzill, però que està tocat per la gràcia. O per la “baraka”, que tan important ha estat a la vida de Taia.

“Nunca se está en paz en Marruecos, la intimidad no existe: para merecerla hay que pelearse —yo lo hice—. Te atosigan constantemente. Nunca estás solo. En nuestra tierra la soledad no existe. Los viejos, incluso enfermos, paralíticos, siempre están acompañados. Yo me había acomodado a ese sistema, iba conmigo, a pesar de mi rebelión. Llevo dentro de mí toda una colección de imágenes de esa manera de vivir, que me siguen a todas partes. Cuando llegué a París, me sorprendí rememorando dicho sistema. No quería reconocerlo, pero lo añoraba. No hay nada tan atroz como la indiferencia, el sentimiento de inexistencia, de muerte. Me di cuenta de que, como todos mis compatriotas, sentía curiosidad por la gente. Tenía hambre de gente, echaba de menos las historias. Historias contadas a lo marroquí. Me paseaba por París ante la indiferencia general. En aquel momento, lo recuerdo, deseé ser un libro tirado a miles de ejemplares y regalado a todos los parisinos. Tendrían que leerme, tendrían que mirarme. Ese libro no tendría título."

Tintín a Barcelona (i una propina)

Portada del catàleg (obra de Peret)

Excuseu-me aquesta batalleta llunyana. Corria l’any 1984, aquell que l’Orwell havia fet famós. Com que Hergé és conegut arreu com un mestre de l’aventura gràfica ben documentada, en aquella època circulava per Europa una exposició de peces etnològiques que havien estat reproduïdes gairebé sense alteracions a les aventures de Tintín. Aquesta mostra itinerant va ser batejada com a Museu Imaginari de Tintín i així va arribar a la Fundació Miró de Barcelona. Per iniciativa de Manuel Huerga, Juan Bufill i el dissenyador gràfic Peret, l’exposició es va complementar amb algunes peces tridimensionals creades per l’ocasió i amb una reinterpretació iconogràfica del món d’Hergé on hi participaren llumeneres de la il·lustració mundial com Charles Burns, Gary Panter, Joost Swarte, Daniel Torres, Mariscal i un pilot més, tots ells dignes de menció. La cosa quedà entre apanyada i brillant. Jo hi vaig col·laborar en la redacció del catàleg, una de les poques feines que he fet en aquesta vida que més tranquil em permeten dormir durant les nits de dubtes i recança.

"Tintinú" obra de Mariscal

L’exposició fou un èxit de públic, digne de figurar als anals de la Fundació Miró: a Catalunya crec que Tintín, des de la publicació dels seus títols a finals dels anys 50 per part d’Editorial Juventud, sempre ha estat un personatge molt estimat.

Obra de Charles Burns

Però l’any 1984 no era encara un any innocent, no endebades ens trobàvem en plena transició, i la polèmica esclatà de la mà de Javier Coma (Barcelona, 1939). Aquest senyor ha bastit la seva carrera entorn de l’estudi de la cultura de masses americana: els seus còmics, la seva novel·la negra i el seu cinema; i a partir d’aquest interès, ha conreat un total prejudici envers les seves contrapartides europees. En el camp dels còmics en concret (que ell s’ha negat sempre a anomenar tebeos), considera que són una invenció purament americana, fruit d’una voluntat democràtica i reflex adult d’una societat, mentre que a Europa les historietes s’han adscrit a l’infantilisme que intenta perpetuar el sistema de dominació de classe. Potser simplifico, però el discurs de Coma crec es basa fortament en aquests maniqueismes.

"La verdadera historia de Tintín en el país de los soviets", de Peret.

Sigui com sigui, Coma i altres intel·lectuals (Roman Gubern, Maruja Torres, Juan Cueto, Enric Sió, Víctor Mora…) que passaven per allí van firmar un manifest en contra de l’exposició, opinant que l’obra d’Hergé no estava a l’alçada d’una Fundació de la categoria de la Miró, que la mostra infantilitzava el gènere i que, a més, era d’ideologia dubtosa. Coma, que va ser el més combatiu en aquesta tempesta en un got d’aigua, va acudir, com era d’esperar, a l’argument “ad hominem”:

“Se trata de un dibujo fácil y por tanto susceptible de ser imitado. El auge español de Tintín va vinculado, en parte, a una operación editorial de dar consistencia a una llamada línea clara en la estética del comic. El manifiesto no pretende plantear una polémica en este terreno, simplemente situar debidamente la importancia de Hergé. Nadie parece recordar que el dibujante fue acusado de colaboracionismo con los nazis y que estuvo dos años sin poder publicar. Su redención cultural proviene de Francia, hará unos 10 años, cuando París descubrió el comic norteamericano y buscó un homólogo en la área francófona. En parte es una promoción de la nueva derecha francesa.”

"Milú a Barcelona" de Roger (disculpa Roger la manca de qualitat, però amb l'escàner no he pogut fer més).

En fi, coses típiques d’aquells anys polititzats, en els quals es treia punta de qualsevol cosa, encara que fos del tot inofensiva. Per fortuna, les coses han canviat i avui no crec que calgui presentar immaculades credencials d’esquerres per poder apreciar el valor estètic d’un artista (i el negoci actual de l’art modern també ha relativitzar força la credibilitat dels museus). Res, ara no em posaré a reivindicar la vàlua de l’obra d’Hergé, que em sembla evident; no en tinc ganes. I si parlo d’aquest afer mig oblidat és perquè en Jordi Girbén me'l va fer recordar l’altre dia en enviar-me una de les peces de l’exposició, l’aportació de Max que es titulava nogensmenys que “Milú sota les influències combinades de Lewis Carroll i Loch Lomond”. Carroll ja sabeu qui és, Loch Lomond és l’scotch favorit del Capità Haddock.

Com triomfar sent Quim Monzó

A Quim Monzó la Institució de les Lletres Catalanes li ha muntat una exposició a l’Arts Santa Mònica amb el títol “Monzó. Com triomfar a la vida”. És un esdeveniment bastant remarcable, tant perquè no és habitual fer exposicions entorn d’un escriptor, com pel fet que aquest estigui viu i en plena activitat. Ignoro si s’han alçat crítiques adverses davant d’aquesta decisió, però coneixent el país, algú hi haurà que no s’ho hagi pres gaire bé; tot i que en aquests casos el millor és callar i fer les maniobres pertinents per ser el proper dedicatari d’exposició.

Segons els organitzadors, ho han fet “amb la voluntat de continuar posant fites en què els lectors i tota la ciutadania puguin retrobar o descobrir referents literaris…” A aquestes alçades crec que no existeix al nostre país un escriptor menys necessitat de ser descobert que Quim Monzó (els llibres del qual llegeixo indefectiblement, així que es publiquen); però com que aquestes institucions culturals alguna cosa han de fer amb el seu pressupost, no em sembla pas malament (a d’altres escriptors els hi han posat pis i institut marítim, inversions que, de segur, són molt més oneroses).

En tot cas, trobo força motius per admirar Monzó, començant és clar per la seva obra literària, consistent i plena de coherència, que brilla sobretot en els contes i el periodisme d’opinió. En la depuració del seu llenguatge literari, que evita arcaismes arrossegats per la inèrcia de la tradició, busca sempre entre les solucions que divideixen els filòlegs aquella més simple, el que no exclou l’ús del mot precís i la recuperació de paraules tan útils com ben nostres. Amb aquesta tasca ha establert un model de llenguatge comunicatiu i plenament funcional que arriba al públic sense fer concessions. Monzó és un home ben informat de tot el que es cou en el món i té l’antena alerta per tal d’estar de tornada, quan els altres encara hi van. El seu escepticisme, aliat amb el sentit comú, arriba a conclusions tan originals com certes. Aquesta combinació facilita la seva complicitat amb un públic molt ampli: Monzó és un personatge popular sense necessitar de recórrer a la condescendència o al populisme.

Però el que més m’admira és que Monzó ha arribat on és, limitant-se a fer la seva feina. Que jo sàpiga, només s’ha presentat a un premi literari, el Bertrana, que va guanyar l’any 76 amb la seva primera novel·la (de la qual ara mig renega), i des de llavors s’ha mantingut saludablement lluny del circuit de premis que altres autors van col·leccionant com si es tractés d’omplir un cartró de bingo. Monzó no ha ocupat càrrecs institucionals de cap mena i, quan ha col·laborat en programes de ràdio o televisió, ho ha fet sempre en qualitat de creador, mai com a flor mediàtica. No diré que no hi hagi altres escriptors que hagin estat també fidels a la seva vocació, però potser és el que ha arribat més lluny per procediments totalment honestos.

Bé, m’agrada Monzó, ja està dit, i aquestes festes em regalaren el llibre-catàleg de l’exposició, un atractiu volum editat sota la batuta de Julià Guillamon i amb disseny d’América Sánchez i Albert Planas. Com que Monzó, apart d’escriure, ha estat repòrter a zones en conflicte, dissenyador gràfic, català a Nova York, locutor radiofònic, dibuixant de còmics, guionista de cinema, expert del tema, columnista, dipsòman i golafre notable i afectat per la síndrome de La Tourette, la seva trajectòria vital dóna bastant de si i es pot llegir una mica com la crònica de la meva generació.

A les pàgines del catàleg abunda el material gràfic, molt d’ell procedent de l’arxiu de l’autor (que imagino que deu ser d’aquells que s’ho guarda tot, començant pels bitllets de l’autobús). Hi són les fotos que li ha anat fent Pedro Madueño, així com il·lustracions dels seus contes fetes expressament per l’exposició per gent com Miguel Brieva, Max o Marc Vicens. Hi ha també testimonis d’amics i col·laboradors: el seu editor de sempre, Jaume Vallcorba (abans VallcorbaPlana), companys de barra com Gonzalo Herralde, els seus “deixebles” Sergi Pàmies i Empar Moliner, l’Àngel Casas, en Puyal, la Terribas… Algunes coses m’han sorprès i no és la menor descobrir que Mònica Terribas deixa entreveure que no sempre va ser la dona intel·ligent i tensa a punt d’atacar la jugular d’algú (que té un passat, vaja). Una altra és que Monzó, dins dels seus escrits, ha anat deixant un corpus de crítica gastronòmica que, amb el seu bon sentit i el poc amor que sent pels experiments en els que hi intervingui l’estómac, l’apropa al món de Josep Pla. Però el més curiós de tot és el fort component autobiogràfic que es descobreix en els escrits de Monzó, ell que sempre m’havia semblat un artista de les distàncies.

L’exposició dura fins l’11 d’abril, allà a Santa Mònica, al final de la Rambla. Jo no hi aniré, perquè estic segur que l’experiència del catàleg (que permet la lectura calmosa dels textos) supera l’exposició. Però si us agrada Monzó, el grafisme pop o pertanyeu a la generació barcelonina dels anys 50, segur que passareu una bona estona visitant-la. A més, és gratuïta.

Precious in Wonderland

A tots ens agraden les històries de superació personal, i als americans —tant obsessionats ells en fer l’individu responsable de les seves desgràcies—, encara més. Però a qui més agraden aquest tipus d’epopeies, sobretot si impliquen un personatge amb aspectes “problemàtics”, és als senyors que atorguen els Oscar. En edicions anteriors ja vessaren una llagrimeta amb premi, dedicada a autistes, alcohòlics, tetraplègics, genis paranoics o vaquers homosexuals. Aquesta temporada el sector “interès humà” el cobreix la pel·lícula “Precious” de Lee Daniels que, després d’haver estat beneïda a Sundance, ara aspira a 6 premis de l’Acadèmia.

No es pot negar que el seu punt de partida és el “nec plus ultra” de les situacions desgraciades. Si ser dona, negra, adolescent i extremadament obesa no es pot dir que sigui un paper gaire galdós, afegim-hi els abusos sexuals des de petita, un pare incestuós que li ha fet dues criatures i una mare que l’explota i la maltracta físicament. Amb aquests antecedents no és d’estranyar que sigui un fracàs escolar, una ment cauteritzada emocionalment, incapaç de comunicar-se. Però els guionistes, o la novel·la en la qual es basen, encara s’hi rabegen amb dos detalls d’una crueltat extrema: la primera filla de la noia té la síndrome de Down i el seu pare li ha contagiat el virus de la sida. Que Precious hagi perdut qualsevol autoestima és un corol·lari que no necessita demostracions.

Lee Daniels filma el conte amb un atractiu superior als telefilms d’havent dinat, fins i tot amb un estil entretallat mig realista, mig fantasiós que queda molt bé en pantalla. Les interpretacions són, en general, de bones a boníssimes. És inevitable enamorar-se de la Precious de Gabourey 'Gabby' Sidibe (en un paper que, sembla ser, no té res a veure amb les seves circumstàncies personals), però cal dir que la mala bèstia de la seva mare, que interpreta Mo’nique, es mereix tots els Oscar del món.

La pel·lícula ha estat produïda per Oprah Winfrey (la mega Ana Rosa Quintana americana). Hi intervenen tant un Lenny Kravitz, tope sexy i tope innecessari, com una Mariah Carey, desmaquillada i inesperadament convincent. Tota aquesta colla de maquinadors ajuden a que ens empassem la píndola.

La intervenció dels serveis socials representarà l’espurna que redimirà la protagonista d’aquest calvari. Els serveis socials americans, almenys abans de l’aparició d’Obama, no eren dignes de menció. El final és convenientment optimista, però en una segona lectura costa d’acceptar que tot sigui tan linealment ascendent. Em quedo amb la mare de Precious, amb tot el seu embrutiment. Estic segur que existeix gent que funciona així. I me’n sento responsable.

Imatges d’Alícia: Brinsley Lefanu

De l’il·lustrador d’avui, poca Alícia n’he trobat, però per contra li he descobert unes connexions familiars d’allò més interessants, perquè George Brinsley Lefanu (1855-1935) era el fill petit de Joseph Thomas Sheridan Le Fanu (1814-1873). Aquest escriptor irlandès, d’origen hugonot, més conegut com a Sheridan Le Fanu, és un dels inventors del conte de fantasmes modern, un gènere en el que els escriptors de llengua anglesa sempre han excel·lit. Tot i haver estudiat dret, es va dedicar tota la vida al periodisme i moltes de les seves novel·les aparegueren en forma de fulletó.

Cultivà tota mena de gèneres, però és recordat sobretot per les seves històries de misteri i horror. Tendia a retreballar els seus arguments per desenvolupar-los perfeccionats en textos posteriors. Les seves trames, que no abusen mai dels elements sobrenaturals, es basen més en la creació d’una atmosfera que en els cops d’efecte. Els seus contes continuen sent molt apreciats entre els aficionats al gènere. El més conegut de tots és “Carmilla”, la primera vampira literària de la que es té notícia. De segur que Bram Stoker s’inspirà en ella per escriure el seu “Dràcula” i cineastes tan diversos com Roy Ward Baker, Roger Vadim, Carl Theodor Dreyer o Harry Kümel n’han filmat adaptacions. Dels dos dibuixos que m’han arribat del fill del mestre, poca cosa puc dir. Revelen influències de l’art nouveau i el disseny de la casa de la Llebre de Març mereixeria figurar a les Cares del Món de can Tibau.

PS: Suposo que la culpa de tot la deu tenir la imminent estrena de l’Alícia de Tim Burton; però el fet és que han aparegut força novetats editorials entorn de Lewis Carroll. Independentment que en parli d’alguna d’elles en el futur, de moment anunciaré que Quaderns Crema acaba de reeditar la traducció d’Amadeu Viana, llargament descatalogada, d’A través de l’espill, de manera que aquest flanc el tornem a tenir cobert. I ben content que estic.

Manelic 0.0

No, aquest apunt no és com el d’en Ferriol, no va de conya; és seriós i, al mateix temps, molt feliç.

Però abans caldrà fer una presentació antropològica de la meva família, si no, no causarà l’efecte desitjat. Som quatre germans, dos nois i dues noies; el que aquí escriu és l’hereu, els altres venen darrera, però no gaire lluny. Tot i que tres dels germans estem temporalment aparellats (sense intervenció d’església o estat, crec) i tenim edat per ser pràcticament avis, a la família no hi havia hagut fins ara cap tipus de descendència.

Va ser, per tant, una sorpresa descomunal que la nostra germana petita, ben depassada la quarantena, ens anunciés l’agost passat que estava de cinc mesos. Precisament ella, l’única que no té ningú més a qui carregar la responsabilitat. Un cop passat el primer moment d’estupefacció, assumírem el paper de comparses solidaris en l’embaràs.

Com que la meva germana és teatrera (vull dir que el teatre és la seva professió), mentre es decidia pel nom real, li va adjudicar un nom provisional i adient, com ara Manelic. Així, a efectes pràctics, és com hem conegut el nasciturus durant aquests mesos. La veritat és que el nom m’agradava cada dia més. No trobeu que és simpàtic encara que no mati cap llop? L’elecció del nom d’un infant és una qüestió complicada que mereixeria una sèrie sencera de posts. D’entre les moltes bestieses que es digueren mentrestant, em quedo amb “Ganesha Manelic”.

Per fi, després de sortir considerablement de comptes, el nen nasqué abans d’ahir, ajudat per una cesària, més traumàtica per la mare que no pas pel fill. Sembla que el nebot es dirà finalment Adrià. Ha nascut amb uns acabats perfectes i, a diferència de tots els lletjos nadons del món, aquest és molt bufó. Té una certa retirada a Matt Damon. Però en guapo.

Els tiets, en estat de xoc, es declaren plenament feliços.

Palíndroms matemàtics

Marcus du Sautoy (quin nom tan portentós, per cert), ja em va encantar amb “La música de los números primos”, un assaig divulgatiu sobre un tema tan àrid com és la distribució dels números primers, però que es podia llegir també com una apassionant novel·la d’aventures protagonitzada per matemàtics.

Els matemàtics no tenim gaire bona premsa, ja ho sé; ningú no ens convida als programes d’escombraries televisives, ni som presència habitual als vídeos del YouTube. Però jo insisteixo, perquè, com diu Marcus de Sautoy, el verí pot atacar-te quan menys t’ho esperes.

En aquest llibre que es titula “Simetria” (Acantilado, 2009) el du Sautoy s’empenya en parlar-nos d’aquests moviments de gir, translació o rotació, que ho deixen tot igual i que anomenem simetries. El propòsit “seriós” del llibre és el de transportar-nos des de la idea, relativament simple, de la simetria fins a la investigació de l'atles dels grups finits. Es tracta d’una tasca condemnada al fracàs: els experts ho trobaran excessivament simple i els profans no ho acabaran d’entendre.

Afortunadament, el llibre circula també en altres direccions. Plantejat com el dietari d’un any en la vida de l’autor, precisament l’any en que en fa 40 i queda, per tant, exclòs per rebre la medalla Fields (l’equivalent al Nobel pels matemàtics), el to autobiogràfic ens permet contemplar el dia a dia d’un matemàtic professional, amb les seves febleses i els seus dubtes; també amb la seva mesquinesa i la seva competitivitat. No diré que sigui un espectacle trepidant, però és molt més interessant del que caldria esperar: el dels matemàtics és un gremi que atrau personatges d’allò més excèntric (i, per modèstia, evitaré posar-me com a exemple). Des del que se sap de memòria tots els itineraris ferroviaris d’Anglaterra i s’ha proposat recórrer-los un a un, fins el que és capaç de recitar centenars de xifres del desenvolupament del número pi. Sabeu que hi ha matemàtics que troben la seva inspiració sota la influència d’un porro? Sabíeu que hi ha (almenys un) assaig matemàtic, on cada capítol ve precedit d’una dosi de pornografia, per descarregar tensions i deixar el cap clar?

Però en el llibre de Du Sautoy encara hi ha més. Per citar dos exemples distants, també hi treuen el nas Borges i Darwin (la simetria és un tret que afavoreix l’evolució i pel qual ens sentim irresistiblement atrets). No us perdeu tampoc la recerca dels 17 grups de simetria que es poden trobar a les tessel·les de l’Alhambra de Granada, un episodi digne d’Indiana Jones. I les vides dels matemàtics que hi apareixen són d’un sucós, digne de Dickens. Em quedo amb el pobre romàntic de mort prematura que fou Niels Abel, amb el revolucionari Evariste Gallois (també fiambre jove) i amb el boig Sophus Lie, que no va dubtar en quedar-se en pilotes quan, tot anant d’excursió, va començar a ploure. No és estrany que el detinguessin durant la guerra franco-prussiana sota la sospita d’espionatge. Sabíeu, ja per acabar, que una estada a la presó afavoreix en gran mesura la creativitat matemàtica?

Apa, feu-vos un favor i llegiu una mica de divulgació científica, que tant de Combray, a la llarga, no pot ser bo. Penseu, almenys, que fins i tot les magdalenes tendeixen a la simetria.