La vida manual d’ús: CAPÍTOL X. Habitacions de servei, 4. Jane Sutton.

Eugène Delacroix, "L'enterramorts dona el crani de Yorick al príncep Hamlet"

Jane Sutton —una anglesa de setze anys que treballa d’au pair a casa dels Rorschash— està dreta davant de la finestra i rellegeix una carta amb cara radiant.

Jane va estudiar a Greenhill, als afores de Londres, molt a prop de la prestigiosa Harrow School, fundada l’any 1572 sota els auspicis de la reina Isabel I. Entre els seus alumnes més cèlebres, Perec cita Byron, Sir Robert Peel, Sheridan, Spencer, John Perceval i Lord Perceval, però s’hi podrien afegir Winston Churchill, Hussein de Jordània, John Galsworthy, Anthony Trollope, Sir Terence Rattigan, els actors James Fox i Benedict Cumberbatch o el cantant James Blunt entre molts altres. Per descomptat Bartlebooth també hi va estudiar. i si volem mencionar altres personatges de ficció que també es poden considerar «Old Harrovians», m’afanyaré a citar el Herbert Pocket de Grans Esperances o l’equívoc oncle Monty del film Withnail and I.

En una plafó de suro que hi ha a la paret estan fixades tres fotografies d’obres de teatre escolar en les quals va participar la Jane. A la primera va vestida de patge i a la segona fa de princesa Béryl, agenollada al costat del seu avi el rei Utherpandragon [no he sabut trobar cap Béryl al cicle artúric]. Més interessant és la tercera, on es mostra l’escena final del Comte de Gleichen de Yorick. He trobat un Le comte de Gleichen de François-Thomas-Marie de Baculard d’Arnaud i també una òpera inacabada de Franz Schubert, Der Graf von Gleichen (1827/1828, D 918); però del de Yorick no hi ha cap referència. Tampoc és cap sorpresa, perquè Yorick no és cap autor sinó una altra referència a l’obra Hamlet. Bufó de la cort i company de jocs del príncep en la seva infantesa, apareix només en forma de calavera a l’acte 5, escena 1. David Foster Wallace traurà molt profit del personatge a La broma infinita, però es clar això Perec no ho podia saber.

Pel que fa a la història o llegenda del comte de Gleichen es pot resumir així: sarraïna s’enamora de cristià captiu i li promet la llibertat a canvi de matrimoni; l’home ja és casat, però això no sembla incomodar a la mora; el papa els dona dispensa sempre que ella es converteixi al cristianisme; la primera dona del comte s’avé a la relació triangular i acaben vivint molt feliços tots tres. A la seva mort es van plantar al costat de les tombes un roure i dos til·lers, com en un homenatge pervers a Filemó i Baucis.

Tomba del comte de Gleichen a la catedral d'Erfurt

A l’habitació també hi ha un aparell d’aquells que en deien menjadiscos. Un disc sense funda està col·locat contra el caire del llit —Gerry Mulligan Far East Tour— i a la funda es veuen els temples d’Angkor Vat enmig de la boira. Crec que el disc és una invenció de l’autor.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL IX. Habitacions de servei, 3. Nieto i Rogers.

 

Arminius i Sigimer a la novel·la de Verne

L’habitació l’ocupen els dos criats de l’artista plàstic Franz Hutting. El paraguaià Joseph Nieto fa de xofer i mosso. Ethel Rogers, una holandesa de vint-i-sis anys, fa de cuinera i s’ocupa de la roba. En aquest instant ella s’està rentant, mentre que ell, ajagut al llit, sembla estar a punt de cremar una carta amb un segell en forma de rombe (intrigant!) on es veu l’efigie de Simón Bolívar. Aquesta nit la parella treballarà, com a favor especial, a la recepció anual de la família Altamont.

Objectes de l’habitació:

• Un llibre descolorit, El francès pels seus textos. Curs mitjà. Segon any. 
• Una reproducció intitulada Arminius i Sigimer, «dos colossos amb casaca grisa, coll de toro, bíceps herculis i cares vermelles eriçades d’atapeïts bigotis i ufanoses patilles». Tot i que els noms corresponen a dos cabdills queruscos que van enfrontar-se a Roma a la batalla de Teutoburg, la descripció coincideix literalment amb la dels Arminius i Sigimer que apareixen a la novel·la utòpica/distòpica «Els 500 milions de la Begum» de Jules Verne.
• Una postal d’una escultura de Hutting —Els animals de la nit— al pati de la prefectura de Pontarlier. Aquesta vila del Franc Comtat és considerada com la capital mundial de l’absenta, pertany a més a la xarxa dels Plus beaux detours de France.

Aquest capítol conclou amb una bibliografia sobre l’obra de Franz Hutting. Consta de set entrades.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL VIII. Winckler, 1

 

Marc Zaffran, dit Martin Winckler

Com ja sabem des del primer capítol, Gaspard Winckler va morir fa dos anys i el cosí llunyà que va heretar-ne el pis el vol posar al mercat. És lògic per tant que l’habitació on som, que el difunt anomenava «el saló» i feia servir rarament, ara es trobi pràcticament buida.

Ara al salonet, hi queda allò que queda quan ja no queda res. Per exemple mosques, o prospectes que uns estudiants han ficat sota la porta dels veïns i que exalten un nou dentifrici o ofereixen un descompte de vint-i-cinc cèntims a qualsevol comprador de tres paquets de detergent…

Després de l’»aperitiu» que ha significat la presentació del químic Morellet, arribem amb Gaspard Winckler a un dels personatges principals de la novel·la, peça central del pla de Bartlebooth i presència destacada a dues altres obres de Perec, Le Condottiere (1960) i W, ou le souvenir d’enfance (1975). Habitualment, quan apareix un personatge per primera vegada, li busco possibles inspiracions en la realitat. En aquest cas succeeix precisament el contrari, ja que és un home fictici qui proporciona el nom a una persona de carn i ossos. En efecte, el metge Marc Zaffran, nascut el 22 de febrer de 1955, va escollir com a pseudònim per publicar els seus llibres —entre els quals es compta el molt estimable «La malaltia de Sachs»— el nom de Martin Winckler, en homenatge al fabricant de puzles creat per Perec.

De totes maneres aquest capítol se centra en la vida de Winckler abans i després de la seva col·laboració amb Bartlebooth, que quedarà reservada per a capítols posteriors. Descriu per exemple la seva gran obra de joventut, un bufet que ell mateix havia esculpit amb les escenes principals de L’illa misteriosa de Jules Verne, moble ara desaparegut, com també han desaparegut tres reproduccions emmarcades.

El gravat d'Israël Silvestre podria o no podria ser aquest

Valène només en recordava una amb precisió: representava La gran parada de la Festa del Carrussel i Winckler l’havia trobada en un número nadalenc de L’Illustration; amb el pas dels anys, fet i fet només fa uns quants mesos, Valène va saber, fullejant el Petit Robert, que era d’Israël Silvestre.

• la Festa del Carrussel segurament es refereix al gran espectacle organitzat per Lluís XIV el 5 i 6 de juny de 1662 per celebrar el naixement del delfí Lluís el primer de novembre de l’any anterior
• L’Illustration fou un setmanari il·lustrat de tendències republicanes publicat entre 1843 i 1944.
• Le Petit Robert és un popularíssim diccionari de la llengua francesa, publicat per primera vegada l’any 1967, versió abreujada en un sol volum del Dictionnaire alphabetique et analogique de la langue française, que en constava de sis (i seria conegut en el futur com a Grand Robert).
• Israël Silvestre (Nancy, 1621 - París, 1691) fou un dibuixant i gravador, conseller del rei i col·leccionista d’art

Quan l’any 1955 Winckler va haver completat el darrer dels puzles que Bartlebooth li havia encarregat, es va posar a elaborar joguines de fusta per a infants. Més tard va començar a fer uns anells formats per «set, onze o disset cercles d’or o de plata encaixats els uns en els altres i amb una imbricació complexa que desemboca en una espiral tancada, compacta i perfectament regular».

La dèria li va durar uns deu anys. Després va entretenir-se emmarcant petits miralls convexos amb elaborades motllures de fusta. Dos anys abans de morir va desar els estris i va desmuntar el banc de fuster. La seva activitat va anar limitant-se a breus passeigs pel barri. Un dia va proposar a Valène que l’acompanyés a la Cinemateca a veure el film «Les verdes pastures»; en va sortir decebut. 

Impagable cartell de la pel·lícula

Encara que Perec defineixi la pel·lícula com un remake carrincló i ensucrat de La cabana de l’oncle Tom, The Green Pastures (estrenada el 1936) presentava una selecció de fragments de la Bíblia representats amb personatges de raça negra. Malgrat les protestes dels activistes pels drets civils, fou un gran èxit comercial i un dels pocs llargmetratges amb un elenc completament negre entre les produccions del Hollywood de l’era daurada.

Joc de jaquet del segle XX

Winckler encara sortia a fer els àpats a can Riri, una fonda del barri, on també llegia tota la premsa que hi trobava: Le Courrier arverne, L’Echo des Limonadiers, L’Aurore, Le Parisien liberé, Le Figaro, L’Humanité o Libération. No he trobat informació sobre les dues primeres publicacions, que bé podrien ser apòcrifes. Els limonadiers eren fabricants (o venedors) de llimonada i altres refrescos. 

Cada dia a les sis Winckler baixava a jugar una partida de jaquet amb Morellet. L’últim any ja no va sortir de casa. Smautf li pujava el menjar dos cops al dia, i Morellet, Valène o la senyora Nochère, la portera, s’ocupaven de les seves necessitats.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL VII. Habitacions del servei, 2. Morellet

François Morellet, "Sphère-trames" (1962)

Si hem de buscar una inspiració onomàstica per a Morellet, potser ens hauríem de fixar en François Morellet (1926 - 2016), artista plàstic que va destacar en l’abstracció geomètrica i precursor del minimalisme que durant bona part de la seva vida va treballar també a la fàbrica de joguines de la seva família (una combinació formidable).

Pour Morellet, l'œuvre d'art ne renvoie qu'à elle-même. Son titre, généralement sophistiqué — l'artiste aime les jeux de mots — indique la règle du jeu qui a présidé à son élaboration. (de la Wikipédia, força aplicable també a Perec)

El Morellet de la novel·la (de nom Benjamin, segons figura a l’índex) exercí innombrables oficis fins que als vint-i-nou anys es va fer auxiliar de química a l’Escola Politècnica. Va ser per aquest motiu que Bartlebooth hi acudí: buscava la manera —un cop completats els puzles que havia fet construir a partir de les seves aquarel·les— de recuperar les obres originals sense que es percebessin les marques de la serra. Morellet consultà el seu mestre Kusser [descendent del compositor alemany d’origen hongarès Johann Sigismond Kusser o Cousser (Pozsony, 1660 - Dublín, 1727), del qual s’acompanya la biografia cent per cent real], el qual el guià a trobar una solució mitjançant la pols d’alabastre.

Pintura de Gérard Guyomard

Un cop trobada la manera d’ocultar les cicatrius del puzle, Morellet s’hi va dedicar de ple, una feina que només l’ocupava cada quinze dies. L’última part del procés, la separació de l’aquarel·la original del seu suport de fusta de pollancre era responsabilitat del restaurador Guyomard, «que s’havia fet famós desenganxant frescos coberts amb diferents capes de guix i pintura i tallant pel mig, en el sentit del gruix, un full de paper en el que Hans Bellmer havia dibuixat per totes dues cares.»

Gérard Guyomard resulta ser un pintor adscrit a la figuració narrativa que aprengué el seu ofici treballant amb restauradors. Nascut el 20 de novembre de 1936, és per tant coetani de Perec i no descarto que fossin amics. Hans Bellmer (Kattowitz, 1902 - París, 1975) fou pintor, gravador, fotògraf i escultor, un dels membres més importants del moviment surrealista. 

Hans Bellmer, "La jeune fille et la mort"

Amb la vida solucionada, Morellet va poder dedicar-se als experiments domèstics de física i química, dels quals en resultaren explosions freqüents. Considerat com un perill públic, Morellet va acabar internat, per a satisfacció dels seus veïns Plassaert que ambicionaven quedar-se amb el seu quartet. En l’actualitat l’habitació està sent reformada, com fan palès els tres obrers que ara en surten.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL VI. Habitacions del servei, 1

École Normale Supérieure de Sèvres

Aquesta habitació al setè pis pertany a la senyora de Beaumont, la vídua de l’arqueòleg. Les seves dues netes Anne i Béatrice viuen amb ella. Béatrice, la més jove, està preparant l’examen d’ingrés a l’Escola Normal Superior de Sèvres, i la seva àvia li permet fer servir l’habitacioneta com a lloc d’estudi. En aquest moment està reunida amb quatre amigues que seuen a terra i prenen un te informal. Si no m’equivoco, és la primera vegada en la novel·la que topem amb un dels habitants de l’edifici (el quartet de la secta japonesa no compta).

Ignorem si l’estudiosa Béatrice Breidel superarà l’examen d’entrada. En tot cas a l’escola de Sèvres, exclusivament femenina, li queden deu anys de vida: el 1985 s’integrarà a la masculina Escola Normal Superior de París, coneguda popularment com «de la rue Ulm».

Perec descriu amb el detall habitual què està fent cadascuna de les cinc noies. Em frustra no identificar la novel·la de Thomas Hardy que està llegint una d’elles i de la qual només coneixem la il·lustració de la coberta: «un personatge barbut, assegut en una barca al mig d’un riu, pescant amb canya, mentre a la riba un cavaller en armadura sembla cridar-lo». L’armadura del cavaller em despista, perquè Hardy només va escriure una novel·la històrica i la va situar a les guerres napoleòniques. L’única explicació que se m’acut és que tot plegat amagui una endevinalla, la solució de la qual em defuig.

Del gravat on hi ha un bisbe inclinat sobre un joc de solitari (el dels pius o boletes que cal anar «matant» passant-hi per sobre, no el de cartes), m’interessa la comparació que fa amb el fabulós «L’il·lusionista» de Hyeronimus Bosch. «L’escamoteur», com era anomenat a casa seva, el museu municipal de Saint-Germain-en-Laye, va ser robat el 13 de desembre de 1978 pels futurs membres del grup terrorista anarco-comunista «Action directe». La pintura fou retrobada el 2 de febrer de 1979. Des de llavors la tenen tancada en una cambra cuirassada i el museu municipal ha deixat d’existir (potser mort de vergonya). 

La senyora de Beaumont, de soltera Véra Orlova, va néixer a Rússia, d’on va fugir el 1918. A Berlín va esdevenir deixeble d’Arnold Schönberg i, traslladada a París, va donar a conèixer entre el públic francès l’Sprachgesang i els lieder de la Segona Escola de Viena. Cantant l’ària final d’Angèlica de l’Orlando d’Arconati va conèixer el seu marit, l’arqueòleg. 

Fem una pausa. No he trobat cap Véra Orlova cantant, però sí una que fou actriu russa i soviètica (1894 - 1977). Felice Antonio Arconati va ser un compositor que va néixer a Saronno cap a 1610 i morí després de 1679 a Mariano Comense. Va ser mestre de capella a diverses esglésies de primera categoria i compongué prolíficament. Gratem una mica, sempre cal fer-ho amb Perec, i descobrirem que a «El castell dels Càrpats» de Jules Verne el personatge de La Stilla interpreta l’òpera Orlando (fictícia) i l’atribueix a Arconati. Aquest és un dels trets més bonics de la novel·la, que apart de relacionar-se amb allò que anomenem realitat a través de fets i personatges històrics (o fins i tot d’amics i familiars), també interactua amb altres obres de ficció compartint els seus universos.

La Stilla en plena actuació a "El castell dels Càrpats"

Prosseguim amb la biografia de Vera Orlova de Beaumont. Tingué la seva única filla Elizabeth l’any 1929. La seva activa vida artística l’impedí ocupar-se’n i Elizabeth acaba fugint de casa als quinze anys. Véra no en sabé res més fins que el 1959 va assabentar-se de la seva tràgica fi. Dos anys abans la seva filla s’havia casat amb un paleta belga, François Breidel, i vivien a Chaumont-Porcien (les Ardenes franceses). L’únic que va poder fer l’ex-cantant és anar a rescatar les seves netes Anne i Béatrice, de les quals desconeixia l’existència.

I una errada, per acabar. On diu: «va ser educada doncs per la seva àvia materna, la vella comtessa de Beaumont», hauria de ser «àvia paterna».

La vida manual d’ús: CAPÍTOL V. Foulerot, 1

Mostres de paper kraft, és a dir paper d'estrassa

Abans de parlar de l’estança on ens trobem, el capítol s’entreté a recordar-nos que som sota el taller de Gaspard Winckler, on durant vint anys cada quinze dies sens falta arribava un paquet idèntic.

Però a banda dels segells, res no distingia un paquet de l’altre: el mateix paper kraft, el mateix cordill, el mateix segell lacrat, la mateixa etiqueta; semblava que abans de marxar, Bartlebooth hagués demanat a Smautf que calculés la quantitat de paper de seda, kraft, cordill i lacre que calia per fer els cinc-cents paquets!

El cinquè dreta és una sala de bany buida amb les parets pintades de color taronja. Un mirall octogonal s’afegeix al clauer octogonal amb un nard encastat del capítol I i al bloc de marbre de secció octogonal que fa de tauleta al capítol II. Al fons una porta oberta mostra una jove despullada. A la mà dreta du un ou per rentar-se el cap. A la mà esquerra, el número 40 de Les Lettres Nouvelles (juliol - agost de 1956). Aquesta revista literària francesa, fundada per Maurice Nadeau i Maurice Saillet, va aparèixer entre els anys 1953 i 1977. Durant un temps tingué una traducció a l’anglès, Modern Letters. L’exemplar de la noia conté «a més d’un comentari de Jacques Lederer sobre la novel·la El diari d’un capellà de Paul Jury (Gallimard), un relat de Luigi Pirandello datat el 1913, intitulat A l’abisme, que narra com Romeo Daddi es va tornar boig».

De Lederer la posteritat només ha preservat —via cartes i dedicatòries— l’amistat que el lligava a Perec. L’oblidat Paul Jury fou un capellà que es prengué la molèstia de relatar el procés que el dugué a perdre la fe; un tipus de literatura que avui dia ha de tenir molt poc públic. La versió original de l’obra de Pirandello està inclosa a Novelle per un anno sota el títol de Nel gorgo.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL IV. Marquiseaux, 1

Tela de Jouy

Un saló buit al quart segona. La paret està coberta d’un paper pintat que imita la tela de Jouy, un tipus d’indiana de cotó estampat amb dibuixos monocroms (velers blaus, en aquest cas).

Hi ha quatre quadres a les parets. El primer és un bodegó de factura moderna que recorda les composicions clàssiques sobre el tema dels cinc sentits. Entre altres objectes hi ha la novel·la Simfonia Inacabada, però no es pot llegir-ne l’autor. La més famosa de les simfonies inacabades és la de Franz Schubert, però no em consta que hi hagi una novel·la homònima. Si que existeix una pel·licula italiana, Sinfonia d’amore (Glauco Pellegrini, 1956), biopic de Schubert amb Marina Vlady i Lucia Bose, que a França es va titular Symphonie inachevée.

El segon quadre representa un carrer nocturn i suburbial.

El tercer representa un animal fabulós, el tarande, descrit per primera vegada per Geló el Sàrmata (al text s’hi adjunta la descripció que en fa François Rabelais al seu Pantagruel). Vistes les imatges disponibles, aquesta mena de ren de propietats camaleòniques no impressiona gaire.

El tarande

El quart és la reproducció en blanc i negre del quadre de Forbes titulat Una rata darrere la cortina i que es basa en una història verídica esdevinguda a Newcastle-upon-Tyne, on hi surten una lady, un cotxer enamorat i una col·lecció de rellotges. L’error fatal causat per un rellotge rere un teló fa inevitable recordar l’escena de Hamlet, on Polonius amagat darrere una cortina és confós amb una rata. Amb aquesta ja van tres capítols seguits amb referències a l’obra de Shakespeare.

M’ha costat una mica localitzar el pintor Forbes, sort que indiquen que va ser deixeble de Léon Bonnat (Baiona, 1833 - Monchy-Saint-Éloi, 1922), per tant ha de tractar-se del pintor irlandès Stanhope Forbes (Dublín, 1857 - Newlyn, 1947). Pel que he vist, Forbes era un pintor costumista força competent, especialitzat en pintar pescadors, barques i aigua. La truculència de la lady i la cortina no li escau gens.

A l’últim paràgraf es comenta que a l’edifici hi viuen col·leccionistes força maniàtics. Per exemple Valène guardava totes les postals que li enviava Smautf quan feia escala en algun port. En tenia una de Newcastle-upon-Tyne i una altra de la Newcastle australiana.