divendres, 31 octubre de 2014

The Hugh Lane (3): 7 Reece Mews


Francis Bacon (Dublín, 1909 - Madrid, 1992) és probablement l’artista plàstic més important nascut a l’illa d’Irlanda. Malauradament Bacon va traslladar-se primer a Londres i després al món, de manera que molt lleu va ser el rastre que hi deixà al seu país natal. Per compensar aquesta mancança, la Dublin City Gallery The Hugh Lane va adquirir l’any 1998 el contingut de l’estudi que l’artista tenia al número 7 de Reece Mews, South Kensington i des de l’any 2001 se’l pot contemplar al museu. Bé, de fet la contemplació és una mica relativa, perquè el que hi ha és una gran estructura en forma aproximada a la d’una capsa de sabates que permet veure el seu interior mitjançant estratègics espiells. L’estudi, tal com se suposa que l’artista el va deixar, constitueix un desori considerable i suggereix d’immediat una síndrome de Diògenes XXL. 

No sé fins a quin punt aquesta momificació d’una estança, que en algun moment de la seva història va ser viscuda, ajuda en res a la millor comprensió de l’obra de l’artista que hi va treballar, tot i que fa palesa la poca importància que Bacon donava a l’ordre domèstic. De tota manera no es pot negar que The Hugh Lane ha fet una feina conscienciosa amb aquest llegat, de manera que existeix una base de dades que detalla els més de 7.000 objectes que es van trobar dins de l’habitació, entre els quals 570 llibres, 1500 fotografies, 100 llenços coltellejats, 70 dibuixos, 1.300 fulls arrencats de llibres, material artístic, mobiliari, correspondència, revistes i discos de vinil.

La veritat, però, és que l’estudi vist en viu, no ofereix grans recompenses i més aviat deprimeix. És preferible mirar amb calma a l’excel·lent web del museu algunes fotografies dels detalls, com per exemple les insòlites superfícies que el pintor feia servir com a paleta (parets i portes) o l’efecte doblement inquietant de les teles deliberadament estripades.


En el temps de la nostra visita (i fins el proper 30 de novembre) hi havia una exposició de la biblioteca del pintor, on als 570 llibres ja citats s’hi afegien altres 670 exemplars localitzats a la seva cuina i al dormitori. Més enllà que alguns d’ells estan tacats de pintura, fet que delata que Bacon llegia mentre treballava, la col·lecció no és particularment distingida: molts Penguin Modern Classics en edicions que jo també tinc als meus prestatges. Que quedi constància de cara a la Història que els autors que més es repeteixen són Henry James, Wilkie Collins, Agatha Christie i Joseph Conrad.



dijous, 30 octubre de 2014

The Hugh Lane (2)

Sir William Orpen (1878-1931), nascut prop de Dublín, és un dels grans artistes irlandesos, tant pel seu treball com a retratista com en qualitat de professor a temps parcial a la Metropolitan School of Art. Com passa amb molts dels seus compatriotes, va desenvolupar gran part de la seva carrera a Londres. Com que fou amic de Hugh Lane, creador del museu, la seva obra està ben representada. No fou mai avantguardista, però contemplant aquest bodegó de tema oriental del 1902, se li ha de  reconèixer el domini tècnic en matèria de reflexos i menor encert en l’arranjament de les figures.

Agnes Martin (1912-2004), canadenca de Saskatchewan, fou una important pintora minimalista (ella preferia denominar-se expressionista abstracta) de la qual no n’havia sentit mai parlar, cosa que tampoc és gens estranya. Influenciada per la filosofia oriental i el zen, admiradora de les visions depurades de Mark Rothko, no resulta estrany que m’atragui per les seves qualitats meditatives, lluny de qualsevol religió.

William Scott (1913-1989) va néixer a Escòcia de pares irlandesos i acabaria sent el pintor de l’Ulster més cotitzat internacionalment durant el segle XX. D’inicis figuratius, passà a l’abstracció després de conèixer els expressionistes abstractes en un viatge a Estats Units l’any 1952. Aquesta pintura de 1963 destaca per la seva combinació cromàtica i pel seu fort component gràfic, quasi de tipografia augmentada. És inevitable veure en la figura blanca de l’esquerra una bafarada muda extreta d’un còmic.

Joseph Beuys (1921-1986) no requereix gaires presentacions, només observaré que era alemany per demostrar que en aquest apunt miscel·lani són benvingudes totes les nacions. El que desconeixia és que Beuys era un gran amant d’Irlanda, gràcies a l’admiració que sentia per James Joyce. L’any 1974, en un moment particularment cruent del conflicte nord-irlandès, l’artista realitzà una conferència en aquest mateix museu. Les tres pissarres que emprà, guixades amb els esquemes que acompanyaren la seva dissertació, foren ofertes a la Hugh Lane com una espècie d’ofrena votiva a favor de la pau irlandesa.

I ara passo de la nit al dia amb Renato Guttuso (1911-1987), sicilià de Bagheria, antifeixista, comunista i ateu (i sospito que amic d’Andrea Camilleri). Afortunadament hi ha poc de programàtic en la seva obra i sí molta vida. Com en aquestes teulades de 1963 que, a partir d’un fragment de realitat urbana, es dibuixa una composició geomètrica de textures abstractes.

Philip Guston de Montreal (1913-1980) va passar pel xarampió de l’expressionisme abstracte fins que a finals dels seixanta esdevingué figuratiu d’una estranya manera que l'emparentaria amb els “cartoons”. Aquest “Outskirts” de 1968 fa aparèixer alguns encaputxats del Ku-klux-klan, d’aquells que anys abans havien sollat les seves obres. Ostenten, això sí, aquell rosa xiclet que és imatge de marca de Guston.

Elizabeth Magill, nascuda el 1959 al Canadà, és tanmateix una pintora irlandesa. S’especialitza en paisatges inquietants, vagament inspirats en els quadres del romàntic alemany Caspar David Friedrich. Una tècnica seva freqüent és imprimir una fotografia sobre llenç i afegir-hi retocs a l’oli. Misteriosa, evocadora i, sense cap dubte, molt irlandesa.

dimecres, 29 octubre de 2014

The Hugh Lane (1)


Entono el que potser serà el meu adéu a Dublín amb la visita al museu conegut popularment com “The Hugh Lane”, un casalot del segle XVIII que es troba a la sentimentalment intensa Parnell Square. Inaugurada el 1908, se suposa que és la galeria pública d’art modern més antiga del món, i des del 2006 compta també amb una extensió de nova planta. Deixant de banda les sales dedicades a exposicions temporals d’artistes contemporanis, el propòsit del museu és allotjar una col·lecció d’art irlandès recent amb parada obligada en els imprescindibles Francis Bacon i Sean Scully. També hi ha pintors contemporanis d’arreu i una dotzena d’impressionistes francesos que mai no fan nosa. Sense ser una institució de categoria mundial, val la pena passar-hi una estona, tant per les singularitats de l’edifici com per les petites perles que puntuen la visita.

Començo aquesta selecció personal amb un Degas, un favorit personal, mestre tant en el dibuix com en les textures. En aquest retrat d’una noia bretona s’enfronta al complicat problema de la llum que incideix sobre teixits de color blanc. Enmig de les solucions formulàiques d’alguns impressionistes, a Degas ningú no li pot negar la personalitat.

Berthe Morisot sembla inspirar-se en el món de Renoir, però fuig del seu encotillament i ofereix una composició poc convencional i d’una pinzellada molt lliure. Mentrestant Claude Monet realitza un dels seus quadres atmosfèrics, en aquest cas del pont de Waterloo, on s’intenta reproduir la barreja de fum i broma característics del Londres de l’època.

Pierre-Auguste Renoir rarament em fa el pes, el seu preciosisme em fa pensar en capses de bombons, internats per a senyoretes i tallers de costura. Aquest “Les parapluies”, de grandària més que considerable, denota ambició i una solució plena de gràcia dels ritmes dels paraigües. És curiosa la forma com el quadre fa conviure estils de dos moments diferents de la carrera de l’artista. La dona central i les dues nenes de la dreta reprodueixen la pinzellada més lliure i fluïda de la seva època estrictament impressionista datada a la dècada dels 70. Les dues figures de l’esquerra mostren molta més atenció a l’estructura, gairebé com una inspiració de Cezanne.


Tallo a publicitat amb un Daumier, una pintura preparatòria d’un quadre segurament molt més acabat. Hi apareixen el Quixot i Sancho Panza, personatges molt apreciats per l’artista; però el tema podria ser qualsevol altre. Aquí el que importa és el poder gràfic de la taca, la fidelitat al caràcter i les audàcies cromàtiques. L’Honoré Daumier sempre em sembla que va néixer a la meitat equivocada del segle XIX.


dimarts, 28 octubre de 2014

La jungla laboral o estranys drets a decidir


Confessaré d’entrada que “Deux jours, une nuit” és la primera pel·lícula que veig dels multipremiats i belgues germans Dardenne (Jean-Pierre i Luc, de noms respectius), per tant ignoro fins a quin punt és característica del seu treball habitual, encara que no tinc cap dubte en considerar-la excel·lent.

El seu punt de partida és força senzill: Sandra, treballadora a una petita empresa que fabrica panells solars, està de baixa per depressió; entretant, els seus col·legues s’han apanyat per suplir la seva absència amb un petit augment en la càrrega de treball. El propietari de la firma proposa a la resta d’empleats una votació en la qual hauran d’optar entre la permanència de Sandra a l’empresa o embutxacar-se una prima de 1000 euros. Malgrat que la primera votació li ha estat negativa, la treballadora en baixa intentarà convèncer durant un frenètic cap de setmana els seus companys, perquè votin al seu favor a la segona oportunitat del dilluns.

“Deux jours, une nuit” respira credibilitat des del primer fotograma (o com es digui ara, quan tot és digital). Bé, l’únic que em resulta poc creïble és que un empresari s’emboliqui en votacions tan proclius a resultats embrollats, on de segur acabarà generant el mal rotllo dels seus subordinats. Però apart d’això, aquesta cursa contra rellotge destinada a alterar un dilema dolorós, esdevé una barreja equànime de suspens sense policies i de veritat humana. Rodada sense filigranes i molt a peu de carrer a Seraing, una ciutat veïna a Lieja, reflecteix molt bé el desgast del teixit social que la crisi ha provocat amb una variada mostra de reaccions on tant poden aparèixer la por, la violència i l’egoisme, com la solidaritat, l’empatia i el sacrifici.

En el centre del film es troba la meva adorada Marion Cotillard, una estrella innegable, que aquí s’esborra per retratar sense grans gestos la fràgil Sandra. És un paper complex que ha de mostrar l’apatia depressiva i suïcida, el feble impuls per seguir endavant, el bri d’il·lusió o desesperança, el somriure que no pot evitar dibuixar-se,  tot resolt magistralment amb recursos imperceptibles. La resta del repartiment, amb Fabrizio Rongione (habitual dels directors) com a marit, respira l’autenticitat multiètnica de l’Europa dels nostres pecats.

“Deux jours, une nuit” és absorbent, emocionant, i d’una pertinència que gairebé fa mal. Parla sense al·legories del que ens està passant, i com que sospito que els germans Dardenne mantenen encara la fe en la nostra espècie, la seva conclusió (agredolça i en cap cas escapista) és un cant a la decència humana.

dilluns, 27 octubre de 2014

A la guerra, com a la guerra (o el meu bessó no existeix)


Agota Kristof va néixer hongaresa el 30 d’octubre de 1935. Morí a Neuchâtel (Suïssa) el 27 de juliol de 2011, als setanta cinc anys. Entre una i altra data, fugí del seu país natal per culpa de la repressió soviètica, treballà a una fàbrica de rellotges i esdevingué escriptora en llengua francesa. La seva obra més coneguda és l’anomenada “Trilogia de Claus i Lucas”, que es compon de “El gran quadern” (1986), “La prova” (1988) i “La tercera mentida” (1991), traduïdes fa uns anys per Sergi Pàmies per a La Magrana.

L’estil de Kristof és auster, fred, literal, de sintaxi senzilla que acaba produint un cert encanteri. Enlloc brilla més que a “El gran quadern”, on es narra l’experiència durant la guerra dels bessons Claus i Lucas. En realitat el relat, en primera persona del plural, no dóna nom a cap personatge i, per tant, només bategem els protagonistes a partir de la trilogia on estan inscrits; la resta reben el nom genèric de la seva funció: l’Àvia, la Mare, el Mossèn, l’oficial, l’ordenança... De fet, ni el lloc on s’esdevé l’acció ni la guerra de la qual es parla s’identifica d’una forma concreta; i només la biografia de l’autora permet suggerir que es tracta de la Segona Guerra Mundial viscuda en un país envaït pels alemanys.

Quan la guerra esclata la mare de Claus i Lucas decideix dur-los a la granja de l’àvia, una dona cruel, bruta, gasiva i analfabeta que no els demostrarà cap afecte. Els germans decideixen exercitar-se en l'estoïcisme amb la intenció de superar indemnes l’experiència. Al mateix temps, consignaran les seves vivències en uns quaderns escolars, com a testimoni del seu aprenentatge i l’establiment d’un molt particular sentit moral.
L’Àvia ens pega sovint amb les seves mans ossudes, amb una escombra o amb un drap xop. Ens estira les orelles, ens agafa pels cabells.
    D’altra gent també ens dóna bufetades i puntades de peu, no sabem per quina raó.
    Els cops fan mal, ens fan plorar.
    Les caigudes, les escorxadures, els talls, el treball, el fred i la calor, també són causa de sofriment.
    Decidim d’endurir els nostres cossos per poder suportar el dolor sense plorar.
    Comencem per donar-nos bufetades l’un a l’altre i, més endavant, cops de puny. Veient els nostres rostres tumefactes, l’Àvia ens pregunta:
     —Qui us ho ha fet?
    —Nosaltres mateixos, Àvia.
    —Us heu barallat? Per què?
    —Per no res, Àvia. No pateixi, només és un exercici.
    —Un exercici? Esteu completament boigs! Bé, si això us distreu…
    Estem despullats. Ens copegem l’un a l’altre amb un cinturó. Diem cada vegada:
    —No fa mal.
    Piquem encara més fort, cada vegada més fort.
    Passem les mans damunt d’una flama.
    Ens fem talls a les cuixes, als braços, al pit amb un ganivet i vessem alcohol a les ferides. Cada vegada diem:
    —No fa mal.
    Al cap d’un cert temps, no sentim res, efectivament. És algú altre qui sent el mal, és algú altre qui es crema, qui es talla, qui pateix.
    Ja no plorem.
    Quan l’Àvia està enfadada i ens crida, li diem:
    —No cridi, Àvia, pegui.
    Quan ens pega, li diem:
   —Més Àvia, més! Miri, posem l’altra galta, com és escrit a la Bíblia. Piqui també a l’altra galta, Àvia.
    Ella respon:
    —Que el diable se us emporti amb la vostra Bíblia i amb les vostres galtes!

Amb l’aire d’una rondalla per a adults, on només valen les motivacions bàsiques (la fam, el fred, els diners, el poder i el sexe), “El gran quadern” encisa per la seva implacabilitat i és difícil abandonar-lo a mitges, tan inesperades són les seves peripècies. La novel·la conclou amb la separació dels germans, quan un d’ells creua la frontera, la guerra ja acabada.

“La prova” s’inicia al moment just on acabava el llibre anterior, amb Lucas tornant a casa després de veure com el seu germà Claus ha partit vers l’exili. Sí, el llibre central de la trilogia ja posa nom als personatges i és narrat en una més convencional tercera persona. Sense que es precisi del tot, sembla que el país de Lucas ha sortit de la guerra convertit en un satèl·lit de la Unió Soviètica (es mencionen purgues polítiques, el Partit i hi ha dificultat per desplaçar-se dins del territori). Abasta una quantitat indeterminada d’anys en els quals el protagonista es fa adult, acull a casa una dona i el seu fill esguerrat, s’enamora d’una bibliotecària, es fa amic d’un funcionari municipal, compra una llibreria-papereria… Els episodis se succeeixen entre la fantasmagoria i un punt d’abstracció centro-europea.

A l’últim capítol Claus retorna a la ciutat i es passeja pels escenaris que fins ara havia habitat el seu germà. De mica en mica es va percebent que el que es descriu no correspon exactament a la realitat reflectida a les pàgines anteriors. En un efecte que en anglès s’anomena treure’t la catifa de sota els peus, descobrirem tot d’una que el que hem llegit sobre Lucas potser només era una invenció i fins i tot seria possible que el tal Lucas mai no hagués existit.

L’últim batent de la trilogia reinicia la història a partir d’un Claus que no és ben bé el dels llibres anteriors. Aquest ha patit una malaltia infantil i té una mare amb la qual conviu d’adult, l’existència de Lucas es posa en qüestió… El títol “La tercera mentida” és revelador i ens informa amb claredat que tota peça literària és invenció; per tant no cal exigir coherència entre les diverses parts de la trilogia, ja que són totes elles igualment “mentida”. Kristof, un cop assumides les beceroles de la postmodernitat, s’hi rabeja en contra de tota versemblança, mentre que el lector, mancat de terra ferma, comença a desentendre’s. Així, la potent i addictiva narrativitat d’”El gran quadern” acaba derivant en un aiguabarreig que concita una resposta molt més tèbia. Una pena.

diumenge, 26 octubre de 2014

Saguaro


Com escrivia ahir, el primer disc de Joni Mitchell fou “Song to a Seagull” (Cançó per a una gavina”) del 1968. Com passarà amb gran part de la seva carrera, la portada de l’elapé és obra de la pròpia artista; en aquest cas, un d’aquells dibuixos solipsistes i digressius que solien sortir sols sota l’efecte de la marihuana. Com que el títol de l’àlbum està escrit amb una inepta tipografia d’ocellets en vol, sempre s’ha cregut que el disc es deia simplement “Joni Mitchell”.

“Song to a Seagull” té la particularitat que cadascuna de les cares del vinil porta un nom i una indicació de Primera i Segona Part, respectivament “Vaig anar a la ciutat” i “Lluny de la ciutat i prop de la costa”. Així, es podria afirmar que les primeres cançons participen de la neurosi i el frenesí de la gran urbs, mentre que la segona part és molt més reposada i bucòlica; però no veig la separació gaire clara. És en tot cas un disc auster, en el qual Joni Mitchell fa de dona orquestra (al piano, a la guitarra, a les veus) i que aconsegueix, en contra de tot prejudici, una obra sofisticada, tant per la lletrística com per l’afinació musical, a una infinitud d’anys llum del que s’esperaria d’una cantautora folk de finals dels seixanta. 

Malgrat ser un debut molt digne i mereixedor d’audició pels entusiastes fans de la segona fornada, el disc no té un hit evident. Així que he buscat a la pàgina de l’artista quina era la cançó més estimada pels visitants. Per això trobeu aquí aquest Saguaro/Cactus Tree (puntuada amb un 9,56 sobre 10), d’inspiració Dylaniana (segons diu ella), on es pot llegir en lletres majúscules una declaració d’intencions que no variarà gaire en els quaranta-cinc anys següents: a Joni li agraden molt els homes, però mai tant com la seva llibertat.

Hi ha un home que se’n va navegant
En una dècada plena de somnis
I la fa pujar en una goleta
I la tracta com una reina
Li porta collarets de Califòrnia
Amb pedres ambre i verdes
L’ha cridat des de la badia
L’ha besat des de la seva llibertat
L’ha sentit a estribord
En el trencar-se i el respirar de les algues
Mentre ella estava ocupada sent lliure

Hi ha un home que ha pujat una muntanya
I està cridant el nom d’ella
I espera que el cor d’ella el pugui sentir
A tres mil milles la torna a cridar
Pot pensar que ella és al seu costat
La pot trobar a faltar igualment
L’ha trobat a faltar en el bosc
Mentre li ensenyava totes les flors
I les branques cantaven la tornada
Al temps que ell grimpava les torres escamoses
D’un arbre del bosc
Mentre ella era en algun lloc sent lliure

Hi ha un home que ha enviat una carta
I està esperant una resposta
Li pregunta pels seus viatges
D’ençà el dia que es van acomiadar
Escriu “M’agradaria que fossis al meu costat
Ho podem aconseguir, si ho intentem”
Ell l’ha vist a l’oficina
Amb el nom d’ella a tots els seus papers
Compartint els beneficis
Serà difícil deslliurar-se
Del seu record
I ella està tan ocupada sent lliure

Hi ha una senyora a la ciutat
Que pensa que els estima tots
Hi ha el que pensa en ella
Hi ha el que la crida de tant en tant
Hi ha el que li escriu cartes
Amb els detalls gargotejats
Ella els ha parat els peus a tots
Han rigut dins de la rialla d’ella
Ara prepara la seva defensa
Perquè tem que un d’ells
Li demani l’eternitat
I ella està tan ocupada sent lliure

Hi ha un home que li envia medalles
Està sagnant per culpa d’una guerra
Hi ha un cavaller i un pallasso
I el propietari d’una botiga
Hi ha un bateria i un somiador
I saps que hi poden haver més
Ella els estimarà quan els vegi
La perdran si la segueixen
I només pretén complaure’ls
I el seu cor és pletòric i buit
Com un saguaro
Mentre està tan ocupada sent lliure


dissabte, 25 octubre de 2014

Roberta from Alberta

Joni Mitchell fotografiada el 1968 per Baron Wolman
Una de les meves grans dèries musicals, dèria que ja fa més de quaranta anys que m’acompanya, té a veure amb certa cantautora canadenca immensament respectada i enormement influent, tot i que al nostre país no ha passat mai de l’ambigu paper de figura de culte. M’estic referint a Roberta Joan Anderson, nascuda el 7 de novembre de 1943 a Fort Macleod (Alberta), i a qui, per qüestions de comoditat, anomenaré a partir d’ara pel seu nom de guerra: Joni Mitchell.

Com que el que m’interessa és la seva música, passaré ràpid per la seva infantesa: mare mestra, pare instructor de vol de la Royal Canadian Air Force durant la guerra; un cop acabada la conflagració, Bill Anderson treballà a una botiga de queviures a Saskatchewan. La petita Joni s’estimava les paraules i també la música, entre els sis i set anys estudià piano; als vuit va contraure la pòlio, durant una epidèmia nacional que també va afectar el seu compatriota Neil Young. Recuperada, i sense seqüeles, la nena xicotot que havia mostrat aficions més aviat atlètiques, s’adonà que les seves aptituds físiques no la permetrien competir i va inclinar-se vers activitats més “artístiques”. Iniciaria llavors una lluita que encara perdura entre les seves dots pictòriques i les musicals, on tothom (llevat d’ella) reconeix quina és la facció guanyadora.

Als nou anys va començar a fumar i encara no ho ha deixat, tot esdevenint juntament amb Stephin Merritt i Frank Zappa una de les fumadores més contumaces de Nord Amèrica. Només ella sabrà com és de difícil sobreviure a aquesta addicció a una societat tan puritanament saludable com la seva, però són molts els que culpen el tabac del canvi de registre de la seva veu. Però per això encara havien de passar algunes dècades. De moment, a principis dels anys 60, Joni podia presumir d’un registre de soprano de gairebé quatre octaves que s’adequava força bé al gènere folk, tot i que en els moments d’esbarjo no li feia fàstics al rock & roll.

La seva primera actuació remunerada es produí el 31 d’octubre de 1962 a Saskatoon i aviat va llaurar-se una petita reputació als clubs de Saskatchewan. La tardor de 1964 va traslladar-se a Toronto, amb l’excusa de cultivar la seva carrera. En realitat estava prenyada del seu ex-xicot de Calgary i no eren aquells anys propicis a la maternitat en solteria. Va donar la nena fruit de l’embaràs en adopció i mantingué el secret fins l’any 1997, quan mare i filla es reuniren per segon cop (primer cop després del part), amb resultats potser no gaire amables. El 1965, a les trenta sis hores d’haver-lo conegut, va casar-se amb l’obscur cantant folk americà Chuck Mitchell (que ni tan sols mereix entrada pròpia a la Wiki). Plegats van desenvolupar una breu carrera de cert èxit, que va passar per Detroit i desembocà en divorci l’any 1967; tanmateix a hores d’ara ella encara carrega professionalment amb el seu cognom. Paral·lelament Joni anava bastint una reputació excel·lent com a constructora de grans cançons, impressionistes però articulades. Tom Rush, Buffy Sainte-Marie, George Hamilton IV i Judy Collins estaven enregistrant amb èxit les seves invencions.

Conta la llegenda (que és sempre mentidera), que David Crosby (el membre més nebulós dels Byrds i també dels Crosby, Stills & Nash de tota la vida) va entrar al “Gaslight South”, club de Florida on l’artista canadenca cantava i s’enamorà de la seva actuació fins al punt de produir-li el seu primer disc, el molt auster “Song to a Seagull” (1968). Per no tallar en fred aquesta sèrie, us deixo una primera mostra d’aquest disc debutant, sobre el que potser tornaré demà.