dimarts, 12 de desembre de 2017

Jo robot, tu més

Diria que fa cosa d’un any no hi havia artefacte més calent (ni més car), en el món de les sèries televisives, que el «Westworld» de la HBO. Es notava que havien buidat la casa per la finestra, tant pel luxe del seu repartiment (Ed Harris!, Hannibal Lecter!, Birgitte Nyborg!), com pels valors de producció i per uns títols de crèdit que seguien a la perfecció les imatges mecàniques i les hipnòtiques sintonies de Ramin Djawadi, que mimetitzaven la sèrie de més èxit de la casa: «Game of Thrones». Malgrat les crítiques extàtiques, un any més tard, l’entusiasme anterior s’ha refredat convenientment, o així m’ho sembla. Hi ha gaire expectació per la segona temporada prevista pel 2018? No la percebo.

«Westworld» es basa en una novel·la del difunt Michael Crichton, i en un film bastant apreciat de l’any 1973 que el mateix autor dirigí, on el carismàtic Yul Brynner feia de pistoler robòtic en un parc temàtic ambientat al far-west. De la translació televisiva se n’han ocupat Jonathan Nolan (guionista habitual del seu temible germà Christopher) i la seva esposa Lisa Joy. Si ho hagués sabut per endavant (jo, que no suporto les altes pretensions de tota l’obra dels germans Nolan) potser no hauria caigut en el parany.

La sèrie parteix de la idea original de Crichton —una mena d’Esplugues City habitada per robots, on els visitants podien, tot jugant a indis i cowboys, lliurar-se als més baixos instints de violència i fornici sense haver de patir cap càrrec de consciència—, però la desenvolupa de manera autònoma i molt lliure al llarg de deu capítols de cinquanta o més minuts. Com que el primer capítol ens introdueix en aquest món sense molestar-se a explicar-nos les seves regles, la corba d’aprenentatge de l’espectador resulta més aviat àrdua. De fet «Westworld» se centra sobre tot en els androides que habiten el parc i els membres de l’equip que gestiona les instal·lacions. En canvi, el punt de vista dels visitants és gairebé absent (es diria que n’hi ha d’haver molt pocs) i pràcticament es limita a tres personatges privilegiats, que són a més accionistes reals o potencials del negoci.

A mesura que avança la temporada, i gràcies a que l’evolució dels personatges robòtics es desenvolupa en forma de bucles, anirem entenent una mica més el funcionament del parc, tot i que serà millor no fer-se gaires preguntes sobre els insolubles problemes logístics que això planteja. Però, tot i que ens arribem a fer una idea de què va tot plegat, quin motiu tenim per seguir i interessar-nos per aquests personatges? Sí, és clar, els capitalistes malèfics busquen el benefici sense esforç i sense escrúpols, mentre que els científics i tècnics exploten el seu costat més «mad doctor», perquè se suposa que això és el que han de fer els científics de ficció. Pel que fa als autòmats, des del minut zero ja podem sospitar cap a on anirà la cosa; però la rebel·lió de les màquines final triga massa capítols a fer-se efectiva. Com entretenir l’espera?

Mentre no passa res de més substància, «Westworld» entreté l’espectador amb altíssims valors de producció: des d’uns paisatges de Utah que tallen la respiració per la seva espectacularitat, fins a una banda sonora juganerament perversa, en la qual Ramin Djawadi fa versions per a pianola i orquestra de corda de Radiohead, The Cure, Soundgarden, Debussy o The Rolling Stones. També és de primera el disseny d’interiors de les instal·lacions dels laboratoris Delos (envans transparents o tintats de vermell). O la qualitat dels efectes especials; tot i que resulta difícil descobrir on comença el circ de puces i on acaba el motiu genuí.

I quan l’entreteniment se’ls hi escapa de les mans, sempre es pot recórrer al sexe, als cosos nus, i a la violència per retenir l’atenció de l’espectador.  No recordo sèrie que empri de forma menys justificada tantes agressions sexuals contra les dones (i algun home), ni tanta representació de massacres gratuïtes: n’hi ha pel cap baix una per capítol. Per a qui la coartada del sexe i la violència li sembli un xic enutjosa, sempre trobarà no gaire lluny la companyia d’algun discurs pseudo-científic i pseudo-profund, característic de les elevades mires de la factoria Nolan. Discursos que dubto que tinguin cap sentit i que, no cal dir-ho, faran adormir les pedres.

Ja s’ha dit que a «Westworld» s’han contractat actors molt potents, tot i que sovint en papers d’un interès més que discutible. Tant Anthony Hopkins com Ed Harris posseeixen un carisma incommensurable, però a la sèrie no els cal més que explotar, en pilot automàtic, les seves màscares habituals. Sidse Babett Knudsen introdueix un toc d’humanitat en un paper més que ingrat; però fa pena que després de «Borgen» hagi acabat a aquest racó de Utah. El mateix podria dir de l’ultracompetent Jeffrey Wright, condemnat a un personatge que és pur comodí o de James Marsden, que ha de ser una mica masoquista per acceptar un personatge que mor més cops que el Kenny de «South Park». Els guionistes potser van imaginar la Dolores Abernathy que fa Evan Rachel Wood, amb maneres d’Alícia en Terra de Meravelles, com el nucli argumental del programa; però és Thandie Newton, com la prostituta Maeve, l’única que es guanya la identificació de l’espectador, mentre fa del seu treball el més gran atractiu humà de la sèrie.

Confesso que els Nolan els trobo tan espessos com la goma aràbiga i els seus discursos, que sonen molt intel·lectuals però que són a penes intel·ligibles, m’enfonsen en el més abjecte dels tedis. Reconec que agraden molt a un públic amant de desxifrar segones lectures i teories de la conspiració en fòrums paral·lels; un personal similar al que es cremava les neurones per veure-hi algun trellat a aquella parida que es deia «Lost». Jo, que sóc de gustos menys portentosos i crec que toco una mica de peus a terra, em veig incapaç d’implicar-me emocionalment amb personatges que és impossible que morin, siguin super-herois de la Marvel, gals munits de poció màgica, o robots eternament reprogramables. Fantasies d’adolescent vestides amb un disseny de marca.

«Westworld», ja m’has vist prou.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Aigües miraculoses


La necessitat tan humana d’introduir a la teva vida algun element irracional és un fenomen que sempre m’ha intrigat. Tradicionalment aquestes creences màgiques les subministrava la religió; però en els nostres temps més positivistes les pseudo-ciències han suplantat aquest paper. Sensible com sóc a aquest assumpte, no és d’estranyar que m’hagi acostat amb interès a «Amb l’aigua al coll» (Ara Llibres, 2017) novel·la del biòleg i divulgador científic Daniel Arbós, de la qual en Salvador Macip (que a més hi fa un cameo) ja ens havia fet una ressenya positiva.

L’argument té un plantejament bastant simple d’explicar. L’Aurembiaix, en Dídac i en Toni són tres antics companys d’escola que es tornen a retrobar al cap dels anys. Ella té una masia a la falda del Montseny, on es dedica a organitzar cursos de teràpies alternatives. L’emprenedor Dídac, que acaba de quedar-se sense feina, en sentir un comentari de la seva fidel secretària Teresa, decideix muntar un negoci a partir de les virtuts curatives de l’aigua de mar. En Toni, investigador químic a la recerca de subvencions, esdevindrà el seu còmplice reticent. L’èxit de l’empresa els agafarà una mica desprevinguts, però els problemes no trigaran a aparèixer.

Ningú no ha d’esperar d’«Amb l’aigua al coll» una gran ambició literària: es tracta d’un entreteniment tragicòmic, amb personatges arquetípics i un desenvolupament de traç gruix, poc preocupat per la versemblança dels detalls. En realitat, la seva intenció és més aviat didàctica (el que abans anomenaven «enseñar deleitando») i el seu objectiu és el de revelar les trampes de tanta pseudo-ciència alternativa. Els tres protagonistes assumeixen els punts de vista emblemàtics de la qüestió: la hippy Aurembiaix n’és la consumidora acrítica, Dídac és l’aprofitat que n’obté algun benefici econòmic, mentre que Toni exerceix de portaveu de l’escepticisme científic.

El llibre m’ha entretingut poc, però m’ha interessat prou pel seu paper militant de defensa de la ciència. Conté molts fragments discursius, amb arguments raonats i contundents contra la falta de senderi del personal. Literàriament signifiquen un error conceptual; però m’han resultat ben informatius en qüestions com són l’èxit popular de l’homeopatia. Com a mínim fa pensar, que ja és molt.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Un passat a mida


Arriba l’adaptació cinematogràfica de l’excel·lent novel·la de Julian Barnes «The Sense of an Ending» amb el mateix títol i direcció de l’indi Ritesh Batra. En el seu moment, ja vaig recomanar vivament el llibre, i ho continuo fent a dia d’avui. El film pot ser útil pels que sentin mandra per la lectura o pels amants del cinema britànic de prestigi.

La història és bàsicament la mateixa: la plàcida rutina del jubilat i divorciat Tony Webster (Jim Broadbent) es veurà trasbalsada quan rebi una inesperada herència de part de la mare d’una antiga xicota. Mentre esbrina el contingut del llegat, s’enfrontarà a records mig enterrats a la memòria i, per a sorpresa seva, descobrirà que la seva biografia no era exactament com sempre l’havia imaginat.

La mal·leabilitat de la memòria i la forma com els humans l’adaptem a la nostra conveniència en un involuntari autoengany era el gran motiu de la novel·la de Barnes i també del guió de Nick Payne. Si el llibre estava format per dues parts —una sobre els anys escolars de Tony i els seus amics, i una segona més llarga sobre el seu present de jubilat—, el film opta per una narració en present amb flash-backs intercalats (o de vegades simultaniejats), solució més satisfactòriament dramàtica. Alguns detalls han estat modificats respecte a la novel·la com per exemple la introducció de referències a les càmeres Leica o l’embaràs monoparental de la filla (Michelle Dockery), que és totalment inventat. Un diàleg entre Tony i la filla a l’hospital, on aquest li explica fil per randa uns fets que acabem de presenciar, m’ha semblat un recurs maldestre. En quant a la quasi penúltima escena, que apunta a una possible reconciliació amb l’ex-dona, tampoc és al llibre i fa pudor a concessió als finals feliços.

«The Sense of an Ending» conté tot el que una producció de la BBC permet esperar: una història intel·ligent per a públics educats, una elegant direcció de Ritesh Batra, impecables ambientacions històriques i una banda sonora del sempre hipnòtic Max Richter. Tret de l’actriu que fa de jove Veronica, a qui no l’hi he sabut trobar el misteri, els intèrprets estan irreprotxables. Sempre és un goig veure en pantalla a Charlotte Rampling, Emily Mortimer o Matthew Goode, tot i que les seves presències són quasi testimonials. La pel·lícula pertany en la seva totalitat a Broadbent que fa un recital amb el seu personatge irritable, impulsiu, covard, però en el fons entranyable. I seria injust no mencionar a Harriet Walter, gran dama del teatre que jo no coneixia, qui en el rol de l’ex-esposa construeix uns duets deliciosos amb Broadbent.

«The Sense of an Ending» és pura qualitat britànica i com a tal tota la seva intel·ligència i dots de penetració es veu afectada per un cert dèficit d’emoció. No deixa de ser però un passatemps molt civilitzat.

dissabte, 9 de desembre de 2017

Un món de metros: Baku (2)

La xarxa pràcticament no ha canviat, però el que havia sigut un dels mapes més excèntrics del catàleg, ara es podria dir que s’ha normalitzat una mica. Encara així em fa la impressió que aquestes dues línies que coincideixen en gran part del traçat es podien haver pensat millor. I aquest desviament cap a l’estació de Bakmil no entenc ben bé com funciona; els convois abandonen la línia principal per una estació i després retornen enrere? Diu que volen convertir la línia verda en circular, prefereixo no endevinar com.

El blau de baix és el mar Caspi.

dijous, 7 de desembre de 2017

El país del que molts (no) tornen


Dirigit per Lee Unkrich i Adrian Molina, «Coco» (2017) el dinovè llargmetratge de Pixar, és un deliberat homenatge a la cultura i les tradicions mexicanes i potser de retruc un reconeixement de l’innegable pes específic que la cultura llatina té dins d’Estats Units. En mans poc curoses, una jugada així podria haver derivat en el folklorisme paternalista que gastava Disney als anys 40 a cintes com «Saludos amigos» o «The Three Caballeros». Prova que no ha estat així és la recepció clamorosa que ha tingut a Mèxic, país en el que s’inspira i on es va estrenar un mes abans que a la resta del món; tanmateix diria que arreu ha entusiasmat per igual.

La història. Imelda (Alanna Ubach), la matriarca del clan Rivera (res a veure…) estava casada amb un músic. Quan el marit abandonà Imelda i la seva filla Coco per encetar una carrera musical, la dona va proscriure tota activitat relacionada amb la música dins de la família. I així va ser fins que en el temps present, el seu rebesnét Miguel (Anthony Gonzalez), incapaç de reprimir la seva vocació musical, s’enfrontarà a la censura dels Rivera. En ocasió de la festivitat del «Dia de los muertos», en la qual les famílies visiten els cementiris i fan ofrenes als parents difunts, Miguel comet un sacrilegi involuntari i acaba com hoste de l’ultratomba. A menys que un familiar li doni la benedicció abans de l’alba, esdevindrà «un cadáver nada más», com en Raskayú. Héctor (Gael García Bernal), un mort molt enredaire, intentarà ajudar-lo de forma interessada.

Visualment «Coco» és de cap a peus una «flipada», un «trip» extremadament colorista que treu molt de suc de les tradicions mexicanes. Ja el pròleg, narrat amb papers retallats, és pur virtuosisme; encara que sigui molt més meritòria la veracitat de l’animació de tots els personatges humans. Malgrat el seu macabre potencial, els difunts tenen un aire molt afable que no espantarà ningú. Tant per això, com per unes monumentals arquitectures amb reminiscències «art déco», sospito que l’estètica del film deu molt al joc de 1989 «Grim Fandango».

Grim Fandango, 1989


Els temes mexicans estan introduïts amb fluïdesa i mai no resulten forçats. Per exemple, a la versió original en anglès (interpretada en la seva quasi totalitat per actors, si no mexicans, «latinos») s’intercalen sovint mexicanismes que no fan cap nosa i afegeixen un punt de color. Compteu que hi trobareu «mariachis» i «alebrijes», altars dels morts i tequila, Frida Kahlo i Jorge Negrete… Pot sonar a explotació pura, però el cert és que entra molt bé.   

El guió és complex i ben travat; recupera la millor Pixar, aquella que barrejava intel·ligència i sentiments —una mica oblidada a «El bon dinosaure», «Buscant Dory» i «Cars 3»—; però molt present a «Inside Out». Els més petits potser es perdran amb l’embolicada genealogia de la família Rivera i amb les subtileses escatològiques del trànsit entre el més enllà i el més ençà. Sóc partidari de no censurar a les criatures la incòmoda certitud de la mort; però no ho tinc tan clar amb la presentació d’un assassinat quasi explícit, molt involucrat en el «deus ex machina» conclusiu. En canvi els adults potser endevinaran els sorprenents girs de l’script mitja hora abans de produir-se, fet que no impedirà que ens posem a plorar com magdalenes quan pertoqui.

Posat a trobar alguna pega —apart del que és obvi per a qualsevol castellanoparlant: que Coco no sona a nom de dona—, la principal és que en una ficció on la música és crucial, les cançons originals són poc més que correctes, i encara!. Així que no espereu trobar aquí un altre «Let it Go». En quant al missatge subjacent sobre la importància de mantenir ferma la pinya familiar, sembla una concessió a la coproductora casa Disney. En tot cas, i sense garanties de reacció favorable pel públic més infantil, «Coco» és una deliciosa «piñata» colorista, farcida de regals, i amb un cor molt dolç. No us la perdéssiu.

dimarts, 5 de desembre de 2017

La novel·la de la teva vida

«El autor» de Manuel Martín Cuenca, adapta al cinema el conte «El móvil» que va publicar un primerenc Javier Cercas el 1987. El protagonista Álvaro (Javier Gutiérrez) se separa de la seva dona, una exitosa escriptora de best-sellers, i s’aïlla al seu nou apartament per intentar escriure una ambiciosa novel·la. Incapaç de trobar la inspiració, es deixa guiar pel professor del taller literari on participa (Antonio de la Torre), que li aconsella que primer ha de viure i observar el que viu, i després passar-ho a la pàgina. Álvaro comença a espiar les vides dels veïns del seu immoble i amb l’ajuda inestimable de la portera (una memorable Adelfa Calvo) alterarà les seves vides fins que s’adaptin a un guió de conclusió imprevisible.

El drama, ben tenyit d’humor negre, té gràcia i interès, encara que el protagonitzi un personatge més aviat menyspreable. Martín Cuenca, com ja va fer a la seva anterior «Caníbal», presenta atmosferes una mica esterilitzades, però amb freqüents encerts en les solucions visuals. Si allà apareixia una Granada gèlida, aquí és una Sevilla de suor palpable, sempre molt ben fotografiades per Pau Esteve Birba.

María León, que sovint aporta frescor a les seves interpretacions, aquí està completament fora de lloc. Per fortuna Javier Gutiérrez té suficient carisma i autoritat actoral com per fer oblidar alguns petits defectes fins impulsar «El autor» a un admirable nivell artístic. No fa cap mal que Antonio de la Torre robi cadascuna de les escenes on apareix com a professor irritable i aprofitat.

Pel meu gust potser hauria eliminat el pròleg i la coda, però «El autor» no deixa de ser un molt bon entreteniment. I amb banda sonora de José Luis Perales. Poca broma.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Secrets de sobretaula

Vuit mesos només ha trigat Álex de la Iglesia a estrenar nova pel·lícula després de la interessant «El bar». Cosa rara en ell, no és una obra original seva, ja que es tracta de l’adaptació d’un èxit recent del cinema italià, «Perfetti sconosciuti» de Paolo Genovese, que no he vist. Ignoro per tant les diferències que presenten al respecte aquest «Perfectos desconocidos», el guió del qual firma l’habitual Jorge Guerricaechevarría. Sospito que apart de l’espanyolització de les situacions, s’hi ha afegit una subtrama apocalíptica que no fa nosa, però que aporta poc.

Tracta d’un sopar d’amics que voregen la cinquantena i que sembla que es coneixen de tota la vida; tres parelles, entre elles una acabada de casar, i un divorciat amb xicota nova (que acaba no apareixent). Algú proposa un joc no gaire innocent: tothom posarà els mòbils sobre la taula i atendrà de forma pública tots els missatges i trucades que rebi durant la nit. No cal ser un endeví per preveure que tot acabarà en un desastre on es descobriran els secrets i mentides de cadascun dels presents. Mentrestant, en el cel de Madrid, un eclipsi de lluna la farà tornar vermella, per arrodonir la catàstrofe.

«Perfectos desconocidos», per la seva unitat d’espai i el reduït nombre d’actors, bé podria ser una obra de teatre i potser ho era en origen. En tot cas està escrita amb diabòlica eficàcia, plena de girs inesperats, que fan que no decaigui mai l’interès durant els ajustats 96 minuts que té de durada. En una obra d’aquest tipus és imprescindible comptar amb un repartiment sòlid, i el cert és que els actors estan tots entre bé i impecables. Com sol passar, els més joves queden una mica deslluïts davant de professionals tan avesats com Belén Rueda, Ernesto Alterio, Juana Acosta i sobretot Pepón Nieto i Eduard Fernández.

Álex de la Iglesia sembla sentir-se molt còmode amb aquest material de comèdia negra i misantròpica, que tant li escau. I malgrat la natura bàsicament estàtica de la situació, aconsegueix una filmació dinàmica i molt fluïda que converteix el pis dels amfitrions en una capsa de sorpreses també visuals. «Perfectos desconocidos», potser no tan ambiciós com altres títols seus, és sens dubte un dels més rodons. Absolutament recomanable si us plauen els caramels amargants.