dissabte, 25 de gener de 2020

Una secessió oblidada


De la Chimamanda Ngozi Adichie se n’ha parlat bastant darrerament a causa del llibret «Tothom hauria de ser feminista», un assaig divulgatiu força bàsic, que parteix d’una conferència de 2012, el vídeo de la qual ja s’ha vist més de 5 milions de vegades. No és que estigui malament, però segurament hi deu haver textos més rellevants i profunds sobre el tema. Sigui com sigui, els meus prejudicis i jo teníem associada la senyora Adichie amb aquesta tendència actual a posar tot el que té relació amb qüestions feministes en portada i menystenia per tant les seves virtuts literàries, suposant que en tingués alguna.

Va ser llegir unes poques pàgines de la novel·la «Medio sol amarillo» (Random House, abril 2014, traducció de Laura Rins Calahorra) per posar les coses al seu lloc i descobrir-hi una autora i una literatura de categoria. El sol groc del títol respon a la icona més característica que apareixia a l’efímera bandera de Biafra. Només els més vells recordaran aquest mot «Biafra» i segurament el relacionaran amb aquells nens famèlics de ventres inflats que vèiem a les notícies (eren víctimes d’una malaltia anomenada «kwashiorkor», causada per la falta d’ingestió de proteïnes); però Biafra va ser entre 1967 i 1970 el país sorgit d’una secessió de l’ètnia igbo al sud-est de Nigèria. La guerra civil que se’n seguí causà 100.000 baixes militars i entre 500.000 i 2 milions de persones moriren de fam, mentre la majoria de potències mundials ho contemplaven sense intervenir, preocupats només de preservar les seves explotacions petrolieres.

Chimamanda Ngozi Adichie, nascuda a Nigèria el 1977, no va viure la guerra tot i que la seva família es va veure profundament afectada: hi van morir tant l’avi patern com el matern. La seva descripció del conflicte se centra en tres personatges relacionats, la història dels quals es va alternant i abasta un lapse de temps que s’inicia a principis dels anys 60. Ugwu és un noi de poble que es posa a treballar com a criat d’Odenigbo, un professor de matemàtiques d’idees radicals. Olanna és la bellíssima esposa d’Odenigbo, professora de sociologia i filla d’un influent membre del govern. Richard, per acabar, és un escriptor anglès que lliga el seu destí al de Kainene, la germana bessona d’Olanna.

Malgrat que la trama sembli centrar-se en personatges privilegiats de la burgesia il·lustrada educada a l’europea, el llibre aconsegueix oferir una visió panoràmica en la qual també s’inclouen les classes populars i les seves tradicions. A la llarga, aquesta colla d’idealistes acaben units en les penúries de la guerra amb tota la resta del poble i en són testimonis de primera mà. Llegint Adichie es percep de seguida que té una ment ben ordenada a l’hora d’estructurar l’argument i una gràcia especial per narrar els fets de forma clara i amena, però també original. Els seus personatges són atractius, interessen el lector, i defugen els estereotips. El conjunt fa de molt bon llegir i les 500 pàgines passen quasi volant.
Ugwu agachó la cabeza. Todo estaba pasando tan deprisa… No estaba viviendo la vida: la vida lo estaba viviendo a él. Bebió sin pausa y observó a los demás, cómo se abrían y cerraban sus bocas, sus burlas rancias, sus alardes presuntuosos, los recuerdos magnificados que brotaban de ellos. Pronto el bar y los asientos alrededor de la mesa se transformaron en una imagen borrosa de olor agrio. La camarera repuso una botella tras otra; Ugwu pensó que probablemente aquella ginebra se destilaba en el patio trasero, junto a la carretera. Se levantó para salir a orinar y, después, se recostó contra un árbol y respiró el aire puro. Era como sentarse en el patio trasero de Nsukka a contemplar el limonero y la huerta de hierbas aromáticas, y las cuidadísimas plantas de Jomo. Se quedó un rato allí hasta que oyó fuertes gritos en el bar. Tal vez alguno le había ganado una apuesta a otro. Aquellos hombres lo cansaban. La guerra lo cansaba. Cuando finalmente regresó al bar, se detuvo en la puerta. La camarera yacía en el suelo boca arriba, con la ropa arrebujada en la cintura, los hombros presionados contra el suelo por un soldado, las piernas abiertas, muy abiertas. Sollozaba.
No sóc lector de grans entusiasmes, però diria que Chimamanda Ngozi Adichie m’ha deixat una impressió immillorable. No trigaran a caure «Hibisc porpra» i «Americanah».

dijous, 23 de gener de 2020

Simi criminal

No crec que hi hagi plataforma televisiva més versàtil (per no dir desconcertant) que Netflix, capaç de produir alguns dels programes més vulgars i populistes, però també d'acollir alguns dels autors més exquisits actualment en actiu. Recordem la producció d'obres molt estimables de primeres figures com Scorsese, Cuarón, Bong Joon-ho o els germans Coen. L'any passat ens regalaven un curt coreogràfic de Paul Thomas Anderson, on es presentaven tres cançons del darrer disc de Thom Yorke, i ara ens sorprenen amb una estrena tardana de David Lynch.

En realitat el curt "What Did Jack Do?" va acompanyar la presentació d'un llibre de fotografies de Lynch a la Fundació Cartier de París el 8 de novembre de l'any 2017 i des de llavors no s'havia tornat a veure. Des d'aquest 20 de gener està disponible a Netflix per a qui vulgui viure una experiència única.

Diu la sinopsi oficial: "en una estació de trens clausurada, un detectiu d'homicidis realitza una entrevista a un mono turmentat". El policia és el propi Lynch i el mico, impecablement vestit, és un cebí sud-americà. El diàleg, farcit de frases fetes, aborda la raó per la qual la gallina va travessar la carretera entre altres "non sequitur" diversos. Fins i tot hi ha un número musical interpretat per la mona. Només dura disset minuts i no us creureu el que esteu veient. Surrealista i còmica. Val la pena.

dimecres, 22 de gener de 2020

Més ençà hi ha monstres (i 3)


De tots els quadres que Karen reprodueix al seu diari personal, hi ha un que ens toca molt de prop, el Sant Jordi de Bernat Martorell, que efectivament es pot contemplar a l'Art Institute of Chicago. Es tracta de la taula central del retaule sobre la vida del sant, que té la resta de panells repartida entre Filadèlfia i el Louvre. Cal dir que és una pintura bellíssima, màxima expressió de l'estil gòtic, amb un peu ja al Renaixement. Rica de cromatisme, amb una composició impecable i un munt de detalls amb els que entretenir-se. Agafen ganes d'anar a Chicago per visitar-la ara mateix.



En el còmic, Karen, que tendeix a adoptar una visió personalitzada de tots els quadres que contempla, de les tres figures principals de l'estampa la que més l'atrau és la del drac, el monstre que està a punt d'esdevenir la víctima. I és pregunta: si Sant Jordi està protegint la princesa, qui està protegint el drac? Hi ha algú dins de la cova que el pintor no s'ha molestat a representar? Karen aprofita un moment que el seu germà està distret per ficar-se dins del quadre. No us diré el que troba amagat a la cova. Llegiu el llibre.

I d'aquest Sant Jordi deixeu-me passar a un altre tan bonic com aquest. Es troba a l'església de Sant'Anastasia a Verona i és obra d'un altre gòtic tardà, Pisanello. És una representació poc convencional: el sant s'està preparant per sortir a matar el drac, mentre la princesa (aparentment fora de perill) sembla donar-li suport moral. Igual com passava amb Bernat Martorell, el fresc és ple de detalls que de vegades poc tenen a veure amb la llegenda tal com ens l'han explicada. La part de l'esquerra, malmesa per les humitats, és on es representa el drac, en un entorn actual francament fantasmagòric.

Malauradament, els frescos que coronen la capella Pellegrini queden molts metres per sobre dels caps dels visitants i és impossible apreciar-los ni tan sols de manera aproximada en una visió general (dels detalls ja ni en parlem). El trist remei l'ofereix un vídeo que es pot veure a sota mateix, molt didàctic això sí. És una pena que totes aquestes filigranes quedin tan lluny dels ulls mortals, però com sosté Oscar Tusquets, el que importa és que Déu ho vegi.




dimarts, 21 de gener de 2020

Més ençà hi ha monstres (2)

A "My Favorite Thing is Monsters" Karen visita acompanyada del seu germà The Art Institute of Chicago" amb la intenció d'aprendre els fonaments de la composició pictòrica; però aviat se sent atreta pel món fosc i fantasiós que contenen els quadres. Des del seu racó en el món, percebuda a si mateixa com una bestiola assetjada, no pot evitar agermanar-se amb els monstres del cinema de sèrie Z, les abominacions que troba a les cobertes de les revistes "pulp" i les inquietants pintures que s'exhibeixen impunement als temples de l'alta cultura. Com és el cas de la imatge de dalt, "El sàbat d'una bruixa" de Cornelis Saftleven, un tot terreny holandès, especialista en pintar animals.

Al veí museu de Detroit, però molt més cèlebre, és "El malson" de Johann Heinrich Füssli,  suís trasplantat a Anglaterra on se'l coneixia com Henry Fuseli. Quadre estranyíssim com pocs, anunciava ja el primer romanticisme a finals del segle XVIII i deixaria una petja indeleble al surrealisme amb el seu descarat erotisme.


En canvi no en sabia res d'aquest artista ni del quadre: "Sant Guillem de Tolosa turmentat pels dimonis" d'Ambroise Frédeau. Es pot veure al convent dels Agustins de Tolosa de Llenguadoc.



I per acabar aquest repertori truculent, "Sant Pere, màrtir" de Carlo Crivelli. Hi ha gaires imatgeries més sanguinàries que les que gasta el martirologi de l'església catòlica?

dilluns, 20 de gener de 2020

Més ençà hi ha monstres (1)


Emil Ferris és una il·lustradora i dissenyadora de joguines de Chicago. El 2001, quan tenia quaranta anys, va quedar paralitzada de cintura en avall per culpa de la picada d'un mosquit. Mentre es recuperava, va dedicar-se a dibuixar la novel·la gràfica "My Favorite Thing is Monsters" ("Lo que más me gustan son los monstruos", Reservoir Books, abril de 2018) que des de la seva publicació li ha proporcionat tots els premis haguts i per haver.

L'obra es presenta com el diari personal (en forma de quadern d'espiral) de Karen Reyes, una nena de 10 anys que viu amb la seva mare i el seu germà gran al Chicago de finals dels 60. Karen és, igual com l'autora, aficionada a les pel·lícules de monstres i es retrata a ella mateixa com una petita nena-llop, marginada dins d'un entorn que ja és de per si marginal. És un llibre extens (voreja les 400 pàgines) i complex, que toca un munt de tecles a partir de les experiències d'una nena aïllada i assetjada pels seus coetanis, però que dibuixa també un panorama complet de l'Amèrica de finals de la dècada dels 60 (hippies, guerra de Vietnam, assassinat de Luther King...) Hi ha també una trama criminal: quan mor l'atractiva veïna del pis de dalt i se sospita que ha estat assassinada, Karen es posa el barret d'investigadora... I, perquè no hi falti de res, hi ha una subtrama que té a veure amb l'Holocaust i els camps de concentració nazis.

Ferris va necessitar sis anys per completar la seva obra, dibuixada bàsicament amb bolígraf BIC i esporàdics toc de color fets amb retolador. Malgrat que es presenti com un exercici de recuperació de les habilitats perdudes per culpa de la malaltia, queda palès que l'autora és mestressa absoluta dels seus recursos, tant en la qualitat del seu traç com en la sofisticació amb la que articula la seva història sobre la pàgina.

"Lo que más me gusta son los monstruos" agradarà a tots aquells que connectin amb els "monstres tendres" de Tim Burton i amb les adolescències gòtiques un xic turmentades. El llibre només té una pega, i és que ningú no t'adverteix que el que hi ha publicat fins ara només és la primera part de la història (el segon tom s'editarà en anglès durant l'any present). En tractar-se d'una novel·la que conté un misteri criminal, no deixa de ser una putada.


diumenge, 19 de gener de 2020

Els nazis, quin riure!

Vista amb ulls actuals la figura d’Adolf Hitler pot semblar essencialment ridícula i mereixedora de qualsevol paròdia que se li faci, encara que en el seu moment de glòria l’homenet de la clenxa i el bigoti escapçat fou capaç d’arrossegar tota una nació cap a l’abisme. Les sàtires que se li dedicaren en vida, amb clara intenció propagandística (no endebades estava la pau mundial en joc), denotaren oportunitat, valentia i en alguns casos (Lubitsch, Chaplin) també excel·lència artística. En canvi, riure-se’n del dictador alemany en ple segle XXI sembla empresa de mèrit tan escàs com clavar-li patacades a un espantaocells, al menys si no hi ha darrera una mínima reflexió sobre el que això significa.

No sembla que el director i guionista neozelandès Taika Waititi hagi fet aquest esforç a «Jojo Rabbit», una faula tragicòmica ambientada durant la Segona Guerra Mundial. Jojo Betzler (Roman Griffin Davis) és un insegur noi de deu anys que viu amb la seva mare (Scarlett Johansson) en un poblet de l’Alemanya nazi. Per suplir l’absència del pare, que suposadament està lluitant al front italià, Jojo s’empesca un amic imaginari que no és altre que el mateix «führer» (Waititi). En contrast amb el fanatisme del fill, la mare es mostra tèbia i no li falten raons, ja que en un amagatall sota les escales hi té refugiada una noia jueva. Entre la polissona i el jove hitlerià aviat s’establirà una relació ambigua que ja sabem cap a on tirarà.

El to de «Jojo Rabbit» és el d’una rondalla infantil, amb colors estridents en vestuari i decorats, comportaments grotescos i moviments de marioneta. Els seus nazis són certament ridículs, però apart de fer riure també són capaços algunes vegades de realitzar bones accions. El punt de vista de Waititi no es posa gaire pedres al fetge a l’hora de donar pes moral als fets que narra, sembla preocupar-se només de fer-ho tot lleuger i efervescent. Com a mostra de la seva frivolitat només cal veure l’inici del film, on es compara la bogeria del nazisme amb la «beatlemania», en el primer de diversos anacronismes musicals.

El pitjor arriba quan s’esdevenen fets tràgics que sorprenen l’espectador amb el peu canviat. Que, després del drama, es retorni sense solució de continuïtat a la facècia, només contribueix al desgavell tonal que esdevé la darrera part de la pel·lícula. Incapaç d’oferir una conclusió digna a l’embolic en el que s’ha ficat, el guionista-director se surt per peteneres, utilitzant de forma sacrílega un gloriós tema de David Bowie. Malgrat algunes rialles inicials, això, Waititi, mai no t'ho podré perdonar!

dissabte, 18 de gener de 2020

Dones d'avui dia

"Vida perfecta", la sèrie que Leticia Dolera i Manuel Burque van crear per a Movistar+ ha acabat guanyant tots els premis de l'auca; però va iniciar la seva vida amb polèmica grossa, quan la directora va acomiadar l'actriu Aina Clotet pel fet d'estar embarassada. Atès que Dolera exerceix de feminista loquaç que no se'n calla una, la seva decisió va generar una típica tempesta en un got d'aigua a les xarxes. Si aquests que disparen abans de preguntar haguessin sabut que el paper que havia de fer la Clotet era el d'una dona que no aconseguia quedar-se embarassada de cap de les maneres potser s'ho haguessin pensat dues vegades. O no.

Un cop superades les polèmiques, la sèrie ha agradat perquè és lleugera i simpàtica, però amb una pàtina sensible a tots els temes candents que afecten les dones, sense adoptar però cap to moralitzant. Les tres dones protagonistes (Aixa Villagrán, Celia Freijeiro i la pròpia Dolera) ben entrades a la trentena, pateixen les seves particulars crisis, algunes per insatisfacció personal, altres per pures mancances materials. Predomina un ambient de burgesia més aviat alta, que resulta una mica irreal, però que s'adiu amb el to de comèdia.

El millor de tot és la introducció d'un personatge amb discapacitat intel·lectual, el que permet explorar com és la vida afectiva i la sexualitat d'aquestes persones en un to molt mesurat, tan còmic com respectuós, el que permet a Enric Auquer lluir-se de valent. Bé també Aixa Villagrán com la germana pintora fracassada de físic poc convencional (per contrarestar una mica la tendència de "Vida perfecta" a presentar-ho tot massa bufó. I, per molt que ens agradi Carmen Machi, la podrien deixar descansar una temporada: no cal que surti a tot arreu.