dimecres 22 de maig de 2013

El mecenes es retrata (1)

El Musée Fabre, museu de belles arts de Montpellier, presenta una atractiva instal·lació i una col·lecció ben digna d'observació, encara que no tant com per permetre tirar coets. Un dels pocs quadres que em va resultar familiar per haver-lo conegut de bon antuvi és el que encapçala l’apunt. Titulat “La rencontre”, se’l coneix familiarment com “Bonjour, monsieur Courbet” i mostra al pintor Gustave Courbet, qui en el decurs d’una excursió es topa amb dos amics (i el seu gos). No és una gran pintura, més aviat recorda un cromo, però suposo que la gràcia que té (i a la que deu la seva popularitat) és la seva temàtica tan banal, carent de qualsevol coartada artística, poc freqüent a l’època.

Thomas Couture (1815-1879)
Mai no havia prestat gaire atenció als personatges del quadre, si no era per observar que formaven una colla força heterogènia. Courbet, a la dreta, apareix informalment vestit d’esport com li pertoca; mentre que el personatge de l’esquerra, per l’humilitat de la seva postura, podria ser un criat. La figura central, el barbut pèl-roig que vesteix com un figurí (i a qui la barba de Courbet apunta) resulta la presència més intrigant del trio. Ara sé que es tracta d’Alfred Bruyas (Montpellier, 1821-1877), el fill d’un banquer que, a falta de talent, va dedicar-se a patrocinar artistes contemporanis com Courbet, Delacroix, Rousseau (Théodore), Millet o Corot.


Marcel Verdier (1817-1856)
A canvi de la seva generositat va aconseguir que tots els pintors de l’època li fessin un retrat o un altre (o va ser ell qui els hi ho va encarregar?) La veritat és que jo, apart dels autoretratats contumaços (com són Rembrandt i Van Gogh), no conec personatge històric amb tant de fons d’armari iconogràfic. I el que encara és més gros és que tot això pertany exclusivament al museu Fabre o sigui que aneu a saber quantes més efígies de Bruyas corren pel món. Bé, la pregunta és retòrica; perquè el mecenes va donar tota la seva col·lecció particular a la vila que l’havia vist néixer. Dit amb altres paraules, l’espectacle de l’ego de Bruyas o el de l'agraïment dels seus artistes es circumscriu bàsicament a Montpellier. Passeu i admireu-vos.


El dandy Alfred Bruyas continua donant la nota amb el seu vestuari - Auguste Glaize (1807-1893)
El benvingut academicisme d'Alexandre Cabanel (1823-1889)
Més Gustave Courbet (1819-1877)
Nicholas Tassaert (1800-1874)

dimarts 21 de maig de 2013

Altius citius fortius

La meva paciència és molt limitada i selectiva quan es tracta de grafits; vull dir que només deixo passar aquells que tenen mèrits històrics (com els de la presó de Heidelberg) o bé són d’una evident excel·lència estètica. Amb els que m’he trobat a Montpellier he hagut de fer una excepció, per la proesa gimnàstica que representen, ja que no n’he vist ni un de sol a peu de carrer: tots apareixen al pis més alt dels edificis, allà on et fas creus sobre com poden haver-hi pujat.



Montpellier, ciutat d’estudiants i per tant molt jove, mostra en aquests grafits la faceta d’audàcia gratuïta i sense benefici aparent tan pròpia de la gent d’aquesta edat. Inútil enyorança de la mena de jove que jo mai no vaig ser.




dilluns 20 de maig de 2013

diumenge 19 de maig de 2013

Me'n recordo (LIV)

Me’n recordo que vivíem a un barri que encara no es deia Fort Pienc i que la Cristina (estrella de “Cristina y los Stop”) vivia al proper carrer d'Ausiàs March.

dissabte 18 de maig de 2013

Un món de metros: St. Louis

2,6 milions d'habitants, inaugurat el 1993

Dues línies, vint-i-set estacions, cinquant cinc quilòmetres de vies

Ja podem riure ja, però en aquesta crònica agonitzant sobre la decadència del gènere, els opulents americans disposen de tantes llufes cartogràfiques com qualsevol república ex-soviètica. Els colors són molt patriòtics i, com a primícia, el recorregut és interestatal. Encara que no ho sembli, la diagonal blau clar és el poderós Mississipi.

divendres 17 de maig de 2013

(31) Si no plores

Suaument cauen els cristalls sobre el carrer 17
Fan el seu ball i moren i ja no hi són
Milions de boles de cristall rodolen als teus peus
i res no es completa
Passa una hora
Ella no passa

Si no plores, no és amor
Si no plores, és que no ho sents de debò

Morint durant el dia de mil maneres diferents
Ballant sol i bevent molt
Tancant els clubs i rondant pels cabarets
Buscant què
Perds uns altres cinc anys de la teva vida
Si no plores, no és amor
Si no plores, és que no ho sents de debò

Passa un any
Ella no passa
Si no plores, no és amor
Si no plores, és que no ho sents de debò
Claudia Gonson canta sobre una base d’oblidat techno-pop la seva visió de l’amor com masoquisme. Si no hi ha llàgrimes, no s’hi val.


dijous 16 de maig de 2013

Basat en Bass (2)

Prova definitiva de la influència de Saul Bass són els infinits exercicis “a la manera de” que es poden trobar a la xarxa, obra d’estudiants de disseny gràfic de tot arreu del món. Amb tota certesa ni el cartell de “Back to the future” ni el de “Star Wars” que presento aquí pertanyen a cap campanya publicitària oficial.

Però si hem de parlar de fans seriosos i amb obra publicada, caldrà mencionar els quatre films recents que ara veureu en el seu ordre d’aparició.

"Before the Devil knows you're Dead" (Sidney Lumet, 2007)
"Burn after reading" (Joel & Ethan Coen, 2008)
"Precious" (Lee Daniels, 2009)
"Django Unchained" (Quentin Tarantino, 2012)

I de torna, un que m'ha xivat en Santi.

 
Encara no m’ha quedat clar si en Bass s'està removent a la tomba o s’ho està passant la mar de bé.