Un món de metros: Delhi (2)

Aquest cop sí que el metro ha progressat adequadament des de la darrera visita. Inaugurat l’any 2002, compta amb 163 estacions, 214,8 quilòmetres de vies i set línies encara en construcció. En canvi el disseny només ha millorat moderadament, les línies continuen semblant esquifides en el traç i no entenc molt bé aquests nòduls que apareixen de tant en tant per indicar uns transbordaments inexistents. L’hostessa de dalt sembla que demana excuses per tots els defectes que hi puguem trobar.

A Bruges (i 4)

Quaranta anys enrere recordo que a Bruges hi havia un modest però brillant museu Memling. Dedueixo que en l’actualitat l’han traslladat a l’edifici molt més espectacular de l’Hospital de Sant Joan, gòtic i fins i tot romànic, un dels centres sanitaris més antics d’Europa que va estar en funcionament fins l’any 1977. En l’actualitat exposa material mèdic històric, panells explicatius sobre com funcionava el centre i alguns retaules antics, al que cal afegir una farmàcia restaurada del segle XVII que va estar en funcionament fins fa quatre dies.

De totes maneres, el motiu principal de la visita és veure els magnífics Memlings presents (cinc, si no m’he descomptat). La seva barreja de realisme i transcendència representa el súmmum de la pintura religiosa que puc suportar sense efectes secundaris. Es tracta en qualsevol cas d’obres mestres que no requereixen explicació, però sí contemplació. O sigui que callo.

«A Bruges» («In Bruges») és també un film de culte de Martin McDonagh, una comèdia negra i criminal que no s’assembla a cap altra. Conté interpretacions memorables de Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes, una preciosa banda sonora de Carter Burwell, meravelloses imatges de la ciutat, i un eslògan brutal («Primer dispara. Després fes turisme»). Si no el coneixeu, ja esteu fent tard.

Entre les cames

No havia llegit res d’un escriptor que passa per ser un dels més simptomàtics dels nostres temps, com és Chuck Palahniuk, i m’he estrenat amb «Beautiful You» (2014) (hi ha traducció de 2016 a Random House, amb el títol de «Eres hermosa»). Per les crítiques que he llegit a Amazon, entenc que no és una de les seves millors novel·les, i que la majoria dels lectors li retreuen que no estigui a l’altura dels seus primers llibres. Em temo que he arribat tard.

Com que, per ignorància, no puc comparar, m’ha costat una mica situar el registre d’aquest llibre. Per un moment m’ha semblat una paròdia de «50 ombres de Gray», amb aquesta becària de Nebraska, inepta i insegura, que cau de genollons davant C. Linus Maxwell, un mega-magnat híper-sexy que l’embolcalla en el luxe i la sotmet a una mena d’esclavatge sexual. Però, vist el to exagerat i caricaturesc (amb personatges anomenats Alouette d’Ambrossia o similars) finalment l’he hagut de concedir que al que més s’assembla «Beautiful You» és a un tebeo, i no pas a un tebeo particularment brillant, un tebeo amb una sola idea a la closca, com passava amb aquells films dels anys 80 a Hollywood, que se solien anomenar «high concept».

La idea en qüestió, l’alt concepte que deia, és una línia de joguines eròtiques femenines tan eficaces, que aquell que sigui capaç de controlar-les, controlaria també tota la resta (més o menys) de la humanitat. Palahniuk sembla deixar entendre que les dones són el poder a l’ombra, les que porten veritablement les regnes, i que aquell que les pugui dominar esdevindrà l’amo de l’univers (un concepte molt típic dels tebeos). Aquesta tesi admet tant lectures feministes, com paranoies sobre la feminització de la societat del segle XXI. És difícil predir el missatge tractant-se d’un autor que en el passat va manegar de forma tan inepta la revelació de la seva pròpia homosexualitat.

Potser tampoc no cal trencar-se les banyes, ja que el novel·lista ha optat per un tractament superficial que no es molesta a explorar a fons la seva premissa. Cita moltes marques de luxe i omple les pàgines de descripcions d’orgasmes femenins fisiològicament molt detallats. Segurament aquest aparador de fantasia serà suficient pels pocs lectors post-adolescents que encara queden.

Als lectors més granadets no ens quadra que una colla de dones esdevingudes ionquis exhaustes del sexe artificial, siguin també consumidores fidels de certes marques del supermercat. Tampoc s’entén l’actitud dels seus marits, que potser no coneixen la «Lisístrata» d’Aristòfanes, però que (privats de coits) haurien de mariconejar una mica més.

Cap al final, quan anaves a denunciar per ridícules totes aquelles escenes amb la xamana a l’Himalaia, descobreixes que «Beautiful You» és una farsa.

Drames quasi rurals

La reputada sèrie de la BBC «Happy Valley» sembla pensada per demostrar que la vida a províncies (en aquest cas West Yorkshire, al Nord d’Anglaterra) no és tan tranquil·la ni idíl·lica com alguns ens voldrien fer pensar. Creada, escrita i parcialment dirigida per Sally Wainwright, aporta al drama criminal televisiu un punt de vista femení —empàtic, sempre fent costat als personatges—, que és tant una virtut com un dels seus grans atractius. Per descomptat, la vall feliç del títol l’haureu de prendre amb una certa sornegueria.

«Happy Valley» té com a protagonista (i fonamental arma secreta de la sèrie) la sergent de la policia Catherine Cawood, propera a la cinquantena, tossuda i no sempre diplomàtica, però bàsicament decent, a qui l’actriu Sarah Lancashire infon una humanitat que no es paga amb totes les pessetes d’aquest món. Catherine també té un trauma no tan secret, que es revelarà aviat i s’anirà desplegant durant les dues temporades fins ara existents: la seva filla Rachel va suïcidar-se després d’haver estat violada i parir un fill no desitjat.

La primera temporada, estrenada el 29 d’abril de 2014, planteja d’entrada el segrest una mica matusser d’una filla de bona família, que fa pensar d’immediat en «Fargo» (el film) i els germans Coen, en general, tot i que en un to més realista i menys sarcàstic. Després d’uns capítols bastant excitants, el segrest es resol al final de l’episodi quart, de manera que els dos capítols que conclouen la sèrie són més aviat un ajustament de comptes ètics entre els directament implicats. Aquest final de temporada està bé, però desconcerta el seu to més psicològic i amb menys suspens.

La segona temporada es va estrenar el 9 de febrer de 2016 i també consta de sis episodis. Reprèn l’acció divuit mesos més tard i aprofita algunes de les trames de la temporada anterior, però té com a intriga principal el cas d’un assassí en sèrie. El primer capítol atabala per la quantitat de fronts que obre, però per fortuna aviat els fils s’espongen i es van administrant sàviament. Una de les subtrames (la de les treballadores sèrbies esclavitzades) no porta enlloc, però no em queixaré quan la segona temporada de «Happy Valley» fa tantes coses bé i acaba amb un capítol magistral ple de «tète à tètes» memorables.

Ben escrita, amb una fotografia que fa bells els racons més sòrdids i unes interpretacions de luxe, «Happy Valley» s’ha endut al seu país tots els premis haguts i per haver. A més de Sarah Lancashire, que ja he dit que val mitja sèrie, estan molt bé Siobhan Finneran, com la seva germana alcohòlica i Shirley Henderson com una pirada enamorada d’un reclús. El pujant James Norton, a qui ja havíem vist com a Príncep Andrei a «Guerra i pau», aporta a més una bona dosi d’atractiu visual.

Hi haurà tercera temporada, possiblement la darrera. De moment, encara que no ho sapigueu, necessiteu veure les dues existents. A casa, al final vam aplaudir amb entusiasme, cosa que no sol passar, ja us ho asseguro.

A Bruges (3)

A la porta del costat del museu Groening hi ha Arentshuis, un casalot del segle XVIII, on apart d’exposicions temporals es presenta una selecció de l’obra de l’artista Frank Brangwyn (1867-1956), molt més interessant del que l’abundància de consonants del seu nom pot augurar. Brangwyn, d’arrels anglo-gal·leses, va néixer a Bruges, on el seu pare s’havia traslladat com a arquitecte d’una església parroquial, projecte al que seguiren altres edificis a la mateixa ciutat. La família retornà a Anglaterra l’any 1874. El jove Frank aviat mostrà inclinacions artístiques, secundat per les classes de dibuix del seu pare i una temporada d’aprenentatge als tallers de William Morris.

Als disset anys va vendre la seva primera tela i aviat esdevingué un dels artistes més polifacètics i populars de la seva època. Cap tècnica li era aliena: apart de pintor i dibuixant, fou dissenyador de vitralls, mobiliari, ceràmica i cristalleria, decorador d’interiors, il·lustrador de llibres, litògraf i xilògraf. La seva obra més pública i coneguda són els potents i coloristes murals que decoren esglésies i altres edificis civils a tots dos costats de l’Atlàntic (i també en algun extrem del Pacífic). Perquè us feu una idea de la seva celebritat en els seus anys d’apogeu, John D. Rockefeller, Jr. li encarregà els frescos de l’interior del RCA Building (1930-1934), juntament amb Diego Rivera i Josep Maria Sert.

La popularitat de Frank Brangwyn anà declinant a mesura que la idea de l’Imperi Britànic esdevenia més i més políticament incorrecta, un fet que va sumir l’artista en una depressió certa, salvada a mitges pels honors que li servava la seva ciutat natal. El que podreu veure a Arentshuis no és copiós,  però sí que és molt convincent com a mesura de les dots de l’artista en termes de petita escala. Potser evita situar-se a l’avantguarda de res, però no és mai menys que potent, especialment als gravats, tot i que les seves produccions més diguem-ne «oficials» aguanten la mirada de tu a tu amb Sert i amb Rivera (si no és que les superen).

El tio era més que bo: tot el que he ensenyat fins ara és de treure's el barret. El que encara no he deixat veure, és encara millor. Espero que no us molesti que no pertanyi a aquesta institució museística flamenca una peça del Museu Nacional d'Art de Catalunya que es diu "Cases velles de Gant", igualment firmada per Brangwyn.

Inesperadament, l'artista japonès Yoshijiro Urushibara ha sabut extreure d'una imatge de Frank Brangwyn una suprema lliçó estètica. No en trobareu de millors.

Le quai vert

Me'n recordo (LXII)

No va ser fins ahir al vespre que vaig adonar-me de l'absurda pretensiositat d'anomenar Starlux una gamma de sopes, sofregits de tomàquet i caldo en pastilles.

A Bruges (2)

Els museus de Bruges són petits i suculents, com a mi m’agraden, que de Louvres, Prados, i Hermitages, amb un parell al planeta, més que sobren. El visitant interessat per la grandària (o la resposta a qui la té més grossa), hauria d’acostar-se d’entrada amb humilitat al Groeningemuseum, museu municipal on s’arreplega el bo i millor del que algú de la capital (sigui Madrid o Brussel·les) no s’havia endut abans.

El retaule d’oli sobre roure de Jan van Eyck, amb la Verge, el Nen i el canonge van der Paele, és un miracle de realisme més animista que fotogràfic. En aquesta escena una mica opressiva, on cada textura es reprodueix com cal, només el canonge, vell i apoplèctic, convida a una interpretació empàtica.

Margareta van Eyck, malgrat les seves banyes divergents, pot presumir d’un retrat de família al qual mai no podran aspirar la majoria dels seus contemporanis. Mentrestant Gerard David pintava, quasi al mateix temps, un baptisme de Crist deliciosament realista, amb la família del patrocinador fent-li costat des dels dos laterals. No sé perquè m’emocionen les cametes desvalgudes del Crist i les petites onades que envolten els seus genolls.

«El Judici Final» de Hieronymus Bosch és d’atribució dubtosa i conté ressonàncies del tríptic de temàtica similar de Viena i de «El Jardí de les Delícies» de El Prado. L’execució és una mica matussera i s’observa un excés de color rosa; però la iconografia és can Bosch en estat pur.

I com que el Groeninge arriba pràcticament fins al present, hi ha un Magritte que es titula «L’atentat» i que representa una síntesi no sé si involuntària de tota la seva obra.