Montserrat espoliat

"Maria Rosa", Joan Rebull

Ha estat un rampell poc afortunat.

Vaig comentar a casa que no havia visitat mai el museu de Montserrat i tot d’una vam decidir passar-lo a veure aquest dissabte tan primaveral. Rucs de nosaltres havíem llegit i posteriorment oblidat la notícia que informava que les 100 millors peces del museu s’exhibirien a Itàlia entre l’u de febrer i el sis de juny d’enguany. Les 100 millors peces! O sigui que res del Caravaggio, ni del Tiepolo, del Dalí ni del Picasso, res dels tres millors Casas, ni del Fortuny, del Torres-García, del Monet i el Degas. Ni tan sols el meu estimat Sean Scully havien respectat. Què hi podia quedar que justifiqués la visita, si un museu de més envergadura s’hauria vist seriosament tocat amb una retallada similar?

Era força descoratjador anar topant-se a totes les sales amb cartells que deien més o menys: no teníem més Caravaggios per ocupar el lloc del que hem prestat, però a les golfes disposàvem d’un quadre de la mateixa època d’un pintor que segur que no heu sentit en la vida, però que a nosaltres ens sembla “interessant”.

Pecadora d'El Greco

I mireu, malgrat tot, encara he trobat al·licients suficients per no donar la visita per perduda. A la pintura clàssica salven els mobles uns màrtirs de Benedetto Bonfigli, un Greco decent i un retrat de Jean de la Fontaine pintat pel perpinyanès Jacint Rigau-Ros (o Hyacinthe Rigaud, quan en mode estupend li feia la gara gara a Lluís XIV). I llavors hi ha la pintura catalana moderna, que no sé si és gaire bona en comparació a altres pintures contemporànies seves, però és la nostra; i jo a un Nonell, a un Mir o a un Casas (els tres artistes molt ben representats aquí) els hi ric totes les gràcies. I encara més al gran Rusiñol, del qual s’ha preservat entre d’altres “El pati blau” (no deien que les millors pintures eren totes fora?) 

El pati blau. Sobren les paraules

He descobert un lluminós Joan Roig i Soler, que pintava les platges de Sitges. I un Joaquim Vayreda a qui el motivaven les vaques sota la lluna. I m’he enamorat de dos paisatges parisencs de Josep Mompou, el germà gran del músic Frederic. Tornaré un altre dia per veure el Caravaggio, el Dalí i l’Scully; però no em sembla haver perdut el temps.

Sitges segons Joan Roig i Soler

A més a Monistrol, perdut tot el sentit de la litúrgia catòlica, celebraven ahir (en plena quaresma) el seu carnaval particular amb grallers i batucada, barrufets, fruites, personatges d’Asterix i peces d’escacs blanc-i-negres. No voldria ser profètic, però acabarem tenint un sambódromo a tots els pobles de Catalunya.

O Mir o el sambódromo, ja us ho fareu.

(65) La nit que no pots recordar

Abans que abandonessis el teu batalló
vas prendre’t una copa, potser dues
No te’n recordes de París, nen
però París et recorda
És cert, vam volar a París, nen,
en un avió de l’exèrcit
la nit que no pots recordar
la nit que no puc oblidar.

Vas dir que jo era fantàstica
per a tu no significava res
però tinc el nostre certificat de matrimoni
i el conservaré fins que em mori
Eres un oficial de l’exèrcit
i jo només una corista
la nit que no pots recordar
la nit que no puc oblidar.

Cap rosa va transmetre els nostres sentiments
ni tan sols una petúnia
però tu t’has quedat amb vagues pressentiments
mentre que jo he de carregar amb la criatura
Vas dir, ningú no m’estima,
jo vaig dir, què t’hi jugues?
La nit que no pots recordar
La nit que no puc oblidar.

La típica història repetida un munt de vegades d’ençà que al món hi ha guerres: una noia, un soldat i l’amenaça de la mort. Un afrodisíac infal·lible.

Aguaxima

AGUAXIMA, (Hist. nat. bot.) planta del Brasil i de les illes d’Amèrica meridional. Heus ací tot el que se’ns diu; i m’agradaria preguntar per a qui es fan descripcions com aquestes. No pot ser pels nadius del país, els quals versemblantment coneixen més caràcters de l’aguaxima dels que aquesta descripció conté, i a qui no hi ha necessitat d’informar que l’aguaxima creix al seu país; és com si li diguéssim a un francès que la perera és un arbre que creix a França, a Alemanya, etc. Tampoc és per a nosaltres; car, què ens importa que hi hagi al Brasil un arbre anomenat aguaxima, si només sabem el seu nom? Per a què serveix aquest nom? Deixa els ignorants tan ignorants com eren; no ensenya res als altres: si se m’acut mencionar aquesta planta i moltes altres igualment mal caracteritzades, és per condescendència envers certs lectors, que prefereixen no trobar res en una entrada del Diccionari, o fins i tot trobar-hi una bestiesa, abans que no trobar-hi cap entrada.

(article de Denis Diderot a l'Encyclopedie sobre l'aguaxima, 250 anys abans de la Wikipedia)

Un somni humit

Continuo amb la meva cavalcada personal entorn de l’obra de l’enorme Busby Berkeley. “Footlight Parade” (“Desfile de candilejas”) comparteix amb “42nd Street” i “Gold Diggers of 1933”, apart de l’any 1933 de la seva producció, la presència de Ruby Keeler i Dick Powell formant parella per tercera vegada, tots dos tovets i no gaire del meu gust (i també la del secundari Guy Kibbee). La va dirigir el molt professional Lloyd Bacon, igual que “42nd Street”, i torna a girar sobre la creació d’un espectacle musical, però amb una diferència. Igual com passa a “Singing in the Rain”, la trama es desencadena amb l’arribada del cinema sonor (un dels personatges profetitza que serà una moda passatgera), que posa en perill el futur del teatre musical. El productor de teatre Chester Kent, per assegurar la pròpia supervivència, s’empesca crear breus números musicals en viu que serveixin com a interludi entre pel·lícula i pel·lícula. Per convèncer l’empresari exhibidor haurà d’estrenar tres d’aquests espectacles al llarg d’una mateixa nit.

Amb una estructura que ja comença a resultar rutinària, el feble argument pròpiament dit ocupa els dos primers terços de la pel·lícula, mentre que el plat principal es concentra en els números musicals finals. La trama no resulta particularment distingida, però compta amb l'al·licient propi dels films anteriors al Codi Hayes, plens de picardies i de suggestions sexuals que avui ressonen amb inofensiva innocència. Amb excepcions les interpretacions m’han semblat molt irregulars, encara que li estic agafant afició a la Joan Blondell, una actriu acostumada a fer dones de caràcter fort, d’aquelles que no es mosseguen la llengua.

Però si “Footlight Parade” és de visió molt recomanable és per dos motius ben diferents. El primer és el protagonisme de James Cagney, un actor que fins el moment s’havia fet famós amb papers d’home dur, especialment gàngsters. Cagney, sobrat de carisma i energia, demostra aquí que pot cantar i sobretot ballar com els millors.

I, si el film es considera un clàssic, és per les tres coreografies de Busby Berkeley que el tanquen. La primera, “Honeymoon Hotel”, és una mena de “sketch” musical sobre una parella de nuvis que s’allotja en un hotel on cada habitació amaga una relació adúltera. La pretesa salacitat del número és del tot inofensiva. La peça final, “Shanghai Lil”, permet lluir-se a Cagney com a mariner que busca la noia del títol, clarament una prostituta. Es tracta d’un número espectacular, amb molts figurants, molts canvis de decorat, tocs d’ambientació veritablement genials… i uns apunts patriòtics una mica fora de lloc per qui no fos un americà de la depressió.

Però la coreografia que les supera totes, potser el cim de la carrera de Berkeley —i per tant el més distingit exponent de musical cinematogràfic— és “By a Waterfall”, creada a partir d’una cançó bastant ridícula de Sammy Fain i Irving Kahal i prolongada durant més de deu minuts de deliri formal amb moltes senyoretes en remull. La filmació, que va durar sis dies, implicà cent coristes en banyador, una piscina de 12,2x24,4 metres i més de 75.000 litres d’aigua. Dues dècades més tard Esther Williams basaria tota la seva carrera en idees extretes d’aquí, mentre que Richard Wagner, d’haver nascut més tard, hauria pogut transvasar aquestes filles del Rin a Bayreuth. He sentit dir (i no m’estranya) que Joan Brossa n’era un fan acèrrim. Per entendre-ho, cal una mica de paciència: al clip li costa d’arrencar, però després puja i puja. Només lamento que la qualitat de la imatge no sigui millor.

Inaccessibles

Si l’altre dia escrivia sobre Tristan da Cunha, que ja ens semblava el súmmum del remot, caldrà fixar-se ara en l’illa de Gough, abans de tirar endavant. Queda a 400 quilòmetres al sud-est de les illes principals de Tristan i tanmateix se la considera una dependència del mateix arxipèlag, detall que demostra l’extrema elasticitat d’aquest concepte geogràfic. Fou descoberta pel portuguès Gonçalo Álvares a principis del segle XVI, per això sovint se la conegué com illa de Diego Alvarez (així s’escriu la història). Els britànics, en concret Charles Gough, la va “redescobrir” l’any 1732 i, tot fent veure que es tractava d’una illa diferent, la va rebatejar (així també s’escriu la història). A la llarga ha prevalgut el nom anglès, en especial a partir del 1938, quan fou oficialment annexionada a la Corona Britànica.

L’illa té una forma vagament rectangular de 13 quilòmetres de llargada i 7 d’amplària. El seu clima és entre fresc i moderat, amb temperatures mitges que oscil·len entre els 8,9º  de l’agost i els 14,4º del febrer. Apart d’algunes aus marítimes i terrestres, habiten l’illa colònies d’óssos marins subantàrtics, ratolins domèstics i els set o vuit membres de l’estació meteorològica que són reemplaçats anualment des de la primera expedició, datada l’any 1956.

Gough forma en companyia de l’illa Inaccessible un territori protegit per la UNESCO gràcies a l’interès que presenta la seva fauna avícola. Inaccessible es troba a només 45 quilòmetres de Tristan i és coneguda des de mitjans del segle XVII. Si se l’anomena així, no és perquè no es pugui accedir a les seves platges, sinó perquè el seu interior, envoltat de vertiginosos penya-segats, va resistir-se durant segles a l’exploració humana. És costum ben arrelat dels veïns de Tristan el d’apropar-se els dissabtes a la tarda i contemplar els murs verticals d’Inaccessible amb perplexitat, mentre xarrupen llaunes de cervesa importada.

Per a la majoria de nosaltres, l’únic interès que suposa Inaccessible és la presència del seu endèmic rascló, l’ocell no volador més petit (17 centímetres) del món. Ah, i que a “The Narrative of Arthur Gordon Pym of Nantucket” de Poe és mereixedora d’una menció. Si us hi fixeu, aquesta sèrie meva illenca i misantròpica freqüenta més el nom de Poe que no pas el de Stevenson. Espero que no sigui en va i que ningú no en surti deprimit.

D’interès humà

El cinema de Stephen Frears no m’ha defraudat mai; malgrat l’amplitud de la seva paleta genèrica sempre garanteix obres sòlides, adultes, intel·ligents i entretingudes: una combinació guanyadora. Per fortuna, “Philomena” no n’és una excepció. Es basa en el cas real de la irlandesa Philomena Lee, mare soltera adolescent a qui les monges van arrabassar la criatura per donar-la en adopció. La trama es posa en marxa quan Philomena (Judi Dench), infermera ja jubilada, decideix recuperar el rastre del seu fill perdut ajudada per un periodista en hores baixes (Steve Coogan). El que segueix presenta girs tan inesperats, que no revelaré més, perquè un dels plaers de la pel·lícula és anar-los descobrint.

El relat conté fills robats, monges perverses i un instint maternal a prova de bomba. Amb aquesta càrrega d’interès humà semblaria inevitable que “Philomena” derivés cap als tòpics més mastegats. Si no ho fa sempre, part del mèrit cal atribuir-lo al guió que co-firma Coogan: simplista i una mica condescendent quan es tracta d’extraure comicitat de l’estranya parella protagonista, però molt menys maniqueu en les qüestions morals de fons. Hi ha qui ha criticat la pel·lícula per anticatòlica, com si el que es narra no hagués succeït en la realitat; i encara així no veig ni en “Philomena” ni en Philomena gaire ànim vindicatiu.

La pel·lícula és agredolça i amb el punt just de sentimentalisme; correcta, però no mereixedora del desviament, si no fos per Judi Dench. No és que sigui un paper gaire complicat per una actriu de la seva envergadura; però, atesa la seva edat, no li veurem gaires rols protagonistes més, i és una experiència que no s’hauria de perdre ningú a qui interessi l’art de la interpretació. De forma menys previsible, Steve Coogan està també excel·lent i mostra molt bona química amb Dench.

En definitiva una pel·lícula lleugera i “feel good” que pot servir per desengreixar de tanta fanfàrria propagandística dels Oscar.

Els altres africans

Fa dos anys, el febrer de 2012, el president d’Uganda senyor Yoweri Museveni declarava a propòsit de suposades condemnes a homosexuals que tenien lloc al país que: “Mai no els hem perseguit, mai no els hem discriminat. El que no volem és promocionar-ho.” (Noteu el salt des del personal “els” a l’impersonal “ho”). Tot desmentint-se sense que li caigui la cara de vergonya, molt a l’estil de la majoria de la classe política que hem conegut fins ara, el president d’Uganda acaba de signar lleis que condemnen a l’ostracisme i l’eventual extinció els homosexuals de la regió. No és l’únic. L’inefable Robert Mugabe, president vitalici de Zimbàbue, va expressar-se així en dates similars: “Els homosexuals? Són pitjors que els porcs i els gossos. Mai diria al meu gos que és gai perquè s’ofendria.” (No em digueu que comparteixo espècie animal amb Mugabe, perquè m’ofendria). Però fins i tot la senyora Ellen Johnson-Sirleaf, presidenta de Libèria i premi Nobel de la Pau, comentava a propòsit de la llei que criminalitza l’homosexualitat al seu país: “Aquesta llei no la tocarem. Hi ha certs valors tradicionals de la nostra societat que hem de preservar.” Sí, ja ho sé, el premi Nobel de la Pau no és garantia de res (Kissinger, Obama, etc); però, tanmateix…

Amb aquests antecedents nefastos és fàcil pensar que, si no tens una vida sexual moderadament convencional, no et podria passar res pitjor que néixer al continent africà. Per demostrar o desmentir aquesta asseveració el brillant periodista Marc Serena va recórrer durant sis mesos l’Àfrica entre 2011 i 2012. El fruit d’aquest periple exhaustiu i afortunat fou el reportatge fet llibre “Això no és africà” (RBA - La Magrana, 2013). El títol respon per cert a una excusa sovint esgrimida pels defensors més repatanis de l’heterosexualitat al continent (dit) negre, que consideren l’homosexualitat un subproducte pervers de la colonització europea, aliè a les tradicions de la seva terra. La gairebé nul·la documentació escrita sobre la història dels africans prèvia a la colonització juga en contra nostre, ja que queda ben poca constància de les relacions fora de norma que els exploradors de segles anteriors poguessin trobar al continent. Paradoxalment les veus més homòfobes s’alcen ara des de les càtedres dels bisbes catòlics i els imams musulmans, temporalment aliats en una campanya d’odi comú, que ja ha causat més baixes que la permissivitat tradicional.

Contrari a aquestes tesis anòmales, prefereixo pensar que la natura sempre conquereix els seus drets i que a Àfrica subsisteixen més relacions humanes de les que la raó aconsellaria. Marc Serena passeja el seu reportatge des d’El Caire fins a Ciutat del Cap a la recerca de transgressions sexuals i troba pertot arreu una raó per aturar-se i dedicar-li una mirada. A priori, i guiats per tota mena de prejudicis, hom pensaria que el seu testimoni reflectirà només ignoràncies atàviques, repressió i violència; però Serena també hi descobreix rars oasis de felicitat que descol·locaran a qui no conegui profundament aquests països.

He parlat abans de periple afortunat, perquè en mantes ocasions l’autor semblava ser al lloc precís en el moment adequat, no endebades les dates del seu viatge coincidiren amb l’inici de l’anomenada “primavera àrab” que fertilitzaria els capítols dedicats a Egipte i Tunísia. Però també fou per xamba que es trobava present a Mindelo en el moment de la mort de Cesária Évora. L’assistència al funeral en companyia de les transvestides més conspícues de Cap Verd és un dels cims del llibre.

No atribuiré a la casualitat, sinó a una fèrria planificació de l’obra la immensa varietat de casos que presenta el llibre, gairebé sempre lluny de la previsibilitat. Predominen les històries d’homosexuals masculins, per tradició els més visibles de l’auca, encara que les seves experiències poden ser tan diverses com la del blogaire egipci Ice Queer que juga amb els límits d’anonimat que proporciona la xarxa o l’esborronadora tragèdia del marroquí Said, pària sexual l’única esperança del qual és l’exili europeu. Entremig, les alegres transvestides de Cap Verd, els ambigus cantants de rai dels cabarets d’Orà, les bodes clandestines entre homes a Costa d’Ivori o l’inaudit imam gai que desfila al Dia de l’Orgull de Ciutat del Cap. Al marge, la figura tutelar d’Alice, veterana advocada heterosexual abocada en la defensa dels homosexuals camerunesos. Les lesbianes estan representades tant per una tunisiana que aspira a una “normalitat” gairebé europea, com per una mauritana que treu profit de la vida retirada de les dones dins de l’Islam, amb la sorpresa final d’una tribu del nord de Tanzània que permet el matrimoni entre dones. Però perquè no hi falti de res, faran acte de presència també un transsexual de Zàmbia, un intersexual d’Uganda i un albí gai de Kènia.

Si no s’ha entès encara, diré amb totes les lletres que “Això no és africà” m’ha entusiasmat. No cal que digui que és un llibre ple d’interès i d’actualitat (encara que les circumstàncies hagin canviat un xic des del moment de la seva redacció) sobre un tema del que no tenim gaires notícies: ja se sap que la salut sexual no és prioritària davant de necessitats més peremptòries de la vida. “Això no és africà” és també ameníssim i toca registres ben variats, tant amb fragments de literatura de viatges (Tanzània), com de suspens (a Camerun). “Els fideus de la mare”, el capítol dedicat a Ghana, podria funcionar com un conte autònom. En un món més perfecte i feliç, Marc Serena i el seu llibre mereixerien un respecte i un alt grau de consideració; i encara més al panorama català on els treballs d’investigació són un autèntic luxe. Em sabria molt de greu que passés desapercebut.