diumenge, 29 març de 2015

Negocis no gaire bruts


“A Most Violent Year”, tercera pel·lícula de J. C. Chandor, confirma aquest director com un digne successor del realisme amarg de Sidney Lumet o Norman Jewison. L’any violent del títol és 1981, quan a la ciutat de Nova York es produí un rècord criminal únic en el segle. Ran de la dràstica intervenció de l’alcalde Rudolph Giuliani, la ciutat esdevingué la molt més amable meca turística que coneixem avui, però visitar Nova York a la dècada dels 70 o dels 80 no era apte pels febles de cor.

L’acció té lloc en els primers mesos d’aquest any malaguanyat i se centra en l’home de negocis Abel Morales (Oscar Isaac), un hispà fet a si mateix que ha prosperat amb la distribució i venda de combustible per la calefacció. Abel intenta conduir els seus negocis de la forma més legal possible, encara que una mà invisible assalti contínuament els seus empleats i li robi les mercaderies. Tant la seva esposa (Jessica Chastain), de la que se suggereix que té un pare mafiós, com el seu advocat (un irreconeixible Albert Brooks) li aconsellen que acudeixi a la protecció armada, però Abel s’hi resisteix per deixar impol·luta la seva honorabilitat.

Malgrat el títol i la iconografia, “A Most Violent Year” ni és una pel·lícula sobre la màfia, ni conté gaires escenes de violència; aquesta és més aviat sistèmica i es presenta com inherent al capitalisme. El clima dominant és el de l’ambigüitat moral, on tothom sembla esquitxat per la corrupció, i fins i tot el punt d’honor del protagonista podria ser la pantalla de pràctiques escassament legals. Oscar Isaac està perfecte en un paper sever i aclaparat que amaga algun replec i que tothom ha comparat al d’un jove Al Pacino. Jessica Chastain continua la seva corrua de treballs excel·lents, aquí com una tigressa que no dubtarà en atacar si la seva família està en perill. Molt bo també Elyes Gabel, com un vulnerable aspirant a triomfador. Però en realitat tot el repartiment és irreprotxable, amb gent tan variada com David Oyelowo (recent Martin Luther King), Alessandro Nivola o Catalina Sandino Moreno.

La fotografia de Bradford Young segurament és molt adequada, encara que tanta tonalitat marronosa de puré de cigrons i uns interiors quasi a les fosques deprimeixen i impedeixen veure els rostres dels actors. La música d’Alex Ebert resulta ominosa i gairebé subliminal. Només calen uns paisatges de misèria post-industrial i un fons sonor de crims radiats per acabar de completar una experiència sòrdida del tot. Tot plegat molt estimable, però una mica desinflat dramàticament. El material no dóna per les dues hores que ocupa. Que ningú no s’estranyi si avorreix una mica.

dissabte, 28 març de 2015

L’escola de la vida

“Raised on Robbery” és una cançó bastant atípica dins del repertori de Joni Mitchell, tant per l’ambient perdulari que suggereix com pel seu so de country comercial. Un més dels molts singles que va generar l’àlbum “Court and Spark” de 1974. Per cert, la guitarra és del gran Robbie Robertson de The Band i els Maple Leafs (falta d’ortografia inclosa) és un equip d’hoquei de Toronto fundat l’any 1927.

Seia al vestíbul de l’Hotel Empire
Bevia per distreure’s
Pensava per ell mateix
Havia apostat una mica de diners en l’equip dels Maple Leafs
Llavors va entrar una senyora  amb mànigues d’encaix
Ella diu deixa’m seure
Saps, beure sol és una pena
És una pena, una puta pena
Mira aquests pallassos
Enganxats al maleït partit d’hoquei
Ei, maco, tens un munt de pasta
Porta’ns una ampolla
I riurem una mica
Ginebra és el que estic bevent
Vaig criar-me robant

Sóc una cuinera força bona
Vine a la meva cuina
T’ensenyaré la meva millor recepta
Per més que ho intento no puc estalviar un cèntim
Estic llevada cuinant després de mitjanit
Intento treure pel lloguer
Sóc aspra però plaent
Vaig criar-me robant

Llavors teníem pocs diners
Volien obrir una autopista de quatre carrils
El govern ens va donar tres mil dòlars
Hauries d’haver vist com van volar
Primer va comprar un Chevrolet Biscayne
El va deixar a una cuneta
Es va beure tota la resta
Aquell fill de puta
La seva sang és whisky dolent
Vaig criar-me robant

Saps que no tinc mala pinta
M’agrada com aguantes la beguda
Vine a casa amb mi, maco
No t’estic demanant un abric de visó
Ei, on vas?
No te’n vagis encara
El teu got no és buit i ens acabem de conèixer
Ets mesquí quan vas col·locat
Vaig criar-me robant



divendres, 27 març de 2015

Un balneari fora de temporada

Amb la narrativa que prové del Japó —i ara parlo tant de literatura com de cinema— no sé mai si la sensació d’estranyesa que sovint em produeix entra dins de les intencions de l’autor o bé cal atribuir-la a les diferències culturals. M’ha tornat a succeir amb la lectura de “País de neu” la novel·la del Nobel Yasunari Kawabata, traduïda del japonès per Albert Nolla i editada per Viena Edicions el 2009. Ja des del primer paràgraf, tan concís i evocador com ho és tot el llibre, entrem en un territori vague escenari de tota l’acció.
En sortir del llarg túnel que separava les dues regions s’arribava al País de Neu. El fons de la nit era blanc. El tren es va aturar en un semàfor.
Tot i que aquest País de Neu té una localització geogràfica molt precisa, la novel·la no es molesta a precisar la toponímia. De fet, tot el que succeeix a la novel·la ho percebem de forma fragmentària, com un conjunt de primeríssims plans envoltats de grans zones d’ombra, als quals afavoreix la brevetat de les frases. A la contracoberta comparen “País de neu” amb la delicada bellesa d’un haiku i potser ja és això, perquè a mi els haikus sempre em deixen amb el neguit de la incompletesa un segons abans que es produeixi l’epifania.

Sigui com sigui tenim aquí en Shimamura, un home ric de Tòquio, que torna a l’hivern en aquest país de neu. Va a la recerca d’una noia que va conèixer en una estada anterior al balneari. D’ella no recorda res, però el seu índex de la mà esquerra sí que la recorda.
Tot havia començat feia tres hores, quan, ben bé per avorriment, en Shimamura s’havia fixat en el dit índex de la mà esquerra. De fet, aquell dit era l’única part del seu cos que conservava un record viu de la noia a qui anava a veure. Com més intentava recordar-la, més li fallava la memòria, i la imatge que en guardava es feia més vaga i més etèria, i el deixava sense res a què aferrar-se. Enmig d’aquella incertesa, només aquell dit retenia l’escalfor d’haver-la tocat i li permetia fer-la una mica més present. Estranyat per aquelles sensacions, es va acostar el dit al nas per olorar-se’l, i tot seguit va fer una ratlla al vidre entelat, on, de sobte, va veure aparèixer l’ull d’una noia.
Estrany, oi? I contemplat sempre amb el microscopi: el dit índex, l’ull al vidre. Però prou intrigant com per prosseguir la lectura sense hesitació. La noia que busca Shimamura es diu Komako i és una geisha. En successives escenes de psicologia una mica inescrutable, sembla que ella n’està molt dels ossets de Shimamura, mentre que ell es lliura al desgavell sensual sense arribar a perdre el cap. Confesso que tot plegat costa fer-se càrrec de la situació, ja que per començar no tinc molt clar quin és l’estatus de la geisha al Japó del segle XX. Sona estrany saber que no només el balneari compta amb la seva escuderia de cortesanes, sinó que també la pastisseria i la botiga de queviures tenen la seva. Queda clar que entre Komako i Shimamura hi ha una relació sexual, però sempre fora de camp, com un hiatus entre dues converses on només la noia s’expressa, somia i es contradiu.

Mentrestant, Shimamura és una incògnita. Sabem que té esposa i fills, però desconeixem la seva relació amb ells. Com a mínim no té cap impediment per escapar en solitari i refugiar-se al balneari de muntanya. És un home ric que no necessita treballar i que s’ha especialitzat en escriure assaigs sobre dansa contemporània occidental, de la qual no ha vist mai una funció i es guia per les fotografies a l’hora d’imaginar-se-la. Estrany, oi?


“País de neu” és una estada a un territori desconcertant del qual identifiques les paraules però no la lògica de la seva sintaxi. És en tot cas un edifici acollidor que amenaça incomoditat, una cambra on es pot palpar un pit que crema i una castanya de cabells glaçats, l’arna aixafada a la mosquitera i el ràfec de la Via Làctia, un mirall entelat o el folre vermell d’un quimono. Sense que serveixi de precedent, l’he entès a mitges, però us el recomano absolutament.
Com que cada dia feia més fred, també hi havia més insectes que es morien al tatami de la seva habitació. Hi queien d’esquena, amb les ales ben rígides, i ja no podien tombar-se. Les abelles caminaven una mica i tornaven a caure. Els insectes tenien una mort tranquil·la, que seguia el pas natural de les estacions, però si te’ls miraves de prop veies que estremien les potes i les antenes maldant per sobreviure. Aquella habitació de vuit tatamis era un escenari massa gran per a unes morts tan petites.

Quan collia un insecte mort per llençar-lo, sovint pensava en els fills que havia deixat a casa.

dijous, 26 març de 2015

No teníem un dia gaire catòlic

Caravaggio és un animal
Ha passat per casa, jo no l’havia invocat, un llibre que es titula “Por qué no podemos ser cristianos (Y menos aún católicos)” i RBA n’ha tret ja tres edicions. L’ha escrit Piergiorgio Odifreddi, sorprenentment italià, i jo que em pensava que tots els italians són de missa. Com el títol anuncia, el seu propòsit és fer sang a partir de la religió catòlica, una activitat a la qual no sóc especialment aficionat; però no m’he pogut resistir a llegir-lo: la curiositat m’ha vençut i he de dir que fins i tot he après alguna cosa que segurament havia oblidat.

El llibre comença parlant de la Bíblia com a text fonamental del cristianisme. Del Vell Testament en destaca el caràcter esquizofrènic del Gènesi on es detecta fàcilment la coexistència de dos autors, cadascun amb la seva pròpia versió de la mateixa història. Apunta després al caràcter incestuós de l’origen de la Humanitat, a l’arbitrarietat del comportament de Jahvé, a mites tan indefensables mitjançant la raó com són els de Noè, Abraham o Job i fins i tot a errors de ciències naturals (considera que els rat-penats són aus, els conills ruminants i els insectes tenen quatre potes). Res de nou en general, prou sabem que el Vell Testament és una col·lecció de textos cruels, inversemblants, xovinistes i moralment indefensables que els seus exegetes han d’apuntalar amb arguments d’un equilibri purament bizantí.

Gairebé em sap greu contemplar com algú es rabeja revelant les febleses d’aquest llibre sagrat, tan vulnerable de per si. És un exercici massa cruel, una mica com assistir al sacrifici d’una foca bebè amb l’ajuda d’un bat de beisbol; però per altra banda no veig com es podria contemplar d’una altra manera. No endebades la (antigament anomenada) Història Sagrada se sol inocular en edat immadura i de feble esperit crític, quan prodigis i falòrnies passen coll avall amb facilitat. Que hi hagi persones en edat de votar i de pagar impostos que encara es considerin catòliques només ho puc entendre si han optat mig inconscientment per oblidar que a la Bíblia hi ha una part que es diu Vell Testament i que —almenys com a norma de vida— és una rucada.

Reconec que el Nou Testament funciona molt millor a tots els nivells i que Jesús, fos o no un personatge històric, pronunciava frases memorables, que Paulo Coelho mataria per tenir-ne el copyright. L’embolic dels quatre evangelis denota manca de coordinació i, a més, contradiccions a dojo. Tampoc hi trobareu a faltar els moments David Lynch, com quan Jesús guareix una senyora endimoniada i trasllada els seus dimonis a un ramat de porcs que, posseïts, se n’hi van de cap, al mar de Galilea, per ofegar-se. Alguns detalls curiosos, com que als evangelis ni la virginitat de Maria ni la resurrecció de Jesús, ni la seva ascensió s’expressen amb claredat, afegeix dubte al dogma.

El llibre explora després l’evolució del cristianisme a partir de creacions purament humanes com són el papat, el sacerdoci (i el seu celibat de companyia), la missa, la comunió (i la resta de sagraments), la immaculada concepció i la infal·libilitat del Papa. Tots aquests descobriments científics i superferolítics estan degudament documentats, tot respectant la cronologia i sense cap intervenció divina. El senyor Odifreddi no aprofundeix gaire, té un estil mediocre i gasta un humor tan barat com el meu.

A mi (deixeu-me banyar en l’art de la contradicció) m’agraden més aquests entrevistats de “la Contra” de La Vanguardia que diuen:

—Jo no sóc religiós, però tanmateix crec que hi ha “algo”.

Sí. Rebaixes a un Outlet.

dimecres, 25 març de 2015

Carbó i pervertits

Dominic West + Imelda Staunton = altres formes d'erotisme
Corria l’any 1984 i Margaret Thatcher, la denominada Dama de Ferro, governava el Regne Unit amb tots dos ulls adreçats al balanç comptable i els sentiments posats en pausa permanent. L’amenaça de tancar vint mines de carbó amb una pèrdua subseqüent de vint mil llocs de treball va provocar l’inici d’una vaga minera de llarg recorregut a poc d’haver començat el mes de març. La protesta es prolongaria fins l’any següent i seria considerada com un dels episodis més amargs de la història de la lluita de classes britànica. D’entre els grups que se solidaritzarien amb la vaga, cap de més improbable que el d’una colla de gais i lesbianes londinenques, les quals, conscients de la seva compartida condició de pàries, començarien a fer col·lectes pels miners en carrers laterals i antres suspectes de l’ambient.

De tot això parla precisament “Pride” (orgull, en català), una pel·lícula del director teatral Matthew Warchus amb guió del novençà Stephen Beresford. Per vendre-la, se l’ha comparat amb “The Full Monty” o “Billy Elliot”, dos films d’èxit que els recordem com a comèdies, encara que el seu substrat fos més aviat dramàtic. La comparació no és del tot desencertada, amb la diferència que “Pride” es basa en fets reals. De totes maneres, encara que alguns dels seus personatges siguin figures tretes de la realitat, ningú amb dos dits de seny podrà creure que els fets succeïssin com es mostra a la pel·lícula. Segur que la confrontació entre els activistes gais i els rudes miners gal·lesos  devia de generar més fricció de la que es produeix a “Pride”.

Però una de les intencions bàsiques de la pel·lícula és acontentar tothom, encara que sigui passant de puntetes per les qüestions més dramàtiques. Tot i això el guió és força rodó: combina la crònica del declivi de la classe obrera, amb la persecució pública de les minories sexuals i perfila amb subtilesa els inicis de la pandèmia de la sida. En general evita l’ensucrament i el melodrama mitjançant l’ús de convenients el·lipsis i dibuixa amb quatre traços una dotzena de personatges que respiren veracitat pels quatre costats. Tot això és en gran part possible perquè no hi ha cinema capaç de fer ficcions històriques creïbles com el britànic. I sobretot perquè tenen els actors que tenen.

Dins del nombrós repartiment no hi ha ni un sol punt feble i és meritori dels més joves que no desentonin davant dels gloriosos veterans. George Mackay, a qui vam descobrir a “Amanece en Edimburgo”, actua com a conductor de la trama en el seu paper de jove homosexual en plena exploració d’un nou món. També m’han agradat molt Ben Schnetzer, com el carismàtic activista Mark Ashton, i Jessica Gunning com la resolutiva esposa d’un miner que acabaria sent parlamentària ran de l’experiència de la vaga. Entre els actors coneguts resulta molt graciós trobar Dominic West en un contratipus total del seu McNulty de “The Wire” i no cal dir que adoro trobar-me Imelda Staunton a qualsevol pel·licula que veig. Paddy Considine està brillant en un paper que precisament és mat per definició: el del sindicalista bàsicament decent cridat a conciliar aquests dos mons tan contrastats.

I després queda Bill Nighy, que mereix paràgraf apart. En aquest mil·lenni no li recordo una mala interpretació, fins i tot quan la pel·lícula on intervé no se la mereix. “Love Actually”, “Shaun of the Dead”, la sèrie dels pirates del Carib, “Notes d’un escàndol”, “The Best Exotic Marigold Hotel” o “Una qüestió de temps” són totes elles sòlides proves per a la defensa. Aquí a “Pride” està prodigiós com a home literalment esborrat. Chapeau per ell.

No sé si en el plaer que acompanya la projecció d’aquesta pel·lícula hi intervé la juxtaposició de l’experiència pròpia, perquè no tots vam ser joves a la mateixa època, i jo encara ho era l’any 84. Només cal que a la banda sonora hi figurin New Order i Bronski Beat perquè la llagrimeta de la nostàlgia ragi. “Pride” pot tenir un valor documental nul, però com a catarsi de bon rotllo no té preu. I, si a algú no li agrada, serà perquè té el cor fet de vinagre.

dimarts, 24 març de 2015

Tres tristos pastors


George Eliot, nom de ploma de Mary Ann Evans, és un dels meus escriptors de capçalera. Diuen que, com no era gaire agraciada i per tant difícil candidata al matrimoni, els seus pares invertiren en els seus estudis molt més del que era habitual dedicar a una noia, atès que mostrava obvis signes d’intel·ligència. Eliot demostrà ben aviat el seu pensament analític i la seva capacitat crítica: als vint anys ja s’havia declarat agnòstica, el que provocà que el seu pare amenacés amb fer-la fora de casa. Tot forçant els límits de la societat victoriana, Eliot va treballar com editora de “The Westminster Review”, feina molt inhabitual per a una dona, i va viure molts anys amb un home casat. D’entre les seves obres destaca “Middlemarch” que alguns consideren la millor novel·la de la literatura anglesa.

De George Eliot ho he llegit gairebé tot, i en alguns casos més d’una vegada, però em faltava “Escenas de la vida parroquial” (Alba Editorial, 2013), que em va venir a trobar l’altre dia a la biblioteca. El llibre consta de tres novel·les, cadascuna més llarga que l’anterior. Van aparèixer anònimament per capítols al “Blackwood’s Edinburgh Magazine” entre gener i novembre de 1857, i l’any següent van ser publicats en un sol volum sota el títol “Scenes of Clerical Life” ja signats per George Eliot. Aquest recull representa la primera ficció que va fer pública l’autora.

Confesso que el títol “Escenas de la vida parroquial” no sona gaire atractiu; però el que és pitjor és que reflecteix molt bé el seu contingut: tres històries ambientades a un poble imaginari de les Midlands angleses i protagonitzades per tres clergues anglicans. Tot i que són les seves primeres ficcions, Mary Ann Evans ja era als seus 36 anys una reputada figura del món intel·lectual victorià i per tant no sorprèn la maduresa del seu estil, l’agudesa i originalitat de les seves observacions i la barreja molt ben mesurada d’humor i drama. Malgrat tot hi ha altres aspectes que delaten la narradora primerenca. Un defecte que comparteixen els tres relats és que esmercen massa pàgines en descriure personatges i situacions que no tindran cap paper important a la trama central, com si a la novel·lista novençana li vingués de gust “fer dits” demostrant el seu enginy, encara que fos en detriment de l’economia narrativa. La segona pega de les tres novel·letes és que, argumentalment, són més aviat poca cosa i les anècdotes en les que es basen són fines com el paper de fumar.

La primera i la més breu és “The Sad Fortunes of the Reverend Amos Barton” (El triste destino del reverendo Amos Barton) en la qual el capellà titular i la seva nombrosa família tenen problemes econòmics i a penes arriben a fi de mes. Quan la seva amiga la Comtessa Czerlaski s’enemista amb el seu germà, Barton l’acull a la rectoria el que provoca la censura de la congregació que pressuposa que és la seva amant i que allà dins han organitzat un “ménage à trois”. La mainadera de la família Barton fa marxar a la comtessa. La senyora Barton, que estava embarassada, mor en el part. Llavors la congregació oblida la seva maledicència i plany el pobre reverend. Sis mesos més tard el traslladen a una altra parròquia. Fi. Pel meu gust, la peça més fluixa del recull.

“Mr. Gilfil’s Love Story” (La historia de amor del señor Gilfil) compta amb un argument més convencional, però que també resulta més interessant, el que prova que de vegades és millor no fer experiments i acudir a les fórmules de solvència contrastada. Maynard Gilfil és el capellà privat en una mansió de possibles i està enamorat de Tina, una òrfena que Sir Christopher i Lady Cheverel van adoptar a Itàlia, gairebé com qui adquireix un souvenir. Però Tina no correspon aquest amor, perquè el nebot dels amos l’ha entabanat amb falses promeses de matrimoni. Quan apareix la noble Miss Assher i s’anuncia el compromís amb el nebodet, Tina desencadena una tempesta de frustració sexual. El nebot mor d’un infart i el senyor Gilfil recull els trossos de la desconsolada Tina, s’hi casa i se l’endú a una parròquia bucòlica on confia retornar-li l’alegria. Tina no dura gaire, ja que mor en el part (en van dues). El senyor Gilfil mor molts anys més tard, trist i sol. Sí, ja sé que tot plegat no té gaire bona pinta, però almenys el joc d’interessos sexuals creuats permet una mica de drama.

“Janet’s Repentance” (El arrepentimiento de Janet) és en certs aspectes la part més punyent del tríptic, la que més pot connectar amb la sensibilitat contemporània. No endebades la Janet protagonista és víctima de la violència domèstica que el seu marit borratxo l’infligeix, un marit que no és pas cap trinxeraire, sinó que forma part de les forces vives de la població. Janet, al seu torn, troba en l’alcohol la manera d’apagar les penes. Serà el molt contestat reverend Edgar Tryan qui la guiarà vers la redempció, a través de la pregària (i l’erotisme sublimat).

Malgrat totes les prevencions i les solucions una mica obliqües, tan pròpies del segle XIX, aquest conte allargassat podria ser pertinent encara. Llàstima que abans d’entrar en matèria dilapidi un pilot de pàgines fent comèdia lleugera d’unes dissensions religioses anglicanes que no interessen (ni actualment entén) ningú. Francament, aquestes “Escenas de la vida parroquial” m’han impacientat bastant i només les aconsellaria a anglòfils perversos amb tendència a tot allò que és transcendent. La coberta molt bonica, això sí, com sol ser habitual amb Alba.

dilluns, 23 març de 2015

Fisiologia del museu

“National Gallery” és la primera obra que conec del veteraníssim documentalista Frederick Wiseman (Boston, 1930) i, pel que llegeixo, és arquetípica de la seva manera de fer. Wiseman s’ha especialitzat en retratar com funcionen determinades institucions i ho fa sempre de forma gens intrusiva, mitjançant escenes reals, no dramatitzades, en un estil que els anglesos denominen molt graciosament com de “mosca a la paret” (fly on the wall). Malgrat això, el director nega la suposada objectivitat dels seus films, tot al·legant que la selecció del material i el muntatge final mai no són innocents, per poc programàtiques que siguin les seves intencions.

“National Gallery” aplica aquests principis a l’observació de com es mou i respira una bèstia tan fastuosa com és el famós museu homònim de Trafalgar Square (no endebades el primer museu que vaig aprendre a estimar). Sense recórrer a veus en off ni bustos parlants —només a través de la interacció entre els professionals, el públic i la pintura— el documental aconsegueix oferir una visió sorprenentment rica i polièdrica de la institució. Des de la tropa que fa la neteja i la manutenció fins al consell directiu, a tots els participants se’ls hi dedica una estona de pantalla, mentre es planteja tàcitament quin paper ha de tenir en ple segle XXI la gran pintura clàssica i de quina manera se l’ha de tractar. En un dels escassos moments en els quals es mostra la burocràcia del museu, es debat fins a quin punt cal renunciar a l’elitisme del “High Art” per tal d’augmentar el nombre de visitants, encara que sigui mitjançant l’adhesió a una popular competició esportiva; dit d’una altra manera, la contínua temptació que sent el món de la cultura a esdevenir rendible amb perversitat neoliberal. I no puc negar que a moltes de les imatges s’apunta la sospita que el gaudi de la col·lecció de la National Gallery és un vedat exclusiu per a gents d’edat avançada, de raça blanca i de classe mitjana tirant a alta.

Però un cop desempallegat de la mala consciència, el film és una veritable mina. Com ja he dit, no hi ha argument, ni tesi, ni progressió dramàtica; “National Gallery” sembla actuar per pura acumulació de materials diversos per aconseguir el seu efecte. Moltes de les seves giragonses sorprenen: un ballet contemporani davant de quadres mitològics de Ticià, un concert de piano a la sala manierista dominada per Caravaggio;    un taller d’apreciació de la pintura dedicada als invidents… D’altres tracten temes subsidiaris, en els quals no hi solem pensar, tot i que són indestriables de l’experiència de la visita al museu: la il·luminació, la distribució dels quadres a la sala, els seus marcs. I després hi ha els professionals (els historiadors, els guies, els pedagogs, els restauradors, els professors d’estètica…) que analitzen les pintures per a un públic que tenen davant seu. (En un determinat moment Wiseman sembla ironitzar en mostrar un equip “rival” que també està filmant un documental al museu, però que utilitza una veu en off de tipus prescriptiu).

Meravella la quantitat de maneres amb les quals es pot contemplar una obra d’art i el film n’explora moltes fins arribar a l’extrem de preguntar-se si el museu és el millor hàbitat per la majoria d’elles. Les veus convocades a “National Gallery” per demostrar-ho són didàctiques, persuasives i brillants. No cal dir que les obres escollides per fer-ne una dissecció parcial són totes de primera categoria. Per arrodonir la festa, afegiu als noms citats els de Leonardo, Caravaggio, Turner, Pissarro, Rubens, Holbein, Poussin, Vermeer, Velázquez... 

La pel·lícula dura tres hores de rellotge que no es noten gens, perquè cada escena s’allarga just fins abans que perdi l’interès, i a més són totes elles molt diverses i apel·len a diferents categories del plaer. Per descomptat “National Gallery” és de visió obligada per a qualsevol persona interessada en les arts plàstiques; però fins i tot el visitant més desmenjat en sortirà enormement enriquit de l’experiència. Estrenada el 2015, “National Gallery” és una de les deu millors pel·lícules del 2014. No (menteixo), una de les cinc millors. No, una de les tres. Si no quedés tan mercenari, diria allò típic del retorn de l’entrada a qui no en quedi satisfet. Que és una segona manera de garantir-vos la satisfacció per poc que us agradi mirar i pensar.