El discret encant de la noblesa en decadència

La rígida i molt formal estructura de l’aristocràcia britànica ens ha ofert moltes alegries en el format de la ficció. Gairebé tota la novel·lística anglesa del segle XIX conté, orgullosament o amb un cert esperit crític, les seves llavors. Les trobareu a la totalitat de relats amorosos (o de conveniència) de Jane Austen, al cinisme mundà de Thackeray, al Dickens tardà i pessimista de «Bleak House», o a la George Elliot cosmopolita de «Daniel Deronda». Ja entrat el segle XX, el Nobel de 1932 John Galsworthy, els retratà acuradament a la seva «Saga dels Forsyte» (1906 - 1921), adaptada sovint al cinema i la televisió. Evelyn Waugh va dissenyar l’arquitectura del seu sepulcre a la clarivident «Brideshead Revisited»; mentre que P. G. Wodehouse, des d’una perspectiva humorística de fina ironia, va immortalitzar el duet simbiòtic format pel senyoret sapastre i incompetent Bertie Wooster i el seu brillant ajuda de cambra Reginald Jeeves.

En temps més recents hem gaudit de la juganera «The Duchess of Duke Street» i de la més canònica «Upstairs and Downstairs» com a mostres de la democratització de la televisió actual en matèria de lluita de classes britànica. Julian Fellowes, un senyor de 69 anys amb cara de rinoceront, va crear amb la complicitat de Robert Altman el film «Gosford Park» (2002), un misteri criminal on s’hi barrejaven Lords i Ladies i criats, que va guanyar l’Oscar al millor guió original. Va ser el mateix Fellowes qui va idear una seqüela televisiva de Gosford Park, que va acabar sent una preqüela i amb personatges diferents: senyors i senyores, benvinguts a «Downton Abbey», el «rien va plus» de les sèries de nobles anglesos al seu castell i dels criats que els hi fan la feina bruta.

Fa molts anys vaig veure la primera temporada i després ho vaig deixar córrer; no ha estat fins aquestes setmanes passades (potser amb moltes més hores per perdre) que m’he empassat les sis temporades senceres. Com tothom sap a aquestes altures, la sèrie explica la vida de l’aristocràtica família Crawley entre 1912 i 1926 a la seva monumental mansió de Downton Abbey a Yorkshire (en realitat Highclere Castle a Hampshire). Els Crawley no són una família gaire nombrosa: pare, mare, tres filles i la mare d’ell en són els membres més prominents. En canvi, la colla que serveix a la família és un autèntic batalló amb jerarquies intricades i abstruses: majordom, majordona, ajuda de cambra del senyor, donzella de la senyora, primer i segon lacai, cuinera, ajudant de cuina, xofer, i altres criats i criades anònims…

El contingut de «Downton Abbey» és el del serial de tota la vida: amors i desamors de les filles en edat de merèixer, fantasmes del passat, fills il·legítims, intrigues de províncies i lleu comèdia social; tot amanit amb algunes fites històriques contemporànies (enfonsament del Titanic, Primera Guerra Mundial, revolta irlandesa…) Hi ha una tendència a allargar algunes subtrames durant capítols i més capítols fins a fer-les avorrir (l’amant turc, la filla bastarda d’Edith, les desgràcies encadenades de Bates i Anna). En general les primeres temporades són més punyents, mentre que les posteriors voregen conflictes del tot banals. En concret la sisena i última constitueix una maniobra massiva per deixar tots els personatges aparellats; només se n’escapen la vella comtessa i l’únic personatge gai (a qui, per cert, li fan la vida molt desgraciada tota aquesta colla d’homòfobs perdonavides).

En obres modernes que s’ambienten en un ordre social tan periclitat és inevitable que s’hi barregin algunes reflexions crítiques; però quan parlem de la classe alta britànica sempre hi aflora una certa nostàlgia envers un món més injust, però més estable, on tothom tenia clar quin paper li pertocava. Així, la plena assumpció dels avanços del segle XX que es fa a la sisena temporada, més que una celebració adopta els aires d’un rèquiem.

Sens dubte, un dels atractius més grans de «Downton Abbey» és la seva luxosa ambientació, on es nota que no s’han escatimat esforços (la soprano Kiri Te Kanawa fent de Nellie Melba, sense anar més lluny). Aquest fet és especialment notori als episodis nadalencs que solen coronar cadascuna de les temporades, però també en moments aïllats de grans celebracions col·lectives, que combinen palaus i castells meravellosos de tot el Regne Unit amb escenes de masses perfectament orquestrades: carreres de cavalls a l’hipòdrom, cacera de la guineu o del gall fer a Escòcia o Gal·les, presentació de debutants al palau reial, fira rural de beneficència als terrenys del castell, o gran premi del motor amb cremació budista inclosa. Amb tot, jo em conformo amb una vista general de Highclere Castle i diminutes figures humanes passejant-s’hi al davant o al costat. La imatge, contemplada des d’una pantalla de suficients polzades i d’alta definició, em produeix un orgasme estètic amb tota seguretat.

L’extens repartiment en general funciona bé o molt bé. Hi figuren alguns noms de primera —Shirley McLaine, Paul Giamatti, Edward Fox, Penelope Wilton, Richard E. Grant, Matthew Goode, la deliciosa Lily James—, no sempre en papers que els fan justícia suficient. De la resta d’esplèndids secundaris em quedo amb la parella, de relacions antitètiques i complexes que formen el majordom Mr. Carson (Jim Carter) i Mrs. Hugues (Phyllis Logan). Representen el formidable estira i arronsa entre la rigidesa de la tradició i la flexibilitat del factor humà.

Deixo pel final la venerable i venerada Maggie Smith, veritable institució del teatre britànic. El seu paper de Violet, vella Comtessa de Grantham, sol ser breu, però també sentenciós i de molta substància. Amb tota justícia roba totes les escenes on apareix i Fellowes (o el guionista rellogat per l’ocasió) li reserva les millors frases de l’obra. És justament ella la que pronuncia la darrera frase del darrer capítol. Ja m’està bé.

La commedia è finita

Em pregunto com haurà tractat la posteritat la parella còmica formada per Stan Laurel i Oliver Hardy. En la meva infantesa (principis dels seixanta) recordo haver anat al cinema a veure el seu llargmetratge de 1938 "Swiss Miss" ("Quesos y besos") i haver-m'ho passat força bé. En canvi, el meu nebot de nou anys, que coneix i aprecia a Chaplin i Keaton, dubto molt que hagi sentit parlar de "El Gordo y el Flaco".

Sigui com sigui, el director Jon S. Baird i el guionista Jeff Pope han decidit rescatar-los de la nostra memòria al film "Stan & Ollie", "un biopic" quasi hagiogràfic dedicat a dos còmics admirats. La pel·lícula s'inicia amb un breu pròleg situat el 1937, en el moment de màxima celebritat del duo, quan unes discrepàncies econòmiques amb el productor Hal Roach va posar en perill la seva continuïtat. D'aquí saltem a 1953, uns anys de digna decadència en els quals la parella va fer una gira per teatres de la Gran Bretanya, el que representaria la seva darrera aparició pública conjunta.

El conflicte que presenta "Stan & Ollie" és mínim i en gran part inventat. L'el·lipsi entre el pròleg i el cos principal de la pel·lícula sembla suggerir que Laurel i Hardy van passar una dècada i mitja de divorci artístic, quan no va ser així, ja que entre 1937 i 1951 va rodar 15 llargmetratges. Tampoc la discussió que causa un cisma puntual sembla basar-se en cap fet històric; però d'alguna manera calia fer palesa que la relació d'aquest parell anava més enllà de la mera simbiosi laboral.

El film se salva sobretot pels seus intèrprets. Steve Coogan presenta una raonable semblança a Stan Laurel, mentre que John C. Reilly (ajudat per algunes pròtesis) queda clavat a Oliver Hardy. Malgrat el perfecte mimetisme dels gestos, són interpretacions on no s'hi veuen els mecanismes dels lloros de repetició, sinó l'ànima natural dels personatges. L'aparició a mig metratge de les esposes respectives, interpretades vigorosament per Shirley Henderson i Nina Arianda, aporten un plus de vivacitat a la història.

"Stan & Ollie" no té gaire cosa a explicar, sinó és l'admiració incondicional a uns professionals impecables. El seu sentit del drama tendeix a la inèrcia i només la redimeixen els actors i la tendresa predominant. No és poca cosa.

Un món de metros: Serfaus

No em direu que havíeu sentit parlar del poblet tirolès de Serfaus, que no us creuré. Serfaus tenia 1127 habitants l'u de gener de 2016. Des de l'any 1985 disposa d'una línia de metro; sense dubte una de les línies més breus del món i també sense dubte la ciutat (poble) més petita on existeix servei de metro.

La qüestió és que Serfaus és considerada una de les millors estacions d'esquí del país i, com que el llogarret consisteix bàsicament en un únic carrer principal en direcció a les pistes, durant la temporada d'hivern s'hi creaven uns embussos fenomenals. D'aquí la construcció d'aquest ferrocarril subterrani de 1,3 quilòmetres de llargada i quatre estacions en total, que obligaria els forasters a deixar els seus vehicles a les portes del poble i desplaçar-se en transport públic (i gratuït). Així Serfaus ha esdevingut virtualment una zona de vianants, per on només circulen sobre rodes els seus veïns.

El mapa és simple de necessitat i presenta un angle que no calia. Cadascuna de les quatre estacions ve acompanyada d'un símbol que s'explica sol: l'aparcament, l'església, el centre urbà i el telefèric. Quasi es diria que són les diferents etapes de la vida de l'home (i de la dona).

Galeria de perfectes desconeguts

Potser perquè sóc amant de la novel·la sobre tots els altres gèneres literaris, els llibres de contes que més m’agraden són aquells que guarden una certa unitat temàtica. És el que passa amb «La biblioteca fantasma» (Males Herbes, gener de 2018) del pianista i professor de l’ESMUC Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967), que recull 40 narracions de molt variada llargària, centrades totes en personatges històrics de vides molt ben documentades i existència improbable.

Entre els personatges biografiats abunden els artistes —pintors, pianistes, literats, cantants, actrius—; però també altres puntals de la societat, com els lampistes, els paletes o els futbolistes. En els imaginatius relats de Masó descobrirem gent interessantíssima de la qual no havíem sentit mai parlar. Com, per exemple, el poeta Ambroise Lemoine (1887 - 1939), del qual el conte «Petges» ressegueix tots els testimonis vitals (i turístics) que romanen al seu poble borgonyó de Bourg-les-Champs. O el paleta Jindrich Novák, que va morir i renéixer fins a set vegades a «Les set vides de Jindrich Novák». A «Detritus» un pintor sense nom preserva de cara a la posteritat tota la matèria orgànica que genera el seu cos. I a «El passeig de Sorrento» el paisatgista venecià Fabio Giordello (1850 - 1936) descobreix la seva capacitat de pintar escenes que s’esdevindran en el futur, i és converteix així en un àvid «caçador» del correlat real dels quadres que havia creat en el passat.

L’estratègia i les intencions de Jordi Masó limiten al Sud amb els exercicis més erudits, intel·lectuals, i eixuts de Jorge Luis Borges (i de Calvino, Nabokov i Perec, noms sagrats, tots ells). En direcció Nord deuen fer frontera amb les aurores boreals. Afortunadament l’autor vallesà no perd mai de vista el seu sentit lúdic, ni el sacrifica en ares de l’alta cultura, i aconsegueix així una col·lecció de contes apta per a tot aquell que s’ho vulgui passar bé.

Pocs recorden la figura de Guerau Vilardell (1923 - 1979). Malgrat el que podia augurar el seu nom de pila, les inquietuds literàries de Guerau Vilardell van desvetllar-se-li tardanament, quan ja liderava el bufet d’advocats de més renom de Manresa (Vilardell i Cardellac Associats). Home solitari, ordenat i minuciós, va decidir escriure un dietari per conservar una memòria exacta de la seva vida: l’espantava l’oblit.

«La biblioteca fantasma» és un recull d’envejable imaginació febril, que s’estén fins a l’índex onomàstic, la bibliografia i la llista d’agraïments. Un llibre que juga amb els fets consumats, però que es rendeix a l’evidència, no ho pot estar fent tot malament.

Sol i de dol

Tony, el protagonista de la sèrie "After Life" (Netflix), treballa com a cronista a un diari local de distribució gratuïta. D'ençà que la seva esposa va morir de càncer, ara fa uns mesos, Tony està deprimit i només la presència del seu gos l'impedeix suïcidar-se. Aquest home amargat, agressiu i desagradable, que no té una paraula amable per a ningú, sembla el vehicle ideal per a l'actor Ricky Gervais (aquí també guionista i director dels sis capítols), que tant acostumats ens té a personatges càustics i ben poc admirables.

Tanmateix, després d'un primer capítol que és una pura exhibició de comportaments misantròpics, el protagonista anirà dulcificant les seves maneres de mica en mica, influït pel bon rotllo de tots els que l'envolten. És una evolució del personatge tan previsible com convencional, una mica indigna de l'àcid "pedigré" de la carrera de Gervais. Tampoc s'explica gaire la bona disposició dels conveïns envers un ésser humà indigne de cap simpatia.

La sèrie extreu petroli dels diversos habitants d'una ciutat de províncies tan anglesa com el sandvitx de cogombre —el ionqui, la prostituta de bon cor, l'abusa-nanos escolar, la vídua trista o els vilatans que aspiren a un titular a la primera pàgina de la premsa local—; i ho fa amb un costumisme que vol ser descarnat, però que acaba resultant amable i amb un punt de tendresa.

Ricky Gervais, mai abans considerat com a membre de la primera divisió interpretativa, aquí està realment bé, transmetent a la perfecció la seva fallida vital i les engrunes que li queden d'esperit de supervivència. L'acompanyen una pila d'actors de físics característics (tots i totes lluny del canon de Hollywood) i absoluta solvència. Citaré, per ser els més coneguts, Penelope Wilton (Isobel Crawley a "Downton Abbey") i David Bradley (Argus Filch a la saga Harry Potter i Walder Frey a "Game of Thrones").

Sense necessitat de trencar cap motlle, la barreja d'humor i drama  funciona força bé i, encara que el desenllaç sigui complaent en excés, "After Life" es deixa veure de forma agradable, si no perdurable.

La fi de l’homínid europeu

A aquestes altures les novel·les de Michel Houellebecq difícilment sorprendran ningú, i en aquest sentit «Serotonina» (Llibres Anagrama, gener de 2019, traducció catalana d’Oriol Sánchez Vaqué) resulta un cas paradigmàtic. El narrador i protagonista és en Florent-Claude Labrouste, de quaranta-sis anys, ex-assessor del Ministeri d’Agricultura i ara sumit en una depressió profunda que pal·lia amb un medicament de nom Captorix, el qual li provoca impotència i mort de la libido.

Prou sabem ara que la depressió no requereix de causes observables, que li basta un desequilibri químic per fer acte de presència; però no es pot negar que la vida de Florent-Claude va a mal borràs per qüestions ben constatables. S’hi barreja la fi de la joventut, la pèrdua de l’atractiu sexual, una relació amorosa insatisfactòria, l’abandonament d’assolir les il·lusions primeres, la decadència de l’agricultura francesa i l’escepticisme davant de l’eficàcia de la Unió Europea.

La veu de Florent-Claude és amarga i lúcida, immersa en un espiral descendent que ja des de les primeres pàgines anuncia tendències autodestructives. Com tot protagonista arquetípic d’Houellebecq, és mascle madur, pertany a l’alta burgesia i té contactes amb la noblesa més o menys tronada. Es mou per impulsos materialistes —no hi faltaran discussions sobre propietats immobiliàries, vehicles de motor, o bonances en l’oferta alimentària d’un o altre supermercat—; no sol tenir problemes econòmics; i dona una importància primordial al sexe en les seves accepcions més evidents.

També és altres coses directament menys agradables; perquè Florent-Claude és misogin, homòfob, classista i xenòfob. Misogin, per exemple, quan calcula la viabilitat econòmica com a puta de la seva actual amant. Homòfob per la insistència a tractar de «marietes» tots aquells homes que mostren alguna feblesa (o simplement alguna deriva artística) i perquè entra a una botiga i qualifica al dependent com a «homosexual» (?) sense més explicacions (i no consta que hagin anat al llit plegats). I xenòfob per la manera insultant com parla de les moldaves i dels romanesos en general.

Malgrat tota aquesta incorrecció política que ens frena als lectors de bon cor, el cert és que Michel Houellebecq escriu sempre amb una malícia/gràcia innata; els seus textos ens atrapen irresistiblement. Potser perquè sol escriure de polles i de conys, sense censura prèvia. I això ens agrada, fins i tot quan no pretenem anar de simples.

— (…) Havia aixecat els braços per acompanyar les meves paraules, una mica com el dia abans amb el pedòfil alemany, però per desgràcia no es tractava de pedofília, allò era molt pitjor, n’estava segur, aquell últim dia de l’any havia volgut comunicar-se per Skype amb Londres, segurament no amb la Cécile sinó amb les seves filles, es devia comunicar per Skype amb les filles un cop per setmana. «Com va tot, pare?», jo ho veia com si hi fos, i entenia perfectament la posició de les nenes, que potser un pianista de concerts clàssics els podia donar una imatge paterna viril?, en cap cas evidentment (Rakhmàninov?) un marieta londinenc com tants altres, mentre que el seu pare tractava amb vaques adultes, grans mamífers en tot cas, cinc cents quilos pel cap baix.

«Serotonina» és el típic/atípic llibre que t’agradaria odiar, i segurament l’odiaràs. Però amb un gran somriure dibuixat als llavis.

Un món de metros: Nuremberg

Se suposa que Nuremberg disposa de metro des de 1972. De fet, el metro uneix Nuremberg amb Fürth. Són tres línies (U1, U2 i U3), 35,4 quilòmetres de xarxa i 46 estacions. Tot seguint criteris germànics, s'inclouen també les línies de tram, identificades per la S (de S-Bahn) i els trens regionals (R).

Fixeu-vos que al centre de l'esquema hi ha la silueta grisa del castell de la Bella Dorment. Representa la Ciutat Vella de Nuremberg.

Els mapes alemanys em solen semblar eficaços, previsibles i avorrits: aquest no em sembla cap de les tres coses i els seus colors, per variar, són d'allò més alegres. Crec que li dec una visita a Nuremberg.