dimecres, 26 de setembre de 2018

El bressol de Tamerlà


A 90 quilòmetres al sud de Samarkanda hi ha la ciutat de Shakhrisabz on va néixer Tamerlà el 9 d’abril de 1336. Com ja he dit en un altre lloc, Tamerlà (o Timur, com també pot dir-se) és el gran heroi nacional del país i per això aquest lloc és contemplat amb indubtable reverència. El seu monument més espectacular és el palau d’Ak-Saray construït per Tamerlà entre 1380 i 1404. De l’edifici original només queda una mínima part, dos blocs escrostonats i parcialment decorats amb ceràmica. Semblarà poca cosa, però respira més autenticitat que les reconstruccions pulcres que hem vist a Samarkanda.

La resta de monuments de la població no poden presumir d’un estat de revista equivalent. De fet, entre 2014 i 2016 el basar històric i alguns dels barris tradicionals foren arrasats per tal de construir impersonals jardins que envoltessin el seu patrimoni més valuós. El resultat és una esplanada estèril batuda per un sol de justícia on cal recórrer centenars de metres per trobar el següent edifici digne d’atenció. Tanta dèria renovadora va fer que la ONU estigués a punt d’incloure Shakhrisabz a la llista del patrimoni mundial en perill.


Deixaré de banda l’estàtua kitsch de Tamerlà que ocupa una rotonda (el nostre guia molt cofoi ens ha repetit tres o quatre vegades que un investigador rus va establir a principis del segle XX quines faccions tenia aquest cabdill). També deixaré de banda el restaurant on hem dinat, un edifici en forma de iurta o de tassó invertit, que en el seu temps havia sigut un caravanserai o alberg per les caravanes. Queden per ressenyar alguns mausoleus i tombes notables, una mesquita molt reconstruïda i un arbre d’aquells mil·lenaris que és l’únic que no enganya.

Mausoleu Dorut Tilyovat
Mesquita Kok-Gumbaz
Tanmateix, com en altres etapes del viatge, una mica d’engany no molesta i fins i tot fa bonic.

Mesquita Kok-Gumbaz

dimarts, 25 de setembre de 2018

L’art de treure’s la gavardina


La Setmana del Llibre en Català és any rere any un còdol a la meva sabata en qüestions de calendari emocional. Prou sé que amics i beneficiats, llibreters i editors, hi fan bona part del seu negoci anual (amb permís de Sant Jordi); però jo, que des de petit sé que els llibres es compren a les llibreries, trobo innecessari que en facin una fira de mostres literària, on el valor afegit no sempre serà evident.

Malgrat tot, potser perquè els que llegim en català sempre ens sentim culpables d’una cosa o d’una altra, decideixo acostar-me al territori de la Setmana el dissabte 15 al matí. Potser per saludar en Subal Quinina o les amigues de La Impossible. Quina pena, no hi trobo ni l’un ni les altres, sembla que el dissabte al matí és per a «losers». Ensopego, això sí, amb el Sergi Pàmies.

Quan he sortit de casa, J. m’ha demanat que comprés l’últim llibre de Sergi Pàmies, el que es titula «L’art de portar gavardina». Perquè «L’últim llibre de Sergi Pàmies» fa anys que el tenim. O el teníem, que la família és molt particular amb la seva cleptomania. I així que arribo al terreny de joc, sento una conversa vivíssima en un dels escenaris centrals i resulta que són l’Anna Guitart entrevistant Pàmies. Ell, que fa dècades que cria esperons a la ràdio, és un entrevistat ideal —humil, divertit, irònic i a la vegada proper—; però la Guitart no es queda enrere, demostra que s’ha llegit el llibre i fa unes preguntes molt pertinents.

Observo el públic present, que depassa de sobres l’aforament de les cadires plegables, i s’arraïma amb conformitat al seu voltant. És difícil trobar-hi ningú de menys de cinquanta anys, es diria que el jovent no llegeix. Quan s’acaba l’acte en Pàmies firma el seu llibre. Jo no sóc gaire de llibres dedicats, no tinc aquest fetitxe, i només em sembla acceptable quan l’autor és un conegut meu. Per això compro el llibre de contes, però no m’espero a la signatura.

Em passejo una mica més, d’esma, perquè aquesta ordenació per editorials no és la que més convida a tafanejar i remenar. L’escenari ara l’ocupa un panell de quatre o cinc especialistes. Crec que parlen sobre cultura popular davant d’un públic bastant escàs. Començo a pensar que ha estat un senyal del cel que em trobés en Pàmies per casualitat precisament quan havia baixat a comprar el seu llibre, i que potser no seria mala idea demanar-li una firmeta, ja que el tenia tan a mà. Trec el cap per darrera de la parada de La Central/Quaderns Crema i verifico que la cua de deu persones és força assumible.

Les dedicatòries que fa actualment en Sergi Pàmies estan encerclades en un globus com de còmic que surt de la boca d’un gos cosí germà dels Garriris. El més curiós de tot és que l’escriptor, quan m’ha tingut al davant, m’ha reconegut («tu no ets XX?», inseriu aquí el nom civil de l’Allau). És cert que vam coincidir a la mateixa escola fa més de cinquanta anys; però a diferents cursos: jo sempre seré cinc anys més gran que ell. També és cert que a les escoles tothom es coneix i que a totes les classes hi ha el germà de l’un o de l’altre; però encara així no deixa de ser entendridor aquest reconeixement tardà.

I totes aquestes giragonses, per no donar la cara ni afrontar la responsabilitat d’escriure sobre «L’art de portar gavardina», un llibre d’aparença simple, però elaborat per destil·lació de tot el que en seria sobrer. Feia anys que Sergi Pàmies s’estava entrenant per escriure’l i ara de sobte tots ens hem adonat de com de bé li ha sortit. Si cal fer cas a Julià Guillamon a «La Vanguardia», «L’art de portar gavardina» és el producte d’una o diverses situacions contemplades des de la depressió; però no és ben bé cert que el recull sigui igualment depriment. En Sergi amb l’edat s’ha tornat més vell i més savi —té els pares morts, s’ha separat de la dona, els fills se li han independitzat, i té un físic que no cotitza gaire en el mercat sentimental— i de tot el que ha viscut n’extreu una conformitat estoica capaç de fer la dissecció amb tendresa del que representa la natura humana.

Hi ha tanta unanimitat en considerar aquest recull un cim en la carrera de l’autor, que alguns companys de la professió comencen a estar mosques i xiuxiuegen a Twitter que potser no n’hi ha per tant. No els feu cas, el llibre pot ser petit, però té molta substancia, i convida a la relectura immediata. Un deu.

diumenge, 23 de setembre de 2018

Vist i no vist

Fa poc llegia no sé on algú que afirmava que d’ençà la popularització dels telèfons mòbils ha disminuït molt el nombre d’aparicions marianes. Ignoro si aquesta afirmació té cap base estadística; però la pel·lícula «L’apparition» sembla pensar el contrari i gira precisament entorn d’una jove òrfena dels Alps francesos que assegura que se li ha aparegut la mare de déu. Dirigeix Xavier Giannoli, de qui ja coneixíem la curiosa «Margueritte», basada en la figura de Florence Foster Jenkins.

En començar el film les suposades visions de la noia (Galatéa Bellugi) ja han causat prou enrenou com perquè s’hagi iniciat un culte espontani de peregrins vinguts de tot arreu. Un reputat periodista (el sòlid Vincent Lindon) serà convocat pel Vaticà perquè formi part d’una comissió investigadora per esbrinar que hi ha de cert en aquests fenòmens paranormals. Confesso que aquestes qüestions que confronten la raó amb la fe sempre m’han interessat, especialment en ple segle XXI quan una aposta decidida pel miracle sembla difícil de defensar.

Així «L’apparition» neda i guarda la roba sense acabar de mullar-se. La centralitat del periodista escèptic és una bona elecció de punt de vista, tot i que l’ambigua conclusió vol suggerir que hi havia un buit espiritual en la seva vida que calia omplir. És pertinent l’aclaparament creixent de la noia, davant de la utilització a que és sotmesa per clergues de diversa intenció, la seva evasió mística i suïcida, o l’enfrontament entre l’església oficial i els promotors de nous cultes.

Hi ha molt material per pensar i entretenir-se en aquest film que voreja les dues hores i quart. Potser massa. Perquè a les qüestions directament relacionades amb les aparicions de la verge, s’ha d’afegir un trauma post-bèl·lic per part del protagonista, una correspondència misteriosa que amaga un gran secret i un llençol tacat de sang amb vocació de relíquia. La porció més supèrflua (però intrigant) té a veure amb la icona d’un monestir siri que lliga les històries del periodista i la santeta de forma miraculosa. O sigui que potser sí que «L’apparition» opta per la resposta més còmoda en aquests casos: no sóc religiós, però crec que hi ha «alguna cosa».

Apart de la longitud i l’excés d’ambicions, cal consignar en negatiu una banda sonora mancada de subtilesa i amb sobredosi d’espiritualitat (Claudio Monteverdi, Jóhan Jóhansson, Arvo Pärt!). El combat queda en taules, perquè estava mal plantejat: els que busquin les proves d’un miracle mai no aconseguiran demostrar res, perquè la religió juga a una lliga més potent, la que es justifica pel mer fet d’existir.

dissabte, 22 de setembre de 2018

Un món de metros: Izmir

Izmir, la vella i coneguda Esmirna, és amb els seus tres milions d'habitants la tercera ciutat més poblada de Turquia (després d'Istanbul i Ankara) i la segona de l'Egeu després d'Atenes. La seva única línia de metro data de l'any 2000, consta de 17 estacions i una extensió de 19,3 quilòmetres de vies. En el mapa està representada en color blau. Les línies en vermell corresponen al seu tren lleuger. Tot plegat és força decent des del punt de vista del disseny i l'únic element que pertorba és la intrusió turquesa del braç de mar conegut com a golf d'Izmir.

Penseu que la cosa hauria pogut ser molt pitjor. No endebades vivim en una societat d'imaginari fàl·lic. No s'havia adonat ningú que alguns mapes podrien servir com a correlat gràfic d'una violació? No em negareu que el mapa de baix, després del que he dit, fa mal pensar.

dijous, 20 de setembre de 2018

Tot connecta

Per desmentir els que pensen que twitter és només un niu d’escurçons que fa aflorar els impulsos més repulsius de cada casa, sapigueu que ahir vaig mirar-me a Filmin una pel·lícula perquè una piulada me l’havia aconsellat. Lamento haver oblidat la identitat del prescriptor, però sí que us diré que la pel·lícula era  «An» de Naomi Kawase, que aquí es va estrenar com «Una pastisseria a Tòquio». Per cert la Clidice, sempre fidel a les cinematografies asiàtiques, n’havia parlat no fa gaire al seu blog.

«An» pertany a aquest gènere de film tan japonès en el qual un cuiner o cuinera s’esforça per aconseguir l’excel·lència culinària en un plat concret. En aquest cas es tracta de la pasta de mongetes dolces que farceix els pastissos «dorayaki». «An» és una obra contemplativa que posa a prova els límits de la poètica de l’espectador. Per a alguns serà una obra mestra absoluta, per altres el súmmum de l’afectació orientalista. Jo m’he quedat en un entremig (si us plau, no em titlleu d’equidistant), i opino que està bé, però que abusa de sentimentalisme.

Sigui com sigui, una de les qüestions que aborda «An» és la de l’estigma associat a la lepra, una malaltia de la qual actualment no se sent parlar, si no és en els cine-fòrum entorn a «Ben-Hur». Els més grandets recordaran també el film «Molokai, la isla maldita» (1959), dirigit per Luis Lucia i on Javier Escrivá feia de Padre Damián en aquell llatzeret de les illes Hawaii.

Mal m’està dir-ho, no voldria fer ostentació, però he visitat aquest indret, al qual cal accedir al llom d’unes mules equilibristes fins arribar al peu dels penya-segats. És un racó inaccessible, destí propi dels empestats, però el guia que dirigeix el «tour» és un malalt completament reinserit i orgullós de ser-ho. No oblidaré les fotos de la visita de la família Trapp («The Sound of Music») penjades a la paret.

I després de segles de no sentir parlar de la lepra, precisament ahir «La Vanguardia» escrivia sobre la leproseria que encara subsisteix a Alacant (Fontilles, Marina Alta). No és que diguin res d’important en el redactat de la notícia i fins i tot tendeixen a l’anècdota simpàtica d’«España Directo»; però és el que hi ha.

Simultàniament, en el món real, l’actriu Kirin Kiki, velleta adorable —coneguda sobretot per aquesta pel·lícula, que sobrevolava amb dolça gravetat— va traspassar el 15 de setembre. Crec que mereix un homenatge gens humil. Tot connecta.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Gerontogràcia (i 2)

I ja posats en aquest terreny de la comèdia de la tercera edat, he fet una repassada integral de les quatre temporades existents de «Grace and Frankie», les dues que ja coneixia i les dues que em faltaven. De moment el nivell, amb les virtuts i defectes ja sabuts, es manté força alt i fins i tot millora en alguns aspectes. Els fills de les dues parelles continuen sense acabar de trobar el seu lloc en l’estructura general de les trames i, com que les regles de la «sitcom» obliguen a que tot sigui circular i res definitiu, les nostres heroïnes es veuran condemnades a no trobar mai un senyor que les faci felices a perpetuïtat.

A mesura que la sèrie avança, més presents es fan els problemes de fer-se vell, de vegades amb un plantejament insòlit. No crec que hi hagi gaires sèries de la televisió comercial on es mencioni la sequedat vaginal, els vibradors per a gent gran, o fins a quin punt l’artrosi dificulta la masturbació. A la quarta temporada ja s’entra de ple, sense complexes, en qüestions tan palpitants com les pròtesis de genoll, els ictus, la senilitat, i les residències assistides.

Dels quatre protagonistes, potser els que menys em convencen són l’ex-parella formada per Lily Tomlin i Sam Waterston, tots dos histriònics en excés, ella com a concentrat de tòpics de la contracultura, ell com a jueu arquetípic, patidor i ploramiques. En canvi, Martin Sheen (potser perquè havia sigut tota la vida un actor seriós) el trobo encisador endinsant-se en les aigües equívoques del teatre musical i gestionant els límits de la ploma marieta.

Però la meva favorita absoluta és Jane Fonda, resplendent als vuitanta anys, i capaç d’autoparodiar-se com a senyora estirada amb una sempiterna copa de dry martini entre els dits i algun psicotròpic legal al moneder. Memorable l’escena en la qual es desmaquilla totalment en presència del seu jove amant de 63 anys (Peter Gallagher).

Encara que les «sitcoms» sempre són el parent pobre de les sèries televisives, «Grace and Frankie» entra en la categoria de les més acceptables i pels que ja tenim una edat ens il·lustra amb un somriure dels contratemps que ens esperen.

dimarts, 18 de setembre de 2018

Gerontogràcia (1)

Gràcies als avanços de la medecina la Tercera Edat està esdevenint el sector demogràfic numèricament més pujant. Com a més (amb honroses excepcions) sol ser el grup més conservador tecnològicament parlant, constitueix el públic més fidel que li resta a les decaients sales de cinema. Per això és lògic que es creïn obres destinades quasi exclusivament a aquest tipus de públic, com és la pel·liculeta «Book Club» que dirigeix un ignot Bill Holderman, una comèdia protagonitzada per famoses i respectades actrius en edat de jubilació.

L’excusa del guió és un club de lectura de periodicitat mensual que durant dècades ha reunit quatre amigues en una celebració de sororitat més que no pas de literatura. Elles són: una empresària d’èxit que carda pels descosits i no es lliga amb ningú (Jane Fonda), una vídua recent amb fills sobreprotectors (Diane Keaton), una jutge que després de divuit anys de divorci ja passa de sexe (Candice Bergen) i una restauradora casada amb un marit inapetent (Mary Steenburgen). La lectura de la trilogia d’E. L. James sobre les ombres de Gray trasbalsarà les seves vides i se suposa que animarà la seva rutina sexual. Bé, no en tots els casos serà així, però com a simplificació ja em val.

Ningú no discutirà el poder estel·lar d’aquestes dames (a qui s’ha d’afegir en la contrapartida masculina noms com els de Richard Dreyfuss, Andy García, Don Johnson, Craig T. Nelson, Ed Begley Jr. o Wallace Shawn), totes les quals ofereixen intervencions competents. Malauradament, el material sobre el qual han d’actuar no podria ser més pobre. Per començar, l’humor que gasten, basat en equívocs i dobles sentits és de vergonya aliena; en quant els conflictes que afecten aquestes quatre senyores oscil·len entre la irrealitat i la irrellevància i es resolen per la cara quan toca acabar la pel·lícula.

Atesa la superficialitat del producte, caldrà consignar que Jane Fonda (80 anys) és la que millor es conserva, mentre que Mary Steenburgen (65 anys) és la que ha estat pitjor tractada pel cirurgià. Candice Bergen, potser amb uns quilets de més, és la més m’ha convençut. També és notable que totes les cases que surten estan molt ben decorades i no hi ha ni un sol moble d’IKEA. «Book Club» és d’aquell tipus de pel·lícules en les quals tots els personatges es serveixen una cop de vi blanc així que entren a casa.

Espereu a veure-la quan la passin doblada a Antena3; és el seu hàbitat natural.