Adrià Pujol Cruells ens tenia molt ben acostumats amb els seus llibres d’antropologia «freestyle» sobre l’Empordà («La carpeta és blava», «Guia sentimental de l’Empordanet») o la ciutat de Barcelona («Picadura de Barcelona», «Els barcelonins»), compendis anàrquics de tradició i modernitat, de vinyetes narratives, instantànies de dietari i salpebrada d’estirabots. Fa poc s’ha estrenat en el camp de la novel·la amb «Míster Folch» (Empúries, setembre de 2019) tot demostrant que no ha perdut ni gota de la seva santa voluntat d’escriure el que li dóna la gana. Conseqüent amb aquesta actitud d’autarquia textual, Pujol Cruells fa que el narrador del llibre sigui el propi Déu, un déu gens omnipotent però, fal·lible, decandit, i a la recerca desesperada d’un successor viable. ¿Serà aquest hereu per ventura Míster Folch, fill bastard de la portera i del senyoret del principal, nascut en una escala del passeig de Gràcia el Nadal de 1942?
Entre el fulletó i la crònica de la postguerra barcelonina, però molt lluny de les trampes habituals de la novel·la històrica, «Míster Folch» recorre episodis i personatges coneguts —la vaga dels tramvies, el Congrés Eucarístic, les visites del Caudillo, el comissari Creix i els seus foscos dominis de Via Laietana, el gimnasta Joaquim Blume, l’alcalde Porcioles, el contraalmirall Baturone Colombo…— i els barreja amb una història familiar i picaresca explicada de forma poc convencional (tan poc convencional, que no sé si alguns anacronismes, com l’aparició de Sir Tim O’theo, són voluntaris).
Entre el fulletó i la crònica de la postguerra barcelonina, però molt lluny de les trampes habituals de la novel·la històrica, «Míster Folch» recorre episodis i personatges coneguts —la vaga dels tramvies, el Congrés Eucarístic, les visites del Caudillo, el comissari Creix i els seus foscos dominis de Via Laietana, el gimnasta Joaquim Blume, l’alcalde Porcioles, el contraalmirall Baturone Colombo…— i els barreja amb una història familiar i picaresca explicada de forma poc convencional (tan poc convencional, que no sé si alguns anacronismes, com l’aparició de Sir Tim O’theo, són voluntaris).
La guerra va esmicolar el mirall entelat de la veritat i després cada bocí en reflectia tan sols una petita part.
La veritat, dic.
Aquell homenet amb uniforme i bigoti i amb veueta de flautí se sap que va fer esbudellar un grapat d’homes i dones. Va condemnar una gentada a la fosca dels llavis constrets. Nul·la possibilitat de caplleuta. Se sap que va ser un dictador. Va ser, en qualsevol cas, un personatge molt treballat. Es podria dir que Franco seguia el mètode Stanislavski. S’hi va ficar tant, en el paper, que va acabar sent un fantotxe de pedra picada.
Quin tros d’histrió.
Quan en una novel·la predomina l’aire de l’arbitrarietat, tot el que hi succeeix acaba esdevenint una mica indiferent: passa això com podria passar una altra cosa i sol concloure quan l’autor es cansa d’enfilar incidències. Dit això, «Míster Folch» no deixa de ser una obra sorprenent, com no n’he llegit cap altra, i amb prou al·licients expressius escampats per la seva deriva com per justificar-ne l’aventura.
A Còrsega viuran arran de mar, en una caseta de pescadors comprada per quatre rals. El músic amenitzarà les estones mortes amb l’arquet, ha traginat un violí. La torna del temps la passaran manxant-se, o poetitzant els arrandous. Acabats els cèntims, elles cosiran camises que després vendran als primers turistes italians i francesos. També faran collarets amb orelles de mar. Ell esgarraparà quatre cacauets tocant l’ukelele a les terrasses dels primers bars i discoteques de la costa. De nit miraran el cel, bocamuts i entortolligats.
No ho dic perquè sí, potser se’ls hauria d’adjudicar la maternitat de l’incipient moviment hippie a Europa.
Ara, però, passo de llarg.
La digressió, quin gran invent.
És la sal de la tertúlia.
I la xacra de màsters i cursets.
