dimarts, 26 de juliol de 2016

La mort de vacances


No he trigat gens a continuar la meva incursió a Discworld, més que res perquè ara tocava «Mort», un dels títols més estimats de la sèrie. En una votació que van fer a la BBC durant tot l’any 2003, tres quarts de milió de vots dels lectors britànics establiren quines eren les seves novel·les favorites. «Mort» era la primera de Terry Pratchett que apareixia a la llista en un molt honorable lloc 65 (*). Bé, en Pons el col·loca en una posició central (la 21 de 44); però, com que situa la dickensiana «Dodger» al final de la cua, no sé si refiar-me del seu criteri.

Després d’haver fet d’il·lustre secundari durant els tres primers llibres de la saga, la Mort esdevé protagonista d’aquest «Mort» que tants maldecaps provoca en els traductors a llengües llatines. Ja no és assumpte menor que, a diferència de l’anglès, en català o castellà el gènere gramatical d’una paraula imposi el gènere de la seva versió antropomòrfica (i, per tant, ens costarà visualitzar una Mort masculina, com aquesta ideada per Pratchett). Però és que, a més, el protagonista és un jove eixelebrat de nom Mort (abreviatura de Mortimer), el qual no podrem confondre contínuament amb el personatge que es diria «Death» en anglès, però que aquí haurem d’anomenar igualment Mort. Sembla que en francès es van veure obligats a parlar del protagonista sempre com a Mortimer. En català, com no hi ha traducció ni se l’espera, tot això que ens estalviem.

Segons confessió de l’autor, aquest fou el primer llibre seu pel qual imaginà una història ben estructurada i no una successió d’episodis, meres excuses per penjar-hi acudits. I a fe que es nota, encara que la conclusió (després d’haver embolicat la troca fins a extrems de difícil resolució) és ben bé pura patilla. Però ja ens comencem a conèixer i ja sabem que els finals són un dels punts febles del senyor Pratchett.

La novel·la tracta del jove Mort(imer), un noi atabalat i poc prometedor que acaba trobant feina com aprenent de La Mort (sí, la Parca, la Gran Encisera). Tot i que els propòsits de l’obscur personatge no queden del tot clars, potser la recerca d’un company sentimental per a la seva filla adoptiva Ysabell seria una secreta prioritat.  Mentre Mortimer va creixent-se com instrument del destí, la Mort oblida per unes hores les seves funcions i intenta comprendre el sentit d’algunes satisfaccions humanes. El resultat és hilarant, com sempre ho és quan barreges alta metafísica amb baix sentit comú. La Mort busca allò que els humans anomenen felicitat en ocupacions tan mundanes com la pesca amb mosca artificial, la borratxera compulsiva o el ball de la conga.

Com podeu col·legir, «Mort» m’ha agradat. Conté un dels festejos més improbables de la literatura universal, es pot interpretar com un residu de paròdia de «La princesa promesa» i té un mag de nom Albert com a secundari. No li cal res més.

(*) Per si teniu curiositat, i tenint en compte que l’any 2003 el cicle era necessàriament incomplet, els títols que seguien eren «Good Omens» (68), «Guards! Guards! (69), «Night Watch» (73), «The Colour of Magic» (93), «Small Gods» (102), «Reaper Man» (126), «Wyrd Sisters» (135), «Hogfather» (137), «Men at Arms» (148), «Soul Music» (151), «Thief of Time» (152), «The Fifth Elephant» (153), «The Truth» (193) i «Witches Abroad» (197)). Amb quinze novel·les d’un total de dues-centes, Pratchett es podia considerar el vencedor moral de l’enquesta.

dilluns, 25 de juliol de 2016

Segona residència (22): Eunice


Havia arrencat un a un els post-its, i a tots havia llegit el missatge iteratiu i sord d’aquella Víctor Català que demanava socors i res més. Cabut, vaig voler descobrir una pista més i vaig remenar encara el mobiliari, infructuosament. Només en recollir l’escampall de quadrats grocs, producte centrífug de la meva desesperació, vaig descobrir en el revers d’un d’ells un número de nou xifres que començava per «6». Un número de mòbil vaig dir-me.

Vaig emergir a la superfície del jardí i vaig prémer la seqüència de tecles. Van sonar sis tons i després, quan ja començava a pensar que no respondria ningú, una veu femenina:

—Sí? Digui?

Havia trucat amb més empenta que premeditació i ara quedava mut, sense saber què dir, però amb la por al cos de quedar-me sense saber-ne més. Transcorregueren uns segons de silenci que a mi em semblaren minuts, fins que la dona preguntà, temptativa:

—Joan, ets tu?

—No, no sóc en Joan, sóc…, sóc Víctor Català —vaig improvisar.

—Víctor Català? El director del teu diari? Va, fes el favor de no fer bromes. Digues, Joan, des d’on truques? Et noto la veu una mica enrogallada.

—Li repeteixo que no em dic Joan, però crec que potser ens hauríem de trobar per intercanviar experiències i impressions.

—Quan més parles, menys t’entenc.

—Per això mateix, crec necessari que ens citem. Som un parell de desconeguts que potser traurem algun profit del bescanvi d’informacions, si arribem a conèixer-nos. Jo, ara mateix, em trobo a les vores de l’Empordà, però puc visitar altres indrets.

—Doncs jo visc a Barcelona. Li sembla bé que quedem demà a una gelateria del Barri Gòtic?

—Ja m’hi faré. Per cert, em dic Miquel.

—I jo, Eunice. Res a veure amb cap calçat esportiu.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Miratges

Recordo que la novel·la de Dave Eggers «Un holograma per al rei» no em va impressionar tant com la seva reputació prometia; per això, tot seguint aquella vella màxima que dicta «si no t’ha agradat el llibre, potser t’agradarà la pel·lícula», vaig intentar-ho amb la versió que ha filmat Tom Tykwer, aquí titulada «Esperant el rei». El director alemany, antiga promesa una mica sense nord que sobreviu col·laborant amb les germanes Watchowsky, firma aquí el guió d’una adaptació força fidel, si he de fer cas al que recordo de l’original.

Mentre se li apropa l’edat de la jubilació, la carrera d’Alan Clay (Tom Hanks) no podria anar pitjor. Després de malvendre’s el negoci familiar, fracassar en el seu matrimoni i condemnar la seva filla a un treball de cambrera temporal, tot el seu futur depèn de l’èxit en les negociacions amb la casa reial saudita per vendre’ls un avançat sistema de comunicacions destinat a un ambiciós projecte d’urbanització del desert. Clay passa els dies embarrancat a Jiddah, sense que el rei es decideixi a comparèixer. De mica en mica, establirà peculiars relacions amb la població.

La novel·la d’Eggers, que el film de Tykwer bàsicament replica, tocava el típic tema americà de les segones oportunitats. És sabut que als Estats Units, el principal estàndard per mesurar una vida reeixida són els diners que deixes als teus hereus, per tant l’èxit o el fracàs de la croada d’aquest anodí Alan Clay cal interpretar-la amb una certa perspectiva èpica: la del que s’ho juga tot a una sola carta. Vist des d’una perspectiva més mediterrània, no cal posar-se pedres al fetge i millor gaudir del viatge. O sigui, que prefereixo prescindir dels ecos de Beckett, que suggereixen això de «Esperando al rey», o fins i tot de Kafka (amb aquest monarca que mai no acaba d’arribar).

Les tímides crítiques sobre la globalització («aquí no tenim sindicats, aquí tenim filipins», els xinesos venen més barat, Starbucks és un idioma universal) representen meres pessigolles al sistema. «A Hologram for the King», amb la seva trama relaxada, sense medul·la espinal, és un agradable passeig per una història coneguda, però explicada amb escenaris diferents.

Tom Hanks és un actor del qual ningú vol admetre que ho fa molt bé, però com ja passava amb el sonso de James Stewart en el seu moment, s’ha de reconèixer que ningú no fa millor el paper d’home normal i corrent enfrontat a les seves ensopides circumstàncies. Encara que aquesta sigui la segona pitjor recaptació de la seva carrera (d’ençà que filmà «Every Time We Say Goodbye» l’any 1986 amb una Cristina Marsillach capaç de parlar en ladí (!!!)).

El desconegut Alexander Black, en el paper del xofer àrab amb pretensions musicals, s’apropia de la funció amb les seves brillants connexions entre Orient i Occident. Tom Skerritt i Ben Whishaw fan breus aparicions, indignes de menció, però dignes de l’etiqueta «cameo». Sidse Babett Knudsen, la nostra danesa preferida, aquí fa un paper d’assessora nòrdica i calenta, molt per sota de les seves possibilitats. Sarita Choudhury, magnífica maduresa, justifica tot el que hi pugui haver de parasitari dins del film.

Tykwer demostra alguns moments creatius, com el potent inici on Hanks fa de David Byrne i canta l’«Once in a Lifetime» dels Talking Heads, o els intercanvis tecnològics on la pantalla no és un obstacle per esdevenir mútuament «físics». Figura que tot passa a Aràbia (país que mai visitarem), encara que ho han filmat arreu (Marroc, Egipte, Alemanya). No convida a visitar La Meca, però us juro que aquest holograma dóna molt més del que promet.

divendres, 22 de juliol de 2016

Junts a la matinada

Olivier Ducastel i Jacques Martineau des de fa més de vint anys formen parella artística (i fins fa poc sentimental), dedicada a la creació d’interessants pel·lícules de temàtica gai que rarament s’han vist aquí. Les tornes s’han girat tímidament amb l’estrena en una sola sala del seu deliciós darrer film «Théo & Hugo dans le même bateau» (aquí titulat «Théo & Hugo, París 5:59», per simples ganes de canviar les coses).

La pel·lícula s’inicia amb una insòlita seqüència de vint minuts filmada en un club de sexe gai, on es coneixeran els protagonistes. És una escena d’una explicitud que rarament veureu fora del porno, tot i que (malgrat els membres erectes) no trobareu cap dels components sintàctics d’aquest gènere. Ben al contrari, amb una certa estilització formal (aquesta llum vermella sobre el fons negre i la pinzellada blava en el moment del descobriment mutu) i sense a penes un intercanvi de paraules, es desplega l’epifania d’allò tan difícil de descriure que és la química entre dos cossos.

A partir d’aquí la deriva de «Théo & Hugo» no és tan original, però resulta igualment seductora: els dos joves mútuament enlluernats intenten prolongar la vetllada amb la intenció de conèixer-se millor. Una circumstància inesperada (que em guardaré molt de revelar) suposarà un obstacle important a la continuïtat de la relació. Basti dir que el tractament del tema de la infecció per VIH s’aborda de forma tan didàctica com pràctica i sense cap indici de sermó.

L’acció del film transcorre entre les 4:27 i les 5:59 de la mateixa nit —l’hora digital així com alguns missatges del mòbil es superposen a la pantalla, sense que això arribi a convertir-se en una afectació formal— en un simulacre d’acció en temps real. A mesura que la possibilitat de l’amor neix entre els dos atractius joves, la ciutat al seu voltant esdevé territori de prodigis i promeses; mentrestant els fugaços encontres amb altres habitants de la matinada s’omplen de sentit i sensibilitat. 

Ja ho deia Lawrence Durrell a «Justine» que una ciutat es converteix en un món, quan t’enamores d’un dels seus habitants. Aquesta sensació, «Théo & Hugo» la retrata molt bé. Gràcies en bona part als pràcticament debutants protagonistes, Geoffrey Couët (Théo) i François Nambot (Hugo), que han de passar la doble prova del cotó de la intimitat física i l’intercanvi emocional. En tots dos casos se’n surten amb matrícula.

No costa gaire mencionar-ho (bona part de la crítica ja ho ha fet), que el film aquest presenta més d’una similitud amb el fundacional «Before Sunrise» (1995) de Richard Linklater que tenia la ciutat de Viena com a protagonista i a Julie Delpy i Ethan Hawke com a vacil·lants antagonistes. Reconec que Linklater ho resolia amb molta més malícia i sentit del suspens, mentre que aquí el vaticini d’un idil·li amb data de caducitat desinfla una mica les veles. Com les desinfla el fet que estiguem parlant d’un idil·li entre dos homes. Ja ho sé, el lesbianisme en qualsevol nivell de ficció (posem per cas aquest de les tríbades entomòlogues), sempre trobarà el seu públic (bàsicament masculí); mentre que l'espectacle del sexe entre mascles només convenç els ja convençuts. Ja us ho fareu: una visita puntual a una orgia gai no deixa de tenir un aclaridor i recomanable puntet educatiu, com ho té la possibilitat de tastar el tacte de seda de l’aparell masculí.  I tot immers en una encantadora història d'amor.

Pels amants de les atraccions fortes. O «The Daily Avalanche», espantant pusil·lànimes des de 2008.


dijous, 21 de juliol de 2016

La literatura o la passió


Francament, no sé com ha arribat aquesta novel·la a casa, però me l’he llegida en un tres i no res, i sense fer preguntes, perquè aquí consumim amb gust qualsevol material imprès (anava a escriure qualsevol animal imprès), hauré de confessar que, com a mínim, m’ha intrigat i m’ha deixat una mica perplex. En castellà es titula «Llámame por tu nombre» («Call Me by Your Name»), la va escriure l’egipci cosmopolita i erudit d’Alexandria André Aciman l’any 2007 com a debut seu a la narrativa i va ser publicada per Alfaguara el 2008.

La premissa no podria ser més literària (i menys original): Itàlia anys 80, un prestigiós professor universitari té per costum anual convidar un estudiant prometedor a la seva casa d’estiueig de la costa a canvi de petites feines de despatx. Aquest estiu el convidat és Oliver, un jove escriptor nord-americà, el qual immediatament desvetllarà l’atracció d’Elio, el  fill de la casa, i desembocarà en una relació breu, d’aquelles que marquen tota una vida. Més o menys.

Tot a «Llámame por tu nombre» té aquella pàtina d’alta cultura que assegura una atmosfera elegant encara que previsible, començant per un país, Itàlia, que sembla més una abstracció mitificada que un terme geogràfic (els pobles es diuen B. o N. i es suggereix una sola vegada que ens trobem a la Riviera). La família amfitriona és culta i benestant: hi ha passejos en barca, tennis i piscina, i a tots els àpats compareixen tota mena de convidats distingits. Elio toca al piano peces de Bach a la manera de Liszt o Busoni, i transcriu Haydn, mentre que Oliver s’omple d’al·lusions a Heràclit o Paul Celan. Perquè no hi falti res, fins i tot hi ha una nena sàvia i malalta de leucèmia. Enmig d’aquest marc incomparable, on el pitjor que pot passar és que et cremis la pell de prendre massa el sol, tot conspira perquè la relació amorosa prengui el protagonisme.

I no es pot negar que Aciman, a través de la veu en primera persona d’Elio, assoleix un text sofisticat, sensual i d’una obsessió analítica per disseccionar el fenomen amorós que arriba a fer pensar en Proust (encara que amb sintaxi més concisa). I, és clar, tota gran passió (o la que es percep com a tal), quan és presentada de forma elegíaca molts anys després de la seva conclusió, sempre adquireix una grandesa melancòlica que té més a veure amb una il·lusió òptica que amb la destresa literària de qui la descriu.
Existe una ley en algún lugar que dice que cuando una persona está totalmente enamorada de otra, es inevitable que la otra lo esté también. Amor ch’a null’amato amar perdona. «El amor no exime de amar a quien es amado», palabras de Francesca en el Inferno. Sólo tienes que aguardar y tener esperanza. Yo la tenía, aunque quizá esto fuese lo que he querido todo el tiempo. Esperar para siempre.

Mientras estaba allí sentado trabajando en mis transcripciones en la mesa redonda por la mañana, lo que hubiese aceptado finalmente no era su amistad, ni cualquier cosa. Tan sólo levantar la cabeza y verle, loción solar, sombrero de paja, bañador rojo, limonada. Elevar la vista y encontrarte allí, Oliver. Muy pronto llegará el día en que mire y ya no estés más en tu lugar.
Així, transcorren els dies i les setmanes: Elio es deleix per Oliver i Oliver es deleix per Elio. Se succeeixen els episodis d’anhel i erotisme frustrats, de maniobres estratègiques de posicionament i, per què no dir-ho?, d’absolutes palles mentals. En resulta una pila de pàgines de literatura encisadora i exasperant. I és que no hi ha manera possible de defensar que una passió corresposta entre un jove de 24 anys i un noi de 17 al bell mig d’un estiu d’indolència als molt hedonistes anys 80 del segle passat no esclati en focs artificials als cinc minuts del primer contacte. Dit en menys paraules, la novel·la decideix sacrificar la versemblança a l’altar del «fer bonic».

Quelcom semblant passa amb la natura de l’atracció que lliga Elio amb Oliver. André Aciman, ni que l’amenacessin de mort empraria mots com «gai», «homosexual» o similars. El seu propòsit no és sociològic i, per tant, presenta la relació com a complicada (tot i que l’època i l’entorn acadèmic no haurien de ser un obstacle pels amors socràtics desculpabilitzats), sense oferir més detalls. Prefereix emparar-se en una gramàtica del desig una mica abstracta, abans que utilitzar mots massa explícits. Segon combat on la literatura venç per KO la vida.

Entendreu que consideri «Call Me by Your Name» sexy, però problemàtica de no dir. Llegiu-la (si la llegiu) amb precaució. El sovint temible Luca Guadagnino (artífex de coses com això i això) ja té llesta una versió filmada i protagonitzada per Armie Hammer, Timothée Chalamet i Michael Stuhlbarg. Veurem que en fan.

dimecres, 20 de juliol de 2016

El dimoni de les llistes: la pèrfida Albió

Tret d'aquí
No corren temps de gran popularitat pel Regne Unit de la Gran Bretanya, ara que tot just ens acaben de fer un lleig als socis de la Unió Europea. Cal dir que fa segles que els britànics no fan res per guanyar-se les simpaties dels seus contemporanis, com demostra el seu historial d’invasions i conquestes. No endebades la retòrica carpetovetònica més rància, no dubtava a anomenar-la «la pèrfida Albió». Meravelleu-vos doncs de la breu llista de vint-i-dos països que poden vantar-se de no haver rebut mai una invasió britànica (encara que només sigui gràcies a la seva irrellevància geopolítica).
  1. Andorra
  2. Liechtenstein
  3. Mònaco
  4. Luxemburg
  5. Ciutat del Vaticà
  6. Bielorússia
  7. Suècia
  8. Uzbekistan
  9. Kirguizistan
  10. Tadjikistan
  11. Mongòlia
  12. Illes Marshall
  13. Mali
  14. Costa d’Ivori
  15. Txad
  16. República Centreafricana
  17. República del Congo
  18. Burundi
  19. Sao Tomé & Príncipe
  20. Guatemala
  21. Bolívia
  22. Paraguai

dimarts, 19 de juliol de 2016

Maledicció


Martes, 18 de enero. Hablamos de Dickens, por teléfono, con Borges. Éste se refiere a la superstición de su familia con respecto a Bleak House: cuando alguien lo lee, alguien muere: «¿Qué se podría hacer con eso en un relato? Tal vez mostrar el sorpresivo odio de un personaje por otro; tal vez el último consuelo de un tirano en el destierro. Rosas disponiéndose a leer, echa una extraña mirada sobre su querida hija o sobre su noble amigo el docotor X. O un tirano antiguo, pomposamente nombrado Hijo del Trueno, Hermano del Sol, etcétera, furtivamente echa mano al libro en un momento de descuido de su esclavo».

(vist a  «Borges» d’Adolfo Bioy Casares)