dimarts, 25 d’abril de 2017

Wisława Szymborska sobre la lectura


Y una cosa más, lo digo de corazón: soy una persona anticuada y creo que leer es el pasatiempo más hermoso creado por la humanidad. El Homo ludens baila, canta, realiza gestos significativos, adopta posturas, se acicala, organiza fiestas y celebra refinadas ceremonias. Para nada desprecio la importancia de estas diversiones: sin ellas, la vida humana pasaría sumida en una monotonía inimaginable y, probablemente, la dispersión. Sin embargo, son actividades en grupo sobre las que se eleva un mayor o menor tufillo de instrucción colectiva. El Homo ludens con un Libro es libre. Al menos, tan libre como él mismo sea capaz de serlo. Él fija las reglas del juego, subordinado únicamente a su propia curiosidad. Puede permitirse no solo leer libros inteligentes de los que aprenderá cosas, sino también libros estúpidos de los que algo sacará. Es libre de no leer un libro hasta la última página, y de empezar otro por el final e ir retrocediendo. Puede echarse a reír en un punto no destinado a ello o, de repente, detenerse ante unas palabras que recordará durante el resto de su vida. Y, finalmente, es libre —y ningún otro pasatiempo puede ofrecerle esto— de escuchar de qué habla Montaigne o de zambullirse en el Mesozoico por un instante.

(traducció de Manel Bellmunt Serrano)

dilluns, 24 d’abril de 2017

Així que passin quaranta anys


Si no em fallen els càlculs, feia quatre dècades que no trepitjava Bèlgica, un país que com la veïna Holanda em desvetlla tota mena de complicitats. Serà pel seu paisatge escassament dramàtic, sobretot al país flamenc, i per les seves ciutats ordenades, d’arquitectura pulcra i domèstica que evoca el triomf de la burgesia i el pragmatisme.

La primera vegada que vaig ser aquí devia tenir disset anys i moltes ganes de córrer món. Amb l’Ernest, el meu company de batxillerat de tota la vida, vam agafar l’Inter-Rail, el clàssic de l’època per viatjar «low-cost» pel continent europeu mitjançant els ferrocarrils d’aquest costat del Teló d’Acer. Per qui no conegui el sistema, diré que consistia (consisteix?) en un carnet de viatge que per un preu fix et permet viatjar gratuïtament durant un mes per la xarxa de trens europea. Em pregunto ara quina estratègia ens guiava, ja que no recordo que duguéssim al damunt cap guia de viatge més enllà del llistat d’albergs de la xarxa de Youth Hostels. Probablement ens presentàvem a l’estació i buscàvem entre els trens a punt de sortir un destí que ens resultés familiar per algun motiu. Pel mateix mecanisme que busca amortitzar, via l’empatx, el preu d’un bufet lliure, nosaltres miràvem de maximitzar les parades per recórrer tots els quilòmetres possibles a preu fet.

Tot i això, recordo que, fos per xamba o per acció de la providència divina, vam topar-nos amb bastants indrets interessants. Si no, no m’explicaria com  vaig acabar seient embadalit a Gant davant del Retaule de l’Anyell Místic de Jan van Eyck, en una catedral de Sant Bavó completament a les fosques (o així m’agrada representar-m’ho). Ni el nostre enjogassament davant del descobriment dels prístins patis blancs de les beguines, recintes màgics i de lliure accés.

De segur, el realisme (quasi obscè en la seva precisió) dels vells mestres flamencs m’havia seduït. Memling i van der Weyden, emparats pel fenomenal van Eyck, establiren un nou canon estètic que encara no he abandonat. Lamentablement no puc aportar proves: a principis dels anys setanta del segle passat els fills de casa mig bona no disposàvem encara de màquina de fer fotos. Què estrany era aquell temps, tan llunyà i tan proper, on la gent no es feia fotos amb naturalitat.

No us podeu imaginar com em fot l'absència de material gràfic sobre les vacances adolescents compartides amb l'Ernest.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Un món de metros: Moscou (3)

Passem al tercer «round». El primer va ser realista i el segon, esteticista. No sé si la xarxa de Moscou ha crescut gaire entretant; em temo que encara viu de les rendes de les seves arquitectures versallesques subterrànies. El seu tret fonamental és aquesta línia perfectament circular que, riu-te’n de l’ovalada «Circle Line» londinenca, no acaba de tenir explicació.

Quan opines sobre el mapa de metro de Moscou, sempre et fa por que algú se senti provocat i acabi declarant una Tercera Guerra Mundial. O ja anàvem per la Quarta?

divendres, 14 d’abril de 2017

Realitat alternativa

Scott, Weisz, Wilkinson, en aquest ordre
Corren temps difícils per a la veritat, quan hi ha tanta gent que no s’avergonyeix de rebutjar la realitat, si aquesta li espatlla el discurs. Va ser el flamant president del primer país del món lliure qui va adduir l’existència de «alternative facts» per modificar el nombre de persones que van assistir a la seva presa de possessió. Però podríem parlar igualment d’obscurantistes que sostenen que la ciència afirma que els nens tenen penis i les nenes vagina; o de professionals del basquet que creuen que la terra és plana; o de curanderos que et curen el càncer amb una infusió d’enciam. Sembla que triomfa la idea que totes les opinions són igualment respectables i que pensar el contrari és un atemptat a la llibertat d’expressió.

Per tot això és tan oportuna i necessària l’existència d’un film com «Denial» («Negació»), potser no una obra artística superlativa, però sí una bona lliçó cautelar. La pel·lícula explica el cas real de Deborah Lipstadt, una professora americana d’estudis sobre l’Holocaust, demandada per libel per l’historiador anglès David Irving, a qui havia acusat de negacionisme sobre l’extermini jueu i de simpaties envers Adolf Hitler. La demanda s’ha executat davant de la justícia britànica perquè allí, a diferència dels Estats Units, no existeix la presumpció d’innocència i haurà de ser l’acusada la que hagi de demostrar que l’Holocaust realment va produir-se.

El que segueix és un sòlid drama judicial, on el director Mick Jackson (que tingué el seu moment de glòria amb allò de «El guardaespatlles») es limita a no espatllar res. El prestigiós dramaturg David Hare firma un guió tan didàctic com ple de matisos, on s’aborden qüestions importants que van molt més enllà de la puixança del neofeixisme: des de la funció de les omissions de l’historiador fins a l’explotació interessada de les víctimes (o la seva humiliació), des dels límits de la llibertat d’expressió fins els límits del respecte. «Denial» també funciona molt bé com «procedural» jurídic, que remarca la diferència entre la mesurada manera de fer britànica i la impetuosa bel·licositat dels americans. I fins i tot es permet una acrimoniosa crítica de l’establishment jueu del Regne Unit, al qual presenta covardament conciliador.

De segur el film no seria tan recomanable si no comptés amb una colla d’actors que, ajudats pel guió, et munten un personatge amb el que et pots identificar amb mig gest i dues frases. Entre els quals Andrew Scott i Mark Gatiss (o Moriarty i Mycroft a «Holmes»), omnipresents a l’audiovisual anglès actual. Rachel Weisz, qui per descomptat és molt més atractiva que la Deborah Lipstadt original, sempre dóna bé el paper de dona universitària, i aquí (que l’obliguen a la passivitat) fa goig veure com crema per dins. Però els triomfadors absoluts són dues velles guineus de l’escena: Tom Wilkinson i Tim Spall. Wilkinson juga en el bàndol dels bons i per això és més fàcil empatitzar-hi; però Spall, amb les seves faccions de llop astut, amaga un perill considerable. Bravo pels dos eximis!

Fidel a la seva idiosincràsia anglo-saxona, la pel·lícula es desenvolupa de forma cristal·lina; però sense grans cops de teatre sentimentals. Els amants del Hollywood més convencional trobaran a faltar un clímax; però sempre hi ha moments on és preferible que la civilitat venci el melodrama.

dijous, 13 d’abril de 2017

Un crim burgès


Yasmina Reza, autora teatral mundialment consagrada i acompanyant de Nicholas Sarkozy en pretèrites campanyes presidencials, mostra el seu flanc més feble (crec) en la seva faceta de novel·lista. «Babylone/Babilònia», publicada enguany a Anagrama, tant en català com en castellà, va ser receptora l’any passat del prestigiós premi Renaudot, un fet que, un cop acabada la lectura, em sembla inexplicable.

Una narradora innominada, que s’acaba dient Elizabeth, ens explica innombrables detalls de la seva vida trivial i benestant, tot i que, de manera telegràfica, es suggereix que aviat es produirà un daltabaix, probablement criminal. La mort al veïnat, que diria Jaume Sisa, acaba afectant la trama, però sempre d’una manera raonable i civilitzada. Aquest no és territori policial, sinó més aviat el del teatre de tresillo, on Importa més la rèplica assenyada que no pas l’angoixa culpable. Com passava a «Art» o a «Un Déu salvatge», un petit fet quotidià acaba desencadenant un conflicte difícil de controlar.

El conflicte, si és que aquí hi ha algun conflicte, té a veure amb la correcció política i el benestar animal. Es llegeix amb fluïdesa i una raonable ració de plaer; però al final deixa un desagradable regust a «què m’ha estat intentant explicar aquesta dona?» No sé què és el que se m’ha escapat, però ja veieu que aquesta «Babilònia» no m’ha aportat quasi res.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Revolta al Vaticà


Era d’esperar que el debut de Paolo Sorrentino en els serials televisius no podia semblar-se a res d’altre i la veritat és que no ha decebut. «The Young Pope», la sèrie de deu episodis que ha escrit i dirigit per la HBO sobre l’arribada d’un nou papa al Vaticà és com a mínim desconcertant.

Lenny Belardo (Jude Law), arquebisbe de Nova York, és elegit papa als 47 anys i decideix prendre el nom de Pius XIII. Malgrat la seva joventut i un atractiu físic que fins i tot ell reconeix, les seves primeres decisions mostren un tarannà integrista i poc donat als gestos populistes. Per a desesperació del Cardenal Secretari d’Estat Angelo Voiello (Silvio Orlando) i la cap de màrqueting del Vaticà (Cécile de France), refusa el marxandatge de la seva imatge, es nega als viatges i a les aparicions públiques i amb els seus discursos apocalíptics està començant a alienar la cristiandat. Serà possible que el nou papa, en el fons, no cregui en déu?

Al voltant del pontífex sorgeixen altres figures igualment importants, començant per la germana Mary (Diane Keaton), que va criar Belardo a l’orfenat i que ara és cridada a exercir de secretària personal. O el Cardenal Spencer (James Cromwell), antic mentor de Belardo i aspirant frustrat al papat. I encara Esther (Ludivine Sagnier), esposa d’un guàrdia suís amb problemes d’esterilitat, o el mestre de cerimònies Bernardo Gutiérrez (Javier Cámara) qui, de mica en mica, es va guanyant la confiança del jove papa.

Cal dir que de tots aquests elements Sorrentino només en treu profit dramàtic de tant en tant. Sovint oblida els seus personatges en llimbs temporals per recuperar-los dos capítols més tard, si s’en recorda; perquè al director napolità el que realment el perd és l’estètica. I certament no veureu sèrie més visualment espaterrant que aquesta, amb escenaris d’impacte (la Capella Sixtina, la plaça de Sant Pere o la plaça de Sant Marc), «tableaux vivants» de mongetes esplaiant-se i gàrgoles cardenalícies extretes de «Roma» de Federico Fellini. Amb el gran plus d’una fotografia hiperrealista de l’habitual Luca Bigazzi, que contrasta amb continguts francament surrealistes, de realitat augmentada o paral·lela. Per no parlar de la banda sonora, sempre eclèctica i en primer pla als films de Sorrentino; aquí s’hi barregen Schubert, Bartok, Max Richter, Belle and Sebastian i Andrew Bird, entre l’exquisidesa i la pura intrusió.

Malgrat les arítmies del guió, «The Young Pope» encara conté moments de trempera retòrica i permet que un bon actor, com és Jude Law, brilli dins d’un personatge que és bàsicament una incògnita. Gràcies siguin donades a l’oportunitat que se li ofereix a Diane Keaton a interpretar un paper per sobre de les bajanades que actualment li ofereixen. I Cécile de France (paradoxalment, belga de Namur) fa sempre de bon mirar. Encara que jo em quedaré amb les  febleses encarnades en el descomunal Silvio Orlando i amb la humanitat cada dia més ecumènica del nostre enorme Javier Cámara.


Confessaré que el que més em molesta aquí és el persistent leitmotiv freudià de la pèrdua dels pares. La sèrie en fa francament un gra massa com a motor emocional. Però com que ja està assegurada la segona temporada, no negaré que, malgrat les crítiques, no podria estar més content i àvid de veure-la.

dimarts, 11 d’abril de 2017

Literatura passejada

"Informe per a l'acadèmia" de Franz Kafka
Per a una persona com jo, a qui agrada tant la literatura com la cartografia, potser no hi ha millor regal que el llibre «Trazado. Un atlas literario» de l’il·lustrador americà Andrew DeGraff (Impedimenta, 2016). La idea de partida és com a mínim original: prendre una col·lecció d’obres mestres de la literatura universal (amb preferència de la literatura anglo-saxona) i convertir-les en un o més mapes que reflecteixin tant el marc espacial de la història com la progressió dels personatges dins de la trama.

Primers capítols del viatge de Huckleberry Finn
Cada títol està precedit per un breu assaig introductori de Daniel Harmon que serveix de guia al lector, especialment útil si no has llegit mai l’obra que s’il·lustra. Però el que importa realment són les dobles pàgines, sovint bigarrades, que recullen l’univers dels títols representats amb imatges realment atractives. Alguns títols es presten naturalment a aquest joc, especialment els que consisteixen en el relat d’un desplaçament, com és el cas de «L’Odissea», «La volta al món en 80 dies» o «Les aventures de Huckleberry Finn». D’altres presenten un escenari únic i el que es reflecteix és el moviment dels personatges dins d’aquest escenari. Així, cinc pàgines successives ens mostren les anades i vingudes dins del castell d’Elsinor durant els cinc actes de Hamlet; i de forma equivalent es representen els desplaçaments dins de la ciutat de Londres dels personatges principals del «Conte de Nadal» de Charles Dickens.

"El turó de Watership" de Richard Adams
Tot i que el nivell estètic és sempre molt alt, els mapes guanyen en atractiu quan més imaginatives són les solucions. «Robinson Crusoe» conté dos mapes de la mateixa illa: el primer és una amenaça farcida de perills encara per descobrir, mentre que el segon presenta la petja ordenada de la civilització. «Orgull i prejudici» és una ciutadella plena de torres comunicades per una mena de muntanya russa que reflecteix els vaivens de la fortuna social i sentimental. La visualització del conte de Shirley Jackson «La loteria» serà esborronadora per a tothom que l’hagi llegit; mentre que «La biblioteca de Babel» de Borges només podia ser formulada com un infinit desert fractal. Cap però més audaç que un poema fet imatge d’Emily Dickinson, on finalment es comprèn que «Trazado» no busca tant el sentit literal com una emulació visual del transport del lector durant l’acte de la lectura.

Una delícia per a il·lustrats, on també hi figuren Beckett, Kafka o Melville.

"Els que abandonen Omelas" d'Ursula K. Le Guin