dissabte, 2 de juliol de 2016

D’orgull i de poca vergonya


Cada any, quan arriba el mes de juny, a més de les revetlles de Sant Joan, les fogueres a platges i carrers dels Països Catalans, i les notícies sobre les proves de la selectivitat, es produeix un curiós fenomen, present d’ençà que es va inventar el dia de l’orgull gai a principis dels setanta del segle passat. El fenomen consisteix en l’aparició d’un individu (sol ser mascle (i curt de gambals)) que, amb una mostra de suposat enginy (que ell creu incommensurable), proposa la implantació d’un dia equivalent de l’orgull heterosexual.

És la reacció típica que acompanya els opressors tradicionals, quan els seus oprimits se’ls hi rebel·len. Va passar primer amb les dones, víctimes ancestrals del mascle, que, quan començaren a exigir la igualtat sota l’empara del feminisme, causaren el pànic dels que fins llavors havien sigut el seu jou. De sobte, els homes amenaçats en la seva hegemonia, arboraren l’ensenya del masclisme, com si es tractés de la contrapartida perfecta del feminisme. Per descomptat, no havien entès res.

Als Estats Units el mes de febrer es celebra el «Black History Month», dedicat a recordar les fites assolides per afroamericans diversos durant els dos darrers segles de la història americana. Anualment, quan aquest mes arriba, a l’àrea de comentaris de la xarxa social de torn, sempre hi ha un curtet de vista que reclama també un «White History Month», com si tots els mesos de la història escrita fins ara no fossin blancs, eterns i nuclears.

Tornant a això de l’orgull gai, potser la paraula «orgull» es presta a confusions; perquè alguns s’ho prenen com una proclama del tipus «jo sóc millor que tu», quan l’únic que pretenem comunicar en realitat és que «nosaltres no som menys que tu i no estem disposats a que se’ns torni a humiliar».

En canvi els que proposen un dia de l’orgull heterosexual, troglodites que no veuen més enllà del seu melic, no s’adonen que l’orgull que defensen és vigent tots els dies de l’any sense necessitat de proclamar-lo oficialment. No s’adonen que ser heterosexual no implica res més, que el fet de viure sense problemes. No s’adonen que a cap país del món el condemnaran a presó o a mort per ser heterosexual…

[Aquí faig un incís per recomanar el concís i molt informatiu «El fin de la homofobia» de Marcos Paradinas (Catarata, 2016), farcit de dades factuals sobre la situació actual del col·lectiu LGTBI, tant al món com a Espanya].

A cap país del món et mataran per ser heterosexual; de fet, ni gosaran tossir-te a la cara; però, si no ho ets, et poden executar a Mauritània o al Sudan, a l’Aràbia Saudita o a l’Iran. Si no ets heterosexual, et poden enviar a presó amb condemnes que van de mesos fins a la perpètua, tant a Malàisia, com a Kenya o Samoa, per mencionar tres continents diferents.

Si ets heterosexual, ningú no voldrà sotmetre’t a teràpies reparadores. Si ets heterosexual, qui abusi de tu a l’institut haurà de buscar altres subterfugis degradants, com la raça o l’obesitat. En definitiva, si ets heterosexual, no tens cap dret a queixar-te. Que la vida és dura per a tothom, però la meva és més dura que la teva. Fes-te a l'idea.

divendres, 1 de juliol de 2016

La petita salvatge


D’entrada «Lila» de Marilynne Robinson (Edicions de 1984, març de 2015) no hauria de tenir res per seduir-me, perquè espiritualitat i món rural no es compten entre les meves prioritats. Per fortuna la reputació de l’autora, nascuda a Idaho el 1943, d’obra narrativa breu però molt guardonada era un bon aval que alguna lectora amiga em va confirmar.

La història comença de forma vaga amb una nena abandonada en un replà, una nena maltractada d’estatus familiar imprecís. Una vagabunda de cara marcada s’endú la criatura, l’anomena Lila, i la integra en una colla de rodamons que recorren els Estats Units en els anys posteriors a la Depressió. Poques pàgines més tard, una Lila adulta, busca aixopluc en una església d’un llogaret d’Iowa. Allí coneix el pastor de la congregació amb el que s’acaba casant. La resta de la novel·la alternarà de forma molt astuta la sotsobra dels primers mesos de casada de la protagonista amb el relat del que va succeir durant els seus anys de pelegrinatge.

«Lila», amb aquesta criatura que és educada als marges de la societat en l’escola de la supervivència, on hi ha poc espai per les subtileses morals, s’emmarca en la tradició dels Mowgli, Kaspar Hauser o Victor de l’Aveyron, fills de la natura que hauran d’assumir en etapa tardana les conseqüències de la civilitat. La Lila adulta, tan raonablement desconfiada davant d’un nou món que se li escapa, com perspicaç en les seves perquisicions de filòsofa que no es reconeix com a tal, és un triomf de creació del personatge.

També ho és l’evocació d’una època deprimida contemplada des del cru punt de vista dels més pàries de tots, evitant al mateix temps les coartades més realistes i embolcallant el paisatge en una aura mítica que en alguns moments sembla extreta de la màgica «La nit del caçador». En les escenes entre el grup de vagabunds, especialment quan intervé Doll, la mare adoptiva, hi apareix una gran veritat humana barrejada amb indubtable tremp narratiu, però ni una sola gota de sentimentalisme, cursileria, o «kitsch» (pels que parlin alemany).

Però els moments més reflexius, quan Lila va incorporant-se voluntàriament com a membre de la comunitat de Gilead, i entre dubtes sobre la seva adequació (que sempre afegeixen suspens narratiu a la trama), es deixa enlluernar per baluernes bíbliques com «Ezequiel» o «El llibre de Job», m’han semblat també brillants. Des del remot «Ordet» de Carl Theodor Dreyer (1955) no havia xalat tant d’una trama suposadament espiritual; tot i que el pastor John Ames, amb la seva ridículament excessiva bonhomia, sempre es troba al límit de la versemblança. Però la Robinson amb la seva elegant i ben calculada prosa tot ho supera. Vegeu-ne un exemple:
La Lila anava al cine. El dia que rebia la paga, posava de banda els diners que li costaria anar-hi dos cops per setmana i se les apanyava per viure amb el que li quedava després de pagar el lloguer. Aquelles dones ja ho deien bé: no havia d’alimentar cap criatura. Ella podia passar amb qualsevol cosa, però a una criatura se li havia de donar aliment. Amb el cine, almenys podia pensar en una pel·lícula o altra. De vegades, amb la sala plena com un ou i ella allà asseguda en la fosca, amb el braç o genoll d’algú a tocar dels d’ella, la Lila somiava el somni d’uns desconeguts; tots els que hi havia al cine somiaven un mateix somni junts.
Bravo per la traducció molt ben sonant d’Esther Tallada (malgrat un ús erroni del terme «israelià» i un «biquini» molt fora de lloc), amb bona invenció d’un registre col·loquial imaginari. «Lila» és del tot recomanable, fins i tot per a lectors descreguts com jo mateix: literatura d'alt voltatge creada amb els vímets més insòlits.

dimecres, 29 de juny de 2016

Segona residència (21): atrapa’l, si pots


El primer que vaig fer va ser trucar la Magda, per tranquil·litzar-la i demanar-li que informés els xicots, en cas que els vingués de gust ser informats de l’estat mèdic d’en Sureda (amnèsic, però estable). El segon que vaig fer va ser reflexionar sobre com era de relatiu el concepte de família, ja que en un indissimulat gest de fugida cap endavant, en poques hores havia esdevingut més important atendre els amics de Mary Muntanya i Esclassans, que la meva legítima esposa, que amb tota seguretat ja no m’esperava per sopar. En tercer lloc, i potser el més important, vaig decidir demanar un taxi que em retornés a la urbanització; i un cop allí, sense encomanar-me a ningú, entrar a la Casa de l’Alemany, per veure que hi trobaria al soterrani.

Un mínim instint de prudència m’hauria aconsellat no emprendre aquella investigació a soles. Un exemple recent m’havia demostrat de la forma més gràfica  possible que podria acabar greument estabornit per un dels bibelots illencs de la decoració. Encara així, vaig demanar al taxista que em deixés davant mateix de la porta del misteriós xalet. Havia assolit aquell punt d’àcrata independència en el qual els col·laboradors representaven una rèmora i l’acció individual era el sol camí a seguir.

La tanca del jardí era oberta, els rectangles de gespa, accessibles. La porta de la torre, en canvi, era closa. Vaig fer un volt entorn de l’edifici, que intentava de totes totes fingir ser un llibre obert, encara que no ho fos de cap de les maneres. Quan finalment vaig perdre la paciència davant de tanta amabilitat falsa, vaig clavar un parell de guitzes a la porta del davant. Van ser cops de peu testimonials, que esquinçaren la fullola sense cap dificultat, perquè tot el material emprat en la construcció era pur nyigui-nyogui. L’interior era ple de pols i malgrat tot acollidor: hauria jurat que el mobiliari i el parament de la llars s’havia mantingut intacte d‘ençà que l’alemany havia fet mutis. Calgué un volt per totes les habitacions per descobrir el camí cap al soterrani en el safareig del darrera (ja estava esdevenint un costum). Allí baix hi vaig trobar un recambró, una mena de «zulo», on evidentment havia dormit un clandestí —com el matalàs pollós d’escuma i els llençols rebregats demostraven—; però el clandestí ja era fora. L’inquilí havia fugit o l’havien traslladat a corre-cuita, com el desendreç de l’escena revelava.

No em quedava més que regirar l’auster decorat, per si havia quedat alguna pista inadvertida. La cofurna, apart del llit, només contenia una taula, una cadira i una galleda amb contingut fecal que vaig preferir no investigar. A la paret encarada al nord un conjunt d’incisions agrupades de cinc en cinc —quatre traços verticals i un de diagonal, que els obliterava— semblaven indicar que el segrest s’havia prolongat durant noranta-set dies (almenys en aquella localització concreta, hi podien haver hagut altres d’anteriors). La taula i la cadira, mirades del dret i l’inrevés, no oferiren més misteri que algun moc ressec adherit al dessota. Tampoc el conjunt del desordenat parament per dormir, després de sacsejar-lo a consciència, em deixà més il·luminat que abans.

Capcot i amb un pessic de desesperació vaig contemplar-me les sabates. Les sabates que duia aquell dia no tenien res de particular (unes wambes barates, sense marca), però el parèntesi obert entre les soles dreta i esquerra emmarcava una rajola vacil·lant. Vaig aixecar-la i no vaig trobar-hi el tresor del Comte de Montecristo. Només un pilot de post-its grocs, enganxats els uns als altres, com els havien parit a la fàbrica. A tots ells es llegia, amb redundància antipàtica, groc sobre groc, «Ajuda! Sóc Víctor Català».

dilluns, 27 de juny de 2016

Masculinitats en conflicte

No tot a Veneçuela ha de ser Albert Rivera, sembla que també fan una mica de cinema. Per exemple «Desde allá» del guionista debutant en la direcció Lorenzo Vigas, que es va fer amb el Lleó d’Or al Festival de Venècia 2015. La història, amb alguna concomitància amb «La virgen de los sicarios» de Barbet Schroeder, es centra en Armando (Alfredo Castro) un artífex de pròtesis dentàries que sol pagar nois del carrer per masturbar-se contemplant-los semi-nus. Un dia coneixerà el petit delinqüent Elder (Luis Silva) amb el que establirà una relació entre paterna i masoquista amb conseqüències imprevisibles, tot i que el gir final ja s’ensuma a l’iniciar-se l’últim terç del film.

Filmada en una Caracas totalment mancada d’encant, en un estil empolsegat i brut; salten a la vista els elements desenfocats que són presents a gairebé tots els fotogrames. Es corresponen bé a les ambigüitats i els ocultaments del guió, on se’ns escamotegen per exemple les circumstàncies familiars del protagonista i el motiu de l’odi que sent pel seu pare.

De totes les maneres, la relació entre Armando i Elder resulta difícil de justificar. D’acord que l’homosexualitat reprimida i el furibund masclisme llatí poden formar una combinació d’efectes devastadors i freqüentment violents; però encara així la psicologia no pot explicar l’estrany comportament d’aquests personatges, que semblen més preocupats per inclinar-se davant les exigències del guió que per comportar-se com persones reals.

Tots dos estan, això sí, perfectes per acomplir els que se’ls hi demana. Es diu que va haver problemes per trobar un actor veneçolà que volgués interpretar Armando, i finalment calgué acudir al xilè Alfredo Castro, que ja brillava a la fosca i formidable «El club». Per tots els indicis que tinc, Luis Silva és un debutant absolut i no es nota. Bravo per ells; no tant pel film, que és una mica trampós. Tan trampós com la necessitat d’explicar un bon conte inversemblant.

diumenge, 26 de juny de 2016

Viatge a l’Hospitalet

Josep Guinovart
Una proposta cultural a l’Hospitalet, aquesta ciutat veïna que tenim a penes a un metro de distància. El lloc és el Centre d’Art Tecla Sala i el motiu, l’exposició «Col·lecció Bassat 1940-1979». Desconec el contingut de la col·lecció reunida per Carmen i Lluís Bassat, però tot veien la quantitat de material que són capaços de mostrar sobre un període força breu de la història de l’art català, s’infereix que ha de ser ingent.

La mostra, apart dels seus límits temporals, se centra sobretot en pintors i escultors catalans i es pot afirmar amb pocs dubtes que hi són presents pràcticament tots els artistes en actiu durant aquells anys. Alguns artistes estan copiosament representats, com és el cas de Josep Guinovart —de qui es deuen exhibir pel cap baix una trentena de quadres que dibuixen molt bé la seva evolució des del figurativisme—, o l’obra entre zen i desmaiada d’Albert Ràfols Casamada, o encara el primitivisme de Joan Brotat. Sorprèn descobrir a partir de quatre peces com Joan Hernàndez Pijuan va començar amb les estampes rurals per acabar en el minimalisme extrem. Altres noms amb diverses peces exposades: els escultors Sergi Aguilar o Josep Maria Subirachs, el pintor pop Francesc Artigau, les fantasies de delineant de Joan Vilacasas, les exploracions poètiques de Joan-Pere Viladecans, el post-classicisme de Xavier Medina Campeny o Xavier Serra de Rivera, les cal·ligrafies de Joaquim Chancho o les angoixes neofiguratives d’Eduard Arranz-Bravo.

Més noms: l’escultor Joan Rebull o la seva antípoda Andreu Alfaro, la gent de Dau al Set (Tàpies, Ponç, Tharrats, Cuixart), els flirtejadors del psiquiàtric (Josep Maria de Sucre, Zush), els franctiradors (Jaume Genovart) o les taques d’aigües d’August Puig, Frederic Amat, Moisès Villèlia, Apel·les Fenosa… En l’àmbit valencià, els hiperrealistes perversos Rafael Armengol o Manuel Boix. I encara ampliant el ventall geogràfic: Manolo Millares, Antonio Saura, Berrocal, Óscar Domínguez, Alexander Calder, Joan Miró o Pablo Picasso (menors).

Fins al 2 d’octubre de 2016, entrada gratuïta. Ben recomanable per conèixer el que s’estilava quan jo era jove.

dissabte, 25 de juny de 2016

Com peix fora de l’aigua

Les seqüeles no han sigut mai el plat fort de can Pixar, almenys quan no hi ha joguines implicades. La bona notícia seria doncs que «Finding Dory» és més satisfactòria que «Cars 2» o que «Monster University», tot i que no assoleix els nivells d’excel·lència al que ens havien acostumat els estudis en el passat. No devia ser fàcil escriure una continuació a una de les seves pel·lícules més estimades i la prova són els tretze anys transcorreguts des de l’estrena de «Finding Nemo», un  lapse de temps només perdonable perquè qui més qui menys tots continuem tenint la seva història al cap.

El pròleg retrata amb tendresa els primers anys de Dory, un peix cirurgià blau amb problemes de memòria a curt termini, a qui els seus pares Jenny (Diane Keaton) i Charlie (Eugene Levy) intenten insuflar una mica d’autoestima. Un mal dia Dory perd de vista la seva família i inicia així un periple oceànic sense destí concret. Passat el temps una Dory ja adulta (Ellen DeGeneres) es topa amb Marlin (Albert Brooks), un peix pallasso fora de si a causa de la pèrdua del seu fill Nemo (Hayden Rolence). Aquesta escena ja la coneixíem del film anterior i se la podien haver estalviat, perquè a continuació fem un salt d’un any i comença «Finding Dory» de debò. Durant una lliçó escolar sobre les migracions de les raies, es menciona el concepte de lloc d’origen i Dory comença a preguntar-se d’on ha sortit ella i on és la seva família. A través de retalls de somnis i flaixos de records recupera el nom d’un lloc: Morro Bay, Califòrnia; i no tingueu cap dubte que allà hi aniran Dory, Marlin i Nemo, i més en concret a un Institut Oceanogràfic que funciona també com a parc d’atraccions amb coartada científica.

El que segueix és una aventura distreta però certament pueril, que repeteix amb variacions interessants l’esquema del patró original. L’ambientació en un entorn que funciona com un oceà domesticat, obliga a trobar solucions imaginatives per uns personatges aquàtics que han de circular per l’aire entre parcel·les dissenyades per humans. Els gags brillen a gran altura (fins i tot a nivell adult), especialment un d’iteratiu a propòsit de Sigourney Weaver (que s’interpreta a ella mateixa). El disseny dels nous personatges és molt bo. A l’amiga kalamar li agradarà saber que, encara que l’únic personatge dolent de debò sigui un calamar gegant, el millor secundari és Hank, un pop sociòpata de set potes perfectament concebut, i que parla amb la veu de l’Ed O’Neill de «Modern Family» i de «Matrimonio con hijos».

Kaitlin Olson fa de tauró balena curt de vista i Ty Burrell (també de «Modern Family»), de beluga. Tot rememorant «The Wire», Idris Elba i Dominic West interpreten un parell de lleons marins amb tints mafiosos. En certa manera gran part de «Finding Dory» va de superar les teves discapacitats: la de la memòria de la protagonista, la de la miopia de Destiny (la tauró balena), la del pop a qui li manca una pota, la del Nemo de l’aleta atrofiada o la beluga que no reconeix la seva ecolocalització. Sent una pel·lícula destinada als infants, el seu missatge és sovint reiteratiu i massa evidentment positiu, com si no hi haguessin blancs i negres.

I ja sé que aquí, on triomfa l’embolica que fa fort, no es pot demanar cap versemblança; però costa d’empassar-se que els peixets protagonistes creuïn el Pacífic, d’Austràlia a Califòrnia, en un tres i no res sobre els lloms de tortugues mutants. Tampoc cola un món piscícola on el peix gran mai no es menja el xic. Ni un tauró balena, que és més tauró que balena, i que (malgrat el que es suggereix a la pel·lícula) no menja peixos morts, sinó plàncton.

Visualment meravellosa, «Finding Dory» (tot i que el títol és enganyós, perquè s’hauria de dir «Finding Dory’s Parents»), m’ha deixat sovint sense paraules i el seu allargat clímax acaba mereixent tots els aplaudiments.

Com a aperitiu es mostra «Piper», el curt més deliciós de la història de Pixar. Després d’aquell curtmetratge tan desastrós del volcà que cantava buleries prop d’«Inside Out», aquesta il·lustració hiperrealista d’ornitologia animada és pura adrenalina. Deixem-ho així.


dimecres, 22 de juny de 2016

Segona residència (20): confusió i contusió


Ens havíem afanyat, tots plens de preguntes, en direcció a Can Sureda. Toni, que era el de la gambada més llarga, s’ens havia avançat i ja estava trucant al timbre. Vam esperar una estona, vam insistir, però ningú no responia.

—Ha sortit —resumí Magda i tot seguit Fifí es va posar a bordar.

—He sentit un soroll al darrera —digué Edi.

Tots ens desplaçarem a la part posterior, on hi havia una terrassa enrajolada i unes cadires de jardí. Les portes corredisses que s’obrien a la sala-menjador eren obertes de bat a bat i els tres gossos s’hi ficaren sense esperar a ser convidats. El motiu del seu interès era el pobre Sureda que jeia inconscient prop del tresillo amb una ferida visible a l’occipital dret. A un pam del seu cap un siurell trencat de dimensions considerables postulava el paper d’arma contundent. L’intentàrem despertar endebades fins que va quedar clar que l’únic que podíem fer era trucar el servei d’urgències.

Mentre esperàvem asseguts a la terrassa que arribés l’ambulància, intentàrem elaborar alguna hipòtesi sobre el que havia passat. Per a Magda quedava clar que la nostra suposició que s’havien utilitzat els jocs de claus en possessió d’en Sureda per entrar als nostres xalets havia resultat correcta i que algú s’havia vist obligat a silenciar l’incòmode testimoni abans que pogués parlar. En Casimir no deixava de repetir que li havia semblat veure la quiosquera espiant la nostra conversa; però com que en Casimir era un cas clàssic de narrador poc fiable, vam preferir atalaiar l’horitzó fins que divisàrem la polseguera que aixecava el vehicle d’urgències.

Sense manera d’avisar la senyora Sureda, per manca de telefon conegut, i, per eliminació, es va decidir que jo acompanyaria el contús a l’hospital comarcal. Afortunadament el trajecte fou curt i el tracte correcte, de manera que encara no redactaré cap comentari acídul sobre el mal estat de l’estat del benestar. Com a «familiar i acompanyant», títol que m’havia atorgat la megafonia, vaig quedar constret a una saleta de dotze metres quadrats on l’element més conspicu era un televisor eternament connectat al programa d’en Cuní. Per una casualitat esfereïdora, digna de dedicar-hi estudis estadístics, estaven parlant de Víctor Català. Sí, del Víctor Català viu i mascle que dirigia l’«Eco Literal». Pel que vaig entendre, en Català acabava de guanyar el premi de novel·la «Pederasta Bofarull», amb el que s’afegia al selecte club format per Baltasar Porcel i Carme Riera, els únics que havien guanyat els cinc premis literaris més importants de la literatura catalana. «The Big Five», que és la forma com els especialistes en Àfrica nomenen les espècies més desitjades per cinegètics i fotògrafs: lleó, búfal, rinoceront, elefant i lleopard.

En declaracions televisades, el sempre impecable Català confessava estar aclaparat per la quantitat de bona literatura que la seva persona estava inspirant. L’home era innegablement atractiu; però convidava al badall. Moltes hores després un batablanca d’accent peruà intentà tranquil·litzar-me.

—No se preocupe, su papá estará bien. Pero no insista en hacerle preguntas: no recuerda nada de lo que pasó.

Ai, amnèsia, quants pecats literaris es fan en el teu nom!