dilluns, 13 de juliol de 2020

L'art de la fuga

"Run" (HBO), creada per Vicky Jones, té un punt de partida interessant. Ruby i Billy van fer un pacte quan eren estudiants: si un d'ells enviava el missatge "RUN" i l'altre responia de la mateixa manera, es trobarien a l'estació de Grand Central a Nova York i passarien una setmana viatjant pel país per decidir què fer amb les seves vides. Disset anys més tard Ruby és una mestressa de casa insatisfeta i Billy un "coach" mediàtic en crisi; a la veu de "RUN" tots dos inicien una fugida en tren de conseqüències imprevisibles.

Podem pensar que una bona idea inicial és mitja vida, però les idees cal desenvolupar-les, i aquí és on "Run" aviat perd força. Només són set capítols de prop de mitja hora, però els guionistes feina tenen per aconseguir que a la parella protagonista li passi alguna cosa mínimament entretinguda. La tècnica d'anar posant obstacles perquè sí, amb la intenció de farcir la trama, cansa de seguida. I ni tan sols actors que poden ser graciosos com Merritt Wever ("Nurse Jackie", "Unbelievable", "Marriage Story") o Domhnall Gleeson ("About Time", "Ex Machina") són capaços de salvar un guió inapetent. També hi surt Archie Panjabi (Kalinda a "The Good Wife") en un paper summament ingrat.

El que té més gràcia de tot és la intervenció de Phoebe Waller-Bridge ("Fleabag", "Killing Eve") en un paper de taxidermista, bastant tangencial a la trama. I un detall curiós de la sèrie és que els personatges viatgen molt en tren de llarga distància i, com que l'acció té lloc als Estats Units, resulta del tot inusual.

Per a sorpresa de ningú ja s'ha anunciat que no hi haurà segona temporada.

diumenge, 12 de juliol de 2020

Filmoteca forçosa (13)

Our Man in Havana (Carol Reed, USA 1959 (filmin))
Tercera col·laboració entre Reed i Graham Greene, no tan rodona com «El tercer home» (i quin film ho és?), però absolutament recomanable. Comèdia negra d’espies, anterior a James Bond, amb un insuperable Alec Guinness. Fidel Castro els va permetre rodar a l’Havana, encara que l’acció té lloc abans de la Revolució, el que, juntament amb els plans expressionistes en contrapicat, converteixen el film en una festa visual. (9)

Cubby (Mark Blaine i Ben Mankoff, USA 2019 (filmin))
Típica confecció «indie» que sembla creure que els personatges poc convencionals són sempre atractius i pel camí abandona tota versemblança. Ja em direu, si no, qui deixaria un fill seu en mans d’aquest noi clarament desequilibrat. (6)

Temblores (Jayro Bustamante, Guatemala 2019 (filmin))
Rara ocasió de veure un film guatemalenc que, a més, denuncia molt saludablement l’homofòbia sistèmica i el poder de l’església evangelista. Llàstima que sigui tan difícil de creure que un cap de família de l’elit ho deixi tot per anar a viure en una barraca amb el seu nòvio. Igualment increïble la teràpia de conversió conduïda per una catequista-dominàtrix. Però el pitjor de tot és que en cap moment et mostren que la parella protagonista s’estima. (5)

Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer, USA 1967 (filmin))
Melodrama de tesi antiracista amb factura de telefilm, que ha envellit molt malament. Malgrat les nominacions i el premi per a ella, ni Katherine Hepburn ni Spencer Tracy passen de correctes. Qui podria ser racista davant  d’un pletòric i quasi perfecte Sidney Poitier? D’això se’n diu fer trampes. (6)

Take the Money and Run (Woody Allen, USA 1969 (filmin))
El debut d’Allen en la direcció, un fals documental (quan aquest gènere no era tan freqüent) sobre un infeliç criminal de carrera desastrosa, no és de cap manera perfecte, però ja conté alguns gags memorables (com el dels pares amb les màscares de Groucho). Tècnicament matusser, però decididament prometedor. (7)

Gattaca (Andrew Niccol, USA 1997 (filmin))
Absorbent «thriller» de ciència-ficció (empeltat de misteri criminal) sobre un futur regit per l’eugenèsia. Modèlica creació d’un món a partir d’un pressupost molt ajustat. I a més amb Uma Thurman, Ethan Hawke i Jude Law en la seva plenitud: mai no tornarien a estar tan guapos. (8)


dissabte, 11 de juliol de 2020

Ghibli (17): la forja d’un enginyer

Le vent se lève!… Il faut tenter de vivre!
Paul Valery

Quan a finals del 2013 va estrenar-se «El vent s’aixeca», Hayao Miyazaki va anunciar la seva retirada del món de l’animació. Que aquesta decisió fos desmentida el 2017 amb l’inici d’un nou projecte de llargmetratge que probablement sortirà a la llum el 2023, no treu que en el seu moment el film fos considerat com una mena de testament artístic del cineasta. Confirmava aquesta impressió la seva temàtica aeronàutica, una de les grans passions de Miyazaki, que ja havia estat explorada anteriorment en altres títols, especialment a «Porco Rosso» de 1992.

«El vent s’aixeca», adaptació d’un «manga» homònim de Tatsuo Hori, narra la biografia ficcionalitzada del dissenyador d’avions Jiro Horikoshi (1903 - 1982), artífex dels Mitsubishi A5M i A6M Zero que van participar en la Segona Guerra Mundial. Afectat d’una forta miopia, mai no va poder pilotar un avió, i (si hem de fer cas al guió de Miyazaki) va dedicar tots els seus esforços a aconseguir els dissenys més bells i eficients, sempre en conflicte amb el propòsit letal de les màquines que el seu enginy creava. Gran part de la pel·lícula, especialment la seva primera hora, s’ocupa sobre tot dels esforços del jove enginyer per depurar la seva tècnica aerodinàmica i abunda en el despullament de les estructures aeronàutiques i en l’esquematisme dels plànols. Malgrat la introducció repetida dels recursos onírics (alguns manllevats a «Porco Rosso») per alleugerir una mica els discursos tècnics, no deixa de ser eixuta pel llec en la matèria.

La segona hora, amb les escenes al balneari de muntanya i la introducció de la trama amorosa, és inicialment més lleugera, almenys fins que entra en escena la tuberculosi i tot deriva cap al melodrama desaforat. La lenta agonia de la jove esposa va oscil·lant entre les exquisides el·lipsis i el grinyol morbós, però el film ja queda definitivament tocat per la impressió d’una nota en fals.

«El vent s’aixeca», fidel al credo pacifista de Miyazaki, denuncia de forma molt explícita els afanys imperialistes del Japó durant la primera meitat del segle XX, una postura que li va costar més d’una crítica per part dels seus compatriotes en ocasió de l’estrena. A través del personatge alemany de Castorp (evident homenatge a «La muntanya màgica» de Thomas Mann) també hi ha lloc per denunciar la figura de Hitler, així com l’antisemitisme de l’època, tot emparentant-se un cop més amb el «Porco Rosso» ja citat.

Malgrat l’alta consideració que es té d’aquesta pel·lícula, ja es veu que a mi no m’ha convençut gaire. N’és bona prova que, malgrat haver-la vist l’any 2015, no en recordava res d’ella. Quan una obra deixa tan poca petja, alguna cosa vol dir.  


divendres, 10 de juliol de 2020

Una colla de piròmanes

Una dona benestant (interpretada per Reese Witherspoon), que exerceix de líder tàcita de la comunitat, s'erigeix com a protectora d'una mare soltera d'escassos recursos, que acaba de mudar-se al barri, amb resultats devastadors.

Aquesta era la sinopsi de "Big Little Lies", però també podria valdre per "Little Fires Everywhere" (Focs petits pertot arreu) d'Amazon. Totes dues comparteixen, a més, una estructura en la qual un fet criminal (allà un assassinat, aquí un incendi provocat) mostrat en els primers minuts és explicat en un llarg "flash back" que constitueix el cos de la sèrie. En aquesta darrera s'introdueix el factor racial, ja que la nouvinguda (Kerry Washington) és negra (i fotògrafa).

Es basa en la novel·la del mateix títol que va escriure Celeste Ng sobre el poble de Shaker Heights (Ohio), on va créixer, una comunitat humana d'aparent liberalisme, on res no és tan perfecte com sembla. En aquest ambient de magnànim cofoisme, els pecats dels pares s'enquisten en els fills i l'únic que se'n deriva és la infelicitat generalitzada. És evident que la sèrie vol demostrar que aquesta quimera està bastida sobre el sentiment de la culpa dels blancs, que intenten exorcitzar-la amb benevolència cega.

Efectivament, el plantejament està molt bé i els actors també, amb abundància de papers adolescents que ho broden. Witherspoon està encasellada en aquests rols antipàtics, que tant ens agrada odiar, i la veritat és que els resol com una veritable especialista. Washington també es llueix a gran altura, apart que té una bellesa magnètica. On falla, en tot cas, "Little Fires Everywhere" és en una trama i una personatges que fan tot el possible, fins i tot en contra de tota lògica, per provocar el màxim de complicacions. Quan el drama es produeix de manera tan forçada, la veritat humana acostuma a saltar per la borda; per això aquesta sèrie acaba sent molt menys transcendent i perspicaç del que ella mateixa es creu. Gradualment decepcionant.

dijous, 9 de juliol de 2020

A propòsit de Woody

Al igual que le ocurría a Holden, no me da la gana meterme en todas esas gilipolleces al estilo David Copperfield, aunque, en mi caso, algunos pocos datos sobre mis padres tal vez os resulten más interesantes que leer sobre mí.
Comença bé Woody Allen la seva autobiografía —«A propósito de nada», Alianza Editorial— defugint entrar en detall sobre la seva infantesa (que sol ser la part més avorrida de totes les biografies) i de passada citant Dickens (pàgines més tard ho espatllarà, quan ens informa que mai no ha llegit Dickens). De totes maneres, cal reconèixer que els breus paràgrafs que dedica a la seva família es troben entre els més divertits de tot el llibre.
Que él y Nettie terminaran juntos es un misterio comparable a la materia oscura. Eran dos personajes tan opuestos como Hannah Arendt i Nathan Detroit, que no se ponían de acuerdo sobre nada excepto Hitler y mis calificaciones escolares. Y, sin embargo, y a pesar de toda esa carnicería verbal, siguieron casados durante setenta años, sospecho que por puro rencor. De todas formas, estoy seguro de que se quisieron a su manera, una manera que probablemente solo compartan algunas tribus de cazadores de cabezas de Borneo.
Es nota que Allen s’ho passa bé explicant la seva vida, de forma relaxada i gens exhaustiva, amb una volguda imprecisió que, si bé manté l’ordre cronològic, evita les dates concretes. Amb una humilitat que sembla sincera defuig la consideració d’intel·lectual, exhibeix les moltes llacunes de la seva cultura i es revela com un mal estudiant, més interessat a perseguir les noies i anar al cinema que a superar els exàmens.
¿Cuáles eran mis pecados? ¿Besar a Barbara Westlake en lugar de colgar mi abrigo? ¿Colarle una moneda falsa a mi abuelo? Yo digo, superadlo, por Dios, que hay cosas mucho peores. Los nazis nos están metiendo dentro de hornos. Primero ocupaos de eso. Pero, como decía, no creía en Dios. ¿Y por qué mandaban a las mujeres a que se sentaran en la parte alta de la sinagoga? Eran más bonitas y más listas que los hombres, esos fanáticos hirsutos que se envolvían en chales de oración en el nivel principal, subiendo y bajando la cabeza como muñecos y besando una cinta para orar a un poder imaginario que, si realmente existía, a pesar de todos sus ruegos y halagos, los recompensaba con diabetes y reflujo gástrico.
El cineasta es mostra en general agraït a la vida, ja que des de ben jove va poder mantenir-se treballant en el que més li agradava, i al llarg de la seva fructífera biografia ha pogut voltar món i conèixer tota mena de personalitats. Woody no té pràcticament males paraules per a ningú, i no estalvia elogis per a la gent que admira. Fins i tot sembla excusar aquells que li han fet un mal paper, especialment els que li han girat l’esquena per pujar-se acríticament al carro del «me too».

És inevitable que escrigui sobre les acusacions de pederàstia mai substanciades que li va fer una despitada Mia Farrow, quan va descobrir que Woody havia iniciat una relació amb la seva filla adoptiva. Pel meu gust l’home s’hi esplaia massa al llarg de prop de quaranta pàgines, però com que es tracta del revés més fort de tota la seva vida, se li excusa la prolixitat.

«A propósito de nada» (o «A propòsit de no res», que avui mateix surt la versió catalana, també a Alianza) és de lectura obligada per a tothom que senti el mínim interès per les pel·lícules de Woody Allen, ja que ofereix informació de primera mà sobre el seu mig centenar de pel·lícules i ho combina amb múltiples mostres d’un humor irresistible d’ample espectre. Un festival.
En realidad no necesitaba ningún arma y solo utilizó la pistola en dos ocasiones; una vez cuando estaba solo en el metro a las tres de la mañana y se le acercaron cuatro jóvenes la sacó y disparó un tiro a la oscuridad del túnel. Los tipos se dieron la vuelta y salieron corriendo. Tampoco es que lo hubieran atacado, pero él presintió que iban a hacerlo, aunque, por lo que sabía, también podía haber sido un cuarteto vocal, en cuyo caso hizo bien en ahuyentarlos.

dimecres, 8 de juliol de 2020

Sitcom (5): política municipal

«Parks and Recreation» (2009 - 2015) és una altra d’aquelles sèries que m’han quedat a mitges per culpa de les vel·leïtats de la plataforma Amazon. Filla dels experimentats cervells de Greg Daniels (The Office, The Simpsons, Saturday Night Live) i Michael Schur (The Office, The Good Place, Brooklyn Nine-Nine), es tracta d’una típica «sitcom» d’àmbit laboral centrada en el departament de parcs i jardins de la imaginària vila de Pawnee (Indiana). Els episodis tenen una certa continuïtat, ja que cada temporada compta amb un projecte a acomplir, sigui la conversió d’una rasa en un nou parc o la culminació de la carrera política de la protagonista. Una mica a la manera de «The Office», «Parks and Recreation» simula el to d’un documental, amb puntuals declaracions de cara a càmera, tot i que és un recurs que mai s’acaba d’emprar a fons.

La protagonista de la sèrie és Amy Poehler, una veterana de «Saturday Night Live», que encarna perfectament a l’optimista i ambiciosa Leslie Knope, tan plena d’iniciatives com mancada de capacitat per dur-les a terme. Al seu voltant, un nombrós grup de personatges, la majoria d’ells d’una imbatible comicitat. El corpulent Nick Offerman és un cap del departament que, com a bon republicà, és poc intervencionista en matèria governamental i forma una parella perfecta amb la seva secretària, la genialment inexpressiva Aubrey Plaza, que no podria ser més eixuta i mancada d’empatia. El menut Aziz Ansari, que posteriorment triomfaria amb la genial «Master of None», és un penques sarcàstic, més motivat a fer negocis extralaborals amb el seu col·lega Jean Ralphio que en complir els horaris d’oficina. «Parks and Recreation» té el mèrit afegit d’haver introduït l’adorable Chris Pratt a les nostres vides. Es tracta d’un Pratt encara amb sacsons i que no es pot dir que sigui una llumenera, però l’actor té tant d’encant, que va aparèixer per fer un paper episòdic i s’hi va quedar les set temporades.

Permeteu-me que exposi una teoria: els actors massa atractius trobo que no acaben de funcionar a les comèdies (i per extensió a les «sitcom»). És el que em passa amb la guapa Rashida Jones, que aquí fa de millor amiga i confident de la protagonista, i que a mi no em desvetlla gaire interès. Pitjor encara em passa amb Rob Lowe i Adam Scott, introduïts al final de la segona temporada per oferir subtrames romàntiques que, francament, no em feien cap falta. Malgrat la nosa que em sol fer aquest duet, no és suficient per espatllar-me els múltiples plaers còmics que em regala la sèrie. «Parks and Recreation» potser no s’excedeix en originalitat, però ho supleix amb una eficàcia de primera categoria.

dimarts, 7 de juliol de 2020

Filmoteca forçosa (12)

Ara que ja han obert alguns cinemes, m’imagino que hauria de clausurar aquesta secció de la «Filmoteca forçosa», tot i que de moment no he sortit de casa per anar a veure cap estrena. Més aviat el contrari, ja que m’he dedicat a recuperar clàssics incombustibles, d’aquells que per un motiu o un altre no havia vist, només per dur la contrària a la resta de la Humanitat. I començaré per l’arquetípic film estival de platja, «Jaws», que aquí ens van fer un «spoiler» titulant-lo «Tauró». Ha plogut molt des de 1975 i els efectes especials han progressat adequadament, de manera que la bèstia assassina que llavors terroritzava els banyistes ara es pot contemplar com un munt de cautxú força penós.

Queda, apart del tema infal·lible de John Williams, una segona hora de pel·lícula que és una meravella d’economia narrativa: tres homes en una barca i tota l’aigua del mar al seu voltant. Va ser una immillorable carta de presentació pel jove Steven Spielberg i mereix menció especial Robert Shaw, en un paper que hagués pogut caure fàcilment en la caricatura. I, com que els clàssics es caracteritzen per oferir-nos noves possibilitats d’interpretació a cada revisió, ¿què m’en dieu del personatge de l’alcalde que minimitza els riscos del tauró per tal de no espatllar la temporada turística? Substituïu l’esqual per un virus descontrolat i ja podreu considerar «Jaws» com una profecia d’aquest estiu que corre.

Durant unes quantes temporades el nom de Robert Zemeckis va ser sinònim de diversió garantida —penseu en «Qui va enganyar Roger Rabbit?», en «Darrere del cor verd», en «Retorn al futur» i les seves dues seqüeles—. D’aquesta darrera no estic segur si vaig arribar a veure-la, però tenia clar que no coneixia ni la segona ni la tercera part de la trilogia. Em sembla que tothom coincideix que la primera part és la millor, potser perquè l’element dels viatges en el temps —un gènere molt propens a les inconseqüències de guió— apareix minimitzat i tot el motor de la trama se centra en la viabilitat de l’existència futura del protagonista, una motivació molt poderosa.

Una escena que em va sobtar va ser la del ball, en la qual Marty McFly interpreta «Johnny B. Goode», mentre veiem com el cantant de la banda, de nom Marvin Berry, truca el seu cosí Chuck i li fa escoltar aquell ritme innovador. En veure-ho, el primer que vaig pensar va ser que aquella flagrant apropiació de la cultura negra —Marty com a inspirador de Chuck Berry—avui dia no seria permissible mostrar-la. Tot i que, ben pensat, si Marty coneixia «Johnny B. Goode» era perquè havia sentit la cançó de Berry en el futur. O sigui que el peix es mossegava la cua i la paradoxa temporal estava servida.

«Back to the Future II» abunda en viatges temporals endavant i endarrere, que acaben marejant una mica. De totes maneres és francament entretinguda i conté aquell monopatí volador que va fer somiar a tota una generació. «Back to the Future III» no és que estigui malament, però no sé per quin motiu la temàtica del «far west» queda una mica fora de lloc. Hi surt la Mary Steenburgen, una actriu que sempre m’ha agradat. Però jo ara volia tornar al segon film, on Biff Tannen (interpretat per Thomas F. Wilson), que actua com a antagonista a tota la saga, s’ha enriquit tramposament, apostant a partits de futbol dels quals ja coneix el resultat. Aquest personatge fatxenda i xaró, que viu a l’àtic del gratacels que du el seu nom, voltat de dones mamelludes i decoració estrepitosa, no us recorda algú? Sí, era l’any 1989, però l’agent taronja ja estava en ple funcionament.