dimecres, 10 de febrer de 2016

De la musique avant toute chose

Franz Ferdinand (o el pare)
Malgrat el seu estil entre minimalista i matusser, el dibuixant de còmics Juanjo Sáez ha assolit quelcom tan difícil d’aconseguir com és un estil propi i reconeixible. No content amb aquesta fita i lluny de conformar-se amb un discurs simplista, que estaria d’acord amb el tarannà del seu dibuix, gosa abordar en els seus llibres temes complexos i perfectament adults com la crisi econòmica o la mort. Per a mi «El Arte» —sota l’excusa d’unes xerrades didàctiques amb la seva mare— amaga tot un tractat d’estètica més perspicaç i profund que molts assajos pretesament seriosos. Ara amb «Hit emocional» (Editorial Sexto Piso, 2015) ho torna a aconseguir a partir d’un món del que és tan difícil parlar com és el dels gustos musicals.

«Hit emocional» té el seu origen en la pàgina mensual del mateix títol que Juanjo Sáez ve publicant a la revista Rockdelux des de l’any 2006, una pàgina que dedica a donar la seva visió totalment subjectiva sobre una cançó que sigui del seu gust (o que no ho sigui). Però el llibre va molt més enllà de la mera antologia d’obra publicada i s’expandeix en una veritable autobiografia musical, perquè per a Sáez no hi ha res més important en el món que la música:
Siempre digo que lo que más me gusta en la vida es la música, más que los cómics, más que el arte, más que el cine, que casi ni me gusta, más que dibujar, más que escribir, más que leer, más que comer. Sólo puede que dormir me guste más. Y pensar, pensar también me gusta, y hablar. Pero la música lo que más.
Així és com el fet musical es lliga indissolublement amb la seva vida i el llibre acaba esdevenint un homenatge a la família, els amics, les xicotes, i a les molt diverses músiques que amb tots ells relaciona, començant pel pare, admirador de Buddy Holly i massa modern pel barri del Bon Pastor dels anys 60. Els gustos de Sáez comencen a La Sagrera amb Heavy Met al clàssic i estripat, salten a l’indie per culpa d’alguna novieta prudent, després a l’electrònica (facció abstèmia) i conclouen temporalment en l’eclecticisme propi de la primera maduresa.

Heus aquí alguns d’aquests hits emocionals: «Arise» (1991) de Sepultura, «Intervention» (2007) d’Arcade Fire, «Where are we now?» (2014) de David Bowie, «Can our love» (2001) de Tindersticks, «Hijos de Caín» (1985) de Barón Rojo, «Teenage Riot» (1988) de Sonic Youth, «Ya no me asomo a la reja» (2007) de Los Planetas, «O Superman» (1981) de Laurie Anderson, «Mediterráneo» (1972) de Joan Manuel Serrat, «Hardcore will never die, but you will» (2011) de Mogwai. Cadascun d’ells contemplat des d’una perspectiva orgullosament personal, capaç tant de l’observació encertadíssima, com de tocar-nos la fibra amb malícia. Potser les últimes pàgines de «Hit emocional», on s’evoquen repetidament les morts dels pares i de l’àvia, pequen d’un cert victimisme sentimental; però seria una pega menor en un llibre que és farcit de troballes expressives i introspectives de tots els calibres amagades sota una falsa capa de simplisme.
La música tiene algo de maquinal también, al ser humano le gusta reconocer patrones, le da un gustillo especial saber lo que va a pasar, le reafirma su inteligencia. Pero el colmo del gustito es cuando predice una pequeña variación. Saber que ese patrón variará un poco, de una manera determinada que nosotros somos capaces de predecir. Ese es el gran placer.

Ahora viene el cambio.

Y por el motivo que sea, ese placer para la inteligencia conecta de algún modo con la emoción, y eso ya es el placer total.
Serrat (o la mare)

dimarts, 9 de febrer de 2016

Oh, «Carol»!


Todd Haines ens ha tingut set anys en dejú cinematogràfic; per fortuna ha retornat amb «Carol», sens dubte una de les pel·lícules culminants de la seva carrera. Es basa en la novel·la «The Price of Salt» que Patricia Highsmith va publicar l’any 1952 sota pseudònim, basant-se en l’elaboració ficcional d’una anècdota viscuda. No conec el llibre, ni tinc gaire clara la seva qualitat literària, però per la seva representació d’una història d’amor lèsbic amb final relativament feliç, aviat va esdevenir un títol de culte. Highsmith, que no fou mai una persona complaent, el menystingué durant molts anys i només acceptà que el seu cognom aparegués a la coberta a partir de 1990, quan sota el nom de «Carol» ja pertanyia amb ple dret al canon LGTB.

«Carol» narra l’enlluernament amorós que la jove dependenta (i fotògrafa aficionada) Therese Belivet sent per una clienta madura, Carol Aird, una dona casada en procés de divorci. La trama és mínima i l’únic punt de conflicte en el guió és la custòdia de la filla de Carol, sense que esdevingui motiu suficient per anar més enllà dels límits del melodrama convencional. «Carol» podria ser un clàssic «Woman’s Film» dels anys 30 o 40 (d’aquells protagonitzats per Bette Davies o Joan Crawford en l’esplendor de les seves respectives carreres), però amb una temàtica que llavors seria arriscada, però que ara es pot abordar sense tabús. De totes maneres en aquest cas Todd Haines no ha fet un mer calc dels melodrames de Douglas Sirk i ha elaborat un particular monstre de Frankenstein cinematogràfic que participa i comparteix una pila de tradicions i és original en ell mateix.

Formalment no trobareu pel·lícula més opulenta a la cartellera: des de l’elegant moviment de càmera inicial fins al lluminós pla final, tot és pura magnificència. El disseny de producció de Judy Becker i el vestuari de Sandy Powell ens traslladen sense esforç a la Nova York de la dècada dels 50. La fotografia d’Edward Lachman, en un joc continu entre nitidesa i desenfocament, retrata sovint les protagonistes darrera de vidres entelats per la pluja o el gebre hivernals, o atrapades en les escletxes verticals que marca l’arquitectura. Les pinzellades cromàtiques, sobretot en els vestits de Carol, constitueixen un llenguatge complet en si mateixes. I la música minimalista-passional del meu estimadíssim Carter Burwell afegeix la cirereta del pastís.

Un pecat massa freqüent de les obres que excel·leixen sobretot en el seu aspecte formal és que es veuen espoliades de qualsevol aparença d’humanitat. Si «Carol» en surt indemne es deu en primera instància a un guió de rara intel·ligència, escrit per Phyllis Nagy, on cada meitat del film el domina simètricament una de les dues figures principals i on, a més, la magistral estructura s’obre amb una escena que només es descobrirà crucial a la conclusió. Però si «Carol», més enllà de convèncer, venç és perquè dóna la veu cantant a les seves protagonistes, encarnades per dues actrius en estat de gràcia. Cate Blanchett parteix com a imparable força dominant, fastuosa fins i tot en el seu fracàs, imperiosa des de la inexpressivitat d’una màscara on només parlen els ulls. Però, Rooney Mara, gasela enlluernada, vola a similar altura interpretativa en un rol més reactiu que ha de representar tanmateix el punt de vista del narrador.

«Carol» és un vibrant drama amorós bastit amb elements immillorables; indubtablement un dels millors films de l’any passat. De visió obligada per poc sensibles que sigueu.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Història de dues ciutats


No sóc lector habitual de ciència-ficció, ni de ficció fantàstica, per no dir que no les toco ni per equivocació; però tot just recuperat de la trompada que va representar «Michelíada» en la meva vida com a lector, he aprofitat el revifament temporal del gran Leblansky per demanar-li consell i reincidir en el gènere. Així és com he arribat a «La ciudad y la ciudad» de China Miéville (La Factoría de Ideas, 2012; traducció de Silvia Schettin Pérez). La novel·la en qüestió l’any 2010 va rebre premis prestigiosos a dojo (Hugo, Locus, Arthur C. Clarke, World Fantasy, etc…) o sigui que és pot dir sense gaire marge de dubte que avui dia no en fan de millors en aquest particular negociat.

Abans de continuar hauré d’aclarir un equívoc en el qual jo vaig ser el primer a caure i és que China Miéville és un mascle (Norwich (UK), 1972) i que si du aquest nom tan particular és per culpa d’uns pares una mica hippies, que buscaven més l’eufonia que el sentit comú. En Miéville, apart de gastar cap rapat i arracades impossibles, es declara encara marxista, i seria ben capaç de causar escàndol si comparegués al timorat parlament espanyol.

«The City & the City», un títol (reconeguem-ho) una mica estult, comença amb l’aparició del cadàver d’una dona jove a un solar d’un barri conflictiu de la ciutat de Besźel. El narrador és el policia que investiga el cas, l’inspector Tyador Borlú, i així d’entrada la trama resulta tan directa i negra com en una novel·la detectivesca de Raymond Chandler; afortunadament, sense les seves recargolades adjectivacions «hardboiled». El lector no trigarà però a descobrir que ens trobem en un territori de geografia complexa; i aquí hauré de fer un «spoiler» com una casa de pagès, encara que es vegi venir des de la pàgina deu. I és que la decrèpita ciutat de Besźel comparteix espai físic amb la puixant urbs d’Ul Quoma, cadascuna amb les seves característiques pròpies i el seu particular règim polític. No cal dir que aquesta complexa configuració de l’univers dificultarà la investigació des del moment que totes dues ciutats es veuran implicades en el crim.

Confesso que aquesta idea de base, d’inspiració gairebé quàntica, és tan intrigant com contra-intuïtiva. El fet que els ciutadans de les respectives ciutats hagin d’aprendre a no-veure els seus veïns sota pena d’infringir la llei costa de pair i potser la novel·la ha d’insistir durant massa pàgines en els particulars mecanismes de la coexistència sense arribar a fer-la del tot comprensible. Per altra banda l’existència de Besźel i Ul Quoma —situades en algun punt indeterminat d’Europa de l’Est en un món contemporani que coneix també David Beckham o la cadena Starbucks— permet inventar un fructífer joc d’especulacions sociològiques i geopolítiques que estimulen el pensament crític: un dels objectius de la bona ciència-ficció, que aquí ni tan sols requereix la crossa de l’excusa científica.

Cal dir que la intriga criminal segurament no satisfarà els amants del gènere negre, perquè és més aviat insignificant; però apart d’això «La ciutat i la ciutat» és una perfecta invitació pels lectors àvids que vulguin escapar una mica d’això que ara tothom anomena «zona de confort».

diumenge, 7 de febrer de 2016

Entrevista llarga amb home complicat


Pocs oficis menys cinematogràfics que el d’escriptor i més, si no pots fantasiejar, perquè es tracta de parlar d’un personatge real. Per això és meritòria l’existència d’una pel·lícula tan apassionant com «The End of the Tour» de James Ponsoldt, on David Foster Wallace i el també escriptor David Lipsky mantenen una llarga entrevista durant tres dies al final del «tour» de presentació de «La broma infinita», l’obra magna del primer.

En el món real tot va començar amb una entrevista encarregada a Lipsky per la revista Rolling Stone, la qual no va arribar a bon port, però que acabà esdevenint el llibre (posterior al suïcidi de Foster Wallace) «Although Of Course You End Up Becoming Yourself» («Encara que, per descomptat, acabes esdevenint tu mateix») de 2010. El veterà dramaturg Donald Margulies convertí la crònica en un guió que va filmar James Ponsoldt l’any passat sense gaires filigranes cinematogràfiques.

Bàsicament el film es redueix a les converses entre els dos escriptors, primer a la casa de Foster Wallace a Bloomington (Illinois), en un paratge salvatgement nevat prop del «college» on feia classes, després a Minneapolis, on promocionarà «The Infinite Jest» en una llibreria i en una emissora de ràdio, acompanyat d’una antiga xicota i una nova fan. Els dos David parlen de tota mena de qüestions: sexe, paternitat, gossos, celebritat, addiccions, família. L’hiperdotat Foster Wallace, que es trobava en aquell moment (1996) elevat al cim de la fama literària, revela les seves inseguretats davant d’una situació que se li escapa de les mans i que cada cop té menys a veure amb el conreu de la literatura, mentre que Lipsky, conscient de jugar en una lliga menor, intenta estar a l’altura del seu heroi, mig col·lega respectuós, mig periodista garneu a la recerca de la roba bruta.

El saldo final no sé si s’acosta a la veritat històrica (crec que alguns amics de David Foster Wallace opinen furibundament que no), però el guió dibuixa un parell de figures humanes força versemblants i el seu combat d’esgrima verbal és ple de frases dignes de cita. Encara que hi apareixen alguns altres actors en segon pla, com les sempre benvingudes Mamie Gummer o Joan Cusack), «The End of the Tour» pertany als seus dos esplèndids protagonistes. El ganàpia Jason Segel, habitual carn de comèdia eixelebrada, ha rebut tota mena de lloances per la seva composició d’un balbucejant i vulnerable DFW, composició superficial però molt efectiva. Jesse Eisenberg, en un paper molt menys exhibicionista, està molt més interessant i més a prop de l’espectador.

Danny Elfman firma una banda sonora que no sembla seva, però que és (amb diferència) el millor que ha fet darrerament, i les cançons de farciment són tan exquisides que es diria que les he escollides jo mateix («Here» de Pavement, en versió Tindersticks), el «The Big Ship» de Brian Eno, REM, Tracey Ullman, Felt o Fun Boy Three. Tot crític decent ha adorat aquest tan literari «The End of the Tour», o sigui que els lletraferits amb tendències audiovisuals li hauríeu de concedir una oportunitat. Al cap i a la fi, David Foster Wallace imprimeix caràcter.

dissabte, 6 de febrer de 2016

El dimoni de les llistes: Jonathan Swift


Propòsits escrits als trenta-dos anys sobre com volia que fos la seva pròpia vellesa (quan arribés):

No casar-se amb una dona jove.
No acceptar la companyia dels joves a menys que la desitgin realment.
No ser desagradable, taciturn, ni suspicaç.
No burlar-me dels costums o dites o modes o homes o guerra, etcètera, actuals.
No posar afecte en els nens, ni tan sols permetre que se m’acostin.
No explicar la mateixa història a la mateixa gent una i altra vegada.
No ser cobejós.
No descuidar el decòrum o la neteja, per por de ser desagradable.
No ser excessivament sever amb la gent jove, sinó mostrar indulgència amb les seves bogeries i debilitats.
No deixar-me influir per criats o altres truans i xafarders ni donar-los crèdit.
No donar masses consells ni molestar ningú més que aquells que ho desitgen.
Desitjar que alguns bons amics m’informin de quals d’aquests propòsits infringeixo o desatenc i en què; i esmenar-me en conseqüència.
No parlar massa ni de mi.
No presumir de la meva antiga bellesa o força o favor amb les dames, etcètera.
No escoltar adulacions ni concebre que puc ser estimat per una dona jove, et eos qui hereditatem captant, odisse ac vitare.
No ser optimista ni dogmàtic.
No entestar-se a complir totes aquestes regles; no fos cas que al final no en compleixi cap.

divendres, 5 de febrer de 2016

Sexe i mala consciència


Sona una mica sospitós quan et diuen que un autor va estar vint anys barallant-se amb un text i el va donar per acabat just dos mesos abans d’una mort sobtada. Si es tracta de fer negoci amb els llibres pòstums, tot s’hi val, i l’artista de qui se’n treu profit ja no podrà defensar-se. En aquest cas estic parlant de Rafael Chirbes —mort de manera fulminant l’agost de l’any passat, en el moment més dolç de la seva carrera— i del breu llibre «Paris-Austerlitz», que acaba d’aparèixer i que ens el presenten com a obra plenament sancionada pel difunt.

No deixa de ser una novel·la curiosa i totalment anòmala en la producció de l’autor (i bastant rara parlant més en general). Narra la relació entre un jove pintor de l’alta burgesia madrilenya exiliat a París i un cepat obrer mecànic que ja ha superat la cinquantena. El marc temporal és el del final de la dècada dels vuitanta i el desencadenant dramàtic correspon a l’epidèmia de la sida, aquí reduïda a «la plaga» immencionable. La veu en primera persona la condueix el protagonista jove, en un equilibri de poders força incòmode, ja que de seguida queda clar que l’amant veritablement enamorat és l’home madur, mentre que el narrador s’ha de barallar amb el seu sentiment de culpa i amb les seves motivacions purament sexuals. En aquesta relació interclassista i intergeneracional, el discurs amoròs queda condemnat a romandre callat i és per això molt més dolorós.

La història descrita, malgrat ser tan atípica, respira veracitat pels quatre costats i hom es pregunta fins a quin punt Chirbes, notori per la cura amb la que ens va escatimar qualsevol detall de la seva vida íntima, ha sigut testimoni directe d’aquest material. En tot cas, la novel·la (o el que sigui, o vulgui ser) està escrita amb solidesa i geni, com les millors pàgines del seu autor. I sí, la seva estructura no acaba de ser rodona ni resolutiva; potser no pot dissimular la seva condició inconfessable d’inacabada, però igualment us la recomano de tot cor com a obra digníssima del seu autor. I també de tot cervell. Faltaria més!

dijous, 4 de febrer de 2016

Més repesques 2015


«Red Army» de Gabe Polsky:

Qualsevol que em conegui es preguntarà què faig jo mirant un documental sobre esports. La veritat és que hi vaig acudir una mica enganyat per les bones crítiques (un 97% a l’agregador Rotten Tomatoes), la producció de Werner Herzog i els comentaris tipus «és un drama èpic a mig camí entre Tolstoi i Gogol». I sí, és cert que la història de l’equip soviètic d’hoquei sobre gel conté incidents bastant particulars i presenta aspectes que reflecteixen molt bé la situació política a la segona meitat del segle XX (us en recordeu quan una victòria esportiva equivalia a la demostració d’una superioritat ideològica?) Sigui com sigui, no deixa de ser un documental esportiu i els esportistes rarament són les persones més ben articulades del món.


«Negociador» de Borja Cobeaga:

Quan Cobeaga no es dedica a la mercenària tasca de perpetrar guions sobre vuit cognoms andalusos o gallecs, pot ser capaç d’escriure i dirigir aquest prodigi d’equilibri i veracitat sobre la forma com es desenvoluparien uns diàlegs pacificadors entre terroristes independentistes bascos i polítics que representen l’status quo. Un pèl optimista en les seves conclusions, no deixa de ser una comèdia molt eficaç sobre un tema delicadíssim. No em crec Carlos Areces com a etarra, però Ramón Barea està esplèndid, com sempre.


«Un colom va posar-se en una branca a reflexionar sobre l'existència» de Roy Andersson: 

Confessaré que no en sabia res d’aquest director suec de 72 anys, que amb aquest film va guanyar el Lleó d’Or a Venècia; però del que ja em declaro fervorós admirador. El seu humor impassible sembla deutor de Buster Keaton i s’acorda perfectament en una estètica visual feta de quadres escènics i tonalitats neutres. La narrativa és inconnexa, però les connexions són fàcils de detectar. A la meitat de les escenes hi apareixen Jonathan i Sam, parella de tronats venedors d’articles de broma (ullals de vampir extrallargs, sacs de riallles…), en una relació totalment còmico-sòrdida.

Si us fa gràcia que un rei del segle XVIII torni derrotat de la batalla i entri a un bar del segle XXI en busca dels serveis, els trobi ocupats i s'hagi d'esperar assegut a la barra, aquesta és la vostra pel·lícula.