dimarts, 16 de gener de 2018

Joc brut


Si abans d’ahir escrivia sobre Martin McDonagh, un dramaturg d’èxit passat a la direcció cinematogràfica, avui toca parlar del guionista de culte Aaron Sorkin, que ha debutat com a director amb «Molly’s Game», una història real que ell ha sabut arrossegar al seu terreny. La Molly del títol es diu Molly Bloom sense tenir res a veure amb James Joyce i era una noia brillant, aspirant a campiona olímpica d’esquí fins que un accident li va truncar el seu somni. Reconvertida en amfitriona de luxoses timbes de pòquer, on es reunia la crema de Hollywood, va anar amassant una fortuna fins que la justícia la detingué per la seva relació amb la màfia russa.

Sorkin articula el guió en un doble fil. Per una banda, Bloom (Jessica Chastain) intenta convèncer l’advocat Charlie Jaffey (Idris Elba) que la defensi en el judici imminent; per l’altra veiem en «flashbacks» els fets que han dut Molly fins la situació present. Com en tot guió de Sorkin, el que importa és el procediment, el retrat de gent enfrontant-se a problemes i solucionant-los; per tant, no espereu aquí gaires profunditats psicològiques (de fet, la pitjor escena, consisteix en el pare de Molly (Kevin Costner) diagnosticant l’origen dels mals de la seva filla. Com en tot guió de Sorkin, els personatges parlen molt i a tota pastilla, es diria que la veu en off de Molly no calla ni un moment. Això en la versió subtitulada posa a prova la resistència del lector més bregat.

Jessica Chastain adopta la seva façana més seductora per retratar una dona que és tot ímpetu i zero vida interior. Què impulsa aquesta esfinx desproveïda d’amics i amants, si no és un esperit de superació olímpic? Paper difícil i desproveït de crosses que l’actriu domina magistralment. Mentrestant, el personatge d’Idris Elba passa de l’escepticisme a un respecte perplex amb la solvència habitual. No és un paper gaire llarg i ens quedem amb ganes de veure’l més estona: és injust que un actor de la seva categoria no protagonitzi més films. Coses del maleït racisme.

Confessaré que a mi el fet de jugar per diners no m’interessa gota, o sigui que allargar el metratge fins els 140 minuts de durada em sembla més aviat injustificable. Si supereu l’excés de verbositat i us satisfà un conte ben explicat, tot i que amb material humà escàs, «Molly’s Game» és una manera excel·lent d’ocupar el vostre temps.

diumenge, 14 de gener de 2018

Els cartells de la ira

L’anglo-irlandès Martin McDonagh ja era un dramaturg consagrat («La reina de la bellesa de Leenane», «Una calavera a Connemara», «El tinent d’Innismore») quan va decidir saltar al cinema l’any 2008 amb la intrigant i encisadora «In Bruges». Després d’una primera aventura americana amb la irregular «Seven Psychopaths», sembla que amb «Three Billboards Outside Ebbing, Missouri» (o «Tres cartells als afores», com la titulen aquí amb concisió zen)  el director i guionista ha tocat el cel dels guardons en la temporada prèvia als Oscar, començant pels anhelats Globus d’Or.

Com sol passar amb obres envoltades d’expectatives excessives, la pel·lícula no m’ha semblat tan rodona com asseguren, tot i que és molt millor que el 80% del que circula per la cartellera. Mildred Hayes (Frances McDormand) és una mare divorciada, en dol per la violació i assassinat de la seva filla adolescent. Convençuda que la policia local no ha fet prou per resoldre el crim, contracta tres cartells als afores del poble des d’on interpel·la directament el xèrif Bill Willoughby (Woody Harrelson) i l’acusa d’incompetència. L’actitud furibundament vindicativa de la senyora Hayes toparà amb la incomprensió dels seus conciutadans i conduirà a una escalada de violència amb alguna conseqüència inesperada.

McDonagh demostra la seva categoria de dramaturg amb diàlegs molt ben travats, secs com una fuetada, però amb indicis d’humor negríssim. Atorga als seus personatges una complexitat que defuig el maniqueisme i els dota del genuí interès que provoca una visió comprensiva de la seva fal·libilitat. A més, la successió de fets que conforma la trama manté l’atenció de l’espectador a un nivell sempre molt alt; encara que la profusió d’episodis del terç final pot induir a una certa fatiga. També es podria criticar que el film retrati millor els actes individuals que no pas les reaccions de la col·lectivitat, que descriu una mica a l’engròs.

Per fortuna, i en això cal responsabilitzar McDonagh per a bé, pràcticament totes les interpretacions són d’altura. La part de la lleona se l’endú McDormand, una actriu que es fa estimar fins i tot en un rol tan desagradable i encegat d’ira com aquest. Prepareu-vos per un recital mestrívol d’irritació, sarcasme, ràbia, compassió i dubte: un cim en la seva carrera equiparable al d’«Olive Kitteridge». Harrelson gaudeix d’un paper definitivament tràgic, amb dues escenes que són un veritable caramel. Sam Rockwell ha rebut ja més d’un premi com el sulfúric policia Dixon i, sense negar-li el mèrit, no m’acabo de creure l’arc del seu personatge. Actors excel·lents com John Hawkes, Peter «Lannister» Dinklage o el Clarke Peters de «The Wire» eleven el nivell amb papers que en altres mans serien gairebé irrellevants.

S’hi poden interposar alguns retrets estètics o morals, fins i tot retòrics, però «Three Billboards…» funciona de forma fantàstica com a comèdia humana de qualitat. Considerem-nos satisfets.


dissabte, 13 de gener de 2018

Un món de metros: Bordeus

Atenció, aquesta és una altra xarxa de tramvies, no de metros. Són tres línies que funcionen des de 2003, amb 90 parades i 43,5 quilòmetres de vies. Hi vaig ser fa dos anys i la circulació del tram per alguns carrers estrets em va semblar claustrofòbica. A més vam presenciar un descarrilament al mig d'un pont; espero que no sigui un incident freqüent.

El mapa es limita a respectar la configuració geogràfica sense cap estilització. M'hauria agradat que dibuixessin el riu Garona que, de dalt a baix, discorre entre les línies vermella i morada, passa sota la línia morada al pont que uneix Porte de Bourgogne amb Stalingrad i continua per la dreta de la línia rosa. Els colors molt entonats.

divendres, 12 de gener de 2018

He mort la primavera


Aquestes festes, en una piulada de Twitter, algú feia broma mentre assegurava que no hi havia ni un sol català que no es passegés amb un exemplar de «La mort i la primavera» de Mercè Rodoreda sota el braç. Que aquesta novel·la inconclusa, publicada inicialment l’any 86, tres anys després de la mort de l’autora, hagi esdevingut un èxit de vendes en dates tan tardanes, és responsabilitat total de la seva editora Maria Bohigues, que amb una campanya molt ben maquinada ens ha fet descobrir que aquest llibre mig maleït (ara acompanyat d’un extens postfaci d’Arnau Pons) era el que més necessitàvem ara mateix.

Jo mateix vaig caure en el parany i, quan una amiga em preguntà quin llibre volia pel meu aniversari, li vaig dir precisament aquest; perquè, juntament amb «Quanta, quanta guerra», constituïa una de les poques llacunes que em quedaven per conèixer de forma completa l’obra de l’escriptora. No sé què m’esperava; en el pitjor dels casos, un «Viatges i flors» (II) (que deu ser el text que més m’impacienta de la Rodoreda). Però la lectura va superar totes les expectatives i m’enfonsà en un desinterès perplex.

Es tracta d’un text estrany, que es pot assimilar amb una novel·la, simplement perquè el gènere tot ho admet; però més que una narrativa conté un seguit d’accions rituals entre esclats d’imatges potents i inesperades. Tot s’esdevé a un poble sense nom, en un temps indefinit, més mític que històric. Abunda la crueltat tan social com física, les cerimònies tel·lúriques, la natura pervertida, els cossos esguerrats, la superstició de la roda del temps.

Rodoreda considerava aquest llibre la seva expressió més personal i el que aspirava a convertir en la seva obra mestra absoluta. Hi va treballar des de principis dels seixanta, simultàniament a «La plaça del diamant», fins el final de la seva vida. I encara que no gaudirà mai d’una edició definitiva, la darrera versió que coneixem concita l’admiració d’un munt de lectors solvents.

Trist paper el meu doncs, quan he de confessar que m’he vist incapaç d’acabar la novel·la i que he abandonat cap a la pàgina 105 (a cent planes del final). No és que tingués cap problema per entendre el que se m’explicava, però res em podia suscitar menys interès que aquella corrua de successos tan estranys com arbitraris. Em podeu anomenar prosaic, materialista o talòs, però m’estava fent l’efecte que el que Rodoreda descrivia (la sepultura al cor dels arbres, la pols roja, els sense rostre), era fàcilment intercanviable per qualsevol altre element típic del realisme màgic. Ja sé que no és així, i abunden els exegetes disposats a demostrar que no hi ha res de contingent aquí.

Però m’estava avorrint com un cosac; i cada nova pàgina d’ocells negres, bombolles de sabó de vidre, aigües subterrànies, i presos polítics que renillen a les seves gàbies, només m’incitaven a la desconnexió. Així que, empès pel sagrat dret número U del lector, vaig deixar de llegir «La mort i la primavera». Sospito que al·legories i textos visionaris no són el que rau més a prop de la meva ànima i per això estic fent aquest trist paper. Però estic segur que amb Mercè Rodoreda sempre hi haurà un lloc intermedi on retrobar-nos.

dimecres, 10 de gener de 2018

Història de dues ciutats

Aquesta sèrie, la primera temporada de la qual prové del llunyà 2011, ja l’ha vista tothom, fet irrellevant que no m’impedirà comentar-la amb més imprecisió o menys gràcia en aquest blog que també és de tots vosaltres. Parlo de Bron/Broen/El pont, una coproducció de la televisió sueca (Sveriges Television) i danesa (DR), escrita per Hans Rosenfeldt, i partícip amb tot el dret a la recent (o no tan recent) moda del «nòrdic noir».

No és la primera vegada que una sèrie de televisió ens parla de les diferències i similituds de dos països veïns com són Suècia i Dinamarca (em ve al cap aquell estranyíssim «The Kingdom» de Lars von Trier), on sempre es contraposa la freda seriositat dels primers amb la simpàtica informalitat dels segons, una enèsima iteració dels prejudicis nord-sud, però a escala escandinava. En aquest cas, els idiomes respectius són prou similars com perquè es produeixi un esporàdic bilingüisme passiu que no genera violència ni agressivitat i que fa goig d’escoltar (en la VO). Bron/Broen circula amb fluïdesa entre els dos països gràcies al pont d’Øresund, motiu titular de la sèrie, nexe d’unió d’amb prou feines vuit quilòmetres, que connecta dos grans nuclis urbans. Dinamarca està representada per la seva capital Copenhagen, mentre que Suècia és a tots els efectes Malmö. Visualment, se sap que ens trobem a Malmö perquè s’hi veu el gratacels retorçat d’en Santiago Calatrava. En canvi a Copenhagen no hi ha cap gratacels retorçat de Calatrava.

Com que el cadàver amb el que s’inicia la intriga apareix repartit equitativament al dos costats de la frontera enmig del pont titular, les policies d’ambdós països es veuen obligades a col·laborar. Aviat es descobrirà que darrera del crim hi ha un assassí en sèrie d’altes aspiracions socials. No són els «serial killers» els protagonistes ideals de cap mena de misteri policial, perquè tendeixen a l’assassinat arbitrari i de mínima lògica. No és el cas aquí, on res és tan arbitrari com sembla i la trama està magistralment travada, fins i tot en les seves aparents digressions.

Com correspon al gènere, l’estètica és gèlida i depriment. Malgrat que està rodada en color, de vegades la fotografia deriva cap al blanc i negre i gris, mentre que els escenaris retratats són d’aquells que omplen els malsons del patronat turístic local.

Bron/Broen té la fortuna de comptar amb un parell de protagonistes que es complementen molt bé. Per la part danesa tenim a Martin Rohde (Kim Bodnia), un detectiu una mica simplista i panxacontent a qui les dones donaran més d’un disgust per culpa de la seva bragueta fàcil. En el camp suec (i veritable arma secreta de la sèrie) es troba la Saga Norén (Sofia Helin), una agent quasi autista i d’empatia zero que provocarà les situacions més còmiques, però també les més punyents. La utilització de la seva hipotètica capacitat de mentir en el clímax final és simplement magistral.

En resum, la temporada 1 de Bron/Broen és sòlida, ben ideada i amb el factor diferencial positiu de la Saga Norén. No ens perdrem la T2, ni les que vinguin després, llevat de decepcions.

dimarts, 9 de gener de 2018

La croada dels nens

Brian Selznick és un escriptor de llibres per a infants on la il·lustració i el text tenen una importància equivalent. Ha gaudit de la bona fortuna de veure com el mestre Martin Scorsese li adaptés molt competentment «La invenció d’Hugo Cabrel». Ara és el també gran Todd Haynes qui dirigeix un guió que firma el propi Selznick a partir de la seva novel·la «Wondestruck» (aquí l’anomenen «Wonderstruck: el museu de les meravelles»).

El seu plantejament inicial és intrigant, ja que narra les històries paral·leles de dos infants separats en el temps i la geografia. Any 1927, Rose és una nena sorda de Hoboken (New Jersey) que decidirà escapar d’un pare que s’avergonyeix d’ella per anar a buscar la seva mare, actriu a Broadway. Any 1977, Ben viu a Minnesotta i acaba de perdre la mare en un accident de tràfic. També acaba de perdre l’oïda per culpa d’una tempesta. Decidirà escapar cap a Nova York a la recerca d’un pare que desconeix. No cal ser una llumenera per endevinar que les dues trames acabaran confluint.

Haynes, sempre un fi estilista, mostra extrema cura en les formes. La història de Rose, en contrastat blanc i negre i estilitzada gramàtica de cinema mut, compta amb una imaginativa banda sonora del sempre estimulant Carter Burwell. Mentrestant, la recerca de Ben presenta els aspres colors de la dècada dels 70 en un Manhattan abocat al costat perillós de la vida i un fons musical on destaquen «Space Oddity» de Bowie i el Zarathustra de Strauss/Deodato.

Però tot reconeixent les virtuts estètiques del film, no es pot dir que la trama enganxi, tant per la poca explicació sobre les motivacions dels dos protagonistes, com per les nombroses dilacions i dificultats imposades amb la sola intenció d’allargar la peripècia. Per començar, no entenc què hi aporta al conte el fet que tant Rose com Ben pateixin de sordesa. Imagino que és una mena de metàfora; però a l’hora de la veritat, només serveix perquè els personatges es comuniquin escrivint en un bloc espiral (i en passadissos foscos!), la mena de diàleg cinematogràfic més tediós del món.

Hi ha un excés de persecucions dins del Museu d’Història Natural i altres interaccions entre personatges que no responen a cap funcionament humà racional. Quan arriba la revelació final, resulta ser tan estúpida, tan inversemblant (pel rerefons familiar que implica) i tan ortopèdica, que t’agafen ganes de llençar una bomba fètida a la pantalla.

Millicent Simmonds, que fa de Rose, és una nena sorda i muda de Utah. Tot i que l’han lloada a bastança, no m’ha causat gran impressió. Oakes Fegley fa de Ben amb expressió contínuament emprenyada: l’oblidaré passat demà. Michelle Williams té un paperet que no arriba ni a «cameo», espero que se senti la «bien pagá» enmig de l’escàs repartiment. Julianne Moore inverteix una mica més d’esforç en un altre rol ingrat, que no la mereix. Es nota que «Wonderstruck» em sembla el tipus de cinema infantil i juvenil que hauria de cremar a alguns dels inferns dantescos?

dilluns, 8 de gener de 2018

Nadal a palau

La sèrie «Victoria» ha tingut el detall de regalar als seus seguidors un episodi especial de Nadal amb durada de llargmetratge. Aquest programes nadalencs solen néixer amb el handicap del seu propòsit original: amorosir feixugues digestions de sobretaula amb drames innocus i sobredosi de bons sentiments aptes per a tota la família. Es tracta de productes que s’han de consumir al moment, perquè contemplats fora de temporada no poden semblar més ensucrats i carregosos. Nosaltres, que l’hem vist la vigília de Reis, l’episodi ja ens ha semblat que començava a ranciejar.

El capítol va del príncep Albert, gran nostàlgic dels nadals germànics, que es proposa celebrar les festes amb avets penjats del sostre i un aplec familiar més massiu que no pas assenyat. Aquesta decisió motivarà una crisi conjugal, com de fet passa a cada lliurament de la sèrie, que es resoldrà satisfactòriament en els últims minuts. El personatge d’Albert, per cert, és cada dia que passa més intervencionista, antipàtic i estirat; no sé què li veu la reina.

Retornen gairebé tots els personatges habituals, des del rei Leopold fins la dama de companyia que despatxa amb desgana Diana Rigg. Dos membres del servei alberguen esperances d’un canvi de fortuna que no serà tal…L’única novetat absoluta és la incorporació a la família reial d’una nena negra, regal del Rei de Dahomey, en una subtrama tan nadalenca com oblidable. Neva, patinen sobre gel, canten nadales i es consoliden dues o tres parelles romàntiques que fins ara havien quedat en suspens (res que en termes televisius es pugui considerar definitiu).

En el fons aquest episodi, que es titula «Comfort and Joy», podria no existir sense que la sèrie quedés tocada, tal és la irrellevància narrativa de les festes de nadal. El veritable regal pels fans ha sigut però la notícia que ja està aparaulada una tercera temporada. I és que ens agrada que la reialesa, apart de cobrar, també plori.