dimecres, 3 setembre de 2014

Pingelap

La silueta és la d'Àfrica o la de Sud-Amèrica? Derives continentals.
Aquest atoló de nom tan sonor es troba a la Micronèsia, a 780 quilòmetres de les illes Biquini i a 1.990 quilòmetres de Papua Nova Guinea. La seva superfície és de 1,8 quilòmetres quadrats. Els europeus el descobrirem l’any 1793 gràcies a Thomas Musgrave, qui temporalment li va posar el seu nom, tot i que l’havia trobat habitat i probablement ja batejat. A Pingelap els seus 250 habitants parlen pingelapès que és una llengua de la família austronèsica que presenta fenòmens de reduplicació i triplicació.

La vida a l’illa va quedar definitivament marcada l’any 1775 pel tifó Lengkieki que va carregar-se el 90% de la població (no li desitjo a ningú una experiència així en una estreta faixa de terra al nivell del mar). Dels aproximadament vint supervivents es creu que Nanmwarki Mwanenihsed, que era el monarca del moment, era també portador del gen de l’acromatòpsia completa (o monocromatisme complet), una malaltia genètica recessiva que provoca una ceguesa absoluta per distingir els colors i que et fa veure la vida en gris, com a la TVE del franquisme. La necessitat de repoblar l’atoló ràpidament (i a través d’una inevitable endogàmia) va fer aflorar a principis del segle XIX, i per un procés que segurament tot genetista us podria explicar perfectament, una inusual incidència de la malaltia.

Com que les desgràcies mai no vénen soles, tant l’esclat de la Primera Guerra Mundial com el de la Segona van ser motiu d’ocupació japonesa, exèrcit que no només va aportar soldats sinó també infeccions com la gonorrea, la disenteria o la tuberculosi. D’aquestes visites la població de l’illa en va sortir seriosament minvada i amb la fertilitat molt perjudicada. Com he dit, en l’actualitat a Pingelap hi ha 250… (quin coi de gentilici deuen gastar allà?), dels quals un 10% són absolutament cecs pels colors (i un 30% són portadors asimptomàtics de l’alteració genètica). En comparació, als Estats Units només un 0,003% de la població pateix acromatòpsia.

El sempre inquiet neuròleg Oliver Sacks va dedicar a Pingelap el seu llibre “The Island of the Colorblind”. Afegiré que l’acromatòpsia, apart de la incapacitat de distingir cap color (i mira que és cruel patir-la en el món Kodachrome de les illes del Pacífic), també comporta fotofòbia, moviments oscil·latoris i sense control del globus ocular i hemeralòpia, és a dir ceguesa diürna. Judith Schalansky, que actua com a Virgili involuntari d’aquest meu “travelogue” per illes remotes, s’imagina com el 10% dels patriotes de Pingelap passegen a la llum de la lluna i posen filtres de cel·lofana de color al marc de les seves finestres. El fet que recordin el cent per cent del contingut dels seus somnis em sembla molt menys científicament comprovable.

dimarts, 2 setembre de 2014

Natura i artifici


Com ja he deixat entendre en els comentaris sobre Cork, m’ha decebut de la poca Irlanda que he visitat la preservació del seu patrimoni cultural. Per una illa d’història tan rica i antiga sorprèn l’escassetat i precari estat de conservació de tota l’arquitectura anterior al segle XIX. Deixant de banda els grans nuclis urbans que, amb l’excepció relativa de Dublín i Derry, semblen construïts abans d’ahir, el paisatge irlandès és ple d’abadies en runes, castells dilapidats i mansions decrèpites. Athenry, que passa per ser un model de poble medieval ben preservat, exhibeix poca cosa més que un castell molt bàsic i molt reconstruït i dos trossos de muralla ofegats pel teixit urbà. Curiosament moltes de les peces millor conservades del patrimoni irlandès són les més antigues: els monuments megalítics, els dólmens, els enclavaments circulars… Suposo que no ajuda que durant gran part de la seva llarga història el país hagi funcionat com a subsidiari de l’illa veïna, sotmès per tant a una política d’inversió relativa i punició puntual quan fos el cas.

Dit això, no sonarà estrany xifrar en les seves belleses naturals un dels grans atractius del país. Tot i que la densitat de població és baixa, el paisatge abunda en signes de civilització, especialment en forma de murs de pedra que tessel·len la verdor fins a fer-la comprensible. Al mateix temps, no gaire lluny dels encantadors “cottages” amb sostre de palla i dels caminois més estrets i cívics, es despleguen retalls de natura enganyadorament indomable. I dic enganyadora, perquè una illa les muntanyes de la qual a penes sobrepassen els mil metres, no té dret a lluir els seus paisatges d’alta muntanya.



I després hi ha la seva costa atlàntica, salvatge com només ho és l’oceà, encara que al mes de juliol tothom es refia de la bandera verda comunitària i després passa el que passa, ofegats (comunitaris) inclosos. Amb aquesta moda dels “selfies” i la imprudència idiota de totdéu no sé com no es despenya més personal de dalt dels penya-segats de Mohar. Jo pateixo molt de vertigen i miro d'evitar aquests possibles espectacles. Per curar-me d’espants, escric al blog.

dilluns, 1 setembre de 2014

Carrer Bauçà


Remeno al moble de la ‘B’ a la biblioteca i em topo amb Miquel Bauçà; amb un llibre seu, s'entén. No li havia llegit res, només sé que era un personatge rar, tant literàriament com humanament. Bastarà saber que es comunicava amb el seu editor a través d’un apartat de correu, el 9471 de Barcelona. El llibre és breu, “Carrer Marsala”, escrit el 1974 i publicat el 1984, la primera de les seves novel·les. Me l’enduc.

Començo a llegir. No entenc res. Això, una novel·la? Es diria que cada dues frases canvia tant el tema com el to, gairebé com a producte d’una escriptura automàtica. A la contracoberta semblen tenir-ho més clar: diuen que el narrador es diu Rogèrio (en realitat, només de segon cognom), que ven sabó i que és lector d’Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi (no sé com ho han pogut deduir). De fet, l’únic tret consistent del personatge és la seva obsessió per la higiene dental, no hi ha més història. Estic a punt d’abandonar, però com que el text no depassa les seixanta pàgines i, a més, en Guillamon juntament amb en Mesquida en canten les excel·lències des de les solapes, persevero. Així llegeixo coses com aquesta:
Que lentament he caminat aquesta tarda! Crec que ha estat així perquè he seguit una noia llangorosa. Un poeta, ja una mica fet, també m’ha seguit una estona, tot embolcallat dins la seva americana baia. M’ha dit que havia estat a Veneçuela. Més tard, he seguit pel carrer dels Til·lers, on, des del balcó, la Teia m’ha fet senyes. No l’he volguda mirar i així he pogut arribar al final, a prop de la Pèrgola.

Puc dir que avui he estat gentil amb tothom.

Demà serà dissabte. Per començar, haig de tenir la pinta neta. El sabó, sec, sense cruixits. El polipast, que funcioni, i, per acabar, pujar al tílburi amb elegància. La pianista del carrer Còrsega, hi serà, allí, a les quatre? Segurament, si no està malalta. Diumenge, m’acostaré a la verema o bé visitaré l’anacoreta lasciu. Les noies encara no es llancen nues a les piscines.
De mica en mica, no és que comenci a entendre res, però l’estranyesa del text se’m fa més familiar i fins i tot entre còmica i poètica. Busco més exemples incriminadors d’aquesta prosa descordada, feta de mil pensaments inconnexos; però ara, rellegida, hi reconec una vegada i una altra una sola veu, la de Miquel Bauçà, l’escriptor, que passeja les seves obsessions per una geografia barcelonina, nebulosa i descentrada. Per descomptat, el carrer Marsala del títol, veí en el nomenclàtor d’altres ciutats sicilianes i molt a prop del Barri de la Mina, no té cap paper a la novel·la, tot sigui escrit per despistar.

Se m’acut que “Carrer Marsala” podria funcionar perfectament com a ouija literària, oracle a consultar, obert a l’atzar davant dels dilemes que la vida presenta. Així, es pot permetre ser obsessiu fins a nivells paranoics:
Però, de moment, les dents encara em fan malbé la llengua, el quitrà és negre, els esposos s’aturen als aparadors i jo puc ser agredit d’un moment a l’altre o, intempestivament, ser tractat d’assassí.
O incisivament polític de forma un xic al·legòrica:
I, enmig de tot, corre la brama que, a l’illa de Cabrera, hi han afusellat mil dues-centes gavines. Allí les ha dut un vaixell de Barcelona. Aquí eren tancades en diverses comissaries, en el més gran dels secrets. Dins comissaries reblertes de papers.
O directament estupend:
Penso: caldria destruir la Torre de Pisa, acompanyat per Diana Ross.
Ho confessaré, havia començat aquest apunt de forma molt desmenjada, però m’estic encenent tot amb el frec boig del territori Bauçà. Una tradició literària que s’apropii de la frase “Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!” té gran part de la seva immortalitat guanyada.

diumenge, 31 agost de 2014

2%

Calculo que aquí va pel 28%
A casa m’insisteixen encaridament que no expliqui que hem vist la pel·lícula; com si fos un acte vergonyós permetre’s de tant en tant contemplar amb un cert plaer una veritable inanitat cinematogràfica. Els més llestos entre el públic ja hauran endevinat que m’estic referint a “Lucy”, la més insigne parida que ha engendrat mai el generador de parides per excel·lència, el francès Luc Besson.

S’inicia el film amb una mena de cèl·lules-bunyol que es dupliquen per mitosi, mentre els títols de crèdit (superposats) anuncien la presència de Scarlett Johansson. [Alguns espectadors, sobretot masculins, comencen a fantasiejar sobre la relació entre libido i genètica]. Apareix en pantalla un homínid, lleig (o molt mal maquillat) com ell sol, que beu aigua d’un rierol, mentre la veu de la Johansson en mode masturbatori diu quelcom similar a “La vida ens va ser donada fa mil milions d’anys. Què n’hem fet?” Tall sobtat i muntatge accelerat de ciutats modernes, gratacels, cotxes, contaminació i centres comercials, tot molt a la “Koyaanisqatsi”. Així d’entrada hom diria que no està tan malament el que hem aconseguit en temps històrics, però se suposa que no és aquesta la resposta esperada.

De sobte som a Taipei (Taiwan) i Scarlett Johansson és Lucy una estudiant gens brillant, com ho demostra la seva expressió beneita, i la seva recent relació amb un jove modern de barret i ulleres ultra-ridícules. El fulano intenta convèncer-la de lliurar un maletí a la planta de dalt de l’edifici. S’intercala la imatge d’un ratolí que s’apropa a una trampa amb formatge. Subtil no ho és. El xicot comenta “en passant” que (contra tot pronòstic) ha visitat un museu i que ha descobert que “Lucy” és el nom la primera homínida “Australopithecus” del món. S’intercala imatge del museu i d’un ninot que representa Lucy. Subtil, molt subtil. Finalment, la Lucy moderna entra a l’edifici amb el maletí i comencen a aparèixer homes orientals de sinistres intencions. S’intercalen imatges d’un guepard perseguint una gasela. Subtil, molt subtil. I encara no han passat ni cinc minuts de pel·lícula.

Faig via: Lucy és forçada a transportar una nova droga potentíssima, la qual per accident acaba introduïda en el seu metabolisme, tot provocant-li l’adquisició de super-poders. El film utilitza com a eslògan aquella frase amb tan poc fonament científic segons la qual l’ésser humà només utilitza el 10% de la capacitat del seu cervell. Uns rètols aniran intercalant-se per indicar-nos com va augmentant el percentatge de l’ús del cervell de Lucy, qui acabarà fent coses tan portentoses com ridícules.

Segurament Besson, que no s’adona que està jugant amb material de sèrie B, pensa que ens està explicant qüestions transcendentals i per això introdueix l’ingrat personatge de Morgan Freeman, un científic especialista en tot, talment un tertulià. Malauradament, cada vegada que el pobre Freeman surt a lliurar les seves parrafades pseudo-científiques, la pel·lícula frena totalment el seu ritme, que per a la resta del metratge és tan trepidant com un tomb en muntanya russa. Hi ha a “Lucy” coses molt excitants i molt ben fetes, com una persecució en cotxe pels carrers de París, efectes de telequinèsia, visualitzacions de realitat augmentada i coloracions psicotròpiques: tot superfície sense substància, per això el paper és tan apropiat per la Johansson que, quan més cervell fa servir, més idiota sembla.

“Lucy” té el doble mèrit de ser la pel·lícula més estúpida i també la més divertida de la cartellera. Potser només suposa un plaer culpable, però presa amb convenient sentit de l’humor, no té preu.

dissabte, 30 agost de 2014

VD: èxit letal


Vainica Doble havia viscut gran part de la seva carrera amb la discreció del que se suposava el secret millor guardat del pop espanyol. A tocar de la tercera edat, Carmen i Gloria (potser totes dues amb una cigarreta als llavis), continuaven fotent-se del mort i de qui el vetlla. Però al seu voltant una generació molt més ignorant i jove —Carlos Berlanga, Los Planetas, Grupo de Expertos Sol y Nieve, LeMans, Paulina en la Playa—començava a homenatjar-les com a precursores de l’indie espanyol.

Fou llavors quan la indústria discogràfica va decidir finalment apostar pel duet i així nasqué, tretze anys més tard de la seva última obra en estudi, “Carbono 14” (1997), una producció Polygram que arribaria a ser el seu disc més venut, però també el que més odiem els fans de les Vainica. No es pot negar que la discogràfica va invertir molts de quartos en l’enregistrament, part del qual es va efectuar a Londres. Els músics, els millors professionals que el talonari es podia permetre, des de Pepe de Lucía a Joan Bibiloni; i després col·laboracions “especials” de gent com Miguel Bosé, Ismael Serrano, Alejandro Sanz, Jorge Berlanga, Paco Clavel, La Rata de Antequera, Germán Coppini, Iñaki Glutamato, Fernando Márquez o Luis Pastor.

“Carbono 14” sona molt competent però té molt poca ànima, més que ofegada per una producció de nou ric. El repertori és entre irregular i mediocre; inclou coses tan rares com una nadala cuqui (“Oh, Jesús”) i el pasdoble de la sèrie “Juncal”. El disseny de la coberta i el llibret interior, cosa de Txomín Salazar, són un pur horror.

Si he d’escollir una mostra d’aquest despropòsit, que sigui “Dame tu amor”, el molt convencional “hit” de “Carbono 14”. Va ser escrita perquè la cantés Alejandro Sanz, que aquí fa segones veus. Com a mínim el tema té fusta d’estàndard; si no, no l’haurien gravat també Niña Pastori, Jaume Sisa, Mariona Sagarra o Luz Casal. Cal reconèixer que la guitarra espanyola de Joan Bibiloni aquí va finíssima.

Tu eres mi ceguera,
mi sarampión,
eres mi existencia entera,
mi eterna pasión,
eres mi libertad
y mi prisión,
eres mi sola ambición.

Eres mi quimera,
mi confusión,
creces como enredadera
en mi corazón,
eres mi fuerza,
mi respiración,
eres mi gran obsesión.

Mi norte y mi guía,
mi perdición,
mi acierto, mi suerte,
mi equivocación,
eres mi muerte
y mi resurrección..

Eres mi aliento y mi agonía
de noche y de día,
te lo pido por favor,
que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.

Dame tu alegría,
tu buen humor,
dame tu melancolía,
tu pena y dolor,
dame tu aroma,
dame tu sabor,
dame tu mundo interior.

Dame tu sonrisa
y tu calor,
dame la muerte, la vida,
tu frío y tu ardor,
dame tu calma,
dame tu furor,
dame tu oculto rencor.

Dame tu osadía
y tu candor,
dame tu sabiduría,
dame tu error,
todo lo malo y todo lo mejor.

Dame tu eterna compañía,
de noche y de día,
te lo pido por favor,
que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.

Que me des tu compañía,
de noche y de día,
dame tu amor,
dame tu amor,
dame tu amor,
te lo pido por favor.


divendres, 29 agost de 2014

Menjar i beure a Irlanda

L'antiga cervesera Beamish and Crawford a Cork, clausurada i probablement destinada a centre comercial.
A Irlanda li passa igual que a Catalunya, i que a Espanya, i que a la resta del món: que té ganes d’exhibir una orgullosa identitat, però que s’adona que cada dia que passa s’assimila més als seus veïns globals. Així que la suposada cuina irlandesa, per poc que hi gratis, revelarà les seves arrels nefastes, gasòfia compartida a totes dues illes britàniques. Mal m’està dir-ho, però sento un punt de simpatia per la injuriada cuina britànica. Potser és culpa de la lectura extensiva i indiscriminada de l’obra d’Enid Blyton, però tant els sandvitxos de cogombre, com els pastissos de carn i la tarta de ruibarbre em semblen atraccions gastronòmiques irresistibles (i totes elles perfectament aclimatades a Irlanda).

Dins de la rutina diària el primer que destaca cronològicament és l’esmorzar, un festival de colesterol molt similar al que es celebra a la veïna Gran Bretanya. Hi trobareu tots els sospitosos habituals: els ous remenats o ferrats (més aviat plastificats), la cansalada cruixent, les salsitxes curtes i revellides, el mig tomàquet escaldufat i les seques amb salsa de tomàquet (hi ha res més pervers que unes “beans on toast”?) Els “hash browns” —patates tallades en juliana, passades i compactades a la paella en formes regulars— no podrien ser més irlandesos pel seu component principal, encara que diuen que s’inspira en la “Rösti” suïssa. Però potser l’element més autènticament irlandès són els talls de botifarró (pudding) blanc o negre. El primer és el que no inclou la sang entre els seus ingredients. Si aquí els botifarrons es divideixen entre els d’arròs i els de ceba, allà l’element foraster és la civada.

Un plat que es pot trobar en múltiples variacions a qualsevol establiment, des del carret ambulant fins el restaurant més sofisticat, és l’humil combinació de “fish & chips”, sempre amb un arrebossat que li va tres talles gran al peix de rigor. Per cert, les patates continuen sent una part important de la dieta del país, encara que jo diria que passa el mateix a tot Occident (i em pregunto com ens apanyàvem abans del descobriment d’Amèrica). Una altra presència que no falta a cap menú és la sopa del dia, estupenda forma d’aprofitar les sobres dels dies anteriors sense desvetllar gaires sospites. S’acompanya indefectiblement de pa, que gairebé sempre és rústic i deliciós. És molt freqüent trobar pa de soda, on el llevat ha estat substituït per bicarbonat, sense que la diferència es faci gaire aparent. El tast puntual d’alguna alga podria considerar-se també típic del país, tot i que més que una experiència culinària sembla una confraternització alienígena.

Tanmateix, gràcies als beneficis tecnològics del segle XX, tant a la capital Dublin com al poblet més remot, podreu degustar exquisideses asiàtiques i també un “pesto” acceptablement genovès, cuina francesa, gaspatxo i fins i tot una graellada mongola (i no estic sent hiperbòlic). Mentrestant, a dues taules de distància els pares contemplen satisfets com les seves filles amortitzen el curs d’anglès que els han costejat, quan les veuen fer les comandes sense necessitat de traductor.

En quant a la beguda, deixant de banda el potent te irlandès de l’esmorzar, la reina continua sent la cervesa, que resisteix prou bé els atacs globalitzadors del vi i el gintònic especiat. Evidentment les cerveses negres tipus “stout”, amb la Guinness al capdavant, representen prop d’un 40% del consum nacional. Curiosament, malgrat la forta presència de microbreweries artesanals, el mercat de la universal cervesa rossa el monopolitza l’holandesa Heineken.

Serà pel substrat catòlic del país, el qual (a través de les obres de misericòrdia) aconsella donar de beure a l’assedegat, a tots els bars i restaurants et serveixen de franc una ampolla d’aigua de l’aixeta (de vegades fins i tot refrigerada). L’aigua corrent té el mateix pèssim gust que trobareu arreu i m’imagino que a casa nostra ningú no et negaria un got d’aigua, si li ho demanes; però s’agraeix que ja et vingui de sèrie.

També existeix una ambrosia que es denomina “whisky irlandès” i que té en la marca Jameson’s el seu representant més cèlebre. Una perpètua discussió, sense dictamen a la vista, sobre si va ser abans el whisky irlandès o l’escocès podria quedar en empat. Malgrat la mala fama que em volen penjar d’alcohòlic irredempt, durant les vacances no he tastat res amb més graduació que un tinent-coronel de Colmenar Viejo. No, seriosament, una pinta de Guinness va ser suficient per rematar-me.

dimecres, 27 agost de 2014

Tal com van ser

Tradicionalment s’ha acusat les lletres hispanes de la seva poca tirada al gènere memorialístic, la biografia o el dietari; almenys, en comparació amb el món literari britànic, tan ancestralment dedicat a la introspecció com al safareig prestigiós. Darrerament això ha canviat a casa nostra, segurament perquè s’ha posat de moda la indiscreta “literatura del jo”, o directament perquè impera l’egocentrisme sense fronteres, on només l’autoretrat (amb smartphone o amb sense) és l’expressió més acurada del moment present. En tot cas “El invitado amargo” (Anagrama, 2014) suposa una anomalia en forma de llibre que em costaria de classificar. Aquesta memòria comuna l’escriuen mà a mà Vicente Molina Foix i Luis Cremades.

Tant el novel·lista i crític Molina Foix com el poeta Cremades són alacantins, però una quinzena d’anys d’edat els separa. Es conegueren al Madrid de la “movida” a principis dels 80 i mantingueren una relació que es va prolongar durant gairebé dos anys. El llibre rememora aquest afer i el seu entorn més de trenta anys després a través de capítols d’autoria sovint alternada. Algunes cartes intercanviades a l’època afegeixen un punt de valor documental al conjunt.

Si, per una banda s’agraeix la franquesa d’explicar detalls de la “petita història” que sovint ens havien estat escamotejats a la literatura de la memòria, per l’altra fa l’efecte que l’experiència ha sigut magnificada pel telescopi del record. El títol “El invitado amargo”, referència shakespeariana a la gelosia, no és representatiu d’una narració on aquest sentiment no té un paper preponderant. De fet, malgrat la pretensió de Molina Foix de presentar la seva aventura amb Cremades com un fet transcendental de la seva vida, l’eco del qual encara és present a l’actualitat, la descripció que en fa aquest parell no reflecteix cap gran passió. És més aviat una trobada, com n’hi ha tantes, entre un intel·lectual madur amb dèries de Pigmalió i un jovenet ambiciós, enllaminit per les possibilitats del sexe i amb voluntat de no deixar-ne passar una. Un aparellament d’aquest tipus havia de ser necessàriament efímer i de petja superficial, la resta són ganes de posar-hi literatura, com testimonien les retòriques cartes creuades que s’adjunten.

Dels dos autors, Cremades, que és el que té menys experiència escrivint prosa, sembla el més sincer i interessant, mentre que Molina Foix juga amb cartes de gat vell i un pèl trampós. El llibre es complementa amb una pila d’informació no directament relacionada amb l'idil·li Cremades/Molina Foix, però que documenta morboses intimitats d’altres personatges ben coneguts. Encara que no vinguin molt a tomb, sempre fa gràcia assabentar-se dels esplendors i misèries sexuals de gent que es diu Juan Benet, Emma Cohen, Francisco Umbral, Luis Antonio de Villena, Fernando Savater o Javier Marías.

Una resta de pudorós neguit et fa preguntar si realment calia escriure aquest tros de memòria ornamentada que és “El invitado amargo”. Prop ja de la conclusió, s’albira una mena de justificació del text, quan es revela que Luis Cremades, molt cruelment afectat pel virus del VIH, feia més d’una dècada que ja no escrivia. La invitació a compartir aquesta partida de ping-pong, de respostes alternatives i contradictòries, pot haver-li servit d’eficaç teràpia per retornar al món de l’escriptura. No estic tan segur de la bondat d’haver-la fet pública.