dimecres, 22 de febrer de 2017

Sense control ni qualitat


La lectura de premsa diària fa anys que va de baixa per motius complexos que ara no em molestaré a detallar. Només assenyalaré un que potser es considerarà superficial, però que a mi em treu de polleguera, i és el de la descurança (i puntual ignorància) amb el que estan redactats els textos. Els exemples que exposo estan presos tots de l’edició electrònica de «La Vanguardia» d’ahir mateix, perquè aquestes agressions al llenguatge són el pa nostre de cada dia. Començo amb la foto de capçalera i aquest escandalós «decicido» del titular. Ja sé que tothom pot fer un error de tecleig, però per a què serveix l’eina ortogràfica dels tractaments de textos?

I d'acord que la urgència de la notícia no permetia gaire filigranes aquí, però podeu imaginar una frase més maldestra que: "Se trata de uno de los agentes de la policía municipal que ha tirado al suelo de la moto, porque el camión estaba a punto de arrollarlo y, desde el suelo, y disparado con pericia contra una de las ruedas del camión". O aquesta altra perla: "Finalmente el camión se ha quedado clavado y atrapado en junto a la pared...".


Aquí la informació precedent va sobre una possible agressió a l'humorista Dani Mateo; no és matèria gaire transcendent, però juraria que la utilització del verb "emplazar" no la recull el diccionari.

Aquest "sacarse la vida" fa mal d'ulls; crec que s'hauria de dir "quitarse la vida" en espanyol genuí. M'ha fet pensar en aquell famós espot anti-tabac, on Johan Cruyff deia una cosa així com: "el futbol m'ha donat la vida i el tabac gairebé me la treu". En Monzó ja va fer molta conya amb aquest "treure-se-la".

Però la joia de la corona és la notícia sobre el robatori aquell que una de les infinites Kardashian va patir a París. El becari que regurgita els fets sembla desconèixer l'existència de la paraula "botín", malgrat l'ínclit Emilio i redacta per aproximació:

I com a "Bonus Track", un fet que m'irrita molt i que no és de "La Vanguardia" d'ahir, sinó de tota la premsa espanyola de sempre. Primer llegiu el fragment que presento com a testimoni.

Bé, aquí tenim el director finlandès Aki Kaurismäki i la seva pel·lícula finlandesa "Toivon toulla puolen". Em podeu dir per què ens tradueixen el títol a l'anglès? No hi ha a "La Vanguardia" algú amb el First Certificate, per aclarir-nos que significa "The other Side of Hope"? Colla de "pueblerinos", altrament dits "ciutadans del món".

dimarts, 21 de febrer de 2017

D’un dietari inexistent (3)


Baixant pel passeig de Gràcia recordo que no sé on vaig llegir que es reconeixia un veritable barceloní perquè no feia mai el transbordament entre la línia groga i la verda a l’estació de Passeig de Gràcia.

Baixant pel passeig de Gràcia, recordo un amic de Madrid que fa trenta anys em va dir que a les voreres de Barcelona s’hi veien molt pocs vianants. Hauria de veure’ns ara: ja tenim nivell de capital!

Baixant pel passeig de Gràcia, una veu diu al meu darrere:

—Desde que está Colau en Catalunya, han muerto dos personas atropelladas por bicicletas.

El mantra monòton de les maletes sobre rodes (altrament dites troleis) ha esdevingut la banda sonora de la ciutat.

****************************

És la segona vegada en pocs dies que he de demanar al dependent del FNAC que em baixi un CD d’un prestatge al que no hi arribo. ¿M’estic encongint de pura vellesa o bé és que ens volen fer desistir dels suports físics de la música (tot i que els LP’s són a un nivell molt més accessible)?

I sí, sóc el darrer humà sobre la Terra que encara compra CDs.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Princesa del poble

L’inquiet i absorbent Pablo Larraín, després d’haver-se llaurat una interessantíssima carrera en el seu Xile natal, salta al cinema d’Estats Units amb «Jackie», un projecte que va heretar de Darren Aronofsky, però que no per això és menys personal que la resta de la seva filmografia. La cinta s’ocupa de les hores i dies posteriors al magnicidi de Dallas, on morí John F. Kennedy, i pren exclusivament el punt de vista de la seva vídua; però, lluny de prendre les maneres d’un «biopic» convencional, adopta una forma més audaç que combina tres moments diferents.

Primer hi ha l’entrevista que Jackie Kennedy (Natalie Portman) ofereix a un periodista de la revista LIFE (Billy Crudup) una setmana després de l’atemptat amb la intenció (plenament assolida) de dictar per a la història la seva versió dels anys de presidència del seu marit. Segon, hi ha les hores que seguiren l’atemptat, rememorades a partir de la conversa amb el periodista. Com a contrast més frívol, es recupera un programa televisiu des dos anys abans en el qual la primera dama mostrava la Casa Blanca als televidents.

Tot aquest material és mostrat de forma molt peculiar, no tant amb una mirada objectiva, sinó com si ho contempléssim tot des de dins del cap de la pròpia Jackie. Així tot el que envolta l’assassinat es presentat amb imatges distorsionades, desenfocades, entretallades, confuses, amb textura granulosa i colors vius; mentre que l’entrevista, en tons apagats, té una claredat marcada amb tiralínies. El programa televisiu, per la seva banda, imita el nebulós blanc i negre del medi a principis dels 60, amb intercalacions del seu rodatge, perquè pugui destacar un molt cridaner vestit vermell.

Larraín, ajudat per un guió estupend de Noah Oppenheim i una fotografia un xic bruta de Stéphane Fontaine, compon gairebé un poema visual, ple d’imatges memorables, que tanmateix conté també una narració. Menció apart mereix la música de la jove Mica Levi, en el seu segon treball pel cinema, que amb les seves cordes hipnòtiques i descompassades ofereix la primera impressió que rep l’espectador del cacau mental de la pobra Jackie. Des d’ara mateix la postulo com la meva candidata a la millor banda sonora.

S’ha dit a bastament, i amb tota la raó, que Natalie Portman (una actriu sempre brillant, mentre no s’apropi a «Star Wars») té aquí el paper de la seva vida. I no és precisament una gesta fàcil, ja que (apart d’haver de reproduir la particular dicció d’un personatge molt popular), ha d’actuar en tres registres ben diferents. Ha de ser una dona fràgil, contradictòria, atribolada i essencialment sola en totes les escenes que envolten el magnicidi. Mentrestant, a l’entrevista amb LIFE ha d’aparèixer amb el cap clar i determinació fèrria. Per acabar, el seu paper televisiu, ha de sonar a la vegada fals però revelador de les seves dots de comunicadora. Bravo per la Portman!

Al seu voltant, els altres papers empal·lideixen (en part, gràcies a les intencions del guió), tot i que els he trobat en general força ajustats. John Carroll Lynch, el marit de Frances MacDormand al «Fargo» original, fa un president Johnson ben convincent, malgrat que s’assemblin com un ou a una castanya. Greta Gerwig, a qui acostumo a odiar, s’esborra pràcticament (gràcies siguin donades) com a assistenta personal de Jackie. I John Hurt, el capellà catòlic, emociona; potser perquè sabem que és el darrer personatge que rodà en vida.

No he sigut mai mitòman, i Jackie O, Diana de Gal·les o Belén Esteban em deixen d’allò més fred. Per això crec que «Jackie» té molt per admirar, però no tant per estimar. No per això puc negar que com artefacte artístic -es superior.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Enterrar els morts (de nou)

Potser vam deixar transcórrer massa temps per veure la segona temporada de «Les Revenants» i per això ens vam passar el primer capítol intentant lligar caps. Esclar que pitjor ho van tenir els espectadors originals, que van haver d’esperar tres anys per saber com concloïa el relat. Ignoro les raons d’aquest interval tan considerable i contraproduent que, a més provocava una forta sensació de discontinuïtat amb el canvi físic dels actors infantils.

«Les Revenants», recordem-ho, és aquella sèrie on els morts tornen a la vida anys després d’haver sigut enterrats i sense cap noció de la seva condició. Si ja havia acabat la primera temporada amb una sobrepoblació de ressuscitats, ara encara en coneixerem més, amb la presentació d’un «revenant» nou a cada capítol que s’afegirà a la multitud de subtrames ja en marxa. Tal quantitat de personatges obliga a dedicar a cadascun d’ells molt pocs minuts per programa, un efecte frustrant similar al de les últimes temporades de «Game of Thrones».

I tanmateix no es pot dir que passin gaires coses, però tothom es passeja molt, amunt i avall per territoris d’una poc plausible geografia. Potser no són «The Walking Dead», però podrien ser els «Xino xano Dead». El que no es pot negar és que aquesta petita vall de muntanya s’endú el premi mundial a la malastrugança: en les últimes quatre dècades s’ha produït l’esfondrament de la presa (centenars de víctimes), l’accident d’un autobús escolar (quaranta infants morts), l’aparició d’un assassí en sèrie (deu dones assassinades) i d’una secta autodestructiva (vint morts més), apart dels suïcidis i homicidis habituals en els pobles muntanyencs.

A mesura que s’acosta el capítol final t’adones que allò no hi ha qui ho arregli de forma mínimament satisfactòria i alguns detalls (la nena que devora la seva mare, els habitants de les cavernes) romandran com notes desafinades i sense explicació. O sigui que la cosa acaba una mica per reial decret i els ressuscitats desapareixen, perquè ja hem arribat al capítol vuit.

Em continua encantant la banda sonora dels escocesos Mogwai i el disseny visual de la sèrie és perfectament gèlid; dels actors tampoc no puc dir res de dolent. Però, en un serial que podria ser tan permeable a les emocions més humanes, hi predomina un aire de mortificació i manca de sentit de l’humor que m’ha fet sentir més d’un cop a les ribes de la penitència. Jo, de vosaltres, no ho faria.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Un món de metros: Barcelona (3)

Punxat es veu una mica més gran
Avui faig una mica de trampa, perquè aquest mapa no és de cap manera el mapa oficial del metro de Barcelona. L’ha dissenyat la companyia de Seül zeroperzero i juga al límit entre l’ajut pel turista i el «souvenir» bonic. El mapa, que s’estén més enllà de la ciutat i abasta també els trens de rodalies (tendència que s'ha estès als mapes que decoren les boques de metro), mostra una encomiable nitidesa, on els angles de 45º de l’escola de Harry Beck han estat substituïts per segments de cercle de relaxada elegància. Desapareixen els carrers de la ciutat, visibles al mapa oficial, però hi figuren els monuments més rellevants. Al cap i a la fi aquest és un mapa destinat als turistes, perquè el contemplin amb nostàlgia de les vacances de l’estiu passat, prop d’una llar de foc acollidora a Hèlsinki o Reykjavík.

El toc més irritant el provoca un fons de tessel·les que imita l’alicatat d’una piscina i té pretensions de trencadís gaudinià. Antoni Gaudí fou un geni indiscutible, però la seva inspiració limita amb el kitsch per tots els costats. Matèria de reflexió.


divendres, 17 de febrer de 2017

Increïble però ficció


És una veritat que la realitat demostra àmpliament que, a l’hora de concedir un premi (tant sigui cinematogràfic com literari), el drama sempre té tots els avantatges per davant de la comèdia, que per cada «Annie Hall» hi ha vint-i-cinc «Ordinary People». Per això sorprèn tant com intriga que el darrer Premio Herralde de Novela sigui una comèdia sense pal·liatius (bé, presenta algunes excuses metaliteràries, però no es pot tenir tot en aquesta vida). Es titula «No voy a pedirle a nadie que me crea» i la firma Juan Pablo Villalobos, mexicà de Guadalajara, actualment resident a Barcelona.

El protagonista de la novel·la, un tal Juan Pablo Villalobos (¿fins a quan semblarà enginyós que les novel·les les protagonitzi un homònim de l’autor?), està a punt de viatjar a Barcelona becat per desenvolupar un doctorat sobre els límits de l’humor a la literatura latinoamericana, quan el seu cosí l’involucra en una conspiració criminal que l’obliga, mitjançant extorsió, a cometre actes bastant delirants. La natura del complot queda sempre deliberadament fosca (alguna cosa que té a veure amb la corrupció), però hi intervenen mafiosos mexicans, consellers autonòmics de l’Opus i okupes italians de doble moral. En el fons, poc importa l’argument, que consisteix en un embolica que fa fort de personatges pintorescos i un conflicte d’interessos de complexitat creixent. Malgrat que d’aquest tipus de novel·les no cal esperar cap versemblança, potser Villalobos (l’autor) podria haver treballat una mica més la trama, ja que la implicació del filòleg mexicà té una justificació molt feble. Tampoc el personatge de la lesbiana seduïda de sobte per un mascle no gaire atractiu i amb una dermatitis notable és fàcil d’empassar.

En el balanç positiu cal citar la comicitat impàvida, una mica a l’estil Buster Keaton, del novel·lista, capaç de narrar les bestieses més grans amb un sentit estoic i negríssim de la vida. També la multiplicitat de veus narratives, que faciliten la varietat de registres lingüístics: els diaris de Valentina, els missatges pòstums del cosí, el relat en primera persona del propi Juan Pablo i les inenarrables cartes de la seva mare («de tu madre»).

I, encara no s’ha dit, una de les grans virtuts del llibre és el joc amb els prejudicis ètnics i les variacions dialectals. Formidable, tant la mare mexicana, classista i racista, com formidable és la reflexió lingüística que implica mexicans, argentins i catalans. Afortunadament els prejudicis de Juan Pablo Villalobos no coneixen distincions i parlen malament de tots els concernits. I, de tant en tant, deixen perles com aquesta:
—Acá vivía antes una pareja de colombianos, boluda —seguía Facundo—, en el cuarto donde vos vivís ahora con el boludo de tu novio. Por cierto, déjame que te diga, pero qué boludo es tu novio, boluda, el otro día bajamos juntos en el ascensor y le pregunté adónde iba. ¿Y sabes qué me contestó el boludo? ¡Que a clases de catalán, boluda! ¡A clases de catalán! Dejate de joder, boluda, los catalanes no quieren que los demás hablen catalán,  boluda, lo que quieren es sentirse superiores, o como mínimo diferentes, pero ya el boludo de tu novio se va a enterar, cuando quiera hablar catalán en la calle y nadie le haga ni puto caso.
Quan l’argument se li embolica més enllà del que pot ser solucionat de forma satisfactòria en dos minuts, l’escriptor talla en sec i acut a una explicació de compromís amb pudor de post-modernitat (bàsicament, «tot era un somni»).

Però, amb tots els peròs que hi vulgueu interposar, el cert és que «No voy a pedirle a nadie que me crea», un mantra que repeteixen en un moment o altre totes les veus narratives del llibre, es llegeix delerosament i alegrement en un parell de sessions, i deixa un record al darrere de somriures i riallades sense sentiment de culpa. Més no es podria demanar.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Els estranys som nosaltres


Fins el moment present, Raül Garrigasait (Solsona, 1979) havia sigut traductor del grec i de l’alemany, i autor d’un assaig (El gos cosmopolita) molt ben considerat per les meves amistats (i per algun foraster). La publicació de «Els estranys» (Edicions de 1984, gener de 2017) marca, si no m’erro, el seu debut a la ficció narrativa i crec que no podia haver començat millor.

La novel·la s'inicia, de manera una mica equívoca, com una d’aquelles benhumorades variacions de fantasia històrica que tan bé dibuixava Joan Perucho en l’època de la seva plenitud. De fet, es menciona explícitament el personatge (real) de Felix von Lichnowsky, ja aparegut a «Les històries naturals», encara que aquí el protagonista sigui l’imaginari Rudolf von Wielemann de qui l’autor diu haver trobat un manuscrit en una biblioteca de Berlín. Curiosament, la novel·la enlloc de presentar el contingut d’aquest manuscrit, en fa una paràfrasi en tercera persona omniscient, però aquesta és una de les gràcies del llibre, la d’anar despistant les nostres expectatives i tanmateix acabar construint una història amb principi i final.

L’acció se situa l’any 1837 a Solsona, durant la primera guerra carlina, on el jove prussià von Wielemann ha comparegut amb la intenció de lluitar al costat de les forces conservadores i fer-se un nom. Però les coses no sortiran com esperava i, mentre les tropes abandonen la ciutat, Rudolf queda varat enmig d’una societat que no comprèn i l’omple de perplexitat. Se succeeixen episodis de tot tipus, alguns de còmics, altres de misteriosos, dramàtics o grotescos; mentre en breus capítols intercalats un Raül Garrigasait fictici aporta una visió de la situació des del present.

Seria un error considerar «Els estranys» una novel·la històrica, perquè és amb tota seguretat el gènere que menys interessa l’autor; però el que el lector troba a canvi és enormement satisfactori. Hi ha moments d’humor irresistible, d’altres amarats d’atmosfera, es fa benigna crítica dels barcelonins o es ridiculitza les solemnitats cerimonials i la seva buidor ideològica. Aquí apareix un intent de descriure la natura de l’amistat, allà una discussió sobre l’aparent paradoxa que les forces reaccionàries siguin més llibertàries que les que s’anomenen liberals, o una visió contemporitzadora del racionalisme i la superstició. En qualsevol cas tot està escrit amb un llenguatge dúctil i precís que s’adapta a cada moment i que, quan les circumstàncies ho permeten, brilla per la seva elegància i poder de suggestió. Us en posaré dos exemples, separats per a penes dues pàgines. El primer és satíric i diu així:
—I a Barcelona, ¿hi ha tant d’enrenou com diuen?
—Bé, és un lloc que va bé per fer teories. Hi ha esparracats que es moren de gana, burgesos que es passegen amb landó i buròcrates que parlen un castellà sòlid i engolat, pastat pels segles als palaus de Madrid. Tot plegat fa un cert efecte i estimula la imaginació. Agafes quatre desgraciats, els poses darrere una barricada i de cop et surten deu senyors amb estudis que resolen amb un article de diari tots els problemes de la humanitat.
El segon és sensual i una mica líric, encara que es refereixi a la molt terrenal experiència de descriure el moment que Rudolf von Wielemann menja el seu primer rovelló a la brasa:
Wielemann observava aquelles rodones flonges i olioses, envoltades d’una fina capa de llum vibrant del color dels boscos tardorals, enmig del ball d’ombres. N’emanava la vida remota dels racons poc freqüentats pels homes, dels llocs oblidats, que són gairebé tots els llocs del món, plens de crescudes tenses i efímeres i sempre reiterades amb la seguretat de les coses que no coneixen l’engany ni la tristesa. Sota la pressió de la forquilla les formes s’esponjaven i s’oferien sense voluntat, i dins la boca esclataven les flaires i els gustos del sotabosc, el porc fer i el cuc, la fura i els excrements, les llavors i el cargol i les fulles en descomposició.
L’autor s’ha estrenat a la narrativa dotat d’una inusual maduresa, amb tots els recursos molt ben controlats. Orson Welles, quan va filmar «Citizen Kane», confessà que el cinema era el millor tren de joguina que mai li havien regalat. Garrigasait podria declarar el mateix en relació a la literatura. Els seus atots són diversos, i amb registres que produeixen contrastos forts, però els combina a la perfecció i sense dissonàncies tonals. Un debut elèctric que recomano incondicionalment.