divendres, 16 d’abril de 2021

Filmoteca forçosa (41)


The Frighteners (Peter Jackson, USA 1997 (Filmin))

No en sabia res d’aquest film (encara que amb la traducció «Agárrame esos fantasmas», no m’estranya). Comèdia d’horror on es nota la producció de Robert Zemeckis, bons efectes especials i el protagonisme de Michael J. Fox en la seva època daurada. Molt distreta. (7) 


The Darjeeling Limited (Wes Anderson, USA 2007 (Disney Star))

Epopeia minúscula de tres germans a la recerca d’il·luminació espiritual (o similar). No és del tot reeixida, però la presència caòtica de l’Índia actua com a benvingut revulsiu davant de l’habitual constrenyiment del director. (7)



The Immortal Story (Orson Welles, França 1968 (Filmin))

Un dels últims treballs del magistral titellaire Welles. Adaptació d’un relat d’Isak Dinesen feta amb quatre duros, on Chinchón es converteix en Macao. Un regal per a tot els amants d’aquest gran engany que anomenem ficció. (8)


Silent Running (Douglas Trumbull, USA 1972 (Filmin))

Debut en la direcció d’un mag dels efectes especials. Ciència-ficció intimista i ingènua, molt influenciada pel hippisme dels anys 60. No ha envellit bé. (6)


La vita davanti a sé (Edoardo Ponti, Itàlia 2020 (Netflix))

Adaptació de la novel·la homònima de Romain Gary, que ja havia donat «Madame Rosa» el 1977, narra la relació d’una vella prostituta reciclada en mainadera amb un orfe del carrer. Una peça previsiblement sentimental, redimida pel bon treball del debutant Ibrahima Gueye i sobre tot d’una estupenda Sophia Loren, que conserva encara tot el seu carisma d’estrella. (7)



The Birds (Alfred Hitchcock, USA 1963 (Filmin))

Potser la pel·lícula més experimental del director, amb una incomparable qualitat de malson abstracte. La seva amenaça tenyida d’ecologisme cada dia sembla més rellevant. (9)

dijous, 15 d’abril de 2021

Qui pot matar un hippie?


Mentre hi hagi assassins compulsius i contumaços, el filó de les sèries de «true crime» tenen la pervivència assegurada. La penúltima que ens ha arribat és «The Serpent» (Netflix) sobre un tal Charles Sobhraj que a mitjans dels anys 70 es va dedicar a drogar i robar passaports i xecs de viatge als motxillers incauts que freqüentaven la ruta hippie que passava per Nepal, Índia i el Sud-est asiàtic. Basat a Bangkok i amb la complicitat d’una nòvia canadenca, Sobhraj —que, si s’ha de fer cas al guió, estava ressentit pel tracte que rebia pel fet de ser mestís— va carregar-se un mínim de dotze joves blancs i de bona família abans no comencessin a buscar-li les pessigolles, gràcies sobre tot a la intervenció d’un persistent diplomàtic holandès.


La sèrie de vuit capítols d’una hora és una coproducció de la BBC i Netflix, de manera que els valors de producció són alts i l’ambientació d’època, ben aconseguida. Poc més de bo puc dir de «The Serpent» amb el guió de Richard Warlow i Toby Finlay com el seu element més perjudicial. L’acció va contínuament endavant i endarrere en el temps —amb cartells explicatius del tipus «tres anys abans», «dos mesos més tard», «una hora abans»…— de manera que no aconseguirem veure més de cinc minuts seguits situats en el mateix marc temporal. Això, apart d’allargar artificialment la narració, la fa esdevenir confusa i ens deixa amb la sensació de no saber mai en quin punt ens trobem. Una altra molesta estratagema del guió és l’abús dels moments de suspens, suggerits per la música i la planificació però, com es descobreix en últim terme, sense cap motivació real (o amb una motivació construïda contra la versemblança).


Els intèrprets tampoc no són com per tirar coets. Tahar Rahim, la revelació d’«Un profeta» de Jacques Audiard, no té el carisma seductor que se li suposa a Sobhraj i suggereix més aviat un «quinqui» de barriada. La britànica Jenna Coleman, a qui vam descobrir com a reina Victòria a la sèrie homònima, no entusiasma i, segons els experts, és incapaç d’imitar el francès del Quebec. Billy Howle, que fa del diplomàtic, hi posa molta intensitat, però és un actor directament mediocre.


No recomanaria «The Serpent», però es pot aguantar per l’exotisme de les localitzacions, pel suspens induït que comporten tots aquests criminals impunes i pel maliciós sadisme amb el que es tendeix a contemplar el maltractament de hippies rics. 

dimecres, 14 d’abril de 2021

Boges d’ahir, d’avui i de sempre

Potser resulta difícil avui dia fer-se una idea del rebombori que va causar la pel·lícula «La cage aux folles» en el seu moment. A l’inici va ser una peça de teatre comercial de Jean Poiret, estrenada l’any 1973 al Théâtre du Palais Royal amb el protagonisme de Michel Serrault i el mateix Poiret, representada prop de 1800 vegades i vista per un milió d’espectadors. Malgrat l’èxit, i potser a causa del tema encara audaç per l’època, cap productor francès va gosar portar-la a la pantalla i per això la versió cinematogràfica («La cage aux folles» (Édouard Molinaro, 1978)) va ser filmada a Cinecittà amb banda sonora d’Ennio Morricone i el George de Jean Poiret convertit en el Renato d’Ugo Tognazzi.


El film, com l’obra de teatre, no deixa de ser una comèdia vodevilesca que basa la seva gràcia en la clàssica hilaritat que provoca l’amanerament i la ploma d’una colla de marietes estereotipats. Malgrat aquesta font de rialles, avui posada sota sospita d’incorrecció, la història acaba convencent pel fet de col·locar al seu centre una parella d’homes que demostra estimar-se malgrat les dificultats i que és capaç d’educar un fill sense la intervenció de cap mare. Que el «dolent» de la funció sigui un diputat ultraconservador que desaprova el tipus de vida que porten Renato i Albin és el detall definitiu per acabar de concitar la nostra simpatia.


La versió fllmada de «La cage aux folles» fou un èxit colossal a França i a Itàlia. Com a «Vicios pequeños» (un títol, traducció de l’italià «Il vizietto»,  que m’agrada més que l’original) va funcionar també molt bé a Espanya. Per la seva banda als Estats Units fou tot un fenomen: de 1980 a 1998 es mantingué com la pel·lícula en llengua estrangera més taquillera, aspirà a tres Oscar —poc merescuts i que no va guanyar— al millor director, millor vestuari i adaptació, i l’any 1983 es convertí en un musical de Broadway firmat per Harvey Fierstein i Jerry Herman. En canvi, la inevitable adaptació al cinema de Hollywood no es produí fins al 1996, quan el seu moment ja havia passat i l’argument resultava una mica anacrònic. 

La cinta, «The Birdcage» («Una jaula de grillos»), escrita per Elaine May i dirigida per Mike Nichols, trasllada l’acció a Miami, afegeix el tema de l’antisemitisme a l’homofòbia, i converteix la «boîte» de transvestits una mica tronats de Saint Tropez en un antecedent de les aerodinàmiques «drags» del concurs de RuPaul. Amb tot, la versió és molt decent i, al meu parer, només falla en l’error de càsting de Robin Williams, que compon un personatge poc creïble i fa enyorar l’estupend play-boy oliós que va crear Ugo Tognazzi. En canvi, Nathan Lane i Gene Hackman són bones contrapartides de Michel Serrault i Michel Galabru; i Dianne Wiest, com a esposa del senador conservador, dóna dolça entitat a un personatge que al film original era nul.


Com a curiositats dignes de remarcar citaré la presència de Christine Baransky, anys abans de «The Good Wife», i Calista Flockhart pre-«Ally McBeal», qui amb trenta-dos anys ha de figurar que en té divuit. Hank Azaria, jueu de Queens, interpreta al colorista criat guatemalenc amb un d’aquells accents impossibles que actualment resulten imperdonables. Precisament Azaria acaba d’excusar-se amb la comunitat índia per haver estat donant veu durant anys al botiguer Apu dels Simpsons. És clar que el criat negre de la versió francesa, que s’adreça al fill del senyoret com a «petit amo blanc», avui seria censurat a les pantalles de mig món.


Per fortuna, sigui en versió de «Vicis petits» o de «Gàbia de grills», la rialla encara és garantida. I lliure de plaer culpable.  

dilluns, 12 d’abril de 2021

Notes de lectura: David Copperfield (2)

'David i Dora' de Frank Reynolds

La primera vegada que David Copperfield va veure Dora Spenlow, hi va caure rendit incondicionalment: va ser un amor a primera vista de manual. A partir d’aquell moment David no tenia ulls per a res més i no podia entendre com la resta de la Humanitat no estava cantant nit i dia lloances a la figura de Dora. Hem de suposar que la noia tenia una agradosa aparença, però no hi ha res més que ens la faci atractiva, si hem de fer cas a la descripció que ens proporciona Dickens. A Dora li agrada presentar-se a si mateixa com poruga, infantil, incapaç de prendre cap decisió pràctica i necessitada del control permanent d’un adult. Lluny de dissuadir David, aquests defectes semblen ser interpretats com si de virtuts es tractessin. Però no ho podem atribuir només a la ceguesa pròpia de l’enamorat, ja que tots els amics de David —en lloc d’advertir-lo que a la noia li falta un bull— coincideixen a trobar-la adorable. Fins i tot la tieta Betsey, que a la resta d’assumptes de la novel·la exhibeix un criteri independent i ben fonamentat, sembla riure-li totes les gràcies.


Com ja es veia a venir, un cop celebrat el matrimoni es fa palesa l’absoluta inutilitat de Dora per a la vida domèstica, ni tan sols en la relativament senzilla tasca de supervisar el servei. Totes aquestes contrarietats no semblen refredar l’encaterinament de David, que es mostra perfectament conformat d’haver-se casat amb una autodenominada «doneta criatura» (child-wife), encara que la seva vida de casat sigui un pur desgavell. Malgrat tot, com que Dickens té designis més alts pel seu protagonista, es treu de la màniga una d’aquelles malalties literàries inexplicables que et va debilitant lentament fins a matar-te i força Dora a fer mutis sense gaires drames. És un gir de guió que des de l’època de Dickens mai no ha satisfet ningú, tot i la poca simpatia que desvetlla aquesta noia tan bleda entre els lectors moderns: sembla que la pobra xiqueta ha estat utilitzada com a mera estació de pas en la maduració del protagonista. Amb molt bon criteri la recent adaptació d’Armando Ianucci optava per una solució del tot post-moderna: era la mateixa Dora la que veia que aquella relació no anava enlloc i decidia sortir de la trama per pròpia decisió.


La mort de Dora, és clar, deixa el camí lliure perquè David es casi amb la dona que Dickens li havia destinat d’entrada: Agnes Wickfield. Si bé s’ha volgut identificar Dora Spenlow amb la capriciosa Maria Beadnell, primer amor del novel·lista, resulta difícil pensar en la seva esposa Catherine quan es llegeix sobre Agnes. David i ella es coneixen des dels temps escolars i repetidament la tracta com a «germana». Lleial, assenyada, devota del seu pare alcohòlic (fins a límits que faciliten la seva fallida professional), Agnes representa totes les virtuts de la bona esposa i mare segons els criteris dictats per la societat victoriana. Amb ella David s’assegura una pau domèstica que no interferirà amb la seva carrera com escriptor. No és de cap manera un ideal romàntic, però ningú ens va dir que David Copperfield tenia reputació de ser un gran amant. 

diumenge, 11 d’abril de 2021

Entonats


Quatre professors d'una escola de Copenhague  en crisi de la mitjana edat protagonitzen "Una altra ronda" ("Druk") de Thomas Vinterberg. Reunits en un sopar d'aniversari, decideixen posar en pràctica les teories d'un psiquiatra que sosté que una dosi controlada d'alcohol afavoreix la creativitat i la relaxació. Previsiblement els primers dies l'experiment funciona força bé... i després, gràcies als hàbits de consum del típic bevedor danès, s'espatlla amb resultats catastròfics.

Sí, el pitjor que es pot dir d'aquest "Druk" és que durant gran part del seu metratge segueix una senda no gaire sorprenent. Evita però l'alliçonament i acaba amb una inesperada nota hedonista, que és l'únic realment insòlit. Vinterberg ho filma de forma propera, naturalista, sense trampes de guió, i es fa acompanyar d'un quartet protagonista excel·lent, on destaca el sempre magnètic Mads Mikkelsen.

Tanmateix, després dels premis i el rebombori que l'acompanya, m'esperava una mica més, un plus de genialitat que no he sabut trobar. M'ha passat recentment amb altres títols com "Minari" o "Nomadland", que els resultats no han estat a l'altura de l'expectació. Potser tot és conseqüència d'una temporada amb escassetat d'estrenes per causes mèdiques conegudes de tothom.

dissabte, 10 d’abril de 2021

Notes de lectura: David Copperfield (1)


És conegut el recurs de Dickens de caracteritzar fortament els seus personatges (especialment els secundaris) per fer-los reconeixibles a l’instant. Els sol identificar amb els trets personals més perceptibles, que poden abastar tant les formes com es captenen i es relacionen, les seves particulars aparences físiques o algunes idiosincràsies del llenguatge amb el que es comuniquen. Aquest conjunt d’identificadors, que funcionen gairebé com una etiqueta que penja del coll del personatge, facilita l’orientació del lector en novel·les on el nombre de personatges és molt superior a l’habitual; però li ha costat a Dickens l’acusació de reduir de vegades la comèdia humana a un cert esquematisme.


No obstant, aquest comportament monolític dels personatges, repetit en successives escenes al llarg de la novel·la, pot canviar de sobte quan la trama ho requereix. Vegeu per exemple Mrs Gummidge, la vella vídua que ha estat acollida per Daniel Peggotty i que es passa mig llibre ploriquejant, trobant a faltar el seu difunt marit i lamentant la seva solitud, amb un efecte més còmic que patètic. Tanmateix, quan Little Emily desapareix abduïda per Steerforth, la bona dona abandona els plors i es converteix en la guardiana de la llar, la que encén cada vespre una espelma a la finestra en espera de la fugitiva.


De la mateixa manera l’esplendent Wilkins Micawber, una de les grans creacions còmiques dickensianes, discorre per bona part de la trama entre excessos retòrics,altíssimes intencions i un estat de fallida permanent atribuïble a una inclinació més gran per les paraules que pels actes. Però quan es posa a treballar sota les ordres d’Uriah Heep sembla perdre tota la bonhomia que el caracteritza (en Dickens, aquests canvis sobtats solen ocultar un complot per desemmascarar algun briball). I les últimes notícies que tenim d’ell —després d’haver-lo vist empresonat per deutes la major part del temps—, és que va retornar puntualment tots els terminis del préstec que li havien fet els seus amics i que, en arribar a Austràlia, s’ha convertit no sols en un ciutadà exemplar sinó en un dels pilars de la comunitat. Com es pot constatar les necessitats del guió són més fortes que el caràcter de qualsevol home o dona. 

divendres, 9 d’abril de 2021

Filmoteca forçosa (40)

 


Raising Arizona (Joel & Ethan Coen, USA 1987 (Disney Star))

La comèdia més divertida dels Coen i la que més s’assembla als dibuixos de la Warner Brothers. Un guió de ferro, una partitura electritzant de Carter Burwell i uns excelsos Nicholas Cage i Holly Hunter al servei d’una pallassada amb un cor d’or. (9)


Il sorpasso/L’escapada (Dino Risi, Itàlia 1962 (Filmin))

Dia de festa en una Itàlia embarcada a la «dolce vita»: el món és dels vividors. Retrat generacional de l'Europa del desenvolupament. Memorables Gassman i Trintignant. (8)


Anchorman (Adam McKay, USA 2004 (DVD))

Una mirada al masclisme que imperava a la televisió dels anys 70. Té fama de ser una de les millors comèdies dels anys 2000, però crec que exageren. Té els seus moments, però. (6)


The Hunt/La caça (Craig Zobel, USA 2020 (Movistar+))

Sàtira «gore» que caricaturitza les elits il·lustrades i políticament correctes amb total manca de subtilesa. Se salva com a film d’acció histriònica gràcies a una impassible Betty Gilpin. (5)


El agente topo (Maite Alberdi, Xile 2020 (Filmin))

Barreja de ficció i documental sobre un octogenari que s’infiltra a una residència d’ancians. Malgrat un missatge alliçonador, resulta tan trist com tendre. (7)


Psycho/Psicosi (Alfred Hitchcock, USA 1960 (Filmin))

Revolucionària tant per l’estructura narrativa com per la forma de representar l’horror. Magistral des dels títols de crèdit de Saul Bass i la partitura de Bernard Herrmann, fins els rostres icònics de Marion Crane i  Norman Bates. Més de 60 anys sense perdre gota de vigència. (9)