dilluns, 27 abril de 2015

El congrés es diverteix


Pels que tenim el mal costum de llegir de tot i en abundància, de tant en tant convé fer una dieta de César Aira per desintoxicar el sistema. L’escriptor argentí, nascut a la incomparable Coronel Pringles el 1949, fa uns llibres que no s’assemblen a cap altre i a més són tan breus que encara que no t’agradin no et fan perdre gaire temps. A l’Avalanche ja en vam parlar fa uns anys (aquí, aquí i aquí) i, com que la meva biblioteca de capçalera acaba de muntar el taulell “el Sur también existe”, m’he endut a casa “El congreso de literatura”, un Aira collita del 97.

El llibret (d’escasses 116 pàgines i publicat per Mondadori el 2012) consta de dues parts de molt desigual extensió. La primera, molt breu, es titula “El Hilo de Macuto”. No em negareu que és un títol formidable. Jo hauria assassinat per escriure un conte batejat així, però l’argentí se’m va avançar. Macuto és una població de la costa veneçolana (fins aquí no falto a la veritat documentada), famosa per una enigmàtica construcció centenària, consistent en una estructura de cordes que s’enfonsen en el mar. Un escriptor que es diu César (però que no té cognom) i que passava per allà, resol el trencaclosques i de retruc es fa milionari (no pregunteu, aquestes són la mena de coses que passen als llibres d’Aira els dies d’entre setmana).

A la segona part, l’escriptor viatja fins a Mérida, als residuals Andes veneçolans, i al congrés literari del títol. Típicament, com escau a Aira, el congrés és el de menys i el que importa és la manera d’evitar-lo. És llavors quan es desenvolupa una inesperada trama sobre clonatge, en la qual el narrador esdevé una mena de “Mad Doctor” que pretén dominar el món a base de fer infinites còpies de l’escriptor mexicà Carlos Fuentes. Hi ha també una abella ensinistrada per prendre mostres d’ADN, una antiga història d’amor amb una noia molt més jove, una obra de teatre darwinià sobre Adam i Eva, i uns colossals cucs blaus dignes de Lovecraft. Sonarà estrany, però així funciona Aira: sense mirar mai enrere. En algun racó del seu llibre intenta explicar la seva particular poètica:
En mi caso, nada vuelve atrás, todo corre hacia adelante, empujado salvajemente por lo que sigue entrando por la válvula maldita. Este cuadro, llevado a su punto de maduración en mis vertiginosas reflexiones, me dictó el camino de la solución, que voy poniendo en práctica esforzadamente cuando tengo tiempo y ganas. El camino no es otro que la harto trillada (por mí) «huida hacia adelante». Ya que la vuelta atrás me está vedada, ¡adelante! ¡Hasta el final! Corriendo, volando, deslizándome, a agotar todas las posibilidades, a conquistar la serenidad con el fragor de las batallas. El vehículo es el lenguaje. ¿Qué otro?
Segurament Aira no és per a tothom. A ningú li agrada veure’s defraudat en les seves expectatives i contemplar com l’autor es fa escàpol i et fa botifarra a cada dues pàgines. Però si ets conscient que la literatura és sobretot artifici, si simpatitzes amb el parent raret, i t’agrada que et duguin allà on ningú t’ha dut mai, Aira és insubstituïble. Els dubtosos haurien de començar tastant “Cómo me hice monja”, test definitiu per establir compatibilitats “airades”.

diumenge, 26 abril de 2015

French Kiss

Nombre de petons que es fan al territori francès per saludar un amic
Va ser un dels moments crucials de la meva vida. La devia conèixer per la versió de “Woodstock” que feien Crosby, Stills, Nash and Young, o potser per un “Both Sides Now” que havia quedat soterrat al meu inconscient més estúpid. Però “The Hissing of Summer Lawns” de l’any 1975 va ser el primer àlbum de Joni Mitchell que vaig comprar. Em va seduir des del primer moment amb aquest espurnejant “In France They Kiss on Main Street” que evoca amb energia una adolescència de ciutat de províncies a la dècada dels 50.

Al centre de la ciutat
el meu estimat lladregot
A la Guerra de la Independència
el rock & roll sonava dolç com una victòria
Sota els rètols de neó
Una noia estava en flor
i una dona es marcia
a una habitació dels afores
Vaig dir, porta’m a ballar
Tens ganes de ballar?
M’encanta ballar
I vaig dir-li, no aprofiten les oportunitats
Semblen tan allunyats de les aventures amoroses
Han estat domats a les esglésies i les escoles
i emmotllats a les circumstàncies de la classe mitja
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll

 Al centre de la ciutat
Les sales de ball i els cafès
semblen tan salvatges que podries trencar el cor de qualsevol
copiant l’últim ball de moda
Gail i Louise
amb els seus sostenidors amb trampa
vestits cenyits i anells de pedreria
Acabant-se la cervesa dels músics
L’amor jove es besava sota els ponts
Es besava als cotxes, es besava als cafès
I baixàvem pel Carrer Gran
Petons com banderoles de festa
A França es besen al carrer
Amour, mama, sense fer comèdia
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll

Al centre de la ciutat
Als salons recreatius
Amb el seu cap ple de jugades de billar
i cançons del hit parade
Estaria cantant “Bye Bye Love”
mentre es treballava una partida gratis
Deixa que aquests cors que canten els rockers
vinguin i se’ns enduguin
De vegades Chickie tenia cotxe
O Ron tenia cotxe
O Melvin el Peus de Plom
Estàvem sempre buscant la festa
Intentant ressuscitar Jesús d’entre els morts
I jo m’estaria morrejant al seient del darrere
Excitada per la seva imitació de Brando
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll


dissabte, 25 abril de 2015

El pub com a centre de l’univers: The World’s End

Edgar Wright finalment tancà la “Cornetto Trilogy” l’any 2013, després de sis anys d’espera (i amb l’aperitiu de “Les aventures de Tintín: El Secret de l’Unicorn” on tornà a col·laborar amb Frost i Pegg). “The World’s End” és sense cap dubte la peça més complexa i seriosa del tríptic, tot i pertànyer encara al gènere de la comèdia. Gary King (Simon Pegg), el seu protagonista, és un fracassat de mitjana edat que preserva com a moment culminant de la seva biografia la ronda inacabada que va emprendre amb els seus amics adolescents molts anys enrere amb el propòsit de trepitjar (tot consumint-hi cerveses) els dotze pubs emblemàtics del seu poble natal de Newton Haven. Decidit a completar l’únic projecte que havia tingut sentit a la seva vida, convoca els seus quatre amics de l’institut a una nit definitiva d’irresponsabilitat i birres. L’estructura, que podria respondre a la plantilla típica d’una comèdia generacional, deriva a territoris impensats a meitat de camí. “The World’s End” és tant el nom que porta el pub final del periple etílic com un anunci del caràcter apocalíptic de la pel·lícula. I com que no vull que m’acusin del pecat imperdonable de divulgar “spoilers”, deixaré la cosa aquí.

La “Cornetto Trilogy” conjumina amb sorprenent coherència diverses qüestions crucials, com és ara la immaduresa genètica del mascle adult britànic (i, per extensió, el de la resta de mascles del continent europeu). També explora fins l’exhauriment el paper preponderant que la institució del pub té a l’Anglaterra contemporània. A “Shaun of the Dead” el pub era l’escapatòria recreativa de tots aquells que no volien dilapidar cèl·lules grises en una implicació emocional, però que acabava sent el refugi final dels únics supervivents del planeta. A “Hot Fuzz” el pub era l’àgora on es feia safareig i es condemnava als veïns, com s’ha fet tota la vida, encara que no hi faltessin les víctimes col·laterals. Finalment a “The World’s End”, cada pub és més una estació de la creu que no pas un oasi d’hedonisme.

Un tercer punt unificador seria la uniformitat alienadora de la societat contemporània, ben explicitada amb els zombies de “Shaun of the Dead”, però també amb la vida com a parc temàtic a “Hot Fuzz” i els pubs franquiciats i indistingibles (“starbuckitzats”) del final de la trilogia. “The World’s End” es distingeix per un protagonista, Gary King, que és seriosament patètic: un vulnerable perdedor a qui només li queden les dubtoses glòries de la seva joventut. En honor a la veritat (i als guionistes Wright i Pegg), el film no condemna realment el personatge i li concedeix un destí viable que no passa per la redempció. Simon Pegg l’encarna amb simpatia, pathos i sentit de la comèdia. Però a diferència dels films anteriors aquí el protagonisme està molt ben repartit entre els cinc amics i els quatre actors restants que els representen són secundaris ideals de la comèdia britànica: Nick Frost, Martin Freeman, Eddie Marsan i Paddy Considine. No hi pot faltar Bill Nighy, que aquí només hi posa la veu, i un ex-Bond (en aquesta ocasió Pierce Brosnan). Per últim, però en cap cas menyspreable, la sovint deliciosa Rosamund Pike demostra que pot ser a la vegada objecte de desig, excel·lent comedianta i dona d’acció a temps parcial.

El guió abunda en perles visuals i verbals. Wright demostra una vegada més la seva precisió en la narrativa basada en el muntatge ràpid, especialment en una seqüència còmica orquestrada a partir del “Moon of Alabama” de Weill i Brecht. També una vegada més el desenllaç resol els problemes plantejats una mica per la cara, tot i que la justícia poètica queda sana i estàlvia.

La Trilogia es pot trobar en un sol “pack” (per a qui li agraden les experiències no exclusivament virtuals). A mi m’ha semblat notabilíssima (tot i que a casa no m’ho han perdonat). De visió obligada per a tots els amants de l’humor anglès amb domini de la llengua a nivell col·loquial i coneixement profund de les convencions del cinema de gènere. Ho reconec, estic posant difícil el nivell, però crec que Pons i Roselles ja han pres nota.

divendres, 24 abril de 2015

El pub com a centre de l’univers: The Crown

L’any 2007 el director Edgar Wright tornava a reunir-se amb els seus actors Simon Pegg i Nick Frost per prosseguir la “Cornetto Trilogy” amb “Hot Fuzz” (“Arma Fatal” a Espanya, un títol no gaire desencertat, malgrat la seva poca gràcia inherent), una clara paròdia de les “Buddy movies” tan freqüents als anys 80, on dos personatges evidentment antitètics es veien emparellats en peripècies bàsicament policials per exigències del guió. El cas més canònic és el de Mel Gibson i Danny Glover a totes les Armes Letals que s’han fet i desfet, però també podríem citar l’Eddie Murphy de “Beverly Hills Cop”, el “Procediment Il·legal” de Richard Dreyfuss i Emilio Estevez, la més aviat repulsiva “Algo más que colegas” de Ryan O’Neal i John Hurt, o la mítica “Midnight Run” que protagonitzaren uns Charles Grodin i Robert De Niro en estat de gràcia.

Aquí Simon Pegg és l’agent Nicholas Angel, un policia hiperperfecte que posa tant en evidència els seus col·legues que l’acaben promocionant a sargent i l’envien a Sandford, Gloucestershire, el poblet més bonic i tranquil de tota Anglaterra. Per descomptat, ran de la seva arribada, començaran a produir-se morts “accidentals” que posaran en dubte el suposat idil·li amb l’entorn. Pegg torna a ser el clown, el pallasso llest, aquí amb capacitats super-heroiques afegides, però també l’immadur desastre emocional present a tota la trilogia. L’august, el pallasso de les bufetades, és una vegada més Nick Frost, un policia hereditari a qui li agradaria viure en un món on “Le llaman Bodhi” fos una alternativa possible (a nivell de videoclub) per fer front a la vida. Fa goig de debò veure a tots dos actors tant deslliurats a les seves pallassades.

Segurament aquesta és la cinta més divertida de la trilogia i les seves improbables escenes d’acció pura estan excel·lentment filmades (amb sang, fetge i cadàvers desfigurats inclosos). S’hi torna a llegir una crítica social sobre la passivitat consentida i les formes com la democràcia pot intersecar amb el feixisme que es guia pel bé comú. De fet, “Hot Fuzz” és com una versió còmica de “La cinta blanca” de Michael Hanneke: no se m’acut comparació més delirant i més exacta. També és la pel·lícula que acaba d’una vegada per totes amb el mite d’una Anglaterra verge i pastoral.

Com a prova del prestigi creixent de Wright, només cal veure els insignes actors que es presten a fer un simple cameo al film. Vegeu doncs com en una breu escena comparteixen pla acumulatiu Bill Nighy, Martin Freeman i Steve Coogan. O com Cate Blanchett prescindeix de figurar en els títols de crèdit per actuar com l’ex-esposa de Pegg, pràcticament irreconeixible i emmascarada. Entre els actors que sí que desitgen ser acreditats, trobareu el magnífic Jim Broadbent, i el bondià residual Timothy Dalton, passant-s’ho de conya en un altre paper d’acció molts anys més tard. Fins i tot hi figura la Billie Whitelaw, actriu preferida de Samuel Beckett, recentment traspassada.

“Hot Fuzz” incideix de nou en la immaduresa emocional del mascle modern, aquí exemplificat en un protagonista abocat exclusivament a l’excel·lència laboral. Subratlla el caràcter homòfil subjacent a tot el gènere de les “Buddy Movies” i denuncia la tendència a convertir en parc temàtic tota conurbació que contingui elements d’interès. El guió és veritablement rodó i exhibeix un brillant cas de pistola de Txekhov en forma de cigne aristocràtic. El film, si he de fer cas a les reaccions domèstiques, és el més accessible de la trilogia. Si heu de veure només un dels tres, que sigui aquest, on la dinàmica posta en escena permet oblidar els intraduïbles jocs de paraules.

dimecres, 22 abril de 2015

El pub com a centre de l’univers: the Winchester

Simon Pegg, el més acolorit, dalt a l'esquerra.
La trilogia és un format que s’adiu força al gènere cinematogràfic. Vegeu sinó com vénen al cap sense escarrassar-s’hi gaire nombrosos exemples d’excel·lència: els tres padrins de Coppola, la trilogia del dòlar de Sergio Leone i Clint Eastwood, les pel·lícules fundacionals de la saga “Star Wars”, les tres “Toy Story” de Pixar, la trilogia Apu de Satyajit Ray, els Before & After de Richard Linklater, Julie Delpy i Ethan Hawke o els tres colors de Kieslowski.

Molt menys coneguda a casa nostra, encara que bastant ben valorada a l’àmbit anglo-saxó, és la denominada “Cornetto Trilogy”, una trilogia impremeditada que només un cop conclosa adquirí tot el seu significat. Els seus trets unificadors són un sol director i guionista, Edgar Wright, i dos actors protagonistes en estat de gràcia, Simon Pegg i Nick Frost; però a la llarga es descobriria que també els seus motius i figures estilístiques es repeteixen en interessants variacions, com només passa en mans d’un veritable creador, es digui aquest Richard Wagner o Edgar Wright.

La primera part d’aquesta trilogia és de 2004 i s’anomena “Shaun of the Dead” (horriblement titulada “Zombies party (una noche de muerte)” en espanyol de videoclub) i és en el fons i la superfície una pel·lícula barata de zombies (o una comèdia romàntica amb zombies, com anunciava molt acuradament la campanya publicitària que es va fer en el seu moment). Simon Pegg, el protagonista (i també coguionista) del film, és Shaun, el mediocre encarregat d’una botiga d’electrodomèstics, empoltronit en una rutina d’adolescència prolongada fins més enllà del que és raonable, que centra tot el seu lleure en el pub “The Winchester”, “modus vivendi” que encoratja el seu amic Ed (Nick Frost), un dròpol que el supera en mediocritat (és així com neixen tantes amistats). Aquesta situació circularment estancada arriba a un punt de crisi quan Liz (Kate Ashfield), la xicota de Shaun, li dóna un ultimàtum: no està disposada a passar ni una vetllada més al pub, ni a consumir una vegada més les seves tedioses cotnes de porc.

Lucy Davies, Kate Ashfield, Dylan Moran, Simon Pegg, Penelope Wilton i Nick Frost demostren el que han après a l'Institut del Teatre
Simultàniament una estranya epidèmia s’estén per la ciutat i la gent comença a comportar-se com oligofrènics de reflexos lents i inusitat apetit de carn humana (s’estan convertint en zombies, en llenguatge de “connaisseur”). A partir d’aquí el desenvolupament del film queda clarament marcat per les expectatives de cadascú: ¿serà capaç Shaun de sobreviure la crisi? ¿serà capaç de salvar els seus éssers estimats de la invasió zombie? I el que és més important, ¿serà capaç de recuperar l’estima de Liz més enllà de la seva pròpia autoestima?

Bé, és evident que “Shaun of the Dead” és una paròdia de les pel·lícules de morts vivents (impagables les escenes dels títols de crèdit, on les masses urbanes abocades a les seves abismals rutines quotidianes són representades com alienats d’ànima xuclada pels imponderables), però no cal ser un expert per adonar-se que els autors són fans del gènere i el respecten tant com l’estimen: hi ha en el film un component cert d’horror físic (encara que no el puguis entomar sense esbossar un somriure) i també molts homenatges, que segurament se m’escapen (perquè jo sí que no sóc fan del cinema de zombies), un fet que no m’ha impedit gaudir enormement de “Shaun of the Dead”. La comèdia, és sabut, no sempre viatja igual de bé en tots els territoris i el que per alguns és un prodigi d’esperit humorístic, per altres pot constituir una solemne estupidesa. Aquí hi trobareu gags de tot pelatge, lingüístics, físics i conceptuals, amb predomini d’allò tan fugisser que anomenem “humor anglès”, encara que també hi són presents flagrants rucades universals que van tant bé per desengreixar.

Més intrigant em sembla que, enmig del que és clarament una comèdia paròdica, s’hi barregin sentiments més complexos, com el dels límits que imposen les amistats immadures o els dels amors que fan madurar. Aquest rerefons seriós no seria possible sense la mai prou apreciada contribució de l’estament actoral britànic, uns professionals grans com gratacels de Dubai, com han demostrat des de no sé quantes dècades. Pegg i Frost, tot i ser simples comediants, estan incommensurables en les seves limitacions i en el seu estira i arronsa de pallassos. La resta de papers són també un tresor per la forma com han estat distribuïts: hi trobareu la Lucy Davis (recepcionista sonsa a “The Office”), el debutant Rafe Spall (fill de “Mr Turner”), la Penelope Wilton (jubilada de “Downtown Abbey” i el “Marigold Hotel”) o l’incombustible Bill Nighy, que segurament és el millor actor del món (o el que més m’agrada recordar). Fins i tot hi surt, en paper sense frase, Martin Freeman, actor que mereix totes les frases per les seves intervencions successives a “The Office”, “Sherlock”, “The Hobbit” i “Fargo”. Alça Manela, quina carrera!

Edgar Wright ho dirigeix tot amb un brio considerable i un munt de creativitat. La seva especialitat són els muntatges dinàmics, on (amb quatre plans entretallats) es resumeix una acció i un personatge. A “Shaun of the Dead” hi ha molta trempera sobre quatre figures d’estil i alguna broma postmoderna. Recomano veure-la més d’una vegada per descobrir la premeditada profunditat dels seus gags. Imprescindible també una certa familiaritat amb la cultura britànica. A en Josep, ja us ho avanço, no li ha fet ni gota de gràcia.

dimarts, 21 abril de 2015

L’extraordinari cas de l’obra minvant

Si una cosa caracteritza l’estil de l’escriptor Eduard Márquez és la seva recerca de la frase més econòmica, concisa, nua i eficaç. Per a Márquez menys sempre és més i l’excel·lència assolida és inversament proporcional al número de pàgines que requereix per desplegar-la. Per això no sorprèn que a l’hora de reeditar els seus relats —continguts originalment a “Zugzwang” (1995) i “L’eloqüència del franctirador” (1998)— n’hagi sacrificat vint-i-nou i hagi reescrit els trenta-dos supervivents. Precisament el volum resultant es titula “Vint-i-nou contes menys” (Empúries, 2014) i amb les seves 125 pàgines no es pot dir que sigui gaire intimidant.

Sense arribar als extrems del micro-relat Márquez se’n surt per despatxar contes que no solen superar les tres o quatre planes. Són contes una mica abstractes i centroeuropeus (més que res per la seva falta de referents locals i la seva tendència al dubte existencial). Els seus protagonistes es diuen Egon Blade, Hermogi Mafet, Buddy Fosnes o Grette Bürnsten; o sigui que no estan ambientats a cap futura vegueria. Com ja s’ha dit, procura que les seves frases no passin del subjecte, verb i predicat; i a la manera d’un exagerat dispendi empra alguns símils agosarats:
… i ara em sorprenia el seu cos esfilagarsat, del qual em van atreure, des del primer instant, els ulls, verds com un cingle molsós, i la veu, d’una tessitura similar a la del capvespre.
La llengua, inflada com una bombolla de quitrà, raspa el paladar salabrós, i el fred s’aferra com una sangonera al cos deshidratat.

L’avorriment plana com un globus aerostàtic sobre els assistents a l’acte de cloenda del congrés.

El pacte domèstic depèn, però, de la seva destresa a l’hora de satisfer els capricis d’ella, làbils com una sutura absorbible.
Els contes de “Vint-i-nou contes menys” abunden en la figura del “Doppelgänger”, en vides intercanviades, en detectius encarregats d’investigar al client, molt a la manera de Sophie Calle, i en humans definitivament deficitaris. L’aroma que es respira té també quelcom de Kafka. I, a desgrat de la seva brevetat, introdueix nombrosos vasos comunicants, on reapareix l’acròbata (i inventada) Grette Bürnsten, però també un quadre de De Kooning. Segurament Eduard Márquez és una de les anomalies més importants de la literatura catalana i, pels que encara se sentin tebis, l’admiració comença aquí.

De Kooning.