Ni un pam de net

Diuen que «Line of Duty» (ho podeu traduir com «acte de servei» o «compliment del deure») és el programa més vist de la història de la BBC2: un «procedural» policíac sorgit de les cèl·lules grises del guionista Jed Mercurio, que des de la seva estrena el 2012 ja compta amb quatre temporades i en té dues més d’aparaulades. De sèries que intenten explicar de forma realista la metodologia quotidiana dels cossos policials, n’hi ha un fotimer; i de totes elles, les britàniques són potser les que més creïbles ens resulten. Per tant caldrà definir quin és el fet diferencial de «Line of Duty» que la fa esdevenir una sèrie tan entretinguda i addictiva.

El serial es centra en les activitats de l’AC-12, el departament d’afers interns de la policia britànica. Els actors Martin Compston, Vicky McClure i Adrian Dunbar formen un compacte equip laboral durant tota la sèrie en una ciutat anglesa que no té nom, però bé podria ser Birmingham. Cada temporada compta amb la figura d’un policia presumptament corrupte com a protagonista principal. I tot i que, després de moltes giragonses i sorpreses del guió, s’acaba demostrant la seva culpabilitat, no és mai d’una forma categòrica i maniquea: sempre hi ha lloc per a la redempció parcial.

Tret de puntuals moments d’acció frenètica, els capítols es dediquen a tranquil·les tasques rutinàries (entrevistes a testimonis, revisió de pistes, informes forenses, visionat del material de les càmeres de seguretat…). A diferència del que passava a «Happy Valley», aquí la vida privada dels investigadors té un paper molt anecdòtic. Els millors minuts de «Line of Duty» pertanyen sens dubte als llargs i tensos interrogatoris, on els membres de l’AC-12 van encerclant el possible imputat en un dramàtic crescendo.

En realitat cap de les temporades de la sèrie és autoconclusiva, ja que en temporades posteriors es descobreix que la corrupció mai no ha sigut del tot eradicada i impregna el cos policial britànic com una atapeïda malla de suborns i mentides. No és un missatge gaire esperançador; però no mirem bones sèries com qui llegeix un llibre d’auto-ajuda. «Line of Duty»: notable alt.

Reescrivint els clàssics

Un admirador de la novel·la realista del XIX, com jo, ja feia tard a llegir una de les seves obres mestres indiscutibles, com és «Els Maia» del portuguès José Maria Eça de Queiroz. Disposo d’una versió una mica antiga (1985) del Círculo de Lectores amb pròleg de Don Joaquín Calvo-Sotelo (de la Real Academia Española), o sigui que tot es manté en un to respectable i arnat. El meu exemplar pertany a la xarxa de biblioteques universitàries i per tant està convenientment vandalitzat. No deixa de sorprendre’m que els usuaris d’un servei tan admirable puguin ser tan desagraïts i cafres.

Ja d’entrada em pregunto com es molesten a subratllar locucions i frases (perfectament anodines, vistes des de l’exterior), com si el volum estigués eternament a la seva disposició. Aquests bàrbars del llapis (afortunadament els de la tinta indeleble són minoria) creuen posseir la veritat amb una barra estratosfèrica, o almenys això demostren amb la seguretat dels seus comentaris.

El brètol comentarista de companyia que m’ha tocat és digne d’estudi. I no cal que em cregueu, limiteu-vos a creure les seves anotacions al marge. D’acord que encerta algunes errades tipogràfiques (com «Albrilada» per «Abrilada»), però quan es fica amb les semàntiques ja no mereix ni oblit ni perdó. Així pensa que «desconocido» ha d’esdevenir «desconsolado» o que «enervaban» s’ha de substituir per «ablandaban»; que Jacob s’ha d’escurçar a Job i que a la frase «Se decía sobrino de los príncipes de Siria», el topònim en realitat volia dir Soria.

No he acabat encara. El comentarista anònim pensa que «idiosincrasia» equival a «temperamento», o que «temido» val per «tozudo», que «maneras prácticas» ha de ser «maneras patricias» i que «escoltada» s’ha de llegir «escotada». Cap a la pàgina seixanta calla; no sé si es va cansar de llegir o es va cansar de corregir Eça i el traductor. Una prova més en definitiva que ser aficionat a la lectura no eleva necessàriament la teva estatura moral.

Treva de classes

Per reposar-me de temps tan trepidants com aquests he estat revisant un clàssic de la televisió, oblidat però respectable, com és «Upstairs, Downstairs» (o «Arriba y abajo», com sempre la vam conèixer des de la seva estrena aquí). La idea de fer una comèdia sobre els membres del servei d’una distingida mansió eduardiana sorgí al cap de les actrius Eileen Atkins i Jean Marsh. De seguida s’adonaren que, si volien parlar de criats, calia que hi haguessin senyors als quals servir; així s’establiren els dos mons paral·lels i interrelacionats dels de dalt i els de baix, pensada que posteriorment han heretat pel·lícules com «Gosford Park» o sèries com «Downton Abbey»; tot i que la troballa inicial l’hauríem d’atribuir més aviat als relats de P. G. Wodehouse, on l’aristocràtic cap de pardals Bertie Wooster era assistit pel més que competent majordom Jeeves.

El programa de la ITV s’estrenà temptativament el 10 d’octubre de 1971 en horari tan poc propici com era el diumenge al vespre, però aviat captà l’atenció del públic fins conduir-lo a un èxit esclatant i un reguitzell de premis que es prolongaren durant les seves cinc temporades fins arribar l’any 1975. Atkins abandonà aviat el barco, mentre que Marsh, en el paper de l’assenyada donzella Rose, esdevindria un dels puntals de la sèrie.

Com és sabut, «Upstairs, Downstairs» relata les vicissituds de la família del polític conservador Richard Bellamy i dels nombrosos membres del seu servei, residents tots ells al 165 d’Eaton Place, a l’elegant barri de Belgravia. La sèrie, com una mena de precedent d’un «Cuéntame» a la britànica, deixa que la ficció s’impregni puntualment de fets històrics i avanços tecnològics contemporanis a l’acció i abasta des del 1903 fins a 1930; primer a un ritme calmós, a la cinquena temporada acceleradament (ja que tots els implicats tenien pressa per embarcar-se en nous projectes). Així aniran apareixent als moments pertinents les sufragistes, la bohèmia de Bloomsbury, la popularització del cinematògraf, l’epidèmia de grip espanyola o la irrupció de l’automòbil. La quarta temporada es dedica a una acurada monografia sobre la Primera Guerra Mundial i no defuig temes delicats com el linxament de ciutadans d’origen alemany, les neurosis provocades per la guerra de trinxeres o la frivolitat dels esforços patriòtics de les classes benestants. Els britànics, és clar, fa dècades que ens donen lliçons d’equanimitat i sentit autocrític. Per això no estranya que gosin ironitzar sobre el puritanisme de la reina Victòria o presentar el seu fill Eduard VII sota una llum ben poc favorable.

No negaré que el programa té una factura d’aparença envellida, sobre tot la primera temporada, que evoca directament el cartró pedra de l’«Estudio 1» de Televisión Española. Després (potser perquè l’èxit propicià un augment del pressupost) els valors de producció milloren considerablement i fins i tot s’intercalen algunes escenes d’exterior força lluïdes. Tampoc juguen al seu favor els cinquanta minuts de durada de cada capítol, que es revelen excessius per desplegar les seves trames; tot i que aquí la dificultat de visionat hauria d’atribuir-se a la diferent velocitat a la que ara consumim televisió.

Malgrat la voluntat de representar amb el cap fred les dues realitats paralel·les del 165 d’Eaton Place, són els criats els que acaben acaparant el nostre interès. No és que els Bellamy del pis de dalt no tinguin problemes patricis dignes de la nostra atenció, però els actors que els defensen no sempre estan a l’alçada. Començant per l’inexpressiva Meg Wynn Owen que defensa una Hazel Bellamy de manera més que deplorable. Salvaré l’atribolat Richard Bellamy (David Langton), alternativament còmic i dramàtic però sempre digne. I la preciosa Georgina (Lesley-Anne Down), que es limita a ser «preciosa», i ho fa molt bé. I confessaré que adoro Lady Prudence Fairfax (Joan Benham), pur escumós amb excés de bombolles, però digna d’una de les novel·les brètoles d’Evelyn Waugh. 

Almenys, al pis de baix l’oferta és més variada i molt més propera als espectadors. El pompós i autoritari majordom escocès Hudson, que interpreta l’actor Gordon Jackson, pot ser la pura imatge de l’immobilisme, però esdevenir a la vegada el remei de totes les crisis. La donzella Rose (Jean Marsh) amb la seva fidelitat acaba sent, en perspectiva, la que assumirà sobre les seves espatlles el punt de vista de l’espectador. La meva favorita però és la rondinaire cuinera Mrs. Bridges, encarnada a la perfecció per l’actriu de caràcter Angela Baddeley, tan orgullosa dels seus fogons com defensora del «status quo». No voldria deixar de mencionar amb afecte a la vivaç donzella Daisy, el trempat criat Edward i l’entranyable i beneitona ajudant de cuina Ruby. Karen Dotrice, la dolça nena de «Mary Poppins», va encarnar la igualment dolça minyona Lily durant sis capítols poc abans de deixar definitivament la interpretació. Anthony Andrews ja va estrenar-se com a membre de l’aristocràcia anys abans de «Brideshead Revisited». I també caldrà recordar que Pauline Collins, inoblidable Shirley Valentine, havia treballat de criada a casa dels Bellamy al principi de la sèrie en el paper de l’enredaire Sarah Moffat, personatge que gaudiria del spin-off «Thomas & Sarah» de curta durada.

Tot i la continuïtat dels personatges i la concreció del seu marc temporal, cada capítol d’«Upstairs, Downstairs» es pot contemplar com una peça dramàtica independent i auto-conclusiva, gairebé com un conte televisat. El seu material de base és el del serial de tota la vida, amb els seus enamoraments (o ruptures) i les seves defuncions de rigor (amb unes gotes d’humor que mai no fan nosa i unes gotes de «Historia y Vida», que tampoc). Però on la sèrie toca el cel és en la descripció del funcionament de la molt classista societat britànica, que potser actualment ja no és la que era, però de la qual encara en podem extraure alguna lliçó.

És precisament quan les vides dels senyors i dels criats interfereixen que es produeixen les situacions més interessants. Així el paternalisme responsable sembla guiar els de dalt; almenys fins que la irresponsabilitat irromp a les seves vides, de vegades amb la intrusió d’una relació interclassista. És llavors quan els de baix els han de cridar a l’ordre; perquè no hi ha servitud satisfeta si aquells a qui serveixen no estan a l’altura de les expectatives. De fet és el servei qui sap millor que ningú que la senyora de la casa està tenint una aventura, mentre que els seus parents cavalquen a la inòpia.

Sense por a la incomoditat, «Upstairs, Downstairs» aborda els dos costats d’una vaga general, la xenofòbia, la impunitat de classe, el codi d’honor bèl·lic, les discriminacions per sexe, i els secrets de família. Ho sol fer prou bé, com per incitar el debat, i la sociologia acaba superant les trampes del guió.

Deures per a demà: revisar «La Duquesa de Duke Street», que fa el mateix que «Upstairs, Downstairs»; però de manera més brètola i divertida, i de passada ens regala la fantàstica Gemma Jones.

Arnes assassines

De tant en tant sento la sobtada recança de no haver dedicat prou temps a la lectura de literatura fantàstica; per això vaig ullar amb interès el canon de literatura fantàstica (britànica) del segle XXI que en Josep Sala i Cullell va publicar fa poc al seu blog. Com que m’havia impressionat força «La ciutat i la ciutat» de China Miéville, no em va costar gaire decidir-me per una altra obra seva que Sala i Cullell cita, «La estación de la calle Perdido» (2000), segona novel·la de l’autor, publicada quan tenia 28 anys, i iniciadora de l’anomenada trilogia de Bas-Lag.

Tota l’acció del llibre té lloc a la metròpoli de Nova Crobuzon, una invenció entre «steampunk» i victoriana, amb molta boira, molta brutícia i encara més misèria. Fa pensar una mica en l’Ankh-Morpork de Discworld, però sense gota de l’humor de Pratchett; i les races que l’habiten no pertanyen al canon fantàstic tradicional sinó que sorgeixen de la imaginació febrosa de Miéville. Així hi trobareu els garuda, homes-ocell del desert de Cymek, els khepri, barreja d’humans i insectes, els cactus mòbils, o els vodyanoys, capaços d’esculpir l’aigua.

En quant a l’argument —on s’hi veuen involucrats el científic Isaac Dan der Grimnebulin i la seva amant Lin, escultora khepri—, comença com l’execució privada de dos encàrrecs paral·lels, l’un de científic, l’altre artístic; però acaba derivant en una empresa col·lectiva destinada a anorrear unes arnes psicodèliques i letals que literalment estan monopolitzant els malsons de Nova Crobuzon. Tota aquesta trama, que es podria explicar de forma bastant directa, ocupa gairebé 600 pàgines de florida prosa amb una profusió de detalls que només es pot imputar a l’ímpetu juvenil del novel·lista.

Així, Miéville descriu amb cura cadascun dels barris de Nova Crobuzon (un minuciós mapa de la ciutat es troba a les primeres pàgines), els seus carrers, els seus edificis i els seus habitants; però sembla confondre l’acumulació d’informació amb la creació d’un univers palpable. Entre aquesta prolixitat explicativa i un estil recarregat, on sembla que cada substantiu ha d’anar acompanyat d’un adjectiu, la lectura resulta sempre molt feixuga.

No negaré que «La estación de la calle Perdido» presenta en societat un autor d’imaginació desbordant, amb un nivell WTF digne d’atenció, tot i que la seva inventiva no sempre estigui al servei de l’obra i de vegades signifiqui únicament una digressió passatgera. Alguns paràgrafs de prosa pseudo-científica són tediosos sense pal·liatius; mentre que les escenes de sexe entre espècies indueixen més a perplexitat fisiològica que a comunicació entre éssers racionals i sensibles. A Miéville li agraden la misèria i la decrepitud, els cossos deformats, les vides viscudes a les costures de la frontera, els humors que el cos supura: la sang, els mocs, el pus i la putrefacció. Pot arribar a ser un escriptor contínuament incòmode. El text següent (sobre el particular èxtasi sexual d’una particular raça d’arnes) pot servir de test sobre la vostra capacitat d’aguant a l’autor.

Las polillas flirteaban con un gemebundo y lascivo ballet aéreo. Se tocaban los tentáculos y los miembros, desplegaban nuevas partes nunca vistas antes. Las tres menos dañadas arrastraban a su hermana, la víctima de la Tejedora, por las corrientes de humo y aire. Poco a poco, esta polilla dejó de gazmiar y lamerse las heridas con la lengua trémula, y comenzó a tocar a sus compañeras. La carga erótica era infecciosa.

Aquel cortejo polimorfo a cuatro bandas era tenso y competitivo. Roces, toques, excitaciones. Cada polilla por turno ascendía hacia la Luna, perdida en la lujuria. Entonces rompía el sello de una glándula oculta bajo la cola y exudaba una nube de almizcle empàtico.

Perdoneu els prejudicis, però crec que la literatura fantàstica a Espanya ha estat deficientment servida per editorials volenteroses adreçades a un públic de fans acrítics, editorials que oferien un producte danyat i no arribaven a més. Editorials com «La factoria de ideas», capaces d’espatllar de la pitjor manera possible, un disseny de coberta (encara) salvable. Capaces d’editar un llibre que té dues primeres parts i dues cinquenes parts, encara que siguin diferents (i no de manera voluntària).

Ara Ediciones B ha reprès la novel·la, ha reimaginat una coberta més elegant; però ha mantingut la traducció molt deficient de Carlos Lacasa Martín i Manuel Mata Álvarez-Santullano. Ja no em convencen amb el seu ús de paraules tan poc usuals en castellà com «acerarse», «gazmiar», «mollizna» i «cercha»; però no els hi perdono que s’inventin coses com «santimoniosos», «conundrum» o «pelo gengibre». Si cal reivindicar Miéville no serà a partir d’aquí. Llegiu en canvi, feu-me el favor, «La ciutat i la ciutat».

Dona sota sospita

El xilè Sebastián Lelio, que ja ens havia ofert a «Gloria» un retrat profund d’una dona en plena crisi de maduresa (i ens descobria de passada la notable actriu Paulina García), descriu a «Una mujer fantástica» una figura femenina completament diferent, però igualment absorbent.

A Marina Vidal se li mor el company pràcticament als braços al final d’una nit de celebració. A partir d’aquí s’haurà d’enfrontar a tota mena de problemes; no tant perquè el seu amant tingui ex-esposa i fills, sinó perquè Marina és una dona transsexual. El film ens detalla el calvari que la noia ha de passar pel seu senzill desig d’acomiadar-se per darrera vegada de la seva parella. Les reaccions dels que l’envolten —la família pròpia i la del finat, els metges, la policia, els companys de treball—, fluctuen entre la solidaritat (les menys de les vegades) i un reguitzell d’actituds negatives que passen pel prejudici, el paternalisme, el menyspreu, l’insult i la violència física a l’últim extrem. Desconec la realitat social xilena, però el que aquí es retrata no resultaria fora de lloc en una Espanya que es pensa més progressista del que ho és en realitat.

Afortunadament el personatge de Marina, malgrat la humiliació perpètua, es nega a aparèixer com a víctima i aquesta fortitud és un dels fars que il·luminen la pel·lícula. Tot i que «Una mujer fantástica» està fent un molt bon paper a festivals i guardons diversos, no crec que sigui una pel·lícula rodona. Les fantasmagòriques aparicions del difunt són un recurs molt pobre per visualitzar l’absència que rau al cor de Marina. Hi ha també tota una falsa pista sobre un passatge d’avió a Iguazú, que provoca una llarga i sobrera digressió en una sauna finlandesa. I la banda sonora de flauta i violins lleument desballestats de Matthew Herbert sona bé en els títols de crèdit, però l’acabes avorrint deu minuts més tard.

L’element que eleva «Una mujer fantástica» per damunt de la correcció és la dona que interpreta la protagonista. Daniela Vega, actriu i cantant clàssica, ofereix una veracitat enorme des de la seva condició transsexual. Aquí no hi ha el «tour de force» fraudulent i amb vistes a l’Oscar d’un Jared Letto o un Jeffrey Tambor, sinó pura vivència. Vega, bella, ambigua, vulnerable i forta al mateix temps, modula bé els seus sentiments i fa fàcil fer-l’hi costat. Tant de bo aquest sigui l’inici d’una fructífera carrera.

Un món de metros: San Francisco (2)

La xarxa de San Francisco és pràcticament la mateixa que el 2009; però si allà es mostrava el traçat geogràfic de la ruta, ara s'opta per una versió més geomètrica. Ja posats, podrien haver intentat que els angles seguissin l'estàndard londinenc dels 45º; així la línia groga no semblaria tan matussera.

La insistència de dibuixar la xarxa sobre el perfil real de la costa, provoca atapeïments antiestètics d'estacions, especialment a la zona centre. I per molts colorets que hi posin, no ens enganyaran: si hi ha cinc punts terminals, amb tres línies passaven.

Crisi de fe: el musical

«La llamada» és una peça de teatre musical de petit format escrita per la parella formada per Javier Calvo i Javier Ambrossi. Va ser estrenada l’any 2013 i s’ha estat representant ininterrompudament a Madrid fins al moment present. Amb tal èxit no és d’estranyar que aparegui ara una versió cinematogràfica d’igual títol, dirigida pels seus autors i interpretada per les actrius (i l’actor) que durant moltes setmanes van defensar-la a l’escenari.

L’argument: dues amigues adolescents —Macarena García en el paper de María Casado i la barcelonina Anna Castillo com Susana Romero— fa anys que freqüenten el campament catòlic, estiuenc, i segovià de «La Brújula». Malgrat la intenció d’algunes monges de tallar-les-hi les ales, elles s’escapen de nit per assistir a shows d’electro-latino on abunda el sexe, la droga i el reggaeton. Quan a Maria se li aparegui Déu —un exquisit Richard Collins-Moore, que entona a la perfecció els èxits de Whitney Houston—, s’establirà un problema de consciència que afectarà totes les implicades.

«La llamada» era una estranya forma de vida teatral i també és una «rara avis» ara al cinema. Pertany a la no tan breu tradició espanyola de representar les monges de manera entre entranyable i simpàtica, però amb un component també de sensibilitat «queer» que s’emparenta amb «Entre tinieblas» de Pedro Almodóvar. «La llamada» és a més un musical molt peculiar on als estils ja citats s'afegeixen un parell de cançons originals de Leiva amb resultats senzills però eficients.

El pas al cinema d’una peça de només cinc personatges s’ha efectuat ampliant els escenaris de l’acció i afegint mitja dotzena de nous papers breus que enriqueixen la trama sense entorpir-la. Però el veritable tresor del film són les seves quatre protagonistes, que com ja he dit tenen els seus personatges molt apamats. Les promeses ja consolidades de Macarena Garcia i Anna Castillo aporten veracitat adolescent malgrat que sobrepassin l’edat de les noies catequitzades. Belén Cuesta encara fa gràcia amb l’habitual paper d’andalusa ingènua; però hauria de començar a pensar en un canvi de registre si no vol fatigar-nos. La meva favorita però és la veterana Gracia Olayo, que converteix el rol potencialment antipàtic de la monja resoluda i controladora en una de les presències més entranyables.

«La llamada» potser no serà de gust de tots els públics; però, si t’està bé que Déu tingui una mica de ploma i s’expressi a través de les cançons de Whitney Houston, ja tindràs mig cel guanyat.