dissabte, 20 setembre de 2014

VD: don Marcial

de l'alfabet Nazario
Están sonando las seis
Don Marcial se pone en pie
Porque es un señor muy puntual
Y su esposa Doña Leonor es igual
Ya le ha preparado su desayuno frugal
Descafeinado sin leche ni azúcar
Tostada integral
Sin sal

Luego Don Marcial se encamina
Pasitos de jilguero, apresurado
A la oficina
Ha de ser el primero en llegar
Es el encargado de abrir y cerrar

A las once exactamente
Le entra el gusanillo
Y se va al bar de enfrente
Por su tentempié
Bocadillo de chopped y café, buen café
Con chorritón de aguardiente
De chin-ai-chón
Un carajillo oportuno
Que Don Marcial disimula el muy tuno

Es la hora de comer
Que desilusión para el pobre Marcial
Pescadillita hervida otra vez
Con su aceite y limón
Sin sal, patata cocida
Que lata la tensión
Y que negra es la vida
Y se alegra con un cubata de ron

Cuando se va el personal
Se toma otra copa, se cambia de ropa
Ceñidos vaqueros, camiseta azul
Ay! recuerdo de Cancún
Tras colocarse un atroz peluquín
Ah! que figurín
Como una gallina clueca
Se va a la plaza de Chueca

Nadie le hace caso
Ni se inmuta a su paso
Se pasea por la plaza
De terraza en terraza
En aquella babel, nadie se fija en él

Están sonando las tres
Don Marcial vuelve a casa
El corazón herido
El rimel corrido
El peluquín de través


divendres, 19 setembre de 2014

Oscar i jo

Harris, el trempat
Durant un viatge a Irlanda és inevitable que tard o d’hora acabis topant amb la figura d’Oscar Wilde, tot i que les seves credencials com a escriptor irlandès —drets de naixença, a banda— es limiten a haver fugit de l’illa el més aviat possible, com tants dels seus compatriotes literats farien abans i després d’ell. Sigui com sigui, a Killarney (County Kerry) vaig comprar a preu de saldo “Oscar Wilde. His Life and Confessions” de Frank Harris, un clàssic del gènere biogràfic, encara que no per raons canòniques (crec que existeix una vella traducció en castellà a Laertes).

El llibre de Harris, per descomptat, no és gens fiable des del punt de vista de la historiografia seriosa, però ofereix al·licients a dojo, començant per la biografia del seu autor. Frank Harris, periodista irlandès nascut a Galway l’any 1856 (i mort a Niça el 1931) va ser un professional brillant, de caràcter irascible i opinions contundents. Avui dia és recordat sobretot per les seves memòries absolutament llibertines (“My Life and Loves”) que la Sonrisa Vertical va publicar fa molt de temps en el seu catàleg eròtic.

Credencials no li falten a Harris per dur a terme l’empresa, ja que va ser un bon amic de Wilde i va acompanyar-lo en la seva caiguda en desgràcia, però com a historiador no es pot dir que sigui gaire rigorós, especialment en els superficials i poc documentats capítols que tracten de la infantesa i joventut de l’escriptor, on es va refiar de les confidències de dos condeixebles i no va anar gaire més lluny. Des del moment que Harris entra en escena, el nivell de detall (però no de fiabilitat) augmenta considerablement, sobretot als dos darrers terços del llibre dedicats als cèlebres judicis i les seves infames conseqüències, de les quals el biògraf va ser un espectador de primera mà.

Wilde, un regal pel món

Amb una certa immodèstia Harris es presenta sempre com el millor valedor del seu amic, el que li ofereix els consells més prudents i el que el sostindrà econòmicament quan arriben les vaques flaques. Una vegada i una altra intenta aplacar la immensa hybris de Wilde tot pregant-li que no tiri endavant la denúncia contra el marquès de Queensberry. Segons Harris, en sentir-ho Lord Alfred Douglas es va alçar i va dir amb petulància, “Anem, Oscar! Ara es demostrarà quins són els veritables amics”. També seria el de Galway qui va orquestrar una fugida a França que hauria evitat l’empresonament de l’escriptor i a la qual el beneficiari no va gosar fer cas. En quant a la contribució de Harris a la manutenció de l’ídol caigut, tot i ser certa, no va ser una exclusiva seva, car hi hagueren molts altres patrocinadors benvolents i mai no ha quedat bé penjar-se medalles de forma tan descarada.

Curiosament, el molt promiscu Harris sentia molt poca simpatia per les tendències sodomites i li vingué molt de nou que el seu amic Oscar les hi confessés explícitament quan ja la maquinària de la justícia anava desbocada cap al xoc de trens (el que demostra que de vegades és molt fàcil dissimular l’elefant a un racó de l’habitació). S’ha de dir que no per això l’amistat se’n ressentí, més aviat el contrari. De fet “Oscar Wilde. His Life and Confessions” és un gran homenatge a un amic desaparegut (quan es va publicar de forma privada l’any 1910 a Nova York, Oscar ja feia deu anys que descansava al Père Lachaise parisenc) i l’autor ens intenta convèncer de totes les formes possibles que no hi havia persona més enginyosa, afectuosa, brillant, més mereixedora de la devoció perpètua.

Sí, això és un amic; però de la forma com ens el descriu Harris se’n desprèn un personatge que, lluny d’esdevenir objecte d’admiració, es revela com un nen gran i consentit que, a la manera dels catalans postulats per Francesc Pujols, creu que ho hauria de tenir tot pagat pel fet de ser l’únic i inimitable “Oscar Wilde”. És impagable l’episodi en el que Wilde ven per una certa suma la idea d’una obra de teatre a un grapat dels seus amics i com esclata a continuació el conflicte d’interessos.

Segurament els resultats no són els que es buscaven i Wilde surt pitjor parat del que hi havia entrat; però malgrat tot (i el “malgrat“ és força important, amb inexactituds i mentides incloses), el llibre és apassionant, d’aquells que et fan passar pàgina delerosament, gairebé com una novel·la, que diu el tòpic: una autèntica raresa en el gènere biogràfic.

dijous, 18 setembre de 2014

El dimoni de les llistes: diàleg de bagasses

—¡Pendeja! —dijo con voz chillona la mujer llamada Grace—. ¡Me has llamado pendeja! ¡Pues tú… gaullefreitère!
—¡Puta! —vociferó la primera.
Bas-cul —respondió la otra.
—¡Buscona!
Consoeur!
—¡Furcia!
Friquenelle!
—¡Cerda!
Usagère!
—¡Alcahueta!
Viagère!
—¡Rastrojera!
Sérane!
—¡Mozcorra!
Poupinette!
—¡Revientacolchones!
Brimbaullese!
—¡Amamantacabritos!
Chouette!
—¡Hurgamandera!
Wauve!
—¡Coñibaja!

[sis pàgines més tard...]

—¡Lamecazos!
Linatte coiffée!
—¡Retrete!
Houriese!
—¡Calientacatres!
Moché!
—¡Portagarrotas!
Maxima!
—¡Mesalina!
Loudière!
—¡Escupidera!
Manafle!
—¡Frescales!
Lesbine!
—¡Barragana!
Hore!
—¡Arpia!
Mandrauna!
—¡Estafadora!
Maraude!
—¡Brujas deslenguadas! —exclamó Ebenezer, y salió huyendo por la primera puerta que encontró.
(“El plantador de tabaco” de John Barth, traduït per Eduardo Lago a Sexto Piso, ressenyada properament en aquest bloc)

dimecres, 17 setembre de 2014

Galway (i 2)


A Eyre Square s’hi pot veure una font amb una escultura metàl·lica que podria passar per abstracta, però que intenta fer recordar una Galway Hooker, una embarcació típica de la regió que es caracteritza pel casc negre i les veles d’un vermell fosc. Per cert, “hooker” també vol dir meuca, però està molt mal vist fer-ne brometa.


Per veure una Galway Hooker de debò, millor que anar al port és visitar el Galway City Museum, on en tenen una penjada del sostre (i no em pregunteu perquè té les veles negres enlloc de roges). El museu es troba en un edifici de 2007 de tres plantes gens imponents. L’interès del que s’hi exhibeix depèn en gran part de les exposicions temporals —vam pescar una de molt bona sobre artistes palestins—. perquè la col·lecció de fòtils locals és el que és. Però, com que el museu és gratuït, no costa literalment res ficar-hi el nas.


Com no podria ser d’una altra manera, el temple més atractiu de la ciutat pertany a la protestant Church of Ireland. Es tracta de la col·legiata de Sant Nicolau, fundada el 1320 i lloc de culte d’ús continuat més antic del país. Per descomptat, l’edifici ha sigut retocat a bastament durant tots aquests segles, però encara preserva un aura sinistra que contrasta amb la vivacitat del carrer gran a tocar.

Un altre temple que podria tenir un cert interès sobre el paper és la seva catedral catòlica, la qual no deixa de ser bastant imponent. Va ser consagrada l’any 1965 i es nota, perquè recrea amb molt poca gràcia una amalgama d’art de segles anteriors. De totes maneres, la seva situació prop del riu Corrib la converteix en gairebé pintoresca. I és que cal reconèixer que el riu està molt ben col·locat dins de la ciutat i li confereix un toc idíl·lic amb passeig fluvial inclòs. Si a això hi afegiu el port a tocar, amb ànecs i cignes de divers plomatge i unes cases pintades amb molt sentit de l’estètica, la combinació és guanyadora.

Sí, ja es veu que Galway em va caure bé. El centre estava molt animat tant de dia com de nit i els tres sopars que hi vam fer —a un oriental, un francès i un especialista en peix— foren invariablement excel·lents: aquí s’hi menja molt bé. A més, vam descobrir la laberíntica llibreria Charlie Byrne, plena a petar de novetats i llibres de segona mà, especialitzats en qüestions irlandeses, tot i que la minsa secció en gaèlic ens va deixar ben clar que la llengua és encara recessiva. Però diuen que és la millor llibreria del país, o sigui que acabaré exclamant tres visques per a Galway.


dimarts, 16 setembre de 2014

Galway (1)

Quarta ciutat del país per població, Galway (76.000 habitants) demostra que de vegades per caure en gràcia cal ser graciós i que virtuts que, preses una a una, no ens durien gaire lluny, per pura acumulació ofereixen resultats ben agradables. L’atractiu turístic més important de la ciutat sembla ser l’Spanish Arch que podeu veure fotografiat a dalt: una obertura de la muralla creada el segle XVI. Diu que l’arc s’anomena espanyol perquè per allí hi passaven mercaderies provinents de la península ibèrica, com ara vi, taronges i xerès. No m’acabo de creure l’explicació (per reduccionista i forçada) i, a més, com imant pel turisme em sembla del tot insuficient.

Per contra, si una cosa m’admira de Galway és l’existència d’Eyre Square, un quadrilàter considerable en forma de plaça dura, mig dedicat a la visita que va fer el president Kennedy l’any de la seva mort. Encara que sembli mentida, al món de l’urbanisme irlandès, la presència d’una plaça és tot un miracle.

Hem arribat a la ciutat en ple interstici de dos festivals: un de voluntarista, entorn de les arts i les lletres, i per altra banda la setmana extravagant de curses de cavalls, a la manera d’un Ascot dels pobres, sense cap Cecil Beaton que doni consol a una quequejant Audrey Hepburn. En reservar l’hotel, després d’agrair-me el detall d’haver escollit l’establiment, ja m’advertiren online que potser l’entorn seria una mica sorollós. Finalment no ho fou: Galway sol limitar-se a un escàndol mental. (continuarà)

dilluns, 15 setembre de 2014

Èpica de barriada

Habrá al mismo tiempo algo de tragedia, y algo de muerte, en nuestra máquina de escribir, que es una máquina usada, con el estuche ya un poco deteriorado, y que mi padre le ha comprado escondidamente a un delincuente del barrio que se dedica a entrar en oficinas, y que poco después morirá, cerca de nuestra casa, en un tiroteo con la policía. Junto a mi épica familiar del trabajador que corre en su clandestinidad política, y a mi épica literaria y televisiva de muñecos que corren entre cementerios de hadas, y de detectives que corren rodeados de rascacielos, y de ciclistas que recorren toda España en su danza macabra con paso por la desconsolada villa de Ocaña, y de galgos que recorren una pista en pos de una liebre de trapo, se me va a adherir de este modo la épica intensa y marginal del hombre que corre rodeado de delito común. Y desde el instante en que abra el maletín de mi máquina de escribir, cada golpe de tecla, cada estamparse una letra sobre el folio, se me antojará el ruido de un paso, el imprimirse una huella de aquel delincuente en su carrera final.
La publicació l’any 2007 de “Los príncipes valientes” va significar el salt de Javier Pérez Andújar a la primera línia del món literari en castellà. Encara que freqüentment és classificada com a novel·la —gènere del qual només preserva un inesperat gir final—, es tracta en realitat de la crònica dels records d’infantesa de l’autor, un cadell de deu anys, fill de la immigració, al fronterer Sant Adrià del Besòs de 1974.

D’un material com aquest en pot sortir, apuntant baix, fòtils masegats com allò de “Cuéntame” de la TVE; per fortuna els records de l’Andújar, malgrat el seu enorme potencial pop, s’eleven per damunt de la pura nostàlgia gràcies a la voluntat de fer-ne literatura, en part mitjançant l’estil, però també a través del tractament èpic d’un món que en principi no ho és. Hi veurem convocats temes habituals com són els primers neguits sexuals, els amics de l’escola (en especial l’impagable còmplice Ruiz de Hita), la visió feta ficció del poble d’on provenen els pares, l’àvia dement, l’oncle pintoresc i calavera, la solidaritat veïnal o la lluita clandestina dels obrers a les acaballes del franquisme. Pérez Andújar transcendeix aquest temari una mica fatigat amb un llenguatge conceptualment elaborat, que enlluerna encara que de vegades no acabi de tenir sentit.
Voy a ver de esta forma que es en lo anecdótico en lo que estoy afirmándome, sobre lo que ando sustentando mi confabulación con el mundo; me persuadiré de que el hombre que coge el autobús cada día a la misma hora es imprescindible en su regularidad para que no se pierda el sentido de las cosas, y de esta manera iré corroborándome en la superstición de que el mundo somos todos o de que el mundo nos necesita a todos como a un reloj le son imprescindibles todos sus resortes. En la evidencia del vivir de los demás, yo iré cotejando la evidencia de mi respiración, y será el movimiento que va a envolverme, el ir y venir de los hombres, de los autobuses, de los trenes, de los aviones a reacción que se le aparecen a la gente como santos supersónicos en lo más firme del cielo, será todo ese movimiento de la vida lo que acabe justificando mi permanecer estático, mi ininterrumpirme en nuestra casa, absorto en los libros, en un querer pasar las horas como si fueran páginas, leyéndolas, o diciéndolas, o reteniéndolas en una mano para que no se desvanezcan.
La lectura, esclar, serà la via que permetrà l’infant Javier escapar de les limitacions d’un Sant Adrià desestructurat i d’una època d’horitzons escassos. Apareixen els tebeos d’aquell temps: “Asterix a Còrsega”, “Els llorers del Cèsar”, la impostura llevantina de “Tintín y las naranjas azules”, la contraposició burgesa de la família Ulises, la tira de “Fred Basset” que ha ha engendrat tants cinòfils des de La Vanguardia. No trigarà a arribar la selecció de clàssics universals de can Bruguera (Colección Historias), esquizofrènica exhibició, part còmic/part text del que s’entén per divulgació dirigida a la canalla. En aquesta versió més elevada de la literatura hi figurarà Jules Verne, Twain o Karl May, però també Dumas, Lolo Rico (“Josfa, su mundo y la oscuridad”), Homer o Jorge Manrique.

Però el que predomina en els records de l’autor és la programació de la televisió, única i espanyola en aquell moment, amb sèries com “El pícaro” de Fernando Fernán Gómez, que tant bé lliga amb les maniobres de l’oncle garneu. Més enllà de les presències testimonials de Cannon, McLoud, Banaceck i l’equip A, els personatges de Colombo i Kojak reben tractament preferent. Pérez Andújar els analitza en profunditat, gairebé com si l’hi anés la vida; i de fet n’estableix una existència paral·lela de residents de Hollywood convidats a conformar-se amb Sant Adrià del Besós.

Cenyida a un temps en el qual el dictador encara agonitzava i a un territori que ignora la metròpoli propera, desproveïda de tot el rebot contra una certa Catalunya que habita títols posteriors de l’autor i sense ni un sol gram de frivolitat, “Los príncipes valientes” em sembla encara l’obra més interessant de Pérez Andújar. Per descomptat, la més viscuda i compartible de les que escriurà en els propers anys.

diumenge, 14 setembre de 2014

El present atrapat

Richard Linklater, consumat narrador de l’evolució d’una parella al llarg dels anys a la seva trilogia “Before Sunrise” - “Before Sunset” - “Before Midnight”, assoleix amb “Boyhood” un altre prodigi de sentiment i de temps en un projecte encara més ambiciós que, sense superar el cim que representà “Before Sunset”, és un dels films més colpidors que veureu aquesta temporada.

L’any 2002 el texà Linklater escollí Ellar Coltrane, un nen de set anys originari d’Austin, per filmar-lo durant dues setmanes anuals en el paper del fictici Mason Evans Jr., fill de parella separada. La intenció era prolongar el rodatge durant dotze anys i, sense gaires idees preconcebudes, fer la crònica de la relació entre uns pares amb el seu fill fins arribar al punt crucial de la seva entrada a la universitat. Els episodis anuals (que comprenen des d’unes poques hores fins a un grapat de dies) se succeeixen sense solució de continuïtat, de vegades només distingibles pel canvi en el tall de cabells del protagonista (i evidentment per la imperceptible alteració física de la seva creixença, que cap efecte digital podria superar). Les anècdotes contingudes en aquests episodis són més aviat banals per la seva quotidianitat, d’aquelles que qualsevol espectador pot reconèixer en la seva pròpia infantesa, però demostren tanta perspicàcia com instint dramàtic. Potser per això, les escenes que concerneixen el segon marit de la mare (un violent maltractador alcohòlic) destaquen negativament en un conjunt on predomina l’agredolç sobre el clarobscur.

Sens dubte era un risc apostar per un no-actor com a motor d’un projecte de tal llarga durada i, encara que Ellar Coltrane possiblement no farà gaire més carrera al cinema (com no sigui a “Manhood”, d’aquí dotze anys), queda perfecte amb la seva actitud tímida, dubitativa i balbucient, molt més creïble que la dels molts “enfants savants” que Hollywood sol destil·lar. I, com a bonus inesperat que ningú no podia haver previst, a mesura que Coltrane travessa l’adolescència, s’assembla més i més al seu pare en la ficció, un immillorable Ethan Hawke.

I és curiós que Hawke, un actor que no desvetlla gaires passions (llevat d’una molt temporal d’Uma Thurman), a les pel·lícules de Linklater està sempre brillant. Com aquí: un pare distant i amb mala consciència per ser-ho que es resisteix a fer el típic paper de pare-Xiquiparc pels caps de setmana. Però la millor interpretació és la de Patricia Arquette, una mare esforçada amb un pèssim criteri a l’hora d’escollir marits. Cap a la fi del film protagonitza dos dels millors moments de tot “Boyhood”. El primer és quan el seu deficitari primer marit (Hawke) li agraeix el fet d’haver exercit de mare a temps total. La resposta, gestual, d’Arquette és d’antologia. I l’esclat emocional, quan davant de la presència d’un fill que s’encamina tan alegrement a la universitat, fa aflorar com de ràpida passa la vida, seria una conclusió més satisfactòria que els deu minuts que encara queden de la redacció “el meu primer dia a la universitat”.

“Boyhood”, escrita sempre en present, reflecteix involuntàriament tot el que succeïa en el moment del seu rodatge (Coldplay, videojocs, el darrer Harry Potter venut a mitjanit, Obama com a candidat, The Beatles com a canon occidental). D’aquí tres segles, si encara existeixen aparells capaços de reproduir narrativa del segle XXI, el film documentarà el seu moment a la perfecció. Hi ha tan poca premeditació en aquest treball de Linklater, que sembla desplegar-se en el nostre propi present. Em resisteixo a creure que el guió sap cap a on va. Per això mateix m’interessa tant el destí dels seus protagonistes. S’assembla molt a la vida.