dimarts, 3 març de 2015

Vida viscuda

Intentaré ser breu, perquè el film no admet elaboracions: si l’analitzes una mica, el trenques. Es titula “Le meraviglie” (aquí “El país de las maravillas”) i l’ha dirigit Alice Rohrwacher. Passa a una masia de l’Umbria, però l’han filmat a la Toscana, i la protagonitza una família d’apicultors amb regustos hippiosos i comunals. El pare, un alemanot progre i irascible, la mare, entre passiva i contemporitzadora, quatre filles en diferents estats d'efervescència.

La trama, tret de l’arribada d’un adolescent en règim d’acollida i la irrupció d’un programa de televisió entre kitsch i delirant, és tan ple o tan buit de peripècia com els estius de la nostra infantesa. Amb l’excepció de la germana de la directora Alba Rohrwacher i de la Monica Bellucci (en una intervenció quasi de fada), la resta d’actors són desconeguts però respiren una veracitat sense retòriques. Menció especial per Maria Alexandra Lungu, una adolescent d’excepcional naturalitat.

Es nota que Alice Rohrwacher parla des de la pròpia experiència, la pel·lícula es percep com profundament viscuda. Trista i alegre, refrescant i tònica. Ideal per oblidar les allaus fílmiques del cap de setmana.  


dilluns, 2 març de 2015

Víctimes del segle

Jo ja ho sé que els relats que expliquen el passat es construeixen sovint de la manera menys dolorosa per a qui el conta, i que això no és mentir, és sobreviure amb els records.
Els lectors de “El meu país d’Itàlia” no teníem cap dubte que Maria Folch (Marieta) ha sigut agraciada per les muses amb un concís, sensible i bell estil que funciona estupendament en les observacions quasi impressionistes que tant afavoreixen els blocs. La publicació de la seva primera novel·la “Després vénen els anys” (Drassana, 2014) suposava l’apertura d’un gran interrogant: ¿seria capaç l’autora de resistir igual de bé en distàncies llargues i en gènere tan allunyat al del dietari personal? Bé, la resposta curta és que sí, que Maria Folch se’n surt, i a més amb matrícula, el que no deixa de ser un descans; perquè jo a Maria l’he acabat coneixent personalment i no us podeu ni imaginar com és de complicat escriure amb diplomàcia i el cap fred sobre la producció literària dels amics. Així que no caldrà que faci equilibris entre l’ambigüitat i les mitges veritats per cantar les excel·lències de “Després vénen els anys” i em podré permetre ser absolutament sincer.

La protagonista del llibre es diu Blanca Lleó i és una historiadora castellonenca, una mica frustrada professionalment, a qui encarreguen entrevistar els exiliats italianoparlants d’Ístria que fugiren a Itàlia un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Titllats d’anticomunistes, per escapar del “benèvol” règim de Tito, la seva acollida al país veí fou tan controvertida com hostil. La ciutat artificial de Fertilia als afores de l’Alguer, una creació del règim mussolinià, fou repoblada per aquesta colla d’exiliats falsament iugoslaus; i allí que se n’hi va la Blanca en successius caps de setmana de l’hivern de 2005. Així és com coneixerà Michele Fiorin, vell partisà que ha participat en algunes de les gestes més admirables del segle, i establirà amb ell una relació molt particular que lligarà els seus respectius passats.

La novel·la admira per la seva ambiciosa estructura que alterna tres estils de narració: el relat en tercera persona de les accions i els pensaments dels dos protagonistes, les reflexions que li fa Blanca en primera persona a un amic de Castelló via email i els retalls de notícies extretes de la premsa de l’època dels fets històrics. Però si la complexitat formal sorprèn en el treball d’un principiant, no dificulta en cap moment l’avanç de la lectura, sinó que l’estimula. No és aliena a l’interès del llibre la novetat dels episodis històrics tractats, perquè no crec que a casa nostra se sàpiga gran cosa ni dels refugiats d’Ístria, ni del paper dels partisans italians durant la Segona Guerra Mundial, ni de la ciutat planificada de Fertilia, ni (gosaria dir) de com es va viure la Guerra Civil des de Castelló.

Tot lligant, sense que es percebin les costures, temes de memòria i desarrelament, de pertinença i exili, saltant en el temps des de principis del segle XX fins ara mateix i combinant geografies mediterrànies que abasten de Pola a Castelló, passant per Roma i l’Alguer, Maria Folch (ajudada pel seu ben organitzat cervell) aporta la lògica de la inevitabilitat al conjunt. També ajuda, i molt, a l’èxit de la novel·la un llenguatge senzill, bell, precís i evocador que pot, una mica a desgrat seu, arribar a ser poètic.
Al carrer d’Enmig, en un dels molts refugis que la gent havia improvisat sota les cases, hi ha un grup de dones i xiquets. Una dona jove li demana a la filla que puge a casa a buscar aigua, fa dos dies que s’estan al refugi amb dos xiquets de bolquers i de tant en tant van a casa a agafar aigua, no n’han pogut baixar molta i ara els en fa falta. Li fa molta por enviar-hi la filla i li fa mil recomanacions d’anar ràpida i no obrir cap finestra. La xiqueta, que es diu Rosa, no pot resistir la curiositat de mirar el carrer des d’una finestra, tot és ple de pols i de fum, veu un soldat que camina estrany, està malferit i deixa un reguer de sang. Rosa no pot evitar cridar, té molta por de les bombes i dels moros, que li ha dit sa mare que estan arribant. Agafa l’aigua i torna al refugi sense explicar res del que ha vist, però no ho oblidarà mai.

Tornem al refugi sota la séquia major, allà, sota les bombes i les canonades, s’ha posat de part una dona del Grau i tothom s’activa per donar un colp de mà a la partera i a les dones que l’ajuden, i els porten aigua, llençols o el que tenen.

Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes de les cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la séquia que regalima a les parets del refugi.
Encara que Maria Folch intenti distanciar-se de la seva protagonista, comparteix molts trets biogràfics i de caràcter amb la Blanca Lleó, incloent-hi la coentor. El més notable però, és l’admiració que traspua pels vells lluitadors castigats per la història, aquells a qui tots els governs escatimaren honors, els que gosaren anteposar la seva humanitat a les ideologies; és a aquests eterns perdedors als que “Després vénen els anys” ret homenatge. Em sap greu que un llibre com aquest, tan mereixedor de generar una nombrosa corrua de lectors satisfets, probablement serà víctima del tradicional divorci que hi ha entre les editorials valencianes i el Principat. Si voleu reparar aquesta injustícia, reclameu-lo a la vostra llibreria de confiança o adquiriu-lo a la web de l’editorial. Després no em vingueu amb que no us ho havia dit.

diumenge, 1 març de 2015

Allau, la pel·lícula

Idiota amb smartphone (selfie)
Entre el drama familiar i la comèdia negra “Force Majeure” del suec Ruben Östlund ha sigut un dels films més apreciats per la crítica i els festivals durant la temporada passada. Sorprenentment, no n’hi ha per tant. El protagonitza una família ideal —parella jove, guapa i benestant amb dos fills preadolescents, nen i nena— de vacances en una luxosa estació d’esquí dels Alps savoians. El segon dia de la seva estada una allau provocada que es descontrola posa en perill les seves vides; però, mentre la mare intenta protegir els fills, la reacció del pare és salvar l’iphone i tocar el dos. Encara que finalment ningú no pren mal, la covardia del marit i el seu refús a reconèixer  el que ha fet causaran una crisi familiar de la qual s’ocuparan els següents 90 minuts de pel·lícula amb insistència una mica fatigosa.

Costa de creure, per començar, que una persona normal enfrontada a un incident com aquest reaccioni de forma tan egoista; però, un cop acceptada la premissa, s’entendrà que no senti gaire simpatia per un protagonista tal: un cretí privilegiat a qui li posen en qüestió la seva autoritat patriarcal. Tampoc l’esforç de la dona per encarar el conflicte em convida a la solidaritat (jo, d’ella, ja l’hauria plantat). En el procés de regeneració familiar hi intervenen amb resultats dubtosos una parella d’amics que han vingut a visitar-los i alguns altres esquiadors residents, però el conflicte central resulta fútil i no dóna per a tant.

Per acabar-ho d’espatllar, el film compta amb tres finals. El primer és temptatiu, ridícul, però catàrtic. El segon és el més satisfactori, encara que aposti pel tòpic que tots els homes són uns babaus i són les dones les que arreglen els matrimonis. El tercer és el pitjor, un apèndix innecessari que obre nous fronts i deixa un regust d’ambigüitat. Amb altres paraules, el film acaba malament.

La pel·lícula té tanmateix aspectes apreciables, començant pels seus actors, Lisa Loven Kongsli i Johannes Bah Kuhnke, com a parella protagonista. Els nens, sense quasi badar boca, saben transmetre molt bé l’angoixa davant d’un vincle esquerdat. I l’amic (Kristofer Hivju) amb la seva jove novieta (Fanni Metelius) introdueixen una mica de benvinguda comèdia. Östlund, antic director de pel·lícules d’esquí, retrata l’entorn alpí amb un estatisme majestuós no exempt d’estranyesa, on màquines robòtiques travessen el paisatge, mentre sonen dispars de canó i ràfegues de Vivaldi. El muntatge sec i els plans llargs i de poderosa i invariable geometria (la raspallada de dents davant del mirall del lavabo, les converses “íntimes” al passadís de l’hotel) fan pensar, perdó per la blasfèmia, en el bo de Kubrick.

En el cor de “Force Majeure”, o en el cor del seu director, hi ha una obra notablement millor. Es pot intuir en l’escena de l’allau o en la seqüència quan la mare pateix un accident enmig de la boira. Es tracta de moments on no s’hi veu gran cosa, com també passa en el diàleg a les fosques entre Mats i Fanni. ¿Serà el millor cinema el que més s’assimila a la ràdio? “Force Majeure” es pot defensar a mitges com a comentari social sarcàstic, les rialles que causa són de pura incomoditat. En un moment donat un “drone” domèstic tomba unes begudes, poc després el nen es queixa que a l’habitació no hi ha internet, Potser són aquestes les úniques tragèdies, tan del Primer Món, a les que podem aspirar els europeus de classe mitja.

dissabte, 28 febrer de 2015

El festeig de Joni

Joni Michell va trencar el seu ritme habitual de publicar un àlbum anual l’any 1973. Les seves cançons havien esdevingut gradualment més complexes i li costava trobar músics capaços de secundar-la en la seva execució. Finalment la solució vingué de mans d’una colla de jazzmen experts comandats pel saxofonista Tom Scott, qui ja li havia prestat els seus bons oficis a “For the Roses”. A “Court and Spark” (1974) hi col·laboraven llumeneres com el percussionista Milt Holland, el bateria John Guerin, els baixistes Wilton Felder i Max Bennett, el pianista Joe Sample o el guitarrista Larry Carlton, els quals formarien posteriorment grups com The LA Express o The Jazz Crusaders.

En la cançó que obria el disc (i que li donava títol) els músics anaven entrant tímidament i enganyosament a partir de la introducció al piano d’una Joni cantant en un registre inusualment greu. És com una mena de carta de presentació que només esclatarà plenament a la cançó següent. “Court and Spark” es podria traduir com a “festejar” o “festeig” (la discogràfica espanyola li va posar un horrible “Pelando la pava”).

L’amor va trucar a la porta
amb un sac de dormir
i una ànima de boig
Ell estava segur que l’havia vist
Dansant riu amunt en la foscor
Buscant una dona
a qui festejar

Tocava a la vorera
per una mica de xavalla
quan li va passar una cosa estranya
El tren de la glòria va passar a través seu
Per això va enterrar les monedes que havia fet
a People’s Park
I se n’anà a buscar una dona
a qui festejar

Semblava que em llegís el pensament
Veié que no me’n refiava
però que encara era amable amb ell
Veié com em preocupava algunes vegades
Em preocupo algunes vegades

Tots els culpables, va dir,
han vist la taca
al seu pa de cada dia
als seus noms de fonts
Vaig declarar-me innocent
Vaig sacrificar la meva tristor
Podries completar-me
Jo et completaria

Els seus ulls eren del color de la sorra
i el mar
I quant més em parlava
més m’arribava
Però jo no podia abandonar Los Angeles
Ciutat d’àngels caiguts

La coberta del sisè disc de la Mitchell tornava a ser un dibuix seu, molt estilitzat i un punt ambigu, molt elegant pels tons crema i la tipografia cal·ligràfica en relleu. Per descomptat en l’edició espanyola la retolació va ser en marró i sense cap relleu.

divendres, 27 febrer de 2015

Notes urgents sobre Lear

Només un apunt per deixar constància d’haver vist “El Rei Lear” dirigit per Lluís Pasqual al Teatre Lliure en la seva penúltima funció. Inútil doncs recomanar-lo, no queda ni temps ni queden entrades (es van exhaurir fa temps); però quedarà aquest breu escrit com a recordatori d’una vetllada memorable al teatre. Tret de la música, res de tan poderós com el teatre, quan funciona. Per això l’òpera pot estar tant bé.

No recordo una adaptació cinematogràfica de “Lear” que hagi assolit la condició de clàssic. Bé, hi ha “Ran” la gran paràfrasi que va filmar Akira Kurosawa i, ben mirat, la translació costumista de Yasujiro Ozu a “Contes de Tòquio”. Els japonesos sempre han sigut molt sensibles als problemes que suposa la tercera edat (vegeu com a material suplementari “La balada de Narayama”).

De fa temps detesto Núria Espert, de forma inveterada, i encara que a la primera part de l’espectacle no he detectat la seva típica cantarella de diva que sobrevola les nostres vides, no ha estat fins el segon acte que he descobert el seu moment d’enorme humanitat. M’ha fet esgarrifar i m’ha fet pensar en la meva mare, en els seus últims dies de dispersió mental. Ja us ho dic jo, l’abraçada amb Cordèlia val el seu pes en or.

Deixant de banda l’Espert, alguns actors contribueixen amb prestacions típiques i competents (Jordi Bosch, David Selvas o fins i tot Míriam Iscla). La roba-escenes Teresa Lozano fa de bufó amb el sexe canviat i resulta tan simpàtica com innecessària. Laura Conejero assassina algú (amb molt d'estil) a totes les escenes on apareix. Ramon Madaula esdevé el desconegut al qual mai no saludaries i mereix el premi a la discreció elegant. Mentrestant Julio Manrique es munta la seva pròpia pel·lícula, pel·lícula d’oblit i absentisme, però d'una brillantor exuberant. Manrique justifica amb escreix la visita. I la supera.

La configuració de l’escenari entre dues graderies no sembla bona idea: claustrofòbic, afavoridor d’una mala acústica i que obliga a la situació dels personatges en estricte ordre lineal. Dit això, admira tot el que es pot suggerir amb tants pocs elements. El vestuari d’Alejandro Andújar me’l compraria ara mateix, per vestir-lo de paisà, i el fons sonor supervisat per Dani Espasa ofega alguns parlaments però omple l’espai de forma brillant.

Aquesta nit a les grades hi havia l’actor i director José Luis Gómez a qui Joan Ollé feia els honors, i al seu costat el president Artur Mas amb la seva esposa Helena. Atès el tema de l’obra hagués tingut molt més sentit que la llotja presidencial l’ocupessin en Jordi i la Marta, definitivament abocats al vertigen de saber com acabarien les seves velleses i quin paper hi jugarien els seus molts i poc fiables fills. És per connexions mentals com aquesta que William Shakespeare és considerat un clàssic sense discussió.


Última hora: ran de l'èxit de l'obra (100% d'ocupació), es tornarà a representar la temporada vinent, del 17 de desembre de 2015 fins el 31 de gener de 2016. Entrades ja a la venda.

dijous, 26 febrer de 2015

Amb ell va arribar l’escàndol

El company Puigcarbó anunciava fa dos dies (i avui The Guardian ho confirmava) els nous controls que Blogger aplicarà a partir del 23 de març sobre els continguts que s’apugen a la plataforma. Es tracta en poques paraules de limitar la publicació d‘imatges explícitament sexuals de manera que els blogs que no es conformin a les directrius de Blogger esdevindran de caràcter privat i només s’hi podrà accedir per permís exprés del seu propietari, el que equivaldria a convertir el blog en virtualment invisible. És un cas palès de censura sobre el qual poc hi podem fer, perquè som a Blogger de franc i hem d’acatar les condicions de l’empresa. No recordo haver firmat cap contracte en donar d’alta el blog, però segurament hi ha alguna clàusula que els empara i que converteix aquesta maniobra en completament legal. De fet, crec que fins i tot estan autoritzats per contracte a sodomitzar-nos amb un pal d’escombra i vendre les nostres famílies a una tribu boiximana o sigui que serà millor no provocar-los.

Una altra qüestió és per què en Puigcarbó ha rebut una notificació i jo no? Clarament Blogger ha trobat en algun dels múltiples blogs que en Francesc orquestra algun contingut que li ha semblat punible. Atès que el col·lega no practica (que jo sàpiga) el gènere eròtic i molt menys el pornogràfic, se li deu fer difícil descobrir on es troba el motiu d’ofensa; afer aquí important, ja que el fet de descobrir-ho o no suposa la supervivència dels seus blogs. No juguem aquí amb dades objectives, perquè l’escàndol depèn exclusivament dels ulls del que s’ho mira, i en aquest cas el que s’ho mira no és altre que Google. És sabut com solen ser de puritans els americans en matèria de sexe i fa una certa ràbia que ens haguem d’adaptar als seus criteris pel fet que són els amos de mitja web (esclar que pitjor estaríem si depenguéssim de Corea del Nord).

I ara de forma una mica tangencial i per demostrar que qui s’escandalitza és perquè vol recolliré una notícia que m’ha fet gràcia. Resulta que a l’episodi que es va emetre diumenge passat de “The Walking Dead” als Estats Units hi apareixien dos homes fent-se un petó. Part de la xarxa va respondre escandalitzada i per alguns fans aquell parell de gais els hi van arruïnar el programa (tot passant per alt que l’escena ja figurava en el còmic original en el qual es basa la sèrie). El que resulta còmic de tots aquest espectadors ultratjats és que “The Walking Dead” va de zombies i que l’assassinat sanguinari, l’infanticidi i el canibalisme són el pa que s’hi dóna habitualment sense que ningú s’hi hagi sentit mai ofès. Però, esclar, dos homes mostrant-se afecte… es inadmissible!

Bé, tornant a l’afer Blogger, espero que en Francesc localitzi el còdol a la sabata que fa nosa a la casa Google i que tot es resolgui per a satisfacció de les parts implicades. En quant a la pornografia, ja ens espavilarem i la buscarem a una altra banda.

dimecres, 25 febrer de 2015

Els seus

Personatge més incòmode que veritablement subversiu, es diria que Serguei Dovlàtov no es va exiliar sinó que el van forçar a fer-ho, circumstància que finalment es revelaria feliç, perquè no fou fins que l’escriptor es trobà a milers de quilòmetres de la Unió Soviètica que la seva obra va començar a ser publicada. A Dovlàtov l’obligaren a  viatjar lleuger d’equipatge, com revelava a “La maleta”; però malgrat l’escassedat de records materials, duia a les espatlles la memòria de tots els seus familiars, que és del que tracta “Els nostres” (quart títol seu que Miquel Cabal tradueix i La Breu publica), un veritable arbre genealògic esdevingut literatura.

En tretze capítols, a un per parent, el narrador i periodista repassa de forma molt poc rigorosa anècdotes i records de família, començant pels avis i acabant pels fills, sense oblidar-ne el gos. L’ordenació cronològica del relat fa que el llibre vagi evolucionant subtilment, tant per la variació de les circumstàncies històriques com pel divers grau de testimoniatge que detenta l’autor. Així, les històries referides als avis, recollides possiblement per tradició oral, adquireixen l’aura irreal de les llegendes amb protagonistes gegantins capaços de sobreviure un terratrèmol o retardar la revolució; mentre que els capítols que tracten de temps més recents tenen major valor documental per reflectir la realitat quotidiana a la societat soviètica.

L’estil de Dovlàtov és aspre i cantellut, de paràgrafs molt breus i total al·lèrgia a la retòrica: quan detecta una temptació literària l’estronca d’immediat. Descarnat i molt poc sentimental, la tendresa hi corre subterrània. Però és abans que res, un autor divertidíssim; encara que estigui explicant fets greus i fins i tot dolorosos, no pot evitar observar la intrínseca ridiculesa de la comèdia humana:
Idolatrava Stalin. L’adorava com s’adora un fill esgarriat. Li veia els defectes.

Els discos amb els discursos del generalíssim els guardava en àlbums vermells. Eren un àlbums amb cordillets i un retrat del líder en relleu…

Quan va resultar que Stalin era un criminal, a l’oncle li va saber greu de veritat.

Llavors va agafar afecte a en Malenkov. Deia que era enginyer.

Quan van destituir en Malenkov, li va caure en gràcia en Buganin. Tenia l’aspecte d’un comissari de la policia prerevolucionària de províncies. I justament l’oncle era de províncies, de Novorossisk. Potser s’estimava de debò en Buganin, que li recordava els ídols d’infantesa.

Després va enamorar-se d’en Khrusxov. Quan el van fer fora, l’oncle va perdre l’amor. Havia acabat fart de malgastar els sentiments.

Va decidir que estimaria Lenin. Feia temps que era mort, ja no el podien destituir. Tampoc no era fàcil que el desacreditessin com tocava. O sigui que aquell amor no li podien prendre…
No sembla que Dovlàtov tingui una intenció política en el que escriu, però la mera descripció desapassionada dels fets no podria ser més demolidora. Per exemple, quan parla de la feina de correctora de la seva mare, el que s’acaba fent palès és la terrible censura imposada pel règim:
En el periodisme hi ha una norma. N’hi ha prou que et deixis una lletra: és la fi. Sempre acaba sortint una paraulota o, encara pitjor, un concepte antisoviètic. (I de vegades totes dues coses alhora).

Posem que en una frase com «Els comunistes són forts», la efa es tomba i acaba sent una ema. Aquestes coses passen tot sovint.

O bé: «Les decisions fútils del Partit» (en lloc d’útils).

O bé: «El comunisme esclau» (enlloc d’eslau).

Ja se sap que l’única cosa certa dels nostres diaris són les errates.
“Els nostres” conté a més una de les històries d’amor (per anomenar-ho d’alguna manera) més extraordinàries que mai llegireu, com és la del propi Serguei amb la Lena. Dovlàtov és un autor que crea addicció. Entra tan fàcilment com l’aigua, però en realitat es tracta de vodka (que finalment, en rus, és també aigua). “Els nostres” és segurament la millor manera d’entrar en el vici.