dilluns, 20 de juny de 2022

La veritat de les mentides


Divuit anys més tard de l’estrena de la docusèrie «The Staircase» que va marcar l’evolució del gènere del «true crime», ens arriba, amb el mateix títol, la seva versió ficcionalitzada a la plataforma HBO max. És una sèrie escrita i dirigida per Antonio Campos, basada explícitament en el documental de Jean-Xavier de Lestrade, encara que el seu contingut difereixi notablement en nombroses ocasions. Apart d’alleugerir tot el contingut legal i les escenes dels diversos judicis, aquesta versió de «The Staircase» incideix molt més en la personalitat dels personatges i en les seves motivacions.


Si en el documental de de Lestrade la família de Michael Peterson es mostrava (amb l’excepció de la fillastra Caitlin) com una modèlica pinya sense fissures, aquí es descobreixen discrepàncies, secrets i mentides que ens revelen una molt menys perfecta família protagonista. Aquesta humanització afecta als cinc fills, però també a la mare que, malgrat ser la víctima i morir per tant pràcticament a la primera escena, té reservades múltiples aparicions en «flash-back» per demostrar-nos que la seva vida no era tan rosada com el seu vidu ens vol presentar.


Aquest intent d’imparcialitat obliga a incorporar l’equip de documentalistes que rodaren «The Staircase» original com a personatges de la ficció. Especialment important resulta l’aparició de Sophie Brunet, l’editora del documental, que va tenir una llarga relació sentimental amb Peterson, relació que el primer «The Staircase» ens havia escamotejat i que ara, de retruc, el tenyeix d’un sospitós biaix. És una reflexió que ja apuntava Joan Todó a «La verda és porta»: que s’hi pot trobar més veritat en un relat fictici i, per tant, convenientment manipulat, que en una crònica pretesament fidedigna dels fets, on la realitat ve marcada per un únic punt de vista.


Com que aquesta «The Staircase», en ser ficció, no està obligada a respectar ni l’ordre cronològic ni la veracitat dels fets —vegeu si no com es visualitza la mort de Kathleen segons tres diferents teories—, l’interès del que es narra és molt més consistent i les pujades i baixades de tensió molt ben distribuïdes. Com que, a més, aquesta és una sèrie que aspira a la qualitat que proporcionen els diners, el seu repartiment és ple de noms prestigiosos: Juliette Binoche, Michael Stuhlbarg (que vam veure fa poc de dolent a «Dopesick»), Toni Collette, Parker Posey, Sophie Turner (Sansa Stark) o Patrick Schwarzenegger (fill de). La presència sens dubte més important és la de Colin Firth, que no s’assembla gaire a Michael Peterson, tot i que n’imita molt bé la veu i els gestos, però que fa una composició veritablement inquietant, d’aquelles que no t’hauries esperat d’ell.


En un món ideal, amb moltes hores per perdre (i guanyar), caldria veure successivament les dues «The Staircase», la de Netflix i la de HBO en aquest ordre. Però si voleu fer drecera, la més llaminera és amb tota seguretat la de Firth i Collette. 

diumenge, 19 de juny de 2022

Les mentides de la veritat


La nit del 9 de desembre de 2001 l’escriptor i exmilitar Michael Peterson va trucar al telèfon d’emergències per reportar que havia trobat la seva esposa Kathleen inconscient i tacada de sang al peu d’una escala de casa seva. L’alcohol i el Vàlium que s’havia pres semblaven indicar que la mort havia sigut accidental, però les posteriors investigacions convertiren el marit en sospitós. El 10 d’octubre de 2003, després d’un judici particularment llarg, un jurat reunit al comtat de Durham (Carolina del Nord) considerà Michael Peterson culpable, motiu pel qual fou condemnat a cadena perpètua.


Malgrat que el cas no fos particularment complex, esdevingué suficientment popular com per rebre prop d’una vintena d’adaptacions per a ràdio o televisió. L’origen d’aquesta popularitat cal buscar-la en el documental francès «Soupçons» (Sospites) que va dirigir Jean-Xavier de Lestrade per a Canal+ amb una gran acollida per part de la crítica. Es tracta de 8 episodis emesos el 2004 i 5 més entre 2013 i 2018, tots actualment accessibles a Netflix sota el títol de «The Staircase» (L’escala). Evidentment hi ha molt poques cròniques criminals que mereixin esmerçar-hi més de deu hores de televisió i aquesta no n’és pas l’excepció. I tanmateix el programa resulta molt més interessant del que caldria esperar, probablement perquè l’equip de documentalistes va comptar des del primer moment amb la col·laboració incondicional de la família Peterson.


Aquesta entesa permet contemplar els membres d’aquesta nombrosa família en impagables moments d’intimitat tot al llarg del procés que conclogué amb la condemna del pare. Es tracta d’escenes —de vegades emotives, però també disteses i plenes d’humor— que sempre respiren l’espontaneïtat que només proporciona una llarga convivència. Aquest punt de vista privilegiat té com a conseqüència una visió esbiaixada del cas, ja que el principal sospitós apareix gairebé sempre sota una llum favorable i en certa forma és declarat tàcitament innocent.


Però, apart d’aquest toc humà, «The Staircase» es constitueix també en una detallada descripció de la feina que fa un advocat defensor que gaudeix de la completa confiança de l’acusat. Per a un profà resulta curiós observar com es plantegen les línies de la defensa, amb tècniques que recorden el màrqueting, a la recerca de la millor manera de «vendre» determinades tesis al jurat.


He dit abans que la sèrie resulta sempre interessant, però he de reconèixer que els cinc capítols finals, on es reobre el cas i s’introdueixen noves dades, acaben posant a prova la paciència de l’espectador, amb un excés d’escenes casolanes on Peterson monologa gustosament. Amb tot, «The Staircase» evita les redundàncies i els subratllats melodramàtics que embruten tants documentals moderns de «true crime», i ofereix abundant material de reflexió per a qualsevol estudiant de dret amb una mica d’inquietuds. 

dissabte, 18 de juny de 2022

Filmoteca forçosa (76)


The Duke (Roger Mitchell, Regne Unit 2020 (Movistar+)
Comèdia amable basada en fets reals sobre el robatori d’un quadre de Goya per part d’un activista social. El protagonisme de Jim Broadbent i Helen Mirren acaben d’arrodonir una peça realment simpàtica. (7)

Fire Island (Andrew Ahn, USA 2022 (Disney+))
Normalitat gai també implica l’existència d’aquestes comèdies frívoles i poc exigents, per passar l’estona. Comparar-la amb «Orgull i prejudici» resulta ofensiu. (5) 


Everything Everywhere All at Once (Dan Kwan, Daniel Scheinert, USA 2022 (Balmes))

Epopeia de salts multiversals que demostra que pertot arreu el que predomina són les batusses, els impostos i la nyonyeria. I tot perquè Michelle Yeoh no accepta que la seva filla sigui lesbiana. (5)


Quatre anys més (Tova Magnusson-Norling, Suècia 2010 (Netflix))

Un polític de dretes i suposadament heterosexual s’enamora d’un polític d’esquerres. Com que això passa a Suècia, el conflicte té el mateix impacte que la pólvora humida. (6)



The Electrical Life of Louis Wain (Will Sharpe, Regne Unit 2021 (Verdi))

L’excentricitat i la carrincloneria més britànica elevada a la categoria d’obra de culte. Irritant. (5) 


Tommy (Ken Russell, Regne Unit 1975 (Filmin))

Ningú més adequat que Russell per adaptar el sobrevalorat musical de Pete Townshend. Bigarrat i kitsch, amb bones intervencions de Tina Turner i Elton John, i sobre tot d’una molt entregada Ann Margret. (7)

divendres, 17 de juny de 2022

L’assassí inacabable


«Shining Girls» (Apple TV) és una sèrie basada en la novel·la «The Shining Girls» de Lauren Beukes [la tenim traduïda en català amb el títol de «Les lluminoses», com també ho està «Zoo City», totes dues a Mai Mes].


Chicago, 1992. Kirby Mazrachi, arxivista d’un diari local, va patir una brutal agressió anys enrere. Encara traumatitzada, intenta investigar qui va ser el culpable i pel camí va descobrint diversos cassos de noies assassinades amb un mètode similar al del seu atacant. Paral·lelament Kirby va percebent alteracions en la realitat —els objectes, les cases i les persones canvien de lloc o de natura— com si visqués imprevisibles salts en el temps, i haurà de lluitar per no creure que s’està tornant boja.


Si aquesta descripció sona rara és perquè l’exposició de l’argument ho és (a més de lenta i confusa). Sembla que la novel·la original —que ha estat copiosament premiada— està narrada de forma molt més entenedora, però ja se sap que a can Apple els hi encanta trencar les closques dels espectadors amb trames abstruses («Foundation», «Severance», aquesta «Shining Girls»…) Cal dir, però, que també els agrada dotar les seves sèries d’una gran qualitat formal.


Protagonitza Elisabeth Moss, a qui li queden molt bé aquests papers tensos i contínuament torturats, però que ja comença a fer patir amb tanta intensitat de sèrie. Al seu costat, Wagner Moura, amb molts menys quilos que quan feia de Pablo Escobar, i sobre tot un inquietant Jamie Bell que us farà oblidar Billy Elliot per sempre.


Angoixant i una mica «gore», amb salts temporals arbitraris i solucions màgiques perquè sí, no sabria a qui recomanar aquestes «Shining Girls». Com a mínim, el mal de cap està assegurat.  

dijous, 16 de juny de 2022

Valentes i màgiques


Amb el llibre de contes «Soy una tonta por quererte» (Tusquets, març de 2022) l’argentina Camila Sosa Villada confirma l’excel·lent impressió que va causar la seva novel·la «Las malas». El seu territori torna a ser en gran mesura el de les dones transsexuals, a les quals Sosa sempre denomina «travestis» per defensar en primera persona l’apropiació d’un terme inexacte però popular que es distancia del vocabulari científic normatiu.


Comença el recull amb «Gracias, Difunta Correa», potser el relat més autobiogràfic, on la protagonista viatja amb els seus pares a un santuari de devoció popular per demanar-li a la imatge venerada un «modus vivendi» que li permeti allunyar-se de la prostitució, ofici on ha demostrat una total ineptitud. La meuca aficionada trobarà una sortida professional en el món del teatre, tal com li va passar a la mateixa Sosa Villada.


El to dels nou contes varia sensiblement, de vegades amb un realisme cru i emotiu, com a «No te quedes mucho rato en el guadal», sobre uns nens que han estat abandonats per la mare i han de conviure amb el pare borratxo, o a «La merienda», un diàleg sobre racisme entre una àvia i la seva neta, amb un final inesperat. El més humorístic és «Mujer pantalla» sobre una dona que es guanya la vida fent de xicota de gais que no han sortit encara de l’armari; tot i que el descarnat «La noche no permitirá que amanezca», sobre una prostituta transsexual que participa en una orgia amb uns nois de casa bona, també està explicat amb molta gràcia.


«Soy una tonta por quererte», el conte titular i el més extens, narra la improbable relació entre dues «travestis» llatines i la cantant Billie Holiday durant els últims mesos de la seva vida. A «La casa de la compasión», una prostituta agredida troba refugi en un insòlit convent de monges. El que al principi sembla una variació sobre l’«Entre tinieblas» d’Almodovar, conclou en clau fantàstica, com ho fa també «Seis tetas», on un grup d’heterodoxes sexuals busca refugi a la jungla i acaba establint una nova comunitat regida per les lleis del realisme màgic.


«Soy una tonta por quererte» és una col·lecció d’una gran força i originalitat, molt variada en els seus registres i de gran intel·ligència narrativa. No hi ha cap dubte que Camila Sosa Villada és un nom a seguir atentament. 

dilluns, 13 de juny de 2022

De gira


Per misteris dels calendaris d’emissió de les sèries hem pogut veure la segona temporada de «Hacks» tres mesos després que HBOmax estrenés la primera. Prossegueix la relació professional entre la vella comedianta Deborah Vance (Jean Smart) i la jove guionista Ava Daniels (Hannah Einbinder), ara amb una gira per «províncies» (suposo que als USA en diran «estats»), on planegen rodar nou material per renovar la rutina de la Vance. Unes desafortunades declaracions d’Ava, causades per un moment de despit, provocaran que Deborah la demandi judicialment, sense que això interfereixi en els plans de la gira.


Una relació tensa, com es pot veure, i en aquest enfrontament trobarem gran part de l’encant còmic i emocional d’aquesta temporada. En aquest cas ens allunyarem de Las Vegas i, embarcats en una luxosa autocaravana, visitarem centres comercials perduts en el no res, fires agrícoles i bars de carretera. Hi haurà també un episodi en un creuer de lesbianes que no serà tan triomfal com Deborah podia esperar.


Totes les virtuts de l’excel·lent primera temporada es mantenen intactes, amb l’única excepció que consta només de vuit capítols (en lloc de deu). L’episodi final ho deixa tot molt ben lligat i sembla indicar que no hi haurà continuació. Segurament seria la millor decisió, ja que «Hacks» tal com la coneixem és virtualment perfecta. Seria massa fàcil espatllar-la… 

divendres, 10 de juny de 2022

Ciutat perduda


A «Noruega» (Llibres de la Drassana, desembre de 2020) Rafa Lahuerta Yúfera escriu en primera persona la història d’Albert Sanchis Bermell, un coetani seu nascut al rovell de l’ou de la ciutat de València, últim testimoni d’un món proper i popular, on convivien la menestralia i la marginalitat, i que va anar desapareixent amb les acaballes del segle XX. El Mercat Central és al cor de la novel·la, i a la seva vora el comerç de pesca salada, de nom «Noruega», propietat de la família del narrador. Tracta d’un passat recent, de prop de mig segle, marcat per un riu que encara dividia la ciutat i que amb la seva desaparició sembla que li esborrés part de la seva ànima.


La novel·la s’organitza en blocs temàtics que coincideixen amb l’ordre cronològic d’una forma que li lleva organicitat al conjunt. Així, comença amb la descripció dels anys d’adolescència i el tracte amb una colla de petits delinqüents procedents de famílies poc estructurades. Aquest grup d’amics, tret d’alguna referència puntual, ja no tornaran a aparèixer. A continuació se’ns explica les vides dels familiars propers —avi, mare i pare—, i en el bloc següent les seves morts successives. Només quan el narrador es queda sol a la vida, començarà a explicar-nos a que es dedica i amb qui es relaciona; fins aquest moment sembla haver-se mantingut en suspens, com a espectador passiu de la tragèdia familiar.


A partir d’aquí serem testimonis d’una vida autodestructiva i de difícil encaix, íntimament lligada a uns carrers i unes persones condemnades a la desaparició imposada pel ritme dels nous temps. L’única escletxa d’esperança que troba aquest Albert Sanchis és la pràctica de la literatura i en el llibre s’intercalen alguns dels seus projectes fallits de novel·la, escrits des de la poètica del barri, sota l’advocació explícita del barceloní Juan Marsé i l’argentí Raúl Núñez. 


«Noruega» és molt irregular en la seva estructura i, com sol passar en les primeres novel·les, inclou un excés de materials no sempre necessaris. Té, això sí, un llenguatge molt fresc —un valencià a peu de carrer—, i una expressió amb molta grapa, a les antípodes de la monotonia. Des de la seva publicació, el llibre ha esdevingut un fenomen editorial pel seu inusitat èxit de vendes al País Valencià (i de retruc, però en menor mesura, també a Catalunya). Crec que el seu atractiu respon a la nostàlgia que tots sentim per noms, llocs i experiències que van acompanyar els nostres anys d’infantesa i joventut. En aquest sentit «Noruega» és un veritable catàleg de bars, cinemes, tallers, sales de ball, bordells i parades del mercat, tot un paisatge urbà esborrat per l’implacable pas dels anys, com ho foren els humans que l’habitaren. Per això aquest llibre el gaudiran amb més profit tots aquells familiaritzats amb una València que no és l’actual, sinó la d’abans d’ahir.