Un lloc on quedar

No és Gill Sans, però s'assembla.

L’estrany univers de la «sitcom» és aquell on setmana darrera setmana reincidim en una situació de partença que, després del decurs d’un episodi amb totes les piruetes i trapelleries que comporta, fa «reset» i retorna al punt inicial per retribuir-nos la mateixa estructura de comèdia al següent episodi. És un mètode que pot ser claustrofòbic, però que ofereix inacabables possibilitats en forma de variacions. Penseu per exemple en «‘Allo ‘Allo!» que, tot barrejant setmana rere setmana ingredients idèntics, van arribar a emetre fins 86 capítols de saludable poca-solta.

«The Good Place», l’últim invent de Michael Schur («The Office», «Parks and Recreation») participa del caràcter tancat d’una «sitcom» amb un quadre de sis personatges fixos i uns capítols d’estructura circular on tot acaba aparentment en el punt en que havia començat (tot i que hi ha una certa continuïtat). Pertany a un gènere prou conreat pel cinema («El cel pot esperar», «El diable va dir no», «Una qüestió de vida o mort»), però curiosament absent de la televisió: el que podríem anomenar «comèdia del més enllà».

Eleanor Shellstrop (Kristen Bell) acaba de morir i Michael (Ted Danson), un arquitecte immortal, li dona la benvinguda a l’altra vida, tot comunicant-li que pels seus mèrits ha estat destinada a «The Good Place» («El Lloc Bo»), una ultratomba utòpica que sembla la versió hiper-calòrica d’un parc temàtic de Disney. Eleanor aviat comprèn que aquí s’ha comès un terrible error d’identitats intercanviades, perquè ella en vida fou moltes coses, però mai una bona persona. Intentarà ocultar la seva impostura convertint-se en millor persona, si és que això fos possible.

L’ajudarà Chidi Anagonye (William Jackson Harper), difunt professor d’ètica, nascut a Nigèria i criat al Senegal. El personatge de Chidi elevarà el to filosòfic de la sèrie i proposarà alguns dilemes equiparables als del nostre Merlí casolà. Afortunadament, «The Good Place» fa curt de «moralina», de masclisme, i de «Merlí» (versió compacta); però inverteix un gran capital en imaginació.

Dels sis personatges principals, només n’havia parlat de tres. Queda Tahani Al-Jamil (Jameela Jamil), jove milionària, «pija» glamurosa de cames inabastables. Queda Jianyu Li (Manny Jacinto), monjo budista que amaga al seu interior un pinxo de barriada. I D’Arcy Carden, potser el gran descobriment de la sèrie —una estoica en sentit literal— la versió americana de la meva Núria Font de tota la vida.

Afegiré (per a qui pugui interessar) que Ted Danson és l'emperador de la "sitcom" i que la Bell farà de profeta seva tantes vegades com convingui.

Per aquest breu (o no tant breu) preàmbul ja entendreu que la sèrie —de moment dues temporades, 26 capítols de 22 minuts— és una total excentricitat, potser no per a tots els gustos, però digna de degustació temptativa. Oscil·la arriscadament entre les tradicions endogàmiques de la «sitcom» i l’estirabot surrealista i agressiu. De vegades titubeja i encalla, com passa a l’inici de la segona temporada; però després es recupera sense perdre ni una gota de capteniment. En el primer capítol ja hi apareixen girafes en estampida, un estol de cues de gamba voladores i marietes gegantines i destructores (el coleòpter, no els senyors gais que celebrarem a finals d’aquest mes de juny). Qui s’apunta a aquest deliri? Hi ha tercera temporada aparaulada.

Rolex és déu i jo no sóc el seu profeta

Ma i Osho (The Way We Were)

Tothom ha coincidit a considerar «Wild Wild Country» com el gran documental de la temporada. L’han produït els germans Duplass i Netflix el va estrenar el passat mes de març en sis capítols d’una mica més d’una hora. Tracta d’uns fets ocorreguts fa més de 30 anys que jo francament desconeixia, tot i que als Estats Units sembla que van tenir gran ressò. Impliquen al guru indi Bhagwan  Shree Rajneesh (posteriorment conegut com a Osho), qui per problemes amb el govern d’Indira Gandhi l’any 1981 es va traslladar a Estats Units i fundà una ciutat pels seus adeptes en una zona perduda d’Oregon.

Des del primer moment els nou vinguts van tenir problemes amb els indígenes —de fet, un poblet de 90 habitants que es trobava a 30 quilòmetres de la colònia— i van establir tota mena d’escaramusses per fer-se amb el poder local. Aquestes inclogueren des de les més legals (comprar les cases deshabitades del poble), fins a les més forassenyades (captació de sense sostres a nivell nacional per convertir-los en votants, atacs bacteriològics, bombes i intents d’assassinat).

El documental treu gran profit d’enregistraments originals de l’època, no tan sols procedents dels noticiaris de la televisió, sinó també de gravacions privades realitzades a l’interior de la secta, no endebades els anys 80 foren els de l’expansió i democratització de les cintes de vídeo. Diversos bustos parlants van desgranant el relat des del present: oriünds d’Oregon, ex-seguidors del guru, advocats d’un costat i de l’altre, i també algun membre governamental. Entre tots ells destaca poderosament el personatge de Ma Anand Sheela, durant uns anys portaveu i mà dreta de Bhagwan, terrorífica fanàtica, convençuda que el fi justifica els mitjans. Resulta fascinant contemplar-la ara, sexagenària, predicant l’amor universal mentre excusa els seus crims pretèrits; tan fascinant com una boa constrictor just abans d’atacar la presa. La sola presència magnètica de Ma Anand Sheela eleva la categoria de «Wild Wild Country» a un nivell superior, malgrat la seva discutible ètica (molt contestada en ser convidada al recent festival Primera Persona del CCCB).

No negaré doncs l’interès del que s’explica a la sèrie, plena de detalls d’allò més pintorescos, encara que em molesta la intensitat dels seus clímaxs musicals i la prolixitat generalitzada a l’hora de documentar-ho tot. Reconec que els gurus en general m’emprenyen força, i no li he trobat cap mèrit a aquest Bhagwan, per molt contrari a les religions que es presenti. Al llarg de la pel·lícula apareix com un rendista obès, entre confós i cofoi, tan mut com el propi Bartleby (però molt amic de col·leccionar Rolexs i Rolls-Royces). Al seu voltant, els ociosos fills de papà de Hollywood i Los Angeles trisquen i celebren (vestits amb pijama carabassa) el seu accés a l’amor lliure universal.

Enteneu-me, sis hores i escaig de ximples sectaris és més del que estava disposat a acceptar abans de conèixer «Wild Wild Country», l'excés m'ha aclaparat. Ara em conformaria amb la versió comercial de dues hores i amb el mínim de creences absurdes a la vista.

Recuperant un dolç moment

Un home mor en un accident de cotxe a Jerusalem; deixa enrere la dona i un fill petit. Però també un amant desconsolat a Berlín, el pastisser Thomas. Tot intentant omplir el buit en el que ha quedat sumit, Thomas viatjarà a Israel i, des de l’incògnit, farà coneixença de la família del seu amant. Les conseqüències seran imprevisibles. O no tant.

D’això va «El repostero de Berlín» coproducció germano-israeliana que dirigeix el principiant Ofir Raul Graizer després de vuit llargs anys de preparació. Potser el punt més dubtós d’aquesta cinta és l’opció de Thomas, que pensa que la seva gestió del dol ha de passar per intimar amb l’entorn del seu estimat. Un cop assumit això, el guió es desenvolupa molt raonablement amb una col·lecció de personatges plens d’humanitat. Amb més silencis que paraules i unes preses llargues que són d’una rara eloqüència, «El pastisser de Berlín» acaba destil·lant més passió i sensualitat que la que els seus ingredients faria augurar.

El film pertany al molt digne gènere de «la gastronomia com a llenguatge dels sentiments», en aquest cas facció rebosteria. Se’n fa molt bon ús a les escenes de cuina, especialment al moment més calent d’una cinta particularment pudorosa. Però com que ens trobem al cor d’Israel, res del que succeeix és innocent, ni en sentit religiós ni en sentit polític, començant per la nacionalitat del gentil Thomas. Es dona gran importància a la certificació del menjar «caixer» que se serveix en públic i en privat, i les actituds mostrades pel film poden ser molt il·lustratives per a l’espectador profà (és un dels grans motius pels quals m’agrada veure explicades al cinema tradicions que són ni espanyoles ni de Los Angeles).

Els actors funcionen perfectament. Thomas és Tim Kalkhof, un querubí gairebé grassonet, inexpressiu com tot bon alemany. L’home compartit és Roy Miller, sexy secret com només ho poden ser els israelians. I Sarah Adler, que havíem vist fa poc a «Foxtrot», és la que ofereix de lluny la millor actuació.

«The Cakemaker» (perquè també se’l pot titular així) és un film petit però emotiu. Indicat per a sensibilitats a flor de pell i simpaties per a tots aquells que volen viure lluny de la norma (i sovint no poden).

Un món de metros: Gènova

Gènova, la capital de Ligúria, 594.000 habitants. Des de 1990 disposa d'una línia de metro. Són 7 quilòmetres i 8 estacions. Quan la línia és única, res millor que pintar-la directament sobre el mapa. De totes maneres podien haver fet un esforç: el vermell és l'opció menys original de totes i la tipografia no podria ser més vulgar. En canvi el perfil del port el trobo apassionant.

El millor cinema ara es fa a la televisió: pàries de tots colors

«Mudbound» és un altre exemple dels bons llargmetratges que produeix Netflix i que rarament veureu a les sales de cinema. Dirigeix Dee Rees, una afroamericana del 77 que aquí firma el seu tercer film a partir d’una novel·la homònima de Hillary Jordan.

El material de partida no és gaire original: les vides de dues famílies de grangers veïns, una blanca i l’altra negra, al delta del Mississippi en temps de la Segona Guerra Mundial. O sigui un drama rural amb tots els ets i uts: accidents laborals (facció agrícola), parts inconvenients, malalties infantils, desastres naturals i adulteris en família. Tot plegat, emmarcat en un context de discriminació per classe, gènere i raça, i embotit en 134 minuts plens d’esdeveniments.

Diversos motius redimeixen el convencionalisme del plantejament, començant per un guió que alterna el punt de vista de sis dels protagonistes i ho fa sovint a través de les seves veus en off (recurs gairebé sempre detestable, però aquí plenament resolt). Aquesta visió tan polièdrica evita els maniqueismes i defensa la vella advocació de Jean Renoir que afirmava que tothom té les seves raons.

Ajuda (i molt!) al resultat final una col·lecció d’actors que no emeten ni una nota en fals. Hi surt la meva adorada Carey Mulligan; i el Jonathan Banks de «Breaking Bad» (en un paper fastigós, dolent amb avarícia). Els millors pel meu gust són Rob Morgan i Jason Mitchell; però, per no ofendre ningú, afegiré els noms de Jason Clarke, Mary J. Blige i Garret Hedlund.

La fotografia de Rachel Morrison, sense que sigui res de l’altre món, li obrí el pas a la primera nominació femenina als Oscar en aquesta categoria. Que consti en acta. Interessant també la música de Tamar-kali, entre la tradició i el zumzeig alienant de la mosca vironera.

«Mudbound» aporta intel·ligència, equanimitat i una mena de justícia poètica al melodrama històric. Mereix tota la difusió que pugui trobar entre el públic benvolent.

El millor cinema ara es fa a la televisió: fills d'artista

Dustin Hoffman, Emma Thompson

Sí, sí, ja ho havíem entès: la millor producció audiovisual d’ara mateix era la que passaven a les cadenes de televisió del canvi de mil·lenni («Two Feet Under», «The Wire», «The Sopranos» i «tutti quanti»); però no gaires anys més tard, eren els llargmetratges cinematogràfics abduïts per la (no tan) petita pantalla els que tornaven a monopolitzar el cim de l’excel·lència. En aquest aspecte els que Netflix produeix solen ser els més interessants i els més dignes de comentari.

Van patrocinar el deliciós «Okja» de Bong Joon-Ho, i el terror fantàtic d’«Annihilation» d’Alex Garland (responsable de la molt brillant «Ex Machina», sigui dit de passada). Però també van donar diners a Duncan Jones (el fill de David Bowie) perquè filmés el seu vell projecte «Mute» amb resultats desastrosos. «Bright», en la qual Will Smith esdevenia el fill apòcrif i fantacientífic de «Superdetective en Hollywood» tampoc va gaudir de gaires bones crítiques.

Però havíem quedat que Netflix produïa bones pel·lícules, d’aquelles que gustosament aniria a veure al cinema. És el cas de «The Meyerowitz Stories (New and Selected)» escrita i dirigida per Noah Baumbach, autor de comèdies dramàtiques urbanes i misantròpiques tan estimables com «La balena i el calamar», «Margot al casament» o «Mentre siguem joves». Aquí el títol no enganya i el film tracta efectivament d’històries sobre la família Meyerowitz, de Nova York de tota la vida; vinyetes precedides per un rètol, cadascuna centrada en un dels membres de la família.

El patriarca Harold Meyerowitz (Dustin Hoffman) és un escultor que va gaudir d’un cert prestigi quaranta anys enrere. Viu amb la seva tercera esposa Maureen (Emma Thompson), una alcohòlica mitjanament agradable. Té dos fills del seu segon matrimoni: Danny (Adam Sandler), a l’atur i en procés de divorci, i Jean (Elizabeth Marvel), dona hiper-eficient i de vida sentimental inescrutable. Queda encara el fill del primer matrimoni, Matthew (Ben Stiller), l’únic de la família que ha fet diners, pel simple procediment d’haver evitat com la pesta qualsevol pràctica artística.

Es tracta d’històries de Nova York a bastament conegudes: famílies tòxiques, germans competitius, mares ressentides, l’estètica com a valor moral per damunt del benefici econòmic, o la vanitat com a motor del ressentiment. Bernard Malamud, Saul Bellow o Isaac Bashevis Singer n’havien fet bona literatura; Woody Allen o James Gray, pel·lícules excel·lents. En tot cas aquestes «Meyerowitz Stories» estan molt ben escrites i millor interpretades.

Per una llei universal però incomprensible, els actors còmics que més ens repelen solen excel·lir quan salten al gènere dramàtic. Aquí, Stiller està perfecte, però qui s’endú totes les ovacions és l’habitualment sòmines de Sandler: neuròtic, espantadís i adorable. Dustin Hoffman i (en paper més marginal) Emma Thompson no mereixen cap retret, faltaria més! És una pena que la millor interpretació de totes, la d’Elizabeth Marvel, sigui la menys considerada pel guió. Misogínia «is in the air».

Stiller & Sandler

En qualsevol cas, un film que conté intervencions especials de Sigourney Weaver, Judd Hirsch, Adam Driver, Candice Bergen i Rebecca Miller mereix l’atenció de qualsevol blogaire residual que encara corri per la xarxa. Per si ho havíeu oblidat, la Miller és filla de l’Arthur (Miller) i esposa de Daniel Day-Lewis. Ja disposa de condecoració pròpia a l’Imperi Britànic, o sigui que no cal patir per ella.

Virtut sense recompensa

La novel·lística del segle XIX és plena de dones a qui les expectatives creades per la literatura els hi va espatllar la vida; noms com la Catherine Morland de «Northanger Abbey», l’Ana Ozores de «La Regenta», l’Emma Bovary de «Madame Bovary» o l’epònima Ana Karenina que va crear Tolstoi. A finals del segle XX, la britànica Anita Brookner (1928 - 2016) debutava amb un exemple tardà d’aquesta mateixa casuística a «A Start in Life» (1981), publicada a Libros del Asteroide aquest 2018 sota el títol de «Un debut en la vida» (traducció de Catalina Martínez Muñoz).

A sus cuarenta años, la doctora Weiss comprendió que la literatura le había destrozado la vida.

Según su costumbre reflexiva y académica, lo atribuyó a que había recibido una educación moral deficiente, pues las fuerzas antagónicas de su padre y de su madre se aliaron en este caso para exigirle que considerase la trayectoria de Anna Karenina y Emma Bovary pero emulara la de David Copperfield y la Pequeña Dorrit.

Amb aquestes frases contundents s’inicia el text del llibre i, després d’un breu capítol on es descriu la vida actual de la doctora Weiss com la pròpia d’una solitària quarantina especialista en el paper de les dones a les novel·les de Balzac, la resta de la novel·la s’ocupa d’explicar-nos com la Ruth Weiss va arribar fins aquest tan poc envejable estat.

Com a protagonista, la Ruth és més aviat passiva i víctima de les circumstàncies, sovint s’emmiralla en la càndida i aquiescent Eugénie Grandet de Balzac. Més enllà del refugi que li ofereix la literatura, la seva biografia està marcada per uns pares ineptes i immadurs que requereixen més atencions que les que proporcionen. La mare, vella actriu d’èxit, es refugia en la hipocondria i la frivolitat; el pare és un llibreter de vell sense talent, a la recerca d’una llar alternativa lluny de la seva dona. L’atmosfera és particularment tòxica i dessexualitzada, com si tota història d’amor és basés en àpats seductors i bons electrodomèstics.

Les relacions sentimentals de la pròpia Ruth no podrien ser menys engrescadores i acumulen un fracàs rere l’altre. Però, en realitat, poc importa el que passa en aquesta tragicomèdia particular, ja que en les novel·les de Brookner el que importa és l’estil, la forma tan particular, misantròpica i subtil com s’expliquen els fets. Tot optant pel qualificatiu més fàcil, diria que és un estil molt «britànic», i encara que l’acció probablement tingui lloc a principis dels 80, el text podria haver estat escrit a la dècada dels 30, quan Waugh, Wodehouse i Stella Gibbons estaven en plena efervescència.

Volvió paseando hasta el Louvre, a pesar de que la luz ya no era buena. Casi todo lo que veía la dejaba indiferente, hasta que descubrió a los flamencos primitivos, con su tristeza y su dolor inmaculados, sus cabezas pequeñas, tristes y pensativas, sus cristos fríos y pálidos, como destronados por el riguroso clima del norte de Europa. Hizo una visita obligada a las salas de principios del XIX y, como de costumbre, le divirtió el tamaño de las cosas: figuras gigantescas y enredadas las unas con las otras, que se arrastraban penosamente hacia su rescate después de un naufragio, hacia la libertad después de la opresión, hacia París después de Moscú; jamás encontrarían la paz ni recuperarían su tamaño natural. En un funeral campestre que ocupaba una extensión considerable de una pared, una mujer se secaba los ojos con un pañuelo de las dimensiones de un tapete. Un noble romano se alejaba de sus hijos muertos y manifestaba su sufrimiento retorciendo unos pies descomunales y deformes. Delante de lo que interpretó como una alegoría ligeramente indecorosa de Endimión abrazado por un rayo de luna, vio a dos jóvenes muertos de risa. No le pareció  una risa francesa; detectó en ella la angustia de los excesos y la represión de la vida en los colegios ingleses.

No sé, vosaltres, però a mi paràgrafs com aquest em reconcilien amb la literatura. I encara que el mèrit primordial sigui de Brookner, la traductora Catalina Martínez Muñoz m’ha semblat impecable.

L’edició es completa amb un pròleg de Julian Barnes, que en realitat és l’obituari que el novel·lista li va dedicar a Brookner a les pàgines de «The Guardian». Un complement en tot cas informatiu i interessant per saber-ne més d’aquesta autora pendent de redescobrir.