dimarts, 24 de maig de 2016

Estranys companys de llit (i encara més estranyes companyes de llit)

Grace i Frankie es coneixen des de fa anys, però mai no han sigut realment amigues: s’han vist obligades a relacionar-se només perquè els seus marits són socis en un despatx d’advocats especialitzats en divorcis. Aquesta situació es veurà trasbalsada quan els dos homes els revelin que han mantingut una relació amorosa des de fa vint anys i finalment han decidit divorciar-se d’elles per poder contraure matrimoni. Malgrat les seves personalitats antitètiques, Grace i Frankie hauran d’aprendre a conviure per donar-se suport mutu davant d’un fet que les depassa i les afecta de forma similar.

Amb aquesta sinopsi, ja s’entendrà que la sèrie «Grace and Frankie» constitueix pur material de «sitcom», d’aquells de tota la vida. Els seus artífexs són Marta Kauffman (que ja fou responsable de la clàssica «Friends») i Howard J. Morris. La puixant Netflix ho produeix. El programa té un inconfusible caràcter geriàtric i els seus mesurats atreviments responen més a l’inevitable aire dels temps que a cap voluntat transgressora.

Segurament, si no fos per la identitat de les seves actrius i actors protagonistes, no estaríem parlant ara i ací de «Grace and Frankie». Jane Fonda (Grace) i Lily Tomlin (Frankie) repeteixen en la ficció els personatges públics que s’han construït durant les seves respectives llargues carreres. La primera, com a tibada reina del control, la dieta i les bones maneres de la classe benestant; la segona, com a representant tardana de la contra-cultura hippy dels 60 i el tot-s’hi-val eixelebrat. No cal dir que, malgrat els tòpics dels que parteixen (i en els que s’hi delecten), ho broden i que aconsegueixen molt bé el difícil equilibri entre el drama i la comèdia.

Si tot això ja és bo (però previsible), encara és millor que els respectius marits (i amants furtius durant vint anys) siguin interpretats per Martin Sheen (el marit de Fonda) i Sam Waterston (el de Tomlin). Ningú no posarà en dubte la solvència com a comediants consumats de cap dels dos; però hi ha quelcom d’entendridor i exhilarant en la contemplació de com aquest parell de mascles en la setantena aprèn de trompada en trompada el que representa viure fora de l’armari amb els sentiments a la vista del personal.

Els personatges secundaris que fan dels fills —dues filles biològiques en el cas de Grace i Robert, dos nois adoptats i de color discordant per a Frankie i Sol—, no acaben de trobar el seu paper a la trama, encara que elles se’n surten millor que ells. Si em forceu, em declararé parcial envers la viperina Brianna d’ulls verds, que encarna June Diane Raphael; més dolenta que la tinya, però també infinitament més guapa. Més frívolament, i justificat pel protagonisme de dones madures sobtadament mancades de parella, cal destacar l’abundant presència a la sèrie d’una bona colecció de senyors interessants, començant per Sam Elliot, qui des de fa trenta anys exerceix de senyor interessant per antonomàsia en aquest sistema solar. Però no cal menystenir Craig T. Nelson, ni els més joves (deuen rondar la cinquantena) Ernie Hudson i Timothy V. Murphy, que estan tots dos per tirar coets.

«Grace and Frankie» suposa un bon divertiment, si ja ho has fet tot a la vida i no tens problemes monetaris d’assegurança o d’hipoteca. Els admiradors de Sorkin, a qui els repugni que el president Bartlett de «The West Wing» comparteixi llit conjugal amb el Charlie Skinner de «The Newsroom», faran bé d’abstenir-se. Els podria produir urticària tot plegat.


diumenge, 22 de maig de 2016

El present de la guerra del futur

«Eye in the Sky» (Espías desde el cielo) de Gavin Hood pretén mostrar les noves formes de fer la guerra mitjançant naus no tripulades («drones») i altres andròmines d’espionatge teledirigit. De fet, l’acció que mostra no és exactament bèl·lica, però les tècniques emprades són totalment extrapolables. La coronel Katherine Powell (Helen Mirren) controla des de Londres una operació per capturar perillosos terroristes refugiats a Nairobi. Quan descobreix que planegen un atemptat suïcida, es veu obligada a canviar el signe de la missió i destruir els radicals mitjançant un «drone» que dirigeix des de Nevada el pilot Steve Watts (Aaron Paul). La possibilitat de causar danys col·laterals en forma de víctimes innocents (una nena encantadora que està venent pa) obrirà un dilema moral que esquitxarà a tota la cadena de comandament.

«Eye in the Sky» és una curiosa mena de film ja que, tret de les escenes exteriors a Kenya, tota la resta està filmada en habitacions o despatxos presidits per una o diverses pantalles, amb els protagonistes parlant entre ells per via telefònica (de fet, cap dels quatre actors principals va coincidir mai al plató). Mèrit doncs del director Hood i el guionista Guy Hibbert que el que podria haver sigut una col·lecció de bustos parlants esdevingui un «thriller» gradualment electritzant.

La pel·lícula no es planteja l’ètica d’aquest tipus de guerra «a distància», només l’exposa amb la meticulositat d’un típic «procedural». Per això els personatges a penes presenten trets personals: són mers engranatges d’un mecanisme molt més gran. És per tant una sort disposar de grans actors per encarnar-los, ja que són capaços d’insuflar humanitat i veritat amb la seva sola presència. Així, sense que se li exigeixi res que no pogués fer fins i tot dormida, Mirren traspua experiència, frustració i sentit del deure. Menció especial per al malaguanyat Alan Rickman en la seva interpretació final, una de les grans veus del teatre britànic demostrant una vegada més la seva vàlua. Però hi ha altres noms insignes: Aaron Paul («Breaking Bad»), Barkhad Abdi («Captain Phillips»), Iain Glen («Game of Thrones») o Jeremy Northam («Emma»).

Em puc arribar a creure que actualment hi hagi ocells i escarabats mecànics, capaços d’espiar les nostres vides a través les finestres de casa; em costa més empassar-me que els militars acostumin a actuar amb l’escrupolositat que s’ensenya al film. En certs moments es diria que «Eye in the Sky» deu la seva existència al propòsit poc amagat de sancionar positivament l’actuació de les tropes britàniques com a mitjanceres internacionals, sempre presentades sota la llum més honorable (com és presentada també la soldadesca ianqui). Carreguen el paper dels dolents, els polítics: els britànics, que es passen la patata calenta per eludir responsabilitats, i els americans, que exigeixen acabar amb els terroristes sense ni un segon de vacil·lació.

«Eye in the Sky» podrà ser moralment dubtosa; però funciona molt bé com entreteniment de qualitat. I, com que el final no és feliç, difícilment la podem qualificar d’obra de propaganda. Curiosa, ben curiosa.

dissabte, 21 de maig de 2016

Charles Loupot


Quina alegria la de descobrir insignes artistes dels que ho desconeixies tot. És el cas del cartellista i dissenyador Charles Loupot (Niça, 1892 - Arcs-sur-Argens, 1962) al qual el Museu de la Impremta de Lyon està dedicant una exposició petita però molt sucosa. Loupot, que va estar en actiu des de principis dels anys 20 fins a la seva mort, carrega una fama no totalment justificada d’artista «art déco»; però en realitat va saber adaptar-se a l’estètica de cada moment amb resultats sempre brillants i un grafisme d’indiscutible contundència.  A casa nostra potser el que ens sonarà més és la imatge de la casa de pintures Valentine; però a França són absolutament mítics el redisseny de Nectar, l’emblema de les botigues de vins Nicolas i sobretot la imatge corporativa de l’aperitiu St. Raphaël. Confio que us agradarà tant com a mi.




divendres, 20 de maig de 2016

Notícia del tele-notícies

Si et va agradar «The West Wing», era inevitable tastar «The Newsroom» encara que ja m’havien arribat veus que no era el fill més inspirat d’Aaron Sorkin. Prova del seu relatiu fracàs és la durada progressivament minvant de les seves tres temporades (10, 9 i 6 episodis respectivament). El show se centra en les bregues i treballs de l’equip d’informatius de la fictícia cadena Atlantis Cable News (ACN) amb seu a Nova York. El protagonista de «The Newsroom» és Will McAvoy (Jeff Daniels) el presentador estrella dels tele-notícies de la casa, carismàtic i dialècticament brillant, com la majoria dels personatges escrits per Sorkin. Al seu voltant, periodistes, productors, media managers, becaris, propietaris de la cadena, intenten pintar un escenari realista sobre com es fabriquen els noticiaris televisius; encara que tot acabi resultant massa brillant per poder-t’ho creure.

Cadascuna de les temporades funciona de manera diferent. A la primera cada capítol gira sobre una notícia extreta del món real (la crisi nuclear a Fukushima, l’assassinat d’Ossama Bin Laden, la deposició del president egipci…) i sobre els dilemes periodístics que suposa la presentació de la informació a partir de dades incompletes. En aquests casos, l’espectador coneixedor de la notícia disposa de més dades que els propis personatges, amb el que és conscient dels perills en el quals poden caure per ignorància. Es crea una tensió interessant, encara que el suspens decau, com passa amb el final de temporada centrat en unes eleccions americanes que tots ja sabem que va guanyar Obama.

La segona temporada abasta un sol arc argumental principal que ens és presentat «in media res» i del que trigarem alguns capítols a treure l’aigua clara. La cosa va de la presumpta utilització d’armes químiques a l’Afganistan per part de l’exèrcit dels Estats Units, una notícia de conseqüències tan tremendes que abans d’emetre-la es busquen fins a set o vuit confirmacions de fonts diferents. Estic segur que cap mitjà informatiu requeriria tantes proves per donar per bona una notícia; però a l’univers de Sorkin els professionals —siguin periodistes o presidents dels Estats Units—representen una mena d’ideal platònic de les bones pràctiques. La temporada té, entre d’altres, una subtrama absolutament fora de lloc sobre una malaurada expedició a l’Àfrica. També hi figura el moviment «Occupy Wall Street».

La tercera temporada intenta concloure la sèrie de la forma més convencional possible (matant un dels personatges principals i deixant la resta ben aparellats i amb un futur professional brillant). Val la pena per la forma com critica aquest nou «periodisme» dut a terme per la gent del carrer, convertits en «paparazzi» sense sou, pels «hackers» vindicatius (a la manera de Snowden) i pel control de qualitat mesurat en el volum de «tweets» en circulació.

Sí, «The Newsroom» corre sovint el perill de voler sermonejar l’espectador, sobretot l’espectador americà. A Sorkin li costa mossegar-se la llengua, i de vegades més que guions li surten editorials. El seu Will McAvoy, un republicà de soca-rel disposat a denunciar l’irracionalisme intern del seu propi partit, frega la pura inversemblança i s’aguanta sobretot perquè Jeff Daniels és un actor suprem (i molt proper) que mereixia més sort a la vida. Sempre ens quedaran les seves memorables intervencions a «La Rosa Púrpura del Cairo», «Something Wild» o «The Squid and the Whale».

Típicament en un Sorkin, la versió subtitulada pot produir mal de cap terminal, tal és la quantitat de frases que s’intercanvien els personatges. Menys típics en ell són els tocs de comèdia beneita, vorejant la «sitcom» amb gags físics de caigudes i topades amb portes de vidre, o les situacions de tensió sexual no resolta (de les que aquí n’arribem a comptabilitzar fins a tres).

Deixant de banda en Daniels, la resta de l’elenc sovint frega l’excel·lència. Emily Mortimer, britànica i un punt neuròtica, fa un perfecte complement/antagonista per a en McAvoy. Charlie Skinner (Sam Waterston) representa la figura paterna que tots necessitàvem des del bressol. I amb dones com Jane Fonda (Leona Lansing) o Marcia Gay Harden (Rebecca Halliday) omplim la quota de fèmines dominants de la televisió moderna. Lamento dir que la Maggie Jordan de l’Alison Pill semblava més divertida quan la vam comprar (a la primera temporada). Després s’esgarrià.

Malgrat el que he dit fins ara, o a causa del que he dit fins ara, «The Newsroom» és un poney guanyador. Aconsellable per a qualsevol mena d’espectadors a qui no espanti la xerrameca contínua.

dimecres, 18 de maig de 2016

Segona residència (15): qui té por de Víctor Català?


—Estàs de conya? De debò m’estàs preguntant si conec Víctor Català? —per la cara desconcertada d’en Toni vaig entendre que no havia pretès ironitzar, ni fer cap broma—. Víctor Català no és cap «paio»: és el nom de ploma d’una escriptora cabdal del modernisme català. La tal Català en realitat es deia Caterina Albert i fou una escriptora del segle passat, nascuda a l’Escala, Alt Empordà, no necessàriament gaire lluny d’aquí. Que no us ensenyen totes aquestes coses a la classe de literatura del batxillerat? No em diguis que no has sentit parlar de «Solitud». I de la Mila i el pastor. I dels Drames Rurals.

—Però llavors, mestre, aquest Víctor que diu, és en el fons una dona? Em vol deixar entendre que és un transsexual?

—No és «aquest», és «aquesta»!, i, si sentís que la tractaven de transsexual, segur que la pobra Caterina s’alçava revoltada de la tomba i li esclatava el cervell tot d’una.

—Collons!, no em digui que en Víctor Català és mort.

—És morta, i de fa temps —com que la meva assignatura és la història i no la literatura no vaig gosar precisar més: podia haver mort a principis del XX o en data més recent, però amb tota seguretat gaudia de la qualitat de difunta.

—Doncs, disculpi, però per l’experiència que tinc, no deu de ser tan morta com diu, perquè encara ens està enviant missatges, potser des de l’ultratomba.

—Què vols dir?

En Toni, triomfant, m’estava ensenyant un post-it groc i rebregat, entre els dits cor i índex de la seva mà dreta. Amb un traç urgent de bolígraf maldestre s’hi llegia: «Ajuda! Sóc Víctor Català!» Davant d’aquesta revelació, podia optar per rendir-me a l’espiritisme i les psicofonies, o bé adoptar el meu caràcter més pragmàtic.

—I aquest paperot, es pot saber on l’heu trobat?

—Davant de casa de l’alemany —continuà responent en Toni—. Diria que li va caure a la Celest, quan sortia del xalet amb la nevera, però no em faci gaire cas: hem vigilat amb tanta atenció la Celest, que és possible que hi veiem el que no hi és.

—Estic segur que li va caure a la Celest, de forma accidental, el devia dur enganxat a una màniga o al camal del pantaló —insistí el sempre raonable Edi—; ho dedueixo perquè no vam descobrir el post-it fins que ella no va haver sortit de la casa.

—No esperareu que cregui que una persona morta i enterrada continuï emetent missatges per a la eternitat…

Tot just acabava de dir-ho que em vaig adonar que potser ho estàvem enfocant equivocadament. De fet, coneixia l’existència d’un Víctor Català tan notori com viu; però aquell altre Víctor Català contemporani seria la darrera persona a qui gosaria atribuir notes de rescat.

Ja me n’adono que caldrà que m’expliqui.

divendres, 13 de maig de 2016

Queda la música, la resta és silenci


Em temo que Julian Barnes serà l’escriptor del mes. Abans d’aterrar al club de lectura de Vic amb l’estupenda «El sentit d’un final», he llegit la no menys estupenda «The Noise of Time» [«El ruido del tiempo» (Anagrama, 2016), encara no traduïda al català]. El llibre gira entorn el compositor soviètic Dmitri Xostakóvitx, potser una de les figures històriques recents de biografia més ben documentada, però també més controvertida. Barnes adopta però el punt de vista de la recreació ficcional i decideix centrar les tres parts que constitueixen el llibre en tres moments crítics de la vida del músic, tots tres esdevinguts en anys de traspàs (1936, 1948, 1960) i tots ells amb una escena d’acarament amb el Poder al seu bell mig.

Hi ha certament una situació fascinant en la posició incòmoda d’aquest compositor en esdevenir l’ambaixador oficiós de la música soviètica i, de retruc, de l’anòmal aparat comunista. En les seves friccions amb el poder va haver de trobar un inestable equilibri que li permetés l’expressió més personal, encara que fos amb l’aparença de submissió a les normes. Així per cada obra trencadora, com l’òpera «Lady Macbeth del districte de Mtsensk», hi havia de contraposar una obra llagotera i patriòtica com l’oratori «La cançó dels boscos», a major glòria de les forestacions de Stalin. En la seva aparent adhesió al sistema hi havia indubtablement grans dosis d’ironia i potser de cinisme; però les seves freqüents baixades de pantalons per actuar com a ventríloc de les directrius del Comitè Central no ens el faran més simpàtic. Tot i així, el fet de viure sota l’amenaça d’ostracisme, extinció o danys als éssers més estimats, crec que justificaria moltes claudicacions. Però ja se sap que a tots ens agraden molt els martiris heroics, sobretot si els protagonitzen els altres. I darrerament també som adeptes a la correcció política: adorem indignar-nos i trobar motius d’indignació. Per això el pobre Dmitri té tan mala premsa en alguns cercles poc musicals.

Barnes tracta tot aquest material de forma impressionista i una mica desordenada (pel meu gust cartesià); però amb la seva habitual mesura, elegància i civilitat. Potser és el narrador més adequat i compassiu per retratar i mirar de comprendre una figura complexa i no sempre simpàtica, covarda, contemporitzadora, amant de l’ordre, però ben humana. Veig (a Amazon) que alguns lectors li retreuen a l’escriptor que no expliqui res de nou sobre la vida del personatge, que tot ja quedava reflectit a les seves nombroses biografies, memòries i entrevistes. Com si la funció de l’artista consistís en la pobra investigació factual, i no en la descripció dels misteriosos mecanismes de l’ànima humana.

«The Noise of Time» és breu i impecable. Com passa amb les obres d’art que més m’agraden, dóna prioritat a l’humanisme per davant de les ideologies; comprèn a la manera de Renoir (el cineasta, no el seu pare pintor) que cadascú té les seves raons; i també entén que el millor sedàs serà el del temps que passa i que al final, quan tots siguem calbs i morts, i les ideologies hagin sigut oblidades, quedarà la música depriment, foteta, heroica, catastròfica i juganera del gran Dmitri Xostakóvitx, cada dia més un indiscutible entre els indiscutibles. 

dijous, 12 de maig de 2016

Segona residència (14): el túnel del temps

Arcimboldo inesperat

El dissabte següent vaig escapar de casa, aprofitant que l’Helena havia baixat al súper. La meva curiositat era tan forta que en aquell moment no m’importaven les conseqüències. Era conscient que a la tornada potser trobaria canviat el pany del domicili conjugal i encara així em semblava que el meu lloc no era altre que Esclassans i el seu permanent misteri.

Acabava d’aparcar el cotxe davant del xalet, que el trio calaveres ja m’estava interceptant. No es podia negar que cada vegada gestionaven millor la tasca que els havia encomanat: com a vigilants no tenien preu.
—Mestre, va ser molt lleig el que ens va fer —el que parlava era l’inevitable Toni—; havíem quedat que ens vindria a buscar, però va preferir tocar el dos, com si no treballéssim en el mateix bàndol.

—Em sap greu, de debò, però havia de tornar urgentment a Barcelona i no vaig tenir temps d’avisar-vos. No us imagineu la quantitat de qüestions centrífugues que se m’acumulen ara mateix a l’agenda.

Abans que el tercet intercanviés més mirades de sorneguera incredulitat, vaig decidir prendre la paella pel mànec:

—Vosaltres potser no en sou conscients, però aquí a Esclassans, o millor dit a Mary Muntanya, estan passant coses molt estranyes i, tret de nosaltres quatre, ningú no se n’està adonant. Ara més que mai ens hem de mantenir units, perquè sospito que ens estem enfrontant a un problema que ens depassa.

—Zombies? —va apuntar el tanoca d’en Casimir, no sé si aprensiu o il·lusionat.

—Fes el favor de no dir bajanades i mira al teu voltant. Et sembla que aquest és el decorat més adequat per a una novel·la de gènere?

—No se què vol dir, coneix una pel·li que es diu «Shaun of the Dead»?

Abans que continuessin per aquell camí vaig prendre de forma decidida el braç del mascle alfa Toni, una acció que em garantiria el seguiment dels seus dos col·legues, i vaig arrossegar-los tots tres cap a l’interior del xalet fins arribar al soterrani acabat de descobrir. Davant de la visió d’aquell sistema ferroviari truncat, les seves reaccions foren coincidents i gens reveladores.

—Collons —va dir l’Edi.

—Òstia puta! —va dir en Toni.

—Qui els va parir! —s’exclamà en Casimir.

En Casimir i en Toni van posar-se a explorar enjogassadament la instal·lació, com si els acabés de descobrir un parc d’atraccions oblidat en el temps. Només el raonable i granellut Edi se m’acostà amb posat seriós.

—Crec que això lliga amb velles històries que he sentit a casa molt sovint. Segons expliquen els pares, als anys 80 i part dels 90 del segle passat Esclassans era un important centre de distribució de droga per a tot el Baix Empordà. El material arribava per mar a un punt de la costa al sud de Llafranc i des d’allí, per mitjans poc coneguts, era transportat fins els magatzems d’Esclassans. Crec que l’existència d’aquest túnel explicaria com viatjava la cocaïna des de la costa fins el punt de distribució de l’interior.

—És una teoria plausible —vaig concedir—, però la via està encegada des de qui sap quan, com també ho estava l’accés des de Villa Florita fins que no vaig decidir prendre la maça pel meu compte. O sigui que això que dius és història passada i no ens aclareix res de les mogudes nocturnes i diürnes de les últimes setmanes. Potser caldria investigar si la truncada ruta d’aquesta vagoneta passava per la misteriosa Casa de l’Alemany.

—Ep, potser amb uns càvecs i unes pales podríem reobrir el pas —proposà en Casimir.

—Home, em sembla una feinassada i no hi veig la solta; això és en tots els sentits un cul de sac. Haurem de buscar una altra forma d’enfocar el problema.

—Es clar, vostè no ho sap —digué sibil·linament en Toni mentre sorgia de les tenebres del forat.

—Què és el que no sé?

—Que hi ha hagut una novetat que no hem tingut temps d’explicar-li. Vostè ha sentit parlar d’un paio que es diu Víctor Català? El coneix?