Sant Jordi, la crònica

Els jardins Mercè Rodoreda tal com es veuen aquí.

Ara diré una obvietat: Sant Jordi és un dia pèssim per comprar llibres. Els únics avantatges que l’hi trobo és la rebaixa dels preus i la possibilitat d’aconseguir la firma d’un autor conegut i/o admirat. Atès que fa dècades que Charles Dickens i Leopoldo Alas no escriuen dedicatòries, el meu fetitxisme no dóna per gaire més i prefereixo estalviar-me les aglomeracions de la Rambla, el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, indrets que poden constituir el somni humit d’un carterista o d’un assetjador sexual, però mai l’entorn propici per triar i remenar literatura. Així que a casa els llibres que ens regalem per la diada els hem comprat com a mínim el dia abans. Això sí, sempre en els intercanviem en un lloc públic, de manera que després els hem de carretejar amunt i avall (mai no baixem dels quatre o cinc volums per cap) mentre fem la passejada festiva.

Aquest any he passat a buscar el meu home per la feina a primera hora de la tarda i l’he dut al Lletraferit (local absolutament literari) per prendre un cafè i efectuar el bescanvi de presents. El carrer de Joaquim Costa queda una mica apartat del circuit típic de Sant Jordi, però la seva barreja de tradició local, cosmopolitisme migratori i modernitat afable és una aposta gairebé irresistible. A més no hi ha ni una sola paradeta de roses pro viatge de fi de curs (de debò els surt a compte als nostres batxillers muntar aquests “tinglados”, veritables flors d’un dia?), però al basar xinés de la cantonada anuncien “flor de san jordi 1,5€”.

Una cosa bona que té Sant Jordi, i que cal aprofitar, és la seva condició de jornada de portes obertes. En diades antediluvianes anteriors ja vam visitar la Biblioteca de Catalunya i l’Ajuntament; enguany hem entrat a l’Institut d’Estudis Catalans, sobretot per descobrir la seva magnífica capella barroca i els jardins de Mercè Rodoreda, un paradís menestral que sobrevola el barri. Inspirat per aquesta barreja perfecta de botànica i literatura, he dut J. a conèixer el jardí romàntic i secret que s’amaga a un cop d’ascensor públic al carrer d’Aroles, a l’esquena del Cafè del Liceu. Me’l va presentar una amiga, no és espectacular, però té tot l’encant dels misteris compartits.

Palacio Ignacio de Puig (prop del carrer Boqueria)

 I després el Palau de la Generalitat que per descomptat no coneixia i que presenta una confusa barreja arquitectònica capaç d’aliar sublimitats renaixentistes amb pastitxos medievals de fa cent anys. Com que actualment estem recuperant la sèrie “L’ala oest de la Casa Blanca”, la sala de premsa del soterrani ens ha fet somiar en la C. J. (crec que en Pons no li fa justícia a l’estupenda Allison Janney). En el recorregut hi ha molt Antoni Clavé, molt Torres-García i bastant Subirachs; de Tàpies n’hi ha dos, però són sonats. Malgrat haver-lo vist mil vegades als telenotícies, el pati dels tarongers impressiona. Mentrestant el carilló no para de tocar obsessivament allò que sí sona. Probablement —em dic tot irreflexiu i cofoi— disposem d’una de les seus de govern autonòmic més txules i amb més pedigrí de totes les Espanyes.

Excuseu-me el pecat de presumpció catalanòfila: el 23 d’abril a Barcelona sol predominar un ambient de bon rotllo que dinamita qualsevol sospita de sentit crític. Finalment hem cedit a la temptació, i passeig de Gràcia amunt hem permès que les múltiples multituds (involuntàriament) ens palpessin el cul.

[I, per cert, per què el que en castellà Salamandra ha traduït fidelment com "La analfabeta que era un genio de los números", la Isabel Martí de l'editorial La Campana ho ha convertit en "L'analfabeta que va salvar un país"? Sí, ja ho sabem, la Isabel ho havia fet abans i ho tornarà a fer quan calgui: la paraula "país" conté virtuts miraculoses que no es corresponen a cap explicació racional.]

Sant Jordi 2014: les meves apostes

Vist aquí

No és cap secret que a aquesta casa es llegeix molt i molt; seria per tant del gènere tonto no amortitzar l’esforç que he esmerçat a l’altar de la literatura, tot aprofitant-lo per oferir als meus lectors alguns suggeriments per a la diada de Sant Jordi d’enguany, la qual es presenta tan carregada de novetats que pot arribar a aclaparar a un consumidor cultural àvid, però poc informat. Confio que en aquesta selecció heterogènia però molt meditada tothom trobarà la millor opció d’acord amb els seus interessos vitals i estètics.

No diré res de nou si afirmo que els premis literaris viuen sota sospita permanent i encara més a Catalunya, on la densitat de premi literari municipal per quilòmetre quadrat és de les més altes del món (només superada i encara amb prou feines per algunes comarques del feliç regne de Bhutan); per això mateix em sembla tan necessària l’existència del Premi Truja de Lletres, convocat per una colla d’associacions culturals osonenques i destinat a guardonar la millor obra de creació entorn del món de l’embotit. En la seva breu però substanciosa història ha demostrat sobradament que no es ven a cap postor i que el guia només l’excel·lència literària, com ho prova de forma immillorable el guanyador del 2014, Jordi Al-er-Hosny amb la seva novel·la “Els noms del porc” (Tarradellas Edicions, 2014) sobre una família magribina immigrada a Calldetenes i els intents del fill gran per “matar el pare” amb mètodes dietètics. Corprenedora.

Qui busqui un text una mica més audaç, a mig camí entre l’autoficció i el fals dietari —d’aquells que et fan dubtar i no saps si el que t’expliquen va de bo o t’estan aixecant la camisa, i a més ve curull de referències literàries i sona a Vila-Matas, però escrit en català de tota la vida— no trobarà res millor que “Cada caducitat” d’Ermengol Gerplex (La Sòmines, 2014). El seu narrador en primera persona (per ventura en Gerplex mateix?) ens revela com el fet banal de consumir un iogurt Activia de pera que estava caducat li provocà una inusitada reacció del sistema immunitari, el restabliment del qual el conduí a una llarga peregrinació entre gurus asiàtics i pubs irlandesos. A la pàgina 57 es menciona tres vegades Theodor Fontane, rècord absolut dins de la literatura catalana.

No penso rebaixar-me a recomanar trilogies pseudo-eròtiques per a senyores insatisfetes de baixos (encara que una bona amiga m’assegura que la finalista del Truja de Lletres 2014, “Vint ombres de greix”, no està gens malament); però no puc girar l’esquena als inevitables “best-sellers” on cal reconèixer que no tots juguen a la mateixa lliga. Deixeu-me salvar doncs “Ráscame dentro” (Satélite, 2014), la recentíssima novel·la de Matilde Mollejas (hi ha competent traducció simultània i catalana a Columna a càrrec de Ferran Ràfols Gesa; “Grata’m endins” que es diu). La cosa va d’una viatjant de ratafia, la primera del seu gènere (literalment), que recorre les mal asfaltades carreteres de la Catalunya del primer franquisme mentre actua (per amor) d’enllaç del maquis. El relat s’articula a partir dels records de la néta de la protagonista, propietària d’un restaurant japonès, i de com li pesa el fet que el seu company sentimental sigui coreà i s’inventi contínuament les receptes del sushi i el sashimi.

Per a qui li agradi la novel·la negra, la darrera frontera geogràfica encara per descobrir és la de Groenlàndia. “Sodoma i salmorra” (Claretianes, 2014) de Gunesttir Arbotantdir ens presenta el detectiu inuit Johnny Aariak i les seves excitants aventures a les nits (de sis mesos) de Qeqqata, on la indústria del bacallà sec i la bestialitat amb pinnípedes semblen ser les activitats principals. Repulsiu o divertit, tot són gustos.

Ja sabeu que la poesia i jo estem barallats per diferències irreconciliables de comprensió i de concepte; però si m’obligueu a recomanar alguna cosa d’aquest estil a punta de fusell, citaré el premi Carles Birra més recent: “Hola k ase” (Ossa mediocre, desembre de 2013) de Beth Puigdengoles i Llardonosa. Aquesta pujant poetessa originària del delta de l’Ebre ha decidit acabar amb el noucentisme i la seva faramalla estètica, tot prescindint del suport psicològic de la seva família. Els seus fantàstics post-sonets presenten una tipografia francament alterada, però s'entén bastant bé el que volen dir. (A més, sovint hi diu “polla”).

Encara em descuidaré de mencionar un autor “mediàtic” (o la seva paròdia), que pel fet de sortir a televisió en horari de sobretaula es permet la barra d’aconsellar-nos sobre el sobiranisme català, la neteja dels coberts de plata i el reciclatge de les sobres del guisat del dia abans. Però de fet l’únic llibre que val la pena comprar aquest Sant Jordi es diu “BQTP, tanque parèntesi” (La Breu, 2014), el recull d’apunts del blog de Martí Rasoir Electrique, que tot lector sensible i sensat de la xarxa hauria de conèixer al peu de la lletra. No és detall superflu que hagi guanyat un premi per l’encisadora coberta d’Oriol Malet (l’atractiu dels gossos, ja se sap...) Però és que en Martí és la mena de bèstia que ens descol·loca a tots plegats, o a veure com entomeu d’un sol ensurt els termes “advocat”, “marica”, “valencià”, “d’esquerres”, “al límit de la legalitat” i (sobre tot) “al límit del bon gust”.

De nou una separació

El triomf internacional indiscutible de “Nader i Simin, una separació” va significar la consagració del seu director Asghar Farhadi (Isfahan, 1972) com una de les veus més originals i autoritzades del cinema actual. Una de les conseqüències d’aquell èxit ha sigut la possibilitat que ha tingut el senyor Farhadi per treballar fora del seu país, en concret a França on ha rodat “Le passé” (2013).

El film gira, igual com ho feia el seu predecessor, entorn d’una separació matrimonial. S’inicia amb l’arribada de l’iranià Ahmad (Ali Mosaffa) a París vingut amb la intenció de firmar els papers del seu divorci. Fa quatre anys que no veia a la seva esposa francesa Marie (Bérénice Bejo) i de mica en mica anirà descobrint que la situació és molt diferent de com la va deixar. No convé explicar més, perquè una de les gràcies de “Le passé” és anar copsant les complexitats de la història que es narra a través de les seves calculades revelacions i de les reverberacions que causen en un grup cada vegada més ampli de personatges.

De forma similar a “Una separació” ens trobem davant d’un intricat drama humà bastit a partir de situacions molt quotidianes, amb personatges que sovint actuen amb la millor de les intencions, però que aconsegueixen el pitjor dels resultats. Es diria que Farhadi és adepte a la creença aquella que afirma que, qui més t’estima, et farà plorar. També torna a mostrar que la veritat és impossible d’escatir i que ningú la deté de forma absoluta. Aquesta progressiva ambigüitat moral, desenvolupada com a “thriller” dels sentiments, és a la vegada angoixant i una mica insatisfactòria per la seva manca de conclusions; però és indubtablement un espectacle que atrapa.

El director, que a la seva pel·lícula anterior havia incidit en conflictes típicament iranians amb el xoc de dues famílies que tenien una relació molt diferent envers la religió, sembla igualment còmode amb aquesta família més occidental on conviuen fills de diversos pares i diversos orígens geogràfics. En tractar-se d’un drama humà, el treball de tots els intèrprets està molt cuidat, especialment el de Tahar Rahim (curiosament marit a la vida real de la protagonista de “Nader i Simin, una separació”) i encara més el de Bérénice Bejo, a qui jo només coneixia per la insubstancial “The Artist”. Una vegada més es tenen molt en compte els personatges infantils i com els afecten el comportament dels adults; i una vegada més els actors que els representen estan perfectes.

A més de ser formalment menys agosarada, si “Le passé” no sembla tan rodona com la seva predecessora, és perquè la seva acumulació de conflictes no flueix tan orgànicament i, amb més preguntes que respostes, s’hi endevina una mà malèvola (la del guionista) que empeny les situacions fins a fer-les caure pel pedregar. Res prou greu per desaconsellar la visió d’aquest film adult i apassionant.

VD: censura

El primer i epònim long-play de Vainica Doble, enregistrat l’any 1971, contenia diverses regurgitacions de les seves codes televisives fetes per encàrrec i nepotisme i lluïa també la primera de les meravelloses portades que els dissenyaria al llarg dels anys el seu amic Iván Zulueta. Malgrat que es tractava d’un tema que ja havia aparegut a un dels programes de la sèrie “Fábulas”, la censura interposà alguna objecció a la cançó anomenada “Quien le pone el cascabel al gato”. La lletra no podria ser més simple, innòcua i fidel a l’argument de la coneguda faula; però tota precaució era poca sota la paranoia franquista, sempre disposada a pescar una al·lusió per molt agafada pels pèls que fos. Sortosament la identificació del dictador amb el gat de la cançó fou finalment ignorada i el disc es publicà íntegre. Batalletes que avui poden sonar increïbles per a qui no hagi viscut en aquells anys plens de ronya.

Ea, ea, ea...
Niño no duermas más

niño despierta ya,

que hay que poner el cascabel al gato

que se lo pongas tú,
no se lo pongo yo

que se lo ponga Rita.

El dimoni de les llistes: Allau al mercat de Santa Caterina (ca. 1965)

• Tino a la carn de vedella
• Teresa i Genoveva a les pageses
• Aurèlia al pollastre
• Carmen i Federo al peix
• Silvio al bar
• La senyora Mercè a la carn de xai
• Lolín a les fruites i verdures
• I la xarcuteria (i els frankfurts) de can Papell

El dimoni de les llistes: morir amb estil

Esquil, l'àliga, la fornera i el seu pare, el taxista

• El legislador atenès Draco va morir el 620 abans de Crist ofegat per les capes i els barrets que li llençaren els seus entusiastes conciutadans al teatre d’Egina.
• Esquil, el gran autor de tragèdies atenès, morí el 455 abans de Crist a causa d’una tortuga que una àliga li havia llençat sobre la calba (tot confonent-la amb un roc) amb la intenció d’esberlar la closca i trobar el cor mengívol del rèptil.
• Qin Shi Huang, primer emperador xinès, morí el 210 abans de Crist quan es va prendre  unes quantes píndoles de mercuri per assegurar-se la immortalitat. El va sobreviure el seu famós exèrcit de terracota.
• El filòsof estoic Crisip morí de riure el 206 abans de Crist en veure com un ase se li menjava les figues. Va demanar a un esclau que li donés vi per fer-les-hi baixar i després d’haver rigut tant va morir.
• L’any 285 Sant Llorenç va ser martiritzat per l’emperador Valerià en una gran barbacoa. El futur sant patró de cuiners i de bombers va morir tot fent broma: “Ja em podeu tombar, que d’aquest costat ja estic cuit”.
• L’any 1327 el destronat i empresonat Eduard II d’Anglaterra va ser assassinat amb una banya que l'introduïren a l’anus a través de la qual un ferro roent li causà ferides fatals sense desfigurar el seu cos.
• A Carles II de Navarra el seu metge li va recomanar embolicar-se el cos amb un llençol banyat en conyac. La serventa que li estava cosint aquesta pseudo-mortalla volgué tallar un fil sobrant i a falta de tisores utilitzà la flama d’una espelma. Espantada per la foguera resultant, la dona fugí corrents i deixà que el rei es cogués en “papillotte”. Corria l’any 1387.
• El 1567 Hans Steininger, burgmestre de Braunau (Austria) va trencar-se el coll quan va ensopegar amb la seva barba. L’apèndix pilós mesurava en el moment fatal 1,4 metres i habitualment el duia ficat dins d’una bossa de cuir.
• L’astrònom danès Tycho Brahe va morir a Praga l’any 1601 amb la bufeta rebentada. Tot perquè va considerar una falta de cortesia abandonar la taula durant un banquet.
• El polígraf escocès Thomas Urquhart va morir de riure el 1660 en sentir que Carles II (res a veure amb el de dalt) havia accedit al tron.
• Adolf Frederick, rei de Suècia, morí d’indigestió l’any 1771. Les armes homicides: llagosta, caviar, “choucroute”, arengada fumada, xampany i catorze racions dels seus pastissets favorits banyats en llet calenta.
• El compositor Charles-Valentin Alkan va morir a París l’any 1888 esclafat per una llibreria quan intentava agafar el Talmud que es trobava a un dels prestatges de dalt. Una versió més recent afirma que el moble que li va caure al damunt va ser una perxa-paraigüer.
• Harry Houdini, famós escapista americà sempre disposat a posar a prova els seus propis límits permeté que un boxejador aficionat li fes un cop de puny a l'estómac. Segurament les ferides internes que se’n resultaren li causaren la mort el 31 d’octubre de 1926.
• El 1927 l’extravagant ballarina Isadora Duncan s’escanyà amb el propi fulard quan aquest s’enredà amb la roda del cotxe en el que viatjava.
• El dramaturg austro-hongarès Ödön von Horváth morí a París l’any 1938: durant una tempesta elèctrica li caigué a sobre la branca d’un arbre als Champs Elysées, davant del Théâtre Marigny.
• L’escriptor nord-americà Sherwood Anderson mor de peritonitis a Panamà l’any 1941. Causa probable: la ingestió de l’escuradents que acompanyava l’oliva del seu martini.
• Basil Brown, un dietista anglès de Croydon morí després de beure 45 litres de suc de pastanaga en deu dies. Diagnòstic: sobredosi de vitamina A.
• El lògic i matemàtic Kurt Gödel va morir de fam l’any 1978 mentre la seva esposa era a l’hospital. Un dels personatges cabdals del segle XX fou també un notori paranoic: no menjava res que no hagués estat preparat per la seva muller.
• L’enterramorts francès Marc Bourjade morí l’any 1982 quan una pila de taüts li caigué al damunt. Va ser enterrat en un d’ells.
• Garry Hoy, advocat de Toronto de 38 anys, va precipitar-se 24 pisos avall el 9 de juliol de 1993. Intentava demostrar que el vidre de la finestra era irrompible, com havia comprovat moltes altres vegades. El vidre no es va trencar, però va desprendre’s del seu marc.
• Taylor Mitchell, cantant folk canadenc, atacat i mort per tres coiots el 2009. L’únic adult registrat als annals que hagi sucumbit a aquesta espècie de cànid.
• Mike Edwards, violoncel·lista fundador de l’Electric Light Orchestra, atropellat per una enorme bala de palla mentre conduïa per la campanya anglesa l’any 2010.
• 2013: anònim pescador bielorús intenta fer-se un “selfie” en companyia d’un castor. L’esmentat rosegaire li sega una artèria.
• També 2013: Joao Maria de Souza, al Brasil, mort per una vaca que li va caure des del sostre mentre dormia.

Observareu en l’esquema precedent que les morts estúpides, llegides sobre una escala històrica, són cada vegada més freqüents. No sé si això indica un coneixement més profund de la realitat o un signe que l’espècie humana retrocedeix en tots els sentits. Arribats aquí, alegrem-nos de ser encara vius i no haver estat empalats per l’amable banya d’un unicorn pintat de malva.

Especialistes

Potser serà cert que estem sortint de la crisi, des del moment que en els darrers mesos a Barcelona s’obren més llibreries que no pas es tanquen. De les inaugurades en un passat recent recordo La Impossible de l’Eixample, la nova Ona prop de Lesseps, La Memòria a Gràcia i la NoLlegiu del Poble Nou. La Documenta preveu un imminent trasllat rejovenidor en direcció a l’Eixample (similar al protagonitzat mesos abans per la Jaimes del passeig de Gràcia). Però ara volia parlar de la incorporació més recent al parc de llibreries de confiança de la ciutat: es tracta de la Llibreria Calders, presentada en societat ahir, tot i que jo no hi vaig poder assistir per problemes familiars (llegiu-ho com “cuidar-me del nebot”).

La Llibreria Calders (que abans havia sigut fàbrica de botons) no es podia anomenar de cap altra manera, ja que es troba situada en un cul de sac del passatge Pere Calders al barri de Sant Antoni de Barcelona:  hauria sigut molt lleig girar-li l’esquena a tan afable déu tutelar. Sant Antoni em queda lluny de casa; però és un barri que cotitza fort a les revistes de tendències. Si fos una mica més jove em mataria a “selfies” al contigu Cafè Calders o al Federal de la cantonada; conseqüent amb la meva edat, recomano prendre una orxata a can Sirvent.

Els seus responsables són la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, la mena de persones que no abandonarien mai un llibre enmig de la carretera quan comencen les vacances d’estiu. Es presenten públicament com a “llibreria especialitzada en llibres”, el tipus de llibreria que més m’agrada, i a més declaren d’entrada el seu propòsit d’activisme cultural, contrari al sopor escleròtic de les institucions. El local és més que generós en matèria de superfície i mostra una encisadora militància en l’anti-disseny. La selecció de novetats de la taula d’entrada (cosa que també em passa amb la de La Impossible) m’inspira més que tres hores a la llibreria de la FNAC. Atribuïm-ho a les simpaties mútues.

L'única existència no descatalogada d'Allau. O "El mundo es ansí".