divendres, 22 de febrer de 2019

Can Papiol


Un dels tresors més evidents de Vilanova i la Geltrú és el palauet urbà anomenat Can Papiol. Fou la casa d'estiueig de l'afluent família Papiol, originària de l'Arboç (a 15 quilòmetres de distància). Actualment alberga el Museu Romàntic, dit així perquè preserva, com dins d'una gota d'ambre, la decoració i el mobiliari originals de finals del XVIII i principis del XIX, els anys d'apogeu del romanticisme.

El museu s'ha de visitar acompanyat d'un guia, que en el nostre cas va resultar amè i molt informatiu sobre el tipus de vida que es feia en una casa de rics il·lustrats dos segles enrere. Per 4€ per cap (2€) amb el carnet de biblioteques, no es pot demanar més. Visita més que recomanable.

Racó de la biblioteca
Saló de ball (de la Viquipèdia)

Sostre del saló de ball (de la Viquipedia)
Capella amb les despulles de Santa Constància (de la Viquipèdia)

Sala de jocs amb billar isabelí (de la Viquipèdia)
Jardí amb estàtua d'Hèrcules

dijous, 21 de febrer de 2019

Juan Bautista Maíno


D'entre les cessions del Museo del Prado al Museu Víctor Balaguer de Vilanova destaca aquesta taula de traços contundents i extrema personalitat. Representa Sant Domènec de Guzmán i la firma Juan Bautista Maíno, un nom que em resulta totalment desconegut. Així que vaig a documentar-me a la xarxa (Wikipedia) i m'assabento que és un artista de producció breu i reputació reivindicada en anys recents. Durant molt de temps se l'havia considerat italià, però va néixer el 1581 a Pastrana (Guadalajara), fill d'un comerciant milanès i una noble portuguesa que estaven al servei de la princesa d'Éboli. El 1613, ja grandet, va ingressar a l'ordre dels dominics, per això s'ha volgut veure en el quadre de dalt un autoretrat.

Al museu vilanoví Santo Domingo està acompanyat de Santa Caterina de Siena, una altra potent icona, que res té a veure amb les bledes imatges de les vides de sants tradicionals.


Maíno passa per ser un dels nostres representants ibèrics de l'escola de Caravaggio; però jo no li sé trobar ni la dramatització excessiva, ni el predomini del clarobscur del mestre milanès. S'inclina més aviat pels colors inapel·lables i bàsics, i per composicions inaudites que ningú abans havia intentat.


M'adono ara, tardanament, que aquest "christmas" tradicional, alternativa natural i "clàssica" als d'en Ferrándiz, era obra seva. L'havia contemplat sempre amb un badall d'acompanyament com a perspectiva vital. Ara no n'estaria tan segur. Com a detall anecdòtic, diuen que el mosso de dalt a l'esquerra és un altre autoretrat de Maíno. L'ampliarem, per si ho dubtàveu: ens agraden les mistificacions.


Una altra fotografia bíblica de Maíno que ens agrada correspon a la Pentecosta (d'on m'ha sortit aquest plural majestàtic?) Hi ha un colom que imparteix do de llengües pel mètode de Berlitz o l'Assimil. El conjunt de figurants es comporta força bé, fidels al guió. Taronja, vermell i verd semblen ser els signes d'identitat de Juan Bautista Maíno.


Escriuen els experts que l'artista que protagonitza aquesta entrada presenta característiques úniques entre els pintors del seu temps. Com a mínim, tret de Patinir, ningú no pintava paisatges tan suculents com el següent. O San Joan Evangelista a l'illa de Patmos i abraçat a una àliga; de propina.

Però la peça que més ràbia em fa i més m'entusiasma és una Nativitat amb Pastors. El quadre és ple de postures teatrals i de buits interessats, recorda Dalí i de Chirico al mateix temps. Em provoca un mareig conceptual que abaix a la dreta hi figurin un anyell de Zurbarán i un amable gosset d'Instagram. Tenim el que ens mereixem.


dimecres, 20 de febrer de 2019

Biblioteca Museu Víctor Balaguer


El diumenge passat vaig saldar finalment un deute vital, en visitar per primera vegada la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. L'edifici de Jeroni Granell —pioner a Catalunya com edifici cultural públic— s'inaugurà el 1884 gràcies a la iniciativa del polifacètic Balaguer i presenta unes formes delicioses d'innocència il·lustrada.

Bust de Víctor Balaguer sota la cúpula del vestíbul
Apart de la biblioteca, preservada en la seva forma original i avui dia d'aparença encantadorament periclitada, el museu conté unes col·leccions vocacionalment heterogènies: peces etnològiques de casa i de fora, una secció egiptològica mínima, alguns articles representatius de les arts decoratives locals i pintures i escultures des del barroc fins el present.

Precisament enguany el Museo del Prado celebra els 200 anys de la primera cessió de fons a altres museus d'Espanya i el Víctor Balaguer dedica una exposició especial a mostrar la totalitat de peces manllevades al museu madrileny. Curiosament, el seu quadre més famós "La Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Joan" d'El Greco no està exposat perquè ha viatjat a Madrid per a commemorar aquesta mateixa efemèride. Per contra sí que tenen un "Sant Francesc d'Asís també del mateix pintor. Em temo que és de menor qualitat i peca de monocolor.


Entre els préstecs del Prado hi ha altres quadres també molt interessants com un Sant Felip de Josep de Ribera d'un realisme cru que defuig l'hagiografia, o una parella de monarques espanyols retratats per Goya d'una forma no se sap si tendra o implacable.



I un bodegó meravellós de Luis Eugenio Meléndez amb els grans de raïm perfectament representats en la seva lluïssor i les seves transparències, una mica de pirotècnia després de les austeritats de Zurbarán.


Però el descobriment més important de la jornada és un tal Maíno (Juan Bautista) del qual, amb tota seguretat, continuaré parlant demà.

dimarts, 19 de febrer de 2019

Sèries bones i poc serioses de Netflix

Russian Doll: la primera sèrie del 2019 que sembla haver agradat a tothom; a més, vuit capítols de màxim una mitja hora es poden mirar en qualsevol moment. La creació de Leslye Headland i les actrius Natasha Lyonne i Amy Poehler proposa una història cíclica de mort i resurrecció que recorda aquell entretingut film de ciència-ficció amb Tom Cruise que es deia "Edge of Tomorrow".

Nadia (Natasha Lyonne), una dona bohèmia i desencisada de Nova York, celebra la festa del seu trenta-sisè aniversari i poc després mor atropellada. Però no patiu, que ressuscitarà de seguida a la mateixa festa... per morir a continuació d'una manera diferent. No sé perquè (potser reminiscències del coiot i el correcamins?), però un fet tan dramàtic, quan es repeteix en bucle, acaba resultant còmic.

La premissa pot semblar que no donarà gaire de si, però evoluciona amb inventiva i combina prou bé el gènere fantàstic amb el retrat de personatges. Natasha Lyonne, una habitual a "Orange is the New Black", està perfecta en un paper antipàtic i dissolut. Al seu voltant, drogues i desordre sexual a la Nova York contemporània.

Molt bona. Hi haurà temporada 2.

Derry Girls: aquesta la va emetre Channel 4 fa un any, però ara es pot veure a Netflix. Quatre alumnes d'una escola de monges (i el cosí anglès d'una d'elles) a Derry (Irlanda del Nord) durant "The Troubles" entre catòlics i protestants dels anys 90 del segle passat. Aquest ambient de guerra civil de baixa intensitat, amb un exèrcit en funcions d'ocupant i una activitat terrorista de presència intermitent no sembla l'entorn més propici per a una comèdia trinxeraire i populista com aquesta.

Però ningú com els britànics per combinar els vents (i les ventositats) de la Història, amb el costumisme vulgar de "Gent del barri" i les bretolades d'"Els joves". Es tracta d'un entreteniment lleuger, que mai no arriba a la píndola de mitja hora, de manera que els sis capítols passen com un no res. Recomanada per assistents al concert de "Yo fui a EGB"; els catòlics integristes l'hauríeu d'evitar.

Al Regne Unit va fer furor i a Irlanda del Nord va gaudir d'un extraordinari 64,2 % d'audiència. No cal dir que, des de l'emissió del pilot, està aparaulada la segona temporada.

Sex Education: una altra sèrie original de Netflix, en aquest cas obra firmada per Laurie Nunn. Els nostres adolescents, gràcies a l'ajuda inestimable del buscador Google, són els més ben informats de tota la història de la humanitat sobre les possibilitats hipotètiques de la seva vida sexual. Però, a l'hora de la veritat, van tan despistats com ho hem anat tots des de que els temps són temps.

A "Sex Education" s'aborden sense prejudicis qüestions tan candents com l'anorgàsmia, la fel·lació consentida, el porno masculí gai adreçat a dones heterosexuals, i la manipulació descarada de les nostres pulsions en general. Segurament no n'hi havia per tant. 

Gillian Anderson, la rossa oxigenada Dana Scully d'"Expedient X", funciona com a esquer popular, però és Asa Butterfield —el nen del pijama de ratlles, l'Hugo de Martin Scorsese— el veritable encert a nivell interpretatiu. "Sex Education" arrossega un aire d'institut americà en el seu decorat, però és britànica fins el moll de l'os.

Em fot una mica el clixé aquest del personatge homòfob que és, al cap i a la fi, un homosexual reprimit. Ja toca denunciar els homòfobs pel que són i no perdonar-los-hi ni una sola excusa. Dit això, "Sex Education" funciona de conya i té trempera més que de sobres.

dissabte, 16 de febrer de 2019

Un món de metros: Nàpols (2)

Des de l'apunt del 2009 la xarxa del metro de Nàpols no ha experimentat cap canvi important (23 estacions i 28 quilòmetres de vies); però, com que l'exemplar que vaig mostrar llavors era un dels més abominables de la col·lecció, presento aquesta versió actualitzada, molt més agradable a la vista.

Cal aclarir que el metro pròpiament dit correspon només a la línia groga i la breu línia blau clar que hi ha a baix a l'esquerra. La resta són trens de rodalies urbanes. Dit això, la separació entre estacions no podria ser més variable, ni el traçat de les línies, més delirant. Premi a la línia groga que fa un bucle sobre ella mateixa i després dibuixa un angle agudíssim. El desordre napolità.

divendres, 15 de febrer de 2019

Sobre espatlles de gegants


Tota literatura, almenys la que té voluntat de transcendir, es basa sempre en la tradició que la precedeix, en part com a diàleg però també com palimpsest. Víctor García Tur, que amb «El país dels cecs» va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2018, ho deixa molt clar a la seva nota final, on fins i tot es permet citar el clàssic escolàstic «nos esse quasi nanos, gigantium humeris insidentes» (som com nans enfilats a les espatlles de gegants) per explicitar a continuació els autors clàssics dels que s’ha servit per retroalimentar, inspirar, reescriure, apropiar-se i/o corregir els contes que formen aquest recull.

Són convocats al banquet noms tan indiscutibles i diversos com els de Gustave Flaubert, Ursula K. Le Guin, Tísner o Rudyard Kipling que aporten les llavors sobre les quals l’autor hi introdueix un altre pas de rosca des del punt de vista del present, però sense perdre mai l’esperit juganer. «El país dels cecs» pot ser en part una diversió per a filòlegs, però no per això els que desconeguin els originals quedaran exclosos del gaudi, ja que les sis peces que el conformen (o almenys cinc d’elles) funcionen també perfectament com obres autònomes.

Les sis es poden emparellar fàcilment segons la seva llargària. De les més breus, «L’àlef» és una broma tipogràfica que només comprendran els lectors de l’obra homònima de Borges, mentre que «El recaptador Jing» és (literalment) un tradicional conte xinès amb reverberacions morals. De les de talla mitjana «Cabells» és un relat obsessiu sobre una mata de cabell fosc, molt a la manera surrealista. Hi figura una minyona que noma Félicité, invocació clara a Flaubert. «Els mons» (sota l’advocació d’Ursula K. Le Guin) és un exercici d’antropologia-ficció, on l’estudi d’una tribu remota comença com a mirall cultural fins que deriva en terrenys metafísics.

«El país dels cecs» comença i acaba amb els dos contes més llargs i substanciosos del recull. «L’iceberg de la teoria» cita a la inversa la teoria de l’iceberg d’Ernest Hemingway, segons la qual el text narratiu ha de fer com els icebergs i mostrar només el deu per cent del seu contingut, per deixar implícita però invisible tota la resta. Però el conte no va ben bé d’això, sinó que és una fantasia de viatges en el temps capaços de transformar la història de la literatura. No puc imaginar escriptors més allunyats en tots els sentits que Herman Melville i Charles Dickens; però que fos el segon qui acabés escrivint «Mobby Dick» em sembla una broma estupenda.

Finalment, a el conte «El país dels cecs», un periodista barceloní viatja a l’Argentina de 1975 per entrevistar l’exiliat català Jordi (Lluís) Borges —responsable de «Ficcions», «Història Universal de la Infàmia» i el conte «L’Àlef»— mesos abans que el dictador Francisco Franco mori plàcidament al seu llit de Madrid. Sembla que es faci broma-ficció sobre l’exili republicà, però el relat acaba embocant cap a la literatura fantàstica (o tipogràfico-fantàstica). O sia que tant Jordi Lluís com Jorge Luis estarien contents.

Víctor García Tur prossegueix la seva senda particular, rara, imaginativa, informada i divertida, tan anòmala dins de la literatura catalana actual. Malgrat tot, no para d’encadenar premis haguts i per haver. Em fa una mica de cosa dir que és amic de la casa i que em sembla admirable tot el que està fent. No és nan, és enxaneta.

dimarts, 12 de febrer de 2019

El club de la comèdia

Una de les sèries del moment, "The Marvelous Mrs. Meisel", creació d'Amy Sherman-Palladino per a Amazon. Dues temporades (amb pròrroga) i 18 capítols de prop d'una hora. Comèdia dramàtica sobre les vicissituds d'una mare de família, jueva i benestant, decidida a fer carrera en el món dels monòlegs humorístics a la Nova York de finals dels anys 50.

El primer que es percep, perquè entra pels ulls inevitablement, és l'alt nivell de producció: una reconstrucció minuciosa d'escenaris, decorats i vestuaris de tota una època. La segona temporada frega l'excés de mitjans amb capítols sencers ubicats a una colònia de vacances dels Catskills o al París dels existencialistes. Sovinteja un to efervescent, irreal i luxós, propi dels musicals de l'època que firmaven Minnelli o Donen. De fet, més d'un cop i de dos "The Marvelous Mrs. Maisel" flirteja amb les formes del gènere musical.

Però també té un toc de comèdia realista, amb l'ànima dividida entre el costumisme i la crònica històrica. Pel meu gust, els seus millors moments corresponen a les instantànies sobre la vida familiar d'alguns jueus amb possibles (siguin intel·lectuals o no), i les seves idiosincràsies. L'àcid comentari cultural sembla ben fonamentat. Paradoxalment, el pitjor que té la sèrie són les escenes dels monòlegs còmics de la protagonista, en els que es fonamenta. Potser és un problema de traducció; però puc assegurar que no funcionen mai.

Els que sí que funcionen prou bé són els actors. Rachel Brosnahan patí una fi indigna a "House of Cards"; però aquí brilla amb frescor, desimboltura i "desparpajo", i es converteix en la reina de la funció. Alex Borstein fa de la xicotot Susie Myerson, l'agent de la Midge Maisel, i crea un personatge de sexualitat francament ignota. Tony Shalhoub, és Abe Weissman, professor de matemàtiques i pare de la senyora Meisel. Confesso que adoro tot el que fa en pantalla.

"The Marvelous Mrs. Meisel" és un plaer culpable; però no em quedo amb la culpa, només amb el plaer.