dissabte, 31 d’octubre de 2020

Cristina contra el món


«Veneno», la sèrie d’Atresplayer Premium escrita per Javier Calvo i Javier Ambrossi a partir de «¡Digo! Ni puta, ni santa. Las memorias de La Veneno» de Valeria Vegas, segueix la vida de Cristina Órtiz «La Veneno» des de la seva infantesa a Almeria fins a una dramàtica mort als 52 anys. Cristina es va fer molt popular a finals de la dècada dels 90 per les seves descarades intervencions als programes de Pepe Navarro. Figura fugaç d’una època en la qual la transsexualitat es contemplava exclusivament des del punt de vista de la marginalitat i del fenomen de barraca de fira, «La Veneno» s’imposà a l’esfera pública amb una postura d’independència orgullosa que no estava disposada a demanar permís a ningú.


Una biografia com la de Cristina Ortiz, la d’una persona en contínua fugida cap endavant, sovint mossegant la mà dels pocs que pretenien ajudar-la, podria haver caigut fàcilment en els abismes del miserabilisme. Circumstàncies com els seus temps de prostitució al Parque del Oeste o els seus mesos a presó, no ajudaven precisament. Per això és un encert que el guió de la sèrie s’articuli a partir dels esforços que va fer Valeria Vegas per recopilar els records de Cristina i presentar-los com una experiència humana completa. Vegas, dona transsexual d’una generació més recent, amb estudis universitaris i crescuda en un país, si no ideal, sí que molt més obert, aporta un punt de vista més lluminós a una història que podria ofegar-se en la sordidesa.


Un encert de «Veneno» és el d’haver pouat en el talent del col·lectiu transsexual a l’hora d’elaborar la sèrie, no tan sols en el capítol interpretatiu sinó també en tota la feina que hi ha darrera de les càmeres. Jedet Sánchez, Daniela Santiago i Isabel Torres interpreten amb admirable mimetisme a Cristina en tres etapes diferents de la seva vida, mentre que Lola Rodríguez fa de Valeria Vegas. Paca La Piraña s’interpreta a ella mateixa i també fan aparicions testimonials altres figures conegudes de l’àmbit trans com Topacio Fresh, Carla Antonelli o la Valeria Vegas real.


Cadascun dels capítols té una estructura diferent, sense respectar l’ordre cronològic, i amb freqüents excursos antinaturalistes. Això fa que la contemplació de «Veneno» sigui una mena de muntanya russa, capaç d’alternar instants veritablement colpidors i excitants amb altres entre vulgars i delirants. En els moments més feliços, com la totalitat del capítol cinquè sobre el pas de Cristina pels programes de Pepe Navarro, la sèrie s’omple d’imatges inoblidables i voreja l’obra mestra. 


La sèrie ha patit un calendari d’emissió certament irregular i que no ha afavorit una apreciació equànime: els dos primers capítols, els únics que estaven enllestits, es van emetre el mes de juny. Després, pandèmia mitjançant, hem pogut veure els sis restants entre el 20 de setembre i el 25 d’octubre. Caldrà tornar amb calma a una sèrie que, tot i no ser totalment rodona, ja es pot considerar històrica per les barreres que ha gosat trencar.  

divendres, 30 d’octubre de 2020

Un jove prometedor


«Nicholas Nickleby» o «La vida i aventures de Nicholas Nickleby» (1838 - 1839) fou la tercera novel·la de Charles Dickens i el seu tercer èxit consecutiu de públic, tot i que la posteritat no ha sigut tan generosa amb ella com amb les seves predecessores. Mancada de la cordial humanitat de «Pickwick» o del potent drama i denúncia d’«Oliver Twist», «Nickleby» pateix d’una trama i uns protagonistes que són pur arquetipus melodramàtic: el jove heroi romàntic, la verge innocent casada amb el vell ric, el fill bastard secret… Per això, pel seu caràcter episòdic, i per la profusió de personatges que intervenen a la trama, mai no ha estat de les novel·les de Dickens més  versionades. Perquè us feu una idea de la complexitat de fer-ne una translació fidel, la mítica versió que va fer la Royal Shakespeare Company l’any 1980 durava vuit hores i mitja (més les pauses necessàries).


La versió cinematogràfica clàssica és la d’Alberto Cavalcanti de 1947 i, la veritat, no és que sigui per tirar coets. Els seus 108 minuts obliguen a fer-ho passar tot molt ràpid i, més que una història fluida és una col·lecció d’estampetes més o menys reeixides. D’això se’n deriva la impossibilitat de dibuixar uns personatges sòlids. Només Sir Cedric Hardwicke, com el malvat oncle Ralph Nickleby, té una certa possibilitat de desenvolupar la seva personalitat. En canvi, Derek Bond, malgrat comptar només 27 anys, queda massa vell per fer de Nicholas i Mary Merrall (Mrs. Nickleby) no fa justícia a un paper que és un dels més còmics sortits de la ploma de Dickens.


Per fortuna queden algunes vinyetes memorables a partir dels secundaris més divertits: la ridícula Fanny Squeers, la modista Mantalini i el seu marit calavera, les cinc nenes Kenwigs de trenes disparades i sobre tot Vincent Crummles (el gran Stanley Holloway) amb la seva troupe teatral, inclosos l’Infant Fenomen i el pony equilibrista. Incidentalment, Jill Balcon que fa de Madeline Bray, interès amorós del protagonista, seria més endavant la mare de l’actor Daniel Day Lewis.


Mitjanament entretingut i amb l’encantador aroma del cinema britànic clàssic, aconsellaria aquest «Nicholas Nickleby» sobre tot als dickensians més convençuts.




dijous, 29 d’octubre de 2020

Filmoteca forçosa (20)

 


Number 17 (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1932 (Filmin))

A la recerca d’un collar de pedreria, policies, lladres i gent que passava es troben a l’edifici número 17. Una barreja incomprensible de funció escolar i aventura de Tintín. El millor, les escenes finals de la persecució en tren, bus i ferry, tot solucionat amb maquetes. (5)


«Blue Jay» (Alex Lehman, USA 2016 (Netflix))

Cara a cara de Sarah Paulson i Mark Duplass com antics amants que no s’havien vist en vint anys. Bones interpretacions per a una peça de cambra que passarà desapercebuda sota la ingent oferta de la plataforma. (7)


«Assassinat per decret» (Bob Clark, Regne Unit 1979 (Filmin))

Confrontació de Sherlock Holmes amb Jack l’Esbudellador que sona millor en teoria que a la pantalla. El misteri és llarg, erràtic i amb un parell de falsos finals. Christopher Plummer és un Holmes massa heroic, en canvi James Mason fa un Doctor Watson entranyable. Amb David Hemmings, John Gielguld, Genevieve Bujold i Donald Sutherland. (7)


12 monos (Terry Gilliam, USA 1995 (Filmin))

Un guió apassionant filmat en un present que mai no havia semblat tan distòpic. Junt amb «Brazil», el millor Gilliam post Monty Python. A més va de pandèmies. (8)


Hair (Milos Forman, USA 1979 (Filmin))

Adaptació impossible i massa tardana d’un musical d’èxit als 60. El resultat és (oh sorpresa!) molt salvable. (6,5)


Borat Subsequent Moviefilm (Jason Woliner, USA 2020 (Filmin))

Massa conegut a Amèrica, ara Borat porta una filla perquè doni la cara per ell. Reduït l’impacte de la novetat i amb un país amarat del deliri trumpià, la nova proposta de Sacha Baron Cohen encara resulta moderadament divertida. (6)




dimecres, 28 d’octubre de 2020

El club dels súpers, societat limitada


Segona temprada de «The Boys» que reprèn l’acció on la van deixar, amb el grup dels set súper-herois corporatius de la companyia Vought, enfrontats a The Boys, la colla no-súper-heroica que els volen desemmascarar. La cosa ara es complica exponencialment, perquè hi ha un súper-terrorista suelto, disposat a fer mal, hi ha una nova súper-heroïna amb tendències una mica nazis i una nova gestora, hereva del personatge que feia Elisabeth Shue. A més Butcher ha descobert on està amagada la seva dona desapareguda i el fill que ha tingut amb Homelander i The Boys estan fent una campanya per desprestigiar Vought, revelant el component químic que es fa servir per crear súper-herois.


Si això no us sembla prou complicat, afegiu-hi un germà perdut de Kimiko que apareix tot de sobte i una estranya secta que intenta regenerar The Deep per fer-lo retornar a l’alineació oficial de The Seven. Tot això està explicat amb una barreja de cinisme (per la manipulació descaradament comercial de les figures súper-heroiques) i de suposat interès per les relacions humanes que s’hi exposen, amb un element afegit de sexe, violència i «gore».


He començat la temporada amb interés, però aviat m’he fatigat amb tants personatges i tantes peripècies (algunes de les quals, com les que es refereixen a la secta, no porten enlloc). Una hora de durada per episodi resulta llarga en excés i m’he sorprès desconnectant davant dels moments «intensos» dels personatges, a l’espera de les bretolades plenes de sang i fetge que han acabat sent l’únic que em motivava. Crec que ho hauré de deixar abans que comenci la tercera temporada: aquesta dependència exclusiva a la part més malaltissa de «The Boys» no pot ser bona.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Què fem amb els vells?


Leo McCarey va ser un sòlid professional de l’època daurada de Hollywood, recordat sobre tot per la comèdia romàntica «Tu i jo», que va filmar dues vegades al llarg de la seva carrera i que va inspirar «Sleepless in Seattle» de Nora Ephron, per les comèdies religioses «Seguint el meu camí» i «Les campanes de Santa Maria» amb Bing Crosby fent de capellà i molt especialment per «Duck Soup», la millor pel·lícula dels Germans Marx, tot i que amb una troupe tan anàrquica com la seva el concepte de direcció s’hauria de posar entre cometes.


De totes maneres, la favorita del director i una obra mestra mig desconeguda (o de la que no se’n parla prou) va ser «Make Way for Tomorrow» (Deixeu pas al demà) de 1937, una modesta història familiar amb guió de Viña Delmar (coi, quin portent de nom!) Barkley i Lucy Cooper són un vell matrimoni que perd la seva casa de tota la vida per un problema d’insolvència. Reuneixen quatre dels seus fills (el cinquè viu a Califòrnia) per exposar el problema i, mentre no troben una solució definitiva, el pare se’n va a viure amb una filla i la mare amb el fill gran. Malgrat la bona disposició dels vells, la convivència no acaba de rutllar. Finalment els fills s’ho fan venir bé per enviar el pare (per motius de salut) amb la filla californiana, mentre que a la mare la ingressen a una residència.


La meravellosa mitja hora final del film està dedicada exclusivament a la jornada que passen els dos iaios a la ciutat el dia de la seva separació que probablement serà definitiva. El vell matrimoni de 50 anys reviu la seva lluna de mel i es deixa mimar per l’amabilitat dels estranys que troben al seu pas. És un moment devastador que fàcilment podria caure en el melodrama més excessiu, però que McCarey tracta amb púdica sobrietat. Els veritables responsables però de fer-nos arribar tota l’emoció i la complicitat que sol acompanyar un llarg matrimoni feliç són els actors, Victor Moore i Beulah Bondi. Bondi, que es va passar tota la carrera fent papers de vella, aquí està molt convincent, tot i que només tenia 48 anys (Thomas Mitchell, que feia del seu fill, en tenia 45).


«Make Way for Tomorrow» és una de les coses més tristes, boniques i depriments que he vist mai —Orson Welles deia que faria plorar una pedra—, i també de les més gloriosament humanes. Malgrat tot la seva tristor, és la pròpia de la vida, i en darrer terme la sensació que queda és més reconfortant que desoladora.


El llegat de «Make Way for Tomorrow» ha sigut especialment fructífer, amb menció d’honor a «Històries de Tòquio», l’obra mestra de Yasujiro Ozu, però també el film indi «Baghban» de 2003 i la versió gai «Love is Strange» que va filmar Ira Sachs el 2014.

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Català de per riure

La filologia, la meteorologia i els bolets són potser les tres grans dèries recreatives del poble català. D’aquí doncs la relativa abundància recent de llibres, ben acollits pel lector, que es qüestionen, condemnen o dubten de la pervivència de la llengua catalana. No és tan freqüent (però sí molt simptomàtic de l’existència d’un mercat) que una editorial enrotllada, però no gaire abocada a la nostra llengua com és Blackie Books, publiqui un nou manual de català, com si encara en fes falta un altre. La veritat és que aquest «Curset. Mètode de català per a tothom» no s’assembla a cap altre, ja que ha estat creat sota l’ensenya de l’humor, sense que això estigui barallat amb el propòsit didàctic que ha de tenir tot manual. Els seus autors són la il·lustradora Olga Capdevila, l’humorista Joan Ferrús i la lingüista Míriam Martín Lloret, una de les responsables de l’imprescindible Optimot, i per tant tan dotada pel riure com els altres dos.


El curset s’ocupa de forma bastant completa, però no exhaustiva, de les principals qüestions de la gramàtica catalana, des de les diferències entre «ser» i «estar» fins als refotuts pronoms febles, passant per tots els accidents típics del llenguatge —gènere i numero, accentuació, conjugacions verbals, preposicions i conjuncions…—. Al final de cada capítol hi ha uns exercicis per completar, les solucions dels quals es poden consultar en línia. De totes maneres la intenció d’aquest llibre no és espantar ningú amb el dimoni de la ultracorrecció, sinó que convida a emprar la llengua sense por. Així defineixen els autors aquest curset:

Curós però no purista. Respectuós però no solemne. Perquè la millor manera de fer viure  el català és estudiant-lo, sí, però també traient-lo de la vitrina per jugar-hi sense por de cap mena, encara que això signifiqui gastar-lo, embrutar-lo, abonyegar-lo i trencar-lo una mica.


I, esclar, per introduir aquest toc lúdic s’utilitza el recurs de l’humor, que és el que confereix la veritable personalitat a aquest curset i on, per la subjectivitat extrema del que ens fa riure als uns i als altres, presenta el seu aspecte més discutible. Personalment em podria queixar dels dibuixos de l’Olga Capdevila, que no em fan gaire el pes, o d’una introducció a les categories gramaticals que pot despistar a més d’un estudiant crèdul:

Els accents són un dels aspectes més controvertits de la llengua catalana. De fet va ser a causa d’un tipus específic d’accents, els diacrítics, que l’any 2017 esclatà la Primera Guerra Civil Catalanoparlant. Avui dia el conflicte encara cueja i no fa pinta d’acabar aviat perquè, com que els catalans no disposem d’exèrcit, resolem les nostres diferències lingüístiques de forma molt més civilitzada: insultant-nos per Twitter. La part bona és que d’aquesta manera cap dels participants no pren mai mal. La dolenta, que ens permet continuar discutint fins la fi dels temps.

Cada capítol està protagonitzat per una persona o persones d’una tipologia determinades, suposadament típiques del territori català, i a l’entorn de les quals es posen tots els exemples d’ús de la llengua. Es tracta de gent com el «Matrimoni de jubilats indepes de comarques», «L’ambaixadora del pa amb tomàquet», els «Pijos franquistes» o la «Família neorural del Montseny». Si els arquetipus i els clixés nacionals us fan tan poca gràcia com a mi, aquest aspecte no deixarà de fer-vos una mica de ràbia.


En canvi, la secció intercalada de «Personatges il·lustres», on s’hi apleguen textos sobre la castanyera, Floquet de Neu, els silurs, l’actriu Carme Contreras o Josep Pujol, l’inventor del pastisset Pantera Rosa, reconec que m’han provocat més d’un somriure. De totes maneres, aquest manual pressuposa un tipus d’usuari una mica brètol, disposat a riure-se’n de tot, i a qui no ofengui trobar-se frases com aquesta:

Si els compres a elles les castanyes torrades, el pitjor que et pot passar és que te les embolcallin amb un full de diari amb una columna de la Pilar Rahola per la part d’enfora.

diumenge, 25 d’octubre de 2020

Claudette (3)


«Arise, My Love» (1940) de Mitchell Leisen diu que es basa en fets reals. A Burgos, a final de la Guerra Civil, un aviador republicà (Ray Milland) és salvat de l’afusellament per una periodista (Claudette Colbert) que es fa passar per la seva esposa. Tots dos fugen a París i s’enamoren, mentre el continent es prepara per a la guerra. Film de propaganda a favor de la intervenció dels Estats Units a la contesa bèl·lica, la seva trama fou escrita al dictat dels esdeveniments d’actualitat, de manera que s’hi incorporen fets com l’armistici de Compiegne, l’ocupació de París o l’enfonsament del SS Athenia. Curiosament els guionistes Billy Wilder i Charles Bracket van tractar aquest material tan seriós amb el ritme i les rèpliques d’una comèdia esbojarrada. En conseqüència Colbert s’hi nota molt a gust, però Milland no tant. L’actriu reconeixia que aquest era el treball que més li agradava de tots els que havia fet.



Ran de l’èxit fenomenal de «Mrs. Miniver», el film de 1942 que narrava les penes i treballs d’una mestressa de casa britànica durant la Segona Guerra Mundial, el productor David O. Selznick tingué la gran pensada de fer una obra equivalent adaptada a les circumstàncies de la rereguarda americana. Així nasqué «Since You Went Away» («Des que vas marxar») de 1944, escrita i produïda per O. Selznick, amb l’eficaç James Cromwell a la direcció, sobre les vicissituds d’una família benestant del Midwest que té el marit i pare destacat al front.


La llar dels Hilton està formada per Anne, la mare (Claudette Colbert) i dues filles, l’adolescent Brig (Shirley Temple) i la universitària Jane (Jennifer Jones), a les quals s’hi afegeix com a dispeser de circumstàncies el coronel Smollett (Monty Woolley). Amb la «patxorra» (i les redundàncies) que permeten 172 minuts de durada el film narra tot el que els passa als Hilton des de la partida del pare el gener fins a les festes de Nadal del mateix any. Apart de les previsibles incidències que afecten aquesta família, s’inclouen en forma de converses pescades al vol, tot un reguitzell d’altres circumstàncies, amb voluntat de tractar l’experiència de la rereguarda exhaustivament. Sovint hi apareixen el sentimentalisme i l’orgull patriòtic, i el que hauria de ser un relat intimista s’acaba amarant d’èpica. Això té el seu punt més negatiu en la feixuga banda sonora de Max Steiner, però permet a Stanley Cortez unes espectaculars composicions de llums i ombres.


Jones està tan inepta com acostuma i Temple no s’ha tret encara de sobre les monades pròpies d’una actriu infantil, mentre que una colla d’actors de caràcter —Monty Woolley, Hattie McDaniel, Agnes Moorehead— interpreten els seus arquetipus habituals. La pel·lícula se salva en gran part gràcies a Colbert, ideal en papers antiromàntics, i aquí personificació molt creïble d’una dona de carn i ossos.



«Without Reservations» (Mervin LeRoy, 1946) intenta reproduir la fórmula de «Va succeir una nit» (fins i tot a Espanya la van titular «Sucedió en el tren») amb una parella d’antagonistes que es veuen obligats a travessar el país en diversos mitjans de transport. Colbert és una autora d’èxit que busca un desconegut perquè protagonitzi l’adaptació al cinema de la seva novel·la i creu trobar-lo en un capità de l'aviació interpretat per John Wayne. El guió discorre de forma poc natural i no sembla anar enlloc: m’he avorrit molt. Wayne demostra que seria millor que s’allunyés de la comèdia. Com a pobre consol surt Cary Grant fent un cameo.