Cartellera d’agost (1)

Anar al cinema durant el mes d’agost pot fer una certa peneta, ja que els programadors semblen decidits a deixar els espectadors a la seva sort sense gaires contemplacions. L’opció més segura en aquests casos és inclinar-se per algunes de les estrenes comercials més adrenalíniques i insubstancials (cinema refrescant, que en diuen), l’equivalent en pantalla gran a un gelat per a diabètics. Un bon exemple seria el darrer lliurament de la sèrie “Missió: Impossible” que du el subtítol de “Nació Secreta”. Dels cinc episodis de la saga només havia vist el primer, el que va dirigir Brian de Palma, i encara que era una pel·lícula molt distreta m’havia decebut que tingués tan poc a veure amb la sèrie de televisió que m’havia fascinat d’adolescent. Si he anat a veure ara aquesta “Rogue Nation” és perquè la crítica ha coincidit en qualificar-la com un entreteniment molt digne. I no és que estigui malament, però francament no m’ha desvetllat cap entusiasme, és allò que “me l’imaginava més gran”.

Tom Cruise aguanta el tipus com heroi d’acció, però ja cal que aprofiti els dos telenotícies que li queden; Alec Baldwin continua la seva ratxa de “Guest Star”, com si una carrera sòlida a les espatlles li sancionés el títol; mentre que Simon Pegg evita que el film s’acabi prenent més en sèrio del que cal. L’actriu sueca Rebecca Ferguson fa de “noia de la pel·lícula” i, si el món fos més just, s’hauria de convertir aviat en una estrella de carisma internacional. Un parell de seqüències són indiscutiblement potents, jo em quedo amb la del “Turandot” a l’òpera de Viena. Llàstima que totes elles es trobin a la primera part del film.

És el que passa també a “Operació U.N.C.L.E.” de Guy Ritchie: que la seva millor escena —una trepidant fuga des del Berlín Est— pràcticament obre la pel·lícula. Abans de continuar deixeu-me dir que el títol no té a penes sentit, perquè les sigles U.N.C.L.E. només queden definides just abans dels crèdits finals. Tampoc l’original, “The Man from U.N.C.L.E”, fa més honor a la veritat, encara que almenys respecta el títol de la sèrie televisiva en que es basa. Als anys seixanta, a la televisió espanyola de canal únic la coneixíem com “El agente de CIPOL” i constituïa una grata variació sobre el món de l’espionatge i la Guerra Freda, no endebades Ian Fleming havia contribuït a la seva creació. Que en l’actual promoció del film ningú no hagi volgut aprofitar aquest factor nostàlgic demostra ben a les clares que la meva generació ja ha deixat de pertànyer al públic objectiu al que apunten els xuclasangs de Hollywood. I permeteu-me encara un comentari col·lateral: hi ha alguna relació entre aquest U.N.C.L.E. i la T.I.A. de Mortadelo i Filemón?

“The Man from U.N.C.L.E” pot ser llegit com una versió paròdica dels films de James Bond, filtrats per una estètica d’anunci de Martini. No és casual que l’acció principal de la trama tingui lloc a una Itàlia de pura “dolce vita”. Si a la sèrie original els agents de blocs antitètics però condemnats a entendre’s presentaven les faccions ben diferenciades de Robert Vaughn i David McCallum, a la versió de Ritchie el rus i l’americà són fàcilment intercanviables: Henry Cavill i Armie Hammer són dos bells animals difícils de distingir. Hi ha (de nou) una actriu sueca, aquí Alicia Vikander, que fa de mecànica de cotxes alemanya. Hugh Grant s’excedeix fent de britànic tòpic. I tot el conjunt actoral estrafà finalment accents que no li pertoquen. L’objectiu és de per riure i no els hi tindrem gaire en compte. Però tampoc contemplarem aquesta aventura amb més atenció de la necessària, malgrat el “gay-appeal” de l’australiana Elizabeth Debicki, autèntica roba-escenes d’un solar on hi havia molt poc per sostraure.