Anar al cinema durant el mes d’agost pot fer
una certa peneta, ja que els programadors semblen decidits a deixar els
espectadors a la seva sort sense gaires contemplacions. L’opció més segura en
aquests casos és inclinar-se per algunes de les estrenes comercials més
adrenalíniques i insubstancials (cinema refrescant, que en diuen), l’equivalent
en pantalla gran a un gelat per a diabètics. Un bon exemple seria el darrer
lliurament de la sèrie “Missió: Impossible” que du el subtítol de “Nació
Secreta”. Dels cinc episodis de la saga només havia vist el primer, el que va
dirigir Brian de Palma, i encara que era una pel·lícula molt distreta m’havia
decebut que tingués tan poc a veure amb la sèrie de televisió que m’havia fascinat
d’adolescent. Si he anat a veure ara aquesta “Rogue Nation” és perquè la
crítica ha coincidit en qualificar-la com un entreteniment molt digne. I no és
que estigui malament, però francament no m’ha desvetllat cap entusiasme, és
allò que “me l’imaginava més gran”.
Tom Cruise aguanta el tipus com heroi d’acció,
però ja cal que aprofiti els dos telenotícies que li queden; Alec Baldwin
continua la seva ratxa de “Guest Star”, com si una carrera sòlida a les
espatlles li sancionés el títol; mentre que Simon Pegg evita que el film s’acabi
prenent més en sèrio del que cal. L’actriu sueca Rebecca Ferguson fa de “noia
de la pel·lícula” i, si el món fos més just, s’hauria de convertir aviat en una
estrella de carisma internacional. Un parell de seqüències són indiscutiblement
potents, jo em quedo amb la del “Turandot” a l’òpera de Viena. Llàstima que
totes elles es trobin a la primera part del film.
És el que passa també a “Operació U.N.C.L.E.”
de Guy Ritchie: que la seva millor escena —una trepidant fuga des del Berlín
Est— pràcticament obre la pel·lícula. Abans de continuar deixeu-me dir que el
títol no té a penes sentit, perquè les sigles U.N.C.L.E. només queden definides
just abans dels crèdits finals. Tampoc l’original, “The Man from U.N.C.L.E”, fa
més honor a la veritat, encara que almenys respecta el títol de la sèrie
televisiva en que es basa. Als anys seixanta, a la televisió espanyola de canal
únic la coneixíem com “El agente de CIPOL” i constituïa una grata variació
sobre el món de l’espionatge i la Guerra Freda, no endebades Ian Fleming havia contribuït
a la seva creació. Que en l’actual promoció del film ningú no hagi volgut
aprofitar aquest factor nostàlgic demostra ben a les clares que la meva
generació ja ha deixat de pertànyer al públic objectiu al que apunten els xuclasangs
de Hollywood. I permeteu-me encara un comentari col·lateral: hi ha alguna relació
entre aquest U.N.C.L.E. i la T.I.A. de Mortadelo i Filemón?
“The Man from U.N.C.L.E” pot ser llegit com
una versió paròdica dels films de James Bond, filtrats per una estètica d’anunci
de Martini. No és casual que l’acció principal de la trama tingui lloc a una
Itàlia de pura “dolce vita”. Si a la sèrie original els agents de blocs
antitètics però condemnats a entendre’s presentaven les faccions ben
diferenciades de Robert Vaughn i David McCallum, a la versió de Ritchie el rus
i l’americà són fàcilment intercanviables: Henry Cavill i Armie Hammer són dos
bells animals difícils de distingir. Hi ha (de nou) una actriu sueca, aquí
Alicia Vikander, que fa de mecànica de cotxes alemanya. Hugh Grant s’excedeix
fent de britànic tòpic. I tot el conjunt actoral estrafà finalment accents que
no li pertoquen. L’objectiu és de per riure i no els hi tindrem gaire en
compte. Però tampoc contemplarem aquesta aventura amb més atenció de la necessària,
malgrat el “gay-appeal” de l’australiana Elizabeth Debicki, autèntica
roba-escenes d’un solar on hi havia molt poc per sostraure.
He vist la primera i veuré la segona. Al cinema s'hi està fresquet. Com ahir, que vaig anar a veure "Los 4 Fantásticos" al Palau Balañà amb l'excusa d'anar a fer una volta per les festes de Sants.
ResponEliminaSí, la fresca ho excusa tot, excepte potser "Los 4 fantásticos".
EliminaEra sessió infantil, Allau.
Elimina