No, Kierkegaard (feliçment) no era una dona |
Sovint, quan en Víctor em pregunta sobre el
llibre que estic llegint, la meva improvisada sinopsi li resulta tan atractiva,
que he de fer un esforç per corregir la seva favorable impressió inicial. I és
que, excuseu l’obvietat, una cosa són les intencions d’un text, que poden ser
immillorables, i una altra de ben distanciada són els seus resultats. Un bon
exemple del que dic seria “El món resplendent” de Siri Hustvedt (Anagrama,
octubre 2014), novel·la que parteix d’una premissa tan intrigant com perspicaç.
Harriet Burden va ser una artista plàstica dels anys vuitanta que va estroncar
prematurament la seva carrera en casar-se amb l’influent marxant novaiorquès
Felix Lord. Un cop mort el seu marit i convençuda que les dones artistes ho
tenen doblement difícil en un món de masclisme imperant, utilitza tres artistes
masculins perquè exerceixin de “màscares” en sengles exposicions de les seves pròpies
creacions. El seu experiment, que hauria de culminar amb la revelació de la
veritable autoria de les obres, no acaba de funcionar com estava previst i
Burden mor poc després, encara relativament jove.
El llibre s’articula a la manera d’un recull
de testimonis sobre la vida de Harriet Burden on, apart de l’abundosa presència
dels seus dietaris, hi diuen la seva familiars, crítics, assagistes i els
artistes participants en els experiments (o almenys els pocs que ha sigut possible
localitzar). El conjunt resultant és ambiciós, intel·ligent i un xic fred: “El
món resplendent” és una novel·la més preocupada per les seves idees que pels
seus personatges, els quals no acaben d’exhibir veritable carn i ossos. No hi
ha dubte que Siri Hustvedt domina perfectament, des del punt de vista teòric,
tot aquest món de l’art contemporani del que escriu. De fet jo diria que s’excedeix
en el seu zel acadèmic i oblida que no està redactant un assaig sobre estètica sinó
que se suposa que hauria d’aixecar un edifici narratiu convincent. Almenys a mi
les referències a Kierkegaard, Guattari, Leibniz o Margaret Cavendish em fan
moltíssima més nosa que servei. Serà perquè a mi les novel·les m’agraden netes
de poesia, de filosofia i de tesis de pedra picada.
Hi ha per descomptat un proverbial elefant a l’habitació
(i no sé si serà políticament correcte mencionar-lo). És el fet indefugible que
Hustvedt és la muller de Paul Auster, un autor el prestigi del qual esdevé més
sòlid a mesura que la seva obra es torna més erràtica i aigualida. No em sembla
una interpretació gaire desencaminada contemplar la ferotgement intel·lectual
Hustvedt, lleugerament descoratjada pel seu rol secundari en el repartiment del
carisma familiar, contraatacant per allà on pot exhibir un mestratge
indiscutible. Llàstima que un bon missatge no garanteix de cap manera un llibre plenament satisfactori.
Dit això, és de justícia afegir que la
traducció de Ferran Ràfols Gesa (que no devia de ser gens fàcil) és de treure’s
el barret; però no sé si perdonar-li que em recomanés precisament aquest llibre
entre tots els molts de bons que ha traduït.
Allau,
ResponEliminaMolta gent desconeix que Siri H. sigui la muller d'Auster i els que ho sabem també sabem distingir entre dues literatures molt diferents. mentre Auster és creatiu -a la baixa- Siri H. és una compiladora de dades i una subtil feminista. Tant com a parella com per separat estan ben individualitzats i els percebo encantadors.
Encantadors, vocable ambigu. Em pregunto si el post-feminisme de Hustvedt cotitzarà més a la baixa que les relacions públiques d'Auster.
EliminaAlgun cop he pensat de llegir la Siri, però no ho he fet, i el Paul fa un munt que no el llegeixo (em va signar un llibre i, efectivament, el vaig trobar encantador, que ja té mèrit, en 10 segons! ).
ResponEliminaTrobo interessant el tema del masclisme en l'art (que esquitxa la Suri?), però veig no l'has trobat del tot satisfactori...
La Suri, no, la Siri...!
EliminaLa Suri és la filla del Tom Cruise :)
ResponEliminaJa veus que a mi no m'ha fet el pes.
EliminaDoncs va ser una recomanació del tot sincera, és un llibre que em va agradar molt, i especialment en l'últim terç no el vaig trobar gens fred. És una autora que sempre treballa amb els mateixos temes, en aquest cas amb un embolcall més acadèmic (que no em va semblar pretensiós, al final és tan novel·la com les altres) i diria que és d'aquelles que agrada o no agrada.
ResponEliminaEn fi, amb el temps es van configurant zones de confluència (Moo Pal, El bigoti, Últimes notícies... parlo de memòria, disculpa si m'equivoco), divergència (L'escombra del sistema, El món resplendent) i de clarobscurs (Brooklyn). Sigui com sigui, hi ha dues coses clares: no et sé endevinar els gustos i a hores d'ara ja deus ser de les persones que més traduccions meves ha llegit. Que no sigui l'última!
Ha, ha, ja saps que no t'ho tindré en compte. I tampoc no anaves desencaminat: és una novel·la que sobre el paper m'hauria d'haver agradat molt.
Eliminacatxis, estava en versió Kindle i me l'acabo de comprar. entre els uns i els altres m'heu picat. si és que sóc de botó fluix.
ResponEliminaCom a poc segur que t'interessa.
EliminaA mí em va semblar una narradora molt potent a "Tot el que vaig estimar", però no l'he llegida més encara que n'he tingut ganes. Esperarem que faci una nova de molt bona.
ResponEliminaSí, crec que "Tot el que vaig estimar" té millor premsa.
Elimina