Ençà de la seva estrena a Cannes 2015 “Inside
Out” va ser proclamada com l’obra mestra indiscutida que retornava a Pixar tota
la credibilitat que havia deixat perdre amb seqüeles prescindibles com les de “Cars”
o “Monsters” (o fins i tot amb la dubtosa moguda lateral de “Brave”). Certament
al film de Peter Docter —responsable històric de dos títols predecessors tan
rodons com “Monsters, Inc.” i “Up”— no se li pot negar l’audàcia i
l’originalitat del seu plantejament, a anys llum de la pitança tova que se sol
servir en els menús infantils del cinema d’animació. Perquè “Inside Out” (o
“Del revés”, com s’ha traduït aquí amb insuficiència sèmica) gosa intentar
reflectir els processos mentals que guien les nostres accions mitjançant una
antropomorfització dels nostres sentiments més bàsics, una maniobra de dubtosa
accessibilitat entre els més petits de la casa.
El film comença en territori proper al
Miyazaki de “El viatge de Chihiro”, amb la història de Riley, una nena d’onze
anys originària de Minnesota, la qual veu la seva vida trasbalsada quan
juntament amb els seus pares es trasllada a una San Francisco particularment llobrega.
La casa inhòspita, l’absència dels amics, l’experiència d’una nova escola i els
primers indicis de l’adolescència es confabulen per causar en Riley una crisi
de creixença que el guió il·lustra a través dels seus sentiments íntims,
reduïts per a l’ocasió en cinc: la joia, la tristesa, la por, el fàstic i la
ira. El resultat no és tan eixut com podria sonar, encara que és decididament
insòlit. La cartografia mental que proposa “Inside Out” és atractivament colorista
i té ecos de videojoc (o fins i tot de màquina de “pinball”), però els seus
mecanismes no sempre són tan clars com caldria. No puc evitar pensar que
qualsevol pel·lícula que requereixi un pròleg expositiu per situar l’univers de
l’acció, per breu que sigui aquest pròleg, no està fent les coses bé del tot.
El guió presenta, malgrat tot, grans moments
de disseny (la seqüència del pensament abstracte, l’epidermis de partícules
atòmiques dels cinc sentiments), gags colossals (com el dels records destinats
a l’oblit i el “jingle” del xiclet) i oportunitats legítimes per la descàrrega llagrimosa.
S’agraeix també que una producció suposadament infantil i cent per cent
americana llueixi a la solapa un missatge tan agredolç i tan poc positivista a
ultrança com és el de la defensa de l’amargor com a ingredient imprescindible
per apreciar el que la vida té de bo.
He vist la pel·lícula un parell de vegades. La
primera, doblada al castellà, m’ha fet odiar encara més el fenomen del doblatge
(altrament tan reverenciat a casa nostra), amb aquelles veuetes impostades d’actrius
granades que pretenen fer de nena petita. A la versió espanyola, als crèdits
finals, hi figura com assessor l’Eduardo Punset, que ja és tenir barra, de pa,
Bimbo. A la versió original americana els actors i actrius que intervenen estan
tots adequats i alguns excel·leixen (m’ha encantat la Tristor que fa Phillys
Smith).
Però en el fons, en el fons, en el fons, si em
pregunteu que en penso de debò, us diré que “Inside Out” em sembla una història
massa complicada. Exigeix un excés d’explicacions que, a la llarga, no
compensen. Em quedo amb els Minions, i amb el seu dolç influx groc, cadascun dels
dies d’aquesta temporada.
L'absurd del doblatge semblava fa molts anys una cosa a extingir però hi ha molts interessos al seu entorn, pel que sembla, i fins i tot percebo que les antigues crítiques sobre el tema s'han extingit.
ResponEliminaI en canvi jo, quan més va, pitjor l'aguanto.
EliminaMés que complicada, l'he trobada massa ràpida. He pensat que potser ho fan per que anem dos cops a veure-la, ja som dos! M'ha semblat un enorme entreteniment i molt tendra.
ResponEliminaJas has llegit al JBustos sobre la pel·li? Contraposa ciència i art. Interessant.
Sí que sembla que fiquen més la mà els psicòlegs que els filòsofs amb aquesta reducció del nostre cervell.
Per cert, quina merdeta el curt Lava que l'acompanya.
La visió que presenta del cervell no crec que calgui prendre-se-la seriosament. I el curt és horrorós, sobretot vist una segona vegada.
EliminaAnàvem bé fins que has mencionat el Punset. Se m'ha regirat la croqueta que acabava de picar tot passant per la cuina. Però la veuré; segur que sí.
ResponEliminaLa pel·lícula no en té cap culpa i en Punset no crec que hagi fet gaire més que enlletgir els crèdits.
EliminaLes pel·lis d'animació em solen agradar, i les dels darrers temps tenen la doble vessant de ser molt coloristes i animades pels infants, però amagar un argument més complex que només els grans captaran. És a dir, per fer-les per tots els públics. Aquesta veig que li estan fent molta propaganda, segur que la veuré algun dia, però dubto que sigui al cinema. A casa, a més, si és tan ràpida o complexa com dieu, sempre es pot fer ús de la 'moviola'.
ResponEliminaSembla una mica absurd que critiqueu el tema del doblatge en una pel·li d'animació. Sempre queda molt bé dir que les pel·lis en versió original estan millor, però quan parlem d'un dibuix animat a qui algú altre ha hagut de posar veu, encara que sigui en anglès, pots comptar que la versió original és també doblada. Que la tria de veus en anglès sigui més encertada que en espanyol no ho poso en dubte, evidentment. Si s'han fet un fart de fer doblar pel·lis amb José Mota i Florentino Fernández això ja dóna pistes. A mi el doblatge en català em sol agradar molt més, almenys en les d'animació.
Aquí els dobladors en castellà són uns desconeguts, possiblement dobladors professionals, però sonen d'allò més impersonal i fins i tot una mica amanerat. Ja em pots dir esnob, que la majoria de doblatges m'esgarrifen.
EliminaEl problema del doblatge és que t'acaba portant a la paranoia, perquè si a un personatge li canvien el doblador, de sobte et vénen ganes de plorar, i si hi ha alguna veu que es posa de moda, tan aviat te la trobes fent de detectiu com de gos pigall. Resulta esgotador. De la pel·lícula de la productora Orinar -no em surt l'accent estranger i em sonar a miccionar- ... mmmmmm ... m'ho pensaré. Ara em fa mandra, ves. Petons, abraçades i tot aquest tipus de coses :)
ResponEliminaVes-t'ho pensant, és el tipus de pel·lícules que sempre les podràs localitzar i veure quan et plagui.
EliminaMillor els Minions? Hosti, i jo que em vaig escaquejar...
ResponEliminaA mi em va agradar molt, molt bo el gag de l'oblit, sí, i la reivindicació de totes les emocions i la mateixa idea de personificar les emocions... i els títols de crèdit són brutals. Ara, no trobo que sigui la millor, el final de Toy Story 3 és insuperable, el gaaaaaancho!!
Sí, jo podria nomenar quatre o cinc pel·lícules de Pixar que m'han agradat més.
EliminaA la Sara li van agradar les dues pel.lis igual (molt)
ResponEliminaSenyal que la Sara se'ns ha fet gran.
EliminaUna altra que tinc pendent de veure i que ja et vindré a comentar un cop hagi vist, o no, no em vull comprometre a res, però ja veus que no em costa gaire tornar enrrere en el temps en el teu blog.
ResponEliminaSí, Pons, això no té data de caducitat.
Elimina