Neurociència popular

Ençà de la seva estrena a Cannes 2015 “Inside Out” va ser proclamada com l’obra mestra indiscutida que retornava a Pixar tota la credibilitat que havia deixat perdre amb seqüeles prescindibles com les de “Cars” o “Monsters” (o fins i tot amb la dubtosa moguda lateral de “Brave”). Certament al film de Peter Docter —responsable històric de dos títols predecessors tan rodons com “Monsters, Inc.” i “Up”— no se li pot negar l’audàcia i l’originalitat del seu plantejament, a anys llum de la pitança tova que se sol servir en els menús infantils del cinema d’animació. Perquè “Inside Out” (o “Del revés”, com s’ha traduït aquí amb insuficiència sèmica) gosa intentar reflectir els processos mentals que guien les nostres accions mitjançant una antropomorfització dels nostres sentiments més bàsics, una maniobra de dubtosa accessibilitat entre els més petits de la casa.

El film comença en territori proper al Miyazaki de “El viatge de Chihiro”, amb la història de Riley, una nena d’onze anys originària de Minnesota, la qual veu la seva vida trasbalsada quan juntament amb els seus pares es trasllada a una San Francisco particularment llobrega. La casa inhòspita, l’absència dels amics, l’experiència d’una nova escola i els primers indicis de l’adolescència es confabulen per causar en Riley una crisi de creixença que el guió il·lustra a través dels seus sentiments íntims, reduïts per a l’ocasió en cinc: la joia, la tristesa, la por, el fàstic i la ira. El resultat no és tan eixut com podria sonar, encara que és decididament insòlit. La cartografia mental que proposa “Inside Out” és atractivament colorista i té ecos de videojoc (o fins i tot de màquina de “pinball”), però els seus mecanismes no sempre són tan clars com caldria. No puc evitar pensar que qualsevol pel·lícula que requereixi un pròleg expositiu per situar l’univers de l’acció, per breu que sigui aquest pròleg, no està fent les coses bé del tot.

El guió presenta, malgrat tot, grans moments de disseny (la seqüència del pensament abstracte, l’epidermis de partícules atòmiques dels cinc sentiments), gags colossals (com el dels records destinats a l’oblit i el “jingle” del xiclet) i oportunitats legítimes per la descàrrega llagrimosa. S’agraeix també que una producció suposadament infantil i cent per cent americana llueixi a la solapa un missatge tan agredolç i tan poc positivista a ultrança com és el de la defensa de l’amargor com a ingredient imprescindible per apreciar el que la vida té de bo.

He vist la pel·lícula un parell de vegades. La primera, doblada al castellà, m’ha fet odiar encara més el fenomen del doblatge (altrament tan reverenciat a casa nostra), amb aquelles veuetes impostades d’actrius granades que pretenen fer de nena petita. A la versió espanyola, als crèdits finals, hi figura com assessor l’Eduardo Punset, que ja és tenir barra, de pa, Bimbo. A la versió original americana els actors i actrius que intervenen estan tots adequats i alguns excel·leixen (m’ha encantat la Tristor que fa Phillys Smith).

Però en el fons, en el fons, en el fons, si em pregunteu que en penso de debò, us diré que “Inside Out” em sembla una història massa complicada. Exigeix un excés d’explicacions que, a la llarga, no compensen. Em quedo amb els Minions, i amb el seu dolç influx groc, cadascun dels dies d’aquesta temporada.