El carreró dels difunts

Si cal escollir l’indret més corprenedor, més emocionant i més estèticament intens de tot el viatge (que potser no feia falta), cal quedar-se amb el Sha-i-Zinda de Samarcanda. El nom significa «Tomba del Rei Vivent» i es refereix a un conjunt de mausoleus que envolten el probable sepulcre de Qusam ibn-Abbas, el personatge a qui s’atribueix haver dut l’islam fins aquestes terres remotes allà pel segle VII.

L’estret corriol discorre entre edificacions mortuòries de variable nivell d’ornamentació. Els seus interiors, que són tots visitables, de vegades mostren parets nues i encalcinades, però predomina l’apoteosi de majòlica. Sembla que aquí el deliri restaurador soviètic també va causar estralls que als ulls del profà són imperceptibles. L’indret, que és considerat lloc de venerable peregrinació, imposa respecte i afortunadament el nombre de visitants no és aclaparador. A més, com a molts altres monuments del país, el turisme autòcton es barreja amb el foraster de manera que el color local no acaba de perdre’s mai.

Acabarem la jornada a la mesquita de Bibi-Khanym, finançada per Tamerlà amb el botí que obtingué de la invasió del subcontinent indi. En el moment de la seva construcció era una de les mesquites més grans del món islàmic fins a l’extrem que la cúpula de l’edifici principal s’elevava a 41 metres del terra. Amb aquesta desmesura la construcció va començar a esquerdar-se abans d’haver sigut completada. Un terratrèmol la va esfondrar parcialment el 1897 i, encara que se li hagin realitzat algunes millores cosmètiques a partir de la dècada dels 70, no deixa de ser una immensa i melancòlica ruïna dignificada.