En aquests temps irreflexius i tafaners res no viatja tan ràpid (ni tan sols la llum!) com l’escàndol i la controvèrsia per ofensa a les minories. Per això, la primera notícia que vaig tenir del serial de Netflix «La casa de las flores», fou a causa de Paco León que hi interpreta una dona transsexual. Sembla ser que —potser per evitar una allau d’actors cis-sexuals aspirant a premis per la seva meritòria interpretació de personatges transsexuals— s’ha establert l’acord tàcit que hauria de ser un comediant trans qui els interpretés. I en la seva absència, hauria de ser una dona qui interpretés una dona transsexual (i viceversa). A mi ja m’està bé aquest criteri; però per tancar aquesta més aviat avorrida polèmica afegiré que en Paco León crea malgrat tot un personatge de transsexual femenina força creïble. És molt més difícil d’empassar en canvi que a més sigui una advocada ultra-competent.
Centrats ja en el serial en si, «La casa de las flores» és una invenció de Manolo Caro, un alumne aplicat del Pedro Almodóvar més superficial, que intenta dotar la telenovel·la clàssica mexicana d’una certa pàtina transgressora. La protagonitza Verónica Castro —l’heroïna de «Los ricos también lloran» llueix esplèndida als seus 66 anys— que interpreta a la matriarca d’una família dedicada a la floristeria. Als ingredients habituals del gènere (adulteris, fills il·legítims, tripijocs financers…) s’hi afegeixen elements una mica més arriscats: a més de la mencionada transsexualitat, l’homosexualitat, el transvestisme o el tràfic de drogues. I tot en el marc d’una respectable família mexicana de classe alta.
A aquestes altures del segle la suposada intenció escandalosa de «La casa de las flores» ens arriba bastant mitigada, tot i que ignoro quina haurà sigut la reacció al seu Mèxic natal. De totes maneres, el suposat missatge alliberador de la sèrie mostra algunes esquerdes incoherents, com són la forma tan desencertada de representar la bisexualitat o la burla grollera que es fa d’un personatge cec.
No és cap secret revelar que aquesta telenovel·la és tirant a dolenta, una bestiesa sense cap ni peus, amb uns decorats que són «kitsch» sense pal·liatius, amb girs de guió impossibles i alguns tocs rancis que semblen herència dels anys 70. Però també ofereix una bona col·lecció d’atractius nus masculins, alguna reeixida escena de melodrama, i sobretot la presentació d’un personatge tan fascinant com el de Paulina de la Mora (interpretat per Cecilia Suárez). Aquesta «pija» de dicció narcolèptica ha esdevingut amb tota la raó carn de «meme» a la xarxa (busqueu-la a YouTube, que no us en penedireu).
Sigui com sigui, «La casa de las flores» està sent un èxit inesperat (i que gosa dir el seu nom) entre la modernitat local. Pregunteu a família i coneguts per descobrir quants l’estan seguint i no se n’amaguen. Jo no me la perdria.
Centrats ja en el serial en si, «La casa de las flores» és una invenció de Manolo Caro, un alumne aplicat del Pedro Almodóvar més superficial, que intenta dotar la telenovel·la clàssica mexicana d’una certa pàtina transgressora. La protagonitza Verónica Castro —l’heroïna de «Los ricos también lloran» llueix esplèndida als seus 66 anys— que interpreta a la matriarca d’una família dedicada a la floristeria. Als ingredients habituals del gènere (adulteris, fills il·legítims, tripijocs financers…) s’hi afegeixen elements una mica més arriscats: a més de la mencionada transsexualitat, l’homosexualitat, el transvestisme o el tràfic de drogues. I tot en el marc d’una respectable família mexicana de classe alta.
A aquestes altures del segle la suposada intenció escandalosa de «La casa de las flores» ens arriba bastant mitigada, tot i que ignoro quina haurà sigut la reacció al seu Mèxic natal. De totes maneres, el suposat missatge alliberador de la sèrie mostra algunes esquerdes incoherents, com són la forma tan desencertada de representar la bisexualitat o la burla grollera que es fa d’un personatge cec.
No és cap secret revelar que aquesta telenovel·la és tirant a dolenta, una bestiesa sense cap ni peus, amb uns decorats que són «kitsch» sense pal·liatius, amb girs de guió impossibles i alguns tocs rancis que semblen herència dels anys 70. Però també ofereix una bona col·lecció d’atractius nus masculins, alguna reeixida escena de melodrama, i sobretot la presentació d’un personatge tan fascinant com el de Paulina de la Mora (interpretat per Cecilia Suárez). Aquesta «pija» de dicció narcolèptica ha esdevingut amb tota la raó carn de «meme» a la xarxa (busqueu-la a YouTube, que no us en penedireu).
Sigui com sigui, «La casa de las flores» està sent un èxit inesperat (i que gosa dir el seu nom) entre la modernitat local. Pregunteu a família i coneguts per descobrir quants l’estan seguint i no se n’amaguen. Jo no me la perdria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada