Pròleg a Taixkent

Meravellosa arquitectura del Basar Chorsu

La forma més freqüent d’entrar a Uzbekistan és volant fins a la seva capital, Taixkent, una ciutat considerable de prop de dos milions i mig d’habitants (no endebades aquest país és el més poblat de l’Àsia Central, el que equival a parlar de les úniques cinc nacions anomenades XXX-stan que hi ha en tot lo món i que no es diuen Afganistan ni Pakistan). Probablement la majoria de guies turístiques us diran que la ciutat no val gaire la pena i que cal fugir de pressa cap a les grans atraccions que ofereix el país uns centenars de quilòmetres més enllà.

Iurtes pertot arreu

Permeteu-me discrepar. Espero haver-vos convençut que el metro de Taixkent mereix una detinguda visita. I si no, també ho mereix l’arquitectura folklòrico-brutalista del Basar Chorsu, que imita la forma de tassa invertida de les iurtes tradicionals. I el colossal i tronat Hotel Uzbekistan, on ens hostatjàvem, evocava la despistada fatxenderia soviètica amb habitacions enormes on s’hagués pogut escenificar un ball de debutants. Un lleu perfum de Guerra Freda sol ser també un poderós afrodisíac.

Tamerlà i l'hotel Uzbekistan

Però, apart de l’arquitectura prosaica i burocràtica, a la ciutat encara es poden contemplar alguns vestigis històrics. Potser llueixen sospitosos a causa d’una restauració excessiva i poc respectuosa, perquè els «paganos» saudites que fomenten la reislamització nacional prefereixen el proselitisme que l’exactitud històrica.

Al mausoleu: el nostre primer contacte amb la ceràmica blava

Arquitectònicament el més interessant són un mausoleu del segle XVI on reposa l’erudit i poeta Abu Bakr Kaffal Shoshi (foto de dalt) i la propera madrassa de Barak Khan (foto de baix), també del mateix segle. Curiosament, la majoria d’antigues escoles islàmiques que visitarem en l’actualitat s’han reciclat en centres de venda d’artesanies i «souvenirs». Aquest serà el nostre gran moment emocional amb les cúpules de color turquesa.

Madrassa (amb empleada municipal que endreça)

Moltíssim més moderna —de fet la va encarregar el president Karimov l’any 2007— és la mastodòntica mesquita Hazroti Imom amb dos minarets de 54 metres d’altura. Se suposa que és el centre espiritual del país tot i que encara és d’hora per decidir si ho ha aconseguit o encara cal esperar una mica més.

Però l’edifici més important de tota la capital és el molt recent museu-biblioteca Moyie Mubarek, de factura modesta però contingut hiperbòlic. Apart d’una bona col·lecció d’Alcorans de totes les èpoques, grandàries i llengües d’expressió, presumeix d’exhibir l’incomplet Alcorà Osman del segle VII, que passa per ser el més antic del món. Aquest patracol de pell de cérvol, escrit amb cal·ligrafia cúfica (una meravella de disseny sintètic, que representa quan l’Islam va creuar-se amb la Bauhaus) va viatjar d’Herodes a Pilat (o de Samarkanda a Moscou) fins que els xeics de l’Aràbia Saudita decidiren parar-li casa fixa a Taixkent. Ara no discutirem si és o no tan antic com diuen: es tracta d’un Alcorà vell i amb això és suficient.

El museu-biblioteca

I la meravellosa escriptura qúfica