La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXVII. Louvet, 1

Un altre capítol curt. Som a la sala d’estar dels Louvet, amb decoració pròpia d’un executiu, en tons marronosos (tabac, canyella, pa torrat…) El més remarcable és que el «bureau style bateau» («escritorio estilo barco» en castellà) ha esdevingut «despatx estil imperi» en català.

Com ja s’ha dit al capítol dedicat a la portera, els Louvet viatgen molt. Una foto els mostra durant una cacera d’ossos als Andes, prop de Macondo. El nom del mític poble imaginat per Gabriel García Márquez hi apareix per la trava imposada de citar Cien años de soledad, encara que potser els ossos andins quedin lluny d’allí.

A la foto també hi apareix una altra parella «que només es pot qualificar d’ejusdem farinae». Aquesta expressió llatina vol dir literalment «de la mateixa farina», o sigui de la mateixa mena, en sentit pejoratiu. La traducció castellana se salta el llatí original i fa servir la molt castissa «Dios los cría y ellos se juntan».

Hi ha un cinquè personatge, un guia, vestit de camuflatge. Sembla immers en la lectura d’una novel·la policíaca de títol El crimen de la pirámide.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXVI. Escales, 5

 

Capítol breu, poc més d’una pàgina. Un industrial alemany anomenat Herman Fugger surt del pis dels Altamont. Fugger, no casualment, era el nom de la família de banquers que col·laborà amb Carles I (i V d’Alemanya).

Herman Fugger havia arribat massa d’hora a la recepció dels Altamont. Com a cuiner aficionat pensava proposar-los una recepta de braó de senglar a la cervesa, però els amos de la casa s’hi han oposat irritats.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXV. La porteria

 

Comença el capítol recordant l’antiga portera, la senyora Claveau, que va treballar a l’edifici fins l’any cinquanta-sis. Era una dona de cabells grisos, amb un mocador de color tabac al cap i un davantal negre amb floretes blaves. A la traducció catalana hi diu una brusa negra, però un «tablier» no és una brusa. El seu marit feia de repartidor d’un celler i, quan acabava la seva jornada, ajudava la seva dona a enllustrar els metalls de l’escala. S’indiquen tres cançons que solia xiular:

• La Romance de Paris, original de Charles Trenet, que la interpretava al film del mateix títol estrenat l’any 1941. Un clàssic de la chanson.
• Ramona fou escrita l’any 1927 per Gilbert Wolfe (paraules) i Mabel Wayne (música). S’estrenà l’any 1928 a la pel·lícula Ramona, on la cantava Dolores del Río. Des de llavors s’ha convertit en un estàndard immarcescible.
• Premier rendez-vous, cançó de Louis Poterat que, com en els dos casos anteriors, prové d’un film homònim. Fomentà la creixent popularitat de la seva intèrpret, l’actriu Danielle Darrieux.

Els Clavier abandonaren l’edifici ran d’un fet dramàtic, el qual s’identifica a l’índex com Història dels antics conserges. 

La nova portera, la senyora Nochère, tenia vint-i-cinc anys quan va arribar a l’immoble. Acabava d’enviudar del seu marit militar —Història del sergent primer que va morir a Algèria— mort en circumstàncies tan extraordinàries que va donar nom a la patologia coneguda com «síndrome dels tres sergents». El nom no era gaire exacte jeràrquicament, ja que les altres dues víctimes foren el brigada Olivetti i el caporal primer Margueritte. Si tenim en compte que IBM va incorporar a les seves màquines d’escriure elèctriques una peça que es denominava ‘margarita’, hem de reconèixer que tots dos noms tenen ressonàncies mecanogràfiques.

En l’actualitat la senyora Nochère té quaranta-quatre anys. És una dona menuda, xerraire i servicial, molt apreciada per tots els veïns amb l’excepció de la senyora Altamont (el motiu el trobareu a Història de la senyora amb les mongetes tendres). 

Conclou el capítol amb una descripció de l’espai físic de la porteria. De retruc ens assabentem que la portera té una filla, Martine, que avui acaba els estudis de medicina i que va exercitar-se al piano durant deu anys (La Marxa Turca (Mozart), Per a Elisa (Beethoven), Children’s Corner (Debussy), Le Petit Ane (Paul Dukas)). També té un gosset gras que es diu Boudinet (o sigui Botifarronet). Avui s’ocupa del nadó de Geneviève Foulerot, que dorm com una soca, i d’uns ficus molt frondosos dels Louvet, que estan de viatge.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIV. Escales, 4

L’adolescent Gilbert Berger baixa les escombraries a peu coix. De la galleda sobresurten dues guies telefòniques obsoletes i una ampolla de xarop d’erable. Els Berger viuen al quart esquerra, en un pis petit que solia habitar la senyora vella que sortia al replà lleugera de roba. Gilbert fa primer de secundària. El seu professor de francès, a classe, els fa redactar un diari mural. Amb dos companys, Claude Coutant i Philippe Hémon, estan escrivint un whodunit per episodis, que es titula La picada misteriosa. Malgrat que l’índex ho resumeix amb el concís «Història de l’actor que va simular la seva mort», la trama és veritablement rocambolesca.

Es citen diverses influències sota les quals han escrit els autors el seu fulletó:

• Un article sobre el curare a Science et Vie
• Un article sobre les epidèmies d’hepatitis a France-Soir
• Les aventures del comissari Bougret i el seu ajudant Charolles del meu admirat Marcel Gotlib
• Una lectura superficial del Cid de Corneille
• La mort als núvols (1935) d’Agatha Christie, on el misteri té molt a veure amb una picada de vespa i una sarbatana.
• El film de Danny Kaye Knock on Wood (aquí es titulà Un gram de bogeria)

Bougret i Charolles

Tot plegat un deliciós còctel de lectures adolescents i irreprimible entusiasme aventurer. No hi ha millor prova del que dic que l’elecció dels noms dels personatges del serial, començant pel protagonista, l’actor François Gormas, inspirat en el Don Gomès, comte de Gormas (Gormaz) de Le Cid. Però el pintor Lucero, el comte de Châteauneuf, l’actriu Angelina di Castelfranco o l’inspector Winchester revelen també el candor juvenil amb el que es tracten els arquetipus literaris. Ségesvar, l’ajudant del comissari, bé pot rebre el seu nom de la ciutat transilvana de Segesvár (o Sighișoara, o Schäßburg, o Schäsbrich, o Castrum Saxorum). El marxant Gromek ha estat batejat a partir del personatge de l’espia Lazlo Gromek del film Knock on Wood. [Però també hi ha un Gromek a Cortina esquinçada d'Alfred Hitchcock]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIII. Soterranis, 1 (cont.)

 

A diferència del dels Altamont el soterrani dels Gratiolet és un batibull d’objectes de tota mena, com correspon a una família d’historial tan ric. Destacaré «una antiga màquina d’escriure Underwood de la famosa sèrie dels Quatre Milions que va ser considerada en el seu moment, a causa del tabulador automàtic, un dels objectes perfectes mai dissenyats…» Sembla ser que en una màquina d’aquest model Perec escrigué gran part de la seva obra.

Hi ha un Petit Larousse Il·lustré que comença en una mig estripada pàgina 71 amb l’entrada «ASPIC n. m. (gr. aspis). Nom vulgar de la víbora-« [No hauria de ser «escurçó»?] Evidentment la parla popular confon l’àspid amb l’aspic, que és un plat de gelatina amb menges diverses en suspensió.

L'Aiglon (Napoleó II)

Diverses piles de revistes entre les quals un exemplar d’Historia que a la portada mostra dos adolescents —un vestit de coronel dels hússars, l’altre amb redingot negre— i el titular: ¿Van trobar-se clandestinament a Fiume Lluís XVII i l’Aguiló, el vuit d’agost de 1808? L’enigma més fantàstic de la Història per fi destapat! No hi veig cap enigma, ja que l’Aiglon, el fill de Napoleó i Maria Lluïsa d’ Àustria, no va néixer fins el 1811. Pel que fa al fill de Lluís XVI, tot i que oficialment va morir a la presó del Temple el 1795, durant molt de temps es va discutir la possibilitat que hagués sobreviscut. L’any 2000 estudis de l’ADN del cadàver confirmaren que efectivament es tractava del delfí de França, com sempre havia sostingut la versió oficial.

Una capsa de fotografies, entre les quals una de Bernard Lehameau, el cosí de Marthe Gratiolet, al costat del seu vell amic el coronel Augustus B. Clifford davant del monument dels caiguts a Beirut. Suposo que es refereix a l’anomenat Monument dels Màrtirs que recorda els 21 patriotes executats pels otomans el 1916. La paraula «hameau» (en català, vilatge, poblet o aldea) en anglès es diu «hamlet», per tant es satisfà la trava shakespeariana.

Beirut, monument dels màrtirs

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIII. Soterranis, 1

Al soterrani dels Altamont tot és endreçat, net, ben etiquetat. Conté tot el necessari per afrontar un imprevist, tant una epidèmia com un accident nuclear: queviures imperibles —pasta, llegums, condiments, conserves…—, un celler molt ben proveït [Perec llista 53 vins diferents, la majoria francesos], articles de neteja i per a la higiene personal. Com podeu imaginar, és un catàleg exhaustiu que us estalviaré. El que sí que faré es posar exemples de les diverses opcions de traducció escollides per la versió castellana (Josep Guiu) i catalana (Annie Bats i Ramon Lladó); veureu que res no és evident.

sucre glace — azúcar glas — sucre glacé

petites boîtes de pelures de truffe — latitas de cortezas de trufa — capsetes de pellofes de tòfones

amandes effilées — almendras fileteadas — ametlles picades

lait en boîte — leche en bote — llet condensada

entremets Francorusse — natillas marca Francorusse — flams Royal

bouillon Kub — cubitos de caldo Kub — pastilles Maggi

harisah — harina — harissa

piments oiseaux — guindillas — nyores

thon en miettes — atún desmenuzado — tonyina trinxada

anchois roulés — anchoas enrolladas — anxoves

maquereaux au vin blanc — caballa al vino blanco — cavalles en escabetx

sprats fumés — sprats ahumados — amploies fumades

mange-tout (tirabec) — (s’ho salta) — (s’ho salta)

macédoine — menestra — macedònia

coquillettes (tipus de pasta) — conchas — tallarines

terrines — terrinas — foie-gras

rillettes — chicharrones — (s’ho salta)

foie-gras — foie gras — fetge d’ànec

paté de foie — paté de hígado de cerdo - (s’ho salta)

museau — cabeza de jabalí — mortadel·la

cassoulet — cassoulet — favada

navarins d’agneau — cordero guisado — estofat de xai

ratatouille Niçoise — ratatouille de Niza — samfaina

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXII. Marcia, 2

Almidano Artifoni (sembla un nom de broma)

Els Marcia viuen a la planta baixa, on també tenen la botiga d’antiguitats. La seyora Marcia, una dona corpulenta d’uns seixanta anys, és al seu dormitori i va mig vestida.

Amb la mà dreta sosté un pot gros de vidre en forma de tonell, ple de cogombrets amb sal, i malda per agafar-ne un entre l’índex i el dit del mig de la mà esquerra.

La resta del breu capítol és una descripció dels objectes i el mobiliari que conté l’habitació, un poti-poti heterogeni com correspon al negoci dels seus habitants. Algunes referències que vull destacar:

• Una carta anuncia la fusió de les empreses Delmont & Co. (arquitectura d’interiors) i Artifoni (art floral). El Delmont més conegut es deia Édouard, però com altres actors francesos de l’època era anomenat simplement pel cognom. Almidano Artifori fou director de l’Escola Berlitz de Trieste i li proporcionà a James Joyce una plaça de professor. En homenatge, Joyce el va fer aparèixer conversant amb Stephen Dedalus al seu Ulysses.
• Una invitació per una retrospectiva d’Andrzej Wajda (1926 - 2016). En aquell moment (1975) ja duia a l’esquena vint-i-cinc anys de carrera. Poc podia sospitar que encara li quedaven uns altres quaranta anys de fer pel·lícules.
• La novel·la (suposadament policíaca) Clocks and Clouds es titula igual que una composició de György Ligeti per a cor femení i orquestra (que és a la vegada el títol d'un assaig de Karl Popper).
• L’aquarel·lista Silberselber, autor de Jardí japonès, IV, sembla ser una invenció que juga amb els mots alemanys que signifiquen ‘argent’ i ‘un mateix’.
• Una figureta d’alabastre que representa el famós L’indiférent de Watteau.

• «dos grans paisatges foscos d’un pintor alsacià del segle XVII, amb restes de ciutats i d’incendis a la llunyania»

Potser "L'incendi de Sodoma"