Charles Dickens entra en un bar

Aquests dies rarament dedico una entrada del blog a una sola pel·lícula, però, com ja sabeu, res que es relacioni amb Dickens m’és aliè, per això parlaré avui de «The Tender Bar», encara que els mèrits del film dirigit per George Clooney siguin limitats (passa amb la majoria de les obres de l’actor esdevingut director). Es basa en un llibre autobiogràfic de J.R. Moehringer que es titula igual i que va tenir molt bona reputació quan va aparèixer. L’autobiografia d’Andre Agassi que va escriure pocs anys després també va rebre crítiques entusiastes. Per tant tinc la fundada sospita que Moehringer és un escriptor a qui cal llegir, encara que la versió cinematogràfica de Clooney faci tot el possible per llimar la seva personalitat i convertir la història en una col·lecció de clixés prou coneguts.

«The Tender Bar» explica una història convencional de maduració, en el qual un noi de classe obrera, fill de família desestructurada —pare absent, avi esquerp i malhumorat, oncle vividor…— arriba a ser escriptor d’èxit. Per escapar de la parentela excessiva, el noi es refugia al bar del seu oncle, que funciona com improvisada biblioteca, i on els pintorescos parroquians esdevenen els seus mentors no oficials. Per arrodonir aquesta narració tan masegada, el jove s’enamorarà d’una noia de família rica que posarà al descobert les diferències socials.

El guió podria funcionar —els seus materials són bons—, però el producte final queda bonic i sense força. Moltes altres vegades abans hem vist la figura del pare desaparegut i mitificat, l’avi irascible però entranyable o els clients del bar, afables i borratxons, per tant podem imaginar l’efecte buscat encara que les imatges no arribin a assolir-lo. El millor de «The Tender Bar» és Ben Affleck com a oncle còmplice i protector, un paper que no és difícil però que s’agraeix en un film de sensacions tan indiferents.

I Dickens?, us preguntareu. Tot ve perquè així es diu el bar on es refugia el protagonista [en la realitat van canviar-li el nom per «Publicans», després «Edison’s» i de nou «Publicans»] i en una escena l’oncle li dóna al nebot una novel·la de Dickens. Sospito que al llibre de Moehringer les mencions al novel·lista anglès són més abundants. En tot cas, tant el llibre com la pel·lícula en castellà es diuen «El bar de las grandes esperanzas», que és molt dickensià i que ja sabem que és l’últim que es perd.