El misteri de la casa voladora

Basílica de Loreto

Una de les essències del cristianisme és l’encarnació del fill de Déu fet home per redimir-nos. Esclar que la humanitat de Crist és relativa, perquè es tracta d’un tipus d’home molt especial: virtuós, sense apetits materials coneguts i dotat de la capacitat de fer miracles. Fins i tot la seva mortalitat, que ens el podria fer més proper, té data de caducitat i conclou poc després amb la doble proesa de la resurrecció i l’ascensió als cels. Tampoc el seu simulacre de família, malgrat les aparences, té res de normal. De Josep, pare en funcions només de cara a l’administració, poc es pot dir. Als evangelis sempre que és mencionat és com a servent obedient dels designis de la Providència i després de l’episodi de la desaparició de Jesús als dotze anys, quan se’n va de visita al temple, ja no se’n torna a parlar. No se sap res de la seva mort, però queda sobreentesa perquè Maria apareix com a vídua a partir d’aquell moment. Potser per la modèstia del paper que li ha tocat representar, Josep ha estat sempre un sant que cau simpàtic, i això que no té cap fama de miracler!

Maria, en canvi, ja és tota una altra cosa: la forma com esdevé la Mare de Déu és un prodigi d’obstetrícia experimental. Vegeu si no la concepció a través d’un ens espiritual, l’aparició de Gabriel que fa de Predictor alat i la seva virginitat perpètua que es preserva abans i després del part. Si tot això ja és complicat d’entendre, el papa Pius IX va establir l’any 1854 el dogma de la Immaculada Concepció que significa que Maria va ser concebuda sense pecat original. ¿Calia afegir aquest privilegi al seu historial?, possiblement no, però com que (a Déu gràcies) serveix d’excusa perfecta per muntar el pont anual de la Puríssima, no seré jo qui es queixi. Més recentment (1950) el papa Pius XII es va treure de la tiara el dogma de l’Assumpció que acaba així: «Que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, complit el curs de la seua vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial». Com que, a diferència de Jesús, l’ascensió de Maria fou en posició horitzontal, mai no ha quedat clar si va pujar viva o ja difunta.

La Casa Santa

Un cop al cel, Maria ha resultat molt més miraclera que el seu marit, una reputació que queda demostrada pels milers de devots que demanen la seva intercessió als molts santuaris marians que hi ha escampats pel planeta. De tots els miracles que se li atribueixen em quedaré amb un dels més curiosos i amb el que vaig poder familiaritzar-me l’estiu passat. Afecta a la seva casa de Natzaret, on va néixer i es va criar, on va rebre l’Anunciació, va concebre Jesús amb l’ajuda de l’Esperit Sant i on va viure la Sagrada Família durant la infantesa de Jesús. Segons la tradició, després de l’Ascensió de Crist la casa va ser convertida en una església on els apòstols van muntar un altar en el qual Sant Pere va celebrar la primera eucaristia després de la Resurrecció.

Durant l’època de les Croades, quan Terra Santa va caure en mans dels infidels, la casa va ser transportada miraculosament per uns àngels que la dipositaren l’any 1291 a un turó de Tersatto (avui dia un suburbi de Rijeka (o Fiume) a Croàcia). Una aparició de la Mare de Déu i nombroses curacions que s’hi produïren confirmaren la santedat de la casa, que aviat atragué multituds de peregrins. A causa dels bandits que amenaçaven els romiatges, l’any 1294 els àngels traslladaren la casa de nou, ara a un bosquet prop d’Ancona. L’any següent fou desplaçada uns quilòmetres, fins a Recanati (la que seria segles més tard vila natal del poeta Leopardi) i, com que estava prop de la costa i a mercè dels pirates turcs, va ser moguda un cop més el 1296 fins al seu emplaçament definitiu al poblet de Loreto.

Basílica fortificada

Val a dir que, si bé els santuaris d’advocació mariana tendeixen a la carrincloneria (vegeu Lourdes, Fàtima…), el que van muntar a Loreto entorn de la Casa Santa és estèticament molt decent. Potser no podia ser de cap altra manera, tractant-se d’Itàlia entre els segles XV i XVIII, amb la implicació d’arquitectes com Giuliano da Sangallo o Donato Bramante, i de pintors com Domenichino, Guido Reni o Luca Signorelli. És igualment harmoniosa la plaça on es situa el temple, tant com és curiosa la part posterior de l’edifici, que adopta maneres de fortificació per defensar-se dels atacs turcs. Però la «pièce de résistance» del conjunt és la casa situada al bell mig de la basílica, un paral·lelepípede tosc que els experts afirmen que es correspon fidelment amb els habitacles de l’antiga Palestina. El seu interior és molt auster i només hi destaca el luxós altar; en canvi, l’embolcall extern de marbre dissenyat per Bramante és una mena de joier «king-size» que deixa sense paraules.

L'embolcall sublim de Bramante

No sóc gaire sensible als aspectes transcendents de l’estètica catòlica, però he de reconèixer que Loreto supera la prova amb un notable. A més, serà per la pandèmia, però en ple mes d’agost no hi vam trobar gaire gent. I, el que és més important, no vam veure enlloc ni els exvots llefiscosos, ni els leprosos i tolits que solen freqüentar aquests puestos: en resum una visita rodona! 

Afegiré per acabar que l’any 1920 el papa Benet XV va declarar la Mare de Déu de Loreto santa patrona dels aviadors i dels viatgers aeris. La cosa té molt de sentit.

Pintat per Luca Signorelli