Mansió desencantada

«The House» és una petita meravella no gaire amagada que demostra que a Netflix no tot són fulletons de plantadors de cafè i d’americanes a París. Es tracta d’un film format per tres segments realitzats amb la tècnica de la «stop motion» i de producció britànica, tot i que llegint els crèdits s’hi percep al darrera un equip d’origen paneuropeu. Dirigeixen Emma de Swaef & Marc James Roels, Niki Lindroth von Bahr i Paloma Baeza, respectivament. El que unifica les tres històries és el guió d’Enda Walsh i el protagonisme de la mateixa casa en tres moments de la seva existència que es podrien identificar amb el passat, el present i el futur.

Al primer relat, una família de pocs mitjans, formada per pare, mare i dues filles petites, rep la visita del misteriós arquitecte Mr. Van Schoonbeek que els promet regalar-los una casa nova, sempre que abandonin el modest habitatge que ocupen i renunciïn a les seves pertinences. Òbviament aquest bescanvi tan generós té algunes clàusules ocultes que la desventurada família anirà descobrint sobre la marxa entre el desconcert i l’espant. Aquest és el segment on es produeix la construcció del casalot, el més similar a un conte de fades cruels, i el que té l’estètica més encisadora, especialment pel disseny de personatges, uns ninots de roba, de faccions simples però molt expressives.

El segon i el tercer episodis comparteixen equip d’animació i els seus protagonistes són animals antropomorfes representats de forma força realista: rates al segon i gats al tercer. Al segment del mig, la casa protagonista ara està envoltada d’altres edificis en un carrer de la ciutat. Una rata emprenedora que viu instal·lada al soterrani ha invertit tots els seus estalvis en una remodelació de la mansió i ha organitzat una recepció per atraure possibles compradors. El projecte fracassa i el promotor es troba la casa afectada per una peculiar invasió. Aquest és l’episodi més inquietant i repulsiu, el que no treu que sigui també fascinant.

En el conte final una inundació inexplicada ha deixat aïllada la mansió. Rosa, la gata que n’és propietària intenta sobreviure llogant habitacions, però els seus llogaters semblen estar tots arruïnats. Tant l’estètica com els personatges semblen una mica «new age» i aquest és l’únic fragment que té un final relativament feliç; tot i això tampoc li falten atractius.

Tot això ja fa de «The House» un experiència molt recomanable a tots els aficionats a l’animació i al cinema fantàstic. Hi ha com a plus la bona música de Gustavo Santaolalla i les veus de gent com Matthew Goode, Miranda Richardson, Helena Bonham-Carter i el cantant Jarvis Cocker. Val la pena, de debò.