Parlen les dones de 30 anys

Després d’una primera temporada molt ben rebuda ha tornat «Vida perfecta» (Movistar+) amb sis capítols més que s’han anunciat com a finals. L’escriu, la dirigeix i la protagonitza Leticia Dolera, que comparteix el repartiment principal amb Aixa Villagrán i Celia Freijeiro. Encara no són gaire freqüents a Espanya les sèries escrites i dirigides per dones, de manera que aquesta compta amb un interès suplementari, encara que per aquest mateix fet de vegades sembla que es vegi obligada a seguir una previsible agenda de qüestions candents. Espereu-hi doncs maternitats mal assumides, fatiga matrimonial, relacions obertes, algunes notes «queer» i sobre tot molta sororitat.

El títol vol ser irònic, però la veritat és que aquestes dones tenen vides força apanyades, pertanyen a la classe mitjana i els problemes que pateixen són típics del Primer Món. La comèdia està ambientada a Barcelona, però no es nota gaire, si no és perquè hi surt la Míriam Iscla amb aquell accentàs que no es pot amagar. He mirat «Vida perfecta» sense gaire interès, tot i que és una sèrie bastant correcta. El que m’agrada més és que de tant en tant apareix l’Enric Auquer en el paper d’un pare amb discapacitat intel·lectual. El tema aquest de la paternitat no estàndard em sembla prou audaç i l’Auquer és un actor que sempre fa goig veure treballar.

«Cardo» (Atresplayer), una altra sèrie escrita i dirigida per una dona, ha estat considerada una de les millors de l’any passat. La que escriu i protagonitza aquí és l’actriu Ana Rujas, de la qual no tinc cap referència. En lloc de la crònica generacional de «Vida perfecta», «Cardo» consisteix en el retrat d’un sol personatge, el de María, una ex-model que ara malviu treballant en una floristeria i que passa els dies en un estupor de drogues i sexe conflictiu. A més, un accident que té lloc al capítol inicial, li provocarà un sentiment de culpa que la impulsarà a comportaments encara més irresponsables.

María no és una dona amb la que sigui fàcil empatitzar i «Cardo» no és en cap sentit una sèrie amable. La seva principal font d’humor rau en els rètols que apareixen superposats en pantalla per reflectir els pensaments de la protagonista, però el to general és més aviat depriment. Per augmentar la raresa, la banda sonora sembla formada per la música de les processons de setmana santa. I al final dels sis capítols res no s’ha resolt. No estic gens d’acord que aquesta sigui una de les sèries de l’any, però convencional segur que no ho és.