Quan es tanca una porta…

 

Perquè, si vols saber què (me) les salva realment, si vols saber per què li hem dedicat aquest llibre, recorda això: els llibres de Soler són únics. No hi ha res igual en la literatura catalana ni en part de l’estranger. No tenen la millor factura del món, poden estar mal resolts, certament, però són intents insòlits: no és l’enèsim dietarista pseudoplanià que descriu fenòmens meteorològics i fontades opípares, ni una altra nissaga familiar, ni un nou introductor pretesament arrauxat de l’estripament «beatnik» en la presumptament assenyada atmosfera local. Albanell o Rendé tenien raó quan deien que Soler era, com a mínim, un animal peculiar.

L’acció coordinada del pas del temps, els canvis en les tendències literàries i una certa malastrugança han difuminat la figura de l’escriptor Joaquim Soler i Ferret (1940 - 1993) i de la seva obra, de la qual només podrem trobar a les llibreries el recull «Deu pometes té el pomer» d’autoria col·lectiva. Soler, que va començar a escriure prop de la quarantena, que va passar uns anys com a etern finalista de tots els premis als que es presentava, que un cop editat no va ser gaire llegit i que va morir de càncer als cinquanta-tres anys, és un cas particularment trist de posteritat truncada. Tot i això, potser com a prova que l’esperança no s’ha de perdre mai, existeix al Priorat un Centre Quim Soler dedicat al doble propòsit de preservar l’obra de l’escriptor i promoure la cultura del vi. És aquest meritori centre el que va encarregar-li a Joan Todó una biografia de Soler del que n’ha resultat «La verda és porta» (Godall edicions, setembre de 2021), de la qual el mínim que es pot dir és que no s’assembla a cap altra biografia llegida o per llegir.

Començant pel títol que entra a repèl, un subtítol («Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret») que copia el del «Tristam Shandy» de Sterne, i la primera frase del text —«Estàs a punt de llegir l’últim llibre de Joan Todó, lector»—, que juga amb l’inici de «Si una nit d’hivern un viatger» d’Italo Calvino, tot anuncia una obra de caràcter singular, encara que es revelarà molt més accessible del que pot semblar d’entrada. Així la primera part, «Realitat», ens explica al llarg de dues-centes pàgines l’estada a l’hospital de Sant Pau de l’escriptor Miquel Ros, víctima d’un càncer de ronyó terminal, al que és inevitable prendre com a contrafigura de Soler, ja que coincideixen tant la malaltia com l’escenari i les dates d’ingrés amb les dels últims dies de l’escriptor. Tanmateix la rutina típica d’una hospitalització —visites d’amics, vetlla de familiars, entrades i sortides de metges, infermeres i personal de neteja…— es va veient interrompuda per un univers paral·lel on els metges lliuren missatges xifrats, s’insinuen conxorxes i se celebren orgies en estances amagades del recinte de Sant Pau. Tota aquesta primera part desconcerta i irrita una mica, perquè el lector, o la Lectora (si seguim el pacte establert per Todó al principi), va veient defraudades les seves expectatives de tenir a les mans una biografia com cal.

Però no cal alarmar-se: les quatre-centes cinquanta pàgines restants, les que es titulen FICCIÓ, sí que expliquen la vida i l’obra (i les opinions) del tal Soler, encara que no es despleguin de forma convencional, ni comencin per la infantesa del biografiat, ni adoptin el to hagiogràfic que cal esperar en obres fetes a mida. El biografiat, malgrat la seva limitada popularitat, va tenir un paper força actiu en la vida cultural de les dècades dels 70 i els 80 (el que hom sol anomenar «transició»), no tan sols com a escriptor de ple dret i membre fundador del col·lectiu Ofèlia Dracs, sinó també com a columnista d’opinions contundents, com a radiofonista amb propensió melòmana i fins i tot com artista plàstic. Todó, que sembla haver llegit quasi tot el que va escriure Soler (tant els èdits com els inèdits), fa una sinopsi de l’argument de cada llibre i destria els seus punts forts i les seves febleses sense sentir-se lligat de mans per cap compromís. Així, situa l’autor en el seu particular nínxol, ben connectat amb els experiments textualistes de l’època.

Però va molt més enllà, ja que mitjançant la transversalitat de Soler (una altra manera d’anomenar l’ubiqüitat), Todó té l’oportunitat de fer un retrat molt gustós del món literari català en els inicis de la democràcia. I en aquest apartat hi entra de tot: premis, polèmiques, polèmiques a causa dels premis, libels, capelletes, subvencions, fires i congressos. La descripció de tot aquest safareig és impagable, i el cronista, malgrat alguns errors atribuïbles a qui no va viure aquells anys, juga (precisament per això) amb l’avantatge d’imparcialitat que li confereix la distància temporal.

Deia Josep Pla que la millor manera de postular que una porta era de color verd es trobava a la frase «la porta és verda». Joaquim Soler i Ferret, escriptor experimental, més per intuïció que per teoria, segurament hauria optat per «la verda és porta», o almenys així ens ho ha volgut fer creure Joan Todó en triar aquest títol. I no conforme amb això —permeteu-me l’espoiler— Todó ha bastit a la part del llibre que s’anomena REALITAT un pastitx escrit a la manera de Soler (empeltat de Todó) que relata la seva malaltia final com si fos un fragment d’una de les seves novel·les. Un text que de tant en tant té moments alegrement descordats com aquest:

Todó és un dels nostres valors literaris més segurs (tot i la seva incerta cotització) i amb «La verda és porta» ha dignificat un territori tan ingrat com és el dels homenatges per encàrrec. Interessats en la història de la literatura catalana i les transgressions genèriques (de gènere literari, s’entén) no s’ho haurien de perdre. Brillant, brillant, brillant!

Tot semblava instal·lat en una regularitat de mar d’hivern, sempre recomençada, eterna com els solos d’orgue Hammond, una maregassa de braços i cames i cabells llargs que s’agitava al so d’aquell Miles Davis grup de quarta regional, un Miles poc Gloriosus, un Fluix Rosa de rebaixes, on de tant en tant veies circular un tors nu, unes metes, dos melics, i l’enrenou et deia que calia canviar de vida. Perquè era aquell temps que ja podíem sortir al carrer, Lectora, que de moment era nostre i que llegíem els diaris amb ànsia i Miquel havia començat a sovintejar tertúlies i les hores s’hi feien curtes i baixava per la Rambla i les flors eren diferents i la gent respirava, eh, RESPIRAVA.

—És aulor d’herbes.

—De males herbes.

—O de rossor.

—No desfacis ma il·lusió.

—Recapitulem!

—Cridem a recapítol!

—Ens reca el pito!