Nocturns de Xile

El xilè Pedro Lemebel (1952 - 2015) va ser escriptor, activista i artista plàstic, a més d’important referent de la despoblada literatura «queer» en castellà. La seva única novel·la «Tengo miedo, torero» (2001) va ser publicada a Espanya per Anagrama a instàncies de Roberto Bolaño, que va ser sempre un gran valedor de l’autor. Possiblement per estar descatalogada de fa temps, l’editorial las afueras de Barcelona l’ha reeditat aquest 2021, perquè els lectors puguin accedir a un títol fonamental.

«Tengo miedo, torero» està protagonitzada per la Loca del Frente, un homosexual efeminat, de classe baixa i mitjana edat, una figura que es podria emparentar amb altres marietes cèlebres de la literatura sud-americana com la Manuela de «El lugar sin límites» (José Donoso, 1966) o el Molina de «El beso de la mujer araña» (Manuel Puig, 1976). Aquí el personatge marginal de la Loca, durant la dictadura d’Augusto Pinochet, es veu involucrat en activitats subversives, quan coneix un jove i atractiu estudiant que milita en l’oposició clandestina. Aviat la relació de conveniència del jove deriva en quelcom molt proper a l’amistat, mentre l’atrotinada Loca se n’enamora irremeiablement. Aquest enfrontament/entesa entre la dissidència política i la sexual pot tornar a fer pensar el llibre de Puig, tot i que l’argentí té com a referents els melodrames de Hollywood i articula el seu text entorn de diàlegs quasi teatrals. Mentrestant, Lemebel fa servir una tercera persona que penetra en el pensament dels personatges i on s’intercalen sense solució de continuïtat els diàlegs, un text barroc, kitsch i d’una seductora expressivitat.

Faltaban solo dos cuadras para llegar a su casa que le parecieron eternas, y al fin, temblorosa, abrió la puerta, y respirando hondo la cerró, sintiéndose protegida en la concavidad familiar de la sombra. Pero no prendió la luz. El silencio obeso que llenaba el lugar podía presagiar cualquier cosa, igual se arriesgó a subir dispuesta a todo. Uno a uno los peldaños crujieron como si caminara sobre un cementerio de cristal. Uno a uno sus pasos fueron estampidos cinematográficos que la ametrallaron rodando escalera abajo moteada de púrpura, repitiendo ahogada en sangre el nombre de Carlos-Carlo-Carl. Aquel nombre falso, disperso en la súplica chamullera de esas letras, un nombre de mentira, de bambalinas, tan ficticio como esa jugarreta imaginaria de actuar el miedo.

La novel·la té també un considerable component satíric en els fragments que protagonitzen el dictador i la seva esposa. Pinochet apareix com un paranoic acomplexat que creu veure menyspreu i amenaces pertot arreu al seu voltant, mentre que Lucia Hiriart és una classista vanitosa, frívola i beata. La imatge que queda d’aquest duo criminal és ferotge i despietada.

Yo creo que te vieron la cara de chileno o te reconocieron por las fotos de los diarios. Porque nunca vi tanto fotógrafo y tanta gente verdaderamente aristócrata como en el entierro del general Franco. Nunca, pues, Augusto. Jamás tuvimos la oportunidad de codearnos con la realeza. Porque no me vas a decir que tus amigotes generales del Club Militar son gente fina, menos sus mujeres que se visten como empleadas domésticas en día domingo. Con esos trajecitos dos piezas de liquidación de Falabella, o esas batitas floreadas sin gracia como sacadas de la Pérgola de las Flores. No me digas que no te has dado cuenta cómo se visten, cómo me miran, cómo me saludan haciéndome la pata, como tocan las telas de mis trajes diciendo: Qué elegante es usted, señora Lucy, qué bien le queda esa seda tan exquisita. Cuando yo sé que en el fondo se las come la envidia.

Lluny de la crítica al puritanisme sexual de l’esquerra i de la tendència als gestos tràgics que caracteritzava «El beso de la mujar araña», «Tengo miedo, torero» destaca pel seu humanisme poc convencional i per la mirada afectuosa als personatges principals Es tracta d’una de les lectures més estimulants que pot emprendre qualsevol amant de la literatura.

Existeix, per cert, una estimable adaptació cinematogràfica i homònima feta a Xile l’any 2020 i dirigida per Rodrigo Sepúlveda (que, en tot cas, mai podrà substituir el llibre). Aquí la vam poder veure fa un mes en un d’aquests festivals que ens ofereix Filmin. Potser falla una mica en la caracterització del revolucionari que fa el mexicà Leonardo Ortizgris, però és un triomf total «la Loca del Frente» encarnada pel xilè Alfredo Castro («El club», «Neruda», «La cordillera»…), que demostra una vegada més que és un dels grans de la interpretació en castellà.

Temàticament tangencial és el documental «Santiago, Italia» (Filmin) de Nanni Moretti, on una colla de represaliats del cop d’estat d’Augusto Pinochet expliquen com es van refugiar a l’ambaixada italiana de Santiago i el seu posterior exili a Itàlia. Penso que és un episodi poc conegut que justifica totalment la visió del film amb els seus testimonis plenament commovedors (i on el director evita pràcticament tota intrusió).