Dones en el temps

Dues trames paral·leles s’alternen a la novel·la «Cauterio» de Lucía Lijtmaer (Anagrama, març de 2022). La més antiga es refereix a la pionera Deborah Moody (1586 - c. 1659), l’única dona que va fundar una població a l’Amèrica colonial. Quan va quedar vídua va haver de fugir d’Anglaterra per les seves creences anabaptistes. A Nova Anglaterra, on va continuar fent interpretacions personals de les sagrades escriptures, fou novament perseguida i només va trobar refugi a les colònies holandeses, molt més permissives en matèria de religió. Malgrat que tota aquesta part de la novel·la es podria adscriure al gènere històric, el fet que estigui narrada per una Deborah ja difunta i enterrada confereix a aquests fragments un aire entre poètic i al·lusiu. No sempre la seva qualitat d’heretge (i la de la seva amiga Anne Hutchinson) queda totalment explicada, encara que sí que és patent com s’associaven amb la bruixeria totes aquelles dones que gosaven exhibir un pensament propi.

Més llegidora és la trama contemporània, que implica una dona de Barcelona, intel·ligent i amb una bona feina, que hipoteca la seva vida i el seu futur per mantenir una relació estable amb un home amb aspiracions polítiques. La de les dones sobradament preparades, disposades a esborrar-se i adoptar un paper secundari per amor, és una qüestió que sembla estar encara molt vigent en plena tercera dècada del segle XXI. La narradora innominada explica molt bé tot el procés d’anul·lació al qual es sotmet per tal d’evitar tota fricció amb la parella. Són aquestes les pàgines que més m’han interessat de «Cauterio»:

Pero de repente una de las mujeres interrumpe a su compañero para soltar una pulla sobre lo cansada que está por ocuparse sola de sus hijos. Ya lleva varias. Noto un deslizamiento en la correlación de fuerzas de las parejas que nos rodean. Me prometo que jamás seré así. Me digo que nunca ejerceré el papel de mujer enfadada que echa en cara a su marido que no se ocupa de sus hijos. Que jamás te humillaré. Tú me agarras la mano por debajo de la mesa y me la aprietas. Vuelves a centrar tu interés en mí y sientes lo que yo estoy pensando, te das cuenta de que soy buena, de que estoy de tu parte, y tu cara está, de repente, exultante de amor y nos sirves a todos otra ronda de vino.

Després arriba la inevitable crisi conjugal, la protagonista s’exilia a Madrid i idea un recargolat pla de venjança; però tot això ja resulta massa novel·lesc en el pitjor sentit de la paraula. Al final del llibre, i sense que fos necessari, les dues trames conflueixen amb una solució fantasiosa que tampoc m’ha satisfet. De totes maneres hauré de confessar que m’he indisposat d’entrada amb aquest «Cauterio», potser per la forma com tracta la ciutat de Barcelona. No és només les imprecisions en el nomenclàtor (Parc del Turó, en lloc de Turó Parc, o carrer Nou de Sant Cugat, en lloc de carrer de la Neu de Sant Cugat), sinó també pels intents de sociologia casolana força desorientada.

Així per exemple els solitaris carrers de les Tres Torres com a possible escenari d’una violació imaginada: Tus gritos degarradores serán ignorados mientras Bosco, Álvaro o Yago te meten un palo de hierro por el coño, pedazo de puta, no se oirá nada más que tus aullidos, solo el trinar de algún estornino o, como mucho, el ronroneo suave de un Jaguar verde botella mientras sale de algún edificio, justo entre la calle Modolell y Juan Sebastián Bach… O aquesta visió provincial de la ciutat: La que le conoce, porque en Barcelona todo el mundo se conoce… O aquestes frases directament absurdes i ofensives:

Con el tiempo he entendido que de barrio y auténtico suele querer decir sucio y sin migrantes extracomunitarios o turistas daneses. El barcelonés, con sus bares, es racista sin complejos. Primer els de casa.