La conquesta de l’espai

Entre els anys 1969 i 1972 dotze éssers humans —mascles, blancs i americans— van posar els peus a la Lluna. Després, tret dels viatges d’anada i vinguda a les estacions espacials, es diria que la humanitat va perdre l’interès pels viatges tripulats… Almenys fins ara, que el projecte Artemis pretén tornar a enviar astronautes a la Lluna en una data propera que ja s’ha postergat un parell de vegades. Davant d’un panorama tan galdós, la sèrie For All Mankind d’Apple TV intenta recuperar l’alè èpic de l’exploració espacial per a un públic que mai no l’havia viscuda en directe (o bé ja l’havia oblidada).

A la primera escena del seu primer capítol contemplem com una nau aterra a la Lluna el juny de 1969 i en baixa el cosmonauta rus Alexei Leonov, el primer home que trepitja el satèl·lit. Això ja marca les intencions de For All Mankind de traçar una història paral·lela de la carrera espacial, divergent de la realitat, però absolutament versemblant (i molt més entretinguda que la de debò). Així es podria dir que ens trobem davant d’una sèrie de ciència ficció, on l’especulació (sempre sota el signe de la prudència) gira la vista cap a un futur que ja és passat.

El primer gest distòpic important que fa la sèrie, i amb el qual agafa la seva velocitat de creuer després d’uns titubejos inicials, és la incorporació de les dones a les tripulacions del projecte Apollo. Aquest és el tema unificador de la primera temporada i mostra la sensibilitat per a les qüestions de gènere que té For All Mankind, amb un grapat de dones fortes ocupant llocs de responsabilitat també en l’estament tècnic i el polític.

Una característica d’aquesta sèrie és que cada temporada té lloc una desena d’anys després de l’anterior. Així, la segona s’inicia el 1983 i tracta especialment de la colonització de la Lluna i del disputes territorials entre americans i russos. Si bé s’intenta donar una imatge humanista on triomfa la solidaritat i el bé comú, els guions no poden evitar els vells clixés de la Guerra Freda amb uns soviètics desconfiats i traïdors. La tercera temporada (i última fins al moment) ens situa l’any 1992 i ens catapulta a la conquesta de Mart; però també ens presenta els inicis del turisme a l’espai per part d’un promotor privat que sembla inspirat en Elon Musk. Aquesta és sens dubte la temporada més fantasiosa, però també la més engrescadora.

For All Mankind és una sèrie coral amb un munt de protagonistes. A la pràctica això vol dir que no tothom t’interessa igual i, encara que predominen els personatges forts, també n’hi ha alguns que fan la guitza i no t’importaria que desapareguessin. Una altra pega que hi trobo és que, tot i que la sèrie abasta prop de trenta anys, els actors a penes envelleixen (a alguns crec que els maten per no haver-los de posar els cabells blancs) i alguns mantenen una trajectòria incongruent d’una temporada a l’altra.

De totes maneres, sense ser perfecta, For All Mankind és una sèrie molt generosa en els al·licients que ofereix, ja que aglutina política-ficció, sociologia, qüestions de gènere, drama humà, intrigues d’espionatge i sobretot molta aventura. No anem tan ben servits de programes de televisió dedicats a l’aventura pura com per menysprear aquesta sèrie.