Déu en guaret

L’any 2022 li va tocar a Déus menuts ser el meu Terry Pratchett anual, una novel·la de 1992 que l’editorial Mai Més va editar el 2021 traduïda per l’habitual Ernest Riera. Dins del cicle Discmón Déus menuts és una obra singular, ja que forma part del petit grup dels títols que no formen part de les sèries establertes. Tracta dels déus d’aquest particular univers, els quals ja havien aparegut com a secundaris en altres novel·les: éssers essencialment estúpids que des del seu Olimp particular (anomenat Nommanifestut) controlen el destí dels humans a cop de dau.

Confessaré que l’argument d’aquest llibre resulta una mica difícil de seguir, ja que la motivació d’alguns personatges és francament nebulosa. Parlo sobretot d’aquest déu Om reencarnat en una tortuga sense més explicacions, fet pel qual ha perdut l’omnipotència. L’únic que el percep, com una veu interior, és el novici Gedmà, un noi analfabet però dotat d’una memòria prodigiosa. Junts emprendran un viatge amb la intenció que la divinitat d’Om sigui reconeguda.

Com podeu veure, no és una problemàtica amb la qual sigui fàcil identificar-se; i menys quan Pratchett presenta els fets consumats, sense donar cap explicació sobre la pèrdua de poders del déu protagonista. Entre això i un tractament erràtic del desenvolupament de la història, més un desenllaç (via Nommanifestut) molt fluix, s’han traduït en una lectura bastant feixuga, impròpia de l’autor. Tampoc ajuda la seva aversió a posar acotacions, de manera que els diàlegs sovint apareixen del no-res sense saber qui està parlant. Quan parla Mort, encara ho podem distingir pel text en versaleta; però el lector no està preparat per trobar tot de sobte monòlegs que sorgeixen de l’interior del cap d’un dels personatges.

Però, si estructuralment aquesta novel·la no acaba de ser reeixida, no deixa de tenir moments brillants. I és que tant la teologia com la religió són temàtiques en les quals un gran escèptic i ateu confés com Pratchett pot esplaiar-se de gust. La cosmogonia, els profetes, els manaments, els místics, els llibres sagrats, els inquisidors o els màrtirs…, de tot en fa broma l’autor amb alguns acudits veritablement memorables. Es dona a més la circumstància que, contràriament al que caldria esperar, el llibre va agradar tant a creients com a descreguts: els uns perquè, en fer els déus protagonistes, s’admetia tàcitament la seva existència; els altres perquè el poder de cada déu (i originalment la seva existència) depèn a la novel·la només de la quantitat de fidels que aconsegueix arreplegar.

—Com pot ser? —va dir Gedmà—. Un món al damunt de la closca d’una tortuga? Per què m’ho diu tothom, això? No pot ser veritat!

—Ves a dir-ho als mariners —va replicar Didactylos—. Tothom qui ha navegat alguna vegada per l’Oceà de la Vora ho sap. Per què s’ha de negar el que és evident?

—Però sens dubte el món és una esfera perfecta, que dona voltes a l’esfera del sol, tal com ens diu el Septateuc —va exclamar Gedmà—. Sembla tant i tant… lògic. És tal com haurien de ser les coses.

—Haurien? —va dir Didactylos—. Doncs no sé què dir-te… haurien. No és una paraula filosòfica.

En resum, Deus menors no és lectura prioritària de la biblioteca del Discmón, però mereix ser qualificada com a «interessant per determinats conceptes».

Gedmà havia sentit a parlar dels anacoretes, que eren com una mena de profeta en una sola direcció. Se n’anaven al desert, però no tornaven, perquè preferien la vida d’un ermità, plena de brutícia i penúries i brutícia i contemplació sagrada i brutícia. N’hi havia molts als quals els agradava fer-se la vida encara més incòmoda, i es tancaven en cel·les o vivien, molt apropiadament, al capdamunt d’un pal. L’Església omniana els encoratjava, sobre la base que era millor tenir els bojos el més lluny possible, en un lloc on no portessin problemes i la comunitat pogués tenir cura d’ells, sempre que la comunitat estigués constituïda per lleons i voltors i brutícia.