A còpia de plagis

El plagi és una de les pràctiques més mal vistes dins de l’àmbit literari, objecte fins i tot de persecució jurídica en algunes ocasions. Els nostres són temps que, almenys de paraula, abominen de la còpia mentre valoren l’originalitat, l’autoria i la propietat intel·lectual; i així ha estat des del moment que la literatura esdevingué un lucratiu negoci a partir del segle XIX. No sempre fou així, no cal sinó recordar l’obra de William Shakespeare que, quan no es basava en figures històriques, partia de rondalles populars o d’arguments ideats per altri. Per demostrar que el plagi no sempre és censurable i fins i tot pot ser una estratègia vàlida per crear nous textos, Manel Ollé ha escrit el breu assaig Plagia millor!, aparegut en coedició entre Periscopi i l’Escola Bloom, on es fa un passeig per les possibilitats del joc de la imitació des d’un punt de vista positiu.

Per descomptat també es mencionen alguns casos reprovables coneguts per tothom, com el d’aquella periodista televisiva amb ínfules literàries, que va protagonitzar un petit escàndol periodístic, tot i que no judicial. O bé els afusellaments que perpetren alguns divulgadors amb l’ajuda innocent de la pobra Viquipèdia. O encara aquells plagis involuntaris en els quals l’escriptor reprodueix sense ser-ne conscient alguna història que ha llegit en el passat. Però Ollé, enlloc de fer sang amb aquests casos, prefereix explorar les ocasions en les quals el mimetisme és plenament lícit.

Podríem partir de la coneguda dita d’Eugeni D’Ors el que no és tradició és plagi, la qual sembla indicar que l’única manera d’aconseguir una obra original és a través del coneixement de tots els artistes que ens han precedit i han perdurat, els anomenats «clàssics». L’autor posa un exemple d’aquesta creativitat mitjançant la tradició a través de les anomenades cançons d’opòsits [Un sonet fatz malvatz e bo], tot dibuixant una cadena de transmissió que comença amb Giraut de Bornelh i arriba fins a Luis Alberto de Cuenca, amb parades a Petrarca, Jordi de Sant Jordi, Louise Labé i J. V. Foix.

La recerca del plagi ens porta a indrets insòlits com són les paròdies —que es basen en la burla a partir d’una col·lecció de peces anteriors—, les traduccions indirectes —que pretén traslladar l’original tot ignorant-lo— o els contagis literaris, escrits sota la influència (involuntària) d’algun autor que estigui de moda aquesta temporada. Plagia millor! de vegades estira massa el braç per trobar possibles formes de plagiar allà on jo no les sé veure; però en tot moment mostra una inquietud inquisidora que convida a pensar. A més, lluny de tractar-se d’un assaig d’eixutesa acadèmica, té cura de dir les coses amb tanta gràcia com estil.

El malplagi és com el mal sexe. Mig calca gestos i girs argumentals, i no se n’adona. Fa passar per autenticitats intensament viscudes el que tot just són mimetismes abduïts. Absent, gasiu, encapsulat i ben aviat anguniós, el malplagi no hi és tot, i a sobre quan narra no es treu els mitjons. El malplagi fa el seu joc, emfàtic i sobreactuat, i et fa sentir violent i violentat a base de copets al cul o carícies toves, retòriques, evidents i llefiscoses. O bé és mecànic i passivament repetitiu; o bé és invasiu i dolorosament xantatgista. Com més vol fer com si fos la primera vegada, més se n’allunya. Fingeix el plaer literari, només pendent de l’efecte que fa, i del benefici simbòlic i literal que en traurà.