Àpats endarrerits (II)

Arribat a una considerable edat que alguns anomenen tercera i encara sense cap intenció de treure’m el carnet de conduir, s’entendrà que subscrigui amb simpatia el títol No me gusta conducir de la sèrie de TNT que es pot veure a Movistar+. En ella un professor universitari esquerp i condescendent (perfectament encarnat per Juan Diego Botto) decideix treure’s el carnet amb més de quaranta anys per raons que tenen a veure amb la mort del seu pare. Home d’inquietuds eminentment intel·lectuals, contempla amb menyspreu (però també pànic) les humiliacions a les quals s’ha de sotmetre per poder passar l’examen. La sèrie va bàsicament d’aquest procés d’aprenentatge perfectament ordinari que prop del 58% de la població del país ha superat, però que per algunes persones pot representar un autèntic suplici, i un dels seus majors mèrits és la modèstia del seu plantejament.

Amb un to aparentment menor i uns personatges propers i humans el seu creador Borja Cobeaga aconsegueix un relat tan simpàtic com poc previsible. Bona part de l’èxit es deu a un repartiment ajustadíssim, on al costat d’actors coneguts com Leonor Watling o Javier Cámara, apareixen altres que brillen amb llum pròpia. Un d’ells és la jove Lucía Caraballo, que construeix el paper d’una estudiant universitària que, per una vegada, no s’enamora del seu professor. Però el personatge més sensacional és el del professor de l’acadèmia que interpreta David Lorente, un home bastit a partir de frases fetes i acudits dolents que alegra la funció cap cop que apareix.

Així, de forma molt discreta però també afable, No me gusta conducir s’erigeix com una de les millors sèries de l’any, apta a més per a tots els públics. 

De tant en tant els Estats Units recorden que és un país creat en gran mesura per l’arribada de forasters. Llavors munten un programa com Little America (Apple TV+), on s’expliquen les emotives històries personals d’una colla d’immigrants, totes elles en un to amable i amb una conclusió encoratjadora, pur pensament positiu. De caire menys ensucrat, però definitivament més divertit, tenim Mo (Netflix) sobre les desventures tragicòmiques d’un refugiat palestí que malviu a Houston, Texas. Ja havíem vist Ramy (Amazon Prime) sobre una família de musulmans egipcis instal·lats a un suburbi de Nova Jersey, però la seva vida podria semblar plenament consolidada en comparació a la d’aquest jove corpulent i escassament devot. 

El principal problema de Mohammed «Mo» Najja (interpretat pel monologuista de comèdia Mo Amer) és que, després de vint anys d’estada als Estats Units, encara no ha aconseguit el permís de residència. Això l’impedeix trobar una feina estable, ja que contínuament s’ha de veure acomiadat perquè no el descobreixin els inspectors de treball. Per descomptat a la mare de Mo no li fa gaire gràcia que tingui una xicota mexicana, ni que mostri poques inclinacions a comportar-se com un musulmà com cal.

Sense defugir els reptes reals de la immigració, però amb un aire decididament lleuger, on més que la discriminació regna el desconeixement (sembla que a Texas no distingeixen un palestí d’un jueu), Mo és un breu i agradable excurs que deixa molt bon sabor de boca.

A causa de l’èxit instantani de la primera temporada de The White Lotus (HBO), en poc més d’un any s’ha estrenat la segona. La fórmula és si fa no fa la mateixa: un grup de turistes instal·lats durant uns dies en un hotel de luxe, interaccionant entre ells i amb el personal del servei fins a provocar algunes reaccions explosives. Si el 2021 va ser Maui, l’any següent ha estat Sicília; llavors el tema imperant foren els diners, ara és el sexe, i l’únic nexe d’unió entre les dues temporades ha estat la presència de la insegura Tanya (un paper ideal per a la comedianta Jennifer Coolidge) i el seu sospitós marit Greg.

Els personatges d’aquesta sèrie són sempre privilegiats odiosos i/o estúpids que no susciten cap simpatia i que, si interessen, és sobretot per presenciar com es buscaran la seva pròpia desgràcia. Al seu costat el personal de l’hotel, reclutat entre la població local, funciona com un accessori més de la diversió dels clients en un paper clarament subaltern però que pot sorprendre’ns amb algun cop amagat. En realitat no passa gran cosa en cada episodi, si no és el joc lent de la seducció i el rebuig en un entorn espectacular que abasta Taormina, Notto, Cefalú i Palermo (l’espectador que conegui l’illa, patirà una mica per les distorsions a la qual és sotmesa la seva geografia).

La diversió que aporta The White Lotus és lleugera i gairebé frívola; mentre que la idea que els rics són vacus i deplorables no és precisament el súmmum de la perspicàcia. Això no treu que la diversió està assegurada. Diuen que aquesta temporada és millor que l’anterior. No n’estic segur, però el millor que podeu fer és comprovar-ho.