Germana i esposa a la vida

Hem arribat al punt que totes les històries ja han estat explicades? Després de dècades de consumir ficció en tota mena de formats, de vegades em sento temptat a sospitar-ho, quan la majoria de les produccions actuals tenen l’inconfusible regust del déjà vu. Mentrestant, els escassos exemples d’originalitat existents conviden a pensar que hi havia un munt de raons de pes per no haver explicat determinades històries abans. Damon LIndelof és d’aquells autors que sempre ha anat a la recerca de ficcions amb un segell de novetat, algunes vegades amb més fortuna (The Leftovers, Watchmen), d’altres amb menys (Lost). Mrs Davis (HBO) és la seva darrera aventura, aquest cop juntament amb la Tara Hernandez de The Big Bang Theory. 

La protagonitza la germana Simone (Betty Gilpin), una monja que prové d’una família d’il·lusionistes i es dedica a desemmascarar estafadors. La titular Mrs. Davies, una benigna intel·ligència artificial que governa el món amb la felicitat universal com a objectiu, li encarrega que trobi el Sant Grial i el destrueixi. Amb aquest punt de partida delirant no cal esperar que la sèrie es mogui en el terreny de la versemblança, però la cosa va a més i no trigaran a aparèixer soldats nazis, un conclave de banqueres, la Súper Bowl, una estrella dels rodeos, l’espasa Excalibur, un professor amb gat que es diu Schrodinger (el profe, no el gat) i fins i tot el papa de Roma. El resultat és una aventura impossible que sembla un creuament borratxo entre Dan Brown i Álex de la Iglesia.

Malgrat les ambicions, Mrs Davis és una sèrie de baix pressupost, de manera que els seus escenaris internacionals els han acabat rodant a casa nostra. Fa gràcia descobrir que el París del segle XIV l’han improvisat darrere de la catedral de Girona i que el barri de la Ribera de Barcelona fa les funcions tant de Roma com del Vaticà (!) La migradesa pressupostària no resulta tan divertida quan s’ha de mostrar un interior del ventre de la balena que fa veritable pena.

També es fa simpàtic el desvergonyiment amb el que es tracten les qüestions religioses i les trafiques vaticanes, amb unes monges que es prenen literalment el seu paper de núvies de Jesús i una mare de déu que és un autèntic boss; però Lindelof, quan explica la natura del Grial, es carrega sense adonar-se el dogma de la resurrecció. Suposo que tampoc l’importa gaire.

L’entusiasme i eficàcia amb el que Betty Gilpin defensa rols impossibles, m’ha recordat els bons temps de Kathleen Turner i aquí és un dels encerts indiscutibles de la sèrie; però la bona disposició amb la qual l’he rebuda va desgastant-se de mica en mica a mesura que els girs esbojarrats de guió es van acumulant. A l’altura del quart episodi ja estava desitjant que acabés, o sigui que això de Mrs Davis deu anar a gustos.