Se m’acumula la feina i també les poques ganes de fer-la. Aquest bloc va agonitzant al ritme del desgast de les meves neurones, i amb l’avorriment que produeix haver estat escrivint durant quinze anys sobre les mateixes coses. Amb altres paraules: la rutina se’m menja. Com que no vull perdre totalment el servei que em fa de bitàcola personal, i com que per tant queda descartat el tancament definitiu, s’imposa un canvi de format que permeti deixar constància del dia a dia sense haver-hi de dedicar tants esforços. No voldria arribar a la concisió gairebé epigramàtica de Twitter, però podeu esperar a partir d’ara uns comunicats aperiòdics i d’escassa profunditat, on cada assumpte rarament ocuparà més d’un paràgraf. O no, perquè no soc el més adequat per mantenir-me ferm en els meus propòsits.
En resum, som-hi.
****
Vuit anys (vuit anys!) després de No ens calia estudiar tant, torna Marta Rojals amb el nou recull d’articles No siguis pobre! (Ara llibres). El volum no representarà cap sorpresa pels seus lectors habituals, que retrobaran la seva admirable claredat de pensament en defensa de totes les causes que lluitin contra les opressions dels més desprotegits. Apareixen aquí feminismes, homofòbies, discriminacions lingüístiques, la problemàtica de l’habitatge i la resta de sospitosos habituals de la nostra quotidianitat. Rojals s’erigeix també com una potent portaveu de les oblidades terres ebrenques i ens recorda que els seus problemes —incendis forestals, centrals energètiques, desertització, comunicacions ferroviàries…— també són els nostres. S’hi troba a faltar alguna referència més a la política, però tal com anem d’escaldats sobre aquesta qüestió potser ha estat una decisió encertada. Aquestes antologies d’articles —i més si com aquí estan ordenades per blocs temàtics— corren el risc d’empatxar el lector per la via de la redundància. Es recomana per tant anar-lo llegint en petites dosis que combinarem amb ficcions d’absoluta evasió.
****
Literatura infantil d’Alejandro Zambra (Anagrama) juga des del títol amb l’ambigüitat semàntica de «literatura per a infants» i «literatura sobre els infants», tot participant en aquesta modalitat relativament nova dels diaris de paternitat activa en la qual cada cop s’hi aventuren més escriptors. Zambra, que deu haver esdevingut pare no fa gaire, descriu les reflexions que li desvetllen el fet de veure créixer el seu fill, les relacions que s’estableixen amb els diferents membres de la família o la particular lectura ritualitzada amb la que comparteixen una i altra vegada els mateixos contes infantils. Zambra és un autor massa bo per reduir-ho tot a una anècdota humorística o a un manual de pedagogia, i aquestes pàgines il·luminen amb perspicàcia uns lligams que tots hem viscut, almenys des del paper del fill.
La segona part del llibre l’ocupen relats de clara inspiració autobiogràfica i que se situen a la infantesa i la joventut de l’autor. Tret de Introducción a la tristeza futbolística, que va de futbol i per tant no m’ha interessat gens, la resta està força bé. Potser em quedo amb Garabatos, sobre la relació que mantenen dos amics a través de l’insult. O amb Cogoteros de ojos azules, on s’explica amb molta gràcia el procés pel qual una experiència compartida amb el pare es converteix en literatura potser de ficció.
Per cert la il·lustració que ha fet Liniers per a la coberta és molt bonica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada