"Heartstopper" (Netflix)

A casa ens havia agradat molt la primera temporada de Heartstopper, una refrescant i veraç història d’amor entre dos nois adolescents, apta per a tota la família i amb una clara defensa del poder dels sentiments. Arribada la segona temporada, es percep una migradesa argumental fins a cert punt comprensible. En els episodis de l’any passat s’abordaven qüestions sens dubte potents: l’assetjament pel fet de ser homosexual, l’assumpció de la pròpia bisexualitat i sobretot el naixement d’un idil·li amorós, primer vacil·lant, després triomfal, un fet que constitueix un cavall guanyador dins de qualsevol narrativa.

Què els podia passar als simpàtics Nick i Charlie a la temporada d’enguany (apart d’un fotogènic viatge escolar a París, que sempre serveix per omplir minuts)? Una sortida parcial de l’armari (en un institut on el contingent LGBT+ sembla majoritari)? Alguns petons d’amagatotis (i sense llengua)? Es tracta d’unes trames beneitones que, a mesura que la sèrie avança, resulten més difícils d’empassar. De debò els joves de quinze anys són tan i tan castos en les seves relacions amoroses? D’acord que Hearstopper pretén ser un programa per a tots els públics, però entre poc i massa. O serà que ja no tinc edat per aguantar el capteniment estàndard de l’adolescent mitjà?

La sèrie recupera una mica l’interès quan aborda qüestions controvertides que potser donaran joc en temporades posteriors, com ara els trastorns alimentaris o l’asexualitat. I es guanya definitivament l’espectador amb un grapat de joves actors tan encantadors com dotats de físics deliciosament ordinaris.