Humorades

Cap gènere com la comèdia per poder incloure-hi de tot, des de la denúncia més furibunda fins a la més beneita inanitat: l’humor funciona com la vaselina, que tot ho fa passar més fàcil. Posem per exemple el conflicte de l’Orient Mitjà, que no és precisament per riure, i partint d’una idea absurda es poden aconseguir noranta minuts d’amable diversió. És el que fa Un cap de setmana a Gaza —producció anglo-palestina dirigida per Basil Khalil que es pot veure a Movistar+—, que imagina (la idea és anterior al Covid-19) un virus letal que infecta Israel, però que no penetra a la franja de Gaza gràcies al seu estat d’aïllament tan similar a un confinament. Una parella formada per un britànic i una israeliana intenta escapar via Palestina i queda atrapada posant en perill la seva supervivència i la dels àrabs que els han acollit.

Un cap de setmana a Gaza és senzilla i d’un humor bastant primari, basat en la picaresca i el costumisme. No costaria gaire imaginar-se una versió italiana, si no fos perquè aquí també es parla de Hamas, de bombes i de túnels clandestins per creuar la frontera. Qui no busqui grans pretensions i es conformi amb unes interpretacions sovint justetes, pot passar-hi una bona estona. 

La barreja d’humor i terror no té res de nou, però els que no ens agrada passar por al cinema sempre donem la benvinguda a la seva combinació. La irlandesa Extra Ordinary de Mike Ahem i Enda Loughman (a Filmin) fa meravelles amb un pressupost petit i grans dosis d’inventiva. A la trama hi intervé una professora d’autoescola que té poder per comunicar-se amb els difunts i un músic disposat a pactar amb el diable per recuperar la fama perduda. Pel·lícula simpàtica, tan rural com Irlanda, amb una mica de gore i bons gags, és ideal per a tothom a qui li faci gràcia l’humor britànic.

La romanesa Un clau desgraciat o porno boig de Radu Jude (Filmin) és sens dubte la més inclassificable del tercet. En el seu pròleg veiem una escena de sexe explícit entre un home i una dona gravada per un mòbil. A continuació la primera part ens mostra una dona que passeja per Bucarest fent diversos encàrrecs. A la segona part un àgil muntatge presenta les sardòniques definicions d’una sèrie de mots que podrien funcionar com un retrat robot de la Romania actual. Per fi a la tercera part una reunió de pares d’alumnes decideix el futur d’una professora de qui s’ha propagat per les xarxes un vídeo comprometedor (precisament el que hem vist en el pròleg).

Aquest tram final, amb l’aire d’un sainet esbojarrat, és la part més directament còmica del film. Els pares assistents —el nou ric, l’antisemita, el purità, el nostàlgic del comunisme, el militar, l’immigrant— semblen voler representar una mostra de la societat romanesa present i, encara que pequin de tòpics, no deixen en gaire bon lloc el país. La llarga escena culmina amb tres finals alternatius l’últim dels quals és tan brètol com inoblidable. Dit amb altres paraules, el film no us deixarà indiferents.