La continuació de «The Young Pope» es diu «The New Pope» (HBO), perquè a Paolo Sorrentino no li agrada tirar pel dret ni les solucions fàcils. Trobarem al papa Pius XIII (Jude Law) en coma des del minut u de la sèrie, de manera que s’imposarà l’elecció d’un nou papa. Entra en escena l’aristòcrata anglès John Brannox (John Malkovich) que adoptarà el nom de Joan Pau III. Segueixen a continuació diverses intrigues vaticanes, presidides sovint per l’arbitrarietat i la manca de propòsit. Confesso que en bona part dels capítols hi havia moltes escenes de les que se me n’escapava el sentit, igual com trobava alguns personatges la presència dels quals no tenia justificació. Si «The Young Pope» ja era una sèrie idiosincràtica (per dir-ho suaument), aquesta supera tots els graus d’excentricitat.
Juga al seu favor el seu conjunt carismàtic d’intèrprets. Apart de Malkovich, acostumat a encarnar personatges llunàtics en pantalla, i de Law que, quan es desperta del coma, recupera el temps perdut i demostra que amb els anys és quelcom més que un físic bonic, tenim el fabulós Silvio Orlando, que afegeix un toc d’humanitat a aquesta galeria de gàrgoles i la maduresa sensual de Cécile de France que tampoc fa nosa. Dissortadament el paper de Javier Cámara s’ha vist reduït de forma considerable en comparació a la sèrie anterior.
El que no s’ha perdut és la fastuositat dels escenaris, ni la potència visual de Sorrentino, que treu el millor de si mateix en la pompa i coreografia dels grans cerimonials i en els sacrílegs videoclips ambientats en estances de la cúria. Recomanada per espectadors una mica esnobs que no pateixin per la versemblança.
Juga al seu favor el seu conjunt carismàtic d’intèrprets. Apart de Malkovich, acostumat a encarnar personatges llunàtics en pantalla, i de Law que, quan es desperta del coma, recupera el temps perdut i demostra que amb els anys és quelcom més que un físic bonic, tenim el fabulós Silvio Orlando, que afegeix un toc d’humanitat a aquesta galeria de gàrgoles i la maduresa sensual de Cécile de France que tampoc fa nosa. Dissortadament el paper de Javier Cámara s’ha vist reduït de forma considerable en comparació a la sèrie anterior.
El que no s’ha perdut és la fastuositat dels escenaris, ni la potència visual de Sorrentino, que treu el millor de si mateix en la pompa i coreografia dels grans cerimonials i en els sacrílegs videoclips ambientats en estances de la cúria. Recomanada per espectadors una mica esnobs que no pateixin per la versemblança.
Molt més convencional és «Unorthodox» (Netflix), basada en un llibre autobiogràfic de Deborah Feldman «Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots», que relata l’odissea d’Esty, una noia jueva ultraortodoxa de Williamsburg (Nova York), que fuig d’un matrimoni concertat a la recerca de la seva mare que viu a Berlín.
Coneixíem algunes de les particularitats de les comunitats hassidistes gràcies a la sèrie costumista «Shtisel», però com, que estava concebuda des de i per a un públic israelià, donava molts conceptes per sabuts. En canvi «Unorthodox», des d’una plataforma d’abast mundial, té un interessant component divulgatiu que potencia una història ja de per si apassionant, escrita a més de forma excel·lent, amb un gran respecte pels personatges i procurant evitar tot maniqueisme.
Al capdavant d’un repartiment que no té ni una nota falsa es troba l’excel·lent Shira Haas, que ja m’havia encisat com a Ruchami a «Shtisel». D’entre les sèries recents «Unorthodox» m’ha semblat una de les més recomanables i d’atractiu més universal: trista i alegre, curiosa i humana.
Coneixíem algunes de les particularitats de les comunitats hassidistes gràcies a la sèrie costumista «Shtisel», però com, que estava concebuda des de i per a un públic israelià, donava molts conceptes per sabuts. En canvi «Unorthodox», des d’una plataforma d’abast mundial, té un interessant component divulgatiu que potencia una història ja de per si apassionant, escrita a més de forma excel·lent, amb un gran respecte pels personatges i procurant evitar tot maniqueisme.
Al capdavant d’un repartiment que no té ni una nota falsa es troba l’excel·lent Shira Haas, que ja m’havia encisat com a Ruchami a «Shtisel». D’entre les sèries recents «Unorthodox» m’ha semblat una de les més recomanables i d’atractiu més universal: trista i alegre, curiosa i humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada