Traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona
Anagrama, novembre de 2020
(també en català a Llibres del Periscopi amb traducció de Pau Vidal)
La novel·la abasta tota la vida de l’oftalmòleg Marco Carrera des del naixement fins a la mort en un futur 2030 en el si d’una família de l’alta burgesia florentina —pare enginyer, mare arquitecta, caseta a primera línia de platja, esquí, hípica i tennis…—, un ambient que m’ha provocat una certa distància amb el protagonista, en lloc de la identificació que l’autor sembla buscar. El títol, per cert, prové del motiu que Marco rebia de petit a causa de la seva baixa estatura. Superat el problema a l’adolescència amb l’ajuda d’un tractament hormonal, l’apel·latiu de «colibrí» esdevindrà una metàfora de la seva aparent immobilitat que l’ajuda a superar tots els entrebancs que li porta la vida.
Efectivament, Marco, a més d’una història d’amor condemnada des de l’inici, ha de carregar un cúmul de desgràcies familiars superior a la mitjana, on les coincidències inesperades conviuen amb els accidents més improbables. En aquest aspecte, així com en una actitud de superació davant dels contratemps, El colibrí m’ha dut a la memòria alguna de les primeres novel·les de John Irving.
El text, que alterna dades de la biografia de Marco amb peces de la correspondència que manté amb la seva estimada o amb el seu germà, no segueix cap ordre cronològic, almenys fins que arriba al final de la seva vida. L’única raó per aquest desordre crec que rau en la possibilitat de suggerir sense fer explícits esdeveniments del passat que encara no han sigut explicats. La veritat és que el recurs funciona i propicia un ritme de lectura més que lleuger.
Una curiositat de la novel·la és l’abundor de psicoanalistes que presenta: tret del protagonista, pràcticament tota la resta de personatges es troba en teràpia. Menció apart mereix el doctor Daniele Carradori, que provoca l’inici de la trama amb una indiscreció impròpia de l’ètica professional d’un psicoanalista. Més endavant el veurem intervenint en crisis humanitàries i, molt improbablement, fent de voluntariós portador de males notícies. Un personatge difícil de creure.
Però on la novel·la descarrila és en els capítols finals, quan s’imagina el futur de Carrera. No tant per estirabots com la col·lecció de tòpics que acumula l’infermer espanyol que el cuida:
Su historia es de locos: un padre ciego, una madre gitana que fue cantante, bailaora, artista callejera y —parece ser— amante de Enrique Iglesias antes de que este saliera con Anna Kournikova, dos hermanas gemelas a las que nunca ve porque siempre están de viaje con alguna organización humanitaria, un novio que es campeón de pelota vasca, un hijo adoptivo de Benín…
Sinó per la figura de la neta Miraijin, criada per a ser «l’home del futur», i dipositària de tants dons i perfeccions, que faria ombra a la mateixa Mary Poppins.
No ha habido experiencia para la que Miraijin no haya mostrado la actitud correcta desde el primer intento. En todos los deportes que ha practicado, desde el tenis al judo, no ha habido entrenador que no se haya asombrado de su vocación natural. (…) En clase, encanta a las maestras con su capacidad de concentración y de elevar el nivel de concentración de los demás. Dibuja muy bien. Aprender a escribir y respetar escrupulosamente los acentos graves y agudos como no hacen ni los profesores fue todo uno. La frase que se repite cada vez que empieza a hacer algo es: «Parece que ha nacido para esto».
Em sembla molt bé que Veronesi prefereixi augurar-nos un futur utòpic que no pas distòpic, però fer-ho a través de la creació d’una figura de perfecció messiànica, potser era el camí més fàcil, però també el més difícil de creure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada