L'origine du monde - Late Night - El Crack - Misteri a Venècia

 Una família rica que viu en una mansió a l’illa provençal de Porquerolles rep la visita d’una filla secreta del patriarca. Per descomptat no és benvinguda, tot i que el pare sembla disposat a afavorir-la en els seus plans. Una lluita de poders esclatarà entre els excèntrics membres de la família, com succeeix sempre que hi ha en joc una copiosa herència. Aquest és l’argument de L’Origine du monde de Sébastien Marnier (a Filmin), un thriller dramàtic ple de personatges insòlits i bons girs de guió. L’interès no decau ni un moment fins arribar a un final mitjanament inesperat. Tret del pare despòtic que interpreta Jacques Weber, el repartiment és bàsicament femení. L’omnipresent Laure Calamy treu bon profit de la simpatia que sol provocar per brodar un rol ple de sorpreses.

A Late Night de Nisha Ganatra (Netflix) una veterana comediant d’un late show (Emma Thompson) decideix contractar una dona índia (Mindy Kaling) per intentar superar la crisi d’audiència i posar-se a to amb el pluralisme que els temps demanen. Comèdia de guió, obra de la pròpia Kaling, que intenta incidir en diverses temàtiques de moda —l’edadisme, el me too, les tendències woke, els influencers…—, aconsegueix una certa gràcia i fins i tot emoció, malgrat la palesa insinceritat. Bon grapat d’actors —John Lithgow, Amy Ryan, Denis O’Hare, Annaleigh Ashford…— envolten l’estrella indiscutible, una tirànica Emma Thompson en un registre proper al de la Streep a El diable vesteix de Prada.

Dec ser un dels pocs de la meva generació que no havien vist El Crack (a Filmin, per exemple). Diuen que és la millor pel·lícula de José Luis Garci, potser sí; encara que, ben mirat és un elogi molt relatiu. L’intent de fer un noir a la madrilenya li queda força reeixit, encara que és ple de temps morts farcits de notes costumistes amb partides de mus, combats de boxa, Winston i copes de Soberano. Jo, que vaig viure el principi de la dècada dels 80 a Madrid, no recordava la Gran Via tan bruta i atrotinada, però potser és la pel·lícula la que força la paleta dels marrons per subratllar la ranciesa moral de l’època. Indubtablement la seva credibilitat quedaria compromesa si al capdavant no hi fos un actor del capital humà d’Alfredo Landa.

A Haunting in Venice/Misteri a Venècia, el tercer tàndem Kenneth Branagh - Hercule Poirot se surt una mica de la fórmula consolidada per entrar en el gènere de l’horror gòtic. Basada molt lliurement en la novel·la tardana Hallowe’en Party, trasllada l’acció a Venècia amb el que es potencia el valor pintoresc, tot i que la festa de Halloween no sembla un tradició pròpia de la ciutat. L’acció se centra en un vell palazzo on els personatges es veuen obligats a passar la nit. No hi falten llamps, trons, truculència, plans emfàtics i ensurts. El desenllaç de la intriga és una mica decebedor —potser aquestes coses funcionen millor a la pàgina que no a la pantalla—, però entre el marc incomparable i les esgarrifances de la trama, el resultat és de molt bon passar.