Traducció de Josep Maria Pinto
Viena edicions, febrer de 2020
Potser costa d’entendre ara, gairebé setanta anys més tard, l’escàndol que va representar l’aparició d’aquesta novel·la escrita per una noia de disset anys sobre una noia de la seva mateixa edat que mantenia relacions sexuals sense cap sentiment de culpa ni cap càstig per part de la providència. El rebombori que va envoltar la publicació va impulsar el llibre a la categoria de bestseller i bastí els fonaments de la fortuna de Sagan, que es prolongà durant les dècades següents.
Ignoro quina és la cotització present de l’obra de l’autora, però la seva novel·la de debut continua funcionant perfectament i sorprèn la maduresa estilística que exhibeix, tot i tractar-se d’un text de clara inspiració adolescent. En efecte, la Cécile narradora i protagonista és una estudiant de batxillerat de disset anys que conviu amb un pare vidu, hedonista i faldiller. La seva relació, irresponsable i frívola, revela un tan bon enteniment, que gairebé voreja l’incest. Aquest agradable equilibri perillarà quan aparegui l’assenyada Anne, una dona de l’edat del pare, que pretendrà tallar-li les ales per la via del matrimoni. Cécile no dubtarà a emprar els recursos menys ètics per foragitar Anne de les seves vides.
El llibre reflecteix molt bé aquest egoisme adolescent que posa l’interès personal com a impuls rector, tot prescindint de les conseqüències que pugui tenir pels altres. No trobem en Cécile ni escrúpols ètics ni remordiments, només la propensió al plaer i a la llibertat d’acció. Que pugui ser considerada reprovable no impedeix que el seu retrat ens sembli molt real.
Havia de reaccionar absolutament, retrobar el meu pare i la nostra vida d’abans. Amb quins encisos no s’engalanaven per a mi tot d’una els dos anys joiosos i incoherents que acabava de viure, aquells dos anys de què l’altre dia havia renegat tan de pressa…! La llibertat de pensar, i de malpensar i de pensar poc, la llibertat d’elegir jo mateixa la meva vida, d’elegir-me jo mateixa. No puc dir de «ser jo mateixa» perquè només era una pasta modelable, però si més no de refusar els motlles.
Concisa, ben estructurada, amb l’expressió precisa, penetració psicològica i detalls il·luminadors, no hi ha dubte que Bon dia, tristesa continua sent un perfecte «petit plaer» literari.
Prova de l’èxit del llibre fou l’adaptació cinematogràfica que només va trigar quatre anys en arribar. Dirigia el molt prestigiós Otto Preminger i no es pot dir que fos una mala pel·lícula. Pren la poc justificada decisió de presentar la història com un llarg flash-back en Technicolor, emmarcat per escenes en blanc i negre que figuren el present. El retrat de la societat benestant que visita caves existencialistes (atenció, Juliette Greco!) i estiueja a la Côte d’Azur és tan luxós i irreal com només Hollywood podia imaginar, però constitueix un magnífic espectacle escapista. Els protagonistes, inevitablement, passen de francesos a britànics de manera que ara la ficció té lloc entre «guiris». En aquest sentit no acabo de veure David Niven com a seductor impenitent, més aviat l’imagino en un club privat londinenc amb el seu cigar i el seu whisky amb ginger ale. Deborah Kerr també esdevé entre ridícula i inadequada quan ha de mostrar el seu desengany. La que surt més ben parada és la Cécile de Jean Seberg, que amb el cabell curt i els pantalons pirates prefigura l’americana d’À bout de souffle. Magnífics els paisatges i els crèdits de Saul Bass, esclar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada