El perdó possible

En el seu moment ja vaig expressar les meves reticències davant del super-èxit de la novel·la «Patria» de Fernando Aramburu, perquè quan el tractament artístic d’un assumpte delicat, com el del terrorisme al País Basc, rep un beneplàcit quasi universal és lícit sospitar que s’hauran comès algunes simplificacions que afavoriran la visió més pròxima al «status quo». Tot i això, recordo que vaig llegir el llibre amb fruïció, impulsat per una estructura fragmentària que avançava simultàniament en diversos fronts oberts. Alguns episodis relatius als fills em van semblar superflus i el canvi sobtat en la relació entre els dos matrimonis amics vaig trobar que no acabaven d’estar explicats; però el llibre em va interessar en tot moment.

Arriba ara l’adaptació que n’ha fet Aitor Gabilondo amb producció de HBO i s’han reviscolat els meus dubtes, tot i que cal reconèixer la visible cura que s’ha esmerçat en la confecció d’un producte que respira qualitat pels quatre costats. La història que explica «Patria» —la de dues famílies amigues que es troben d’un dia per l’altre en els extrems oposats d’un conflicte— és tan bèstia i extrema com simbòlica, i el seu desenvolupament televisiu es nota que ha fet equilibris per no carregar les tintes en excés i ha jugat a aquesta cosa aparentment tan basca d’expressar moltes coses amb les mínimes paraules possibles. En tot cas el guió és modèlic en les seves anades i vingudes, que van dipositant la seva atenció en un o altre personatge successivament, però tornant sempre a l’assassinat del Txato com a centre de gravetat de tota la trama i amb el perdó com a objectiu últim. Encara que no puc estar més d’acord amb la seva intenció conciliadora, tinc els meus dubtes sobre la validesa i la sinceritat d’algunes peticions de perdó, actualment contemplades com la panacea de tots els mals passats i presents.

En relació a les pegues que hi posava a la novel·la, crec que el paper dels fills ha sigut millorat (com ho ha sigut tota l’estructura de la trama en general), però el canvi en la situació dels amics que ho deixen de ser de la nit al dia continua inexplicat, com un gran buit que xucla la versemblança, com ho fa aquest poble de comportament monolític, on no sembla haver ni una veu discrepant. S’entén que per motius comercials l’ús de l’eusquera es limiti a uns testimonials «bai», «gabon» i para de comptar, però llavors queda estrany quan li tiren en cara a algun personatge que no parli la llengua del país.

Si la factura de la sèrie és bona, on excel·leix és en el capítol interpretatiu, format gairebé exclusivament per actors i actrius bascos. En general estan quasi tots molt bé, però els intèrprets veterans que encarnen als dos matrimonis protagonistes voregen la perfecció. Ells són José Ramón Soroiz i Mikel Laskurain, però com en tot bon matriarcat són elles les que tallen el bacallà, Elena Irureta (tot naturalitat i antidrama, que la fa encara més punyent) i Ane Gabarain (que aconsegueix mostrar la humanitat d’un personatge destinat a ser molt antipàtic). L’escena final d’elles dues és de les que no s'obliden. 

El fill artificial

És sabut que en aquest blog no som gaire amics de la poesia. Potser els estranyarà doncs que recomani vivament «Poeta chileno» d’Alejandro Zambra (Anagrama, març de 2020). Esclar que aquesta novel·la no va tant de poesia (que també), com de poetes, que finalment són persones com vostè i jo, i per tant mereixen respecte i un polsim d’interès.

Comença amb un tal Gonzalo que surt amb la Carla i vol ser poeta. Després d’uns anys de separació, es retroben i reprenen la relació, però ara la Carla té un fill, en Vicente, de pare inútil i absentista. A la llarga resulta que la relació que tindrà més futur és la que ha crescut entre Gonzalo i aquest fill postís que li ha sortit i que, quan sigui gran, també voldrà ser poeta. «Poeta chileno» tracta de les relacions que generen aquestes noves famílies extraoficials, on la masculinitat i la resta de papers de l’auca són qüestionats seriosament, però que també són capaces de contenir tresors d’afecte als que no cal posar nom. Divertida, imaginativa i tendra, la història se segueix amb interès, perquè té molt poc de previsible i sí molt de descobriment feliç. M’ha fet pensar una mica en «La uruguaya» de Pedro Mairal, per l’enginy que comparteixen, encara que allà guanyava l’humor i aquí venç la qualitat humana.

Generalmente Carla olvidaba por completo que Gonzalo no era el padre de Vicente. Y eso le sucedía también, ocasionalmente, al propio Vicente. 

Generalmente Carla pensaba que estaría con Gonzalo toda la vida. 

Generalmente Gonzalo pensaba que estaría con Carla toda la vida. 

Ocasionalmente Carla pensaba que alguna vez, en un futuro impreciso, le gustaría acostarse con otra gente. 

Ocasionalmente se dejaba cortejar por compañeros de trabajo que la encontraban rica. 

Ocasionalmente Gonzalo fantaseaba con acostarse con sus alumnas o con otras profesoras. Ocasionalmente pensaba que alguna vez, a mediano plazo, lo haría.  

Generalmente Carla pensaba que si encontrara a Gonzalo con otra mina se moriría de rabia pero al final lo perdonaría.

Generalmente Gonzalo pensaba que si encontrara a Carla con otro huevón se moriría de rabia pero al final la perdonaría. 

Generalmente Carla quería estar donde estaba y quería ser quien era.

Ran de la lectura d’aquesta novel·la es va crear una petita polèmica a Twitter, perquè estava agradant molt a tothom, però llavors arribava la tercera part i alguns lectors es van impacientar, perquè s’abandonava la història de Gonzalo i Vicente per parlar (finalment) de poetes xilens. No és que aquesta part fos dolenta (al contrari), però alguns no acceptaven que s’interrompés la trama que més els interessava. Afortunadament la quarta part redreçava la situació i el llibre concloïa de la forma més feliç possible.

I dels poetes xilens què podem dir? Sembla que el país n’està molt orgullós i com que dos d’ells —Gabriela Mistral i Pablo Neruda— van rebre el Nobel de Literatura, es consideren poc menys que bicampions mundials. Amb l’excusa del reportatge que fa una periodista cultural nord-americana, es fa una repassada a l’àmplia tipologia de poetes (reals o imaginaris) que existeixen al Xile contemporani: poetes consagrats i poetes aspirants, poetes inèdits i poetes eterns aspirants al Nobel, poetes queer i poetes rancis, poetes masclistes i poetes feministes, poetes mesquins i poetes generosos… Pot semblar una temàtica d’interès purament local, però en el fons del que es continua parlant és d’éssers i de literatura, sempre sense perdre de vista el sentit de l’humor.

Pru siente que toda la población de Valparaíso se dedica a la poesía, aunque intuye que los que leen en ese bar pertenecen a otro circuito, el de los poetas —los llama provisoriamente así— aficionados. Uno de ellos, que lleva el pelo liso hasta los muslos, empieza su lectura de esta manera: 

—Quiero dedicar mi presentación de esta noche a uno de mis mejores amigos, alguien que cambió mi vida por completo: Julio, Julio Cortázar.

Sus poemas son horribles pero recibe el premio permanente de los aplausos. Además de la dedicatoria general a Julio Cortázar, cada poema está dedicado a a algún otro amigo del poeta: John Lennon, Friedrich Nietzsche (a quien llama Federico), Camilo Sesto, Joaquín Sabina, Jean-Paul Sartre y el futbolista David Pizarro. 

Pru piensa que los poetas aficionados le caen mejor que los profesionales.

«Poeta chileno» és fresc, divertit i emocionant. A més té el cor molt ben posat. Jo no li demano res més a una novel·la. 

Filmoteca forçosa (22)

The Witches/La maledicció de les bruixes (Nicolas Roeg, Regne Unit 1990 (Netflix))

A punt d’estrenar-se la versió que haurà perpetrat Zemeckis, bo és revisar aquest clàssic d’horror adreçat als infants. L’actuació d’Anjelica Huston és un pur festival i no deixa de sorprendre com és de bèstia tot plegat. Llàstima que Roeg o els productors no fossin prou valents per respectar el final escrit per Roald Dahl. (7)

Misery (Rob Reiner, USA 1990 (Filmin))

Conte negríssim sobre els perills letals de creure massa en la literatura o posada al dia del mite de Sherezade. Fenomenal Kathy Bates. (8)

La boda de Muriel (P. J. Hogan, Austràlia 1994 (Filmin))

Tragicomèdia lleugera sobre una jove que somia amb casar-se. Com a objectiu a la vida pot semblar una mica pobre (a menys que visquis a les antípodes). La dono per bona per descobrir-nos a Toni Collette. (6)

Kramer contra Kramer (Robert Benton, USA 1978 (Filmin))

A hores d’ara resulta una mica envellida —ja ningú no dubta que un home sol pugui fer-se càrrec d’una criatura— però els elements amb el que està feta (interpretació, escriptura, fotografia) encara excel·leixen. (7)

Martyr (Mazer Khaled, Líban 2017, (Filmin))

A partir de la mort d’un jove per ofegament (considerada com un martiri per l’Islam) contemplarem un ritual fúnebre que barreja homoerotisme i coreografia. Inusual estrategia per expressar una sexualitat que és reprimida. (7)

The 39 Steps (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1935 (Filmin))

Aventura trepidant i molt divertida alhora. Estableix l’esquema clàssic de l’home acusat injustament i en contínua fugida que marcaria tot el cinema posterior de Hitchcock i el futur del cinema d’entreteniment en general. I, quants anys té Mae West? (9) 

El joc dins del seu cap

El californià Water Tevis (1928 - 1984) va ser autor de sis novel·les, tres de les quals —«El buscavides», «El color dels diners» i «L’home que va caure a la Terra»— van ser adaptades a la gran pantalla amb èxit considerable. Una quarta, «Gambit de dama», ha estat adaptada en una mini-sèrie de Netflix que actualment encapçala totes les llistes dels prescriptors que volen estar més «à la page».

Com el títol ja anuncia, la història va d’escacs, que no crec que sigui ni el joc més popular del món, ni el que ofereixi més oportunitats per l’espectacularitat ni el dramatisme; per això el fet que «The Queen’s Gambit» passi tan bé és doblement meritori. I ja us asseguro que a mi els escacs em deixen tan fred com a la majoria i, malgrat tot, m’he empassat els set capítols amb apassionada fruïció.

La Beth Harmon és una nena òrfena que té problemes per relacionar-se. De ben petita descobreix que està molt dotada per jugar a escacs i aviat fa d’aquest joc el motiu de la seva vida. Aliada amb la seva mare adoptiva comença a participar en torneigs d’importància creixent i fa d’això el seu «modus vivendi». Pel camí es relacionarà amb penes i treballs amb altres professionals, tindrà una vida sentimental tirant a nul·la, i es barallarà amb diverses addiccions que amenacen fer descarrilar la seva carrera.

«Gambit de dama» és una sèrie plena de virtuts, des d’un guió molt ben propulsat i allunyat dels clixés fins a una ambientació dels anys 60 que cobra inusual protagonisme. Les partides d’escacs (i el que no són partides, també) estan solucionades amb una inventiva visual —animacions, pantalles dividides…— que fa esdevenir trepidant una pràctica que podria pecar d’ensopida. I sobre tot té una protagonista, l’Anya Taylor-Joy, que és pur magnetisme. Sentirem parlar d’aquesta noia que ara té 24 anys i que està a punt d’estrenar-se com l’Emma de Jane Austen, un paper que promet molt.

El meu vessant més criticaire es podria queixar de l’omnipresència de la música de Carlos Rafael Rivera, o de que aquesta sèrie, després d’una arrencada tan prometedora, tendeix a un final més convencional de l’esperat. De totes maneres, ja firmaria perquè totes les novetats de Netflix fossin tan sucoses com aquesta. Bravo! 

Filmoteca forçosa (21)

Meet Me in Saint Louis/Cita en San Luis (Vincente Minnelli, USA 1944 (Filmin))

Estampetes familiars durant les quatre estacions de l’any a la ciutat del títol. Ensucrada com una mala cosa, té l’atractiu de les cançons de Garland i del seu agressiu Technicolor. (7)

Young and Innocent (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1937 (Filmin))

Un jove guionista és acusat de l’assassinat d’una actriu, la filla del cap de policia intenta provar la seva innocència. Meravellosament ingènua (i no només per les maquetes dels trens), però molt divertida. (7)

The Man Who Knew Too Much/L’home que sabia massa (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1934 (Filmin))

La primera versió és totalment pedestre, però conté detalls costumistes deliciosos. La presència de Peter Lorre eleva el to de la funció. (6)

Judy (Rupert Goold, USA 2019 (Movistar+))

Els últims anys de Judy Garland com a cas de manual de joguina trencada. Convencional fins al moll de l’os, cal reconèixer que la meva detestada Renée Zellweger no sap cantar, però s’hi esforça molt. (6)

California Suite (Herbert Ross, USA 1978 (Filmin))

Força mediocre film de sketchs escrits per Neil Simon i centrats en un hotel de luxe de Los Angeles. Les peces fluctuen entre el que és mínimament salvable (Maggie Smith i Micael Caine) i la vergonya aliena (Bill Cosby i Richard Pryor). Oblidable. (5) 

Tales from the Crypt (Freddie Francis, Regne Unit 1972 (Filmin))

Antologia de contes d’horror on una colla de malparits rep la fi que es mereix. Cinc històries en 90 minuts obliga a que tot passi molt ràpid, detall que aquí és un avantatge. La qualitat de les peces va de bones a excel·lents. Hi surt la Joan Collins. (7)

 

Esperances recents

Fa dos dies escrivia sobre el record que tenia de les «Grans esperances» que Alfonso Cuarón va dirigir l’any 1998 i la fortuna (i les influències domèstiques) m’ha fet a mans una versió en CD que he pogut revisar aquest diumenge a la tarda. Aquestes «Esperances» les va adaptar Mitch Glazer —que deu anys abans ja havia posat al dia un altre Dickens amb «Scrooged»— qui, no content amb modernitzar la novel·la i situar-la a la Nova York de finals del segle XX, la va sotmetre a un procés d’estilització que la va fer quasi irreconeixible, començant pels noms dels personatges. No sé quin mal li feia Pip, que el va convertir en Finn; Abel Magwitch esdevingué Arthur Lustig i Miss Havisham, Nora Dinsmoor.

Els aiguamolls del Tàmesi mutaren en les costes de Florida i la vida cràpula dels joves londinencs de possibles es traslladà als ambients artístics de Nova York, decisió que almenys casa bé amb els pecats d’esnobisme en els que incorre el protagonista. Apart d’aquests canvis superficials, la novel·la de Dickens va ser expurgada de la majoria de personatges i peripècies, de tota la gràcia i humanitat que la fan típicament dickensiana, fins deixar-la en un estat d’esquematisme esterilitzat. En un guió descompensat i amb una part central francament tediosa, l’únic que resta és una història amorosa de llarg recorregut, a la qual Ethan Hawke i Gwyneth Paltrow aporten la frescor de la seva bellesa, però també fredor i manca de química.

Se’n surten millor Chris Cooper, com el bondadós cunyat de Pip (perdó, de Finn) i Robert De Niro, encara que aquest té un clímax massa precipitat per imposicions del guió. En realitat l’única que es llueix de debò, encara que sigui pel camí de l’histrionisme, és Anne Bancroft, en una composició molt Norma Desmond a «Sunset Boulevard» (com ja suggereix el nom del personatge, Nora Dinsmoor). Llàstima que el seu espectacular mutis ens l'escamotegin amb una frase en off.

Sent una obra de Cuarón, secundat per la fotografia del sensacional Emmanuel Lubezki, podeu esperar una esplèndida factura visual amb imatges i moviments de càmera impactants, tot sota un to predominantment verd i negre. Llàstima que aquest devessall de talent estigui al servei d’un film amb tan poca ànima que l’únic que aconsegueix és ratificar la perfecció absoluta de la versió de David Lean.

Esperances llunyanes

 

És una veritat universalment assumida que tot director de cinema que ha gaudit d’un èxit universal amb títols d’entreteniment per a tota la família, ha de dirigir l’adaptació d’una novel·la amb pretensions serioses per concedir-se una pàtina de respectabilitat que ningú no li demanava. Ho va fer Peter Jackson, acabat de sortir de la trilogia de Tolkien i de «King Kong», amb la depriment «The Lovely Bones», i ho va fer també Andrew Adamson —Shrek, Narnia— amb «Mr. Pip» (2012) basada en la novel·la «Mister Pip» de Lloyd Jones.

Tant el llibre com el film ens transporten a l’any 1989 i a la molt oblidada Guerra Civil de Bougainville al nord de Papua Nova Guinea, provocada per una disputa entorn de la possessió d’uns rics jaciments de coure. En una illa que, sent una mica mandrosos, podríem qualificar de paradisíaca l’excèntric Mr. Watts (Hugh Laurie) és l’únic blanc que hi roman. En quedar l’escola abandonada, decideix tornar-la a obrir i, per entretenir els alumnes, cada dia els llegeix un capítol de «Grans esperances» de Charles Dickens. L’adolescent Matilda (Xzannjah Matsi) queda fascinada pel relat i comença a veure’l integrat a la seva vida quotidiana. Quan la situació bèl·lica esdevingui tràgica, l’únic consol per a la noia serà la rememoració de les paraules de Dickens.

Puc entendre perfectament que el novel·lista Jones i el cineasta Adamson (que també firma el guió) estiguin enamorats de «Grans esperances» (jo també ho estic) i que vulguin construir una ficció on aquesta novel·la tingui un paper terapèutic, però em temo que el seu amor els ha encegat fins al punt de convertir la literatura en el que no és. Davant de les sanguinàries atrocitats que el film presenta, el consol que poden oferir les lletres només testimonia un escapisme volenterós però irreal.

Però, és que a més intentar bastir una correlació entre la situació que viu Matilda i la trama de «Grans esperances» —com fa ella en una reimaginació victoriano-tropical— és una maniobra absurda que només pot conduir al disbarat. Poc, per no dir res, té a veure aquesta noia que viu a un poble de pescadors sota unes palmeres amb el Pip dickensià i esnob que rep una lliçó d’humilitat de manera ben dolorosa. L’única connexió, i no deixa de ser curiosa, rau en Austràlia, el destí a les novel·les de Dickens tant dels reus condemnats com dels personatges que feien nosa, i domicili aquí del pare emigrant de Matilda.

La debutant Xzannjah Matsi està molt continguda, però francament bé, i Laurie, en aquests papers estrafolaris i antiheroics es troba com peix a l’aigua. En realitat no és una mala pel·lícula i sempre és bo assabentar-se d’aquells conflictes que han quedat al marge de la nostra història oficial, però tot plegat no deixa de tenir aquell tuf del prestigi cultural immerescut.