diumenge, 1 de juliol del 2018

Una jornada particular


Un nou cas d’unanimitat positiva al club de lectura dels Lletracremats amb la novel·la curta «La uruguaya» de l’argentí Pedro Mairal (Libros del  Asteroide, 2017), que ens ha enamorat als sis assistents presents a la darrera sessió de la temporada. No som els primers, ja que a través del democràtic fenomen del boca-orella, el breu llibre ja va per la desena edició (en aquest cas crec que de forma molt justificada).

En 140 concises pàgines el narrador, l’escriptor Lucas Pereyra, li explica en primera persona a la seva esposa els esdeveniments d’un dia crucial de les seves vides en el qual va viatjar de Buenos Aires a Montevideo per cobrar uns drets d’autor originats a l’estranger, sense haver de sotmetre’s a les estrictes lleis canvistes argentines. Com a propòsit no confessat, Lucas ha planejat també una cita amb una jove que va conèixer a un congrés de literatura un any enrere i sobre la qual ha estat fantasiejant des de llavors.

Lucas acaba de fer els quaranta i té la inspiració estroncada. És ell qui s’ocupa d’atendre el fill petit, mentre que la dona és la que s’ha de guanyar les garrofes. Lucas és tant un cas de laboratori de crisi de la quarantena, com un exemple de masculinitat ferida i menystinguda (versió argentina). Res de nou al front literari pel que fa a la qüestió sobre la qual s’escriu. Però ja se sap que el que s’ha de premiar no és l’originalitat (de la qual «La uruguaya» assoleix un nivell mitjà alt), sinó l’encert de l’expressió.

I en això Mairal demostra ser un rei. Des de la primera frase atrapa l’interès del lector i ja no el deixa anar fins a la frase final, que és gairebé tan preciosa com la de l’«Ulisses» de Joyce. Per cert, la primera frase és «Me dijiste que hablé dormido» i la darrera frase «Soy yo». L’entrepà d’entremig conté un tresor d’argentinismes, que ens fan enyorar els anys que érem joves i llegíem el «boom». També conté reflexions més o menys pertinents sobre paternitat, adulteri, futbol, infàmies de la professió literària, l’Uruguai com a versió «cool» de l’Argentina i misèries diverses de l’andropausa. 
En una juguetería vi un dinosaurio de la altura de una persona, pensé que Maiko sabría si era un velocirraptor o qué. Mi hijo. Ese enano borracho. Porque era sí a veces, como cuidar un enano borracho que se pone emocional, llora, no le entendés lo que te dice, lo tenés que estar atajando, lo tenés que levantar porque no quiere caminar, hace un desastre en el restorán, tira cosas, grita, se duerme en cualquier lado, lo llevas a la casa, tratas de bañarlo, se cae, se hace un chichón, empuja muebles, se duerme, vomita a las cuatro de la mañana.

Vos sabés que lo adoro a mi hijo. Lo quiero más que a nadie en el mundo. Pero a veces me agota, no tanto él sino mi constante preocupación por él. A veces pienso que no tendría que haber tenido un hijo a esta edad. Es horrendo pensarlo, pero se me llenó la vida con un miedo que antes no tenía, miedo de que me pase algo y se quede huérfano, que le pase algo a él, que te pase algo a vos. Es una nueva fragilidad, un lado vulnerable que no conocía. Quizá a los padres más jóvenes no les pasa. A mí me da terror a veces. Cuando corre hasta la esquina y no lo alcanzo y le pego el grito sin saber si va a frenar. Tendría que haber un curso para criar hijos. Tanto curso de preparto y después nace y cuando llegas a tu casa por primera vez no sabés ni dónde ponerlo. ¿Dónde lo apoyás, en qué parte de la casa va ese viejito mínimo, ese haiku de persona? Nadie te enseña. Nadie te advierte lo duro que es no dormir, renunciar a vos mismo a cada rato, postergarte. Porque no volvés a dormir ocho horas seguidas nunca más, tu banda sonora permanente pasa a ser «La Reina Batata», para coger tenés que programar con un mes de anticipación un fin de semana sin niños, vas al cine solo a ver películas donde unos peluches hablan en mexicano, y tenés que leer catorce veces por día el librito del rinoceronte. No se perdió el librito del rinoceronte, lo escondí yo en un lugar imposible de encontrar, entre los cuadros sin colgar del placard del pasillo, porque me tenía repodrido. Debe haber quedado ahí hasta la mudanza.
Ben estructurada, amb un maneig perfecte i simultani de tres temps narratius, amb un llenguatge col·loquial ple de frescor i de gràcia, sempre entretinguda i interessant, «La uruguaya» és una lectura estupenda per acompanyar les vacances.

4 comentaris: