Fantasies homeopàtiques

Three Robots

«Love, Death & Robots» és una sèrie d’antologia (o sigui que cadascun dels capítols que la formen és independent) creada per Tim Miller i emesa a Netflix en dues tongades: 18 episodis el març de 2019 i 8 més el maig de 2021. Abans de prosseguir voldria desfer dos malentesos associats a la sèrie. El primer es refereix al títol, ja que, encara que la mort hi figura amb prominència i els robots hi surten bastant, de l’amor pràcticament no s’hi veu cap indici. En segon lloc voldria aclarir que, malgrat que he vist «Love, Death and Robots» comparada sovint amb «Black Mirror», no tenen res a veure. Mentre que la sèrie britànica de Charlie Brooker ens proposa contes distòpics que conviden a la reflexió sobre les possibilitats devastadores de la tecnologia, aquesta antologia americana presenta fantasies que es limiten a buscar la trepidació o la sorpresa final. De fet la brevetat de cada capítol —que no supera mai els 18 minuts i pot arribar a limitar-se als 6 minuts— sovint impedeix la complexitat tant de la trama com de les idees que la sustenten, i en molts casos no va més enllà d’una vinyeta. 

Encara no he dit que aquesta és una sèrie d’animació i que cada capítol ha estat creat per un equip diferent, o sigui que no hi busqueu una estètica unificadora, encara que jo diria que hi predomina l’hiperrealisme. Això vol dir que, la majoria dels humans que hi apareixen (tret dels episodis caricaturescos i de dos actors que són de carn i ossos) tenen un aspecte molt convincent, però també aquella inquietant mirada de «zombie» que l’animació per ordinador aconsegueix tan bé. Com pertoca a una sèrie d’antologia, hi ha capítols que estan millor que d’altres, però simplificaria dient que els que menys m’han agradat són els més realistes, els que tendeixen a semblar un joc d’ordinador —plens de violència, de sang i fetge i de dones voluptuoses seminues—, o sigui tot el que sol buscar un mascle adolescent. En canvi els que tenen una estètica més personal i un to definitivament humorístic són els que més m’han convençut. 

Automated Customer Service

No els qualificaré tots, però en destacaré alguns. A «Three Robots» les tres màquines del títol fan turisme en un món post-apocalíptic del qual han desaparegut els humans. Tant el desenvolupament com el desenllaç són molt graciosos. A «When the Yogurt Took Over», un experiment al laboratori aconsegueix dotar d’intel·ligència al iogurt amb conseqüències de dominació mundial. Molt divertit i que duri només sis minuts tant pot ser considerat una carència com una benedicció. «Alternate Histories» introdueix variacions en la biografia de Hitler i especula sobre el que podria haver passat. Absurd, però hilarant. «Automated Customer Service» ens presenta una rebel·lió dels electrodomèstics en una societat de domòtica ultraperfecta. M’ha encantat l’estil visual i el ritme de «cartoon». «All Through the House» és un conte nadalenc escrit a quatre mans entre Tim Burton i H. P. Lovecraft.

The Witness

Entre els que es mouen en una estètica realista potser el que m’ha agradat més és «The Witness», tant per l’argument literalment rodó, com per la representació de la monstruositat urbana que és Hong-Kong. «Ice Age» fa realitat allò de les neveres on s’hi cria vida pròpia. Compta a més amb l’encantadora Mary Elizabeth Winstead. L’episodi final, «The Drowned Giant», fa varar en una platja un humà gegantí, com si fos un cetaci. El seu to elegíac indueix a una reflexió quasi filosòfica.

Amb tot i els seus alts i baixos trobo que val la pena donar-li una oportunitat a «Love, Death and Robots»: si un capítol no et fa el pes, tens la seguretat que no trigarà gaire a començar-ne un altre.

Una mica de por

 

Aquest me’l van regalar a la botiga, sense pretendre-ho, només pel fet d’haver gastat una determinada quantitat de diners. És d’una editorial que desconeixia, «Providence/Books», que diu que es dedicarà a publicar llibres relacionats amb la por (!) i el firma Sara Mesa, una bona novel·lista aquí convertida en assagista per encàrrec. I dic per encàrrec perquè aquest «Perder el miedo. Un manual para la vida», un llibret de tot just 70 pàgines, es nota que l’ha fet sense matar-se gaire, amb quatre idees superficials sobre la por que fins i tot jo em veuria capaç d’escriure. Coses com:

Según ciertas teorías, los miedos de mujeres y hombres son muy similares y cambian solo, digamos, en pequeños detalles: así, el miedo a envejecer, común a ambos, para ellas se manifestará en el terror de las tetas caídas, y para ellos, en la irreversibilidad de la calvicie. 

Sin embargo, los guapos también tienen sus miedos, no se crean. El miedo principal de los guapos, de hecho, es dejar de ser guapos. O, incluso, ser menos guapos o no ser los más guapos.

El miedo de los ricos, anclado en la codicia, es perder, mientras que el de los pobres es no tener. El miedo de los ricos es verse obligados a prescindir del caviar y las ostras, el de los pobres no tener ni un mal cacho de pan que roer.

La part més interessant per a mi és quan fa llistes d’obres artístiques que es refereixen a les mil cares de la por. Quan parla de cinema és una mica previsible («Nosferatu», «Rosemary’s Baby», «The Exorcist»…), però, quan es tracta de literatura, obvia els clàssics per citar fites tan diverses com «Sempre hem viscut al castell» de Shirley Jackson, «Si això és un home» de Primo Levi o «El gran quadern» d’Agota Kristof. Hi ha finalment un capítol d’obres pictòriques que provoquen la por: el Saturn devorant els seus fills de Goya, el Sant Sebastià de Mantegna que té el cap travessat per una sageta o els dos caps de cadàver de Géricault, per dir-ne tres dels més macabres.

«Perder el miedo» es llegeix en poc més d’una hora, o sigui que no et fa perdre gaire temps. De totes maneres, després del que va aconseguir l’editorial Fragmenta amb la col·lecció dels pecats capitals, crec que hauríem d’exigir una mica als encàrrecs d’artista. 

Sitcom (12): capitalisme i consum

Dins del fèrtil territori de les «sitcom» ambientades en un lloc de treball a «Superstore» li ha tocat l’hipermercat (el Cloud 9): una d’aquestes grans superfícies situades als afores de la ciutat, on pots comprar des d’unes xancletes fins a un trepant, des de mantega de cacauet a crema antihemorroïdal. La sèrie, creada per Justin Spitzer i prolongada durant sis temporades entre el 2015 i el 2021, es pot veure a Amazon Prime en còmodes racions de 22 minuts. Pel que he pogut comprovar en els onze capítols de la primera temporada i tres de la segona, l’acció mai no surt de les dependències del negoci (incloent-hi l’aparcament), de manera que la vida privada dels seus personatges només es pot entreveure dins de l’ambient laboral. Una de les característiques absurdes de «Superstore» són les reunions de tot el personal que s’improvisen en ple horari comercial, com si la botiga pogués funcionar sola.

La sèrie és un bon mostrari de les aberracions que són comunes en el món laboral americà: vacances quasi inexistents, assegurança mèdica sota mínims, pànic als sindicats, irregularitats amb els immigrants il·legals… No sé com deuen anar les pensions de jubilació, però hi surt una dependenta en actiu que deu anar pels 90 anys. I, per acabar-ho d’adobar, la primera temporada acaba amb una vaga que pretén aconseguir la baixa remunerada per a una empleada que acaba de parir. Malgrat la voluntat de denunciar les mancances del sistema, no hem d’oblidar que ens trobem en una «sitcom» i per tant les solucions són sempre simplistes i irreals.

Sensible a la diversitat que ara cal mostrar pertot arreu, «Superstore» té un repartiment que marca les caselles minoritàries habituals. Hi ha una latina que va ser mare jove i ara està en procés de divorci, un negre en cadira de rodes, una embarassada adolescent i d’ascendència japonesa, una hawaiana obesa, un gai filipí que és immigrant il·legal i un gerent de fortes conviccions religioses. Si bé tot això és políticament correcte, la gràcia hauria de consistir en que la química entre els personatges funcioni, cosa que diria que es dona molt rarament. Hi ha en particular alguns dels protagonistes —el gerent sempre optimista i amb veu de pito, el ridícul gai filipí i la insolidària i mesquina ajudant del gerent— que em resulten activament irritants. Tampoc l’escriptura dels guions em sembla particularment distingida i potser l’únic tret diferencial de la sèrie són els seus breus gags visuals intercalats a la trama. Dels actors crec que només em sonen America Ferrera, que va protagonitzar la «Betty, la fea» ianqui, i Ben Feldman, que tenia un paper secundari a «Silicon Valley». Ells dos se suposa que han de constituir l’interès romàntic de la funció, reacció química que de moment no s’ha donat.

En resum, «Superstore» és una «sitcom» entre correcta i vulgar que pot oferir una diversió de pur manteniment. Amb 14 capítols jo ja n’he tingut prou; però als valents els esperen 113 episodis.

A tot arreu com a casa

Si no vaig errat, el brillant polígraf Raül Garrigasait es va donar a conèixer l’any 2012 amb el peculiar assaig «El gos cosmopolita i dos espècimens més», títol recuperat (i amb un apèndix afegit) el gener d’enguany a Edicions de 1984. Es tracta d’un llibre breu i inclassificable, que reuneix tres personatges d’un grau variable de realitat històrica, però que comparteixen igual categoria llegendària i una certa adscripció al concepte del cosmopolitisme en les seves diverses accepcions.

Obre el volum l’assaig «El gos cosmopolita», sobre el filòsof cínic Diògenes —l’apel·latiu «cínic» provenia precisament de la paraula grega per anomenar els gossos— una figura de vida excèntrica que ens ha deixat un abundant aparat anecdòtic que supera amb escreix el gruix de les seves doctrines filosòfiques. D’ell en recordem allò de fer vida dins d’una bota o aquell cop que Alexandre Magne el va visitar i el filòsof li va demanar que s’apartés i no li tapés el sol. Però de cara al que ens ocupa, el que té més interès és la professió de fe en el cosmopolitisme que va pronunciar Diògenes.

Entre les sortides de to humorístiques que conformen la vida de Diògenes, n’hi ha una que ha estat desvinculada de la resta amb més èxit que cap altra i ha propiciat innúmeres adhesions solemnes, sovint expressades amb posats de circumspecció. És aquella anècdota segons la qual, quan li preguntaven d’on era, el cínic responia: «Sóc ciutadà del món». Però aquesta traducció, que passa les paraules del personatge grec pel sedàs del Segle de les Llums, més que aclarir la frase original, la cobreix de runa.

Aquesta ciutadania universal que han esgrimit tothora els que volen creure’s contraris als nacionalismes poc té a veure amb el model de vida que proposava el cínic grec, per a qui el cosmos en el que volia integrar-se estava format exclusivament pel món natural i del qual l’ordre social era la seva antítesi. Així advocava per una vida no sotmesa a les lleis humanes, regida només per les necessitats físiques de l’aliment, el son i el plaer sexual. Si hagués sigut del tot conseqüent, s’hauria allunyat dels seus congèneres per viure en un aïllament silvestre, però una certa vocació exhibicionista el duia a exhibir la seva austeritat vital en ambient força concorreguts.

Un cop desfet el malentès que rau en l’etimologia del mot «cosmopolita», el segon assaig («L’holandès volador») s’ocupa d’aquella vella llegenda del Nord d’Europa sobre el mariner condemnat a navegar eternament a menys que trobi una donzella disposada a sacrificar-se per ell. Aquest és un cosmopolita contra la seva voluntat, que ha sigut glosat irònicament per Heine i, amb grans dosis de romanticisme, per Wagner. Garrigasait hi veu un precursor dels turistes internacionals actuals, condemnats a vagar sense satisfacció ni aturall per uns escenaris mancats de significat.

Finalment, a «El camaleó català», el cosmopolitisme és el de l’home nou que havia de néixer com a fill de la revolució russa. «Lliurat amb cos i ànima a l’objectiu més elevat —la creació de la societat mundial perfecta— feia la seva vida en nom de la col·lectivitat i veia tota forma d’egoisme com una romanalla burgesa que calia esborrar de la capa de la terra. Als qui incorrien en el vici de l’individualisme, l’espècimen en qüestió els acusava de tenir una consciència hipertrofiada de la personalitat; les vel·leïtats dels intelectuals —l’escepticisme, el liberalisme, l’humanisme abstracte— no l’enganyaven ni el seduïen.» Com a encarnació d’aquest home nou, Garrigasait proposa al proteic i misteriós Ramon Mercader, el nostre cèlebre compatriota que ha passat a la posteritat per clavar un piolet al crani de Trotsky. En el seu cas el cosmopolitisme l’exercí de forma pràctica en escenaris privilegiats tant del Nou com del Vell Món.

Què ens ha volgut explicar Garrigasait en definitiva amb l’exposició d’aquests tres personatges heterogenis? Diu ell a l’epíleg: «Aquest llibre no té conclusions en el sentit lògic de la paraula, perquè està fet d’una matèria alhora massa humana i massa indefinida.» Ens queda doncs lliurar-nos a les seves mans expertes i llegir la seva lúcida prosa, tot deixant que lliguí referències, èpoques i conceptes de forma tan erudita com inesperada. En sortirem una mica més savis, però també més feliços per la infreqüent conjunció del bon assaig i la bona literatura. 

Filmoteca forçosa (46)

Personal Services (Terry Jones, Regne Unit 1987 (Filmin))

Història sense prejudicis i quasi tendra d’una famosa «madame» i les perversions dels seus clients. En el seu moment prohibida a Irlanda, com gairebé tot el que dirigia el Monty Python Jones. Fenomenal Julie Walters. (8)

I Care a Lot/Descuida, yo te cuido (J Blakeson, USA 2021 (Amazon))

Comèdia força amoral sobre una dona despietada que esdevé tutora legal de vells pensionistes amb el propòsit d’espoliar-los. Llàstima de la seva indecisió tonal i la deriva moralista. Els actors estan tots molt bé, amb Rosamund Pike al capdavant. (6)

La donna scimmia (Marco Ferreri, Itàlia 1964 (Filmin))

Annie Girardot és una dona peluda a qui explota un aprofitat Ugo Tognazzi. Sorprenentment tendra en la seva raresa. No hi ha res més bèstia que Ferreri aliat amb Azcona. (8)

Love and Monsters (Michael Matthews, USA 2021 (Netflix))

Simpàtica aventura post-apocalíptica per a tota la família. Molt recomanable si us agraden els artròpodes gegantins. (7)

Les choses de la vie (Claude Sautet, França 1970 (Filmin))

Gran treball de guió i de direcció per un drama un pèl massa burgès. Primera de les cinc col·laboracions de Sautet amb la carismàtica Romy Schneider. (7)

Family Plot/La trama (Alfred Hitchcock, USA 1976 (Filmin))

Entreteniment lleuger per aquest Hitchcock final amb aires televisius. Malgrat tot, l’embolic és divertit i Barbara Harris està molt graciosa. (7)

Passat de moda

Diria que el desembarcament de Ryan Murphy a Netflix s’ha de prendre com una benedicció més aviat relativa; perquè, si bé garanteix la presència freqüent de nou material LGTB a les nostres pantalles, la veritat és que la seva qualitat dins de la plataforma només es pot qualificar de deficitària. No ha fet apujar el llistó la seva darrera producció «Halston», una minisèrie de cinc capítols sobre el dissenyador de moda homònim (i monònim), en actiu entre els anys 60 i 90 del segle passat. Em sembla que aquí el nom no ens dirà gran cosa i fins i tot al seu país està lligat a una època tan periclitada com el mateix Studio 54, del qual era un dels habituals.

Escrita per Sharr White basant-se en un llibre de Steven Gaines, «Halston» és una biografia de brillant embolcall i absoluta manca de substància interior. Després de contemplar seus cinc capítols, no queda gens clar quin motiu hi havia per explicar la seva vida: dels seus mèrits creatius en queda poca constància i, si és recordat, és sobretot per ser un dels primers estilistes que va fer col·leccions per a les cadenes de grans magatzems. Tret d’això, el personatge és presentat com una diva tirànica i capriciosa que no desvetlla cap interès. Tampoc és que el guió ens ofereixi gaires pistes sobre el món interior del protagonista: aquí el que importa són les superfícies lluents i metal·litzades, el «sex appeal» del diner fàcil i les muntanyes de cocaïna. Tot molt anys 80.

No crec que a aquestes altures ningú s’escandalitzi per algunes mostres dels excessos de la droga i un parell d’escenes de «cruising» portuari, o sigui que la sèrie ha de reduir els seus atractius a un disseny de producció que entra força bé per la vista. La presència de Krysta Rodriguez fent de Liza Minnelli (íntima amiga del modista), ofereix l’oportunitat d’un parell de números musicals que animen una mica el desastre, mentre que Rebecca Dayan hi afegeix molt d’estil fent d’Elsa Peretti, la model i dissenyadora de joies que va viure les seves últimes dècades de vida a l’Empordà. Ah!, i Ewan McGregor aporta carisma (i millor planta de la necessària) per fer de Halston, tot i que l’hagués afavorit més un personatge ben escrit i no aquest sac d’histèries que ens serveixen. 

Els desastres de la postguerra

Suïssa, aquell petit país dels Alps en el qual només pensem quan ens assabentem que algú hi té guardada la fortuna. Suïssa, on els homes estan obligats a fer exercicis militars uns dies a l’any, un dels últims països europeus a aprovar el sufragi femení i on el matrimoni igualitari encara està en discussió. Però, sobre tot, Suïssa com a país neutral que va escapar indemne a dues guerres mundials. ¿És desitjable aquesta mostra de pacifisme o el que van aconseguir en última instància va ser la pau dels cementiris?

«Frieden» (o «Laberint de pau») és una mini-sèrie suïssa, escrita per Petra Volpe, que es pot veure a Filmin i que s’enfronta amb valentia a alguns draps bruts de la història del país, pur exercici de memòria terapèutica, sempre digna d’admirar. Es refereix en concret als dies de 1945 posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Johann, un noi de casa humil, es casa amb la rica hereva Klara i es posa al capdavant dels negocis del sogre. Aviat descobrirà que, tant durant la guerra com en la pau, la fàbrica tèxtil ha col·laborat estretament amb nazis o ex-nazis, alguns dels quals viuen còmodament camuflats al país. Klara, per la seva banda, treballa en un centre d’acollida d’orfes jueus provinents del camp de Buchenwald i viu de prop els traumes d’aquests infants. Encara hi ha Egon, el germà de Johann, que durant la guerra va controlar les fronteres perquè no hi entressin opositors al règim nazi i, com que ara se sent culpable, coopera amb els americans en la cacera de criminals nazis.

«Frieden» és correcta en els seus apartats principals, sense que arribi a entusiasmar; però el seu equilibri sense excés de dramatismes fa que les situacions m’hagin semblat plenes de credibilitat. Tot plegat resulta interessant, perquè el punt de vista és relativament nou en un moment de la història que ja ha estat àmpliament visitat per la ficció.