Pecat incandescent

L’editorial Fragmenta ha publicat recentment una col·lecció de llibrets, assajos d’autor se’n podria dir, sobre els set pecats capitals. Dedueixo que es tracta, més que res, d’un projecte literari que té poc a veure amb l’adhesió al dogma catòlic. No crec que els pecats, tal com els presentava tradicionalment l’església, hagin conservat la vigència. Avui dia segurament els pecats capitals haurien de ser uns altres, més relacionats amb la discriminació, la injustícia i els atemptats contra el medi ambient; però de moment això és el que hi ha: set llibrets, set autors i set pecats com set sols.

El que ara m’ocupa és «La ira», escrit per Raül Garrigasait, l’únic dels set opuscles que he llegit. I no precisament perquè em consideri propens a accessos colèrics i a perdre els papers amb facilitat (em posarien en un compromís, si hagués d’escollir el pecat capital que més em caracteritza, potser la supèrbia o la mandra, en cap cas la gola), si no simplement perquè a casa sentim una certa feblesa pel que escriu el solsoní.

La ira és la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals. Es forma en aquell punt en què costa distingir entre biologia, conviccions i cultura transmesa; no se sap si s’alça un individu únic o bé tota l’herència dels seus avantpassats, si soc jo o bé és una cosa que ve de fora o de molt amunt o de molt enrere. La ira té una història fonda i, aparentment, un futur esplendorós. La tradició cristiana l’ha considerada un pecat capital, però la Bíblia l’atribueix a la divinitat mateixa; els filòsofs antics hi van reflexionar llargament i la literatura grega s’hi centra en la seva primera narració.

Garrigasait situa la ira en el moment fundacional de la cultura europea, no endebades Homer inicia la Ilíada amb l’esclat de la còlera d’Aquil·les, provocat pel cabdill Agamèmnon, que li birla l’esclava Briseida. La còlera, o més aviat les còleres, perquè l’heroi grec desplega en els versos d’Homer una successió de reaccions irades, cadascuna tipificada amb un nom diferent.

Els antics filòsofs grecs —Heràclit, Plató— van posar-se a elaborar teories morals sobre la ira, mentre que els estoics romans buscaren la manera de controlar-la i reconduir-la per no destruir a qui la pateix. En el final dels temps, Déu separarà justos de pecadors en el que es coneix com a Dia de la Ira (Dies Irae). Garrigasait combina tots aquests referents culturals, igual com enllaça les Erínies, Ramon Llull o Donald Trump, amb un coneixement polièdric capaç d’il·luminar el tema amb creativa saviesa. Es podria haver fet d’una altra manera? Segurament. Aquests «assaigs d’autor» representen una forma ben particular de fer volar coloms, tan arbitrària com vulgueu. Com a mínim aquí el guia està ben informat i les seves elucubracions no deixen la sensació d’una pèrdua de temps. Molt recomanable.