La nosa dels fills

Serà potser per la baixa natalitat que estem experimentant a Occident i per la plena incorporació de les dones al món del treball, que el paper de les mares ha esdevingut un focus primordial d’atenció, sempre en el centre del debat. Per molt que ressonin els volenterosos discursos igualitaris, són encara elles les que carreguen amb l’alimentació dels fills, amb la seva educació i amb tot el que concerneix a les seves hores de lleure. Fins i tot hi ha dones que s’han proposat fer de la seva maternitat una competició en la qual aspiren al títol de super-mare.

De les penes i treballs d’un grup d’aquestes mares —totes amb fills petits que assisteixen a una escola d’un barri de classe mitja de Londres— tracta «Motherland», una «sitcom» de la BBC que es pot veure a HBO Max. Com que es tracta d’una comèdia, i d’un to força àcid, les dones que hi surten són més aviat poc modèliques. De fet Julia, la protagonista principal (dins d’un repartiment bastant coral) és una dona aclaparada per la feina que busca sempre estratagemes per encolomar els seus fills a algú i obtenir així algunes hores de lleure. La Liz és caòtica i mal parlada, passa molt dels fills i sempre està a punt per prendre una copa i conèixer un nou manso. En canvi l’Amanda (estupenda Lucy Punch) és competitiva i perfeccionista, tothom l’odia. I encara que fins ara he parlat sempre en femení, també hi ha un home, en Kevin, que hi posa molt bona voluntat i per això mateix esdevé l’estora on tothom es neteja els peus.

Els 19 episodis de les tres temporades tracten sobre totes les qüestions pròpies d’una colla d’alumnes de primària: les excursions culturals, els treballs manuals, els polls, les festes d’aniversari, la recerca d’una nova escola pel curs vinent o els cangurs. Curiosament els fills tenen molt poca presència a la sèrie i, parafrasejant la famosa definició del despotisme il·lustrat, es podria dir allò de «tot pels fills, però sense els fills». Tampoc els marits són gaire presents i els que no són absentistes professionals és perquè ja estan en via de divorciar-se.

M’ho he passat molt bé amb aquesta colla de «Motherland», tots ells tafaners, mesquins i irresponsables. Que m’han fet riure, vaja. No hi ha dubte que els personatges poc exemplars són els que fan les millors comèdies. 

Filmoteca forçosa (74)

Chip’n Dale: Rescue Rangers (Akiva Schaffer, USA 2022 (Disney+))
Inesperada hereva de «Who framed Roger Rabbit?», però amb molta menys frescor. Forma part d’aquest cinema familiar que abusa de la nostàlgia i confia en un espectador maduret i totalment «nerd». (6) 

The Ice Storm (Ang Lee, USA 1997 (Filmin))
La descomposició d’una família durant els anys Nixon. Lee es trasllada a treballar a Amèrica amb les virtuts intactes: cinema humanista de primera categoria. (8)

Gothic (Ken Russell, Regne Unit 1986 (Filmin))
El famós estiu a Villa Diodati, en el qual Mary Shelley va crear «Frankenstein», segons la particular visió de Russell. Bons actors com Timothy Spall o Gabriel Byrne mai no havien estat pitjor; només se salva Natasha Richardson. Histèria i efectisme assegurats. (5)

Fight Club (David Fincher, USA 1999 (Netflix))

Tècnicament espectacular, com Fincher ens té acostumats, però confusa en les teves intencions. Possiblement haurà inspirat a més d’un grup de neomasclistes. (5)

Le samouraï (Jean-Pierre Melville, França 1967 (Filmin))

Magnífic film «noir», tan estilitzat com taciturn. Alain Delon, millor com a icona que com a actor, és aquí en la seva salsa. (8)

The Remains of the Day/El que queda del dia (James Ivory, Regne Unit 1993 (Netflix))

Acusat sovint de limitar-se al cinema de tassetes de te, Ivory firma aquí la seva apoteosi, que és també un rèquiem per tota una classe social i per la seva frigidesa ètica i emocional. Magistral Anthony Hopkins. (9)

Transantípoda

Cal agrair a Filmin que ens acosti la televisió que es fa a països que no siguin els europeus habituals o els Estats Units, com aquesta "Rumangi" de Nova Zelanda, que existeix tant en forma de cinc capítols molt breus com en pel·lícula de 87 minuts. Tracta d'un noi transgènere nascut a un entorn rural que va fugir a Auckland per efectuar la seva transició. Deu anys més tard torna al poble per explicar els motius de la seva fugida. Li caldrà fer les paus amb el seu pare, que no li ha perdonat que no fos present a l'enterrament de la mare. Haurà de reconnectar també amb el seu xicot i amb la seva millor amiga, que es van sentir traïts per la seva desaparició.

Es tracta de qüestions força estàndard dins de la narrativa sobre persones transgènere i el fet que els actors que interpreten personatges trans també ho siguin és gairebé de rigor a aquestes altures. L'única novetat que presenta "Rurangi" és la seva ambientació en un poble de vaques a l'altra banda de la Terra. Però el to és amable (les crisis es resolen sense forçar el drama) i Elz Carrad, que fa el protagonista, té una presència encisadora. L'excursió val la pena.

Tot és Wagner

A la història de la música hi ha hagut altres compositors —Monteverdi, Beethoven, Schönberg…— que van revolucionar el marc estètic vigent per obrir nous camins cap a les sonoritats del futur, però cap d’ells es pot comparar a Richard Wagner qui, des de la seva irrupció pública a mitjans del segle XIX no ha deixat d’influir no només la música, sinó totes les arts, la política, la filosofia i fins i tot els costums. De l’enorme repercussió de la seva figura s’ocupa l’assaig «Wagnerismo» d’Alex Ross (Seix Barral, octubre de 2021, traducció de Luis Gago). Aquest crític musical de «The New Yorker», que ja coneixíem pel llibre de divulgació sobre la música del segle XX «El ruido eterno», ha dedicat deu anys a investigar totes les possibles ramificacions que va plantar el geni de Wagner en els dos darrers segles i li ha quedat un volum ben llustrós de prop de mil pàgines que fa una mica de feredat.

La biografia del compositor —que va passar bona part de la seva vida en l’exili polític, que protagonitzà una turbulenta vida amorosa, que va ser un intens polemista i un ardent defensor del seu art, tant des de la teoria com des de la pràctica— ja ens ofereix pistes sobre una celebritat que pogué gaudir en vida. Com correspon a figures d’una complexitat com la seva, les seves idees foren interpretades de forma diversa i contradictòria, considerat de vegades com a revolucionari i d’altres com a representant de les forces reaccionàries. El llibre rastreja així un Wagner anarquista, però també el seu paper com a ideòleg de la nació alemanya; però també de manera més sorprenent un Wagner feminista, un Wagner «negre» o un Wagner gai.

Sobre el seu antisemitisme, per molt que s’al·legui que tingué alguns amics jueus, no es poc ocultar que va ser l’autor del deplorable assaig «Das Judenthum in der Musik» (El judaisme en la música), considerat com una de les fites en l’expansió de l’antisemitisme alemany. Encara així, «Wagnerismo» és capaç de trobar jueus i fins i tot sionistes de la primera volada capaços de mostrar-li una admiració absoluta. Una admiració que, per a desgràcia del compositor, també sentia Adolf Hitler, i que ha deixat un llegat funest en la seva reputació. De totes maneres Ross destria que hi ha de cert en l’associació de Wagner amb el nazisme (sembla que la majoria de l’aparat del partit s’estimava més les operetes i el fox-trot) i que és un clixé sancionat per les relectures més kitsch. Sembla que la imatge tan repetida dels presoners dels camps de concentració aclaparats per una banda sonora cent per cent wagneriana té molt escassa base històrica.

Ross busca també els autors literaris més influïts pel wagnerisme i, com que el compositor bastia els seus llibrets a partir d’arquetipus llegendaris, és fàcil trobar-hi ressons pertot arreu. En casos com els de George Bernard Shaw, Willa Cather o T. S. Eliot els elements wagnerians hi apareixen clarament, mentre que, quan parla de James Joyce o Virginia Woolf, la interpretació és molt més discutible.

Amb aquestes notes només he apuntat algunes de les qüestions que es desenvolupen en aquest assaig de contingut generós, on per descomptat no hi falten les valquíries del Palau de la Música Catalana (i la de la Vache qui rit), el cinema de Fritz Lang, la banda sonora de Bernard Herman per a «Vertigo», la trilogia dels anells de Tolkien o la saga també wagneriana de «Star Wars». En definitiva, cent cinquanta anys de cultura mundial explicada a través del filtre d’un sol artista. Vitamina per la ment. 

Mort, alguns robots i gens d’amor

"The Very Pulse of the  Machine"

«Love, Death and Robots» ha tornat a Netflix per a una tercera temporada que aquest cop consta de nou curts d’entre set i vint-i-un minuts. Com sempre la qualitat és variable i les opinions àmpliament discrepants, però n’hi ha una mica per a tots els gustos.

1. Comença amb «Three Robots: Exit Stategies» (Tres robots: Estratègies de Fugida), que reprèn els tres simpàtics robots de la primera temporada. Continuen passejant per una terra devastada i observant les diverses formes com ha sucumbit la humanitat a una catàstrofe medio-ambiental. El to és còmic, però sermonejador, i el gag del final repeteix gairebé el de la primera temporada.

2. «Bad Travelling» (Mal viatge), dirigida per David Fincher, presenta un vaixell de pesca que és atacat per un gegantí cranc caníbal. Fosc, sanguinari i molt desagradable. Se suposa que el desenllaç respon a alguna mena de justícia ètica, però francament tot plegat és bastant absurd.

3. A «The Very Pulse of the Machine» (El pols mateix de la màquina) una astronauta que ha patit un accident intenta arrossegar el cadàver de la seva companya fins a la seva nau. La morfina que pren per alleujar el dolor del seu braç trencat li provoca al·lucinacions. Dibuix realista que recorda Moebius, envoltat de paisatges psicodèlics, i un missatge esotèric que no sé si he acabat d’entendre.

4. «Night of the Mini Dead» (La nit dels mini-morts) és una apocalipsi «zombie» de manual, però representada amb miniatures animades. Tret de la proesa tècnica, l’única gràcia de l’invent és l’efecte còmic que provoca l’escala del model.

"Mason's Rats"

5. A «Kill Team Kill» (Equip mortal) un comando de soldats s’enfronta a un «grizzly» robotitzat. Masclisme, violència extrema i explosions, tres de les coses que menys m’agraden d’aquesta vida.

6. «Swarm» (L’eixam), on un científic s’instal·la a una colònia d’insectoides alienígenes per fer-ne un estudi (tot i que les seves intencions són unes altres). Igual que a «Bad Travelling», una bèstia monstruosa utilitza el cos d’un humà com a ninot de ventríloc. Apart d’això l’episodi presenta un cert interès intel·lectual.

7. «Mason’s Rats» (Les rates de Mason) narra el combat d’un granger contra una plaga de rates tecnificades. La seva estètica caricaturesca em fa més el pes que les aproximacions realistes i el seu remat m’ha sorprès favorablement.

8. «In Vaulted Halls Entombed» (Sepultats en sales de volta) va també de soldats enfrontats a un monstre de les cavernes (com la nº5). Per tant, bromes casernàries i cossos mutilats. Passo.

9. «Jibaro» és una faula al·lucinada que barreja la conquesta d’Eldorado amb el cant de les sirenes. Rodada amb els colors i la coreografia d’un mal viatge lisèrgic, m’ha deixat sense paraules (que d’això es tractava). 

 

"Jibaro"

Si faig balanç, només n’hi ha dues que m’hagin satisfet del tot (7 i 9), altres dues m’han divertit (1 i 4) i dues més m’han semblat críptiques però acceptables (3 i 6). Com que la sèrie dispara en totes direccions, suposo que s’ha d’admetre que ho ha aconseguit. Ara, potser que eliminessin l’amor del títol, perquè aquí amb prou feines hi ha una mica de sexe. 

El dimoni de les llistes: festa de delinqüents

Al sendemà aní a la festa tan expectant com nerviós. La nòmina de convidats semblava un càsting per a una pel·lícula de cine quinqui. Els recorde a quasi tots: Lolo el Manchao, el Turco, Serafín el Farolas, el Macedonio, el Intermitente, el Pasmao del cine Palacio, el Linterna, el Aceituno, el Gordo Boñigas, el Rígoli, la Pelufo, el Sepia, el Escobillas, el Sangonereta, la Flori, el Mortadelo, la Soplete, el Culebro, el Casasola, el Descosío, la Endivia, la Pollona, el Pepino, el Caraculo, la Rosmary, la Guancho, el Sebas. No sé qui posava els malnoms, però era un poeta.

("Noruega", Rafa Lahuerta Yúfera) 

Una vida, dues cares

Bethan (Gabrielle Creevy) és una adolescent gal·lesa, que brilla en els estudis i somia esdevenir escriptora. A l’escola es relaciona amb la noia més rebel i amb el gai de la classe, però se sent atreta per una companya amb vocació de líder. Tot sembla somriure a Bethan, amb una família benestant que li ofereix tota classe d’avantatges materials. Almenys això és el que ella explica, perquè en realitat la seva mare pateix un trastorn bipolar i requereix ingressos esporàdics en una institució, mentre que el seu pare és un gandul alcohòlic i puntualment violent.

Aquest és el punt de partida de «In My Skin» (Filmin), sèrie de deu capítols i dues temporades, escrita per Kayleigh Llewellyn per a la BBC. Participa del sòlid corrent de cinema social britànic que tan bé sap posar el dit a la nafra. Encara que conté alguns moments d’humor, el to general és desolador, sobretot en la primera temporada, fins el punt que et preguntes si no estan carregant massa les tintes. Això és notori en les reaccions de les professores de l’escola, que són particularment cruels. Afortunadament, la segona temporada, encara que tingui situacions molt dures, també conté instants d’alguna cosa que es podria identificar amb l’acontentament. I, per fortuna, la sèrie conclou amb un final raonablement feliç per les possibilitats que ofereix.

Fa de mal recomanar una sèrie que probablement us trencarà el cor més d’una vegada, però no tot ha de ser escapisme en aquesta vida i els banys de realitat no deixen de ser terapèutics. A més, tant Gabrielle Creevy com Jo Hartley, que fa de la seva mare, estan espectaculars.