Fantasies homeopàtiques

Three Robots

«Love, Death & Robots» és una sèrie d’antologia (o sigui que cadascun dels capítols que la formen és independent) creada per Tim Miller i emesa a Netflix en dues tongades: 18 episodis el març de 2019 i 8 més el maig de 2021. Abans de prosseguir voldria desfer dos malentesos associats a la sèrie. El primer es refereix al títol, ja que, encara que la mort hi figura amb prominència i els robots hi surten bastant, de l’amor pràcticament no s’hi veu cap indici. En segon lloc voldria aclarir que, malgrat que he vist «Love, Death and Robots» comparada sovint amb «Black Mirror», no tenen res a veure. Mentre que la sèrie britànica de Charlie Brooker ens proposa contes distòpics que conviden a la reflexió sobre les possibilitats devastadores de la tecnologia, aquesta antologia americana presenta fantasies que es limiten a buscar la trepidació o la sorpresa final. De fet la brevetat de cada capítol —que no supera mai els 18 minuts i pot arribar a limitar-se als 6 minuts— sovint impedeix la complexitat tant de la trama com de les idees que la sustenten, i en molts casos no va més enllà d’una vinyeta. 

Encara no he dit que aquesta és una sèrie d’animació i que cada capítol ha estat creat per un equip diferent, o sigui que no hi busqueu una estètica unificadora, encara que jo diria que hi predomina l’hiperrealisme. Això vol dir que, la majoria dels humans que hi apareixen (tret dels episodis caricaturescos i de dos actors que són de carn i ossos) tenen un aspecte molt convincent, però també aquella inquietant mirada de «zombie» que l’animació per ordinador aconsegueix tan bé. Com pertoca a una sèrie d’antologia, hi ha capítols que estan millor que d’altres, però simplificaria dient que els que menys m’han agradat són els més realistes, els que tendeixen a semblar un joc d’ordinador —plens de violència, de sang i fetge i de dones voluptuoses seminues—, o sigui tot el que sol buscar un mascle adolescent. En canvi els que tenen una estètica més personal i un to definitivament humorístic són els que més m’han convençut. 

Automated Customer Service

No els qualificaré tots, però en destacaré alguns. A «Three Robots» les tres màquines del títol fan turisme en un món post-apocalíptic del qual han desaparegut els humans. Tant el desenvolupament com el desenllaç són molt graciosos. A «When the Yogurt Took Over», un experiment al laboratori aconsegueix dotar d’intel·ligència al iogurt amb conseqüències de dominació mundial. Molt divertit i que duri només sis minuts tant pot ser considerat una carència com una benedicció. «Alternate Histories» introdueix variacions en la biografia de Hitler i especula sobre el que podria haver passat. Absurd, però hilarant. «Automated Customer Service» ens presenta una rebel·lió dels electrodomèstics en una societat de domòtica ultraperfecta. M’ha encantat l’estil visual i el ritme de «cartoon». «All Through the House» és un conte nadalenc escrit a quatre mans entre Tim Burton i H. P. Lovecraft.

The Witness

Entre els que es mouen en una estètica realista potser el que m’ha agradat més és «The Witness», tant per l’argument literalment rodó, com per la representació de la monstruositat urbana que és Hong-Kong. «Ice Age» fa realitat allò de les neveres on s’hi cria vida pròpia. Compta a més amb l’encantadora Mary Elizabeth Winstead. L’episodi final, «The Drowned Giant», fa varar en una platja un humà gegantí, com si fos un cetaci. El seu to elegíac indueix a una reflexió quasi filosòfica.

Amb tot i els seus alts i baixos trobo que val la pena donar-li una oportunitat a «Love, Death and Robots»: si un capítol no et fa el pes, tens la seguretat que no trigarà gaire a començar-ne un altre.