A còpia de plagis

El plagi és una de les pràctiques més mal vistes dins de l’àmbit literari, objecte fins i tot de persecució jurídica en algunes ocasions. Els nostres són temps que, almenys de paraula, abominen de la còpia mentre valoren l’originalitat, l’autoria i la propietat intel·lectual; i així ha estat des del moment que la literatura esdevingué un lucratiu negoci a partir del segle XIX. No sempre fou així, no cal sinó recordar l’obra de William Shakespeare que, quan no es basava en figures històriques, partia de rondalles populars o d’arguments ideats per altri. Per demostrar que el plagi no sempre és censurable i fins i tot pot ser una estratègia vàlida per crear nous textos, Manel Ollé ha escrit el breu assaig Plagia millor!, aparegut en coedició entre Periscopi i l’Escola Bloom, on es fa un passeig per les possibilitats del joc de la imitació des d’un punt de vista positiu.

Per descomptat també es mencionen alguns casos reprovables coneguts per tothom, com el d’aquella periodista televisiva amb ínfules literàries, que va protagonitzar un petit escàndol periodístic, tot i que no judicial. O bé els afusellaments que perpetren alguns divulgadors amb l’ajuda innocent de la pobra Viquipèdia. O encara aquells plagis involuntaris en els quals l’escriptor reprodueix sense ser-ne conscient alguna història que ha llegit en el passat. Però Ollé, enlloc de fer sang amb aquests casos, prefereix explorar les ocasions en les quals el mimetisme és plenament lícit.

Podríem partir de la coneguda dita d’Eugeni D’Ors el que no és tradició és plagi, la qual sembla indicar que l’única manera d’aconseguir una obra original és a través del coneixement de tots els artistes que ens han precedit i han perdurat, els anomenats «clàssics». L’autor posa un exemple d’aquesta creativitat mitjançant la tradició a través de les anomenades cançons d’opòsits [Un sonet fatz malvatz e bo], tot dibuixant una cadena de transmissió que comença amb Giraut de Bornelh i arriba fins a Luis Alberto de Cuenca, amb parades a Petrarca, Jordi de Sant Jordi, Louise Labé i J. V. Foix.

La recerca del plagi ens porta a indrets insòlits com són les paròdies —que es basen en la burla a partir d’una col·lecció de peces anteriors—, les traduccions indirectes —que pretén traslladar l’original tot ignorant-lo— o els contagis literaris, escrits sota la influència (involuntària) d’algun autor que estigui de moda aquesta temporada. Plagia millor! de vegades estira massa el braç per trobar possibles formes de plagiar allà on jo no les sé veure; però en tot moment mostra una inquietud inquisidora que convida a pensar. A més, lluny de tractar-se d’un assaig d’eixutesa acadèmica, té cura de dir les coses amb tanta gràcia com estil.

El malplagi és com el mal sexe. Mig calca gestos i girs argumentals, i no se n’adona. Fa passar per autenticitats intensament viscudes el que tot just són mimetismes abduïts. Absent, gasiu, encapsulat i ben aviat anguniós, el malplagi no hi és tot, i a sobre quan narra no es treu els mitjons. El malplagi fa el seu joc, emfàtic i sobreactuat, i et fa sentir violent i violentat a base de copets al cul o carícies toves, retòriques, evidents i llefiscoses. O bé és mecànic i passivament repetitiu; o bé és invasiu i dolorosament xantatgista. Com més vol fer com si fos la primera vegada, més se n’allunya. Fingeix el plaer literari, només pendent de l’efecte que fa, i del benefici simbòlic i literal que en traurà.

Filmoteca forçosa (95)

Le pupille (Alice Rohrwacher, Itàlia 2022 (Disney+))
Nenes internes en un col·legi de monges passen molta gana durant la Segona Guerra Mundial. Deliciós conte de Nadal de l’autora de Lazaro felice ple d’originalitat i humor que desgraciadament ha passat molt desapercebut. (8)

Amsterdam (David O. Russell, USA 2022 (Disney+))

Estèril dispendi de talent interpretatiu per a un empatx de peripècies que no saben dir si són comèdia o drama. La desastrosa mitja hora final intenta advertir-nos contra les temptacions del feixisme amb la subtilesa d’una piconadora. (4)

À plein temps/A temps complet (Éric Gravel, França 2021 (Movistar+))

Les trifulgues d’una mare separada per dur a terme el seu complicat dia a dia, explicades en clau de thriller. Una agradable sorpresa tan notable com el treball de Laure Calamy. (8)

Close Encounters of the Third Kind (Steven Spielberg, USA 1977 (Filmin))

Anys abans d’E.T. Spielberg ja il·lustra a la perfecció la fascinació que produeix la vida extraterrestre. La part central, amb Richard Dreyfuss tornant-se boig, se m’ha fet una mica pesada, però el gran final m’ha fet saltar les llàgrimes en el moment més musical de tots. (8)

Holy Spider (Ali Abbasi, Dinamarca-Alemanya-Suècia-França 2022 (Cinemes Girona))

Crònica sobre un criminal iranià que es dedicava a assassinar prostitutes a principis d’aquest segle. Queda prou clar que, quan es considera les dones com éssers inferiors, qualsevol violència és justificada. Ofereix una imatge terrorífica més d’aquest dissortat país. (8)

Les Olympiades/París, districte 13 (Jacques Audiard, França 2021 (Movistar+))

Audiard, amb la col·laboració de Céline Sciamma, adapta uns còmics d’Adrian Tomine, amb resultats no del tot conclusius. Joves que barregen amistat i sexe mentre van canviant de treball i d’estudis en un París inhabitual, però fotogènic. Irregular, però amb alguns gran moments. (7)

Teletreball

Durant els mesos de la pandèmia molts ens vam haver de familiaritzar, si us plau per força, amb les alegries del teletreball. De les discussions sobre la seva conveniència i, encara més, sobre la seva eficàcia, no crec que s’hagi arribat a un consens, tot i que sospito que als treballadors, així en general, ja els estava bé dur a terme la seva feina no gaire lluny del sofà i de la cuina. Gairebé deu anys abans que la Covid ens tanqués a casa el dibuixant valencià Paco Roca ja ens havia il·lustrat sobre els avantatges i inconvenients de treballar al lloc on vius a través del personatge de l'home en pijama. Nascut el 14 de maig de 2010 al diari Las Provincias, aquesta versió més o menys fictícia de l’autor relata com compagina la seva faceta de dibuixant de còmics davant de l’ordinador amb les demandes de la vida domèstica, tot retratant en un primer temps la vida en parella i posteriorment com a pare d’una criatura. La totalitat d’aquestes aventures les ha recollit l’editorial Astiberri en un consistent volum titulat Memorias de un dibujante en pijama, el qual inclou els toms ja publicats Memorias de un hombre en pijama (2011), Andanzas de un hombre en pijama (2014) i Confesiones de un hombre en pijama (2017), a més d’algunes pàgines inèdites fetes per a l’ocasió.

Com indica l’apel·latiu, l’uniforme de treball del protagonista és un pijama (blau i de tall clàssic) que al principi només es treu per baixar al supermercat. Si a les primeres historietes el personatge apareix com a neuròtic, tímid i incapaç de donar un no, de mica en mica es veu obligat a relacionar-se més amb desconeguts i fins i tot a fer algun viatge, una situació que reflecteix la fama pujant del propi Paco Roca. 

El nivell de les històries fluctua molt: algunes són un model d’observació humorística, mentre que d’altres s’acosten una mica massa als clixés del club de la comèdia. Encara n’hi ha d’altres, que sospito que les devia encarregar El País Semanal, que fan divulgació de qüestions candents com les patents farmacèutiques, el frau fiscal, la immigració o la distribució de la riquesa sota una pàtina d’humor una mica forçat.

En tot cas predomina la diversió reflexiva en una dosi considerable que supera les dues-centes pàgines. La qualitat del dibuix de Roca, simpàtic parent valencià de la línia clara amb exuberants jocs coloristes, és prou coneguda i, com a valor afegit, aquest generós volum pot servir per seguir l’evolució tècnica del dibuixant durant els últims deu anys.

Les dones també volen carn

 

Fa uns anys hi havia a Mercabarna un espectacle d’striptease que durant un temps va gaudir de força èxit. No sé què va passar amb aquell local, que imagino clausurat, però dubto que l’interès femení per veure cossos d’homes semi-nus ballant hagi desaparegut del tot. Suposo que ara l’activitat s’ha canalitzat més aviat en les festes de comiat de soltera, tot i que no descartaria l’oferta d’algun servei online. El que és cert és que aquest tipus de diversió no sempre va existir i la sèrie Welcome to Chippendales (Disney+) explica precisament la creació del primer local de striptease masculí i de la companyia de ballarins eròtics que a hores d’ara encara funciona a ple rendiment.

Tot començà a Los Angeles a finals dels anys 70, quan l’immigrant indi Somen «Steve» Banerjee obre un club de sofisticades pretensions on jugar al backgammon. El local és un fracàs, però la sort l’acompanya quan el rebateja amb el nom de Chippendales i el dedica a l’striptease per a un públic femení. El camí cap a l’èxit presenta alguns problemes, en especial per l’enfrontament amb el coreògraf Nick de Noia, el qual té idees pròpies per dur el negoci i una iniciativa que quadra poc amb el lideratge de Bannerjee. Però tot plegat no justificaria dedicar-hi vuit capítols, si no fos per un fet criminal que transcendeix les peripècies més aviat frívoles del conjunt.

Amb tot Welcome to Chippendales no pot ocultar que pertany a la sèrie B, amb un pressupost ajustadet i un guió tot just correcte (bé, l’últim capítol és molt i molt fluix). Tampoc els actors són com per tirar coets. Kumail Nanjiani, com a Bannerjee, fa permanent cara de pomes agres, mentre que Juliette Lewis fa un cop més de boja histèrica. La més salvable és (un cop més) Annaleigh Ashford com a dona de Bannerjee. Aquesta actriu que vam descobrir a Masters of Sex s’ha especialitzat en ser la cara amable en ficcions on predominen els friquis.

El principal motiu per mirar aquesta sèrie són els cossos masculins que s’exhibeixen de tant en tant. És una raó tan digna com qualsevol altra, però no estaria malament que hi brillessin també altres incentius.

La forja d’un rebel

Després d’haver vist alguns nyaps, s’entendrà que últimament vagi amb molt de compte a l’hora d’escollir quins títols de la franquícia Star Wars miraré. Entre tots ells, Andor (a Disney+) és el que més ben parat ha sortit per part de la crítica, valoració que puc corroborar vigorosament. A més de les seves qualitats intrínseques, té per a mi la virtut suplementària de ser una ficció que, per a funcionar, no depèn del coneixement d’altres peces de la saga. En altres paraules a la sèrie no hi ha aparicions estel·lars (i poc justificades, si no és per satisfer els fans) de personatges de pel·lícules anteriors. Cert que el protagonista Cassian Andor ja el coneixem del film Rogue One; però el que s’explica a Andor té lloc cinc anys abans i per tant no requereix conèixer l’argument de la pel·lícula. També hi figura la senadora Mon Mothma, un personatge de llarg recorregut, tot i que no m’ha calgut conèixer els seus antecedents per seguir la trama.

En el primer episodi Andor és un orfe del planeta Kenari que ha estat adoptat per Maarva i actualment sobreviu traficant peces tecnològiques robades. Una nit que intenta localitzar la seva germana perduda mata accidentalment dos policies i es converteix en un fugitiu de la justícia. Els esdeveniments posteriors i el contacte amb faccions rebels que lluiten contra l’Imperi faran canviar l’actitud d’Andor i el sensibilitzaran davant la repressió que pateixen les classes populars. El seu egoisme inicial esdevindrà lluita solidària al costat dels més desvalguts. 

Aquesta evolució està narrada en un llenguatge més fosc i adult del que sol emprar-se a les històries de Star Wars. A més, els dotze capítols de prop d’una hora ofereixen una generosa quantitat de temps que permet una narrativa molt detallada i plena de personatges de tots els estaments. De fet, la gran quantitat de personatges que intervenen a la trama de vegades no justifiquen la seva presència i poden arribar a ser elements de distracció. Això s’evidencia especialment en totes les escenes que tenen a veure amb el funcionament intern de les forces repressives i en menor mesura el de les forces polítiques.

En canvi tot el que es refereix a Andor i els grups de persones —veïns, guerrillers, presoners— amb els que es va relacionant, tenen l’excitant aroma de l’aventura més clàssica. En aquesta primera temporada alguns episodis estan dedicats a alguns dels temes més engrescadors de la ficció com són un atracament curosament planificat, la fuga d’una presó d’alta seguretat o una revolta popular nascuda de la improvisació. Afegiu-hi un protagonista competent com Diego Luna, alguns actors de prestigi —Fiona Shaw, Stellan Skarsgard, Forest Whitaker— i una actuació estupenda d’Andy Serkis (aquest cop sense afegitons digitals), i obtindreu una sèrie d’aventures interestel·lars més que recomanable.

Déu en guaret

L’any 2022 li va tocar a Déus menuts ser el meu Terry Pratchett anual, una novel·la de 1992 que l’editorial Mai Més va editar el 2021 traduïda per l’habitual Ernest Riera. Dins del cicle Discmón Déus menuts és una obra singular, ja que forma part del petit grup dels títols que no formen part de les sèries establertes. Tracta dels déus d’aquest particular univers, els quals ja havien aparegut com a secundaris en altres novel·les: éssers essencialment estúpids que des del seu Olimp particular (anomenat Nommanifestut) controlen el destí dels humans a cop de dau.

Confessaré que l’argument d’aquest llibre resulta una mica difícil de seguir, ja que la motivació d’alguns personatges és francament nebulosa. Parlo sobretot d’aquest déu Om reencarnat en una tortuga sense més explicacions, fet pel qual ha perdut l’omnipotència. L’únic que el percep, com una veu interior, és el novici Gedmà, un noi analfabet però dotat d’una memòria prodigiosa. Junts emprendran un viatge amb la intenció que la divinitat d’Om sigui reconeguda.

Com podeu veure, no és una problemàtica amb la qual sigui fàcil identificar-se; i menys quan Pratchett presenta els fets consumats, sense donar cap explicació sobre la pèrdua de poders del déu protagonista. Entre això i un tractament erràtic del desenvolupament de la història, més un desenllaç (via Nommanifestut) molt fluix, s’han traduït en una lectura bastant feixuga, impròpia de l’autor. Tampoc ajuda la seva aversió a posar acotacions, de manera que els diàlegs sovint apareixen del no-res sense saber qui està parlant. Quan parla Mort, encara ho podem distingir pel text en versaleta; però el lector no està preparat per trobar tot de sobte monòlegs que sorgeixen de l’interior del cap d’un dels personatges.

Però, si estructuralment aquesta novel·la no acaba de ser reeixida, no deixa de tenir moments brillants. I és que tant la teologia com la religió són temàtiques en les quals un gran escèptic i ateu confés com Pratchett pot esplaiar-se de gust. La cosmogonia, els profetes, els manaments, els místics, els llibres sagrats, els inquisidors o els màrtirs…, de tot en fa broma l’autor amb alguns acudits veritablement memorables. Es dona a més la circumstància que, contràriament al que caldria esperar, el llibre va agradar tant a creients com a descreguts: els uns perquè, en fer els déus protagonistes, s’admetia tàcitament la seva existència; els altres perquè el poder de cada déu (i originalment la seva existència) depèn a la novel·la només de la quantitat de fidels que aconsegueix arreplegar.

—Com pot ser? —va dir Gedmà—. Un món al damunt de la closca d’una tortuga? Per què m’ho diu tothom, això? No pot ser veritat!

—Ves a dir-ho als mariners —va replicar Didactylos—. Tothom qui ha navegat alguna vegada per l’Oceà de la Vora ho sap. Per què s’ha de negar el que és evident?

—Però sens dubte el món és una esfera perfecta, que dona voltes a l’esfera del sol, tal com ens diu el Septateuc —va exclamar Gedmà—. Sembla tant i tant… lògic. És tal com haurien de ser les coses.

—Haurien? —va dir Didactylos—. Doncs no sé què dir-te… haurien. No és una paraula filosòfica.

En resum, Deus menors no és lectura prioritària de la biblioteca del Discmón, però mereix ser qualificada com a «interessant per determinats conceptes».

Gedmà havia sentit a parlar dels anacoretes, que eren com una mena de profeta en una sola direcció. Se n’anaven al desert, però no tornaven, perquè preferien la vida d’un ermità, plena de brutícia i penúries i brutícia i contemplació sagrada i brutícia. N’hi havia molts als quals els agradava fer-se la vida encara més incòmoda, i es tancaven en cel·les o vivien, molt apropiadament, al capdamunt d’un pal. L’Església omniana els encoratjava, sobre la base que era millor tenir els bojos el més lluny possible, en un lloc on no portessin problemes i la comunitat pogués tenir cura d’ells, sempre que la comunitat estigués constituïda per lleons i voltors i brutícia.

Àpats endarrerits (i III)

 

Amb més de seixanta anys dedicat al cinema el director Marco Bellocchio va debutar l’any passat en el món de les sèries televisives amb Esterno notte/Exterior nit (Filmin) sobre el segrest i posterior assassinat del líder de la democràcia cristiana Aldo Moro, assumpte al qual ja havia dedicat la pel·lícula Buongiorno, notte l’any 2003. La sèrie està articulada en sis episodis, cadascun dedicat a un personatge diferent, excepte l’últim que relata el desenllaç; per això no es respecta l’ordre cronològic i hi ha moments que apareixen des de diversos punts de vista. El primer capítol està dedicat a Aldo Moro i el moment del segrest, el segon a Francesco Cossiga, ministre d’interior, el tercer al papa Pau VI, el quart als terroristes i el cinquè a l’esposa de Moro. Aquesta visió polièdrica no sempre és igual d’interessant —per a mi el tros dels segrestadors és el més fluix—, però permet aprofundir en uns fets que ressonaren amb complexitat en la realitat italiana del moment, com fou la incòmoda aliança entre democristians i comunistes o la presència quotidiana de l’amenaça terrorista.

Tanmateix per a un espectador d’aquí el que s’exposa queda lluny, no tant en l’espai com en el temps, ja que han passat més de quaranta anys d’aquell segrest. No ajuden algunes inexplicables decisions de guió que alteren els fets històrics o els deformen grotescament. No s’entén, per exemple, per què en dues ocasions es presenta Moro com a sobrevivent de l’experiència. També xoca aquella taula al Vaticà on s’amunteguen les donacions monetàries com si fossin una peça de la decoració, o la cançó de Jeanette que se sent com a reacció a l’acció terrorista.

Amb tot, quan Esterno notte va al gra, conté bons moments de drama històric, tens i humanament ric. Hi ajuda la presència d’alguns actors de primera categoria com Fabrizio Gifuni en el paper d’Aldo Moro, menys protagonista del que caldria esperar, o Margherita Buy, que fa de la seva dona, o encara Toni Servilio (que no s’assembla gens al papa Pau VI). En canvi Fausto Russo Alessi fa un Francesco Cossiga molt poc convincent.

He llegit en més d’un lloc que aquesta és la millor sèrie de l’any. Tot i el seu valor indubtable, i per les raons que he exposat abans, crec que exageren una mica.

La croata L’últim artefacte socialista (Filmin) també consta de sis episodis que se centren cadascun en un personatge diferent. Dos espavilats de Zagreb viatgen fins a un poblet deixat de la mà de Déu amb la intenció de fer reflotar una antiga factoria metal·lúrgica. A través d’un munt d’obstacles, els deprimits habitants del llogarret recuperen part de l’autoestima, tan malmesa d’ençà la caiguda de la federació iugoslava.

Malgrat algunes asprors al llarg del camí, les coses s’acaben solucionant de forma gairebé irreal de tan bonica. Reivindicació orgullosa de la producció autogestionda, per la qual es va fer tan famosa Iugoslàvia, així com recuperació de la dignitat i la solidaritat dels obrers, valors actualment a la baixa, L’últim artefacte socialista és converteix en un títol anòmal però benvingut. Pel seu to càlid i positiu s’ha convertit en un dels preferits del públic a la plataforma; no penso ser jo l’aixafaguitarres que hi digui res en contra.

Quan una sèrie tan panoràmica i amb tants personatges involucrats com és Babylon Berlin (Movistar+) deixa passar gairebé dos anys entre temporades corre el perill de deixar el telespectador mig descol·locat abans no reprengui el ritme de l’acció, handicap que he viscut amb aquesta quarta temporada de la caríssima sèrie alemanya. La narració prossegueix amb els últims anys de la república de Weimar, en aquest cas durant alguns mesos de 1931 i documentant l’imparable ascens d’Adolf Hitler. Aquesta temporada posa l’accent en els enfrontaments entre les SS i les SA (on s’ha infiltrat el policia Gereon Rath). De totes maneres la indubtable base històrica del programa s’hauria de prendre amb una certa prevenció, ja que hi predomina el component fantasiós.

Així, a les lluites internes dins del nacional-socialisme, a la guerra oberta entre bandes criminals i a la descripció de la misèria en els baixos fons, s’hi ha d’afegir una subtrama sobre una pedra preciosa arrabassada a una família jueva, un grapat de mad doctors que experimenten amb drogues psicotròpiques i bombes projectils, uns espies soviètics especialment malignes o uns artistes de cabaret experimental. De vegades la sèrie fa pensar en els truculents fulletons de Feuillade; però Babylon Berlin no té res de cinema mut. Al contrari, afavoreix els moments musicals i els quadres coreogràfics en una producció d’una ambició evident que es fa palesa en la quantitat de figuració i en la monumentalitat dels decorats.

Molt recomanable si busqueu una barreja d’aventures, crim, sociologia i ciència-ficció, sempre que el rigor històric no sigui un requisit imprescindible.