«Poker Face» (SkyShowtime)

Després de triomfar amb els exercicis detectivescos dels dos Knives Out, Rian Johnson s’ha tret de la màniga una sèrie que, amb el seu misteri setmanal, la seva relativa falta de pretensions i fins i tot la tipografia dels crèdits, ens recorda sèries mítiques de la televisió de finals del segle XX com Colombo o S’ha escrit un crim. Escrita a major glòria de Natasha Lyonne, Poker Face ens presenta el personatge de Charlie Cale una cambrera que té el do de detectar quan algú esta dient una mentida. En el primer episodi, uns fets que tenen a veure amb la seva intromissió amb una família mafiosa de Nevada, obliguen Charlie a fugir cuita corrents. Els següents capítols, ambientats en diferents escenaris de la seva ruta, contenen cadascun d’ells un assassinat, presentat sempre amb una estructura ben particular. Primer presenciem l’execució del crim —de manera que la identitat del culpable mai no forma part del misteri— i després veiem com Charlie en troba el desllorigador, com qui no vol la cosa.

Poker Face ha sigut classificada com a comèdia, més per l’actitud passo-de-tot de Natasha Lyonne que no pas pel contingut real de la sèrie. El plantejament de cada misteri és original sense necessitat d’entrar en grans complicacions, de manera que aquesta és una sèrie ideal per recuperar aquella vella tradició de mirar la tele en família. A les arroves de carisma que té Lyonne hi podeu afegir la presència d’actors convidats de la talla d’Adrien Brody, Ron Perlman, Chloë Sevigny, Ellen Barkin, Joseph Gordon-Levitt o Nick Nolte. Tot plegat configura un dels millors títols de l’any (o, si més no, dels més distrets i simpàtics).

«El colibrí», Sandro Veronesi

El colibrí, Sandro Veronesi
Traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona
Anagrama, novembre de 2020
(també en català a Llibres del Periscopi amb traducció de Pau Vidal)

La novel·la abasta tota la vida de l’oftalmòleg Marco Carrera des del naixement fins a la mort en un futur 2030 en el si d’una família de l’alta burgesia florentina —pare enginyer, mare arquitecta, caseta a primera línia de platja, esquí, hípica i tennis…—, un ambient que m’ha provocat una certa distància amb el protagonista, en lloc de la identificació que l’autor sembla buscar. El títol, per cert, prové del motiu que Marco rebia de petit a causa de la seva baixa estatura. Superat el problema a l’adolescència amb l’ajuda d’un tractament hormonal, l’apel·latiu de «colibrí» esdevindrà una metàfora de la seva aparent immobilitat que l’ajuda a superar tots els entrebancs que li porta la vida.

Efectivament, Marco, a més d’una història d’amor condemnada des de l’inici, ha de carregar un cúmul de desgràcies familiars superior a la mitjana, on les coincidències inesperades conviuen amb els accidents més improbables. En aquest aspecte, així com en una actitud de superació davant dels contratemps, El colibrí m’ha dut a la memòria alguna de les primeres novel·les de John Irving.

El text, que alterna dades de la biografia de Marco amb peces de la correspondència que manté amb la seva estimada o amb el seu germà, no segueix cap ordre cronològic, almenys fins que arriba al final de la seva vida. L’única raó per aquest desordre crec que rau en la possibilitat de suggerir sense fer explícits esdeveniments del passat que encara no han sigut explicats. La veritat és que el recurs funciona i propicia un ritme de lectura més que lleuger. 

Una curiositat de la novel·la és l’abundor de psicoanalistes que presenta: tret del protagonista, pràcticament tota la resta de personatges es troba en teràpia. Menció apart mereix el doctor Daniele Carradori, que provoca l’inici de la trama amb una indiscreció impròpia de l’ètica professional d’un psicoanalista. Més endavant el veurem intervenint en crisis humanitàries i, molt improbablement, fent de voluntariós portador de males notícies. Un personatge difícil de creure.

Però on la novel·la descarrila és en els capítols finals, quan s’imagina el futur de Carrera. No tant per estirabots com la col·lecció de tòpics que acumula l’infermer espanyol que el cuida: 

Su historia es de locos: un padre ciego, una madre gitana que fue cantante, bailaora, artista callejera y —parece ser— amante de Enrique Iglesias antes de que este saliera con Anna Kournikova, dos hermanas gemelas a las que nunca ve porque siempre están de viaje con alguna organización humanitaria, un novio que es campeón de pelota vasca, un hijo adoptivo de Benín…

Sinó per la figura de la neta Miraijin, criada per a ser «l’home del futur», i dipositària de tants dons i perfeccions, que faria ombra a la mateixa Mary Poppins.

No ha habido experiencia para la que Miraijin no haya mostrado la actitud correcta desde el primer intento. En todos los deportes que ha practicado, desde el tenis al judo, no ha habido entrenador que no se haya asombrado de su vocación natural. (…) En clase, encanta a las maestras con su capacidad de concentración y de elevar el nivel de concentración de los demás. Dibuja muy bien. Aprender a escribir y respetar escrupulosamente los acentos graves y agudos como no hacen ni los profesores fue todo uno. La frase que se repite cada vez que empieza a hacer algo es: «Parece que ha nacido para esto».

Em sembla molt bé que Veronesi prefereixi augurar-nos un futur utòpic que no pas distòpic, però fer-ho a través de la creació d’una figura de perfecció messiànica, potser era el camí més fàcil, però també el més difícil de creure. 

L'origine du monde - Late Night - El Crack - Misteri a Venècia

 Una família rica que viu en una mansió a l’illa provençal de Porquerolles rep la visita d’una filla secreta del patriarca. Per descomptat no és benvinguda, tot i que el pare sembla disposat a afavorir-la en els seus plans. Una lluita de poders esclatarà entre els excèntrics membres de la família, com succeeix sempre que hi ha en joc una copiosa herència. Aquest és l’argument de L’Origine du monde de Sébastien Marnier (a Filmin), un thriller dramàtic ple de personatges insòlits i bons girs de guió. L’interès no decau ni un moment fins arribar a un final mitjanament inesperat. Tret del pare despòtic que interpreta Jacques Weber, el repartiment és bàsicament femení. L’omnipresent Laure Calamy treu bon profit de la simpatia que sol provocar per brodar un rol ple de sorpreses.

A Late Night de Nisha Ganatra (Netflix) una veterana comediant d’un late show (Emma Thompson) decideix contractar una dona índia (Mindy Kaling) per intentar superar la crisi d’audiència i posar-se a to amb el pluralisme que els temps demanen. Comèdia de guió, obra de la pròpia Kaling, que intenta incidir en diverses temàtiques de moda —l’edadisme, el me too, les tendències woke, els influencers…—, aconsegueix una certa gràcia i fins i tot emoció, malgrat la palesa insinceritat. Bon grapat d’actors —John Lithgow, Amy Ryan, Denis O’Hare, Annaleigh Ashford…— envolten l’estrella indiscutible, una tirànica Emma Thompson en un registre proper al de la Streep a El diable vesteix de Prada.

Dec ser un dels pocs de la meva generació que no havien vist El Crack (a Filmin, per exemple). Diuen que és la millor pel·lícula de José Luis Garci, potser sí; encara que, ben mirat és un elogi molt relatiu. L’intent de fer un noir a la madrilenya li queda força reeixit, encara que és ple de temps morts farcits de notes costumistes amb partides de mus, combats de boxa, Winston i copes de Soberano. Jo, que vaig viure el principi de la dècada dels 80 a Madrid, no recordava la Gran Via tan bruta i atrotinada, però potser és la pel·lícula la que força la paleta dels marrons per subratllar la ranciesa moral de l’època. Indubtablement la seva credibilitat quedaria compromesa si al capdavant no hi fos un actor del capital humà d’Alfredo Landa.

A Haunting in Venice/Misteri a Venècia, el tercer tàndem Kenneth Branagh - Hercule Poirot se surt una mica de la fórmula consolidada per entrar en el gènere de l’horror gòtic. Basada molt lliurement en la novel·la tardana Hallowe’en Party, trasllada l’acció a Venècia amb el que es potencia el valor pintoresc, tot i que la festa de Halloween no sembla un tradició pròpia de la ciutat. L’acció se centra en un vell palazzo on els personatges es veuen obligats a passar la nit. No hi falten llamps, trons, truculència, plans emfàtics i ensurts. El desenllaç de la intriga és una mica decebedor —potser aquestes coses funcionen millor a la pàgina que no a la pantalla—, però entre el marc incomparable i les esgarrifances de la trama, el resultat és de molt bon passar.

Artistes i models (d’artistes)

La interessant sèrie Déjate ver d’Álvaro Carmona corre el perill de passar desapercebuda, traspaperada enmig de la poca estimulant oferta d’Atresplayer. L’Ana ha estat treballant al Japó en el taller de Bassil, un artista del que ningú no coneix la identitat. Quan el seu peu comença a desaparèixer es veu obligada a tornar a Espanya, on intentarà obrir-se camí en el món de l’art amb resultats poc prometedors.

Déjate ver té un humor gèlid que fa broma dels ambients artístics de forma intel·ligent i original, tot evitant les paròdies massa evidents que propiciarien temes com els influencers, la mercantilització de qualsevol activitat pública, l’esnobisme o el culte a la celebritat. El protagonisme de la desconeguda Macarena Sanz, amb el seu aire de pobra-de-mi, s’ajusta molt bé al to tan particular de la sèrie. I encara que la majoria dels actors no els coneixia, Ramón Barea o Miki Esparbé compten amb substancioses intervencions episòdiques. Per a qui li agradin els programes poc convencionals, aquest hauria de ser de visió obligada.

També hi ha un artista al centre de la sèrie Roni de Juanjo Sáez, estrenada primer al 3Cat i ara també visible a la plataforma Filmin. Roni, el protagonista, és un jove pintor barceloní disposat a menjar-se el món, tot i que els seus esforços no es veuen coronats per cap mena d’èxit. Al seu voltant, una mare massa intervencionista i protectora, un deixeble que és el fill del de la fruiteria i una vella col·lega que de tant en tant exerceix de xicota reticent. A aquest grup de personatges fixos s’hi afegeixen galeristes, crítics, mecenes, marxants, venedors de material per a les belles arts i tota la fauna que sol envoltar els artistes.

Malgrat l’estil simplista de Sáez, ja va demostrar al llibre El Arte que era capaç d’emocionar tot fent divulgació dels grans de la història de la pintura. Aquí, amb un estil més elaborat, s’atreveix a caricaturitzar de forma molt reconeixible a pintors com Goya, Picasso, Matisse, Warhol, Basquiat o Van Gogh que s’apareixen puntualment en forma fantasmagòrica per fer de mentors de Roni. La sèrie també fa pedagogia, amb un humor força destroyer, d’alguns artistes contemporanis com Miquel Barceló, Marina Abramovic, Yago Hortal, Okuda o Yoko Ono. Hi surt també el galerista Miquel Alzueta i l’Ada Colau fa un cameo. Però, atesa la «simpatia» que sento per ell, el meu personatge preferit és l’escultor Jaume Plensa. Com a veí de Roni, surt a tots els episodis, i apart de rebentar-li les parets de l’estudi amb els seus caps gegantins, no para de donar la tabarra amb discursos de filosofia new age. 

He trobat els diàlegs de Roni una mica accelerats i no he entès sempre el que diuen, però una sèrie que fa un retrat tan impagable de l’ínclit Plensa mereix tota la meva devoció.

Dialogant amb la vida - Suzhou River - Rustin

Dialogant amb la vida o Le Lycéen de Christophe Honoré (a Filmin) mostra l’efecte que té en una família, especialment en el fill adolescent, la mort en accident del pare. Sensible, dinàmica i incòmoda, retrata molt bé els vaivens emocionals d’una personalitat encara immadura. Juliette Binoche repeteix el rol de la mater dolorosa que tan bé sap representar, però l’estrella de la funció és el jove i admirable Paul Kircher. Un drama molt recomanable i esperançador.  

Suzhou River de Lou Ye (a Filmin) és un conte romàntic sobre un repartidor urbà a qui encarreguen un segrest i s’enamora de la segrestada. Quan aquesta escapa i salta al riu Suzhou des d’un pont, l’home intenta retrobar-la. Anys més tard veu en un cabaret una noia que actua disfressada de sirena i pensa que és ella. L’amor obsessiu per una dona i una mateixa actriu que fa dos papers semblen referències clares al Hitchcok de Vertigo; però l’encisador film és a més un bell exercici d’estil que assumeix l’infreqüent punt de vista d’un càmera de vídeo, personatge tangencial de la història principal. Rodat en un Shanghai lleig i decrèpit, i amb escenes gairebé documentals a les ribes del Suzhou (el riu més brut del món, segons el narrador), el film té un estrany atractiu, al qual hi ajuda molt una parella protagonista magnètica.

Rustin de George C. Wolfe (a Netflix) recupera la figura de Bayard Rustin (1912 - 1987), un activista pels drets civils que va col·laborar estretament amb Martin Luther King fins que la revelació de la seva homosexualitat va fer aconsellable mantenir-lo a distància. Es tracta d’un personatge interessant de la història recent i com a tal el film aplega un bon grapat de talent artístic afroamericà —Chris Rock, Branford Marsalis, Audra McDonald, Jeffrey Wright…—, tot i que el resultat no passa de correcte. Només Colman Domingo en el paper protagonista destaca per sobre d’una obra que peca de massa convencional.

«A la cambra fosca», Susan Faludi

A la cambra fosca, Susan Faludi
Traducció de Josep Alemany
Llibres del Periscopi, febrer del 2018

La feina del pare, llavors, era en una cambra fosca de Nova York. Anava cada dia a treballar a un cau sense finestres que va convertir en els seus dominis igual que el soterrani de la casa de Yorktown Heights. Era un mestre en l’art de revelar fotografies i en les tècniques de manipular-les: canvi de colors, modificacions, fotomuntatges i altres transmutacions de l’època anterior al Photoshop. «Fotografies trucades», en deia el pare. Sempre feia olor de fixador.

El pare tenia un talent especial per a la «subexposició», fent que zones fosques semblessin clares, i per a l’«emmascarament», amagant parts no desitjades de la imatge.

L’any 2004 la periodista feminista Susan Faludi rebé un missatge del seu pare Steven, del qual no havia tingut a penes contacte en l’últim quart de segle, on li comunicava que s’havia sotmès a una operació de reassignació de sexe i que a partir de llavors l’hauria d’anomenar Stefánie. Ran de la notícia Faludi va viatjar a Budapest, la ciutat natal del pare i a la qual havia tornat a viure en anys recents. A petició de la Stefánie va començar a recopilar informació per escriure la seva biografia, però aviat va adonar-se que el seu pare pretenia exercir un control total sobre el que es podia o no revelar. A partir d’aquesta experiència Faludi va escriure el fascinant llibre de memòries A la cambra fosca, prova fefaent que de vegades la vida t’ofereix històries més irresistibles que la millor ficció.

Ja el canvi de sexe patern, realitzat als 76 anys, presenta unes característiques peculiars que, em temo, no faran gaire favor al col·lectiu transgènere. Steven arrossega un historial de violència conjugal que, en primera instància, fou la causa del seu divorci i que de retruc provocà el seu retorn a Hongria. En convertir-se en dona a tots els efectes sembla voler fer tabula rasa i redimir-se dels actes reprovables que realitzà com a marit. Es diria que no la mou tant un sentiment profund de feminitat, com un propòsit d’adoptar els seus trets més superficials i tradicionals: el vestuari, les joies, el maquillatge, així com les mostres de cortesia que rep. Convindrà remarcar aquí que la professió de Steven Faludi havia sigut el retoc fotogràfic al servei dels grans setmanaris nord-americans, un fet que permet  tantes interpretacions metafòriques, que sembla fruit de la invenció d’un novel·lista. 

Però més enllà de les consideracions transsexuals, A la cambra fosca és també un intel·ligent estudi sobre la identitat en general. De forma molt palesa ho és sobre la identitat jueva, ja que el pare, nascut com a membre del poble hebreu, ha anat ocultant o exhibint aquesta condició a conveniència segons les circumstàncies de la seva vida. Un dels objectius de la investigació de la filla és descobrir com el jove Steven, junt amb els seus pares, va ser capaç de sobreviure la Segona Guerra Mundial, on la majoria dels jueus hongaresos van perdre la vida. Però Stefánie sembla voler treure importància d’aquest extermini, igual que refusa adonar-se de les mostres d’antisemitisme que exhibeixen els seus compatriotes en ple segle XXI.

I després del sexe i la religió tenim encara una tercera capa identitària en la idea de nació, una construcció cultural comuna a tots els pobles de la Terra, que en el cas hongarès ofereix característiques més artificials que la mitjana. Superades la dissolució de l’Imperi Austro-Hongarès, l’ocupació nazi i la subjugació soviètica, la nova Hongria democràtica fomenta les seves arrels catòliques i les amara de fonamentalisme racista i homòfob, un perillós viratge que no sembla afectar a la Stefánie, per a qui el sentit de la pàtria rau en les sopes picants i la pastisseria vienesa.

A la cambra fosca ofereix una investigació fascinant al llarg de la vida d’un home ple de contradiccions, el qual a través del que mostra i el que oculta ens ajuda a reflexionar sobre com construim les nostres pròpies identitats. Molt aconsellable.

Principiants totals/Tore (Netflix)

 Principiants totals és una sèrie polonesa que sembla destinada al públic juvenil, però que presenta situacions que també atrauran a espectadors adults. Els sis capítols de tres quarts d’hora fan la crònica d’un estiu en un poble de platja del Bàltic. Lena i Niko es coneixen des de petits ja que les seves respectives famílies han compartit de sempre una casa d’estiueig. Aquest any els dos joves es dediquen a tirar endavant un projecte fílmic com a prova d’accés a una escola de cinema, però l’aparició d’Igor, un atractiu jugador de bàsquet, posarà a prova la seva amistat.

Per enriquir el context de la sèrie, Lena i Niko són fills de la burgesia, mentre que Igor i la cambrera Malwina pertanyen a la classe obrera; a més, Lena té un trastorn de l’espectre autista, Niko és bastant gai (però no ho sap) i la mare d’ell està motivada per demanar el divorci. Tots aquest elements fan que la narració no caigui en el pur escapisme i presenti uns personatges amb suficient gruix dramàtic, fins i tot si l’excusa de la gravació del vídeo acaba estirant-se més del que calia. Tenint en compte que a Polònia hi ha demarcacions que orgullosament es declaren lliures de població LGTB+, benvinguda sigui una sèrie que presenta nudistes, drogues recreatives i heterodoxos sexuals amb una pàtina de normalitat.

Tore (sis capítols de mitja hora, també a Netflix) és una sèrie sueca escrita i protagonitzada per William Spetz. Tore és un immadur jove de 27 anys que acaba de perdre el pare en un accident i sembla resistir-se a reconèixer el fet: continua treballant a la funerària, com si no hagués passat res. Fins aquest moment ha viscut protegit i sembla que és encara verge; però la desaparició del pare l’aboca a experimentar amb les drogues i el sexe de forma totalment descontrolada. Mai s’explicita quin és el problema mental de Tore, però el que està clar és que sempre pren les pitjors decisions. Sorprenentment tothom té amb ell una paciència que no és mereix i li fa costat enlloc d’enviar-lo al psiquiatre. M’he vist incapaç de connectar amb aquest personatge, veritable perill públic tant per a ell com per qui l’envolta. He acabat la sèrie només perquè és curta i per curiositat de veure com acabava. Ni això ha pagat la pena.