Apunts canadencs: final a Montréal

Montréal, la metròpolis francòfona de Nord Amèrica deu fer salivar de gust als nacionalistes gavatxos, però cal reconèixer que és una vila amb aires bohemis d’estètica més aviat descurada. Davant del turista ocasional es presenta com una barreja impossible de l’eficiència calvinista dels anglos (amb petit “skyline” financer inclòs) i el “laissez faire” més llatí. Immediatament ens hi trobem còmodes, perquè una ciutat que parla francès a l’altre costat de l’Atlàntic ens fa sentir més prop de casa. Amb tot, no es pot negar que l’anglès té una presència important que no hem trobat enlloc més de Québec.

Teòricament, els britànics lleials a la seva Corona conqueriren tot el Canadà fa més de dos-cents cinquanta anys i deixaren fora de joc les pretensions dels sobirans francesos. Si els francòfons no han desaparegut d’aquestes terres es deu, en gran part, a la seva fertilitat, pròpia de catòlics obedients que accepten tot el que el Senyor els envia. Ara començo a entendre les proclames de l’ex-president Pujol: un país que aspira a tenir un futur no pot admetre tites fredes.

Encara que les restes del passat colonial són més aviat escasses, la ciutat compta amb l’únic museu arqueològic del Canadà. L’arqueologia s’ha d’entendre aquí amb bones dosis de relativisme i s’ha d’acceptar que els fonaments d’una asseguradora del XIX, un orinal esquerdat o una ampolla de la primera Coca-Cola són vestigis de l’antigor.

Em resulta difícil trobar a la ciutat un tret unificador. En el record és un conjunt de fragments inconnexos propis d’una personalitat múltiple: superficialment, abunden els penjats que pidolen cigarretes, les ganes de festa al carrer, els graffitti i l’adjectiu “europeu” com a súmmum de les virtuts.

Montréal té, entre altres moltes altres coses, un “village” gai d’una compacitat i extensió que no es troba a gaires llocs del món, un pont enorme que, després de creuar el Sant Llorenç, sobrevola la ciutat, un temple maçònic que deu ser el Vaticà dels temples maçònics i una Grande Bibliothèque que ens va enamorar. Ja ho sé que les biblioteques no pertanyen a l’àmbit natural del turista, però cadascú té les seves deformacions sentimentals i aquest enorme espai dedicat a la lectura em va fer venir ganes de seure al costat d’un dels seus finestrals i llegir-me de nou tot Charles Dickens.

De l’Expo del 67 (qui se’n recorda?) guarden uns dubtosos habitatges modulars i la famosa cúpula geodèsica de Buckminster Fuller (que algun dia reproduiré amb el meu Zome). L’estadi del Jocs Olímpics del 76 ha esdevingut una exposició sota teulada de diversos àmbits naturals. Potser el conjunt mereix un aprovat justet, encara que passejar-se entre capibares, micos amazònics i caimans, mentre un peresós et contempla des de les alçades, té la seva gràcia.

En canvi el proper jardí botànic és veritablement sensacional. Immens, ben cuidat, amb totes les plantes en plena eclosió: és el somni eròtic de tots els amants del regne verd. N’hi ha per tots els gustos, des de plantes de l’hort fins a verins vegetals, jardins xinesos i alpins, boscos de les nacions índies i roserars britànics, jardins monacals i d’altres de disseny minimalista. I al bell mig un insectari fabulós on pots reconciliar-te amb la bellesa infinita dels escarabats.

Per acabar (i sense cap intenció d’exterminar aquesta ciutat excitant), una menció a les seves escales exteriors. Dissenyades per maximitzar l’espai habitable de la casa, les escales que pugen al primer o al segon pis, en el breu interval que va de la vorera a la façana, es veuen obligades a fer maniobres deliciosament elegants, amb corbes d’erotisme reticent però definitiu. Potser el record indeleble de Montréal consistirà en aquestes baranes sinuoses com anques d’adolescent.