La primera impressió: han rentat la cara a un munt d’edificis. Devia ser cosa de l’Expo aquella. La Seu, que ja era l’església més decent de la ciutat, fa patxoca i el seu interior és impol·lut. Les seves nombroses capelles, cadascuna d’un estil diferent, semblen un mostrari comercial de les possibilitat de l’arquitectura religiosa. Llàstima dels mòdul explicatius que han col·locat a l’interior del recinte, unes caixes lluminoses de plàstic que semblen talment dispensadors de begudes.
El Pilar ja sabem que no té gaire remei i fa pensar més en la sala de ball d’uns aristòcrates megalòmans que en un lloc de culte. Des de fora presenta una cara sorruda ben poc amable. Per això mateix s’agraeixen les seves cúpules de teules acolorides groc, blau, blanc i verd.
Sí, Saragossa (o ZGZ, que és el que mola ara), sense ser exactament lletja, té un aspecte generalment seriós i sever que se li ha encomanat del paisatge que la volta. Serà potser aquest excés d’arquitectura de maons, només redimida de tard en tard per algun graciós campanar mudejar.
L’Aljafería, seu de las Cortes Aragonesas, els hi ha quedat força apanyada, si tenim en compte que no fa gaire anys era una il·lustre runa. La major part del que es veu és fals i cal cercar amb paciència d’entomòleg els petits detalls autèntics d’aquesta “Alhambra aragonesa”. El que més gràcia m’ha fet és que Verdi hi ambientés “Il Trovatore” en una de les seves torres.
La nit del divendres al Teatro Principal, que conserva una sala típica del segle XIX amb balconades pintades de blanc i un teló pintat (també conserva els seients originals incòmodes i grinyoladissos). Carmelo Gómez és un bon actor, Silvia Abascal una actriu bastant insignificant, però aquest “Días de vino y rosas” és una obreta fluixa i del tot passada de moda. A evitar si s’acosta per terres catalanes.
Molt interessant el museu Camón-Aznar, instal·lat en un preciós palau renaixentista acabat de restaurar. S’hi poden veure una dotzena de “Goyas” i les sèries completes dels seus meravellosos gravats presentades en condicions ideals. No recordava haver vist mai la sèrie dels “Disparates” ni la de les curses de braus a Burdeus. Han justificat el viatge.
I de l’Expo què en queda? Com sol passar amb aquest tipus d’esdeveniments, es diguin fòrum o expo, el que en resta és pura desolació, com les runes d’una civilització extraterrestre amb necessitats molt diferents a les humanes. Situada a la quinta forca, enmig del no res, i travessada per infinitat de tanques que clouen espais suposadament urbanitzats per oferir-los als ciutadans. Hi ha un pont del Tercer Mil·lenni bastant airós i que efectivament funciona com a pont, en canvi el bonic pavelló-pont de Zaha Hadid ha quedat com una il·lustre carcassa sense contingut i a la que ni tan sols et pots apropar.
L’únic que funciona, apart del telefèric cap al no res, és l’aquari fluvial. No n’havia vist mai cap i resulta una mica decebedor, perquè al cap i a la fi molts dels seus peixos són els mateixos que pots trobar a les botigues d’animals. Hi ha un gran tanc central amb una escenografia molt reeixida i la parella de llúdrigues són adorables. Per altra banda tot l’aquari està ambientat amb un atrezzo propi d’una cocteleria hawaiana de tercera. I els rètols en Comic Sans!
Per acabar, dues curiositats del nomenclàtor viari: l’existència d’un carrer Rafaela Aparicio i la ironia que el carrer Virginia Woolf sigui contigu al Parque del Buen Humor. Ah, i un avantatge pels que venim de la prohibitiva Barcelona, a ZGZ es menja molt i molt bé a preus força raonables.
encara bo, pensava que aquesta impressió de les restes de la Expo només havia estat meva per la poca simpatia que em desperta aquesta ciutat, que sempre m'ha semblat poc acollidora.
ResponEliminaPoc acollidora no m'ho ha semblat; sols és qüestió d'allunyar-se de l'estació d'autobusos.
ResponElimina