U de desembre

Cada u de desembre m’enfronto al mateix debat intern: escriure o no sobre el significat de la diada. Se suposa que avui les bones consciències universals dedicaran uns segons dels seus pensaments als innombrables malalts de la sida i als encara més innombrables infectats de VIH que poblem el planeta. La nostra societat global imposa una solidaritat a temps parcial, que ens permet poder dormir a les nits sense que els malsons hi interfereixin. I bé, aquesta vegada, alguna cosa diré, ja que, qui millor que els afectats per prendre la paraula i confirmar que continuem aquí?

Les notícies al respecte no acaben de ser bones, però tampoc són del tot dolentes. Els nous casos d’infecció disminueixen globalment, fins i tot a l’Àfrica, gran vergonya sanitària del planeta. A Europa, el 90% dels casos els trobarem a Rússia i Ucraïna, dos països que van amagar el cap sota l’ala durant les primeres dècades de la pandèmia. A Espanya es confirma la minva anual de noves infeccions, tot i que han augmentat entre els homes que practiquen sexe amb homes, no sé si per ignorància o perquè la malaltia  ja no es percep com una amenaça mortal.

Quotidianament som presències invisibles que, des que hem abandonat l’esfera dels titulars escandalosos, podríem passar per inexistents. Tot i que, en general, l’atenció sanitària que rebem és empàtica, encara ens trobem de tant en tant amb l’infermera que es nega a fer-te una prova o el metge que et culpa de la teva malaltia i et retreu els diners que costes al contribuent. Es tracta de casos aïllats, però tremendament descoratjadors.

En temps de retallades crítiques, el nou esport nacional és buscar el cap de turc recipient de despeses que es podrien considerar supèrflues. El Nazgul convergent Boi Ruiz, el que defensava que, qui vulgui estudiar filologia, s’ho pagui de la seva butxaca, i el que ara vol que els contribuents més afortunats abandonin la sanitat pública i passin a les mútues privades, no augura res de bo. Confio, però, que malgrat tots els governs dels millors que se’ns venen a sobre l’any que ve, en una data com aquesta, continuaré escrivint sobre l’estat de la qüestió. O sobre l’absència de metros a les aventures de Tintín.

De moment, el futur immediat és prometedor. Paolo Conte aquesta nit. Demà un feliç aniversari. Passat demà, Munic. I després, l'infinit o més enllà.