Cinema que gairebé no he vist

Potser començo a repapiejar, perquè darrerament m’adormo al cinema més del que jo voldria amb pel·lícules que sobre el paper mereixerien tot el meu interès. Atès que els meus nivells de fatiga no ho justifiquen, em pregunto si aquesta somnolència no es podria interpretar com una mena de crítica cinematogràfica que exerceix el meu cos de forma natural amb arguments més poderosos que els de l'intel·lecte.

Em va passar amb “A dangerous method” del quasi sempre estimulant David Cronenberg, a la projecció de la qual vaig aportar més roncs que interès. I mira que sempre em ve de gust contemplar el treball de dos actors tan sòlids i de bon veure com són Viggo Mortensen i Michael Fassbender, però ben aviat vaig desconnectar d’aquest drama d’època sobre els primers temps de la psicoanàlisi. Potser les inacabables converses de despatx entre Freud i Jung contenien càrregues de profunditat transgressora, pròpies del millor Cronenberg, o això m’assegura la crítica insomne, però dels meus escassos instants de vetlla només puc recuperar la sobreactuació amb mandíbula de gàrgola de l’enervant Keira Knightley i la suggeridora manipulació del seu cigar que fa Freud-Mortensen. Reconec que són elements insuficients per elaborar una ressenya amb cara i ulls, així que no la faré. Malgrat tot, un discutible ocellet em diu que no val la pena que li doni una segona oportunitat a aquesta comèdia d’idees, quan encara hi ha tant per descobrir.

El meu segon atac de sopor fou més problemàtic, perquè es produí durant la primera sessió de tarda del dia de Sant Esteve. Cap àpat nadalenc i pantagruèlic justificava la somnolència i, de fet, crec que no vaig dormir de forma tan consistent com havia fet “chez” Cronenberg, més aviat vaig presenciar el programa en un estat semicatatònic d’atenció suspesa. El film era “Tinker Taylor Soldier Spy”, una adaptació de “El topo” de John Le Carré, firmada pel mateix Tomas Alfredson que dos anys abans havia fet seu un conte de vampirs tan esplèndid com “Déjame entrar”. El seu ritme pausat (o directament letàrgic) convidava a la desconnexió i cal reconèixer que, en general, les històries d’espies són totes bastant abstruses, especialment quan aquests comencen a exercir d’agent doble o triple, per això no m’avergonyeix confessar que no vaig entendre ni un borrall de la història que m’explicaven. Val a dir que no he conegut encara ningú capaç d’explicar-me amb un cert detall els entrellats de la trama.

Puc constatar, això sí, que la factura del film és impecable en tots els seus apartats. La fotografia de Hoyte Van Hoytema reflecteix molt bé la paleta marronosa dels anys 70 i l’ambientació, entre funcionarial i tecnocràtica, s’escau molt bé amb la sordidesa de les relacions humanes que es mostren. Alberto Iglesias firma una vegada més una banda sonora de primera. I en quant a la interpretació, qui posaria objeccions a alguns dels millors actors britànics de la seva generació? Gary Oldman juga a una sola nota, però després de veure el seu treball, resulta difícil imaginar-se Smiley de cap altra manera. I amb comparses com John Hurt, Ciaran Hinds, Toby Jones o Colin Firth és difícil espifiar-la.

“Tinker Taylor Soldier Spy” assoleix una doble proesa: aconsegueix que tots els seus espectadors afirmin unànimement que es tracta d’una “bona” pel·lícula i, al mateix temps, provoca un sentiment d’inadequació culpable que sembla obligar a un segon visionat. Igual que en el cas anterior, em sembla que m’estalviaré les revisions: potser és hora que conegui de primera mà les novel·les d’espies de John Le Carré.