diumenge, 19 d’abril de 2009

Conte d'hivern


Hostes vingueren...

No trobareu en aquestes pàgines gaires oportunitats de rebolcar-vos en la sang i el fetge: les pel·lícules de por, efectivament em fan por. Si he fet una excepció amb aquest “Déjame entrar” del suec Tomas Alfredson ha estat per les excel·lents crítiques que la precedien; i cal dir d’entrada que es tracta d’un clàssic instantani.

És l'hivern nevat de l’any 1982 i ens trobem a un suburbi d’Estocolm on no han sentit parlar mai d’Ikea. Oskar és un solitari nen de 12 anys, fill de pares divorciats, assetjat a l’escola i lector compulsiu de les pàgines criminals dels diaris. Farà coneixença d’una nova veïna, una nena de la seva edat que li adverteix d’entrada que no poden ser amics; i amb raó, perquè es tracta d’una petita vampira.

El gènere de vampirs torna a estar de moda gràcies a les novel·les de Stephenie Meyer, la seva adaptació cinematogràfica “Twilight” o la sèrie televisiva “True blood”; però estic segur que no tenen res a veure amb el film d’Alfredson, que John Ajvide Lindqvist ha adaptat a partir de la seva pròpia novel·la. En part conte de fades cruel, relat d’un primer amor i retrat social, la suma d’aquests elements desiguals els enriqueix mútuament.

Tot i respectar les convencions del gènere —els vampirs són fotòfobs, inhumanament àgils i necessiten ser convidats a entrar per part de les seves víctimes (i d’aquí prové el títol de la pel·lícula)—, el to s’acosta de vegades al del realisme social, només cal veure les maldestres maniobres de l’acompanyant de la nena o la sordidesa hivernal dels interiors.

I tanmateix funciona perfectament com a pel·lícula de terror, amb escenes tan impactants com l’entrada de la nena a l’apartament on no ha estat convidada o la final a la piscina; però els esclats de sang estan molt ben mesurats i tot està explicat amb una elegant concisió.

Tendra i brutal, perversament esperançadora, “Déjame entrar” es col·loca amb totes les de la llei al costat de contes cinematogràfics tan rodons com “El laberinto del fauno” o, encara millor, “El espíritu de la colmena”.

2 comentaris:

  1. tinc moltes ganes de veure-la, però no sé quan podré!
    no m'has dit si vau comprar el llibre!! :P

    ResponElimina
  2. Si ja sé que estàs molt ocupat. No el vam comprar, perquè volem que ens el firmis el dijous (i de passada firmes els papers aquests que tenim a mitges amb el copyright). ;]

    ResponElimina