Primer amor (la cara B)

D’ençà que va guanyar la Palme d’Or a Cannes, “La vie d’Adèle” del tunisià afrancesat Abdellatif Kechiche va concitar l’entusiasme gairebé unànime de tota la crítica i semblava augurar un dels nous clàssics del cinema del segle XXI. Els mesos transcorreguts entre el festival i l’estrena a les nostres sales han destapat tanmateix les moltes desavinences que sorgiren durant el rodatge, el qual (segons totes les parts implicades) fou un autèntic malson. Que res d’això es transparenti a la pantalla, ja és un dels mèrits de la pel·lícula, la qual de totes maneres em sembla una mica sobrevalorada.

“La vie d’Adèle” narra en primera persona com la noia adolescent del títol, després d’una experiència heterosexual que voreja l’interruptus, cau de quatre grapes enamorada d’una noia lleugerament més gran, estudiant de belles arts i amb els cabells tenyits de blau. El guió segueix pautes ben conegudes, les del primer amor adolescent (aquí en versió lèsbica) i, com que aquesta història no presenta cap tret idiosincràtic particular, diria que les tres hores que triga en ser explicada resulten excessives. Se m’acut una pila d’escenes en les quals la durada del film hauria pogut ser alleugerida sense trair el seu contingut, en especial les que es refereixen als encontres sexuals de la parella. No sé fins a quin punt una seqüència de llit de deu minuts explica més que una de dos minuts, apart de demostrar la implicació sense prejudicis de les dues actrius als seus respectius papers.

Tenint en compte que tant el director com les protagonistes es confessen heterosexuals, m’ha semblat descobrir un cert “voyeurisme” per part de la càmera no del tot justificat (les escenes d’Adèle adormida o a la dutxa, per exemple). Em consola una mica assabentar-me que Julie Maroh, l’autora del còmic en el qual es basa el film, ha discrepat de les escenes de sexe, les quals ha trobat poc realistes. Suposo que ella sí parla amb coneixement de causa.

Deixant de banda aquests peròs, “La vie d’Adèle” té també les seves virtuts, com són unes tres hores de durada que no són tan pesades com les he fet sonar i que conten gairebé sempre coses interessants, més quotidianes que sensacionals, però que sempre sumen. Compta també amb la complicitat de dues actrius que estan fora de mida. Léa Seydoux —que amb 28 anys i col·laboracions amb Quentin Tarantino, Riddley Scott, Wes Anderson o Woody Allen, es pot considerar una veritable veterana—, té potser les escenes de més lluïment, com a objecte de desig de cabells canviants. Però és la molt més jove (19 anys) i tanmateix gens debutant Adèle Exarchopoulos, la que domina el film amb mà discreta, però mestra. Adèle és pràcticament a tots els fotogrames de la pel·lícula que la porta en el títol, si no és de forma explícita (en claustrofòbics enquadraments, gentilesa de Kechiche), com a testimoni implícit de les beneiteries dels altres. La seva interpretació és discreta, però molt intensa i, de forma acumulativa, esdevé absolutament viscuda, potser més un triomf del sentiment que de la tècnica.

I aquí rau el punt on els nostres camins se separen. “La vie d’Adèle”, per a un racionalista cap quadrat com ara jo mateix, és pel·lícula de mèrit, però de cap manera “bouleversante”. I malgrat tot, el meu company (al cinema i a la vida) o el mateix Steven Spielberg (que va ser el responsable principal de la designació de la Palma d’Or a Cannes) semblen trasbalsats per una història que creuen haver viscut en pell pròpia. Sublim pels sentimentals, correcta pels cerebrals; el veredicte és tan trist com equànime.