Sang i fetges

Posem que es tracti d’una sèrie televisiva de metges. I que el seu doctor protagonista sigui alt, prim i esquerp (o amb tendència a la misantropia, per dir-ho de forma més discreta). I que, a més, pateixi problemes seriosos d’addicció als opiacis i a la cocaïna. Si heu donat com a resposta «House», ho haureu de tornar a intentar, perquè ara m’estava referint al doctor John Thackery, la figura central de «The Knick», l’assalt que Steven Soderbergh ha fet al món de les sèries de culte a partir d’una història creada per Jack Amiel i Michael Begler.

El títol es refereix al Knickerbocker Hospital, una institució històrica que es trobava al barri de Harlem (Nova York) i que es dedicava a assistir la població pobra, especialment immigrant. La ficció se centra en els primers anys del segle XX, època de grans avanços en la ciència mèdica que «The Knick» pretén reflectir. De fet el seu interès més evident és la fidelitat al detall històric (l’ambientació de l’Old New York, per exemple, és superba), tant en qüestions tècniques de cirurgia i patologia, com en assumptes socials que afecten les discriminacions per raça, sexe o classe social. Malauradament aquesta vocació documental encarcara una mica les trames i els hi detrau grapa dramàtica.

Una altra característica de «The Knick» és la seva extrema cruesa visual, especialment a l’hora de mostrar efusions hemoglobíniques. Per tant, qui no suporti la visió de generoses hemorràgies, els bisturís solcant abdòmens tumorosos i els rostres deformats per lesions sifilítiques, faria bé de passar-se al glamur de «Mad Men» o similars.

Clive Owen compon un bon protagonista i s’envolta d’un repartiment competent però no especialment carismàtic. L’únic altre nom vagament conegut és el de Matt Frewer (Max Headroom) en un paper força episòdic. Anecdòticament Eve Hewson, la filla del Bono d’U2, té un paper de pes i també hi apareix de tant en tant una néta d’Elia Kazan.

Amb franquesa, Soderbergh —que també firma la marronosa fotografia i l’edició sota els seus habituals pseudònims de Peter Andrews i Mary Ann Bernard— no brilla gaire en la direcció i se m’escapa el propòsit de filmar els personatges sovint des de baix. Menció especial mereix la banda sonora de Cliff Martinez, una piuladissa de sintetitzadors tan adequada pel marc històric com un Sant Crist jugant a la Playstation. «The Knick» no és una mala sèrie, es deixa veure sense apassionament, però li manca aquell plus que marca la genialitat. No crec que vegi la segona temporada.