Revolta al Vaticà

Era d’esperar que el debut de Paolo Sorrentino en els serials televisius no podia semblar-se a res d’altre i la veritat és que no ha decebut. «The Young Pope», la sèrie de deu episodis que ha escrit i dirigit per la HBO sobre l’arribada d’un nou papa al Vaticà és com a mínim desconcertant.

Lenny Belardo (Jude Law), arquebisbe de Nova York, és elegit papa als 47 anys i decideix prendre el nom de Pius XIII. Malgrat la seva joventut i un atractiu físic que fins i tot ell reconeix, les seves primeres decisions mostren un tarannà integrista i poc donat als gestos populistes. Per a desesperació del Cardenal Secretari d’Estat Angelo Voiello (Silvio Orlando) i la cap de màrqueting del Vaticà (Cécile de France), refusa el marxandatge de la seva imatge, es nega als viatges i a les aparicions públiques i amb els seus discursos apocalíptics està començant a alienar la cristiandat. Serà possible que el nou papa, en el fons, no cregui en déu?

Al voltant del pontífex sorgeixen altres figures igualment importants, començant per la germana Mary (Diane Keaton), que va criar Belardo a l’orfenat i que ara és cridada a exercir de secretària personal. O el Cardenal Spencer (James Cromwell), antic mentor de Belardo i aspirant frustrat al papat. I encara Esther (Ludivine Sagnier), esposa d’un guàrdia suís amb problemes d’esterilitat, o el mestre de cerimònies Bernardo Gutiérrez (Javier Cámara) qui, de mica en mica, es va guanyant la confiança del jove papa.

Cal dir que de tots aquests elements Sorrentino només en treu profit dramàtic de tant en tant. Sovint oblida els seus personatges en llimbs temporals per recuperar-los dos capítols més tard, si s’en recorda; perquè al director napolità el que realment el perd és l’estètica. I certament no veureu sèrie més visualment espaterrant que aquesta, amb escenaris d’impacte (la Capella Sixtina, la plaça de Sant Pere o la plaça de Sant Marc), «tableaux vivants» de mongetes esplaiant-se i gàrgoles cardenalícies extretes de «Roma» de Federico Fellini. Amb el gran plus d’una fotografia hiperrealista de l’habitual Luca Bigazzi, que contrasta amb continguts francament surrealistes, de realitat augmentada o paral·lela. Per no parlar de la banda sonora, sempre eclèctica i en primer pla als films de Sorrentino; aquí s’hi barregen Schubert, Bartok, Max Richter, Belle and Sebastian i Andrew Bird, entre l’exquisidesa i la pura intrusió.

Malgrat les arítmies del guió, «The Young Pope» encara conté moments de trempera retòrica i permet que un bon actor, com és Jude Law, brilli dins d’un personatge que és bàsicament una incògnita. Gràcies siguin donades a l’oportunitat que se li ofereix a Diane Keaton a interpretar un paper per sobre de les bajanades que actualment li ofereixen. I Cécile de France (paradoxalment, belga de Namur) fa sempre de bon mirar. Encara que jo em quedaré amb les  febleses encarnades en el descomunal Silvio Orlando i amb la humanitat cada dia més ecumènica del nostre enorme Javier Cámara.

Confessaré que el que més em molesta aquí és el persistent leitmotiv freudià de la pèrdua dels pares. La sèrie en fa francament un gra massa com a motor emocional. Però com que ja està assegurada la segona temporada, no negaré que, malgrat les crítiques, no podria estar més content i àvid de veure-la.