 |
| Gent molt guapa |
Pocs creadors més importants que Ryan Murphy per entendre la televisió del segle XXI. Gràcies a ell diverses minories s’han pogut veure representades a les pantalles «mainstream», especialment a sèries com «Glee», «American Horror Story», «Feud» o «American Crime Story». El seu penúltim invent, creat juntament amb Brad Falchuk i Steven Canals, es diu «Pose» i el podreu pescar a HBO.
La sèrie —8 episodis d’entre 45 i 78 minuts— està ambientada a la Nova York de finals de la dècada dels 80 i més específicament a la denominada «ball culture». En aquesta subcultura LGTB els seus membres competeixen en concursos anomenats «balls» on han de desfilar, sota una temàtica donada, tot demostrant competència en vestuari, maquillatge, coreografia i actitud. Entre les moltes categories a concurs hi ha coses com «BQ Realness» (habilitat per assimilar-se a mascles heterosexuals, especialment executius de Wall Street), «Bizarre» (creativitat a l’hora d’adaptar-se a una categoria determinada), «Labels» (per la quantitat de marques que vesteix un participant i la seva autenticitat), «Sex Siren» (el concursant intentarà seduir els jutges de totes les formes possibles, incloent-hi l’strip-tease)… Tot això pot sonar tremendament esotèric, però contemplant «Pose» durant un quart d’hora s’entén perfectament de què va. En el seu defecte, existeix un excel·lent documental de 1990 dirigit per Jennie Livingston i anomenat «Paris is Burning» que descriu el mateix fenomen i que us recomano amb entusiasme.
La «ball culture» la constitueixen sobretot negres i «latinos», transsexuals, gais i altres formes de dissidència sexual. Els seus membres s’acullen a diverses cases («Houses») —de fet són pisos on s’ha establert una organització familiar fictícia— que serveixen de refugi i motivació a un jovent sense nord i de forçada vocació marginal.
«Pose», la sèrie, presenta una pàtina acolorida i frívola que ens farà fàcil menystenir-la, titllant-la com una «mariconada» més d’en Murphy. Malgrat tot, més enllà de les seves maneres de serial amb tocs melodramàtics, poques vegades tindreu l’oportunitat de presenciar tanta transgressió directa en vena. «Pose» pot presumir amb fonament d’haver donat feina a més de 50 actors/actrius transsexuals, actrius sobretot, precioses elles.
Però la conya va més enllà. Recordeu que els anys 80 foren els de l’eclosió de la figura del «yuppie» públicament implacable, però íntimament gamarús. Per això hi surt el ros Evan Peters (habitual als programes de Murphy i aquí maridat amb la Kate Mara) en el paper d’habitant amb despatx a la daurada Trump Tower. Donald Trump no hi surt com a tal; però ens agrada evocar-lo en un paradís imaginat de pluges daurades ex-soviètiques.
Però més enllà dels balls, les plomes i els colors, "Pose" recorda els anys més devastadors de la crisi de la sida i ens parla també de la solidaritat dels pàries i dels seus petits triomfs quotidians. Ja us ho asseguro. «Pose is the New Black».
La sèrie —8 episodis d’entre 45 i 78 minuts— està ambientada a la Nova York de finals de la dècada dels 80 i més específicament a la denominada «ball culture». En aquesta subcultura LGTB els seus membres competeixen en concursos anomenats «balls» on han de desfilar, sota una temàtica donada, tot demostrant competència en vestuari, maquillatge, coreografia i actitud. Entre les moltes categories a concurs hi ha coses com «BQ Realness» (habilitat per assimilar-se a mascles heterosexuals, especialment executius de Wall Street), «Bizarre» (creativitat a l’hora d’adaptar-se a una categoria determinada), «Labels» (per la quantitat de marques que vesteix un participant i la seva autenticitat), «Sex Siren» (el concursant intentarà seduir els jutges de totes les formes possibles, incloent-hi l’strip-tease)… Tot això pot sonar tremendament esotèric, però contemplant «Pose» durant un quart d’hora s’entén perfectament de què va. En el seu defecte, existeix un excel·lent documental de 1990 dirigit per Jennie Livingston i anomenat «Paris is Burning» que descriu el mateix fenomen i que us recomano amb entusiasme.
La «ball culture» la constitueixen sobretot negres i «latinos», transsexuals, gais i altres formes de dissidència sexual. Els seus membres s’acullen a diverses cases («Houses») —de fet són pisos on s’ha establert una organització familiar fictícia— que serveixen de refugi i motivació a un jovent sense nord i de forçada vocació marginal.
«Pose», la sèrie, presenta una pàtina acolorida i frívola que ens farà fàcil menystenir-la, titllant-la com una «mariconada» més d’en Murphy. Malgrat tot, més enllà de les seves maneres de serial amb tocs melodramàtics, poques vegades tindreu l’oportunitat de presenciar tanta transgressió directa en vena. «Pose» pot presumir amb fonament d’haver donat feina a més de 50 actors/actrius transsexuals, actrius sobretot, precioses elles.
Però la conya va més enllà. Recordeu que els anys 80 foren els de l’eclosió de la figura del «yuppie» públicament implacable, però íntimament gamarús. Per això hi surt el ros Evan Peters (habitual als programes de Murphy i aquí maridat amb la Kate Mara) en el paper d’habitant amb despatx a la daurada Trump Tower. Donald Trump no hi surt com a tal; però ens agrada evocar-lo en un paradís imaginat de pluges daurades ex-soviètiques.
Però més enllà dels balls, les plomes i els colors, "Pose" recorda els anys més devastadors de la crisi de la sida i ens parla també de la solidaritat dels pàries i dels seus petits triomfs quotidians. Ja us ho asseguro. «Pose is the New Black».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada