Fascinació pel sud

Todos los habitantes del norte teutónico, al contemplar el cielo invernal, son presa de un tirón espasmódico y casi irresistible, cuando toda la península italiana, desde Trieste hasta Agrigento, empieza a actuar como una piedra imán. Refuerza el magnetismo un coro invisible, hay trinos de mandolina en el aire, vaharadas de flores de limonero llaman a las víctimas para que se dirijan al sur a través de los paisajes alpinos. Es la ley de Goethe, tan ineluctable como las de Newton o Boyle.

Patrick Leigh Fermor

Es considera Johann Winckelmann el pioner dels viatges vocacionals als països del sud. Encara que va venir al món a Brandenburg el 1717, sempre va considerar que la seva data de naixement havia sigut el 1755, l’any que va arribar a Roma, on va acabar treballant com a bibliotecari de diversos cardenals i va exercir de «Prefetto delle Antichità» al Vaticà. L’escanyolit Winckelmann havia crescut en condicions molt dures i envoltat d’un estil arquitectònic que detestava, el barroc. A Itàlia va poder lliurar-se a les seves dues grans aficions: l’art clàssic grecoromà i els homes de bon veure. La seva «Història de l’art a l’antiguitat» de 1764 fou un llibre enormement influent que permeté redescobrir el llegat artístic de l’Imperi Romà i contribuí a l’auge de l’estil neoclàssic. Però la seva figura també va actuar com a estímul per altres viatgers dels països septentrionals, que es van sentir irremeiablement atrets per les ribes mediterrànies. El més famós i el més influent de tots ells va ser Goethe, inspirador de la tradició del Grand Tour, romiatge didàctico-sentimental pel que havien de passar tots els fills de casa bona.

A «Peregrinos de la belleza» (Acantilado, 2015) la historiadora i antropòloga María Belmonte recull les vides d’una sèrie d’homes procedents del nord d’Europa (i en un cas dels Estats Units) que es van veure atrapats pels atractius d’Itàlia i Grècia des del segle XVIII fins a mitjans del XX. Les seves motivacions foren diverses —la recuperació del passat clàssic, els plaers de l’heterodòxia sexual, el sabor de l’aventura revolucionària, el retorn a les experiències primigènies— però la seva atracció sempre fou sincera.

Apart de Winckelmann, desfilen per aquestes pàgines el fotògraf Wilhelm von Gloeden, el metge super-vendes Axel Munthe, el sensual D. H. Lawrence, el cronista bèl·lic Norman Lewis, el cercador de les essències Henry Miller, l’aventurer per antonomàsia Patrick Leigh Fermor, l’antifeixista Kevin Andrews i l’amant de les illes Lawrence Durrell. En tots els casos es tracta d’estampes breus, molt amenes i escrites amb grapa, amb l’erudició justa, aptes per tota classe de lectors. A més María Belmonte, que com a basca es pot considerar una mica «nòrdica», afegeix a cada retrat la seva experiència personal seguint la petja d’aquests personatges sobre el terreny i amb la motxilla a l’esquena. Està molt bé aquest «Peregrinos de la belleza», exemple paradigmàtic de la literatura civilitzada que defensava en Jaume Vallcorba.

El abuelo Lewis, de presencia imponente, se había enriquecido de manera un tanto fraudulenta comprando y vendiendo té en mal estado procedente de un barco hundido en el puerto de Swansea. Con las ganancias adquirió una casa en la calle principal que llenó de relojes y espejos, instaló a una amante francesa en los alrededores, pudo conducir el primer Ford modelo T del pueblo y se compró un loro gris que, según Norman, imitaba con gran destreza el sonido de los pedos. Con él vivían sus tres hijas; Polly, la mayor, era epiléptica y había sufrido al menos un ataque diario desde los catorce años; en el curso de esas crisis se había caído una vez desde una ventana, otra a un río y dos más al fuego. A consecuencia de las quemaduras sufridas, su rostro presentaba un aspecto parcheado debido a las tiras de piel que le habían sido injertadas de otras partes de su anatomía.

A Annie, la segunda de sus tías, le daba por reir continuamente sin ningún motivo aparente y apenas se comunicaba con nadie. Toda su actividad se reducía a disfrazarse concienzudamente durante horas de diferentes personajes de otras épocas y culturas. Luego paseaba por la casa vestida de cortesana de la reina María, de cosaco o de bailaora de flamenco. En cambio, la tía Li, la más joven y tímida de las tres, se pasaba la vida llorando o rumiando sus desgracias.