Quartet (i IV)

Com ja he apuntat més amunt, l’últim volum conté un excés de peripècies desgraciades, atemptats a la veritat psicològica dels personatges i fins i tot actes desproveïts de tota lògica, com si a les acaballes Durrell volgués mostrar-se adepte a la doctrina de «l’embolica que fa fort». Digna de menció i potser mereixedora d’un estudi detallat és la seva obsessió pels problemes oftalmològics. D’entrada ja tenim dues dones cegues de naixement (Liza i la seva filla) i Da Capo, que apareix des del primer moment amb un pegat a l’ull. La guerra causarà la pèrdua de l’ull de Nessim, mentre que un ictus deixarà caiguda la parpella de Justine. Una pallissa cegarà també l’ull del criat de Scobie. Però la història que m’agrada més és la de Hamid el Borni:

Vaig recordar que orgullosament explicava com havia pogut salvar un dels ulls. De dos germans, havia estat el més petit i el més lleig. Sa mare havia tret tots dos ulls a l’altre germà per tal d’impedir que se l’emportessin els militars, però ell, tan lleig i desnerit, se n’havia sortit perdent-ne només un, d’ull.

Reconec que és complicat valorar una obra d’aquesta volada, tan imperfecta com fascinant. Conté sentències que generalitzen sobre el caràcter intrínsec d’alguns col·lectius —les dones, els homosexuals, els jueus, les lesbianes…— les quals llegides ara resulten difícils d’entomar; però, mirat des del seu revers, se li pot trobar un encant demodé. Per altra banda, la barreja que presenta d’alta cultura i elements de fulletó descarat entren de ple en el kitsch. Amb tot, endolcit per un exotisme molt afavoridor, el conjunt acaba passant amb raonable fascinació. 

En català disposem de dues versions completes del Quartet, totes dues editades per Proa. La primera, del 84, és obra de Manuel de Pedrolo en els tres primers volums i em sembla totalment acceptable. Només flaqueja una mica la Clea de Jordi Arbonés (a menys que us estimeu més expressions com «torcar l’ullera» en lloc de la diàfana «netejar el cul»). L’edició de 2023 (en una sola peça) la firma en la seva totalitat Lluís-Anton Baulenas amb resultats ben solvents. L’única pega que presenta el volum és un pes de quilo i mig que obliga el lector a un extrem exercici de braços.