Quartet (I)

Durant els darrers vuit mesos he estat participant en un club de lectura lenta entorn del Quartet d’Alexandria, la tetralogia de novel·les de Lawrence Durrell publicada entre 1957 i 1960. En el seu temps, posem les dècades dels 60 i 70 del segle XX, foren uns llibres enormement populars que tot lector inquiet que volia estar à la page no es podia perdre. No en tinc cap prova, però estic segur que contribuïren en gran manera a les dèries nilòtiques del nostre Terenci i sí que tinc la certesa que una parella d’amics batejaren Clea la seva filla en honor a un dels personatges més inoblidables del Quartet. S’ha sabut recentment que el comitè del Premi Nobel va estar considerant el nom de Durrell a la primeria dels 60, quan el Quartet era encara fresc, però que en anys posteriors ja no se’l va tornar a mencionar.

La veritat és que en la molt variable borsa de les reputacions literàries la de Lawrence Durrell sembla haver anat a la baixa durant aquest segle XXI. Les seves idees polítiques més aviat conservadores i la sospita d’una relació incestuosa amb la seva filla tampoc hi ha ajudat. A la llarga ha sortit guanyant el seu simpàtic germà naturalista Gerald, qui als seus llibres —com es reflecteix també a la sèrie The Durrells— el retrata com un personatge insuportablement pedant. Però, encara que ho pugui semblar, no he vingut aquí a lapidar Larry sinó a deixar testimoni d’una relectura del Quartet que, abordada amb un ritme pausat, s’ha revelat bastant fructífera, tot i que no sempre afavoridora. 

Tots els relats dels viatgers coincideixen a afirmar que en l’actualitat la ciutat d’Alexandria no ofereix gran cosa turísticament parlant, ni gaires vestigis del passat, ni grans fites arquitectòniques, ni racons més pintorescos que els que una gran metròpoli oriental sol contenir. No obstant, gràcies a Durrell (i a l’advocació que fa del poeta Kavafis com a deïtat tutelar), el nom de l’urbs manté una fascinació literària que fa obliterar la seva realitat. Mitjançant els generosos fragments descriptius que abunden en el text —de vegades exquisits, d’altres amb un excés de preciosisme— Alexandria i el seu entorn adquireixen un aire tremolós i mític, com si els contempléssim en forma de miratge a través del desert.

Tonalitats del paisatge: del marró al bronze, cel escarpat, núvols baixos, terra de color perla amb ombres de color d’ostra i reflexos violeta. La pols lleonada del desert: tombes de profetes que s’han tornat del color del zenc i del coure en les postes de sol damunt l’antic llac. Les seves enormes falles en la sorra són com marques d’aigua de l’aire; verd i groc llimona deriven cap a un to bronze de canó, cap a una única vela de color de pruna fosca, humida, bategant: nimfa d’ales enganxoses. Taposiris és morta entre columnes inestables i fites marines, un cop esvaïts els Arponers… El Mareotis sota un cel de lilàs calent.

Però el Quartet és molt més que una guia turística idealitzada i no oculta la pretensió de ser un digne epígon del modernisme literari dels Joyce, Woolf, Döblin o Dos Passos. En una nota preliminar a Balthazar (que ha desaparegut a l’edició més recent) el mateix Durrell exposa els seus ambiciosos propòsits en aquests termes:

La literatura moderna no ens ofereix cap exemple d’Unitats, de manera que m’he adreçat a la ciència i he tractat de realitzar una novel·la en quatre nivells la forma de la qual reposa en el principi de la relativitat.

Tres parts d’espai i una de temps són la recepta per a cuinar un continu. Les quatre novel·les obeeixen aquest norma.

Les tres primeres parts, doncs, es despleguen en l’espai (per això dic que són un «complement» i no una «continuació») sense encadenar-se en forma serial. Es barregen, s’entreteixeixen, en una relació purament espacial. El temps és en suspens. Únicament la quarta part representarà el temps i constituirà una veritable continuació.